funcionaris

Una convocatòria “històrica” de funcionaris. Com a ministre d’Hisenda i Funció Pública, aquest any Cristóbal Montoro ha pogut presumir d’impulsar una convocatòria d’unes 250.000 places per a treballadors públics d’aquí al 2019 -que donarà preferència a convertir interins en funcionaris-, cinc anys després que es congelessin les oposicions i la reposició completa dels efectius. Però si des del 2011 fins a l’actualitat gairebé no hi ha hagut oposicions ni s’han reposat les jubilacions, quants funcionaris ha perdut Espanya des d’aleshores?

És impossible determinar la resposta amb exactitud. Cap dels registres que fan servir les diferents administracions per comptabilitzar els seus propis empleats coincideix entre si. I les diferències poden arribar a ser de centenars de milers de persones.

Si ens fixem en les dades dels pressupostos generals de l’Estat d’aquest 2017, en què es detalla la convocatòria anunciada per Montoro, el govern espanyol assegura que el 2016 Espanya tenia 2,9 milions de funcionaris entre administració central, Seguretat Social, comunitats, ajuntaments i corporacions locals i altres empreses i administracions públiques. A partir d’aquestes dades, que provenen de l’Institut Nacional d’Estadística, el govern de Mariano Rajoy sosté que des del 2011 s’ha perdut un 8% dels funcionaris, és a dir uns 249.000: la mateixa xifra que ara assegura que convocarà els pròxims tres anys.

Però el registre oficial que publica Hisenda -el mateix ministeri que fa els pressupostos- no coincideix amb aquestes xifres. Segons el recompte de funcionaris que publica semestralment, a Espanya n’hi havia 2,5 milions el juliol passat, un 6% menys que el 2011 i molt lluny dels gairebé 3 milions de funcionaris que consten als pressupostos.

Les explicacions

Una portaveu del departament de Funció Pública de l’Estat apunta que la xifra més il·lustrativa és aquesta -i no la dels pressupostos- perquè s’obté a partir dels registres de treballadors públics que facilita cada administració i no a partir d’una enquesta. Tot i això, la mateixa portaveu assenyala que Hisenda només recull els empleats amb més de sis mesos d’antiguitat i que inclou interins. Aleshores, ¿com s’explica el desfasament de més de 460.000 funcionaris que hi ha entre cada estadística?

“Hi pot haver altres entitats que no tenim en compte perquè no depenen directament de l’Estat”, raona la portaveu. De fet, Hisenda i els sindicats asseguren que la clau d’aquest misteri recau en les administracions autonòmiques i locals. “El registre de personal inscrit penja directament de l’Estat, però la resta són les comunitats i els ajuntaments les que ho han de facilitar”, diu la portaveu de Funció Pública.

Però un cop consultades les dades de l’administració autonòmica -en aquest cas, la Generalitat-, el ball de xifres encara es complica més. Segons l’Estat, el 2016 a Catalunya hi havia 275.516 funcionaris. En canvi, segons la conselleria de Governació, n’hi havia 41.000 més, fins a 316.483. Una altra xifra que fa impossible saber amb certesa el total o les variacions que hi ha hagut.

Maneres diferents de comptar

Governació justifica el perquè d’aquesta diferència. Segons el departament que controla els treballadors de la funció pública, els recomptes són diferents perquè la Generalitat té en compte “un univers d’entitats diferent”. Segons una portaveu, el ministeri no inclou el sector públic de la Generalitat ni del món local: societats mercantils, entitats de dret públic, ni tampoc els ens parlamentaris. Per tant, el recompte de la Generalitat engloba més empleats. En canvi, els registres d’Hisenda inclouen (des del 2012) el personal de reforç temporal, cosa que no fa el registre català. Això fa que saber el nombre exacte de funcionaris i la retallada que han patit durant la crisi també sigui una tasca impossible en el cas català.

Si es miren les dades del ministeri, entre el 2011 i el 2016 Catalunya va perdre un 2% dels funcionaris (5.166 treballadors públics). En canvi, segons Governació la davallada va ser del 3,5% (5.874 treballadors públics menys).

És per tot plegat que tampoc hi ha quòrum en el nombre de places que han de tenir les pròximes convocatòries públiques. L’Estat n’ofereix 250.000, i el sindicat majoritari dels funcionaris, CCOO, diu que en calen 300.000. Juanjo San Miguel, portaveu de la CSIF, que defensa la mateixa xifra que l’executiu central, explicava a l’ARA que “són estimacions, perquè no es pot saber exactament ni quants funcionaris hi ha ni quants interins tenen les diferents administracions”.

Les claus

1. ¿És factible saber quants funcionaris hi ha, exactament, a Catalunya i Espanya?

Amb els registres actuals és complicat. Cada administració (INE, Hisenda i Generalitat) comptabilitza el seu personal públic de manera diferent i obtenen resultats diferents. Les divergències són molt substancials i les xifres no són comparables. Per això, calcular les variacions entre diferents anys -per saber, per exemple, quants funcionaris s’han perdut-és impossible.

2. Com varien les xifres?

Segons els pressupostos (que utilitzen les dades de l’INE) a Espanya hi havia 2,9 milions de funcionaris el 2016 i segons Hisenda (el mateix ministeri que elabora els pressupostos) n’hi havia 2,5 milions. La caiguda de treballadors públics des del 2011, doncs, oscil·la entre el 6% i el 8%. A Catalunya, la Generalitat diu que hi ha 316.000 funcionaris i Hisenda, en canvi, rebaixa la xifra fins a 275.000.

3. Ballen més xifres?

Sí, les dels funcionaris d’universitats. L’Estat diu que van augmentar (respecte al 2011) a Catalunya, i la Generalitat diu que han caigut en gairebé un miler. El motiu és que des del 2012 l’Estat hi inclou molts més tipus de professors que la Generalitat.

manaies

-Les dones també poden ser manaies: la població de Besalú va ser pionera en incorporar dones vestides de romans a la processó de Setmana Santa, però en ciutats com Girona sempre han desfilat només homes com a manaies.

-El castell de Montsoriu llueix a cada nova restauració i bat rècord de visitants.

-L'estiueig a la Cerdanya, en tres dimensions: la família Buxareu cedeix un fons d'imatges amb 300 plaques estereoscòpiques.

-Entrevista a l'escriptor Vicenç Pagès: "La movida va servir perquè de cop un dia ens oblidéssim dels cantants catalans".

llar d'infants desnonada

Uns 60 infants es quedaran sense la seva plaça a la llar d'infants Sant Agustí dimarts vinent, que és quan està previst que s' executi el desnonament d'aquest centre privat arran d'una demanda per impagament interposada per la propietària de l'espai, ubicat al carrer Indústria 93 de Barcelona.

Carolina Soto Aliaga, membre de l'equip de direcció del centre privat, va titllar el cas d'"injustícia" i no va voler fer declaracions sobre els motius que expliquen aquesta situació "fins que totes les famílies, moltes de vacances, no estiguin informades i s'hagin pogut reubicar tots els infants". Amb tot, la procuradora de la propietària va explicar a l’ARA que la direcció del centre deu entorn de 40.000 euros des de l'octubre de 2015 i que aquesta no és la primera diligència de llançament que pesa sobre la direcció per desnonar la guarderia, amb 65 anys d'història.

La notícia ha caigut com una galleda d'aigua freda sobre els pares dels infants escolaritzats que van ser informats per la direcció de la situació dimarts passat i ara exigeixen que es busquin solucions per posposar la decisió judicial. "L'única cosa que volem és que els nostres fills acabin el curs aquí, amb els seus amics”, va assegurar Carol Rodríguez, una de les mares dels nens i nenes de 0 a 3 del centre Sant Agustí.

Amb tot, el Consorci d'Educació de Barcelona va assegurar que l'única solució factible des de l'administració és reubicar aquests infants a altres guarderies de titularitat privada de la zona. Laia Ortiz, tinenta d'alcaldia de Drets Socials, va afirmar dimecres que cap nen es quedarà sense plaça i el consorci ha explicat que calculen que "tots els nens podran començar el mateix dimarts dia 18 a la nova llar d'infants".

"Ningú ens garanteix que les condicions siguin les mateixes", lamenta Rodríguez, que segurament haurà de dur la seva filla a un centre ubicat a Ronda Guinardó, a uns 20 minuts a peu del centre de Sant Agustí.

La segona data de desnonament

La procuradora que representa la propietat va explicar que la primera execució de llançament estava prevista per al 30 de maig del 2016 i que es va suspendre arran d'un acord entre la direcció i la propietat per tal de garantir que els nens i nenes acabessin el curs.

La direcció, d'acord amb la versió d'aquesta font, es va comprometre aleshores a entregar les claus el mes de juliol però va incomplir el pacte. La de dimarts seria, doncs, la " segona data assenyalada" per dur a terme el desnonament i arribaria després que els màxims responsables del centre haguessin incomplert un últim acord: una segona suspensió fins a final del curs 2016-2017 a canvi de pagar els últims mesos.

El procés va seguir el seu curs i la direcció va recórrer als tribunals diverses vegades i sense èxit per posposar el desallotjament. Finalment, van interposar un recurs d'empara al Tribunal Constitucional.

infants refugiats

Els governs de la UE han tancat aquest divendres a Brussel·les l'acord amb el primer ministre turc, Ahmet Davutoglu, per deportar a Turquia tots els migrants, inclosos els refugiats de la guerra de Síria, que arribin a Grècia.

L'acord entrarà en vigor aquest diumenge 20 de març, segons ha anunciat a Twitter el primer ministre txec, Bohuslav Sobotka.

El text preveu, però, que no hi hagi  "expulsions col·lectives" ni devolucions en calent, de manera que els migrants podran demanar asil en territori grec i s'assegurarà que la seva sol·licitud sigui tramitada. D'aquesta manera els governs europeus justifiquen la legalització de les deportacions a un país tercer de demandants d'asil. Turquia ha de reformar la seva legislació en matèria d'asil per complir amb el dret internacional.

Els governs de la UE i Ankara han pactat una llista de projectes en què s'invertiran els 3.000 milions d'euros amb què Europa pagarà a Turquia el blindatge de les seves fronteres. El govern turc haurà de presentar la relació d'inversions que pensa fer, i la UE vol que serveixin per millorar les condicions dels 2,5 milions de refugiats sirians que ara viuen al país.

Pel que fa a l'altra reclamació dels turcs, que s'acceleri el seu procés d'adhesió a la UE,s'ha acordat obrir un nou capítol de negociacions al juny.

La cancellera alemanya, Angela Merkel, que va impulsar la idea poc abans de les eleccions regionals de la setmana passada, ha assegurat que l'acord "afectarà el model de negoci dels traficants" i s'ha mostrat confiada que "Europa superarà la difícil prova" de la crisi de refugiats. Per la seva banda, el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, ha defensat que l'acord "respecta la legislació internacional i europea" i ha dit que "Grècia està davant d'una tasca hercúlia, el principal desafiament que ha afrontat la UE".

Crítiques de les ONG

Les entitats que vetllen pels drets humans i les que estan més implicades en l'acollida als refugiats han posat el crit al cel.

Iverna Mc Gowan , portaveu d' Amnistia Internacional davant les institucions europees, ha parlat d'un "acord horrible" i ha denunciat la "vergonya" de la UE.

Gibraltar

“Va ser diumenge, probablement després d’un bon àpat, ja m’entens”. Lord West, comandant en cap de la Royal Navy (First Sea Lord) entre els anys 2002 i 2006, va insinuar una excessiva ingestió d’alcohol o de menjar per justificar una altra insinuació que ha aixecat gran polseguera l’última setmana: la de l’exlíder conservador Michael Howard, que va dir a Sky News que Theresa May, la premier britànica, hauria de protegir la britishness de Gibraltar de la mateixa manera que Margaret Thatcher va defensar la de les Malvines després de la invasió de l’arxipèlag per part de la dictadura de Leopoldo Galtieri el 1982.

West va respondre a un acudit amb una ironia esmolada. Sens dubte, el més sensat. El comandant va fer l’afirmació en acabar una intervenció, dimarts, al programa Today de BBC4 Radio. Abans, però, se li havia demanat si en algun calaix de l’almirallat hi havia cap pla per respondre a una possible intervenció militar espanyola al Penyal. “De cap manera”, va dir, en un to que deixava palès que la guerra és una circumstància massa seriosa per barrejar-la amb estirabots sense sentit. Sí que va considerar, però, que “l’esment de Gibraltar en l’esborrany de negociació del Brexit fet públic pel Consell Europeu [el divendres 31 de març] no ha sigut gaire intel·ligent”. Aquest esment i, més pròpiament, el Brexit i la incertesa que crea a Gibraltar, és el que ha provocat el penúltim capítol d’un vodevil que mai no s’acaba.

Tot seguit, lord West va explicar una anècdota exemplificant. Ell era el responsable màxim de l’armada de Sa Majestat quan van ser els britànics els que van envair de debò Espanya. “Mentre estava de maniobres, un escamot d’uns 30 marines es va perdre per la badia de Gibraltar, cosa que no és difícil, i van acabar a la platja de San Felipe, a La Línea. Em van avisar per telèfon: «Senyor, ha passat un fet molt greu. Hem envaït Espanya». «I quina ha sigut la reacció d’ells?», vaig preguntar. «Em penso que no se n’han adonat»”.

Flegma espanyola?

La reacció oficial espanyola a les paraules de Michael Howard ha sigut relativament moderada -com si Madrid no s’hagués adonat gaire del que deia, o com si actués amb suficiència perquè creu tenir a les mans un trumfo-, potser fins i tot exhibint una flegma més pròpia dels britànics. A aquesta moderació l’han seguit també crides a la calma per part de Theresa May i Boris Johnson, ministre d’Exteriors. Cap dels dos, però, no ha deixat d’insistir que la sobirania de Gibraltar està en mans dels gibraltarenys i que el Penyal no forma part de la negociació del Brexit.

Però cal no confondre’s. La raó de l’agitació viscuda no és el Penyal ni la seva sobirania. La raó de fons és el Brexit i la divisió que encara provoca al Regne Unit. En comunicació amb l’ARA, Vincent Cable, exministre d’Indústria i Negocis (2010-15) durant el govern de coalició dirigit per David Cameron, ho sosté: “La posició del govern britànic sobre Gibraltar i el Brexit és ridícula. Sembla que Londres no s’hagi adonat que podia ser un problema, tot i l’elevada dependència d’aquest territori dels moviments comercials i laborals a través de la frontera. Llavors, després d’haver utilitzat el xantatge -rebutjant acceptar l’estatus dels ciutadans de la UE al Regne Unit o insinuant que no cooperarien en matèria de seguretat-, es mostren sorpresos que la UE pugui fer el mateix. D’altra banda, el llenguatge bèl·lic d’alguns conservadors és inversemblant.”

Jack Straw, exministre d’Exteriors de Tony Blair, que sí que va anar a la guerra, en aquest cas a l’Iraq, ha dit el mateix. I Peter Hain, un altre laborista dels mateixos executius, ha anat més enllà i ha proposat la cosobirania com a solució. Una aposta que ja va ser rebutjada pels gibraltarenys el 2002 i de la qual no volen ni sentir-ne a parlar. Paradoxalment, tampoc del que Nigel Farage, exlíder del xenòfob UKIP, proposava dijous al Daily Telegraph : incorporar Gibraltar plenament a l’estat si els gibraltarenys ho decidissin i garantir-los la capacitat per imposar el seu propi règim impositiu, el mateix que ara fa del Penyal un lloc atractiu per estalviar-se molts impostos.

Una setmana després de la guspira inicial, les aigües baixen més o menys encalmades. Però el tema no es farà fonedís. I més d’hora que tard tornarà a esclatar. La visió popular des de Londres és del tot diferent del que pensa l’establishment polític proeuropeu. La visió popular la resumeixen algunes portades de la premsa tabloide, la mateixa que donava suport al trencament amb la UE, i un comentari que divendres signava, en la seva pàgina setmanal del Daily Express, Frederick Forsyth: “Com de costum, Madrid només llança la qüestió de Gibraltar al poble espanyol per desviar l’atenció del desastre que espera a la seva economia”. Un tòpic més, i gens original, per a un escriptor que fa quatre dècades era molt més enginyós.

desarmanament

LA FI DEL TERRORISME

El desarmament d’ETA obliga Rajoy a moure peça

La dissolució de l’organització deixarà el PP sense arguments per a l’immobilisme

OSKAR BAÑUELOS Vitòria ACTUALITZADA EL 09/04/2017 23:15

  25

1  

• 

La policia francesa inspeccionant les armes trobades en un dels amagatalls d’ETA facilitat ahir pels artesans de la pau. / AFP

Després de l’acte de dissabte a Baiona, el següent pas lògic i obligat que ha de fer i farà ETA és la dissolució. No sembla que calgui esperar gaire temps; possiblement es podria produir després de l’estiu si la situació dels presos es va solucionant. Ara és el torn dels representants polítics, institucionals i socials bascos. Ells seran els que hauran de consensuar i després traslladar al govern espanyol la necessitat de resoldre les conseqüències d’un conflicte que ha causat tant de dolor i patiment. I de resoldre qüestions pendents, com el reconeixement real de totes les víctimes i propiciar una nova política penitenciària per als 341 presos, dels quals 259 són en presons espanyoles. ETA, amb el desarmament i la seva posterior dissolució, deixarà el PP sense el principal argument que ha esgrimit fins ara per no moure peça.

Els partits bascos hauran de treballar, doncs, en una doble tasca: convèncer Mariano Rajoy que faci passos en la qüestió dels presos, i intentar per tots els mitjans sumar a l’acord el PP basc, que en els últims dies està recuperant el seu perfil més radicalitzat i immobilista. Dues qüestions pendents que actuen com a vasos comunicants.

El PP necessita una pista d’aterratge per poder sumar-se al consens i, amb això, no perdre el tren de la història, i aquí l’ajuda que li pugui prestar el PNB serà clau. Després del desglaç en les relacions entre els dos partits que suposarà l’acord recíproc per tirar endavant els pressupostos tant a Vitòria com a Madrid, els dos saben que en aquesta conjuntura estan condemnats a entendre’s, també en qüestions d’estat. I la qüestió basca, encara que no figuri en el top ten en importància al CIS, continua sent-ho.

Alliberar-se dels lligams

La ponència parlamentària de memòria i convivència pot ser el marc idoni per teixir complicitats. Com a pas previ o en paral·lel, el PP haurà d’alliberar-se dels lligams que li impedeixen avançar, els mateixos que van lligar de mans el PSOE de Zapatero i Rubalcaba quan era a la Moncloa. Sap que si decideix tancar la qüestió basca tal com demana el conjunt de les forces polítiques a Euskadi haurà d’enfrontar-se a poders fàctics: per una banda, les influents associacions de víctimes, principalment l’AVT i, per l’altra, alguns sempre influents mitjans de comunicació de la dreta espanyola. No cal sinó veure els titulars dels últims dies.

A més d’aquest front sociopolític i comunicatiu, també se n’hi pot obrir un altre de jurídic, després que el jutge de l’Audiència Nacional Eloy Velasco hagi sol·licitat a les autoritats judicials franceses conèixer si alguna de les armes que s’entreguen està inclosa en els procediments judicials que encara estan oberts, així com accés als futurs informes pericials que poguessin fer sobre les armes i els seus efectes.

Aquesta actuació judicial, que no sembla que hagi de ser determinant per avançar en la investigació dels atemptats que encara s’han d’aclarir -tal com admet la mateixa Guàrdia Cívil-, sí que, en canvi, ajudarà a sembrar dubtes en certs sectors de la societat espanyola sobre la rellevància i importància del desarmament. En uns termes similars a l’atmosfera, tan irrespirable com irreal, que es va crear per responsabilitzar ETA dels atemptats del 2004 a Madrid.

Mariano Rajoy sap que amb la desaparició d’ETA el tauler basc canvia, i no tindrà cap altre remei que encarar el problema no en termes policials sinó en termes polítics, perquè, més enllà d’ETA, el conflicte històric que existeix al País Basc és un problema polític d’encaix a l’estat espanyol. Si es nega a acceptar la realitat, per molt que el PNB l’ajudi a guanyar temps, al final els sobiranistes bascos li obriran un nou front que se sumarà al que ja ha obert l’independentisme català.

Picasso

En la col·lecció del Museu Picasso hi ha històries curioses i troballes fins i tot als racons més insospitats, com es pot veure en l’exposició de petit format Altres artistes a la donació Picasso 1970. La comissària, la cap de la col·lecció del museu, Malén Gual, ha tingut l’encert de fer dialogar les obres que l’artista va guardar al llarg dels anys als domicilis barcelonins de la mare de Picasso, de la seva germana Lola -s’exposa un dibuix seu- i dels seus nebots Vilató Ruiz amb altres peces de Picasso. El resultat és un viatge insòlit a la infantesa, l’adolescència i la vida familiar de l’artista i també a la seva formació fins que es va establir de manera definitiva a París l’any 1904. Val la pena visitar l’exposició encara que els treballs d’aquests altres artistes (com Rafael Blanco Merino, Leandro Oroz Lacalle, Josep Lluís Pellicer, Manuel Pallarès i Carles Casagemas) siguin de qualitat “desigual”, com diu Gual. “El mateix Picasso va identificar-ne moltes i, quan van ingressar al museu, van rebre el mateix tractament que les seves”, explica la comissària.

Una de les curiositats més sucoses és que al fons del retrat que Picasso va fer a la seva germana Lola quan eren dos nens que vivien a la Corunya s’hi pot detectar l’aquarel·laPaisatge amb església, que l’autor, Rafael Blanco Merino, havia regalat al seu pare. “Va ser alumne del pare de Picasso, que va estar al jurat del premi Barroso de pintura de Màlaga quan el va guanyar. Probablement l’hi va regalar com a mostra d’agraïment”, explica Gual. “Aquesta aquarel·la devia ser una de les primeres referències que Picasso va tenir quan va començar a dibuixar”, afegeix.

Hi ha un moment especialment entranyable que recorda el pas de Picasso per la Llotja. Alguns dels seus primers amics barcelonins van ser Manuel Pallarès i Ramon Riu i Dòria, probablement perquè havien de seure per ordre alfabètic. La mostra inclou dos dibuixos acadèmics d’una escultura clàssica que van fer Picasso i Pallarès en què es pot observar que el punt de vista canvia lleugerament. Pel que fa a Riu i Dòria, Gual fa dialogar un retrat que va fer a Picasso amb un autoretrat del malagueny una mica posterior: mentre que a l’un Picasso apareix gairebé com un nen, a l’autoretrat sembla molt més gran. “Tenia tendència a retratar la gent fent-la semblar més gran, perquè en lloc de buscar els detalls anava a l’essència”, diu Gual.

Una altra de les curiositats és un oli de petites dimensions del pintor i escriptor Hortensi Güell. Com Carles Casagemas, de qui es poden veure obres més endavant, Güell va tenir un final tràgic: l’any 1899, quan tenia 23 anys, es va suïcidar tirant-se al mar a Salou arran d’un desengany amorós. Com a pintor, va estar vinculat amb la Colla del Safrà, com bé reflecteixen els suburbis que hi ha en la seva obra exposada. “Güell també va estudiar a la Llotja, però no va coincidir amb Picasso. Probablement es van conèixer a Els Quatre Gats”, explica la comissària.

Els Quatre Gats i l’època blava

Un retrat que Picasso va fer al seu pare l’any 1896 recorda la fe que tenia José Ruiz Blasco en el talent del seu fill. Aquest oli dialoga amb un altre retrat que Leandro Oriol Lacalle va fer a Ruiz Blasco quan van coincidir a Madrid per fer les oposicions per la plaça de professor de belles arts. Malgrat que no eren família, Ramon Casas i Santiago Rusiñol també van ser dues figures protectores de Picasso quan va començar a sovintejar Els Quatre Gats. Però quan hi va exposar per primera vegada l’any 1900 el van començar a veure com un igual. La mostra inclou un dibuix que Rusiñol devia donar a Picasso durant aquells anys. Rusiñol va ser un dels primers col·leccionistes de la seva obra.

És la primera vegada que totes aquestes obres veuen la llum de manera conjunta. El públic pot recordar les de Carles Casagemas, perquè es van poder veure a l’antològica de l’artista al Museu Nacional d’Art de Catalunya el 2014. En canvi, els vuit dibuixos de Juli González, amb una sèrie de figures femenines i maternitats, s’han exposat menys vegades. Aquests treballs reflecteixen la relació que tenien durant els primers anys del segle XX. Més endavant González va tornar a tenir un paper important en la vida del malagueny, ja que el va ajudar en el terreny de les escultures fetes amb ferro. “No hi ha influències entre ells, però sí que es pot observar que van pel mateix camí”, diu Gual. “Es nota que els de González són dibuixos d’escultor, perquè busca més el volum que els detalls -subratlla-. Aquestes obres remeten a l’època blava de Picasso i als seus personatges tristos, amb espais que no saps si són interiors o exteriors”.