vibeke videm

És una meditació basada en pràctiques de l’Índia de fa molts anys. No és religiosa, no està centrada en una cultura concreta i la pot fer servir tothom. El principi bàsic és establir una actitud mental que permeti digerir els assumptes no resolts que tots tenim al cos i també a la ment i que ens afecten, fent servir un so de meditació neutre que ens provoca un reflex de relaxació. És una pràctica que no està dirigida. No ens concentrem en res. Tanquem els ulls i comencem a repetir un so de meditació, suaument, sense esforçar-nos-hi. Això ens porta a la relaxació com un reflex. Permet que tots els pensaments, les imatges, les idees, els sentiments que hi ha a la ment puguin entrar lliurement i ser digerits. És com si fossis a l’autobús, sense pensar en res, i t’adonessis que estàs pensant en alguna cosa que faràs, en alguna cosa que ha passat, en alguna persona, en alguna de totes les coses que hi ha a la teva vida.

Però, permeti’m, ¿això no és el que fan tots els mètodes de meditació?

Més o menys, perquè en moltes formes de meditació, com ara en el mindfulness, la idea és estar justament mindful, estar del tot present en el que està passant. En la meditació Acem no estem intentant entendre el que està passant, o registrar-ho, ens limitem a deixar que altres pensaments vagin i vinguin. Això fa que es pugui disminuir la tensió. És com si creéssim un ambient d’empatia cap a un mateix.

Per Nadal vam entrevistar el benedictí Laurence Freeman, fundador de la Comunitat Mundial de la Meditació, que deia que a l’hora de meditar és útil repetir una paraula, una que no tingui gaire sentit, per exemple en una llengua estrangera. Vostès, en canvi, fan servir un so.

Sí. Sabem que el so de meditació no funciona si és una paraula amb un sentit, perquè el so funciona com un focus neutre de la ment, que permet fer una tonada lliure mentre deixem anar i venir els pensaments. Si repeteixes “xocolata, xocolata, xocolata”, això dirigirà els teus pensaments cap a un pastís de xocolata, una tassa de xocolata o altres coses. Per això necessitem un so neutre. No ha de ser difícil de repetir, perquè has de pensar sense esforçar-t’hi, per això normalment és un so amb poques síl·labes. En els cursos que tenim aquí, a Barcelona, fem servir sons per a grups, que són com mitjons d’una mida que vagi bé a tothom. Això ho fem per començar. Després, si segueixes més temps amb la meditació, pots fer servir un so més avançat que et funcioni millor.

Parli’m d’aquests problemes no resolts que tots tenim al cos.

Tots ens enfrontem a la vida a partir de la nostra personalitat, i aquesta personalitat es va establir quan érem molt petits, fins als cinc anys, aproximadament. Es tracta d’una època en què el sistema nerviós encara no ha madurat, ni tenim les experiències de la vida. El cas és que, com a adults, veiem les coses com les vèiem quan érem petits. Això ens provoca alguns problemes. Un exemple: si una persona va tenir uns pares molt estrictes, és probable que sovint se senti una persona una mica fracassada, o que té por de fer coses, que es posa límits a la seva vida adulta. Si aquesta mateixa persona, a la feina, té un cap que és una persona molt dura, se sent poca cosa i s’angoixa.

Però ¿com puc corregir-me a mi mateix?

Molta de la feina la pots fer. La meditació té uns efectes immediats com ara la relaxació. Ens fa sentir millor, dormir millor, tot això. La meditació seria com un mirall on veure’s a un mateix, i serveix per a persones de totes les edats.

Hi ha gent que diu que la meditació deu ser molt bona però que no està feta per a elles, perquè es tracta de persones actives, o nervioses, o que no poden estar callades ni soles amb els seus propis pensaments.

Tant és. Has de fer la meditació de la manera correcta i els efectes apareixen. Has de buscar el temps necessari, però si ho fas, serà com quan el metge et dona un cop al genoll i la cama se’t mou sola, tant si t’ho creus com si no t’ho creus. Si actues tal com et diu el metge i et relaxes, el cop al genoll funcionarà. Si repeteixes el so de meditació, sense esforçar-t’hi, permetent que els pensaments vagin i vinguin, veuràs que alguna cosa canviarà.

¿Quins problemes ha vist vostè que se solucionaven o que es pal·liaven gràcies al seu sistema de meditació?

Problemes connectats amb l’estrès. Hi ha molta gent que té vides atrafegades, i aquestes pauses diàries amb la meditació i amb la relaxació fan que se sentin millor, fins i tot des del punt de vista físic. Els dolors del cos provocats per l’estrès, a les espatlles o l’esquena, disminueixen. O els mals de cap, o l’insomni. Les persones que mediten acaben tenint més energia. També pot ajudar-te amb les relacions interpersonals, perquè quan estàs molt estressat penses més en tu mateix i en els teus problemes. Quan et relaxes, agafes més perspectiva per veure com són realment els altres, i no tant com et sembla que són. Et fa més empàtic. A mi m’ha fet més segura de mi mateixa. I m’ha permès conèixer les meves limitacions, és a dir, quines parts de la vida funcionen bé i quines no van tan bé.

¿I funciona pel que fa a la relació amb els fills?

Alguna vegada els meus fills m’han preguntat: “Mare, avui no has meditat, oi? Perquè estàs més estricta o desagradable”. Meditar m’ha calmat, m’ha donat una mica més de paciència per veure i entendre els seus punts de vista. Perquè, de fet, el que fan els adolescents és comprovar fins a quin límit poden empènyer la mare abans no hi hagi una explosió. Això m’ha ajudat a veure que no és que siguin desagradables, és que forma part de la seva vida per trobar-se a ells mateixos. És com si estiguessin fent servir els pares com si fossin un laboratori de recerca. Agafant una mica més de distància amb aquestes actituds provocadores, una vegada vaig ser capaç de preguntar a un dels meus fills: “Estàs intentant fer-me enfadar, oi?” I en aquest punt, ell em va reconèixer que sí [riu]. I jo vaig contestar-li: “Parlem-ne. Per què ho fas això?” En el fons, ell estava intentant comprovar quina tolerància pot arribar a tenir el món adult respecte a la seva manera d’actuar.

Vostè no crida mai?

Sí! Sí, sí, tinc temperament. Totes les emocions formen part de la vida d’una persona saludable, ja siguin la tristesa, l’humor o tots els matisos emocionals que es vulguin. I la meditació també pot ajudar-te a sentir tot això, incloses les coses negatives, sense sentir que estàs perdent el control. Per exemple, en el cas de persones que passen pel dol de la mort d’un ésser estimat, o que estan passant per una malaltia greu, com un càncer. Amb la pèrdua de la parella, per exemple, és normal estar molt trist, i desenvolupar sentiments agressius quan ens preguntem per què ens ha tocat precisament a nosaltres perdre tot allò. Meditar ens permet estar en contacte amb tots aquests sentiments, i ens ajuda a treballar-los. Si tens una malaltia greu, hi ha hagut algunes investigacions científiques, no amb la nostra meditació però sí amb altres tipus de meditació, que mostren que la gent que pot treballar emocionalment les seves reaccions respecte a aquesta malaltia viu alguns mesos més que els que tanquen la porta i no volen sentir res.

¿Vostè creu que Donald Trump fent meditació es podria convertir en una persona diferent?

[Riu.] Amb setanta anys i amb la seva personalitat, la meditació podria aportar-li una mica de relaxació, que l’ajudaria, però seria una mica tard per començar a canviar la personalitat. La personalitat és com el ciment, és dura, i amb els anys cada vegada és més difícil aconseguir canviar les coses. També és veritat que en els comportaments personals hi ha la influència de les cultures col·lectives. M’agrada molt venir a Barcelona, on trobo que la gent està una mica més viva i es comporta de manera més oberta que els noruecs, que som una mica més tancats. Ara, a tot arreu l’ésser humà és el mateix, la manera de pensar és la mateixa, la tendència a no voler veure algunes coses, o a veure-les amb ulleres de sol per protegir-se, és la mateixa. Per descomptat, la meditació no et fa un tipus de persona determinat, no arribaràs al punt de ser perfecte, no et solucionarà els problemes del medi ambient o el sentiment que el teu govern no està fent les coses bé, però pot donar-te més energia, i aquesta energia la pots dedicar a treballar en totes aquelles coses que vulguis millorar a la vida. I en el meu cas, meditar no em farà parlar millor el català [

equilibri

Està molt contenta amb la seva última obra: una nena amb una àliga a l’espatlla que tot just arrenca a volar. En ella es concentren totes les essències de la manera que té la Marta Moreu d’entendre l’escultura, els seus mons creatius, la importància del moviment i l’exploració de l’espai, l’equilibri del cos humà i les corbes que pot generar, la seva posició en l’espai immens i intemporal que és el món: “És una manera d’arribar a l’ànima a través de la forma”. Des de dijous passat fins al dia 28 el Centre Cultural de Terrassa acull l’exposició Equilibri i força, una síntesi dels seus dos últims anys de creació, que aporta una mirada sacsejadora i lluminosa sobre l’univers d’una artista que des de molt petita sabia que volia ser escultora.

Va ser el dia que a l’escola li van donar un tros de fang i li van dir que d’allà en tragués alguna forma. Ella va copiar una escultura que hi havia a casa seva i va notar que les mans li anaven soles, que amb allò tenia traça i, sobretot, que li encantava. Per aquella por tan comprensible de no fer passos en fals dels quals lamentar-se després i per tenir un salvavides a prop, va decidir estudiar magisteri i belles arts alhora, i es va dedicar durant uns anys a l’ensenyament -mestra de preescolar-, una vocació també intensa i viscuda que la connecta amb l’apassionant món de la docència. Ara, al seu taller de Sants, també hi reserva un espai per a aquest vessant de la seva vida: ensenyar a fer escultures, fomentar la creativitat i la diversió, l’exploració de mons que no existeixen i que han de ser modelats amb les mans.

La plataforma per al model, lleixes amb els motlles, el forn per a la ceràmica, el soldador del bronze, el torn, pinzells, escarpes, polidores, fang i eines diverses. Homes amb cames i braços que són branques d’arbres, homes que pugen escales eternes, homes i dones a cavall i buscant l’equilibri sobre un arc, animals, torsos, bustos... El taller d’un artista és el millor lloc per conèixer-lo una mica bé, per entendre què ens vol transmetre amb el seu art.

El segon en què tot pot canviar

La seva última sèrie d’escultures és Un pas al buit, que simbolitza la corda fluixa, el segon de vida en què tot pot canviar per bé o per mal. Són figures suspeses a l’aire, que poden caure o no: “La vida és un precipici que fa vertigen, on comença i acaba tot”. A la Marta l’escultura li serveix, sobretot, per explicar-se a si mateixa, per reflectir-hi la seva pròpia vida, les etapes viscudes, els aprenentatges fets i interioritzats. En el seu trajecte vital i artístic (la Marta no dissocia l’un de l’altre) han sigut molt importants els viatges, els països on ha viscut al llarg dels anys i on ha anat a parar gràcies a la feina itinerant del seu marit: Düsseldorf, Minneapolis, París, Madrid, Mèxic D.F. i Miami. M’explica que a Miami va connectar com mai abans amb la natura, el cel, el mar immens, les reserves naturals i els blaus turquesa. Hi ha un llegat, unes màscares precioses que simbolitzen rostres sota l’aigua.

A Mèxic, els temples maies i asteques, l’arqueologia i les civilitzacions antigues: “Amb les mans feien el que volien”. Viatjar és el més enriquidor que hi ha, assegura, i del viatge i del coneixement que suposa, l’aprenentatge resultant és impressionant. “Un dia sense fer escultura és un dia perdut”, ho té claríssim i ho porta a la pràctica amb disciplina, sempre bona consellera. Fonamental, per exemple, quan li va tocar decidir-se entre la docència i l’art. I va triar el segon. I va perfeccionar el seu traç, va connectar amb galeries, va començar a rebre encàrrecs i a descobrir quin era el seu estil personal, el que més l’omplia. Va provar amb els retrats, amb el cubisme i l’abstracció i va ser finalment a París, a mitjans dels anys noranta, quan va començar a trobar el món on volia quedar-se. Tenia a veure amb el bronze, esclar, el seu acompanyant més fidel, el que li permet més llibertat en la recerca incessant del moviment, de l’equilibri, de la lluita contra l’estàtua rígida, estàtica, clavada a terra.

Al llarg dels anys ha fet vuit Home sobre arc -un home fent equilibris sobre mig arc, amb una cama a cada extrem- però tots són diferents, tots reflecteixen un moment vital i creatiu concret, descobrir-los cada vegada és un exercici màgic. També ha modelat persones de cap per avall, postures impossibles, personatges acompanyats de rodes, bicicles i cavalls. Té a mig acabar una dona despullant-se i sense rostre amb la qual vol donar importància a la nuesa, a l’interior de la persona més enllà de com sigui el seu rostre: “Tothom pot entendre el que vulgui amb les meves escultures. M’agrada molt aquest joc de comunicació i interpretació”.

Ha treballat la pedra i té ganes de perfeccionar el seu art amb la ceràmica. Ara li interessa molt el negre i voldria treballar millor els seus esbossos sobre paper, per poder imaginar també millor obra gràfica. La Marta Moreu no concep la creació sense un aprenentatge permanent, el moviment, l’espai buit i ple. I al final trenca el motlle. I l’estàtua és irrepetible.

medicar

La major part de les persones que arriben als centres d’atenció primària amb trastorns mentals presenten problemes de tipus adaptatiu amb símptomes lleus o moderats d’ansietat o/i de depressió. El tractament farmacològic en aquest tipus de trastorns lleus i moderats no és eficaç i, a vegades, podria comportar efectes adversos que empitjorarien l’estat de salut de la persona.

És important ser conscients que la felicitat o la tristesa no són conseqüència dels esdeveniments que vivim, sinó dels nostres pensaments. Per això hem de buscar algun mecanisme per poder tenir una ment més atenta i relaxada, més connectada amb allò que vivim en cada moment, sense estar orientats al passat o preocupats pel futur. Es tracta de ser resilients, de trobar la calma mental i l’equilibri per resoldre les dificultats que inevitablement sorgiran al llarg de la nostra vida i sortir-ne enfortits.

A més de la nostra actitud davant la vida, hi ha eines al nostre abast que podem utilitzar per mantenir un bon estat de salut físic i emocional, com tenir cura del cos a través de l’alimentació i l’exercici físic. És important tenir en compte que el cervell és l’òrgan més sensible del nostre cos i per això és el primer que es ressent d’una alimentació deficient o del sedentarisme.

Alguns tractaments no farmacològics, com la musicoteràpia, la hidroteràpia, la fitoteràpia o l’aromateràpia, han demostrat ser molt efectius per millorar malalties cròniques físiques com la hipertensió i les insuficiències cardíaques o respiratòries. També són adequats per reduir el sofriment emocional i psicològic i s’hauran de tenir en compte les circumstàncies que envolten la persona.

Per això, en aquest procés, és necessari que el professional sanitari del CAP acompanyi la persona a través de l’escolta activa. Per exemple, en el procés de dol per la pèrdua d’una persona estimada només s’han d’administrar fàrmacs si el dolor impossibilita continuar amb la vida personal i professional. En aquest cas, és fonamental que hi hagi un seguiment de l’adherència del pacient i cal tenir present que aquest tractament no és incompatible amb d’altres.

Alguns dels trastorns emocionals més habituals es poden tractar sense necessitat de medicaments, tot i que sempre hi haurà d’haver un diagnòstic previ per descartar que es tracti d’un símptoma que amagui un problema més greu. Per exemple:

Estrès, ansietat o depressió per situacions complicades en l’entorn laboral, econòmic o social: es poden tractar amb tècniques de respiració i de relaxació com mindfulness i musicoteràpia.

Dolor crònic, com fibromiàlgia: es pot tractar amb teràpies de respiració, relaxació i ioga.

Insomni: són efectives la musicoteràpia, la hidroteràpia i mesures d’higiene del son, com ara seguir una pauta d’hores de son o no menjar durant les dues hores abans d’anar a dormir.

Procés de dol: la millor teràpia és el temps, i són molt efectius els grups d’ajuda mútua amb l’acompanyament dels professionals.

neolitic

Una investigació conjunta de la Universitat Complutense de Madrid ( UCM) amb la Universitat de Barcelona (UB) va trobar restes dels primers pobladors del neolític a la Cova Bonica de Vallirana (Baix Llobregat), segons va informar ahir l’ UCM. “La singularitat d’aquest jaciment és que s’han trobat restes d’humans amb els seus objectes domèstics”, va afirmar una de les investigadores de l’ UCM, Montserrat Sanz.

castell inflable

El castell inflable que va sortir volant al restaurant Mas Oller de Caldes de Malavella (Selva) i que va causar la mort d'una nena i ferides a sis nens més només estava subjectat per dues de les sis amarres possibles. Encara s'investiga perquè va sortir volant fins a una desena de metres d'alçada i a una quarantena de distància, però per ara la investigació apunta que només es van fer servir un terç de les subjeccions, segons l'agència Efe, tot i que aquesta no podria ser l'única causa de l'accident. D'una altra banda el propietari del restaurant,  Jaume Matas, no va demanar el permís municipal obligatori per aquesta mena d'atraccions, que requereix una inspecció tècnica.

Matas explica que hores d'ara el perquè l'accident és un "misteri" i que feia tot just un mes i mig que havien instal·lat el castell. La policia científica analitza les restes del castell inflable per explicar-ne les possibles causes. El propietari admet que no tenia permís municipal perquè no sabia que el necessités i que només havien instal·lat dos dels sis ancoratges, però assegura que "el castell complia totes les normatives", segons l'ACN. Però el reglament d'espectacles públics i activitats recreatives deixa clar, a l'article 39, que per aquestes atraccions desmuntables els serveis tècnics municipals o una entitat col·laboradora han de fer una inspecció del funcionament i el muntatge.

"Estic convençut que el titular del castell inflable no desitjava que passés l'accident, però les coses passen", ha declarat el conseller d'Interior, Jordi Jané, que ha insistit en recordar l'obligatorietat d'autorització municipal per totes les atraccions desmuntables i la inspecció prèvia que comporten. També ha explicat que, a banda de la investigació policial en marxa i que es durà a la justícia, Interior ha obert un expedient informatiu que pot dur a una sanció administrativa.

• 

Una de les nenes ferides en l'accident de Caldes de Malavella es troba a l'UCI després de ser operada aquesta nit / DAVID BORRAT

L'alcalde de Caldes de Malavella, Salvador Balliu, reconeix que l'Ajuntament no tenia constància de la instal·lació del castell. Els propietaris del restaurant no van sol·licitar la llicència municipal que obliga a aportar un plànol de la ubicació i una revisió de la instal·lació certificada per un enginyer titulat, ha dit en declaracions a l'ARA. Balliu ha explicat que el castell estava homologat per l'empresa i tenia tots els papers en regla, però no comptava amb el permís obligatori del consistori. La normativa de seguretat sobre atraccions inflables exigeix, a més, un monitor que vigili la instal·lació. Així ho indica la directiva europea UNE:EN 14960, segons l'ACN. Tot i això Matas ha admès en declaracions a RAC1 que no hi havia cap monitor al castell inflable i que una persona "l'anava vigilant".

Per ara no se sap què va fer volar el castell inflable, però la investigació -segons fonts que hi han tingut accés- apunta que no hi va haver cap explosió. Oscar Azambuja, propietari de l'empresa Soy Fiesta que es dedica al lloguer d'aquestes instal·lacions infantils, també descarta la possibilitat de l'explosió: "És impossible que un castell inflable exploti, abans poden passar moltes altres coses", assegura. "Un castell inflable funciona amb una turbina que va introduint l'aire que necessita la instal·lació que, alhora, sempre perd una mica d'aire per les costures de la lona així que és improbable que exploti", explica l'empresari. Que una ràfega de vent de l'emporti volant, com ja ha passat altres vegades, és més plausible, ha afegit.

La forma de l'inflable pot fer créixer el risc que la instal·lació acabi volant pels aires si no està ben amarrada o aquests dispositius fallen per algun motiu. "Quan l'inflable té forma de casa, o de castell com va ser el cas, el risc que amb el vent és produeixi un efecte bossa és més alt que no pas en aquells que tenen estructures més planes" explica Azambuja. L'Organització de Consumidors i Usuaris ha recordat que aquesta mena d'atraccions mai s'han de posar en marxa quan fa vent, perquè ratxes de quinze quilòmetres per hora ja poden moure-les i que estan prohibides si el vent supera els 38 quilòmetres per hora. Tot i això l'alcalde descarta la hipòtesi del vent, perquè al moment dels fes no en feia. Els investigadors indaguen si hi va haver algun problema amb les vàlvules de seguretat o la turbina que inflava l'estructura.

A part de la nena de 6 anys que va morir a l'Hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona, un altre nen de 9 anys continua ingressat a l'Hospital del Parc Taulí de Sabadell, greu però estable. Tres nenes i un nen més, tots d'entre 7 i 11 anys, també estan ingressats a l'Hospital Josep Trueta de Girona en un estat menys greu. Una altra nena de 3 anys ja ha rebut l'alta mèdica. Més de 300 persones s'han concentrat avui a Caldes de Malavella per fer un minut de silenci en record de la víctima mortal.

agressions incapacitats

L'agressió d'un home a una noia amb síndrome de Down al metro de Barcelona ha provocat tota mena de reaccions de repulsa, però no és un fet extraordinari, al contrari. Quatre de cada deu discapacitats intel·lectuals pateixen agressions físiques segons un estudi publicat tot just l'any passat. L'informe, fet per Dincat Plena Inclusió, la Fundació Vicki Bernadet i la Universitat de Barcelona a partir de 260 enquestes, indica, a més, que la meitat de les dones en aquesta situació i un de cada cinc homes han patit abusos o agressions sexuals.

"Una agressió a una persona vulnerable és una agressió al conjunt de la ciutat, una amenaça contra tothom, contra el model de convivència i contra la democràcia", ha declarat aquest matí el tinent d'alcaldia de Drets de Ciutadania, Participació i Transparència de l'Ajuntament de Barcelona, Jaume Asens. Com la tinent d'alcaldia de Drets Socials, Laia Ortiz, ha condemnat l'agressió de la noia i ha recordat les dues denúncies del mes passat per discriminar grups amb síndrome de Down, una contra un hotel de Vinaròs per negar-los l'allotjament i l'altra contra un pub de Lleida per vetar-los l'entrada.

Els dos regidors han anunciat que si els Mossos aconsegueixen identificar l'home que va clavar un cop de colze a l'espatlla i un cop de puny a la cara de la noia i per tant s'obre un procés penal, l'Ajuntament es personarà al cas com a acusació popular. "Volem donar un missatge clar i contundent que serem implacables contra aquest tipus d'agressions a les persones més febles i vulnerables de la nostra societat", ha declarat Asens. També ha ofert suport a la família de la noia de 23 anys i ha explicat que l'alcalde accidental Gerardo Pisarello hi va contactar ahir mateix. A més, Asens i Ortiz han reclamat la col·laboració ciutadana: si cap ciutadà va veure l'agressió, que va succeir dimarts a les dues a les escales de la parada de metro de l'estació de Sants, es posi en contacte amb l'Ajuntament o amb els Mossos.

I no només en aquest cas, ja que l'equip de govern demana que si algú veu una agressió semblant contra un discapacitat o algú especialment vulnerable, no dubti a denunciar-ho. De fet, segons l'informe, el 21% de les conductes "contràries a les normes socials" contra discapacitats intel·lectuals passen al carrer o en llocs públics. El 20% són a les cases de les víctimes, el 14% a les escoles i el 10% en centres residencials o a la feina. L'estudi no només té en compte les agressions, sinó també qualsevol mena de situació que victimitzi els discapacitats, com ara robatoris –que en pateixen un 48%– i la violència per part de cuidadors o familiars, ja sigui física (36%) o psicològica (25%).

L'informe de Dincat Plena Inclusió, la Fundació Vicki Bernadet i la Universitat de Barcelona conclou que els discapacitats intel·lectuals són un col·lectiu de risc durant tota la vida, no només durant la infància, tot i que quan són més joves sovint no es detecten les situacions que els perjudiquen.

la diplomacia

El concepte del títol no és meu: diplomàcia destructiva. Me’l regala un bon amic de l’incipient cos diplomàtic català, que per prudència prefereix mantenir-se en l’anonimat. De fet, a ell l’hi va suggerir un eurodiputat conservador flamenc indignat per l’actuació dels representants espanyols en relació a la cancel·lació d’una missió comercial conjunta entre Flandes i Catalunya.

No és la primera vegada que la diplomàcia espanyola perjudica directament els interessos comercials dels nostres empresaris, al marge de la seva orientació política en relació a la independència. Ja s’han posat bastons a les rodes a iniciatives catalanes en el marc de la Setmana del Disseny de Hong Kong, poc abans de la signatura d’un acord de col·laboració amb Califòrnia o en relació a una missió comercial a la Xina d’empresaris catalans dels sectors de la carn, els cítrics i el peix. També ha estat impossible un vol directe entre Barcelona i Tòquio perquè així ho disposa un tractat bilateral entre Espanya i Rússia.

Sempre segons el meu amic, que es mor de ganes d’explicar aquestes coses públicament però que per disciplina es mossega la llengua, la deslleialtat del govern espanyol en contra de Catalunya a l’estranger es produeix dia a dia, de mica a mica, i per desgràcia ja ho veiem com una cosa normal. Ens hi anem acostumant. És el mateix que passa amb la judicialització: avui faig anar a Madrid emmanillat el regidor de Vic que parlava dels ous i les truites, l’endemà cito a declarar la presidenta del Parlament de Catalunya, al cap d’uns dies faig fora del Congrés un diputat català... I encara que ho vulguin el 70% dels catalans, no us pensem deixar votar, mai! Tot ben normal, oi?

Amb la galdosa actuació envers Flandes, sembla que s’ha anat un pas més enllà. La diplomàcia espanyola ha perjudicat també els interessos d’empresaris estrangers de països socis a la Unió Europea, la mateixa UE a la qual Espanya li deu tant, sobretot després del primer rescat bancari, i ja veurem què passa en el futur amb el deute. Amb una arrelada tradició democràtica, amb un fort sentit del negoci i amb poques ganes de perdre el temps, a Bèlgica no estan disposats a acceptar allò que és absolutament inacceptable. D’aquí l’empipada de l’eurodiputat flamenc: “Diplomàcia destructiva!”, clama.

Però el meu amic diplomàtic és optimista. Creu que aquest joc brut acabarà passant factura a una Espanya que, en la seva actuació exterior contra Catalunya, està violentant uns mínims estàndards democràtics i diplomàtics. No tot s’hi val. Creu que això d’anar devent favors i anar dient als altres què han de fer a casa seva se’ls acabarà girant en contra. La diplomàcia destructiva pot acabar destruint qui la practica. En tota aquesta història, el que està en joc no és ja Catalunya i Espanya, sinó el futur d’Europa. Volem una Europa unida? Quina Europa volem? Si Europa vol sobreviure al Brexit i a l’amenaça de la ultradreta, haurà de reinventar-se ràpidament i de debò. I per fer-ho li caldrà comptar amb els països petits i mitjans econòmicament solvents i democràticament madurs. El meu amic diplomàtic diu que Alemanya això de comptar amb els petits que funcionen ho comença a tenir clar. Veurem si la França de Macron (creuem els dits) també s’hi apunta. És aquí on Catalunya i Escòcia tenen una oportunitat.

Ara que tot està en qüestió, ara és el moment. El moment de construir una cosa nova, un país nou en una Europa renovada. Això sí: el peatge que haurem de pagar és donar garanties que no deixarem caure econòmicament Espanya, és a dir, que no practicarem en contra seva cap mena de diplomàcia ni política destructives com ells estan fent amb nosaltres.