internet

A aquest ritme, Donald Trump es quedarà absolutament sol defensant els neonazis als Estats Units. Els grans gegants d’internet -Facebook, Twitter, Google i el proveïdor de dominis GoDaddy- també han donat un cop de porta a la ultradreta nord-americana. Tots han decidit bloquejar The Daily Stormer, el lloc web que va servir per promoure la manifestació neonazi a la localitat de Charlottesville, a Virgínia, el cap de setmana passat. En aquest portal, la ultradreta també va anunciar que organitzaria moltes més marxes similars a tot el país, i fins i tot va publicar un article que denigrava Heather Heyer, la dona de 32 anys que va morir atropellada per un manifestant neonazi dissabte passat.

Potser això últim va ser la gota que va fer vessar el got. “Creiem que aquest article podria incitar a la violència i viola les condicions del nostre servei”, va justificar un portaveu de GoDaddy, el proveïdor que proporcionava el domini a The Daily Stormer. Google també es va escudar en una raó similar per negar un lloc web al col·lectiu neonazi. “No volem que els nostres serveis incitin a la violència”, va argumentar la companyia. Com a alternativa, la ultradreta va recórrer a un domini rus -acabat en .ru -, però també va ser cancel·lat ahir. El resultat és que The Daily Stormer ja no es pot trobar a la xarxa.

The Daily Stormer va ser fundat el juliol de 2013 per Andrew Anglin, un ultradretà que va donar suport a Donald Trump durant la seva campanya presidencial després que aquest digués que els immigrants procedents de Mèxic eren “criminals i violadors”. “Voteu per l’home que, per primera vegada a la nostra vida, representa els nostres interessos”, va escriure Anglin aleshores a la web de The Daily Stormer. El portal incloïa bàsicament contingut d’ultradreta i es definia com “el lloc web més republicà i més genocida del món”.

Twitter ha bloquejat també el compte d’aquest col·lectiu extremista, @rudhum, que Andrew Anglin utilitzava per publicar les actualitzacions de The Daily Stormer. “Les regles de Twitter prohibeixen les amenaces violentes, l’assetjament i la conducta odiosa”, va informar un portaveu d’aquesta xarxa social.

Facebook

De la mateixa manera, Mark Zuckerberg, el fundador de Facebook, també ha parat els peus al grup neonazi, tot i que una mica tard segons el parer d’alguns. Només ha pres mesures després que un missatge que vilipendiava Heather Heyer -la víctima mortal d’aquest cap de setmana- fos compartit a Facebook fins a 65.000 vegades. “No hi ha lloc per a l’odi a la nostra comunitat. Per això hem donat de baixa qualsevol missatge que promogui o celebri crims d’odi i actes terroristes”, ha destacat Zuckerberg.

¿Però com és possible que un col·lectiu que no té pèls a la llengua per difondre missatges xenòfobs tingués total llibertat a la xarxa fins ara, i fins i tot pugui organitzar manifestacions amb simbologia nazi?

Segons l’organització de defensa dels drets civils Southern Poverty Law Center (SPLC), als Estats Units hi ha “917 grups actius que promouen l’odi”, i que reivindiquen ideals inspirats en el nazisme. Aquesta situació contrasta amb Alemanya, on la llei castiga amb fins a tres anys de presó qualsevol simbologia nazi o apologia del Tercer Reich. Aquest tipus de simbologia també està prohibida, per exemple, a Àustria, Eslovàquia, la República Txeca, Suècia, Suïssa i el Brasil.

Als Estats Units, en canvi, la utilització d’aquests símbols està emparada pel dret a la llibertat d’expressió, que estableix la Constitució. I això inclou qualsevol discurs oral o escrit, i també l’exhibició d’elements gràfics i banderes o la realització de gestos.

L’any 1978 el Tribunal Suprem d’Illinois fins i tot va autoritzar una manifestació nazi en un suburbi de Chicago anomenat Skokie, on la majoria dels veïns eren supervivents de l’Holocaust. Els manifestants fins i tot pretenien portar esvàstiques, i els jutges van considerar que no s’hi podien oposar, perquè els protegia la Constitució nord-americana. La marxa extremista finalment es va fer el 25 de juny del 1978, però només va reunir una vintena de nazis, que van ser escridassats per centenars de jueus que van organitzar una contramanifestació a Skokie, i també en moltes altres ciutats dels Estats Units.

Trump veu “maques” les estàtues de la polèmica

El president nord-americà va afegir ahir un episodi més al reguitzell de despropòsits que han caracteritzat les seves intervencions des que dissabte un grup de neonazis es van manifestar a Charlottesville, a Virgínia. Donald Trump va dir literalment, afegint més llenya al foc: “És trist veure com la història i la cultura del nostre gran país són destrossades amb l’eliminació de les nostres boniques estàtues i monuments”, en referència a les escultures dels oficials confederats del sud, que són les que precisament van provocar la polèmica durant el cap de setmana. Aquests oficials eren contraris a l’abolició de l’esclavitud, i actualment grups com el Ku Klux Klan, neonazis i altres col·lectius d’ultradreta defensen que es mantinguin a l’espai públic. N’hi ha almenys 700 a tots els EUA. En canvi, els antiracistes consideren aquestes estàtues un greuge que cal eliminar i retirar. “Estan traient la bellesa de les nostres ciutats i dels nostres parcs. Després les trobarem a faltar i no serem capaços de reemplaçar-les”, va afegir el president nord-americà, que va mostrar la seva oposició clara a la retirada de les estàtues. L’estrateg en cap de la Casa Blanca, Steve Bannon, es va desmarcar de Trump ahir i va qualificar els neonazis de “pallassos” i “perdedors”.

moda2.0

Aquest estiu ha tornat Joc de trons i si el lector és com una part significativa de l’audiència de la sèrie, és possible que l’estigui veient gràcies a unes claus d’accés que es remunten als pares de l’exparella d’un amic. Si el lector va llegir els titulars d’una decisió judicial del juliol, pot témer que en qualsevol moment un grup d’operacions especials de la policia esbotzi la porta enmig del visionat il·lícit d’un episodi de Veep. Molts mitjans digitals asseguraven que compartir la contrasenya pot constituir un “delicte federal” i fins i tot alguns asseguraven que es pot acabar “anant a la presó”.

La veritat, més prosaica, és més complicada que això i els experts coincideixen, quasi unànimement, que hi ha molt poc perill legal en el fet de compartir una contrasenya o bé per fer-ne servir una d’algú que l’ha compartit. Les lleis encara s’assenten en terreny pantanós, però difícilment el govern dels EUA emprendrà cap acció individual, tenint en compte que els serveis de vídeo sota demanda han demostrat que no tenen cap intenció de perseguir els seus clients.

(Aquest article no recomana que es faci servir la contrasenya d’algú altre. Des d’un punt de vista ètic, és una bona idea pagar per aquests serveis. I el mateix es pot dir de les notícies.)

Però, fins ara, Netflix, HBO, Amazon, Hulu i altres companyies de streaming o bé han indicat que accepten en silenci aquesta pràctica o potser fins i tot la celebren com a part d’una estratègia de màrqueting.

El govern no ho persegueix

El 2016 dues decisions judicials van fer que alguns arribessin a la conclusió que compartir les dades d’accés és il·legal, però està en disputa si aquestes sentències afecten la resta d’usuaris. En un dels casos, un tribunal de tres jutges va determinar que un extreballador d’una empresa va obtenir accés als ordinadors de la companyia il·legalment fent servir unes contrasenyes subministrades voluntàriament per algú que encara hi treballava. Dos dels jutges van dir que en obtenir accés sense autorització l’extreballador havia violat una llei antipirateig del 1986. Però l’altre jutge, en el seu vot particular, va dir que el raonament es podia estendre al fet de compartir contrasenyes. “Si entenem per «sense autorització» pràctiques comunes com el fet de compartir contrasenyes, milions de ciutadans podrien esdevenir potencials delinqüents federals de la nit al dia”, concloïa.

Però l’opinió de la majoria posava en qüestió aquesta definició, dient que aquesta por quedava circumscrita al terreny de les especulacions, ja que la sentència “no va de compartir contrasenyes”.

En un cas separat, Facebook va denunciar l’agregador Power Ventures per haver accedit a la xarxa social a través de comptes dels seus usuaris. El tribunal va decidir que aquesta companyia no podia connectar-s’hi tot i que els usuaris els haguessin donat les seves dades d’accés.

Els experts legals diuen que hi ha massa incerteses. “Moltes vegades la claredat legal no arriba fins que s’acumulen uns quants casos”, explicava Orin Kerr, un professor de dret a la Universitat George Washington que va representar en el judici Power Ventures. “I encara no tenim gaires casos perquè el govern no persegueix la compartició de contrasenyes i les empreses tampoc no han presentat denúncies. Així que no sabem quin és el parer judicial”.

Tant Netflix com la HBO i Hulu han declinat fer declaracions per a aquest article. Però en comunicats anteriors, aquestes plataformes han explicat que no estan preocupades per aquest fet.

Així, en una roda de premsa del 2016, Reed Hastings, director general de Netflix, va dir que la companyia no tenia plans de canviar la política de comparticions. “La circulació de contrasenyes és una cosa amb la qual has d’aprendre a conviure, perquè hi ha moltes comparticions que sí que són legítimes. Així que no hi ha una línia divisòria clara, i nosaltres estem bé tal com està”.

Richard Plepler, el director general de la HBO, va dir a la CNN, l’abril del 2015: “Ara per ara compartir de contrasenyes senzillament no representa cap xifra ressenyable. Si mai esdevé un problema ens hi enfrontarem. I canviarem el número de streamings concurrents que es poden tenir”.

Una enquesta de Reuters/Ipsos feta aquest mes ha conclòs que el 12% dels espectadors de vídeo sota demanda ho fan aprofitant la contrasenya d’algú altre. I que aquesta xifra s’eleva fins al 21% entre el segment de població comprès entre els 18 i els 24 anys. L’efecte d’això en els comptes de les companyies és difícil de quantificar, però un estudi del grup de recerca Parks Associates va concloure, l’any 2015, que la indústria deixava d’ingressar uns 500 milions de dòlars per aquesta pràctica.

Un dels motius pels quals les plataformes tenen dubtes a l’hora de controlar amb més duresa l’entrada amb contrasenyes deixades és que els que es descarreguen continguts gratuïtament avui podrien ser els nous clients de demà. “Podríem tancar els accessos il·legals, però segur que això no et faria convertir tota aquesta gent en subscriptora, així de cop”, explicava fa un any el cap financer de Netflix, David Wells.

El debat sobre les contrasenyes compartides pot recordar el moment, als anys 2000, en què la indústria va lluitar contra serveis com Napster o Kazaa, que permetien baixar-se discos i pel·lícules. Aleshores la Recording Industry Association of America sí que va actuar contra milers d’usuaris que s’havien baixat contingut (tot i que legalment s’atacava amb l’argument del copyright i no de la compartició).

gracia 200 anys

És 15 d’agost i el sol brilla ben amunt, al cel, però la neu cau sobre el passatge de Sant Antoni, al barri de Gràcia. Només en aquesta antiga vila és possible que nevi a l’estiu i que allà on el dia anterior només hi havia fanals hi aparegui de sobte una església romànica, o un King Kong, o la plaça Roja de Moscou. “Guarnidors del món, uniu-vos!”, diu un cartell revolucionari al carrer Progrés, tintat de vermell sang. El pes de la història li escau, a la festa major de Gràcia: enguany celebra 200 anys, però els seus carrers segueixen guarnits amb el mateix toc de màgia que tenien al segle XIX.

“El secret de Gràcia són els seus veïns. No ens en cansarem mai de guarnir els carrers, per més que de vegades ens sentim una mica envaïts pels turistes”, assegura el Joan, veí del carrer Joan Blanques de baix, que enguany es troba entre els carrers favorits gràcies a un bosc tan frondós com delicat: arbres fruiters, vinyes, flors tropicals i petites formigues que s’amaguen entre fulles seques i bolets. Per la magnitud i l’encert en el detall, sonen també entre els favorits el carrer Progrés i el passatge de Sant Antoni. A Progrés, els veïns han convertit el carrer en un viatge temporal a través de la Revolució Russa, amb plaça Roja i catedral de Sant Basili inclosa, amb tots els seus jocs de colors i els centelleigs platejats a l’interior.

A l’exterior, d’un cel tenyit de vermell pengen els símbols de la falç i el martell, que fan exclamar-se xiuxiuejant un turista americà que s’hi passeja per sota, càmera en mà: “This is outrageous! (Això és escandalós)”. I això que encara no ha vist la representació en què un proletari expulsa del món capitalistes i monarques d’un cop d’escombra, una imatge que aquesta setmana la CUP ha retornat a l’imaginari català amb la seva campanya pro 1-O.

• 

La travessia de Sant Antoni, ambientada en els pirineus catalans / LAURA GUERRERO

A la travessia de Sant Antoni, el color dominant és el blanc de la neu, que converteix aquest carrer gracienc en un paisatge pirinenc, amb retaules i esglésies romàniques incloses. Al fons del carrer, una germana –no tan petita– de l’església de Sant Climent de Taüll s’alça imponent per sobre dels caps dels vianants, on també sobrevolen els trineus i uns telecadires en moviment. “Aquest és el meu carrer preferit”, li diu un nen a la seva mare mentre comença a caure neu artificial.

Les famílies són el públic més nombrós en el primer dia de carrers guarnits a Gràcia, però tampoc hi falten els grups d’amics –alguns ja van beguts al migdia– i els turistes. En total, prop de 2 milions de visitants recorreran aquests dies els carrers de l’antiga vila, i molts veïns no han volgut desaprofitar l’ocasió per fer saber als transeünts que Gràcia també pateix els efectes de l’augment dels preus del lloguer i la gentrificació: “Si els turistes fan fora els veïns no hi ha qui guarneixi els carrers”, diu un cartell penjat al carrer Joan Blanques de dalt.

Tots els mons imaginables

El turisme també va ser present al pregó que dilluns va donar el tret de sortida a les festes. Llegit pel presentador Roger de Gràcia i l’actriu Agnès Busquets, els pregoners van demanar als visitants forans que es comportessin: “Hola, turistes. Us estimem, però no us pixeu als carrers!”, van exclamar, abans de donar-los la benvinguda amb un toc de verí: “Casa meva és casa vostra, si és que aquí encara algú hi pot tenir casa amb els preus que tenen des que les compreu vosaltres”.

• 

Una turista al carrer Joan Blanques de dalt, amb un ambient similiar a 'Les mil i una nits' / LAURA GUERRERO

Però ni la ferum de pixats als carrers quan acabi el dia –cortesia de turistes però també d’autòctons– poden espatllar unes festes que, malgrat tot, encara són dels veïns. Només ells són capaços d’aconseguir que tots els mons imaginables convergeixin en una sola setmana i en un sol barri: els personatges de 'La història interminable' a Fraternitat de dalt, els invents de Da Vinci a Tordera, les feres a Verdi o un infern en flames al carrer Llibertat. Dijous, un d'aquests carrers s'alçarà vencedor.

les bruixes

M’ha costat fer la tria de clàssics de la literatura infantil i juvenil, que vaig voler que fossin catalans. Me n’he deixat un munt al cove que mereixien ser reivindicats. Penso en Raspall, de Pere Calders; Un rètol per a Curtó, d’Àngels Garriga; La guia fantàstica, de Pep Albanell; La lluna d’en Joan, de Carme Solé i Vendrell; Ot, el bruixot, de Picanyol; La Nana Bunilda menja malsons, de Mercè Companys, i molts, molts més.

I ara que vull reivindicar que els clàssics s’estableixen a base d’estimar, estudiar i promocionar els llibres contemporanis que s’ho valen, em passa el mateix. Quin llibre trio per acabar aquesta sèrie d’articles dedicats als nostres clàssics de literatura infantil i juvenil? En tinc tants a la pila... I sé que triï el que triï no agradarà. Però escullo: la trilogia La guerra de les bruixes, de la Maite Carranza.

Sí, som amigues la Maite i jo. L’amistat, però, no em cega. Els tres llibres deLa guerra de les bruixes es mereixen un lloc d’honor perquè hi convergeixen molts dels requisits que es demanen als clàssics: bona literatura, visió pròpia, una història potent que sobreviu al temps, milers i milers de lectors, i encara més milers de lectors. I a sobre, una difusió a nivell mundial. La trilogia, que narra la història de l’Anaïd, la jove protagonista, que descobreix que és una bruixa Omar del clan de la lloba i es veu immersa en la guerra entre el seu clan i les sanguinàries bruixes Odish, parteix d’un imaginari proper, els Pirineus, i d’unes figures fantàstiques pròpies del país, les bruixes, aquí reivindicades també com a elements positius. A partir d’aquí viatja arreu del món, de la mateixa forma que el llibre ho ha fet en forma de traduccions. Per què no s’ha adaptat al cinema o la televisió? Per què no ens hem cregut que teníem un clàssic a l’altura del bruixot de Hogwarts? Tan se val, però encara hi som a temps.

Visca els clàssics de literatura infantil i juvenil catalans

la maleta d'en bosch

Posem que la bossa de patates de la màquina val cinquanta cèntims i tu només tens un euro. El tires pel forat, t’assegures del número que correspon a les patates perfumades de ceba, prems els dos dígits perquè baixin les xips i, al mateix moment, sents que cau la bossa i el canvi. Tu què agafes primer?

Un germà, el Fabio, va dir: “Jo agafo els diners abans que res, per comprovar que el canvi estigui bé”. L’altre germà, l’Enzo, va dir que treia primer la bossa per cerciorar-se que eren les patates que havia demanat. El Fabio i l’Enzo no s’assemblaven gairebé en res. Només en una cosa anaven a l’hora: eren molt competitius. Qui feia més tocs de pilota sense que caigués a terra. Qui es posava més galetes senceres a la boca. Qui pixava més lluny. Qui nedava més ràpid en crol. I en braça. I d’esquena -de papallona mai no en van saber-. Qui feia botar millor la pedra al riu. Qui pelava més ràpid una taronja. Qui perdia abans la virginitat. Qui aconseguia tirar-se’n una de més gran. Menys amb les notes escolars, on cadascú feia el que podia, el Fabio i l’Enzo havien convertit la vida en joc. En una ocasió van reptar-se a una cursa en autoestop. Havien de sortir del peu de la Fontana di Trevi de Roma i veure qui arribava abans a la plaça de Sant Marc de Venècia. També a l’hora d’establir les normes de la competició cadascú va posar una condició. L’Enzo va imposar que només podien circular en cotxes particulars de desconeguts. No s’hi valia agafar cap mena de transport públic ni tampoc fer-se portar amb el vehicle d’algun amic. El Fabio, sempre pendent dels diners, va dir que ho havien de fer sense pagar res a ningú i, a tot estirar, amb quaranta euros a la butxaca per comprar algun refresc i una piadina. A les vuit del matí, el Fabio i l’Enzo van abraçar-se, van sincronitzar els rellotges -com havien vist a Rufufú, la pel·lícula que més feia riure l’avi- i es van disposar a arrencar la seva cursa. Més de cinc-cents quilòmetres, a dit.

D’entrada, el Fabio va estar de sort. Va trobar un camió de derivats càrnics que el va dur, directament, fins a Bolonya. En canvi, a l’Enzo li va costar molt més travessar els Apenins. El camí se li va fer llarg amb aturades a Arezzo i un segon canvi de cotxe a Florència, abans de trobar-se palplantat a l’autopista de circumval·lació de Ferrara. Després d’una estona en què els camions passaven a tot estrop pel seu costat, va fabricar-se un rètol. Hi va escriure “Venècia”, en majúscules. A sota, hi va posar “Emergència”. El tercer cotxe es va aturar. Li va dir “Pugi” sense preguntar, va posar una sirena a sobre l’Alfa Romeo i, a cent vuitanta per hora, la conductora el va dur fins al Tronchetto, a tocar de l’estació. L’Enzo va córrer pels carrerons, va apartar turistes, va pujar i baixar graons a tota pastilla seguint les fletxes. Primer cap a Rialto i, passat el pont, cap a Sant Marc. Hi va arribar quan tocaven les quatre. La meta era asseure’s al Caffè Florian, demanar un ristretto i tenir-lo a taula. El Fabio va treure el nas quan el cafè de l’Enzo ja era fred. “¿Has fet trampes?”, li va preguntar. “¿Tu n’hauries fet?”, li va respondre.

el capri

La sala immensa del Capri, vuit-centes noranta-quatre localitats, l’olor de cine d’abans, aquella olor que costa tant de trobar i que només fan els cines d’abans. És l’olor de les butaques velles, de les parets, de l’aire condicionat, de l’espai buit entre la platea i el sostre. És l’olor de l’emoció. Perquè entrar al cine Capri del Prat és senzillament emocionant. El desembre que ve farà cinquanta anys, i una mica abans, al setembre, canviaran les butaques de l’amfiteatre, que encara són de fusta i cuir. M’ho explica Fermí Marimón, des de sempre, l’ànima del cine, incansable, entusiasta, sempre optimista. Amb la seva dona, la Maria Carme, i els seus fills, el Joan i la Mercè, han format un equip imbatible. De fet, ser una empresa familiar ha sigut la personalitat essencial i la força orgànica del Capri des que va obrir les portes, el 23 de desembre del 1967 -amb My fair lady - fins avui dia, en temps de crisi perpètua de l’exhibició cinematogràfica, amb el degoteig incessant de sales de cinema que tanquen, adolescents que no hi posen els peus i noves formes de consum de ficció.

Doncs la família Marimón ho té clar, ni tanquen ni tancaran, planegen la renovació parcial de les butaques i estan contents amb els resultats de taquilla del cinema, que obre de divendres a diumenge, els festius i un dimecres al mes programa sessió de cineclub. Estan convençuts de mantenir els preus econòmics de l’entrada per consolidar la fidelitat dels clients i afrontar l’exigent competència de les multisales de les ciutats pròximes. El Capri és un clàssic del Prat, una institució irreductible comandada pel Fermí gairebé des del principi de la seva història. Com la majoria de les històries, té un pròleg que val la pena explicar.

El cerimonial del cinema

Ens remuntem a un llunyà 1947, quan Joaquim Marimón, el pare del Fermí, va obrir el cine Monmari en un moment de molta competència entre els dos altres cinemes del Prat, l’Artesà i el Modern. Durant la Guerra Civil, els nacionals es van apropiar del Modern -el propietari del qual era republicà- per fer-lo servir per a actes religiosos. Ell mateix ho pot testimoniar en primera persona: hi va fer la comunió! No sé si moltes persones més poden explicar que van fer la primera comunió en un cine. El Monmari (Marimón amb les síl·labes canviades) va ser tota una escola de vida i de vocació per a un noi que hauria volgut ser arquitecte però que es va desenganyar d’uns estudis “molt elitistes” en aquella època. Així doncs, deambulant per la cabina de projeccions, la taquilla i el pati de butaques, aprenent a muntar i desmuntar els rotlles de cel·luloide, el Fermí va créixer envoltat pel cerimonial complet del cinema.

Arribem a finals dels anys cinquanta, quan el seu pare adquireix uns terrenys dels afores del poble amb bon ull clínic, ja que amb el pas dels anys i de la urbanització acabaran sent el seu centre neuràlgic. Allà s’hi edifica el Capri, que ha resistit totes les envestides hagudes i per haver. Mig segle d’història, de vivència del cinema, de passió cinèfila, de compromís comercial i força viva de la ciutat. Ara és la Mercè, la seva filla, la que s’encarrega de la gestió i la programació, però el Fermí, als vuitanta-cinc anys, hi continua anant gairebé tots els dies de projeccions. Passeja, mira la platea com es va omplint, puja a la cabina a llegir o a veure com surt el fil de llum del modern projector digital. Al seu costat, però, encara hi ha el vell projector de 35 mm, per si de cas algun dia s’escau algun clàssic encara no digitalitzat.

Autor de dos llargmetratges

M’ensenya els fulls on té escrits els records de tota una vida dedicada al cinema. Del rodatge dels seus quinze curtmetratges i dos llargmetratges - El exhibidor i Peraustrina 2004 -, de les llargues cues de Parc Juràssic i Titanic, dels anys de programar el cine de les Cases Barates de Can Tunis -on Paco Candel va situar Donde la ciudad cambia su nombre - i de tantíssims instants guardats en la memòria. Després de l’estiu, Fermí Marimón serà nomenat fill predilecte del Prat. Hi ha raons de sobres. La pel·lícula continua

el Prat

Aena té subcontractat el control de seguretat de passatgers dels seus 46 aeroports, 21 dels quals a l’empresa Eulen. Altres empreses que li presten el mateix servei són Prosegur i Ilunion. Cadascuna d’aquestes tres empreses es va adjudicar en el seu dia un dels tres aeroports més grans: Prosegur el de Barajas (50,4 milions de passatgers), Eulen el del Prat (44,1) i Ilunion el de Palma (26,3).

Eulen, Prosegur i Ilunion són empreses “multiserveis”, o sigui, empreses especialitzades en la prestació de serveis que exigeixin molta mà d’obra poc qualificada: manteniment, seguretat, jardineria, neteja, teleoperació, logística, geriatria, etc. Es tracta d’un sector on han entrat amb força les grans constructores: ACS/Clece, Acciona Multiservicios, Ferrovial Servicios, etc.

El conflicte entre Eulen i els seus treballadors al Prat ha fet que alguns qüestionin que Aena subcontracti aquest servei. Certament, va resultar irritant que tant Aena com el seu propietari principal, el ministeri de Foment, provessin de treure’s les puces de sobre adduint que es tractava d’un conflicte entre un proveïdor i els seus treballadors, com si això els eximís de la responsabilitat que tenen envers els seus clients. Ara bé, que Aena i el ministeri es comportessin irresponsablement no em sembla un argument convincent contra la subcontractació, perquè una empresa ha de tenir autonomia per decidir com organitza la producció.

El model d’economia 'low cost' s’ha imposat a Espanya des de la crisi industrial de 1975-85

D’una manera molt més convincent, s’ha dit que el caos del Prat posa de manifest, un cop més, que la gestió centralitzada dels aeroports espanyols perjudica aquest aeroport. En el seu dia, Eulen es va adjudicar el contracte del Prat per 11,5 milions d’euros l’any; en canvi, Prosegur gestiona el mateix servei a Barajas per 23 milions i Ilunion el de Palma per 10,6 milions, cosa que significa que Aena paga, pel mateix servei, 0,46 € per passatger a Barajas, 0,26 al Prat i 0,4 a Palma. Com que en aquests contractes el que es paga fonamentalment és el nombre d’hores-home i s’adjudiquen mitjançant concursos públics transparents, la divergència indica una desproporció entre el nombre de passatges processats i el nombre d’agents que Aena exigia en cada concurs. Aquests dies he llegit que la divergència estaria relacionada amb el nombre de portes o amb el nombre de terminals (i, concretament, amb el fet que Barajas té quatre terminals i el Prat només dues), la qual cosa no té cap sentit: el procediment per filtrar passatgers és comú, i no afecta gaire si un nombre determinat de passatgers passen per una terminal molt gran o per dues de petites. És possible que hi hagi factors que influeixin en els costos (l’estacionalitat, per exemple), però resulta difícil no concloure que Aena ha imposat al gestor i als seus treballadors molta més pressió al Prat que a Barajas.

Sí, el caos del Prat té molt a veure amb el model centralitzat de gestió dels aeroports espanyols, un model que, com se sap, aporta molts beneficis als accionistes d’Aena, però que és insòlit a Europa.

El segon model que el caos d’Aena posa en qüestió és el d’economia low costque s’ha imposat a Espanya des de la crisi industrial de 1975-85. Aquest model es basa en l’especialització en sectors poc qualificats i en la reducció dels salaris corresponents, i els seus grans protagonistes són les empreses multiserveis. El seu primer pilar va ser la reforma laboral (del PSOE) de 1984, a partir de la qual la immensa majoria dels contractes laborals signats han estat temporals. L’últim ha estat la reforma (del PP) de 2012, que ha imposat la primacia del conveni d’empresa sobre els convenis de sector.

Eulen té un conveni col·lectiu substancialment més barat que el Conveni col·lectiu estatal d’empreses de seguretat. Per començar, el primer té 1.826 hores anuals, i el segon, 1.782. Pel que fa als sous, en el d’Eulen, un “gestor operatiu de serveis” cobra 765,4 € en 14 pagues, mentre que al sectorial un “vigilant de seguretat” ha de cobrar 1.122,7 € en 15 pagues.

És evident que per als accionistes d’Aena és millor el conveni d’Eulen que el sectorial. És evident també que l’avantatge de disposar d’un conveni propi permet a Eulen i a altres empreses grans deixar fora de joc les pimes del sector. Però el caos del Prat posa de manifest les limitacions d’aquesta via a la competitivitat. D’una banda, els convenis col·lectius sectorials obliguen les empreses a millorar la productivitat, mentre que la reducció salarial només aporta un miratge de competitivitat. De l’altra, els convenis sectorials contenen la conflictivitat social, justament la mena de conflictivitat que ara assota el Prat.

Un dels preus que estem pagant al Prat és el de voler ser un país europeu a base de trampes.