dilluns, 3 de juliol del 2017

la densitat existencial

Amb la poesia passa com amb l’art contemporani. Des que les avantguardes van fer volar pels aires les convencions del gènere, qui més qui menys se sent capaç d’escriure un poema -en vers lliure- i de crear una obra d’art -una pintura abstracta, una peça conceptual- sense conèixer la tradició -per relacionar-s’hi com vulgui: amb afany continuista o des del rebuig- i sense dominar els rudiments de l’ofici.
Tom Wolfe va resumir molt bé els canvis que això ha provocat al seu llibre La paraula pintada. Wolfe hi explicava que, en el passat, l’art havia estat una qüestió de “veure per creure” (és a dir: calia veure una obra per creure en les seves virtuts o qualitats), però que durant el segle XX, gràcies a la preeminència que va agafar la teoria en detriment de la tècnica, l’art es va convertir en una qüestió de “creure per veure”(fins al punt que avui n’hi ha prou de creure que una obra és bona per entendre o acceptar que ho és).
La mateixa fórmula es pot aplicar a la poesia. Com és obvi, els malentesos de prestigi i les impostures impunes que tot això ha generat són enormes. I impossibles de solucionar, ni tan sols per part de la crítica, impotent i desbordada. Personalment, una brúixola m’orienta a través de la confusió poètica actual. Sé que estic davant d’un poema valuós si és singular, si té consistència com a artefacte verbal i si té precisió expressiva, tres qualitats aplicables a qualsevol tipus de poema, des del més hermètic fins al més assequible, des del més tradicional fins al més trencador. Segons aquesta brúixola, l’obra del nord-americà Ted Kooser (Ames, Iowa, 1939) és plena de poemes valuosos, o això es dedueix de la lectura de L’ocell matiner i altres poemes (El Gall Editor, 2017), una selecció de trenta-un poemes que ens arriba en una excel·lent traducció feta pels també poetes Miquel Àngel Llauger i Jaume Subirana. Al pròleg del volum, en edició bilingüe, els traductors expliquen que l’obra de Kooser és força variada, i que ells han optat per introduir-lo al lector català agafant poemes del seu llibre “més conegut i reconegut”, Delights & Shadows (Premi Pulitzer 2005), i del seu llibre més recent, Splitting an order, del 2014.
En general, són poemes que parlen de les vides quotidianes i senzilles de la gent normal amb qui el poeta conviu. No en parlen, però, amb la senzillesa superficial, òbvia i condescendent d’una certa poesia de l’experiència. Al contrari: els millors poemes de Kooser són d’una densitat existencial plena de lucidesa i d’emotivitat, i s’imposen al lector sense haver de recórrer a l’ortopèdia de cap tipus de pirotècnia intel·lectual ni retòrica. Kooser en té prou redimensionant metafòricament un objecte familiar -un pot de botons, un tauler d’eines, uns rodets de pesca, una taula de cuina- o descrivint una situació banalment dramàtica -els gestos dels assistents a un funeral, les passes d’una malalta de càncer- per expressar d’una manera diàfana els misteris impenetrables del pas del temps, de la vida i de la mort.
En aquest sentit, són extraordinaris els dos poemes dedicats a la mare i al pare, el d’ella escrit quan fa només un mes que és morta, el d’ell quan ja fa vint anys. D’una emotivitat intensa però continguda, que es transvasa en la musicalitat parsimoniosament discursiva però segura de les paraules, els dos poemes aconsegueixen insuflar vida a la dolorosa absència de dos éssers estimats irreemplaçables. Poeta de poemes més que no pas de versos, Kooser també és capaç de fabricar imatges d’una expressivitat plàstica suau però formidable, com quan diu que els assistents a un funeral “parlen en veu baixa, com piles de fulles”. Un molt bon llibre.

estiu per tothom

El dimecres 21 va acabar el curs escolar i aquests dies estan començant les colònies, casals, campaments i camps de treball. Totes aquestes activitats no són només uns dies de vacances especials. Són experiències úniques, vivències que ajuden a desenvolupar globalment els infants. Tothom identifica aquestes experiències amb activitats de gran valor pedagògic que fomenten l’autonomia i l’assumpció de responsabilitats, la participació i la convivència, i l’autoestima. Els jocs de nit, les excursions a les pinedes de pi roig, els serveis en grup per parar taula, rentar carmanyoles i fer les habitacions o el primer bivac sota els estels són moments inoblidables, especialment significatius per als infants (i els seus aprenentatges socials).
Però també són experiències úniques, i especialment adequades, per treballar l’educació en valors. En la vida quotidiana dels campaments, als jocs del casal, a les excursions per la muntanya, a les gimcanes de descoberta d’un poble petit... els infants posen en joc els seus valors. Els contrasten amb els dels altres companys. Els expliciten i els hi posen nom. Els viuen i, sobretot, els atrapen. I aquests aprenentatges, holístics, transformadors, ajuden en la seva petita mesura, a construir persones actives i compromeses.
Socialment, reconeixem com a fracàs escolar que un infant no sàpiga llegir amb prou fluïdesa en l’etapa de secundària, però no considerem fracàs escolar que un nen o nena no s’indigni per un cas de bullying a un company de grup, per la vulneració sistemàtica dels drets dels infants refugiats, per la contaminació d’un rierol o per la quantitat de plàstics que suren als nostres mars. En aquests casos, les situacions en què els valors apresos es comparteixen i es posen en pràctica són cabdals.
Tota l’educació, la de dins de l’escola però també la que té lloc al seu voltant, té el repte de formar ciutadans actius i crítics, amb ganes i capacitats no només d’interpretar el món sinó de fer-lo més just i sostenible. De prendre-hi part, de comprometre’s. Fa poc rellegia la cita de Philippe Meirieu que ho recordava: “L’educació no consisteix a adaptar unes persones al món sinó de formar uns subjectes capaços de tornar a crear el món”. Un dels objectius de l’educació en el lleure: transformar el món.
No traguem importància a les activitats de lleure educatiu d’aquest estiu. Les colònies, els camps de treball, els casals o els campaments són espais únics i vitals per a tots els infants.
Fa pocs dies l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) aportava noves dades sobre les condicions de vida de les persones a Catalunya l’any 2016. Malgrat evidenciar-se una tímida millora, la taxa de risc de pobresa continua sent alarmant. Massa alarmant. Més del 60% de les llars catalanes reben algun tipus de prestació social i el 19,2% de la població continua per sota del llindar de risc de pobresa, que afecta especialment encara els menors de 16 anys (24%).
Els difícils equilibris de l’economia familiar d’aquestes persones impedeixen, encara amb massa freqüència, que els seus infants puguin participar en activitats de lleure educatiu, especialment en colònies, campaments, rutes o casals urbans d’estiu i de vacances escolars.
Per aquest motiu ja fa molts mesos que des de Fundesplai hem posat en marxa tots els nostres recursos per fer possible que l’estiu sigui inclusiu: prop de 1.200 activitats per a totes les edats i, especialment, un important esforç en les beques. Aquest any, gràcies a la col·laboració d’administracions públiques, organitzacions, empreses i particulars, preveiem atorgar 5.700 ajuts perquè infants en situació de vulnerabilitat social puguin fer colònies d’estiu. Una iniciativa que porta per nom Un estiu per a tothom!, un nom que vol reflectir la nostra voluntat que totes les nenes i els nens puguin gaudir d’unes activitats de lleure de qualitat independentment de la seva condició econòmica.
No ens podem permetre com a societat que aspira a ser justa que una part important d’infants es quedi al marge d’aquestes experiències educatives i vitals per raons econòmiques, ja siguin estructurals o temporals. La igualtat d’oportunitats en l’educació passa per garantir el dret de tots els infants a les activitats de lleure. L’equitat és responsabilitat del conjunt de la ciutadania. Tots som cridats a organitzar-nos i a aportar el nostre compromís social pel dret al lleure.
Entre totes i tots, fem que sigui possible un estiu per a tothom!

serveix una nacio

SEMÀNTICA. Segons el diccionari de la RAE, una nacionalitat -terme recollit per la Constitució de 1978-és una comunitat autonòma a qui se li reconeix una especial identitat històrica i cultural. És una definició prou vaga perquè s’hi aculli qualsevol tros de territori espanyol (recordem Albert Rivera: “Catalunya té una història pròpia? Sí, i la regió de Múrcia també”), i a més permet que catalans i bascos utilitzem l’adjectiu nacional de forma legal. Des de la Diada de 1977, el catalanisme ha tingut com a eslògan de referència “Som una nació”, però aquest terme, que la Constitució considera privatiu d’Espanya, va quedar bandejat a l’Estatut del 1979, i també, finalment, al del 2006, encara que el preàmbul del text recull asèpticament que “el Parlament català ha definit Catalunya com a nació”, la qual cosa és com si un psiquiatre diagnostiqués que “el pacient afirma ser Napoleó Bonaparte”.
ADJECTIUS. Últimament, alguns analistes han pensat que la solució al plet català seria fer una reforma constitucional que reconegués que Catalunya és una nació o bé, com proposa el PSOE de Pedro Sánchez, una “nació cultural” dins d’una “nació de nacions amb una única sobirania”, una fórmula que segurament entretindria tota una generació de juristes i politòlegs. Però és una resposta extemporània. Els seus impulsors obliden que, a la gran manifestació del 2010 contra la sentència del TC contra l’Estatut, la consigna ja no era “Som una nació”, a seques, sinó “Som una nació, nosaltres decidim”, frase que va esdevenir el marc de referència del procés sobiranista. Al cap i a la fi, l’autodeterminació és el primer dret de les nacions. Però acceptar això voldria dir admetre que Catalunya forma part d’Espanya no pas per essència, sinó per una decisió lliure i, per tant, reversible. Això és una línia vermella en el cas del PSOE (en el cas de PP i Ciutadans no és una línia, sinó un mur de vint metres d’alçada). Eludint el dret a decidir, l’ús del terme nació és una qüestió purament semàntica que no afecta el moll de l’os del conflicte català.
DECISIÓ. ¿Vol dir això que l’única solució vàlida per a les aspiracions catalanes és la independència? No. Per a mi és la millor opció, sens dubte; però constato que molta gent a Catalunya voldria seguir formant part d’Espanya amb unes altres regles de joc. Si pel fet de ser nació Catalunya tingués un reconeixement simbòlic adient (a nivell de llengua i cultura, de presència exterior, seleccions esportives, etc.) i un nivell d’autogovern polític i financer excepcional, una part de l’independentisme pararia l’orella amb atenció... sempre que es mantingués el principi del “Nosaltres decidim”, és a dir, que qualsevol solució dependria, en última instància, del vot sobirà dels ciutadans de Catalunya. I a més caldria establir garanties que evitessin els incompliments a què tant ens han acostumat els successius governs espanyols. Però aquests, ai las, són atributs de sobirania. Sense la sobirania prèvia cap acord amb l’estat espanyol té possibilitats d’esdevenir una realitat. És per això que el referèndum -que és el primer acte de sobirania real que tenim al davant-és la palanca imprescindible per a tots els que volen que la relació entre Catalunya i l’Estat canviï.

la foguera de sant Joan

Els mals records. D’aquesta primera part del 2017 vull oblidar unes quantes coses, no vull arrossegar tant de llast pesat. L’oblit és tan necessari com la memòria, són dues cares d’una mateixa moneda.
Com si fossin moble vell, també hi he llençat els mals auguris de tots els pessimistes d’aquest món. Ja és tot prou complicat per anar sentint sempre la cançoneta pesada del “No us en sortireu”, “No és tan fàcil canviar”, “Val més deixar-ho córrer”...
No he dubtat a afegir a la pira la por a la Le Pen i al Trump: no vull que el temor a aquests personatges ens paralitzi, ens condicioni i ens porti a assumir una part, per petita que sigui, del seu discurs simplista i deshumanitzador. Cal fer-los front. Cal combatre’ls amb idees, amb un nou optimisme, amb fets i paraules.
El Brexit: au, a cremar. Ja s’ho faran els britànics i la senyora May. Per a ells va el pollastre. Potser un dia aprendran que girar alegrement la cara als amics mai és una solució.
L’Europa acomplexada, també a la foguera. El que ens convé n’és una de valenta que afronti els problemes de cara, que repensi la seva unitat i la seva dignitat, per exemple, amb els refugiats. Que passi a l’acció! Com? Ens hi haurem de trencar les banyes. No és fàcil. Però cal reaccionar.
M’he desfet, esclar, de la viciada relació entre Catalunya i Espanya. Feia massa anys que durava, aquest vestit polític. Estava tot descolorit i estripat. Ja no hi havia per on cosir els pedaços. El foc purifica. Apa, canvi de draps!
I fora totes les lleis, Constitucions i tribunals que impedeixen que els catalans decidim el nostre futur democràticament i cívicament.
M’ha semblat higiènic socarrimar els ídols defraudadors del futbol: Messi, Cristiano, Mourinho i companyia. M’agradaria veure el seu prestigi, la seva aura, una mica ennegrida. Per què no ens escandalitza prou que robin a Hisenda?
No vull arrossegar més el sentiment de vergonya dels que m’acusen de serhappy flower : no penso renunciar a una bona quota del que alguns, despectivament, anomenen bonisme. I que jo en dic sentit de justícia, de perdó, d’amistat, de creença en la bondat de la majoria de la gent.
Alhora, he llençat a les flames la innocència màgica: les coses bones no venen soles, només surten si un s’hi esforça. I, per cert, sempre hi ha una minoria molt activa disposada a posar bastons a les rodes (és infinitament més senzill destruir que construir).
Més llenya. Focs al foc de Sant Joan: hi he llençat els focs de Londres i Portugal, i totes les males polítiques que hi ha al darrere: constructors que estalvien en seguretat, la nul·la gestió dels boscos, l’urbanisme salvatge que permet edificar urbanitzacions arreu...
Els murs de la vergonya, el de Palestina i el de Mèxic. A cremar! I els murs invisibles que ens separen dels nostres veïns per motius econòmics o culturals. ¿I si ens mirem als ulls en lloc de mirar-nos de reüll?
També he imaginat que cremàvem les filferrades i hipocresies que impedeixen l’entrada dels refugiats a casa nostra. ¿Podem seguir sent tan insensibles al patiment aliè?
Això sí, al foc no hi he llençat cap llibre: no en soc capaç, fins i tot amb aquells que sé que no llegiré. Sento un amor reverencial i irracional per la lletra impresa. Una foguera amb llibres cremant em transporta a la Inquisició o el nazisme. No puc.
I per acabar: la postveritat. I la mentida i l’engany i l’autoengany. Això sí que deu haver cremat bé, oi?

el somni escoces

La primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, va prémer l’accelerador a mitjans de març. Responent a l’aleshores imminent invocació de l’article 50 dels Tractats de la Unió Europea (UE), amb què Londres demanava oficialment l’inici de negociacions del Brexit, Sturgeon va sol·licitar al govern britànic permís per poder celebrar un segon referèndum d’independència. Perquè sigui legal i vinculant, com el del 2014, necessita el vistiplau de Londres. En cas contrari, hauria d’actuar unilateralment, una possibilitat ara per ara remota.
Sense una data concreta, Nicola Sturgeon situava la consulta durant la primavera o les primeres setmanes de l’estiu del 2019, “quan els termes de l’acord amb Brussel·les fossin clars”, i el Brexit -que els escocesos van refusar en el plebiscit celebrat fa un any, amb el 62% de vots a favor de continuar a la UE i el 38% en contra-, una realitat a tocar.
Des del principi, però, la premier britànica, Theresa May, s’hi va negar. I va ignorar la petició, que recollia un mandat avalat per la majoria absoluta de la cambra escocesa.
Repensar la qüestió
La convocatòria avançada d’eleccions generals a l’abril, i el retrocés que ha experimentat el Partit Nacional Escocès (SNP), juntament amb l’avenç conservador, han posat en quarantena les intencions nacionalistes.
Però, ¿el somni de la independència ha rebut un “cop de gràcia” definitiu, com deia la matinada electoral del 9 de juny la cap dels tories escocesos, Ruth Davidson? La setmana passada, al Parlament de Holyrood (Edimburg), Sturgeon només va arribar a admetre que reflexionaria “tranquil·lament [sobre la qüestió] en nom de l’interès nacional”. El to desafiant del març havia canviat.
David Torrance, escriptor i un dels analistes de la vida política escocesa amb més reputació i que es va oposar amb més fermesa a la secessió durant la campanya de la primera consulta, sosté que “encara hi ha un cert rebuig a acceptar-ho, fins i tot per part de la primera ministra Sturgeon”. I afegeix: “Significativament, algunes veus de l’SNP, com l’exconseller Alex Neil i d’altres, han fet una crida a repensar la qüestió. Indubtablement, el referèndum ha patit un retrocés”.
Quin és el pròxim pas, doncs, per als independentistes? Difícil de dir. Entre altres raons perquè l’SNP necessita mantenir viu el foc independentista amb l’objectiu que els fidels no caiguin en l’apatia. Amb tot, ni els últims resultats de les eleccions generals ni encara menys les enquestes no juguen a favor. L’última, publicada dijous passat pel Herald of Scotland, indicava que només el 27% de la població del país vol que Sturgeon continuï endavant amb la segona consulta.
El politòleg Richard Parry, de la Universitat d’Edimburg, destaca la disjuntiva en què ha de navegar l’SNP: “Era evident que s’apartava amb cautela de la idea del segon referèndum. Però el Brexit els va forçar a tornar a prendre la iniciativa. Un cop més, són víctimes de la política britànica. Perquè sense el vot pel Brexit, no haurien hagut de reaccionar i tornar a abordar la qüestió en la dècada present”.
Dues legitimitats
L’escenari postelectoral, però, presenta nombroses variables. Una de les quals semblant a la que es viu a Catalunya. Ho destaca Michael Keating, director del Centre pel Canvi Constitucional de la Universitat d’Edimburg: “Per a l’SNP, ofereix la possibilitat de demostrar el domini continuat, i reforçar el nou referèndum. Però el resultat al Regne Unit apunta en direccions oposades. I probablement tindrem un xoc de dos mandats i dues interpretacions força diferents del que significa la nostra Constitució.”
Sturgeon no pot fer res més que esperar. Però cal seguir alimentant les esperances. Dijous passat el conseller escocès per al Brexit, Mike Russell, deia en una taula rodona celebrada a Edimburg amb motiu del primer aniversari del referèndum de la UE que “la posició del govern escocès no ha canviat, i que l’opció de la segona consulta ha de continuar damunt de la taula”. Com a enunciat polític, sí. Com a fet viable, ara per ara, no.

El Malda

Per a la nova temporada del Maldà, Els Pirates Teatre ha preparat una fusió d’espectacles de nova creació i reposicions dels èxits de la sala. La companyia, que capitaneja el Maldà des de fa quatre anys, mantindrà els grans eixos de temporades anteriors per donar continuïtat a un projecte que “és estable i està consolidat”, afirma el director artístic del Maldà, Adrià Aubert.
La programació de la sala entre el 2017 i el 2018 tindrà setze espectacles, deu dels quals seran de nova creació i sis estrenes. En aquest sentit, la productora dels Pirates Teatre, Marina Marcos, subratlla que “per al Maldà és un risc i un repte donar suport a nous projectes artístics”, però creuen “fermament” que ho han de fer amb “la voluntat que, després, tinguin recorregut”. Per això la sala estrenarà la temporada vinent Llibres per cremar, l’únic espectacle teatral escrit per Amélie Nothomb. El muntatge, a càrrec de la companyia Pyros, planteja un dilema inquietant als tres protagonistes: en un escenari de guerra i destrucció, ¿quin és l’únic llibre que salvarien de les flames per no morir de fred?
En el camp del teatre musical, el Maldà serà l’escenari de dos nous espectacles. D’una banda, Marc Vilavella dirigeix Aquests últims 5 anys, una adaptació de l’obra homònima de Jason Robert Brown i guanyadora d’un premi Tony. Amb Anna Herebia i Marc Flynn com a intèrprets, la peça explora les arestes d’una relació de cinc anys que acaba en una ruptura. D’altra banda, Daniel Anglès i Alícia Serrat preparen un espectacle musical que arribarà a finals de temporada. Mentrestant, el Maldà reposarà Per si no ens tornem a veure, també creat per Anglès i Serra, que van estrenar l’any passat i que servirà per encetar la temporada d’enguany a l’agost. La dansa serà present a la programació amb el cicle Maldà en Dansa i, en paral·lel, amb l’estrena a Catalunya de Les mamies. Es tracta d’una peça sobre la rutina de dues àvies que es va poder veure a França el 2015.
Els Pirates Teatre produiran un espectacle propi, El gran Fracaroli, que parteix de l’obra de Joan Brossa. En clau musical, Dani Campos, Virgínia Martínez i Xavi Casan s’alien en el concert teatralitzat Quin desencís m’ha fet tan negre i trist, que girarà al voltant de la música afroamericana.
Més enllà de les estrenes, el Maldà reposarà els muntatges que van tenir més bona acollida la temporada passada. Entre aquests hi ha Les dones sàvies, encapçalada per Enric Cambray i Ricard Farré; Barbes de balena, que reivindica el paper de les dones al segle XIX, i el ja tradicional El llarg dinar de Nadal, de la companyia Ruta 40. A més, Victoria Szpunberg rescatarà l’obra futurista La màquina de parlar, i Mariona Castillo i David Pintó presentaran una versió de l’espectacle Nine. Tot plegat es completa amb els clàssics cicles de la sala -de rondalles mallorquines i de música antiga amb xocolata- en una programació que “compta amb un 50% de dones en tasques de direcció i dramatúrgia”, destaca una de les membres del Maldà, Laura Aubert.

Portugal i l'eucaliptus

El somni de Portugal de convertir-se en una potència forestal al nivell de Suècia o Finlàndia està a punt d’esfumar-se. La plantació intensiva des de fa cinquanta anys ha passat de ser una salvació per a milers de famílies de l’interior del país a ser un veritable malson. Ha calgut que morin 64 personesengolides per les flames perquè els habitants de la regió de Pedrógão Grande obrin els ulls sobre els riscos de l’or verd portuguès. A la regió hi ha un debat intens sobre què s’ha de fer amb el monocultiu intensiu de l’eucaliptus. Que el bosc cremi ha acabat convertint-se en la realitat quotidiana dels seus estius. Columnes de fum, sirenes, evacuacions... Però per a molts, la tragèdia de la carretera de la mort ha de suposar un punt d’inflexió.
És ja de nit a Castanheira de Pera, un dels municipis més afectats pel foc. Els joves discuteixen acaloradament en un bar sobre quines alternatives tenen. Si han pogut estudiar a Lisboa o a l’estranger ha sigut, en bona part, per les finques dels avis que els seus pares tenen plantades d’eucaliptus. La Milene Teodósio, de 29 anys i resident a la capital portuguesa, afirma que després d’una llarga conversa ha aconseguit convèncer la seva família perquè canviï d’espècie. “Si seguim així al final no quedarà res”, alerta.
A només 10 quilòmetres, a Figueiró dos Vinhos, la propietària de l’hotel familiar Rota Malhoa, l’Edilia, veu impossible sortir del monocultiu d’eucalitpus per fer cel·lulosa de paper, malgrat que els focs li augurin una temporada negra. El telèfon no para de sonar per a cancel·lacions d’última hora i ja han avisat les dues noies que tenien de reforç a l’estiu que no podran contractar-les. “ Si no és de la fusta, de què viuria la majoria de gent? A més, el govern ja ha garantit que permetrà cultivar més eucaliptus”, assegura.

Però el futur de les plantacions no és tan clar. El que ja és del tot segur és que el govern portuguès congelarà l’àrea cultivada d’eucaliptus. Al març el govern socialista d’António Costa va aprovar en consell de ministres la reforma forestal, que suposa acabar amb la liberalització dels camps d’eucaliptus impulsada per l’anterior executiu conservador el 2013, en ple control de la troica. I la reforma està a punt d’aprovar-se al Parlament, el 19 de juliol. Però els socis que sustenten l’executiu -el Bloc d’Esquerres, el Partit Comunista i els Verds- reclamen mesures més severes d’última hora per evitar posar el dit a la llaga en la mala gestió de l’incendi.
El foc de Pedrógão Grande ha posat en dubte la credibilitat del govern socialista d'António Costa
Per a Costa, el foc de Pedrógão Grande ha posat en dubte la credibilitat del govern. La tarda del dissabte 17 de juny tot va fallar mentre més de 40 persones morien en un sol tram de carretera que no es va tallar a temps. El sistema de telecomunicacions i d’emergències de Protecció Civil no funcionava, els cadàvers es van deixar sobre la carretera durant més de 24 hores i després es va afirmar que l’incendi l’havia provocat un llamp, quan la majoria de bombers afirmaven que no. La ministra d’Administració Interna, Constança Urbano de Souza, s’ha mostrat disposada a dimitir, però Costa diu que s’esperarà que una comissió independent del Parlament aclareixi què ha passat.
Mentrestant, rep les propostes dels seus aliats per fer una reforma forestal més ambiciosa que no porti les grans empreses papereres a amenaçar de marxar. Els socialistes no han sigut mai un partit antieucaliptus. Però el consens dels experts és que s’ha d’intentar combinar les finques d’aquest arbre amb altres espècies. El gran problema per a l’estat portuguès és que només posseeix el 3% del bosc. La resta és en mans de fins a un milió de petits propietaris que les grans empreses de cel·lulosa sedueixen per tenir plantacions més grans. El repte del govern és aconseguir que l’àrea d’eucaliptus no creixi més.

Les claus

Per què és tan rendible?
A diferència del pi, que es talla cada 30 anys, l'eucalitpus ja es pot vendre bé als 10 anys. Un productor pot treure'n 4.000 euros per hectàrea talada.
Quins riscos té?
El principal, el monocultiu, que produeix un risc exponencial d'incendis. Els experts recomanen que es diversifiqui en plantacions de pi i roure.
Què suposa per al país?
La indústria forestal representa el 12% de les exportacions de Portugal. Suposa també el principal ingrés per a milers de famílies en les quals s'ha abandonat l'agricultura.