Navarro,"la bomba"

Comiat amb medalla. Joan Carles Navarro va tancar la seva etapa amb la selecció espanyola amb un bronze aconseguit en superar Rússia (93-85) en el partit per al tercer i quart lloc d’un Eurobàsquet que va coronar la proposta d’Eslovènia. “Ha estat un dia estrany en què he rebut moltes mostres d’estima. Estic molt content, tot i que m’hauria agradat un altre color de medalla, però marxar guanyant està molt bé. Em quedo amb els bons moments, que han sigut majoria. M’enduc molts amics, tant a dins de la pista com a fora”, va dir l’escorta.

“Jugar amb la selecció espanyola era com un ritual, però és llei de vida i crec que he decidit bé el moment. He rebut missatges que m’han fet emocionar. Ha sigut un plaer defensar aquests colors. La gent ha d’estar tranquil·la perquè la gent jove puja amb força”, va explicar el català, que va tancar el campionat 3,7 punts i 14,6 minuts de mitjana.

Pau Gasol, que va sumar 26 punts i 10 rebots, i Marc Gasol, que va anotar 25 punts, van liderar el triomf d’una selecció espanyola que es va anar esbravant amb el pas dels minuts, però que va mantenir la concentració per assegurar-se la seva sisena medalla europea consecutiva. Aquest grup de jugadors ha convertit el podi en un costum. “No volíem que Navarro marxés sense el bronze . Aquesta medalla és per a ell, també pels que estaven de baixa per una raó o per una altra , pels que portem molts anys aquí i pels que acaben de començar”, va resumir Pau Gasol, que va sumar la seva onzena medalla amb la selecció espanyola.

“Per a mi ha estat un privilegi poder estar amb Navarro. En els moments tristos és quan més m’ha ensenyat que és un gran esportista. Qui no entengui la seva grandesa, no pot entendre la grandesa d’aquest equip. És una llegenda viva que ens ha inspirat, donat suport i en moltíssimes ocasions ha estat la clau per guanyar”, va opinar Sergio Scariolo, que va destacar les vuit victòries de la selecció espanyola en els nou partits de l’Eurobàsquet disputats.

Navarro s’incorporarà ara a la pretemporada del Barça, on espera ajudar a revertir la imatge oferta l’última temporada. “És un molt bon jugador. Té 37 anys i manté la gana i l’ambició que es necessita per guanyar. Aprecio molt l’oportunitat de continuar aprenent al seu costat. És una llegenda. Prenc nota de la seva mentalitat, però també de com practica una vegada i una altra el llançament. Espero poder seguir disfrutant-lo algun temps més”, va assegurar Rodions Kurucs en declaracions a l’ARA.

• 

Luka Doncic

Eslovènia, campiona del torneig
Eslovènia, el botxí de la selecció espanyola a les semifinals, es va proclamar campiona d’Europa en superar Sèrbia (93-85). Tot i jugar el tram final sense un exhaust Goran Dragic (35 punts) ni Luka Doncic, que es va lesionar, el combinat entrenat per Igor Kokoskov va fer-se amb la medalla d’or. Quan el combinat de Sasha Djordjevic havia estat capaç de recuperar un desavantatge de 12 punts, els eslovens van sorprendre tothom i van jugar millor el tram clau de la final.

infraestructures

El Ranxo Skywalker, el terreny de 5.000 acres que George Lucas té a Marin County (Califòrnia), no és cap santuari dedicat a la saga de Star Wars : no hi ha estàtues gegants del Yoda al mig del camp ni murals de l’Estrella de la Mort. No és fàcil trobar Rian Johnson, el director i guionista de Star Wars: Els últims jedis, que s’estrena el 15 de desembre: és un matí d’agost i està esmorzant a la casa de convidats.

Johnson s’ha convertit en un cineasta reconegut amb Looper, una pel·lícula neonoir sobre viatges en el temps, i amb sèries com Breaking bad. Ara recull el testimoni de J.J. Abrams, que va revifar l’univers de Star Wars amb El despertar de la força. El gran èxit de la pel·lícula, del 2015 -va ser el setè capítol de la saga galàctica-, començava amb una nova aventura de Luke Skywalker (Mark Hamill) i la Princesa (convertida en general) Leia (Carrie Fisher), i incorporava l’enigmàtica Rey (Daisy Ridley) i el seu fosc enemic, Kylo Ren (Adam Driver).

Star Wars és una franquícia colossal, i Johnson, de 43 anys, és un cineasta modest de veu suau. Però en aquests moments el destí de la saga és a les seves mans. A més, Johnson diu que té la llibertat de fer la pel·lícula que vol. No hi ha hagut cap ordre ni d’Abrams ni de Kathleen Kennedy, la presidenta de Lucasfilm, que no va dubtar a l’hora de fer canvis significatius a Rogue One i Star Wars. Episodi IX.

En un descans, mentre acaba d’editar la pel·lícula, Johnson parla sobre com ha sigut escriure i dirigir Els últims jedis, sobre els nous i vells personatges de Star Wars, i sobre la mort de Fisher el desembre passat.

Com va ser d’important per a vostè la trilogia original de Star Wars ?

Star Wars ho va ser tot, per a mi. Quan ets petit, només veus les pel·lícules una o dues vegades, però quan jugues amb les joguines i els personatges al pati, és quan comences a crear històries al teu cap. Va ser increïble entrar al Falcó Mil·lenari, perquè era la joguina que tots teníem quan érem petits. De sobte, era al Falcó Mil·lenari real.

Com va saber que l’havien escollit per escriure i dirigir la nova pel·lícula de Star Wars?

Va ser una sorpresa absoluta. Havia tingut algunes reunions amb Kathleen Kennedy quan es va fer responsable de Lucasfilm, però mai no vaig pensar que tenia opcions de fer-ho, perquè estava convençut que tots els directors del planeta volien fer Star Wars. Quan m’ho van dir em vaig quedar de pedra. De sobte me’n vaig adonar: “Ah, doncs la reunió anava d’això...” No vaig dissimular que havia entrat en pànic, però vaig ser capaç de dir: “M’ho puc pensar?”

Per què va dubtar?

Després de fer la pel·lícula Looper havia tingut altres ofertes de franquícies i havia dit que no. I per a mi era molt important: no em puc imaginar res pitjor que tenir una mala experiència fent la pel·lícula de Star Wars.

¿Creu que a Kathleen Kennedy la va sorprendre que no acceptés immediatament?

Crec que estava una mica confosa. Els dies següents no podia dormir. Volia fer una llista amb els pros i els contres, però la veritat és que al final va ser més aviat una decisió presa amb el cor. No podia ser que no ho pogués fer.

Fins a quin punt la història d’ Els últims jedis li va ser imposada, per la història d’ El despertar de la força (l’episodi VII) o per Lucasfilm?

M’havia imaginat que hi hauria un mapa gegant a la paret amb tota la història de la saga, però res més lluny de la realitat: bàsicament se’m va donar el guió de l’episodi VII, en el qual vaig poder veure el material sense editar de tot el que estava fent J.J. Abrams. I va ser com: “A partir d’aquí, què fem?” Va ser increïble.

Per tant, ¿ningú li va dir que inclogués certes trames argumentals?

No. Però és la segona pel·lícula de la trilogia. El primer film ja va definir els personatges, el segon havia d’aprofundir-hi i desafiar-los. Volia que fos una experiència gratificant en si mateixa, no volia que acabés amb un munt de punts suspensius.

Quina inspiració va treure d’ El despertar de la força ?

La Rey i el Kylo són les dues meitats del nostre protagonista. No és que el Kylo sigui el nostre Vader: a la trilogia original, el Vader és el pare, és aquell de qui tens por i de qui també vols l’aprovació, i, en canvi, el Kylo representa l’enuig i la rebel·lió, el desig, saludable o no, d’allunyar-te dels pares. És el meu tipus de personatge preferit, perquè pots veure quines són les seves debilitats.

El despertar de la força deixa moltes preguntes obertes: qui són els pares de la Rey? Per què va fugir el Luke? Qui és el misteriós líder suprem Snoke? Els últims jedisrespon a moltes d’aquestes preguntes: ¿es va sentir obligat a consultar-ho amb J.J. Abrams?

Si tenia dubtes o preguntes de l’estil “Com creus que seria això?” o “Quines idees tenies per a això?”, sempre els hi podia preguntar. Però aquestes qüestions només van adreçades als personatges: què volen i com han arribat fins allà. Per exemple, la qüestió dels pares de la Rey: si n’obtens la informació -ah, era això!-, a qui li importa? Ja sé que molta gent voldria saber-ho, és interessant, però té poca repercussió. Quin és el meu lloc al món? D’on vinc? D’aquestes qüestions sí que n’entenc la importància. Podem jugar amb aquests dubtes i amb les seves respostes per obtenir una reacció emocional.

Ha donat a Luke Skywalker el primer diàleg d’aquesta trilogia.

És el primer que vaig haver d’imaginar. Per què el Luke és en aquella illa? I no en tenia la resposta. Però no tot sorgeix de sobte i del no-res: vaig anar descobrint qui era Luke Skywalker. I això em va portar per un camí determinat: sé que no s’amaga a l’illa, sé que no és un covard, ha de ser aquí per alguna cosa en la qual ell creu. Saps cap on has d’anar, però al final tampoc no tens tantes opcions.

Va créixer sent un fan de Star Wars . ¿No l’intimidava el fet de treballar amb estrelles tan veteranes com Mark Hamill o la desapareguda Carrie Fisher?

Vaig necessitar un temps per acostumar-me a seure a la mateixa taula que el Mark i no pensar, cada tres segons: “Estic parlant amb Luke Skywalker”. Amb la Carrie m’hi vaig sentir connectat de seguida, perquè tots dos escrivim. Ella deia el que pensava. Tots dos ho feien. Tots dos havien estat connectats als personatges tota la seva vida. Quan els donaves el guió i els deies “Ara toca això”, el debat era inevitable. Però tots dos s’hi van involucrar molt, hi confiaven. I van arribar al punt de dir: “D’acord, encara que això no és el que jo esperava, confiaré en tu”. Era força emotiu.

Carrie Fisher va morir poc després d’acabar el rodatge del film. Com el va afectar, això? Va creure que havia de canviar la pel·lícula?

Quan va morir ja estàvem immersos en la postproducció. Tornar a la sala d’edició, després de Cap d’Any, va ser molt dur. Vam repassar totes les escenes. Estava convençut que no havíem de canviar res de la seva actuació: no en vam fer adaptacions. De vegades fa posar la pell de gallina veure-la, perquè amb la seva mort les seves escenes adquireixen un significat especial. La seva actuació és preciosa i completa.

Què vol dir Els últims jedis ?

Ho diu a El despertar de la força. Ara el Luke és l’últim jedi, i se n’ha anat a una illa per raons que desconeixem.

Al tràiler es pot sentir una veu que diu: “Ha arribat el final del temps dels jedis”. És el Luke qui parla?

És ell. Sona una mica funest. És una part en la qual aprofundirem. El cor de la pel·lícula són el Luke i la Rey, l’essència és com es desenvolupen aquests personatges. I això està lligat a la pregunta: quina és l’actitud del Luke envers els jedis?

I Han Solo torna com un fantasma de la força?

Òbviament. Han Solo com un fantasma de la força. I, he he, ell és l’Snoke. Tot el que estic dient és or pur.

Rian johnson

El Ranxo Skywalker, el terreny de 5.000 acres que George Lucas té a Marin County (Califòrnia), no és cap santuari dedicat a la saga de Star Wars : no hi ha estàtues gegants del Yoda al mig del camp ni murals de l’Estrella de la Mort. No és fàcil trobar Rian Johnson, el director i guionista de Star Wars: Els últims jedis, que s’estrena el 15 de desembre: és un matí d’agost i està esmorzant a la casa de convidats.

Johnson s’ha convertit en un cineasta reconegut amb Looper, una pel·lícula neonoir sobre viatges en el temps, i amb sèries com Breaking bad. Ara recull el testimoni de J.J. Abrams, que va revifar l’univers de Star Wars amb El despertar de la força. El gran èxit de la pel·lícula, del 2015 -va ser el setè capítol de la saga galàctica-, començava amb una nova aventura de Luke Skywalker (Mark Hamill) i la Princesa (convertida en general) Leia (Carrie Fisher), i incorporava l’enigmàtica Rey (Daisy Ridley) i el seu fosc enemic, Kylo Ren (Adam Driver).

Star Wars és una franquícia colossal, i Johnson, de 43 anys, és un cineasta modest de veu suau. Però en aquests moments el destí de la saga és a les seves mans. A més, Johnson diu que té la llibertat de fer la pel·lícula que vol. No hi ha hagut cap ordre ni d’Abrams ni de Kathleen Kennedy, la presidenta de Lucasfilm, que no va dubtar a l’hora de fer canvis significatius a Rogue One i Star Wars. Episodi IX.

En un descans, mentre acaba d’editar la pel·lícula, Johnson parla sobre com ha sigut escriure i dirigir Els últims jedis, sobre els nous i vells personatges de Star Wars, i sobre la mort de Fisher el desembre passat.

Com va ser d’important per a vostè la trilogia original de Star Wars ?

Star Wars ho va ser tot, per a mi. Quan ets petit, només veus les pel·lícules una o dues vegades, però quan jugues amb les joguines i els personatges al pati, és quan comences a crear històries al teu cap. Va ser increïble entrar al Falcó Mil·lenari, perquè era la joguina que tots teníem quan érem petits. De sobte, era al Falcó Mil·lenari real.

Com va saber que l’havien escollit per escriure i dirigir la nova pel·lícula de Star Wars?

Va ser una sorpresa absoluta. Havia tingut algunes reunions amb Kathleen Kennedy quan es va fer responsable de Lucasfilm, però mai no vaig pensar que tenia opcions de fer-ho, perquè estava convençut que tots els directors del planeta volien fer Star Wars. Quan m’ho van dir em vaig quedar de pedra. De sobte me’n vaig adonar: “Ah, doncs la reunió anava d’això...” No vaig dissimular que havia entrat en pànic, però vaig ser capaç de dir: “M’ho puc pensar?”

Per què va dubtar?

Després de fer la pel·lícula Looper havia tingut altres ofertes de franquícies i havia dit que no. I per a mi era molt important: no em puc imaginar res pitjor que tenir una mala experiència fent la pel·lícula de Star Wars.

¿Creu que a Kathleen Kennedy la va sorprendre que no acceptés immediatament?

Crec que estava una mica confosa. Els dies següents no podia dormir. Volia fer una llista amb els pros i els contres, però la veritat és que al final va ser més aviat una decisió presa amb el cor. No podia ser que no ho pogués fer.

Fins a quin punt la història d’ Els últims jedis li va ser imposada, per la història d’ El despertar de la força (l’episodi VII) o per Lucasfilm?

M’havia imaginat que hi hauria un mapa gegant a la paret amb tota la història de la saga, però res més lluny de la realitat: bàsicament se’m va donar el guió de l’episodi VII, en el qual vaig poder veure el material sense editar de tot el que estava fent J.J. Abrams. I va ser com: “A partir d’aquí, què fem?” Va ser increïble.

Per tant, ¿ningú li va dir que inclogués certes trames argumentals?

No. Però és la segona pel·lícula de la trilogia. El primer film ja va definir els personatges, el segon havia d’aprofundir-hi i desafiar-los. Volia que fos una experiència gratificant en si mateixa, no volia que acabés amb un munt de punts suspensius.

Quina inspiració va treure d’ El despertar de la força ?

La Rey i el Kylo són les dues meitats del nostre protagonista. No és que el Kylo sigui el nostre Vader: a la trilogia original, el Vader és el pare, és aquell de qui tens por i de qui també vols l’aprovació, i, en canvi, el Kylo representa l’enuig i la rebel·lió, el desig, saludable o no, d’allunyar-te dels pares. És el meu tipus de personatge preferit, perquè pots veure quines són les seves debilitats.

El despertar de la força deixa moltes preguntes obertes: qui són els pares de la Rey? Per què va fugir el Luke? Qui és el misteriós líder suprem Snoke? Els últims jedisrespon a moltes d’aquestes preguntes: ¿es va sentir obligat a consultar-ho amb J.J. Abrams?

Si tenia dubtes o preguntes de l’estil “Com creus que seria això?” o “Quines idees tenies per a això?”, sempre els hi podia preguntar. Però aquestes qüestions només van adreçades als personatges: què volen i com han arribat fins allà. Per exemple, la qüestió dels pares de la Rey: si n’obtens la informació -ah, era això!-, a qui li importa? Ja sé que molta gent voldria saber-ho, és interessant, però té poca repercussió. Quin és el meu lloc al món? D’on vinc? D’aquestes qüestions sí que n’entenc la importància. Podem jugar amb aquests dubtes i amb les seves respostes per obtenir una reacció emocional.

Ha donat a Luke Skywalker el primer diàleg d’aquesta trilogia.

És el primer que vaig haver d’imaginar. Per què el Luke és en aquella illa? I no en tenia la resposta. Però no tot sorgeix de sobte i del no-res: vaig anar descobrint qui era Luke Skywalker. I això em va portar per un camí determinat: sé que no s’amaga a l’illa, sé que no és un covard, ha de ser aquí per alguna cosa en la qual ell creu. Saps cap on has d’anar, però al final tampoc no tens tantes opcions.

Va créixer sent un fan de Star Wars . ¿No l’intimidava el fet de treballar amb estrelles tan veteranes com Mark Hamill o la desapareguda Carrie Fisher?

Vaig necessitar un temps per acostumar-me a seure a la mateixa taula que el Mark i no pensar, cada tres segons: “Estic parlant amb Luke Skywalker”. Amb la Carrie m’hi vaig sentir connectat de seguida, perquè tots dos escrivim. Ella deia el que pensava. Tots dos ho feien. Tots dos havien estat connectats als personatges tota la seva vida. Quan els donaves el guió i els deies “Ara toca això”, el debat era inevitable. Però tots dos s’hi van involucrar molt, hi confiaven. I van arribar al punt de dir: “D’acord, encara que això no és el que jo esperava, confiaré en tu”. Era força emotiu.

Carrie Fisher va morir poc després d’acabar el rodatge del film. Com el va afectar, això? Va creure que havia de canviar la pel·lícula?

Quan va morir ja estàvem immersos en la postproducció. Tornar a la sala d’edició, després de Cap d’Any, va ser molt dur. Vam repassar totes les escenes. Estava convençut que no havíem de canviar res de la seva actuació: no en vam fer adaptacions. De vegades fa posar la pell de gallina veure-la, perquè amb la seva mort les seves escenes adquireixen un significat especial. La seva actuació és preciosa i completa.

Què vol dir Els últims jedis ?

Ho diu a El despertar de la força. Ara el Luke és l’últim jedi, i se n’ha anat a una illa per raons que desconeixem.

Al tràiler es pot sentir una veu que diu: “Ha arribat el final del temps dels jedis”. És el Luke qui parla?

És ell. Sona una mica funest. És una part en la qual aprofundirem. El cor de la pel·lícula són el Luke i la Rey, l’essència és com es desenvolupen aquests personatges. I això està lligat a la pregunta: quina és l’actitud del Luke envers els jedis?

I Han Solo torna com un fantasma de la força?

Òbviament. Han Solo com un fantasma de la força. I, he he, ell és l’Snoke. Tot el que estic dient és or pur.

la força de catalunya

Els que vulguin portar fins al màxim l’actuació de la força catalana en la guerra present -i ho volen tots els partidaris de la causa popular- han de saber que aquesta força surt principalment del nostre caràcter nacional. Catalunya, per a ésser forta, ha d’ésser nacionalment catalana. Els catalans desnacionalitzats no són forts per al bé llur ni per al bé de ningú. Tot allò que estimuli el sentiment patriòtic dels catalans, tot allò que els doni satisfacció en el camí del propi ideal, tot allò que parteixi de la reconeixença de la personalitat catalana, augmenta el coratge, l’entusiasme i el rendiment del nostre poble. Aquest és un poble que no camina a vergassades. Per l’afecte i pel respecte hom pot obtenir-ne els millors resultats. Qui el desitgi com a amic lleial, el trobarà sempre. Qui el volgués per servent, no el trobaria mai. No trobaria ací sinó figuretes trencadisses, que no representen els delers permanents de la nostra ànima. Catalunya sap la transcendència enorme que té, per a ella i per als altres pobles ibèrics, la guerra que els feixistes espanyols han provocat. Per això va fer, el dia 19 de juliol del 1936, el miracle de vèncer, gairebé a cops de puny, la guarnició de Barcelona. [...] Després, en el curs de la guerra, ha vingut un altre moment en què s’ha fet necessària una major coordinació de tot l’aparell combatiu de la República. Catalunya ho ha comprès, i ha facilitat la gestió dels governants i dels generals. I ho ha fet tot sentint l’avalot -aviat apaivagat- de la gent que encara conserva sota el vernís republicà, social i àdhuc extremista, tots els perjudicis i totes les nafres del vell esperit unitari que ha estat, durant segles, la dissort d’Espanya. No es pot guanyar la guerra sense Catalunya, diem fa temps. Avui direm més. Direm que cal, per a guanyar-la, posar a contribució tota la força de Catalunya. I trobant-se en el sentiment nacional la font viva de la nostra força, cal afavorir, estimular i honorar aquest sentiment, ric de saba humana, que multiplica les energies dels catalans, els dóna el tremp heroic i els fa desafiar amb el cor content els majors perills. De Catalunya forta només n’hi pot haver una: la Catalunya catalana, la Catalunya nacional, la Catalunya que no abdica ni es disfressa, que no s’humilia ni es deixa humiliar.

la democracia pendent avall

Entre 2014 i 2015 el sistema polític espanyol va estar a la vora de la implosió. L’emergència de Podem, que llavors era encara tota una incògnita però que durant uns mesos va encapçalar les enquestes, s’afegia a la crisi catalana, que en els mesos abans del 9-N plantejava un repte important. La combinació d’aquests dos processos amenaçava greument l’ statu quo, per bé que els resultats electorals de Podem, tot i que molt destacats, van resultar finalment menys amenaçadors del que es podia esperar. L’operació Ciutadans i l’acord PSOE-PP per la investidura de Rajoy, juntament amb l’inici de la (desigual) recuperació econòmica i potser també alguns errors estratègics de Podem, van desactivar en part aquest front. Avui, el sistema de partits espanyol s’ha redefinit, però no hi ha una amenaça imminent de desfeta i més aviat sembla que el PP es consolida al poder.

En canvi, el procés català té una lògica pròpia, i no era només un subproducte derivat de la crisi econòmica. Per això es troba, avui, en el seu punt de màxima intensitat. Ha esdevingut el principal factor d’inestabilitat política a què s’enfronta l’Estat. Malauradament, perquè la combinació d’aquests dos processos podria haver suposat un motor de transformació democràtica i de redefinició profunda de les relacions de poder a l’Estat. Fins i tot si tot plegat no hagués culminat amb la independència de Catalunya, en aquell escenari el resultat podria haver sigut el de l’aprofundiment democràtic i la reconfiguració de l’arquitectura institucional espanyola.

Ara, en canvi, fa l’efecte que l’Estat se sent prou fort per fer front a la qüestió catalana sense acceptar cap transformació. Tanmateix, la idea que l’Estat pot aguantar l’embat del referèndum preservant l’ statu quo és il·lusòria. Sigui com sigui, el que està passant a Catalunya és un factor de redefinició, de facto, de la democràcia espanyola, però en sentit autoritari. El que estem vivint fa mesos, però amb més intensitat els darrers dies, no forma part de la normalitat democràtica: ni les prohibicions dels debats al Parlament, ni els judicis als responsables del 9-N, ni l’ús dels cossos policials, ni la conversió del Tribunal Constitucional en una mena de jutjat de guàrdia al qual el govern pot acudir quan vulgui per obtenir el que vol. La persecució d’impremtes, paperetes, mitjans de comunicació i actes és un pas més en aquesta direcció.

No oblidem que l’estat espanyol ja ha fet gimnàstica autoritària al País Basc: tancament de diaris, il·legalització de partits i organitzacions polítiques, persecució judicial a activistes polítics, etc. Tot allò s’emmarcava, i buscava justificació, en un context de violència d’ETA. Però possiblement ha contribuït a la situació que el que pretén fer l’Estat a Catalunya ara sigui més fàcil de fer. Un cop s’han travessat algunes línies, és més fàcil tornar-ho a fer. L’argument legalista i constitucional, que els emparava llavors, els segueix emparant ara. Efectivament, l’ordenament jurídic i els seus intèrprets són prou flexibles per acomodar molts abusos autoritaris, només cal un context ideològic prou cohesionat. I sembla que, amb alguna excepció rellevant (de la mà de Podem, fonamentalment), a Espanya hi regna un consens polític i mediàtic molt ampli sobre la política de mà dura amb els catalans. La fabricació d’un relat segons el qual la convocatòria d’un referèndum equival a un cop d’estat contra la democràcia no és aliena a la necessitat de dotar de cobertura ideològica la repressió que es prepara.

Tanmateix, el marge de l’Estat per intensificar la repressió no és il·limitat. La mobilització, àmplia i pacífica, d’un segment molt gran de la societat catalana és el primer obstacle que hauran de superar. El segon és la determinació dels responsables de les principals institucions d’arribar al final en aquesta convocatòria i assumir-ne els costos. La imatge del conflicte que aquests dies projecta la premsa internacional és un altre factor a tenir en compte. Certament, no propaguen el relat de l’independentisme, ni de bon tros. Però tampoc el de l’Estat, i això és molt important, perquè sense aquest relat previ -el del cop d’estat-és molt més difícil de legitimar la repressió. Ara mateix, la il·lusió d’aturar el referèndum amb una intervenció quirúrgica i indolora ja s’ha demostrat inviable. L’Estat s’haurà d’embrutar molt les mans per aturar això, i fent-ho sembrarà la llavor d’un conflicte sostingut en el temps.

la coartada

Fem aterrar per un moment el concepte abstracte d’ independència a les ciutats. Ara per ara, l’estat espanyol determina el que les ciutats poden fer i el que no poder fer per incrementar els seus ingressos, regular els usos del sòl, endeutar-se, licitar projectes, incorporar talent o millorar el sistema educatiu.

L’Estat ha brindat, durant massa anys, l’excusa perfecta per no abordar les reformes que necessiten les ciutats catalanes; la classe política s’aferra als conflictes crònics de competències per no prendre cap determinació ni en un sentit ni en l’altre. Però en plena exposició de les ciutats a la globalització, a l’emprobriment individual i a l’afany lucratiu dels fons d’inversió internacionals, ens calen polítics que prenguin riscos més enllà de la seva reelecció, i que siguin capaços d’articular consensos per garantir el progrés social a llarg termini.

El projecte urbà perfecte no existeix: existeixen els projectes viables, els reals, els consensuats, els negociats i els treballats. Les ciutats poden sobreposar-se a les contradiccions o als conflictes d’interessos, però no poden lluitar contra la burocràcia estatal, un sistema legislatiu vetust i ineficaç, o fer malabarismes pressupostaris amb unes inversions que sistemàticament fugen cap a Madrid. La retòrica política, la influència mediàtica estatal i la propaganda institucional no ens faran deixar de ser pobres, ni precaris, si no recuperem competències reals en matèria urbana. I això passa, necessàriament, per recuperar capacitat d’acció: lesgislar, planificar, recaptar taxes, recuperar terrenys que pertanyen a l’Estat...

L’Estat ha brindat l’excusa perfecta per no abordar les reformes que necessiten les ciutats catalanes

Es dona el cas, a més, que en les darreres eleccions municipals en diverses ciutats espanyoles van guanyar moviments o partits amb clara vocació municipalista. A Barcelona, per exemple, el partit de l’alcaldessa va guanyar proclamant l’eslògan del “Sí que es pot”. Com a actitud em semblava un bon lema: encarnaven un projecte difús però articulat a partir d’un diagnòstic precís, i els avalava l’aparent il·lusió d’estar disposats a capgirar-ho tot. Aquesta setmana, però, han mostrat reticiències a l’hora de cedir els locals per celebrar el referèndum perquè el secretari municipal ha dit que es podrien posar en risc els funcionaris. La societat civil partidària del referèndum espera que Barcelona faci un pas endavant, però l’hesitació ha estat devastadora.

Es dona la paradoxa que els municipalistes dubten amb la convocatòria d’un referèndum que sembla l’única via efectiva per recuperar les competències de veritat. Avui ja ningú nega la realitat metropolitana i s’accepta que Catalunya és un país eminentment urbà, on la majoria de la població es concentra en ciutats de més de vint mil habitants. Per això també cal exigir rigor en l’agenda urbana a totes les formacions polítiques i cal fer aflorar les propostes reals per revertir l’exposició de les ciutats als moviments de capital.

Sorprèn l’exigència sobre les garanties del procés i la poca exigència per al que ha de passar després. I tant que es pot actuar per aconseguir un mercat de l’habitatge més assequible; per exemple, invertint-hi una part significativa del pressupost públic. Evidentment que es pot evitar que Barcelona esdevingui una segona residència per a estrangers d’alt poder adquisitiu: requereix un nou pacte entre el sector públic i el privat i una nova llei d’arrendaments urbans. Esclar que es pot configurar una ciutat que produeixi l’energia que consumeix; donant exemple amb les noves promocions d’habitatge o creant centrals de producció energètica distribuïda. Esclar que es poden generar nous ingressos; per exemple, a través de la taxa turística, les transaccions immobiliàries o negociant amb plataformes digitals com Airbnb. Segur que es pot invertir més en cultura, i reduir les desigualtats en matèria educativa entre els barris. Sí que es pot generar sòl nou, com a mínim en àrees que fins ara han estat propietat de l’Estat, com els ports o els terrenys militars. Esclar que es pot! Requereix independència de criteri, capacitat operativa i eficàcia institucional per implementar els projectes de consens.

Si Catalunya esdevé independent, recupera competències i demostra que es poden canviar les coses, el que passi a Barcelona també serà un bon exemple per a altres ciutats espanyoles. I la tesi dels municipalistes serà veritat: les ciutats més justes són aquelles capaces d’eliminar les barreres al desenvolupament individual i col·lectiu dels seus ciutadans. Sigui quin sigui el resultat del referèndum, l’Estat no pot continuar limitant la capacitat urbana.

insubmissio

A menys de quinze dies de la Diada, les entitats sobiranistes escalfen motors per assegurar que la d'enguany serà una mobilització "històrica". En una roda de premsa conjunta, l'ANC, Òmnium i l'AMI han explicat els últims detalls logístics de la manifestació, que serà a la cruïlla del carrer d'Aragó amb el passeig de Gràcia. El president de l'ANC, Jordi Sànchez, ha anunciat que les inscripcions superen a hores d'ara els 198.000 inscrits -una xifra similar a aquestes dates de l'any passat- i hi ha previstos 1.400 autocars. Tanmateix, Sànchez ha dit que la mobilització és "superior", segons les dades de l'ANC, que l'any anterior. 

Segons les entitats sobiranistes, de l'èxit de la Diada en depèn també l'èxit del referèndum de l'1 d'octubre, i han cridat a la mobilització per reivindicar el suport a la independència però també per expressar el "descontentament" amb la manca de "qualitat democràtica" de l'Estat, la corrupció i les "cloaques" de l'operació Catalunya. "Estem convençuts que l'Onze de Setembre tornarem a ser centenars de milers de persones. Sense un Onze de Setembre mobilitzat amb màxima participació ciutadana, l'1 d'octubre arribarà coix", ha afirmat Sànchez. Per a les entitats, la Diada pot ser l'"inici de la desconnexió definitiva de Catalunya d'Espanya". Alhora, s'ha garantit "unitat d'acció" entre les forces polítiques i les entitats. 

El president d'Òmnium, Jordi Cuixart, també ha cridat la gent "cansada de tanta hipocresia" a mobilitzar-se per la Diada, aprofitant també la projecció internacional que pot tenir la manifestació. "Hi estan cridats tots els demòcrates", ha asseverat. El secretari de l'AMI, Joan Rabasseda, ha assegurat també el suport dels ajuntaments sobiranistes a la convocatòria referendària. 

Les entitats han assegurat que per la Diada ja hi haurà un marc jurídic per emparar l'1 d'octubre - la llei del referèndum i la convocatòria de la consulta s'aprovaran dimecres que ve- i que la mobilització també serà important per donar suport a les institucions perquè tirin endavant el marc legal davant la probable suspensió del Tribunal Constitucional. 

La resposta a l'Estat

L'ANC, Òmnium i l'AMI han volgut deixar clar que respondran amb més mobilitzacions si l'Estat intenta aturar "violentament" que hi hagi urnes el pròxim 1 d'octubre. "No els sortirà gratis", ha dit Jordi Sànchez, que ha assegurat que la gent contestarà al carrer sempre de "manera pacífica i cívica". 

Per al sobiranisme civil, el Parlament és "sobirà" i canalitzarà la "voluntat popular" de fer un referèndum d'autodetermnació malgrat que la llei del referèndum i la convocatòria se suspenguin per part del Tribunal Constitucional.