Cròniques per l'Annia

dimarts, 6 de juny del 2017

acord de Paris

Els Estats Units sortiran, finalment, de l’Acord de París. El seu president, Donald Trump, va confirmar aquesta retirada, que havien avançat alguns mitjans el dia abans, i va anunciar que en demanarà la renegociació. L’Acord, va dir des dels jardins de la Casa Blanca, “és molt injust”. “En sortim i començarem a negociar, a veure si podem fer un pacte més just”, va afirmar. I va afegir que, si no pot ser, “tant és”.

El magnat immobiliari novaiorquès mai ha cregut que el canvi climàtic, causat pels humans, sigui una amenaça i, fins i tot, ha posat en dubte les evidències científiques d’aquest problema. Per tant, la seva decisió d’abandonar el pacte internacional -firmat per 195 països el desembre del 2015-és coherent amb el que pensa i, a més, compleix una de les seves promeses electorals. Tanmateix, molts analistes i empresaris han advertit que el país quedarà aïllat i patirà conseqüències diplomàtiques i econòmiques.

L’argument econòmic va ser el fil conductor del seu discurs per justificar una decisió que divideix la societat nord-americana. Diversos líders empresarials, com el de la petroliera Exxon Mobil i de diversos gegants tecnològics, li havien demanat en els últims dies que retirés el país -el segon més contaminant del món- de l’Acord. “És una redistribució massiva de la riquesa dels Estats Units a la resta del món”, va dir, i va afegir que va ser elegit per ser president de “Pittsburgh, i no de París”.

Trump va recuperar el seu eslògan electoral “Primer, Amèrica”, que s’ha convertit en el credo del seu govern, per subratllar, amb un to populista, que protegirà les empreses i els treballadors nord-americans d’un pacte que “els castiga”. “Serem sensibles amb el medi ambient, però no deixarem sense feina les nostres empreses, no perdrem llocs de treball”, va assegurar.

Interessos dels Estats Units

L’Acord de París, que no és un tractat vinculant, insta els països a fer promeses nacionals voluntàries per reduir emissions de diòxid de carboni. L’objectiu és evitar un augment de l’escalfament global i limitar-lo a un màxim de dos graus Celsius. Durant les negociacions a la capital francesa, el llavors president nord-americà, Barack Obama, va proposar una reducció de les emissions dels EUA d’entre un 26% i 28% per al 2025 respecte als nivells del 2005.

Tot i així, Trump va parlar de l’Acord com si fos una imposició i va citar un estudi molt controvertit i disputat per grups ambientals per afirmar que l’Acord provocaria la pèrdua de 2,7 milions de llocs de treball en vuit anys. “Renegociarem un nou pacte que protegeixi el nostre país i els nostres contribuents, perquè no hàgim de tancar les nostres fàbriques, ni perdre llocs de treball”, va destacar.

“En termes diplomàtics i morals, la retirada representa una abdicació voluntària del lideratge dels Estats Units al món”, assegura Mark Muro, l’expert en economia neta del think tank Brookings. De fet, alguns analistes creuen que la Xina i la Unió Europea -que avui reafirmaran el seu compromís amb l’Acord de París- ompliran el buit que deixi la primera potència econòmica i militar.

Trump, però, va insistir que els Estats Units continuaran sent els “líders del clima, però en un marc que sigui just”. La decisió del mandatari nord-americà suposa una victòria de l’ala dura del seu entorn i defensora d’un aïllacionisme econòmic. Per tant, el seu estrateg, Stephen Bannon, i Scott Pruitt, l’escèptic del canvi climàtic que va escollir per dirigir l’Agència de Protecció Ambiental, han guanyat la partida a la seva filla Ivanka i el secretari d’Estat i expresident de la petroliera Exxon Mobil, Rex Tillerson. Això sí, per complaure la seva filla, s’ha mostrat a favor de renegociar l’acord climàtic.

Una sortida lenta

Ara els Estats Units començaran un procés llarg per abandonar el pacte que durarà gairebé quatre anys. Tot i que Trump tenia opcions per accelerar la sortida, finalment ha decidit seguir el procediment que s’estipula en l’Acord.

Així, el president republicà haurà d’esperar fins a tres anys des de l’entrada en vigor del pacte -que es va produir el novembre del 2016-, per escriure una carta sobre la seva decisió que haurà d’entregar a les Nacions Unides. I, després, haurà d’esperar un any més perquè es faci efectiva la sortida dels EUA de l’Acord. És a dir, que es podria produir en plena campanya per a la seva reelecció, el novembre del 2020. I, per tant, si perd, el pròxim president podria aturar aquesta acció.

Diversos grups mediambientals, líders empresarials i legisladors de l’oposició demòcrata van lamentar ràpidament la decisió del president nord-americà. El Sierra Club, una centenària entitat conservacionista, va criticar durament que els Estats Units s’allunyin de l’acord climàtic mundial. “És una de les decisions més ignorants i perilloses preses per un president”, van afirmar en un comunicat.

La lluita contra el canvi climàtic en sortirà perjudicada, ja que la primera potència econòmica és el segon país més contaminant, per darrere de la Xina -els dos països són els responsables del 40% de les emissions globals-. En el seu parlament, Trump va criticar que el país asiàtic, entre d’altres, pugui continuar contaminant fins al 2030. Però va obviar d’explicar que els Estats Units és l’economia que ha generat històricament més emissions de diòxid de carboni.

D’altra banda, el president nord-americà ha afirmat que no pensa contribuir al Fons Verd, creat en el marc de l’Acord per ajudar els països en vies de desenvolupament i per finançar la creació de noves formes d’energia neta. El fons pretén recaptar 100.000 milions a l’any a través d’una combinació d’inversions públiques i privades. Trump va afirmar que no hi pensa contribuir.

Amb la seva decisió, Trump posa els interessos dels Estats Units primer, per complir la seva promesa i encara que sigui a costa de la credibilitat del seu país.

les elits

Ara, ell, com tots els seus amics, escriu articles. No, no és escriptor. Perquè escriure, a diferència de, posem per cas, tocar un instrument, tothom sap com es fa. I ell és emprenedor i esforçat. Té coses a dir. Dues o tres. Però molt importants. Escriure és com cantar o com cuinar. Tothom sap com es fa, tothom ho fa, no tothom ho sap fer. El nostre home cita Gaziel, ignora Rodoreda, enalteix Cervantes, posa en qüestió Shakespeare i desconeix Nabokov. En realitat no ha entès cap d’aquests autors, però no hi fa res: els seus lectors (que pensen com ell i també escriuen articles) tampoc.

Abans la ideologia de l’autor d’articles era secundària. El principal era que escrivís bé. Tenir una gràcia triant verbs, adjectius i recursos literaris. I, sobretot, sobretot, descartant-los. (No ets el que menges. Ets el que no menges.) L’escriptor d’articles era un autor de llibres de ficció que arrodonia el sou fent peces curtes. I quan n’escrivia, de peces curtes, també tenia en compte, a part d’allò que deia i potser per damunt d’allò que deia, les rimes internes, les cacofonies, les comes, els punts. Com a les novel·les.

A ell el trien per la ideologia, perquè avui la ideologia ho és tot. El lloguen (de la mateixa manera que deixen de llogar-ne d’altres) no pas perquè sigui escriptor. (No n’és; tot i que potser algun dia s’atrevirà amb una novel·la històrica, protagonitzada per un personatge curosament triat, que revisitarà.) No pas perquè tingui cap gràcia trobant la part còmica o tràgica de la vida. El lloguen perquè és polític o potser politòleg, i perquè (diu que) pensa el que pensa del procés d’independència de Catalunya. Avui la seva dona (que està molt il·lusionada amb aquesta nova faceta que té) li ha regalat un portàtil. I quan la senyora que els ajuda (en diuen així) ha entrat al despatxet per buidar els cendrers, li ha dit: “ Fátima, no moleste a mi marido, que está escribiendo, ¿okis? Empiece por la cocina, si eso”.

dimecres, 24 de maig del 2017

herzog

L’advocat Andrés Herzog, en nom de l’acusació popular, va dir ahir que el jutge del cas Bankia va patir “amnèsia” a l’hora de referir-se als nous investigats en aquesta última fase de la instrucció. Es tracta dels alts càrrecs del Banc d’Espanya i la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) que van declarar a la secció tercera penal.

Ahir s’esgotava el termini per presentar un recurs d’apel·lació directament davant la secció tercera penal de l’Audiència Nacional. El fiscal, Alejandro Luzón, va optar per no recórrer.

Herzog, que sí que va presentar el recurs, va denunciar que el jutge Fernando Andreu va ignorar els dos últims informes dels pèrits judicials del 8 de maig. L’advocat declarava ahir que els documents “són especialment crítics amb l’actuació del Banc d’Espanya, la CNMV i l’auditora externa Deloitte durant tot el procés de sortida a borsa de Bankia”.

El recurs de l’acusació popular apunta que “la decisió judicial final ja estava redactada abans que s’emetessin aquests dos últims informes, que tampoc s’han pogut analitzar i incorporar a la resolució” per falta de temps. Es tractava de dos informes de 754 pàgines que es van entregar el 8 de maig. Tres dies més tard, el sumari quedava tancat.

El recurs assenyala que aquests informes i les declaracions d’alts càrrecs del Banc d’Espanya i la CNMV, juntament amb la segona compareixença del testimoni José Antonio Casaus, inspector responsable de BFA-Bankia en el moment de la sortida a borsa, van afegir nous indicis per imputar els supervisors de l’operació.

Per al jutge, però, tota aquesta informació ja no existia. En comptes de tenir-la en compte, va optar per cenyir-se als fets anterior a la tardor del 2016, moment en què tenia pensat acabar la instrucció del cas.

Precisament va ser un recurs d’apel·lació davant la sala tercera penal el que va impedir tancar la instrucció. Aquest recurs es va admetre i va comportar la imputació d’alguns alts càrrecs del Banc d’Espanya i la CNMV, fet que va allargar la investigació en contra del que desitjava l’instructor.

El soci de Deloitte, assenyalat

El recurs explica per què s’ha actuat d’aquesta manera durant aquesta última fase del cas. “No tan sols el jutge no menciona ni una sola vegada la interlocutòria de la secció tercera del 13 de febrer del 2017 -la més recent-, sinó que, sorprenentment, s’aferra a la interlocutòria del 17 d’octubre del 2016 per reforçar els seus arguments previs”, declarava ahir l’advocat Herzog. Les noves proves aportades en l’últim recurs és com si no haguessin existit mai.

Precisament, una de les proves més rellevants -les dues declaracions de Casaus i els quatre correus electrònics en els quals alertava els seus superiors sobre la inviabilitat del projecte- no són objecte de valoració del jutge.

En el recurs s’indica quins són els arguments que es van tenir en compte per fer seure al banc dels acusats el soci auditor de Deloitte, Francisco Celma.

“Seguim sense entendre les raons per les quals el jutge instructor atribueix una possible responsabilitat penal al soci auditor de Deloitte, responsable de la fiscalització dels comptes de BFA-Bankia. En canvi, considera que no és possible aplicar represàlies a la fiscalització feta pels organismes supervisors, el Banc d’Espanya i la CNMV”, assenyala el recurs.

El mateix document planteja la següent qüestió: “Per què l’actuació dels responsables del Banc d’Espanya i de la CNMV no pot considerar-se també com una participació a títol de cooperador necessari? Quina és la diferència entre un tipus de fiscalització i l’altre, que justifica la diferència de tracte entre l’un i l’altre? No oposar-se a la sortida a borsa i aprovar el fullet contribueix a crear una aparença de solvència. No és així?”

I conclou: “Qui va decidir la sortida a borsa tampoc va ser el soci auditor, però, tot i això, en el seu cas sí que es considera que hi ha indicis delictius respecte a la seva actuació”.

fintech

Més d’un any i mig. Aquest és el temps que porta esperant la fintech catalana Verse per aconseguir l’autorització del Banc d’Espanya com a entitat de pagaments. Fins aleshores tenen un acord sòlid amb una altra empresa del sector que els permet operar sense problemes amb la seva aplicació de pagaments mòbils entre particulars. Ser disruptiu en un sector com la banca no és una tasca fàcil, sobretot quan el marc normatiu avança a pas lent. En els últims mesos, però, l’aproximació de la data límit per aplicar una directiva europea clau per al sector ha provocat que els reguladors espanyols augmentin els senyals d’apropament cap a la revolució tecnològica dels serveis financers.

El govern de Rajoy va obrir a consulta pública el mes passat l’avantprojecte de llei per traspassar a la legislació espanyola la directiva de la Comissió Europea PSD2. Aquesta normativa fa referència a temes com els pagaments digitals, i obligarà els bancs a cedir les dades dels seus clients a altres operadors quan ho autoritzin per oferir-los els seus serveis. Aquest pas endavant farà que sigui més fàcil gestionar molts aspectes de la nostra vida financera sense haver de tenir un banc com a intermediari.

Espanya, però, està esgotant el temps per aplicar el nou text, pel qual té de marge fins a l’1 de gener del 2018. “Hi ha un lobi extremadament intens format pels bancs per retardar aquest moment”, explica el conseller delegat de Kantox i president de l’Associació Espanyola de Fintech, Philippe Gelis. Per a l’emprenedor, que lidera des de fa sis anys la companyia d’intercanvi de divises entre particulars, la reactivació de l’executiu ve més donada per l’aproximació de la data límit per obeir Europa que per una voluntat exprés de regular el sector.

Tot i així, el mateix ministre d’Economia, Luis de Guindos, també va anunciar fa poc que el govern espanyol està estudiant diversos models de regulació que farà públics aviat per reobrir aquest debat. En aquest sentit, la consulta pública de l’avantprojecte de llei pretén recollir les opinions de les entitats que es puguin veure afectades per la nova normativa. Per això, planteja qüestions com ara quines haurien de ser les opcions perquè l’autorització d’entitats de pagament sigui més àgil i eficaç.

No només l’executiu intenta acostar-se al camí que marca Europa; la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) també ha anunciat un banc de proves regulatori -el que al Regne Unit ja es coneix com a sandbox - que permetrà a start-ups financeres provar si el seu model és viable en un entorn limitat. Per a segments de les fintech com el crowdlending -els préstecs de particulars per a projectes empresarials- l’esforç regulatori ha sigut clau perquè el negoci faci un salt endavant. Així ho explica el fundador de la plataforma Arboribus, Josep Nebot. Des de l’any passat, la CNMV ha regulat aquest àmbit i, segons l’emprenedor, això els ha permès atreure cada vegada més inversors professionals i ha donat un segell de qualitat al seu model. No obstant, Nebot també reconeix que aquest primer marc encara es pot millorar, i per això el sector ha creat una associació per entrar en converses amb els reguladors amb l’objectiu d’introduir nous canvis.

Clam per un marc estable

Gelis treu importància als últims moviments del govern i recorda que encara costa molt treure un producte al mercat pels límits estrets de la llei. De fet, apunta que la falta d’un marc normatiu estable ha fet que algunes fintech espanyoles optin per desenvolupar el seu negoci en altres països com França o el Regne Unit, on els governs estan fent més esforços per adaptar-s’hi.

Una altra organització del sector, l’Associació Espanyola de Fintech i Insurtech (Aefi) ha recollit en un llibre blanc les principals demandes en aquest sentit. A l’escrit, l’entitat hi denuncia la falta de proactivitat dels poders públics a l’hora de realitzar accions concretes i exigeix un marc que garanteixi seguretat jurídica per a les empreses que operen a l’Estat. Segons Aefi, aquest any el sector sumarà més de 5.000 nous llocs de treball i arribarà a les 400 companyies a finals del 2018. Un negoci que no es volen deixar perdre per la manca de regulació.

google /inem

Quan algun dels gegants d’internet es proposa entrar en un mercat, les empreses que ja hi són es posen a tremolar. Les pròximes damnificades per un desembarcament de Google podrien ser les agències de col·locació públiques i privades. Sundar Pichai, el conseller delegat de Google, va anunciar dimecres que el següent tipus d’informació que es podrà buscar al cercador seran les ofertes de feina.

El nou agregador Google for Jobs explorarà i organitzarà els milions de vacants publicades en serveis com Monster, Facebook, LinkedIn i CareerBuilder, i permetrà consultar-les per criteris com el nivell salarial, l’experiència requerida, la categoria laboral i la ubicació, inclosa la disponibilitat de transport públic. Grans empreses com FedEx i Johnson&Johnson ja hi estan afegint les ofertes que publiquen a les seves webs. L’objectiu de Google és que a cap persona disposada a treballar -inicialment als EUA, més endavant en altres països- li passi per alt una feina existent que s’ajusti al que busca i que cap empresa deixi de trobar l’empleat que necessita.

Intel·ligència artificial

Pichai explica que si ara poden oferir aquest servei és perquè, gràcies a l’ús d’intel·ligència artificial, són capaços d’interpretar les consultes dels usuaris i comparar-les amb les diverses maneres de descriure un mateix lloc de treball que tenen les diferents empreses. Ja fa un any Google va declarar que aquesta tecnologia era més important per al seu futur que els mòbils, i la setmana passada va ser protagonista de la convenció anual I/O per a desenvolupadors, celebrada a Califòrnia.

Per exemple, en les funcions de reconeixement d’imatge, l’encerta més que els humans. El majordom virtual Google Assistant és capaç d’indicar-nos quin tipus de flor està veient la càmera del nostre mòbil; identificar el restaurant que tenim al davant i mostrar-nos les ressenyes de clients que hi han estat abans; connectar-se automàticament a una xarxa wifi només fent una foto de l’etiqueta amb la contrasenya que hi ha a sota del router, o afegir a la nostra agenda la data i l’hora d’un concert a partir del rètol que l’anuncia, a més d’oferir-nos comprar les localitats allà mateix.

Els 1.200 milions de fotografies i vídeos que cada dia guarden a Google Photos els seus 500 milions d’usuaris -és el servei d’adopció més ràpida de tota la història de Google- també seran a partir d’ara més fàcils de gestionar gràcies a la intel·ligència artificial: l’aplicació identificarà les persones que surten a les fotografies que acabes de fer i et proposarà compartir-les amb ells, creant automàticament un àlbum de l’esdeveniment amb totes les imatges aportades pels assistents que ho vulguin. Si l’usuari designa una persona de la seva confiança -per exemple, la seva parella- Photos també podrà compartir automàticament amb ella totes les fotografies noves on surtin, per exemple, els fills de tots dos. Això sí, aquestes funcions només estan disponibles als països on està permès el reconeixement facial; és a dir, fora d’Europa.

Google fins i tot ha incorporat intel·ligència artificial en les funcions d’AndroidO, la pròxima versió del seu sistema operatiu per a mòbils: quan toquem dues vegades la pantalla, les aplicacions reconeixen automàticament el que hem assenyalat, sense haver de seleccionar-ho a mà. Si és el nom d’un lloc, mostrarà un botó per obrir Google Maps; si és una adreça electrònica, el botó que proposarà és el de Gmail. I aquest servei de correu proposarà automàticament diverses respostes possibles a cada missatge que rebem, que dependran del seu contingut.

Naturalment, també hi ha intel·ligència artificial al darrere del Google Home, l’altaveu connectat de sobretaula que rivalitza amb els Echo d’Amazon. Des d’ara, cada Home és capaç d’identificar quina de les persones que viuen a la llar -fins a un màxim de sis- li està fent cada consulta, per respondre en conseqüència. Altres novetats del Home són la possibilitat de trucar gratuïtament i sense mans a qualsevol telèfon fix o mòbil dels EUA o el Canadà (els Echo d’Amazon només es poden trucar entre ells) i la de respondre a les consultes no amb la veu, sinó visualment a la pantalla més gran de la casa: la del televisor. Dimecres Susan Wojcicki, la consellera delegada de YouTube, també va anunciar una altra novetat durant la seva primera intervenció en una convenció I/O: els vídeos en 360 graus de la plataforma es podran veure a l’aplicació per a televisors connectats.

A la convenció I/O, els directius de Google van presumir de xifres que indiquen la magnitud que ha assolit el que va començar com un buscador de pàgines web: ja hi ha 2.000 milions de dispositius Android actius; cada dia es veuen a YouTube 1.000 milions d’hores de vídeos, el 60% de les quals en mòbils; la botiga Play Store d’aplicacions i jocs ja ha servit 82.000 milions de descàrregues, i el sistema Google Play Protect verifica diàriament la seguretat de 50.000 milions d’aplicacions instal·lades en els telèfons dels usuaris i les desactiva per prudència quan detecta un comportament sospitós.

A la recerca de nous usuaris

Els milers de milions que interessen més a Google són els d’usuaris que encara no té, i que són majoritàriament en països en vies de desenvolupament. Per això, entre els 191 idiomes i dialectes que preveu l’aplicació Gboard de teclat virtual per a mòbils Android hi acaben d’incloure 22 variants utilitzades a l’Índia, el primer país del món en quantitat de descàrregues d’aplicacions Android.

L’empresa ja té a punt Android Go, una versió lleugera del sistema que podrà funcionar en els smartphones més barats, amb menys d’un gigabyte de memòria RAM, i que inclourà variants de les aplicacions de Google que consumiran menys dades de mòbil. La Play Store destacarà els títols que estiguin optimitzats per a connexions lentes, i el navegador web Chrome comprimirà el contingut de les pàgines abans de descarregar-les. L’aplicació de YouTube permetrà previsualitzar els vídeos en baixa resolució, guardar-los al telèfon per veure’ls després sense cobertura i transferir-los directament a un altre mòbil per wifi, sense consumir dades de l’operadora. La idea és que ningú, per pobre que sigui, tin

Tarradellas

La commemoració del quarantè aniversari del restabliment oficial de la Generalitat de Catalunya i del retorn del president Josep Tarradellas ha suscitat un notable impacte públic. No en va, va ser l’acte més important de tot el procés de liquidació del franquisme a Catalunya i el que va convertir l’autogovern català en un “cas a part” dins de la transició política espanyola, ja que Madrid el va oficialitzar molt abans de l’aprovació de la Constitució del 1978. En el fons, va ser una mena de reconeixement dels drets històrics catalans.

Aquesta importància explica que apareguin moltes interpretacions sobre aquell esdeveniment, fins i tot algunes de contradictòries. Fa poc se’n queixava Jordi Serrano en un article, “Les mentides sobre el retorn del president Tarradellas”, en aquest mateix diari del 26 d’abril del 2017. No ens ha de sorprendre, sempre passa. Sobretot si és un fet de la història relativament recent. Penso, però, que cal escollir aquelles reconstruccions que es basen en una documentació fiable i en testimonis solvents, i també les que aborden els fets des d’una posició equànime que, per més que prengui partit, no distorsioni les posicions de les diferents parts implicades.

Personalment m’he d’incloure entre aquells que ara, passats quaranta anys, i amb més informació, han modificat radicalment la visió que tenien aleshores. De jove manifestava una actitud força crítica sobre l’actuació del president Tarradellas. Aleshores tenia disset anys i militava a la joventut comunista, vinculada al PSUC. Aquesta opinió ja va canviar de manera substantiva quan em vaig fer historiador i vaig conèixer amb més precisió el personatge i el context. Darrerament, encara m’he refermat més en el fet de valorar el seu paper, gràcies a haver realitzat el volum Josep Tarradellas. El retorn del president (juny-desembre 1977) (Edicions DAU) i haver pogut consultar documentació fins ara inèdita o poc coneguda i comptar amb nombrosos testimonis significatius de l’època.

Certament, el 1977 van existir diferències importants entre els diversos partits democràtics catalans sobre Tarradellas i la via que ell va impulsar. Però cal destacar que, per damunt de les dissensions -i de manera pública-, tots van donar suport al president, en van reclamar el retorn i van exigir el restabliment de la Generalitat. La unitat es va imposar i Tarradellas en va ser el capdavanter. Per tal que l’autogovern fos una realitat, calia el compromís de gent molt diversa i d’un espectre polític molt ampli que anava des d’aquells que s’havien implicat amb el franquisme (però que en volien la liquidació) fins als que se situaven en l’esquerra radical. Una unitat que va ser l’horitzó polític constant del president Tarradellas i que es va imposar en el primer govern de la Generalitat restablerta, l’únic que fins ara ha acollit una diversitat política tan àmplia.

És cert que encara avui hi ha gent que va viure en primera línia aquells moments i que mantenen una actitud de reticència. Però penso que com més a fons s’estudiï l’actuació de Tarradellas, més creixerà la seva figura. Ben aviat serà reconegut com un dels grans presidents de la Generalitat contemporània i, com a tal, tindrà una vigència perenne.

De la mateixa manera, el fet que ell va protagonitzar -i que sens dubte és l’acte polític més important de les darreres dècades del segle XX- també té, ara i aquí, una inusitada vigència. Com el 1977, ens trobem en un moment de transició i existeix una demanda pacífica, democràtica i massiva en favor d’un autogovern que ara es concreta en una república independent. És molt arriscat determinar què hauria opinat el president Tarradellas d’aquesta reivindicació. No podem saber-ho. Però sí que sabem que la fórmula d’èxit que ell va aplicar es va basar en la unitat interpartidista i en la mobilització de la societat civil (ja que aleshores no hi havia institucions públiques democràtiques -ajuntaments, diputacions, Parlament...-). Potser la gran diferència entre aquells moments i ara és l’actitud del govern espanyol. Aleshores va saber agafar el bou per les banyes i va fer un pas molt impopular en l’Espanya d’aleshores (més que no pas legalitzar el Partit Comunista). Suárez li va dir a Tarradellas, en la tumultuosa primera reunió que van tenir, que la Generalitat la podien voler molt els catalans, però que a Espanya no la volia ningú. Ara el govern de Madrid només respon amb l’immobilisme, la intransigència, les amenaces i la judicialització dels polítics catalans.

dijous, 18 de maig del 2017

la NSA espia?

L’Agència de Seguretat Nacional (NSA) dels Estats Units va injectar programes espia en quatre servidors de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i en un altre ordinador de la Universitat de Barcelona(UB) entre el 2002 i el 2004, segons consta en dues filtracions difoses pel grup de hackers The Shadow Brokers (podeu consultar aquí la llista de servidors objectiu). Totes dues universitats han investigat la filtració i han explicat al diari ARA que les màquines en qüestió ja no estan actives, de manera que no han pogut comprovar si hi havia programari espia, però també mantenen que en tot cas no s’hauria filtrat cap dada sensible.

Un portaveu de la UB assegura que “l’equip de tecnologies monitoritza els equips periòdicament i s’encarrega de fer les accions oportunes en cas que es confirmi qualsevol vulnerabilitat”. El servidor en qüestió era del departament de bioquímica i biologia molecular, segons ha pogut saber l’ARA. La UB insisteix que “no formava part de la xarxa corporativa central” i que aquests ordinadors tan sols oferien serveis molt limitats, com ara les webs i els correus electrònics de cada departament.

Tots els ordinadors implicats estan fora de servei des de fa anys

“Fa més de deu anys que tenim aquestes màquines fora de servei i això vol dir que en sabem molt poques coses”, admet el professor d’informàtica i delegat TIC de la UPC, Sebastià Vila. Dues eren servidors de DNS (sistema de noms de domini), que tradueixen les peticions d’accés al nom d’una web concreta -com ara upc.edu - al codi numèric que correspon al servidor on està allotjada. Una altra era “un PC ordinari” del qual no queda cap registre i l’última era “una màquina interna” dels serveis informàtics de la UPC. “No hem detectat cap màquina que tingués informació conflictiva”, explica Vila, que assegura que també van veure que la llista incloïa servidors d’altres centres d’investigació de diversos països -als quals van avisar- però manté que “en general” els servidors de recerca “no tenen informació gaire sensible, excepte certes recerques especials”.

Vila veu creïble que la NSA hagi fet servir programari espia i admet que “és possible” que se n’hagués instal·lat als servidors de les dues universitats catalanes, tot i que insisteix que a hores d’ara ja no es pot comprovar perquè “les màquines no existeixen ni físicament”. Però quin sentit té que la NSA espiés aquests ordinadors? Vila també s’ho pregunta i aventura que amb aquesta estratègia haurien aconseguit tenir “una idea de com està configurada una xarxa”, fet que podien fer servir, més endavant, en cas que haguessin volgut “saber coses”. També dubta que busquessin informació de la UPC en concret. Creu que podria ser que llancessin aquests programes de manera arbitrària i global i que les universitats catalanes haguessin sigut “víctimes aleatòries” d’un experiment de l’agència d’intel·ligència.

Al gener un informàtic que treballa a la UPC va enviar un correu electrònic a una llista de distribució de companys de feina. Avisava d’una “nova filtració del grup The Shadow Brokers en què es llistava un seguit d’equips sota el control de la NSA”; i explicava que alguns eren de la universitat. Acabava dient: “Podria ser que el software de control de la NSA ja no estigui afectant aquests equips, tot i que tampoc hi ha garanties que no hagin trobat la manera de colar-ne algun de nou”. El cert és que la universitat ja ho havia analitzat a l’octubre. El responsable de seguretat informàtica de la UPC, Víctor Huerta, en un debat a Twitter sobre aquest mateix assumpte, va piular: “Les màquines no estan operatives des de fa anys o van ser reinstal·lades fa temps”.

L’alarma no va anar més enllà. Però la filtració de The Shadow Brokers del 8 d’abril incloïa un altre document amb el que Edward Snowden va definir com una llista “d’infraestructures civils d’aliats hackejades extrajudicialment per la NSA”. El document tornava a incloure els cinc servidors de la UB i la UPC. Snowden mateix ja havia parlat altres vegades sobre aquest grup dehackers i fins i tot els ha vinculat amb Rússia. The Shadow Brokers van començar a filtrar l’estiu de l’any passat informació sobre les eines de ciberespionatge que hauria fet servir la NSA. Experts com Snowden mateix o l’empresa Cisco han donat credibilitat a la vulnerabilitat de la NSA i la veracitat de les filtracions.

WannaCry: un avís del que pot arribar a passar

The Shadow Brokers torna a la càrrega. Avui el grup de hackers ha amenaçat de posar en marxa al juny un “servei de filtració del mes” amb vulnerabilitats i programari espia de l’Agència de Seguretat Nacional (NSA) dels EUA, informació interna de bancs centrals i dades internes d els programes nuclears de Rússia, la Xina, l’Iran i Corea del Nord. El grup de hackers va filtrar el mes passat la vulnerabilitat dels sistemes operatius Windows desenvolupada per la NSA que permet que el WannaCry s’escampi a una velocitat rècord i a l’últim missatge amenaça d’alliberar informació encara més perillosa, si ningú no paga abans. En aquella mateixa filtració també hi havia els documents que assenyalen l’espionatge de la NSA a les dues universitats catalanes.

En l’últim missatge de The Shadow Brokers a la xarxa social Steemit, publicat ahir en un anglès volgudament precari, el grup es queixa que ni la NSA ni cap govern els hagi ofert comprar la informació que van aconseguir de l’agència d’espionatge nord-americana. A més, afirmen que tenen el 75% del ciberarsenal dels Estats Units.

Microsoft ja ha admès oficialment que el WannaCry, que segresta les dades dels ordinadors infectats fins que no es paga un rescat, s’ha fet aprofitant vulnerabilitats de Windows desenvolupades per la NSA -que les va aprofitar per espiar en lloc d’avisar perquè es resolguessin- i filtrades per The Shadow Brokers. En un article al blog oficial, el director jurídic de Microsoft, Brad Smith, reclama als governs que tractin les ciberarmes com les armes convencionals. “Aquest atac és un altre exemple de per què l’acumulació de vulnerabilitats per part dels governs és un problema -afirma Smith-. Un escenari equivalent amb armes convencionals seria que robessin a l’exèrcit dels EUA alguns míssils Tomahawk”.

Mentrestant, continuen les investigacions per aclarir qui és l’autor del WannaCry. Alguns especialistes, incloent-hi analistes de Kaspersky i Symantec, apunten les semblances entre el codi d’una de les primeres versions del programa i el malware del grup Lazarus, vinculat amb Corea del Nord.