emocions

Només una petita fracció de les experiències que vivim generen memòries detallades que podem recuperar a voluntat. Fa temps que se sap que les experiències que tenen càrrega emocional es recorden molt més vívidament. Lila Davachi i els seus col·laboradors -de diverses universitats i centres de recerca nord-americans i suïssos- han examinat fins a quin punt les emocions ajuden a fixar els records.

Els resultats que han obtingut, publicats a Nature Neuroscience, indiquen que les experiències emocionals deixen una mena de “ressaca” al cervell que afavoreix que la memòria retingui els successos posteriors, encara que no hi tinguin cap relació. Les implicacions en psicologia i en educació són molt importants.

Les emocions són patrons de conducta que es desencadenen de manera automàtica i no reflexiva davant una situació que podria comportar una amenaça. La complexitat emocional és molt gran, però n’hi ha unes quantes de bàsiques, com la por, la ira, l’aversió, la tristesa, l’alegria i la sorpresa. El sentit evolutiu és permetre respostes molt ràpides que afavoreixin la supervivència, com per exemple fugir si una cosa ens fa por o fixar l’atenció si ens causa sorpresa. Un cop desencadenada l’emoció, llavors ens en fem conscients, la qual cosa permet reconduir-la, si és que és necessari -per exemple deixant de córrer si el que ens havia espantat no és una amenaça real-. Atès que les emocions són crucials per a la supervivència, qualsevol experiència que tingui components emocionals queda automàticament molt més ben registrada a la memòria, ja que podria ser necessària per a futures ocasions

A nivell de la mecànica del cervell, les emocions es generen en una zona molt primitiva d’aquest òrgan que s’anomena amígdala, i l’excitació emocional que produeix genera una descàrrega dels neurotransmissors epinefrina i norepinefrina. L’activació de l’amígdala, en concomitància amb l’actuació d’aquests neurotransmissors, modula la funció d’una altra zona del cervell anomenada hipocamp, que és, precisament, el centre gestor de la memòria. Per això les experiències emocionals queden molt més ben fixades i es recorden de manera més vívida.

Records més vius

En aquest treball, Davachi i els seus col·laboradors van examinar si l’excitació emocional condiciona la memòria de les experiències posteriors, encara que no hi tinguin res a veure i no continguin cap component emocional. Per fer-ho, van establir tres grups de voluntaris.

Al primer grup els van mostrar imatges amb contingut emocional i mitja hora més tard imatges sense contingut emocional que a més no tenien res a veure amb les primeres; al segon grup l’ordre va ser invers, primer imatges sense contingut emocional i després imatges emocionals; i al tercer grup els van mostrar en totes dues ocasions imatges sense cap contingut emocional. Finalment, sis hores després i sense que els voluntaris ho sabessin prèviament, per tal de no condicionar la seva memòria, se’ls va passar un test per veure quines imatges recordaven i amb quin grau de detall. La diferència entre els tres grups va ser abismal.

Els voluntaris del primer grup recordaven amb molta claredat tant les primeres imatges, les que tenien contingut emocional, com també les que havien vist mitja hora més tard, que eren neutres i no tenien cap relació amb les primeres. En canvi, els voluntaris del segon grup només recordaven bé les imatges emocionals i no les neutres que havien vist prèviament, i els del tercer grup no en recordaven cap de manera vívida. Dit d’una altra manera, excitar les emocions afavoreix retenir a la memòria les experiències posteriors esdevingudes com a mínim mitja hora més tard, encarar que siguin neutres i no tinguin res a veure amb les primeres.

Durant tot l’experiment, a més, van estar escanejant el cervell dels voluntaris amb diverses tècniques no invasives. Això va permetre descobrir l’origen neurològic d’aquest efecte. Després d’una excitació emocional, els circuits neuronals implicats queden sensibilitzats i s’activen durant una estona amb molta més facilitat, i el mateix succeeix amb les neurones que alliberen els neurotransmissors epinefrina i norepinefrina. Vindria a ser equivalent a la ressaca, que provoca hiperexcitabilitat neuronal, tot i que els efectes són radicalment oposats. En una ressaca alcohòlica disminueix l’atenció i la capacitat de memòria, i en aquest cas augmenten totes dues.

Segons els autors, aquesta ressaca emocional, com l’anomenen, explica per què els successos traumàtics modulen les experiències posteriors, i obren una nova via pedagògica per afavorir els aprenentatges a través de les emocions de sorpresa i alegria.

luis enrique 1000 dias

Mal moment per a celebracions i per fer balanços.  L’eco del 4-0 contra el PSG encara no s’ha silenciat i condiciona totes les valoracions que es fan ara del joc del Barça i de la gestió de Luis Enrique al capdavant de l’equip. Justament l’endemà de la desfeta al Parc dels Prínceps es va viure l’efemèride dels mil dies de l’asturià en el càrrec, en un dels moments més delicats de l’etapa del tècnic des que va ser presentat el 22 de maig del 2014.

Ahir dijous, totes les portades esportives coincidien a situar-lo en una posició debilitada, com si el projecte descartés ja qualsevol opció de renovació i situés molt pròxim el punt de baixar-se de la bicicleta.“Assenyalat” i “tocat” eren els adjectius dels diaris, i des de Madrid fins i tot s’enumeraven els possibles substituts de Luis Enrique, una cantarella que fa setmanes que ronda per Sant Joan Despí i que el rendiment de l’equip tampoc ha ajudat a silenciar.

L’entorn del tècnic ha intentat digerir aquesta derrota amb la mateixa autocrítica amb què s’estaven acceptant els últims partits, però no ha pogut evitar que el soroll hagi fet trontollar una mica el grup. Luis Enrique no ha decidit encara el seu futur ni el decidirà immediatament per aquest últim resultat, però el 4-0 ha fet més costeruda la carretera i ha portat el tècnic al límit. Si fa repuntar la seva credibilitat futbolística, sobretot de cara a la directiva, podrà superar el port de muntanya més complicat dels mil dies d’etapa. Un camí de llarg recorregut que Luis Enrique -que té el percentatge més alt de victòries en la història del Barça, amb un 76% de partits guanyats, i que va redreçar amb un triplet la inèrcia que amb Martino apuntava a la baixa- va començar amb cinc idees clares que ara ha de tornar a fer valer.

“Ser un líder”

L’asturià va afirmar que, més que entrenador, calia ser gestor

“Un entrenador ha de ser sobretot un líder. La seva capacitat no només es mesura en aspectes tàctics, sinó també en gestió d’egos i de vestidor. Jo intento englobar-ho tot i ser fidel als meus principis”. Així es definia Luis Enrique el primer dia i és, potser, el punt que ara sembla més afectat per la derrota a París, sobretot per com s’ha espremut l’encreuament de declaracions entre Busquets, Iniesta i el mateix tècnic, que insinua un desgast tàctic de l’equip.

L’ estratègia de Luis Enrique immediatament després de la derrota va passar per assumir “tota la responsabilitat” de l’ensopegada, però ara s’haurà de veure de quina manera endolla el vestidor per implicar-lo en la reacció necessària. Fins ara, l’equip ha tingut capacitat per superar els pitjors entrebancs, des de  la crisi després d’Anoeta el 2015 fins a l’abril negre de la temporada passada. S’han de tornar a veure les dots de lideratge del tècnic.

“No es pot jugar a pilotades”

Trobar l’equilibri entre resultats i joc era i és una prioritat dels tècnics

“Des que vaig arribar al club, ja com a jugador, sé que no valen els títols jugant a pilotades. I ho accepto encantat”. És el discurs que Luis Enrique tenia fa tres anys i que sempre ha defensat públicament, tot i que hi ha anat afegint matisos per obrir la mirada futbolística d’un entorn que sovint té atacs de nostàlgia dels dies d’excel·lència. Triar Rakitic en lloc de Kroos va pesar en els primers mesos; veure marxar Xavi va afectar en la segona temporada i, en l’actual, no queda clar quin dels cinc migcampistes de la plantilla ha de ser titular al costat de Busquets i Iniesta.

El canvi en els plantejaments dels rivals també ha condicionat la proposta blaugrana, cada cop més volàtil, més a les mans d’uns adversaris que són més atrevits, que veuen un Barça més letal però també més vencible.

Dibuixos tàctics

Sobre un 4-3-3 de base, l’equip ha anat modificant l’esquema

Guanyar versatilitat, ser menys previsible, tenir més recursos. Les famoses “variants” que van condemnar Gerardo Martino van agafar una forma més barcelonista amb Luis Enrique, que, especialment en la segona meitat del primer curs, va ser capaç de dotar el seu Barça d’una maduresa tàctica decisiva per aixecar títols. “Volem jugar d’una manera atractiva i efectiva”, va verbalitzar l’asturià, sempre obert a modificacions tàctiques que ajudessin l’equip a detectar “on són els espais” i, per tant, com ferir l’adversari. El Barça ha après a dominar registres que abans gairebé ni preveia (joc directe, replegament baix o pilota aturada), però, pel camí, ha simplificat aspectes que el feien diferent (sortida de pilota o acumulació de passades al mig del camp).

La manera com els rivals afronten els partits contra el Barça, especialment en les últimes setmanes, ha decantat la balança cap a la versió que menys s’identifica amb el model culer: pressions altes que obliguen el porter a xutar en llarg, necessitat de controlar la segona jugada i distància entre línies. És un equip que s’imposa més a cops que amb aquell monòleg fluid d’altres mesos.

La millor versió de Messi

El tècnic volia dirigir l’últim gran esclat de determinats jugadors

“Serà un repte entrenar el millor jugador del món i espero que, amb mi, trobi la seva millor versió. Però no només Leo, també Iniesta, Ney...”. El llistó que el Barça es va posar després del triplet ha fet oblidar que, quan va arribar Luis Enrique, Messi vivia encallat en els entramats de Simeone i l’equip semblava trist. Es van recuperar patrons defensius i esperit. Fa pocs dies, Messi va superar el rècord de faltes de Koeman i està vivint l’enèsima evolució futbolística, gairebé com a migcampista. Piqué també és un dels casos que l’asturià va recuperar per a la causa blaugrana.

Els mèrits dels joves

Sergi Roberto, Rafinha o Denis són els noms de la casa que busquen lloc

El primer dia, Luis Enrique va demanar als joves del planter que fessin “més mèrits” que la resta per demostrar desig de quedar-se al Barça. Deulofeu o Bartra no van passar el filtre del tècnic, que sí que va apostar per Rafinha i ha acabat donant espai a Sergi Roberto i al recuperat Denis Suárez. Però Munir o Samper han perdut la batalla en favor d’Alcácer i André Gomes, decisions que es converteixen en retrets quan el camí fa pujada.

alex de la iglesia

Álex de la Iglesia és protagonista per partida doble d’aquesta Berlinale: primer com a productor del debut d’Eduardo Casanova, Pieles, i com a director d’ El bar, seleccionat en la secció oficial, en què una colla d’estranys es veuen atrapats en un bar madrileny quan un franctirador comença a disparar a la gent del carrer. Movent-se entre el thriller, la comèdia negra i el costumisme, El bar explora com la por fa sorgir les pitjors psicosis socials, sense deixar gaire escletxes d’esperança. La pel·lícula és un concentrat d’energia interpretativa -Terele Pávez, Blanca Suárez, Carmen Machi i Mario Casas són alguns dels actors- que De la Iglesia no acaba de saber com canalitzar. Un excés d’intensitat que transmet el mateix De la Iglesia, que amb el seu verb torrencial i els ulls en alerta, vigilants, de vegades sembla un home a punt de sortir corrent, de fugir de ves a saber què.

De les teves pel·lícules, El bar sembla la que més vol retratar la societat espanyola.

Sí, fins i tot el director de la Berlinale m’ho deia. No era la intenció inicial, però no ho puc evitar. Suposo que és perquè m’angoixa i faig servir el cinema per comunicar-me amb el món. El cinema és una manera de viure. Com que no t’atreveixes a viure de veritat, fas pel·lícules. Per això faig també de productor d’altres directors, per omplir el buit entre pel·lícules meves.

¿Sempre poses molt de tu en les teves pel·lícula?

Sí, però sempre en soc conscient. 800 balas era la història d’un paio que viu en un decorat i que no vol sortir-ne, que és capaç d’oblidar-se de la família i tancar-se en el decorat. Després de rodar-la em vaig adonar que allò era la meva vida. A El bar volia explicar una història nova: un grup de gent atrapats en un bar per por que els matin, però que comencen a sospitar l’un de l’altre. Però també és la història de la meva vida: com reacciono davant la família, els amics, el meu país. La sensació de desconfiança, que van contra nosaltres o que una entitat sobrenatural ens controla. I, al final, el pitjor enemic és aquella senyora que viu al costat. Perquè en el mode de supervivència constant ets capaç de passar per damunt la teva mare. Estem fets d’odi. L’amor? L’amor són els moments en què no odies ningú.

D’on sorgeix El bar ? Quina és l’espurna que la posa en marxa?

Tot comença un dia que el Jorge [Guerricaechevarría, guionista del film] i jo estem a les 9 del matí xerrant al Palentino, un bar mític de Malasaña, i de cop sent un cop molt fort i entra algú cridant: “Càgun Déu!” Era un paio més boig que el de la meva pel·lícula. I la Loli, la propietària, li diu: “Para quiet, que m’espantes els clients! Què vols, un aiguardent?” L’altre li diu que sí, l’hi posa i la Loli es gira i segueix parlant com si res. Jo estava acollonit, pensava que el paio ens mataria a tots. El personatge de la Terele té alguna cosa de la Loli.

Hi ha una imatge molt potent de Blanca Suárez caminant plena de sang pel carrer. Té tanta força que és com si la pel·lícula existís per arribar a aquesta imatge.

M’has enxampat. És un dels objectius del film. Tothom la ignora, però quan una persona li dona un abric, una altra diu: “Alguna cosa deu haver fet”. Aquesta és una frase que em persegueix des de petit. Quan vivia a Euskadi i algú moria, sempre es deia: “Alguna cosa deu haver fet”. Per què no s’ajuda la gent en situacions així? En un dels primers cops que vaig arribar a Madrid, sortint del metro em vaig trobar un home tirat a terra. Jo vaig ser el primer que no va fer res i vaig marxar. Però després vaig tornar i em vaig quedar mirant. I va passar una hora sense que ningú fes res. Jo inclòs! És el que som, un tros de carn tirat per terra.

A El bar no hi ha lloc per a heroïcitats. Tothom mira pel seu bé.

No volíem personatges valents. Per això Mario Casas és un creatiu publicitari, que són gent que viu aterrida pel seu entorn: el client, el cap de l’agència, els 25 caps intermedis... En L’aventura del Posidó tots els personatges menys un són valents. A El bar són tots uns covards, menys un. I és valent per desesperació més que per heroïcitat.

¿I tu et consideres un director valent o covard?

Intento semblar valent, però sé que no ho soc. El més valent que he fet és el meu primer curt, Mirindas asesinas. Jo era així. Volia fer dadà, L’edat d’or de Buñuel. És una cosa que em torna boig. Si em preguntes quina és la solució a tot aquest odi, jo et diria que escapar, fugir, sobreviure. Una exaltació de la covardia o la misèria de l’home. Però una resposta més legitima seria enfrontar-se a l’absurd amb l’absurd. La vida no és més que un atac indiscriminat i sense justificació per part d’algú que no existeix. És impossible saber qui és l’enemic. Així que l’única manera de contraatacar és l’absurd, un paio vestit de saragossana amb una metralladora, és a dir, Mirindas asesinas. ¿Que és un discurs conservador? Sí, ho sé. Però no se me n’ha acudit cap de millor.

rafael moneo

“No és casual que dos dels millors arquitectes de la història, Francisco Javier Sáenz de Oiza i Jorn Utzon, que reconec com a mestres perquè amb ells vaig començar la meva vida professional, decidissin passar llargues temporades a Mallorca. També ho faig jo des de fa dècades. És la nostra segona casa”. Amb aquestes paraules rebia Rafael Moneo (Tudela, 1937), la setmana passada, la Medalla d’Honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià de Palma per la seva contribució al pensament arquitectònic i per l’estreta relació amb l’illa. “Des de Mallorca, els arquitectes podem comprendre el món, el pas de la història. Fins i tot el fet de no haver-hi rius ens allibera de la visió del transcórrer ràpid de l’existència, en la visió de Manrique, quan deia «nuestras vidas son los ríos que van a dar en la mar... »”

En quin sentit afirma que Mallorca us permet comprendre el món?

Mallorca, per les seves dimensions i les característiques geogràfiques, socials i històriques, és com un micromon que, a més, et fa la sensació d’aprehensible. Ho pots veure tot, entendre on comença i on acaba, i aquesta sensació, en canvi, no elimina la percepció que és un ens complet. També ho dic perquè té un sistema de distàncies que és molt grat. És essencial que per a una persona com jo, que viu a Son Servera, li sembli que l’altra punta de l’illa és molt enfora, com també ho és que a qui viu a Ciutadella li representi un món anar a Maó. Si no, seria insuportable. Per a Mallorca, com per a qualsevol illa de dimensions semblants, mantenir la sensació que hi ha distàncies és molt important.

Seguint el títol del llibre de Llàtzer Moix Queríamos un Calatrava , a les Balears també vam estar a punt de tenir-ne un. Què n’opina dels edificis espectaculars que els polítics encarregaven als grans arquitectes?

En els anys d’entusiasme de la construcció i dels grans pressupostos públics els polítics se sentien satisfets de poder exercir el paper de grans clients. En certa manera, es veien a si mateixos com els prínceps italians que volien deixar la seva empremta amb obres espectaculars que, en tot cas, no pagaven ells. La responsabilitat d’aquells excessos hem de compartir-la polítics i arquitectes. Aquell entusiasme va fer que ens desboquéssim. Així i tot, i no és la primera vegada que ho dic, l’arquitectura més exagerada sempre es fa als països menys desenvolupats. Contràriament, als països més desenvolupats la construcció no és un atribut del poder. Elegir un bon arquitecte però deixar-li molt clar el que es vol i per què es vol és un gest de la maduresa d’un país. Ho hauríem d’haver après: no es pot fer arquitectura inútil.

¿Diria que han quedat enrere els temps dels edificis singulars?

A més del que deia sobre els edificis com a atribut del poder, hi ha altres factors a tenir en compte. Avui tenim la sensació de viure sense que res ens sorprengui. Ningú et dirà ara que no és raonable fer el que es pot fer. Els avenços han fet que gairebé tot es pugui dur a terme, però hauríem de saber que no tot entra dins el que és raonable. S’hi ha d’introduir sempre un cert naturalisme.

Tornem a les paraules que va pronunciar en agraïment a la Medalla d’Honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts. En diverses ocasions va fer referència a mirar el món com a arquitecte. Quina és aquesta mirada?

L’educació com a arquitecte em sembla que fa que contínuament et demanis què hi ha darrere de tot allò que veim, darrere de qualsevol forma, darrere de qualsevol organització formal. Moltes vegades es menysprea la forma, però la realitat és que en la forma es dipositen molts dels aspectes que són essencials per explicar-te les coses.

En un temps en què moltes professions es replantegen la seva funció, ¿com canvia la dels arquitectes?

Hi ha una actitud absolutament diferent entre el que calia esperar en el segle XX de l’arquitectura i el que n’esperem avui. El segle XX materialitza en la construcció, i en l’arquitectura com a construcció, allò que realment es vol per a la societat. És captivador veure com les avantguardes del segle XX tracten de construir un llenguatge nou. Després observem com la seva tasca es va banalitzant a mesura que avança el segle. Aquest progrés arriba a l’actualitat amb la sensació d’un futur en el qual no podem intervenir, no sabem com serà. Avui, no només en l’arquitectura, hi ha un futur real sobre el qual no podem projectar.

¿No hi cap l’aparició d’unes noves avantguardes?

No ho veig. Si ens fixam en aquells arquitectes que formaren les avantguardes, n’identificam els rostres i la manera de treballar. Avui ens trobam davant un poder econòmic, polític o arquitectònic sense rostre. També és allò que deia abans, que avui no ens sorprèn res. Han canviat els mitjans de representació, els de reproducció i tants altres. En el segle XXI, la professió d’arquitecte s’està ajustant, i amb això no vull dir que s’hagi perdut tot el que era abans, però sí que la majoria de coses que es pretenen fer s’encarreguen a immensos gabinets en què, si algú hi posa el rostre, potser no hi faci res. De moment, veig una continuïtat en la incertesa present. Ara bé, vull deixar clar que la continuïtat no hauria de ser continuisme.

federalisme jacobi

Sovint poso ordre a la biblioteca per encabir-hi noves aportacions, col·locar a lloc els llibres amuntegats o refusar els que crec que ja no són vàlids. Costa desfer-se dels llibres, gairebé tots reflecteixen una època. Els catàlegs de les editorials dedicades a l’assaig són sextants que mesuren l’angle, més obert o més tancat, dels temes que associem a un moment col·lectiu. No cal dir que les nostres biblioteques personals són també un retrat de qui les configura. Bé, doncs, em vaig trobar amb un títol força suggerent,Federalismo y Estado de las Autonomías (Planeta, 1988), que vaig llegir quan tocava -els subratllats i els post-its ho demostren-, i vaig tornar a tenir curiositat per saber si, trenta anys després de la publicació de l’obra, les temences i les alternatives de futur que proposaven els setze opuscles havien estat encertades o havien errat en el pronòstic. Transcriuré alguns dels subratllats que aleshores em van semblar força interessants i els comentaris que ara em susciten.

El nacionalisme espanyol és centralista i no assumeix com a propi l’autogovern de les comunitats i la diversitat cultural

“El procés autonòmic, com qualsevol altre procés de dimensió històrica, ha de ser considerat amb tranquil·litat i amb perspectiva històrica. Tinc la perspectiva de l’any dos mil per a la culminació d’aquest procés que ens portaria a les portes d’una estructura federal de l’Estat”. Aquest vaticini el va fer Felipe González, abans de ser president del govern, i el recull el militant socialista Anselmo Carretero, que, juntament amb Lluís Armet, Isidre Molas, Joan Prats, Pasqual Maragall, Jordi Maragall, Raimon Obiols, José A. González Casanova, Jaume Sobrequés, Josep Termes, Xavier Arbós, Jaume Lorés, Joan Marcet, Jordi Solé Tura, Eliseo Aja i Antoni Castells, fa un balanç dels deu anys transcorreguts des de l’aprovació de la Constitució del 1978.

Xavier Arbós, un federalista de sempre, advertia que el nacionalisme espanyol és centralista i que no assumeix com a propi l’autogovern de les comunitats i la diversitat cultural. Posava com a exemple els reials decrets llei d’implantació del règim preautonòmic. En el cas d’Andalusia, el preàmbul diu “una de les regions més àmplies i representatives d’Espanya”, i referint-se a Castella i Lleó, “una de les parts més àmplies i representatives d’Espanya”. Arbós considerava que “fomentar aquests estereotips no ajuda a la idea del pluralisme”. De fet, el que diuen aquests preàmbuls va més enllà: Espanya es reconeix com a tal en l’antiga Corona de Castella. En canvi, “el principi de solidaritat entre els pobles d’Espanya” només s’esmenta en els textos de Catalunya i del País Basc. Abans de l’aprovació de la Constitució i dels Estatuts d’Autonomia, el règim transitori, aprovat pel govern d’Adolfo Suárez, segellava així el marc mental i polític de qui ostentava la representació del tot i qui hauria de subvencionar les parts. Amb aquest bagatge, l’auguri felipista semblava poc propici.

Tot i així, Anselmo Carretero creia encara possible una Espanya federal “nació de nacions”. El líder de la Lliga Catalana, Francesc Cambó, va patentar l’expressió l’any 1935 quan, adreçant-se a la Joventut Catalanista, va dir: “[...] fins que Espanya no se senti nació de nacions, fins que en nom d’Espanya no se senti gelosia per cap manifestació particular, perquè el conjunt d’aquests particularismes és l’únic que pot fundar una gran Espanya”. Mentre Cambó denunciava l’apropiació que el nacionalisme espanyol feia de la idea d’Espanya, Carretero posava el dit a la nafra sobre la distribució arbitrària, “gairebé a ull”, amb què el govern Suárez havia preconfigurat el mapa autonòmic. Carretero afirmava que Castella i Lleó i Castella-la Manxa són un “híbrid”, un “conglomerat” que no respon a cap criteri històric, institucional i cultural: “Separant velles comarques agermanades durant segles i unint-ne d’altres que mai havien estat especialment vinculades, i tot sense el consentiment previ dels pobles afectats i, en alguns casos, amb una manifesta oposició”. Carretero no s’estava de responsabilitzar el PSOE per haver admès i defensat aquesta arbitrarietat. No és una qüestió banal preguntar-se pel mapa federal, al contrari, mostra la dificultat de refer l’actual disseny autonòmic sense dibuixar línies a la babalà. Sense tiralínies, Lleó hauria de tenir entitat pròpia i Madrid convertir-se en un districte federal per evitar els privilegis de sumar capitalitat i comunitat.

Segons Antoni Castells, la Constitució espanyola de 1978 és prou ambigua per oferir una lectura federalitzant i asimètrica

Segons Antoni Castells, la Constitució espanyola de 1978 és prou ambigua per oferir una lectura federalitzant i asimètrica. Deu anys després, el procés de descentralització s’havia estancat per les fortes inèrcies heretades de l’estat centralista: “Com més poder i competències tinguin els governs autonòmics, menys en tindrà el govern central. [...] Un socialisme governant al govern central tendirà a ser centralista, de la mateixa manera que tendiria a ser-ho el reformisme i, no cal dir-ho, com ho serien les forces conservadores”. L’auguri formulat per Felipe González no tan sols no s’ha acomplert sinó que la recentralització és un fet. I alguna cosa hi han tingut a veure els vint-i-un anys de governs socialistes.

La Declaració de Granada del 2013 i el document Cap a una estructura federal de l’Estat -contestats per un sector del socialisme català- destil·len el que Castells anomenava “federalisme jacobí”. Per fer d’Espanya un país federal cal canviar el marc mental de relacions de poder i d’apropiació simbòlica, configurar un mapa objectiu de territoris federats, i eliminar les inèrcies polítiques i administratives que l’han caracteritzat des de sempre. Federar no vol dir anar al mateix sastre ni triar la mateixa corbata de piquets vermells. Tant se val si parlem de partits federats o de territoris federats, el principi d’autonomia plena és el mateix.

I, per si algú s’ho pregunta, he conservat el llibre per respecte als que creien, ja en aquell llunyà 1988, que una Espanya federal encara era possible.

politica cultural

Les polítiques culturals tenen una arquitectura complexa. Es justifiquen per una tradició històrica que es remunta als anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, quan el pensament keynesià viu el seu principal cicle d’influència política. Estan determinades per batalles ideològiques que s’inicien a finals dels anys 60 i que són vigents actualment sota un altre cicle que revisa i actualitza alguns dels predicats del pensament primigeni de l’Escola de Frankfurt. I en darrera instància estan amenaçades per una revolució tecnològica que posa en qüestió els cànons que han ordenat el pensament, l’art i l’estructuració del coneixement al llarg de més d’un segle.

Aquests tres elements ens obliguen a reflexionar sobre el sentit últim de la intervenció pública en el terreny de la cultura, i de manera molt especial en tot allò que afecta la producció i difusió de continguts. El delicat equilibri entre les polítiques socioculturals -basades en la primacia del treball comunitari i en la progressiva assumpció de dinàmiques educatives que dinamitzin la vida social- i les polítiques culturals fonamentades en la consolidació d’un sector professional capacitat per abastir-nos de continguts artístics en quantitat i qualitat diversa, trontolla seriosament.

No es tracta únicament d’un debat cultural sorgit dels conflictes inherents a la configuració de noves hegemonies polítiques (que també), sinó de la conseqüència directa d’un canvi de paradigma que introdueix en el mapa cultural nous proveïdors de continguts, i sobretot un model de distribució i accés als continguts inimaginable fa tan sols dues dècades.

El que ha costat construir en els dos-cents anys i escaig que han passat des de la Revolució Francesa (una idea fundacional de sobirania cultural) ho ha desmuntat en tan sols 15 anys el trànsit digital. Des d’aquesta perspectiva, la vigència inqüestionable de les biblioteques com a contenidors exclusius del coneixement, dels centres culturals com a dispensaris sacralitzats de veritats ètiques i estètiques o de l’art com l’expressió màxima d’una creativitat basada en el talent individual indesxifrable i sovint innat esdevé, actualment, morralla sotmesa a una competició armada per programes informàtics d’accés massiu i preus de ganga a l’abast de tothom.

Tal vegada aquesta realitat no admet una negació crítica ni una mirada anhistòrica perquè la tecnologia i la globalització són fets ineludibles i la construcció d’una societat basada en la gestió horitzontal del coneixement és inevitable. La qüestió, doncs, no és resistir-se patèticament als canvis que ens sobrevenen diàriament, sinó reflexionar seriosament sobre quines són les noves construccions culturals que assegurin la necessitat de mantenir la vigència de les polítiques culturals.

Dos fets són inqüestionables. En primer lloc, l’educació és indispensable, sigui formal o informal; escolar, social o cultural. Fins i tot l’exigència d’una intervenció pública més gran en els diversos àmbits de la formació i l’educació esdevé un factor de competitivitat i supervivència democràtica i socioeconòmica. En aquest terreny la tecnologia i la globalització, malgrat que aportin instruments i recursos, són profundament disruptives.

D’altra banda, la producció i distribució de continguts estan sotmeses a una forta pressió comercial, que afecta el sector privat i condiciona de manera creixent el públic, fins al punt que cada dia és més difícil establir fronteres clares entre els dos terrenys de joc. En aquest terreny tecnologia i globalització, malgrat que condicionen les creativitats locals, esdevenen factors de competència i sostenibilitat.

La reformulació de la nostra arquitectura cultural, no ja la catalana sinó l’europea, no pot defugir aquest debat, ni amagar-se darrere de sectàries i radicals veritats absolutes. I menys sota la influència nefasta d’una Europa dretana que no aposta per l’educació ni creu en el manteniment d’una estructura cultural pública.

Mantenir una política pública de centres i equipaments culturals implica exigir-los excel·lència i exemplaritat mes enllà, fins i tot, de la sostenibilitat, sempre que hi hagi rigor i transparència en la seva gestió. Educar significa transferir coneixement per generar identitat i autonomia. Totes dues dinàmiques avui en dia estan sota sospita víctimes d’una brutal pressió comercial i competitiva que les desdibuixa enmig d’un paisatge selectiu i alhora uniformista.

La cultura és la clau de volta dels reptes d’aquest període històric i, com a la Il·lustració, el progrés generarà víctimes per l’únic i absurd pecat del coneixement.

enmanuel macron

Emmanuel Macron és el fenomen francès del moment, l’home que fascina i incomoda a parts iguals. I amb raó: fa cinc anys era un desconegut per al gran públic i avui els sondejos el situen com el candidat més ben posicionat per ocupar l’Elisi després de les eleccions de la primavera, superant a la segona volta l’ultradretana Marine Le Pen.

Fins fa ben poc, aquest exministre i home de confiança del president, François Hollande, distava de convertir-se en una amenaça per als partits hegemònics a l’Hexàgon. Macron va llançar el seu propi moviment ciutadà, En Marxa, l’abril del 2016, quan encara ocupava la cartera d’Economia i declarava a qui el volgués escoltar que una candidatura a l’Elisi no era la seva “prioritat”. Des de llavors aquest jove exbanquer ha sigut considerat com un ovni enmig de la molt tradicional escena política francesa.

Un exministre incòmode

Com a ministre estrella d’Hollande ja importunava figures destacades del Partit Socialista (PS) francès com Martine Aubry, antiga primera secretària, amb les seves posicions liberals. “N’estic tipa, del senyor Macron”, deia Aubry sempre que podia. Macron encarnava aleshores el gir liberal del president Hollande per recuperar la malmesa economia francesa. De fet, els rumors diuen que el mateix Hollande podria donar-li el seu suport en aquesta cursa presidencial ben aviat.

L’agost del 2016, després de dos anys al capdavant de les finances franceses, de mesos del llançament d’En Marxa i de malestar al govern del llavors primer ministre Valls, Macron va dimitir amb un balanç poc clar de mesures “flexibilitzadores” del mercat laboral. “Jo soc d’esquerres -va declarar a TF1 el mateix vespre de la dimissió-, és la meva cultura, el meu origen, la meva història familiar”. Des d’aleshores Macron ha sigut capaç de reinventar el seu discurs per atraure un electorat més ampli: necessitava allunyar-se al mateix temps de la seva imatge de burgès intel·lectual i del govern nàufrag del qual sortia. El seu moviment no ha parat de créixer a gran velocitat, sobretot si es pensa que no ho fa sobre cap estructura política preexistent. Al novembre Macron va presentar formalment la seva candidatura: un nou líder s’instal·lava al paisatge polític francès.

El mes de desembre arribava amb bones notícies per a Macron: la retirada de François Hollande de la cursa presidencial. Macron, considerat per molts el fill espiritual del president, rebia aire per créixer, lluny de les acusacions de traïció. Al gener el resultat de les primàries socialistes, amb Valls -el candidat natural - desbancat i Hamon com a guanyador, li donen legitimitat per emparar els decebuts pel triomf de l’ala més esquerrana del partit. És així com el moviment de Macron ha anat trobant adeptes entre les files del PS: els amics es materialitzen en noms tan representatius com el de Ségolène Royal, actual ministra de Medi Ambient.

I un nou cop de sort sobtat entra en escena: el setmanari satíric Le Canard Enchaîné revelava al mes de gener informacions que deixaven el candidat de la dreta, François Fillon, en una situació d’extrema fragilitat. Fillon, primer ministre de Sarkozy i guanyador sorpresa a les primàries dels Republicans, cau desprestigiat per un escàndol de sous ficticis que el té contra les cordes. La caiguda de Fillon impulsa Macron. La galàxia En Marxa creix a mesura que s’acosten els comicis amb la benedicció de personalitats tan diverses com Dominique de Villepin, Pierre Bergé o Daniel Cohn-Bendit.

La nova temptació francesa

Però aquest jove ambiciós amb cara d’àngel que es declara revolucionari i antisistema ho té difícil a l’hora d’acostar-se a les classes més populars. Marcat per haver fet carrera a la banca Rothschild i haver-se forjat a les escoles franceses més prestigioses, és fàcil etiquetar-lo com a candidat de les elits. Però ell, que n’és conscient, s’esforça a cuidar el llenguatge i a assenyalar que tothom és benvingut al seu moviment.

La professora Cécile Alduy, que ha analitzat els discursos de líders polítics francesos al seu llibre Ce qu’ils disent vraiment [El que diuen de debò], ens explica que Macron és un seductor nat que ha creat una organització semblant a un club de fans i que s’adreça a un públic tranversal, “als francesos de bona voluntat”. Als seus mítings, diu Alduy, Macron “adopta els codis de les TED Talks i s’adreça a la sala demanant a cada individu que sigui actor del seu destí, que s’impliqui”. Així, segueix Alduy, es construeix un discurs del “nosaltres” molt fort i molt nou a França: “Ell es presenta com a outsider, com a home lliure sense lligams amb el sistema establert”.

Pianista, diplomat en filosofia i casat amb la seva professora de francès, 20 anys més gran que ell, Macron també compta, a la seva vida privada, amb ingredients per ocupar portades de paper cuixé. El Paris Match li dedica la d’aquesta setmana. Caldrà veure si la galàxia Macron és més que una temptació de vot.