l'imprudencia

El Barça arrenca avui un mes de competició molt exigent en què ha de visitar el València, el Juventus, el Vila-real i el Reial Madrid, i la lesió de Mascherano deixa l’eix de la defensa en una situació delicada que fa ràbia. Perquè de problemes sobrevinguts la temporada n’està plena, però el dels centrals era un parany que s’hauria hagut de prevenir.

Es pot arribar a entendre que Neymar aparegui amb un xec a mig estiu i et deixi en calçotets, o que no trobis el perfil de migcampista que volies, però costa assimilar que la plantilla comenci coixa per voluntat pròpia. De lesions d’un mes com la de Mascherano n’hi ha a cabassos i en tots els equips, i el fet que els centrals titulars vagin acumulant targetes fins a la sanció també és qüestió de temps; és per això que em sembla significatiu que dos contratemps tan ordinaris ens tinguin amb l’ai al cor.

Tant de bo que l’Esperit Sant baixi a veure Vermaelen i encadeni una ratxa de salut insòlita en els últims quatre anys, però el seu historial mèdic és tan contundent que fins i tot Robert va admetre que és un element poc fiable. Que un equip comenci una temporada amb quatre centrals és normal, però no tant si un d’ells és un asterisc com el belga, que va acabar amb problemes físics l’únic partit oficial -el de Copa a Múrcia- que ha disputat amb el Barça. Sé que Valverde volia Íñigo Martínez, i que no va venir per una barreja de motius econòmics i d’equilibri de vestidor, però és incomprensible la reacció posterior. Queda al seu criteri que Vermaelen li agradi més que Marlon, però cedir el jugador sa i quedar-se amb la incògnita són ganes de viure al límit. Sobretot si les solucions d’emergència són Digne o apostar per algun central del filial, cap dels quals ha pujat a entrenar-se aquesta setmana amb el primer equip.

En els últims dies m’han dit força cops que ja tinc ganes de patir per una cosa que encara no ha passat, però jo soc més de prevenir abans que curar i, sobretot, no m’ha agradat mai allò de recordar-se de santa Bàrbara quan trona. És curiós que els pressupostos econòmics del club es facin amb criteris de prudència, provisionant conceptes que no estan clars o fins i tot calculant que t’eliminaran als quarts de final de la Champions, i que en canvi el pressupost esportiu s’hagi fet amb tanta lleugeresa. Caldrà esperar que hi hagi més imaginació a l’hora de resoldre els problemes que prudència quan tocava prevenir-los, però -digueu-me pessimista- em temo que d’aquesta decisió en sentirem a parlar.

Leni riefenstahl

Tot artista carrega amb la responsabilitat de les seves creacions. Alguns se’n surten prou bé a l’hora d’ignorar-la i d’altres, com Leni Riefenstahl (1902-2003), per molt que ho intentin, no es poden escapar de les seves conseqüències. La cineasta i fotògrafa alemanya, directora de documentals de propaganda nazi com El triomf de la voluntat (1934) i Olímpia(1938), va adduir durant tota la vida que desconeixia l’extermini de jueus que estava duent a terme el règim hitlerià i que havia pecat d’ingènua.

Set dècades després de la seva detenció per part de l’exèrcit nord-americà, els arguments de Leni Riefenstahl tornen a esgrimir-se en públic. Encarnada per l’actriu Montse Guallar, la cineasta alemanya pren vida a la Sala Muntaner de Barcelona com la coprotagonista de Leni, un muntatge que imagina una conversa televisiva entre ella i Johnny Carson, interpretat per Sergi Mateu. Pavel Bsonek dirigeix l’obra, que va preestrenar-se al Teatre Principal de Sabadell al mes de maig i que es pot veure a la Muntaner fins al 17 de desembre i tanca el cicle Cicatrius, basat en espectacles per mantenir la memòria històrica de l’Holocaust.

Leni, escrita per Valéria Schulczová i Roman Oleksák, gira al voltant de la responsabilitat artística i es pregunta fins a quin punt “es pot col·laborar amb el sistema sense després haver de pagar cap peatge”, destaca Bsonek. Així, Leni fa reviure Riefenstahl i Carson durant els anys 70, quan ella havia estat desposseïda de les seves propietats i havia passat una temporada a l’Àfrica. D’aquella estada en va sorgir el llibre fotogràfic The last of the Nuba, que és l’excusa de la trobada. “La Leni va a la televisió per presentar el llibre, però al Carson li interessa poc. Ell defensa un xou i intenta posar-la contra les cordes per treure’n el màxim de suc”, explica Mateu.

Dues personalitats molt fortes

Des del primer minut, l’artista i el presentador es capbussen en un combat intel·lectual que posarà a prova la seva solidesa argumental i emocional. “Són dues personalitats molt fortes i cadascú defensa el seu territori”, diu Mateu. Ell no ha intentat recrear amb pèls i senyals Carson perquè la intenció “no era fer-ne una paròdia”, sinó crear un personatge que “no defensa cap ideologia”. “Només busca donar sang a l’audiència”, assegura Mateu. Guallar, en canvi, ha construït el personatge de Riefenstahl mitjançant un extens procés de documentació. “Vaig entrar en el personatge sense tenir-ne cap idea prèvia. Em va semblar una dona superdotada, algú que va desenvolupar el seu talent sense pensar en les conseqüències”, assenyala l’actriu. A l’espectacle també hi apareix la parella de la Leni, un home més jove que ella interpretat per Carles Goñi. “Ell no la jutja. Tenen una relació d’admiració, a través de la qual es poden entreveure les fragilitats i les inseguretats de la Leni”, diu Goñi.

El repartiment de l’obra també compta amb la participació de Minnie Marx, que dona vida a una enigmàtica espectadora del públic durant l’entrevista televisiva. Del seu personatge, l’actriu n’explica molt poc per no espatllar les sorpreses escèniques: “Només puc dir que plasma la societat majoritària a Alemanya després de la Segona Guerra Mundial.

la fragilitat

Em tinc per una persona sensible però forta. Estic acostumada a entomar les dificultats amb ganes de superar-les. Una amiga que em coneix bé diu que, quan se’m barra el pas per avançar cap al camí desitjat, la meva resposta sempre és: “I qui ho diu això? On està escrit?” Qüestionar allò que t’impedeix avançar és el primer senyal per buscar camins alternatius.

Però aquesta tardor encesa i inacabable que avança a sotragades està posant a prova la meva fortalesa, i el fet de comprovar que això que em passa és molt semblant al que passa als meus companys i amics, lluny de consolar-me, encara m’angoixa més. Com ho farem per resistir l’embat si ens tornem una societat psicològicament -o sociològicament- fràgil?

Aquestes setmanes hem viscut moltes coses. He après moltes coses. Com, per exemple, que la feblesa interior ens fa més susceptibles i menys generosos. Els dubtes interns -que ens esforcem a mantenir amagats i calladets en un racó del nostre jo- es desperten neguitosos quan algú del nostre entorn, potser algú que estimem, diu allò que no volem sentir o no fa allò que esperàvem o s’allunya de nosaltres cavalcant la seva pròpia fragilitat o, encara pitjor, una suposada fortalesa inexpugnable.

Aquesta tardor encesa i inacabable que avança a sotragades està posant a prova la meva fortalesa

La solidaritat, la confiança i la complicitat, que ens mantenien alegrament agermanats sense esforç, s’han anat esfilagarsant fins a deixar al descobert, amb tota cruesa, la naturalesa de les relacions humanes. La decepció és inevitable. I recordo encara un cop més allò que deia el meu pare: dels amics no n’hem d’esperar més del que ells estiguin disposats a donar-nos. Doncs això: que cadascú doni el que estigui disposat a donar. Cal acceptar aquesta premissa i no desconfiar, no menystenir, no jutjar. M’hi esforço.

Descobrir la fragilitat i acceptar-la no és fàcil. El desconcert ha deixat pas a la basarda. I una sola imatge, en els últims dies, m’ha donat ànims i m’ha assenyalat el camí. Va ser el dijous negre que van empresonar els nostres representants legítims. Davant de les càmeres i els micròfons, la Marta Rovira es va veure superada per la impotència i la tristesa i se li va trencar la veu a mig discurs. Segur que ho recordeu. La gent del seu voltant es va posar a aplaudir per encoratjar-la i ella els va aturar, enèrgicament, diria que amb un punt de ràbia: “No he acabat”, va dir.

No hem acabat.

urgencies

La Pilar té 92 anys i dimecres va arribar al servei d’urgències de l’Hospital de Sant Pau amb una infecció respiratòria després d’haver passat la nit amb febre i molt confosa. En els últims 15 anys, a urgències cada cop hi arriba més gent com ella. Pacients grans i fràgils, amb malalties cròniques i que requereixen una atenció especial. A l’Hospital de Sant Pau van veure la necessitat d’adaptar les urgències a aquest perfil de pacients, ja que l’estrès del servei, el soroll, les anades i vingudes de professionals i la llum artifical entorpeixen la seva recuperació i els poden provocar episodis de desorientacio i confusió, el que es coneix com adeliriums.

La Pilar ha sigut la primera pacient a estrenar el nou Dispositiu d’Atenció a la Fragilitat del Servei d’Urgències (DAFSU) de Sant Pau, que ha sigut concebut per adaptar-se a les necessitats d’aquests pacients. La majoria són persones grans amb malalties cròniques, però la nova unitat, pionera a Espanya, també està pensada per a persones que tenen demència, malalties neurològiques, oncològiques, alt grau de dependència o qualsevol trastorn que els pugui provocar estrès i ansietat quan són ateses a urgències. “Hi ha malalts grans, fràgils, amb demència, que després de deu hores aquí es desorienten”, explica Mireia Puig, directora d’urgències de l’Hospital de Sant Pau. És per això que el nou dispositiu, que funciona les 24 hores al dia amb 13 boxes, té cortines especials per absorbir els sorolls, la llum natural és regulable -i l’artificial és de baixa intensitat- i el recobriment de les parets és especial per evitar els reflexos, ja que poden causar al·lucinacions en alguns pacients.

Més espai per a l’acompanyant

També està pensat perquè els malalts i els acompanyants tinguin una estada més confortable. Així, en lloc de lliteres, els boxes -que són suficientment amplis perquè hi pugui dormir un acompanyant- tenen un llit articulat amb baranes i matalàs viscoelàstic i una cadira inclinable. L’estada prevista dels pacients és d’entre 12 i 36 hores. Des de la posada en marxa del servei dimecres, ja s’han reduït els deliriums.

El triatge també s’ha adaptat a aquests pacients, ja que si no necessiten tractament a l’UCI se’ls deriva als nous boxes i se’ls estalvia l’espera a urgències. Aquest és només un dels eixos d’aquesta nova filosofia. Els altres dos eixos passen per adaptar el diagnòstic i abordatge a aquests pacients i per facilitar el seu tractament posterior en hospitals intermedis i sociosanitaris. “El final del procés el fan allà perquè estan encara més adaptats que un hospital terciari”, diu Puig. També es potencia l’hospitalització a domicili.

El nou dispositiu forma part del programa d’atenció a la fragilitat del servei d’urgències de Sant Pau iniciat el 2011. “Circula el missatge que els malalts grans no han d’anar a urgències, però hi ha un grup que no pot ser atès en un altre lloc. El que hem de fer és procurar que estiguin el menys possible a urgències i en les millors condicions”, diu Puig. Sant Pau atén 115.000 urgències d’adults a l’any, el 40% són de majors de 65 anys i al voltant d’un 20% compleixen criteris de vulnerabilitat.

L’envelliment de la població obliga a repensar els serveis sanitaris. La cronicitat és l’altre repte de futur de la sanitat catalana. Entre el 20% i el 45% dels llits hospitalaris estan ocupats per pacients crònics. Els malalts crònics s’associen amb una demanda assistencial superior, però també amb més pressió sobre els serveis d’urgències dels hospitals i amb més ingressos i reingressos.

Atenció ambulatòria

L’Hospital Sant Rafael de Germanes Hospitalàries també ha abordat aquest repte: l’any passat va posar en marxa l’Hospital de Dia Mèdic, per evitar hospitalitzacions urgents i per permetre que el pacient pugui rebre tractament de diferents patologies cròniques de manera ambulatòria. Des de llavors, els reingressos hospitalaris des d’urgències de pacients crònics complexos s’han reduït gairebé un 80%, en comparació amb l’any anterior.

Els pacients crònics complexos són persones amb múltiples malalties, com insuficiència cardíaca, malaltia pulmonar obstructiva crònica, diabetis, hipertensió arterial o obesitat. A Sant Rafael també han detectat que aquest perfil de malalt és el que requereix més ingressos i es calcula que, actualment, consumeix pràcticament el 50% dels recursos d’hospitalització urgent.

Per reduir els reingressos, Sant Rafael també fomenta la prevenció i l’autocura i s’ensenya al pacient i al cuidador a reconèixer els símptomes d’alarma per evitar recaigudes

Marie Kondo

La Marie Kondo catalana té un pla per a la teva oficina

Calendaris compartits, arxivadors verticals, el núvol o les xuletes: són alguns dels elements que et poden ajudar a organitzar-te millor i reduir l’estrès laboral

COMPARTEIX208

COMENTA2

“Vaja! Aquí us falten unes quantes prestatgeries, oi?” Aquesta va ser la primera reacció de Carol Garcia quan va arribar a la redacció de l’ARA per a aquesta entrevista. Fa quatre anys Garcia va capgirar la seva vida laboral i es va convertir en organitzadora professional: una mena de Marie Kondo (La màgia de l’ordre, 2015) catalana que s’ha especialitzat a millorar l’eficiència i la productivitat dels treballadors i les empreses a través de la creació de sistemes organitzatius.

“Ser ordenat no vol dir ser organitzat. L’ordre és la disposició de les coses i l’organització vol dir tenir implementat un sistema”, matisa Garcia, mentre fa una repassada a les taules de la redacció: “Veig que teniu calaixeres, però sembla que preferiu l’organització horitzontal... Interessant! -exclama davant de la paperassa i el desordre aparent que hi ha-. Suposo que treballeu amb molts fronts oberts alhora i, en el fons, feu una feina que requereix certa creativitat; necessiteu tenir les coses a la vista”, diu fent una anàlisi improvisada.

Com ella, a Espanya ja hi ha una setantena de professionals de l’organització, tant d’espais com d’equips, que asseguren que treballar més a gust, sense estrès, més motivat i de manera més eficient és possible amb només uns quants consells bàsics. Garcia tria per a l’ARA els seus imprescindibles:

1. APRÈN A DIR QUE NO

“Abans d’entrar en el terreny físic cal parlar del terreny de les idees”, explica Garcia. Per a aquesta professional de l’organització és bàsic que el client aprengui a posar-se límits: “No ho hem de guardar tot; no hem de buscar una solució a tot; no hem de participar de tots els debats que es plantegen a la feina: no!”, diu amb fermesa. Garcia manté que “ser organitzat és una actitud transversal a la vida”, i que això es pot veure alterat en alguns contextos. Per exemple, un canvi de feina, una mudança, una separació, el naixement d’un fill o la mort d’un familiar. “També hi ha casos més complicats, com els d’acumulació compulsiva o els vinculats a algun trastorn mental”, però en general, assegura, aprendre a dir no “ajuda a reduir l’estrès que genera no arribar a tot”.

2. DESFES-TE DEL QUE ÉS INNECESSARI

“És la primera fase pràctica: descartar o purgar”, explica Garcia. “Acumulem coses perquè no sabem dir que no: si no ho utilitzes, no t’agrada o no ho necessites, fora”. En aquest aspecte Garcia difereix de Kondo: “Ella diu que si un objecte et fa feliç, que te’l quedis; però això apel·la a la part dreta del cervell, la de les decisions ràpides. És el mateix que fa el màrqueting, i per a les persones més analítiques o als entorns de feina això no funciona”, diu Garcia.

“Pensa com te’n desfaràs fent sis caixes o piles: reciclar, donar, vendre -si se’n pot treure un benefici-, llençar a les escombraries, destruir -sobretot els papers que contenen dades confidencials- i arreglar”. Garcia afegeix un consell extra: “Normalment el que tenim a la vista va a la pila de coses per arreglar, perquè són tasques que tenim pendents de fer”.

Després d’aquesta primera purga Garcia recomana tornar a fer un repàs dels objectes que hem salvat i repreguntar-nos si realment els necessitem, els farem servir o ens agraden.

3. OPTIMITZA L'ESPAI VERTICAL

Garcia manté que no hi ha una manera “correcta” d’ordenar, però sí de crear sistemes. “Aprofitant les línies verticals pots estalviar fins a un 80% de l’espai”, assegura.

“Si ets dels que tens els papers amb tasques pendents escampats per la taula o en piles en horitzontal, pots buscar un mètode més eficientamb un arxivador vertical, dels que tenen un lateral obert: els documents ocuparan molt menys, continuaran a la vista si ho vols, seran més fàcils de trobar i es reduirà el que anomenem desordre visual”, diu.

Moltes empreses tendeixen a posar calaixeres sota les taules, que, segons Garcia, no sempre van bé. “Només són per als treballadors que necessiten tenir la taula ben neta, però per als altres és millor una prestatgeria”.

Garcia també recorda als empresaris que és molt important “respectar el mètode” de cada treballador o equip. De fet, no fer-ho pot tenir conseqüències directes sobre la productivitat de l’empresa: “Recordo el cas d’un equip d’unes cinc persones que treballava en un racó petit i desordenat d’una oficina; fins i tot es van posar una prestatgeria vertical per separar-se de la resta; tenien la seva pròpia zona”, explica Garcia. “El seu cap va voler posar fi a les diferències, netejar aquella zona i reubicar-los, i l’equip va deixar de ser tan eficient. Se sentien més incòmodes”, recorda.

4. EL DIA COMENÇA LA NIT ANTERIOR

Per a les persones que tenen tendència a oblidar reunions, documents, o que arriben tard a la feina (i volen canviar perquè això els genera estrès), Garcia té una recepta molt simple: “S’han de crear la rutina, cada nit, de dedicar uns minuts a pensar què han de fer l’endemà; jo els recomano que s’apuntin què han de dur i, fins i tot, que preparin la roba que s’han de posar. Això fa disminuir molt el nivell d’estrès”.

5. CREA UN CALENDARI VISUAL

Per als equips en què se solapen activitats o reunions, Garcia recomana un calendari compartit i visual. “El millor és tenir el mes a la vista i que tothom hi apunti el dia i l’hora en què hi ha una activitat individual o conjunta; d’aquesta manera és molt fàcil veure quan pots programar les activitats i no es perd temps reagendant”. Tot i que aquesta organitzadora té preferència pels calendaris grans (DIN A-3) de paper a la paret, també en recomana alguns de més moderns, com Google Calendar.

6. FES-TE UNA XULETA

Aquest és un dels mètodes que Garcia va provar ella mateixa abans de dedicar-se a organitzar oficines. “Quan vaig ser mare, fa 14 anys, em vaig adonar que si volia que em tinguessin en compte havia de ser el doble de productiva”. Ella va optar per escurçar el temps que dedicava a cada tasca per poder-ne fer més i igual de bé. “Em vaig fer un sistema per no repetir tasques. Tenia un arxivador ple de xuletes: els telèfons que més feia servir, els codis que més repetia, els accessos directes, plantilles de mails...Tot el que podia fer en un gest, no ho volia fer en deu clics”, recorda.

“Si pots tenir totes les xuletes juntes en un arxivador mòbil, millor. Així t’estalvies engegar l’ordinador”, afegeix: “Si t’estalvies uns minuts, al final del mes poden ser hores”.

7. APROFITA LA TECNOLOGIA

Tot i que molts dels mètodes que proposa aquesta organitzadora són molt analògics, Garcia no renuncia a les noves tecnologies. “Em trobo molts professionals que em diuen: «Un moment, que no tinc prou espai al mòbil; he d’esborrar fotografies»”. Per a aquest problema Garcia recomana sincronitzar els dispositius amb Gmail: “És una eina que ajuda molt a organitzar-se i permet pujar les fotos al núvol amb Google Fotos; d’aquesta manera les tens disponibles al teu mòbil per revisar-les, però no t’ocupen espai i estan segures”.

Hi ha altres aplicacions que ajuden a organitzar-se: “Recomano molt el navegador Waze, que et diu el temps que trigues a arribar a un lloc i on has aparcat”. “Tot són mètodes -conclou Garcia-, però em sembla increïble que l’organització hagi arribat abans als armaris que a les empreses!”

dia del solter

Compres per valor de 1.500 milions de dòlars en només tres minuts no era un dels somnis de la revolució comunista, però es una realitat a la Xina. Aquest va ser el rècord amb què va començar ahir la gran festa de compres per internet al gegant asiàtic, on el Partit Comunista continua manant amb una salut excel·lent.

El Dia del Solter, l’11 de novembre (11.11), la gran marató de vendes per internet ideada pel gegant del comerç electrònic Alibaba, segueix fent miques els rècords. A l’edició d’ahir només a la primera hora es van fer 8.599 milions de dòlars de caixa; al migdia ja se superaven les dades de l’any passat, 17.800 milions de dòlars, i el dia es va acabar amb la impressionant xifra de 25.400 milions de dòlars en vendes.

Vint-i-quatre hores de compres amb descomptes és la proposta seductora d’Alibaba, i la fa realitat a través de les seves principals plataformes d’internet: Taobao, Tmall (que inclou marques internacionals) i AliExpress, el portal de compres des de l’estranger. I aquest any ha fet el salt del món online al real incorporant el comerç tradicional, és a dir, les botigues físiques.

El secret de l’èxit són els descomptes, que ronden el 50%, i la gran massa de consumidors xinesos, criats en el món digital, que confien plenament en els pagaments online. La Xina té 731 milions d’internautes. El 93% de les compres dels primers minuts es va fer a través del telèfon mòbil.

Cal reconèixer que és difícil resistir-se a un aparador amb més de 15 milions de productes de 140.000 marques, 60.000 de les quals d’internacionals. Si en anys anteriors Alibaba va apostar per internacionalitzar l’esdeveniment, que publicita com “el festival de compres més gran del món”, aquest any l’aposta ha sigut completar l’oferta d’internet amb el món real. Nombroses marques han estat presents en 52 centres comercials i 100.000 botigues de 334 ciutats xineses.

Com va néixer la iniciativa

L’objectiu era mimar els clients a qui havien ofert la possibilitat de verificar el producte que havien seleccionat a través d’internet i proporcionar-los noves experiències, com ara les proves de productes en realitat augmentada.

Les botigues físiques són una oportunitat per testar noves tecnologies, com ara els pagaments per reconeixement facial o emprovadors virtuals, en què, després de registrar les teves dades, et mostren en una pantalla com et quedaria la roba que vols comprar.

El Dia del Solter és una iniciativa que va sorgir a la dècada dels noranta entre els estudiants de la Universitat de Nanjing. Era una espècie d’anti-Sant Valentí, un dia per celebrar la solteria en què s’organitzaven cites a cegues i festes. Es va triar com a data l’11 de novembre perquè el doble 11 simbolitza la solitud a la Xina, un país on existeix una gran pressió per casar-se. Antigament ni tan sols existia la paraula solter : es parlava de no casat.

Jack Ma, el fundador d’Alibaba, va registrar com a marca l’11-11 el 2009 i ho va convertir en una jornada de vendes per internet, a semblança de cites com el Black Friday. A la iniciativa d’Alibaba s’hi han sumat altres plataformes de comerç electrònic xineses, que també ofereixen descomptes el Dia del Solter.

El creixement ha sigut possible gràcies a l’expansió d’internet. Al llarg de gairebé una dècada, als consumidors urbans de les principals ciutats se’ls han anat sumant les ciutats de segon i tercer nivell (de menys habitants). I ara el repte és incorporar massivament el món rural, a més d’apostar per créixer a l’exterior, especialment a Àsia.

Part de l’èxit es deu al desenvolupament dels mitjans de pagament online, que a la Xina van lligats als portals de vendes i no als bancs, com a Europa. Alipay, d’Alibaba, i Weixin (Wechat), de Tencent, permeten fins i tot bloquejar el pagament fins que s’ha rebut el producte. També és un èxit per la facilitat de les devolucions.

Les vendes per internet han propiciat el desenvolupament de la logística. Es calcula que uns 1.500 milions de paquets es repartiran per tota la Xina entre l’11 i el 16 de novembre.

els consellers

“Tothom intenta trobar la manera de dir-li que l’enyorem”

Són fàcils de reconèixer. Van equipats amb cartells, llaços grocs, enganxines i dues pancartes gegants amb un sol lema: “Carles, els gurbetans estem amb tu, no esteu sols!”. Són els veïns i amics del conseller de Justícia, Carles Mundó, fill de Gurb (Osona) i empresonat amb la resta de membres del Govern. Calculen que uns 300 gurbetans van baixar ahir a la manifestació de Barcelona, la meitat amb l’autobús i la resta amb cotxes particulars. Però tots tenien el mateix punt de trobada: la rotonda entre els carrers Marina, Almogàvers i Meridiana, des d’on van seguir tots els parlaments sense poder moure ni una passa per la gran quantitat de gent que col·lapsava tots els carrers del voltant i que impedien l’avenç de la marxa. Un dels que coneix millor el conseller és Pere Morist, membre de l’ANC i qui va substituir Mundó com a cap de llista d’ERC a Gurb. Des que dimecres el van empresonar només n’ha tingut notícies a través de la seva dona, que és l’única que l’ha pogut anar a veure a la presó. “Ella diu que està sencer, adaptat, i que com que comparteix cel·la amb Oriol Junqueras és més suportable”, indica Morist, que també assegura que a pesar de les ferides als canells que li van produir les manilles durant el trasllat, “han tingut un tracte correcte per part dels funcionaris i de la resta de presos”. Ara el veí de Gurb està elaborant una llista de les persones que volen visitar-lo a la presó per intentar aconseguir els permisos. Però no és l’única mostra de suport que aquest petit poble d’uns 2.500 habitants ha organitzat. El dia que el van tancar a la presó unes 2.000 persones es van concentrar al davant de l’Ajuntament, l’endemà els alumnes de l’escola van fer un cercle amb la paraula pau al centre, els companys de futbol dels seus fills porten des de llavors un braçalet groc, els veïns van folrar amb el mateix color tots els fanals del carrer principal i ja estan pensant com canviaran la il·luminació de Nadal per també retre-li homenatge. “Tothom intenta trobar la manera de dir-li que l’enyorem”, destaca Morist .

De regidor a conseller

“Tots el coneixem. Va estar 16 anys de regidor i va ser ell que va impulsar projectes tan importants com l’escola de música, la biblioteca del col·legi o les cases de protecció oficial”, destaquen els veïns Sílvia Badia, Eva Blancafort i Santi Bellver, que recorden que el conseller va néixer en una casa coneguda amb el nom de Can Corbo, on encara hi viuen els seus pares. I els més grans, com Toni Anguera, de 71 anys, tenen encara molt present el record del seu avi, conegut popularment com En Blanc: “Era policia municipal de Vic i era molt simpàtic i bona persona. Es va enamorar d’una gurbetana i va venir cap al poble”, rememora Anguera, que va viure amb molt d’orgull el dia que el van nomenar conseller.

Precisament aquest cap de setmana Gurb celebra la festa major, marcada per l’empresonament del seu veí. Divendres, durant el pregó, el periodista Txus Medina recordava una anècdota de la infància de Mundó: “Quan tenia dos anys, un tractor el va atropellar i en va sortir il·lès! El metge va dir que era un miracle!”. Una història que ara els seus la traslladen a l’actualitat: “Si llavors se’n va sortir, ara també ho farà”, auguraven esperançats els seus amics mentre cridaven ben fort i empipats: “No hi som tots, falta en Carles”.

“Aquesta manifestació no és d’alegria, és un dia de dol”

Les merceries han venut metres i metres de cinta de color groc amb totes les seves tonalitats, fins i tot la fluorescent. Les desenes de persones que pugen als sis autocars que surten de l’estació d’autobusos de Terrassa van abrigades, però el fred no impedeix que es vegin els llaços grocs. Les poques banderes, substituïdes pels llaços, es poden comptar amb els dits de les mans i gairebé totes estan enrotllades als seus pals. La ciutat dels consellers Josep Rull i Lluís Puig es va tornar a mobilitzar ahir per anar a una manifestació a Barcelona. A ells els tenen molt presents, però surten al carrer per tots els presos polítics. A tres quarts de tres de la tarda els assistents comencen a pujar als sis autobusos organitzats des de Terrassa i encara hi ha qui demana si queda algun seient lliure. Si no, l’ANC i Òmnium recorden als terrassencs que hi poden arribar amb els trens de Rodalies i FGC. És l’hora de dinar, però els manifestants han avançat l’àpat del dissabte (encara que alguns no han tingut temps de fer el cafè i esperen tenir una estona quan arribin a Barcelona).

“Per a mi és un dia de dol”, explica des de dins l’autocar Anna Parés, que ha canviat l’estelada pel llaç groc. “Aquesta mobilització no és d’alegria. No és com una Diada”, afegeix. Abans que posessin entre reixes el conseller de Territori, Josep Rull, l’Anna havia compartit converses amb ell i fins i tot alguna concentració. Tanmateix, no reclama només la seva llibertat: “Encara que ell no fos a la presó, em manifestaria igualment. Em saben greu tots els presos polítics”. Quan van enviar Jordi Sànchez i Jordi Cuixart entre reixes, els va escriure una postal per a cadascun. “Ara compraré més postals per a la resta. Si quan arribin a la presó ells ja no hi són, millor”, apunta.

Tot i que l’autobús ha sortit puntualment a les tres de la tarda de Terrassa, l’embús de cotxes a l’entrada de Barcelona n’endarrereix l’arribada. La idea d’aturar-se davant el Teatre Nacional esdevé impossible perquè els carrers del voltant ja estan tallats. Al final el bus pot parar-se a la Torre Agbar, on els terrassencs baixen i enfilen el camí cap al carrer Marina. Són les quatre de la tarda i els últims rajos de sol il·luminen l’avinguda Meridiana. Encara circula algun tramvia i la multitud de gent passa entre els venedors ambulants del costat dels Encants. Els manifestants de Terrassa porten pancartes que demanen la llibertat de tots els presos polítics. També ressalten l’exili a Brussel·les del conseller de Cultura, Lluís Puig, un altre veí de la ciutat.

“Es parla dels dos”

Els terrassencs fan servir els adjectius d’afable, alegre i atent per recordar Rull. També subratllen les seves reflexions i insisteixen que a la ciutat “es parla de la situació dels dos consellers”, de Rull i de Puig. “Ens sap molt greu i no només perquè siguin de Terrassa”, assegura Núria Gómez. “Ara és la revolució de la indignació”, afegeix. “Hi ha un sentiment de tristesa”, destaca Pere Santaeulària: “Ens sentim represaliats”. Els terrassencs no aconsegueixen arribar al carrer Marina. Es queden a l’avinguda Meridiana, des d’on segueixen la mobilització. Tot i això, l’única manera de poder sentir els missatges que han fet arribar els empresonats i els exiliats -entre ells Rull i Puig-és escoltar la ràdio per FM. El desig dels veïns és tornar-los a tenir al costat, perquè “ells sempre hi són”.