Joan Miro

L’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) té fam. Necessita recuperar el temps perdut, reviscolar una institució que durant anys va patir el desprestigi d’una direcció, la de Consuelo Ciscar, que va maltractar el museu i que l’ha portat als tribunals. L’exdirigent està imputada per presumptament haver pagat sobrecostos per obres i utilitzat exposicions per revaloritzar peces de la seva propietat i potenciar la carrera del seu fill. És aquesta fam d’art amb majúscules, d’obres sense concessions, d’avantguarda radical, la que ha impulsat l’IVAM a inaugurar avui una retrospectiva sobre Joan Miró que, en paraules del director de la institució, José Miguel G. Cortés, no pretén “ser un mausoleu per a un geni, sinó reflectir l’esperit crític i el qüestionament de l’art” que va caracteritzar l’artista. Tot i que l’any escollit, el 125è aniversari del naixement del pintor barceloní, convida a la reflexió pausada i a l’exaltació amable, des de l’IVAM reclamen adrenalina, i per apaivagar aquesta avidesa, res millor que reivindicar “el Miró més radical”, l’obra d’un autor que va proferir la famosa frase “Je veux assassiner la peinture ” [Vull assassinar la pintura], però que no va deixar de pintar mai.

Ho va subratllar ahir el comissari de la mostra, el doctor en història de l’art i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona Joan Maria Minguet Batllori, que va destacar que Miró pretenia “arribar a la societat amb els seus estris de combat”. “És a dir, complir aquella frase dels moviments avanguardistes, que l’art i la societat siguin el mateix”, va afegir Minguet.

Un dels aspectes que l’exposició pretén subratllar és la capacitat de Miró per “pertorbar, activar, revelar o transformar” l’espectador. Segons Minguet, la clau d’aquesta apel·lació al visitant és quin és el seu objectiu. “L’artista pot desafiar la persona que contempla el seu treball mitjançant dues vies: o provocant pel propi fet de fer-ho, que no és el camí de Miró, o desafiant per reclamar que s’abandoni la passivitat. Miró no desafiava per molestar, sinó per moure”, va remarcar el comissari de la mostra. Per a Cortés, és precisament aquesta capacitat de Miró de reptar el visitant, que davant els seus quadres s’esforça a entendre la pintura, a identificar els elements que la componen, a trobar sentit al seu títol, “en definitiva, a incomodar-lo”, la que converteix l’autor en un “artista contemporani, viu, que encara ens parla”.

L’ordre i el desordre

Un altre element clau de l’exposició el resumeix el seu títol, Joan Miró, ordre i desordre, ja que la mostra es proposa explicar com, tot i l’aparent caos, el pintor català treballava d’una manera molt metòdica. Ho explica la frase del mateix artista que encapçala l’exposició i amb què el visitant entropessarà només tot just entrar a la sala: “Naturalment, només he necessitat un instant per traçar amb el pinzell aquesta línia. Però he necessitat mesos, potser anys de reflexió, per concebre-la”. A partir d’aquesta premissa, la mostra aborda els ingents desitjos d’experimentació que va viure l’autor al llarg de la seva trajectòria i que el van portar a crear “un alfabet visual propi aparentment senzill, però de gran profunditat”, com subratlla Minguet. Un alfabet que neix de l’observació de la realitat i de la poetització o, com a Miró li agradava dir, “de l’espiritualització de la realitat”.

L’exposició recull un dels fruits més destacats d’aquesta voluntat de recerca de Miró, com van ser les seves obres cremades. Aquests quadres van néixer arran d’una exposició l’any 1974 a París, quan, segons Minguet,“el període d’avantguardes ja estava en declivi”. Va ser aleshores quan l’artista, ja consagrat i amb 80 anys, va començar a utilitzar el foc per cremar part del llenç, per portar la pintura “a la més absoluta desmaterialització”. Un ús del foc que l’artista barceloní va reproduir amb els seus treballs amb la ceràmica, i en què, a més de les flames, va comptar amb un nou i estimat company de treball, l’atzar, que propiciava que alguna peça s’esquerdés, es trenqués... és a dir, que impedia la repetició.

Una mostra variada

La mostra de l’IVAM acull 200 peces, des de pintures a escultures, dibuixos, ceràmiques, cartells i treballs vinculats a les arts escèniques, que han estat reunides expressament per a la institució valenciana i que no visitaran altres ciutats. Les obres provenen de museus com el Reina Sofia, el Thyssen-Bormemisza, la Fundació Juan March de Madrid, el Macba, la Fundació Joan Miró, la Fundació La Caixa de Barcelona, el museu Es Baluard, la Fundació Pilar i Joan Miró de Palma i el Museum Boijmans Van Beuningen de Rotterdam.

És un origen variat per a un autor heterodox com Miró, que volia “expandir i socialitzar la seva obra”, que va estimar els cartells perquè els considerava grafitis amb què portar l’art al carrer i que va col·laborar en espectacles de teatre, dansa o circ per escampar el seu treball. Un viatge fins a València que es tancarà el 17 de juny, a tocar de la nit de Sant Joan, que és la festa del foc, l’element que l’artista barceloní va descobrir a les acaballes de la seva carrera i amb el qual va omplir la seva obra.

amor descolonial

Parlo d’amor, d’amor intercultural, d’amor descolonial, d’amor revolucionari. I ho faig perquè estic casada amb un home africà, negre, immigrant, musulmà. M’he saltat la norma, he travessat la frontera. Des de fa dos anys construeixo amb l’altre una relació d’amor. I la construeixo des del privilegi blanc reproduint dinàmiques colonials i racistes, perquè en les interaccions més íntimes i quotidianes es produeixen i reprodueixen relacions de poder, reflex i constructores de les estructures socials que organitzen i regeixen la societat-món. I també perquè, encara que no ens agradi, mantenir una relació d’amor amb una persona racialitzada no ens allibera de manera automàtica del prejudici racial colonial. Un prejudici racial basat en la mentalitat europea i colonitzadora que va concebre (i continua concebent) el que és negre com a perillós, menys evolucionat, bestial, no-humà i incapaç d’estimar. Una mentalitat europea i colonitzadora que es construïa (i es continua construint) a si mateixa com a pura, evolucionada i intel·lectualment superior.

Al llarg de la història milers i milers de persones ordinàries han travessat fronteres en l’amor (i per amor) i han posat en qüestió l’ordre social racista que dificulta, assenyala i, en algunes ocasions, prohibeix, les relacions interculturals. Durant anys, lleis racistes van prohibir els matrimonis mixtos als Estats Units o a Sud-àfrica, per exemple. I tot i l’acceptació més o menys generalitzada que sembla existir avui i aquí, no ha desaparegut la desconfiança envers aquest tipus de relacions, que continuen sent conceptualitzades com a sospitoses, desviades i fora de la norma.

La pregunta és: ¿és possible superar segles de mentalitat colonial racista a través d’un acte d’amor? La resposta és que sí, que en aquesta intimitat intercultural preciosa es generen espais revolucionaris on sorgeixen altres amors possibles. L’amor construït des de la descolonialitat, l’amor descolonial, és una manera de restaurar a la humanitat el que és humà, una pràctica política revolucionària inspirada en la veritat feminista segons la qual el que és personal és polític. Però, com es construeix un amor descolonial? Com s’aconsegueix no reproduir dinàmiques colonials, racistes i patriarcals en una relació?

D’una banda, des del feminisme crític, autores com Marcela Lagarde i la gran bell hooks (nom de ploma de Gloria Jean Watkins) plantegen la necessitat de construir una nova ètica de l’amor que posi en qüestió les conceptualitzacions tradicionals de l’amor romàntic patriarcal. Així, apunten que cal despatriarcalitzar l’amor i alliberar-lo de patiment, resignació i angoixes. L’amor revolucionari és un amor lliure de jerarquies. L’amor revolucionari és un amor basat en el bon tracte, el compromís, el respecte i la cura.

Estic casada amb un home africà, negre, immigrant, musulmà: m’he saltat la norma, he travessat la frontera

D’altra banda, un amor descolonial ha de ser un amor curiós, un amor amb ganes de conèixer el que és desconegut. Des d’una conceptualització tradicional, l’amor s’ha concebut com una cosa que apareix de manera inesperada, que surt naturalment del cor i que no necessita conèixer res, només entrega. Tanmateix, des d’una perspectiva feminista descolonial s’entén que per estimar és imprescindible conèixer el que és desconegut. Se’ns diu que la seguretat es troba en el que ens és similar, i la diferència apareix, sempre, com una amenaça. Quan escollim estimar, escollim allunyar-nos de la por. L’elecció d’estimar és l’elecció de connectar, de trobar-se una mateixa en l’altra persona. En l’amor descolonial es parteix de la voluntat de conèixer el que és desconegut i de fer-ho sense exotismes. L’amor descolonial es construeix a partir de la confiança. “La confiança és el batec de l’amor genuí”, diu bell hooks. L’amor descolonial es construeix a partir del reconeixement entre dues persones que es veuen, s’admeten i es reconeixien mútuament humanes.

Finalment, l’amor descolonial només és possible si es pren consciència de les relacions racistes i colonials que estructuren la societat i de la necessitat de transformar-les i buscar alternatives a la dominació. Les persones que no prenen consciència de la persistència de la colonialitat difícilment es prendran seriosament la necessitat de qüestionar-la i eliminar-la. Aquesta presa de consciència i aquesta cerca d’alternatives no és, necessàriament, un camí àgil, lliure de conflictes i malentesos. L’amor genuïnament revolucionari requereix temps, esforç i compromís. L’amor descolonial és l’amor que s’arremanga, que va de cara, que desemmascara la història colonial, que l’assumeix i que busca maneres reparadores, contrahegemòniques i revolucionàries d’estimar.

Coreas

Els Jocs Olímpics de la reconciliació podrien acabar fent honor al seu sobrenom. Després d’una cerimònia inaugural farcida d’imatges per a la història -com la que unia en la mateixa foto la somrient germana del líder nord-coreà Kim Jong-un i el vicepresident dels Estats Units, Mike Pence, eclipsat dos seients més enllà-, la cita olímpica ha aconseguit capgirar la postura oficial dels Estats Units cap a Corea del Nord. El president de Corea del Sud, Moon Jae-in, va convèncer el vicepresident Pence que se sumi a aquest nou apropament cap al règim de Kim Jong-un, segons declaracions del mateix vicepresident al Washington Postdurant el trajecte de tornada a casa a bord de l’Air Force Two.

Si abans del seu viatge a Pyeongchang (Corea del Sud) per assistir a l’obertura dels Jocs d’Hivern, Pence era crític amb l’acostament entre les dues Corees i reclamava a Seül no fer cap concessió a Corea del Nord, a la tornada semblava disposat a seguir els passos de Moon Jae-in. Les dues converses que va tenir amb el president sud-coreà aquests dies -dimarts a la Casa Blava (residència oficial) i dissabte mentre presenciaven patinatge sobre gel- van servir per acordar donar una nova oportunitat al diàleg. Un diàleg que arrencarà primer entre les dues Corees i que potser més endavant podrien portar els Estats Units a seure també a la taula, segons el mateix vicepresident. “Màxima pressió i compromís al mateix temps”, és com va definir Pence la nova política, segons va dir al Post, per deixar clar que les converses no suposarien en cap cas abandonar la via de les sancions econòmiques i polítiques a Corea del Nord, almenys fins que el règim no faci passos reals cap a la desnuclearització.

No abandonaran les sancions

Amb tot, suposa un canvi de postura perquè permet el diàleg amb el règim de Kim Jong-un sense condicionants previs. Segons Pence, Moon Jae-in li va assegurar directament que faria saber a Pyongyang que no hi hauria concessions només pel fet d’asseure’s a parlar, sinó que caldrien mesures concretes cap a l’abandonament del seu programa nuclear, un punt, però, que Kim Jong-un no sembla gens disposat a dur a terme.

“La qüestió és que no aixequem cap pressió fins que realment facin alguna cosa que creiem que representa un pas significatiu cap a la desnuclearització. Així que la campanya de màxima pressió segueix en marxa i s’intensificarà. Però si volen parlar, parlarem”, va declarar el vicepresident. Pence ha mantingut contactes diaris amb el president Donald Trump durant la seva estada a Pyeongchang, segons destaca també el rotatiu nord-americà. Però les desautoritzacions de Trump als intents fets fins ara pels seus col·laboradors d’apostar pel diàleg, com la que va fer al secretari d’Estat, Rex Tillerson, fa que molts analistes agafin amb pinces el gir de Pence.

L’aposta del president de Corea del Sud per la diplomàcia de l’esport, aprofitant la porta oberta que va deixar Kim Jong-un en el seu discurs de Cap d’Any, ha rebaixat la tensió a la península, almenys temporalment, després de les contínues proves de míssils del règim nord-coreà i de les retòriques exaltades tant de Kim Jong-un com de Donald Trump. El règim del nord, molt debilitat per les sancions internacionals, ha fet també un gran desplegament de diplomàcia i capacitat propagandística en aquests Jocs, enviant-hi fins i tot la germana del líder. Kim Yo-jong tornava ahir a casa després de tres dies en què ha sigut la principal protagonista dels Jocs i ha aconseguit concertar una cimera entre el seu germà i Moon Jae-in a Pyongyang.

el Girona

A cada ocasió d'un fantàstic Girona, ha respòs Sergio Rico, el principal actiu d'un Sevilla que ha derrotat els gironins gràcies a un cop de sort tot just començar la segona meitat (1-0). El gol de Sarabia ha desequilibrat un partit marcat pel domini, sense encert, d'uns blanc-i-vermells que veuen com s'allunya, de moment, l'opció de fer un pas més en les seves aspiracions finals.

I això que Machín ha reservat Stuani per precaució a causa d'unes molèsties a l'adductor que li han impedit entrenar al cent per cent durant la setmana. El seu substitut ha estat Olunga. Montella no ha volgut sentir a parlar de rotacions tot i l'esforç físic que han fet els seus per accedir a la final de Copa i ha fet entrar Pizarro per obligació perquè no ha pogut comptar amb Banega. Per història, pressupost i potencial, és impensable entrar en cap mena de comparació, però aquest Girona no es cansa de superar reptes i de convertir en possible allò que altres ni es plantegen. Els blanc-i-vermells han assumit riscos sent fidels a la seva identitat. La seva actitud, però, no ha tingut premi.

Amb una pressió molt elevada des del xiulet inicial, han dificultat la sortida de pilota dels andalusos, incapaços de triangular amb comoditat. L'engranatge ha funcionat a la perfecció, i això ha provocat una possessió que el Girona no ha rebutjat. Era important sortir endollats per evitar que el Sevilla mostrés la seva habitual electricitat, anul·lada a força de feina fosca. Contenir la velocitat d'homes com Correa i Muriel o desactivar la màgia del Mudo Vázquez és una feina per a valents. Ramalho, Bernardo i Juanpe, compenetrats com si fossin una sola peça, gairebé no han concedit ocasions.

• 

La jugada del gol del Sevilla contra el Girona / EFE

Pacients, s'han anat fent grans a mesura que el rellotge avançava. Portu, Pere Pons i Borja García han posat a prova el nivell de Sergio Rico, que ha construït un mur impossible de batre. El Girona escrivia el guió de les seves intencions i portava el pes d'un partit que ha afrontat sense cap pressió i amb les idees clares. Olunga ha voltat el gol en dues ocasions: la primera rematada ha anat a fora per poc i la segona no ha entrat per poc també. La rèplica ha arribat de manera immediata gràcies a una individualitat de Muriel que ha fregat el pal. A partir d'aquí, Portu s'ha fet càrrec de l'equip en els millors minuts d'un Girona que ha tingut unes ocasions immillorables gràcies a Aday i Bernardo que han obligat a mostrar la millor versió de Sergio Rico, un gegant a la poteria, crescut com mai després de rebutjar un penal llançat pel de Sentmenat. S'ha perdonat i ja se sap el que diu la dita… Les males noticies, però, no s'han acabat aquí, perquè s'ha lesionat Pere Pons en el tram final d'una primera part majúscula dels gironins.

Condemnats

Una mala sortida dels vestuaris ha esmicolat els mèrits gironins, que han badat a l'hora de tirar el fora de joc després d'una assistència de Lenglet que ha deixat Correa tot sol, cosa que ha aprofitat per superar Bounou amb un subtil toc que Sarabia s'ha encarregat d'empènyer, per si quedava cap dubte. Lluny d'empetitir-se, el Girona s'ha intentar refer. El cop anímic, però, ha estat massa dur, i això ha impossibilitat cap opció de capgirar el marcador. Ni triangulant ni sortint al contraatac o a pilota aturada: no hi ha hagut manera. Tampoc l'entrada del Choco ha modificat el cruel desenllaç d'un equip que ha caigut dret, que ha evitat la sentència del Sevilla i que s'ha mantingut viu fins al final, en què ha fregat l'empat amb dues ocasions de Bernardo i Portu que Rico ha desviat. Aquestes experiències també formen part del procés d'aprenentatge.  

el 155

PRESIDÈNCIA

Sense capacitat per recórrer als tribunals contra l’Estat

La primera conseqüència del 155 va ser la destitució del president de la Generalitat, Carles Puigdemont. Mariano Rajoy va assumir les seves competències i les va delegar en la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría. Jordi Turull, com la resta de consellers, va ser cessat com a titular del departament de Presidència, juntament amb diversos alts càrrecs i el personal eventual de la conselleria (una trentena de persones). Una de les principals afectacions de la intervenció a Presidència, però, és que el gabinet jurídic de la Generalitat va perdre l’autonomia per litigar recursos als tribunals, ja sigui contra l’Estat o d’altres més específics com el de les obres de Sixena. El 155 no va aturar, per contra, les subvencions als mitjans de comunicació, tot i que arriben amb retard. Tampoc ha afectat la feina de la secretaria general de l’Esport -adscrita a la conselleria- en la preparació dels Jocs Mediterranis de Tarragona d’aquest any.

VICEPRESIDÈNCIA I ECONOMIA

La paperassa s’ha multiplicat per 250 pel control de Madrid

Els dos departaments que dirigia Oriol Junqueras estan sota una vigilància estricta. El 155 ha multiplicat per 250 el nombre de factures que s’han d’enviar al ministeri d’Hisenda, que superen les 200.000 al mes. Abans només s’enviaven les factures finançades amb el FLA, però ara la Generalitat ja no rep els diners que li pertoquen del model de finançament directament: primer ha de trametre a Madrid tota la documentació explicant per a què els necessita. El ministeri és qui fa els pagaments (fins i tot les transferències de la llei de dependència). D’altra banda, les factures que es paguen amb ingressos propis també estan revisades. Per cada ordre de pagament cal un certificat que acrediti que és legal. En el cas dels pressupostos, amb el 155 també és Hisenda qui aprova les despeses i les modificacions de crèdit. El temps de tramitació (de les que s’aproven) s’arriba a triplicar.

AFERS EXTERIORS

Supressió de les ambaixades i fre al programa de fosses

La intervenció a la conselleria que liderava Raül Romeva va permetre al govern espanyol capar l’acció exterior de la Generalitat, amb el tancament de totes les ambaixades -excepte la de Brussel·les, on en tenen totes les comunitats autònomes- i el desmantellament del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya (Diplocat), que tenia com a principal funció internacionalitzar el Procés. En paral·lel a les destitucions i acomiadaments de personal derivades de l’acció de l’Estat a la conselleria -inclòs el cessament del representant permanent davant la UE, Amadeu Altafaj-, també s’ha aturat la concessió de subvencions a les comunitats catalanes a l’exterior. En l’àmbit de la memòria històrica, també a càrrec de Romeva, el 155 ha aturat el programa d’actuacions en fosses de desapareguts de la Guerra Civil i el franquisme i ha suspès els pagaments d’indemnitzacions als ex-presos polítics d’aquella època.

GOVERNACIÓ

Activitat mínima i incertesa sobre la paga extra del 2012

L’aplicació del 155 i la convocatòria d’eleccions ha reduït al mínim l’activitat a Governació. La conselleria que abans dirigia Meritxell Borràs només està tirant endavant “tot el que és indispensable”, assenyalen fonts internes. Així, al costat de mesures més urgents que no s’han oblidat com ara un programa per arreglar camins als municipis, una de les àrees més afectades és la d’Afers Religiosos, on s’han bloquejat algunes ajudes a entitats. La intervenció de l’Estat també ha dificultat la gestió de casos com el de Medinyà, al Gironès. La segregació del municipi de Sant Julià de Ramis -aprovada pel Parlament el juny del 2015- va ser anul·lada pel Tribunal Constitucional amb el 155 ja en marxa, cosa que va limitar la capacitat de reacció del Govern. En l’horitzó hi ha el pagament del 20% de la paga extra del 2012, pendent de retornar als treballadors públics. Un pagament que va ser acordat pel Govern però que podria capitalitzar l’Estat.

ENSENYAMENT

Més burocràcia i retard en el decret de menjadors

L’article 155 ha afectat relativament poc al departament d’Ensenyament. Les oposicions convocades per a 2.000 docents continuen vigents. La diferència, però, va ser que qui les va anunciar va ser el secretari d’estat d’Educació, Formació Professional i Universitats, Marcial Marín. Tot i que la setmana passada es va generar la incertesa -el ministeri les fixava a l’abril-, les proves d’avaluació de 4t d’ESO també s’han pogut celebrar aquesta setmana, tal com tenia previst la conselleria. El ministeri va rectificar i va deixar que les diferents comunitats les fessin quan creguessin convenient. El decret de menjadors, en canvi, sí que està aturat per la falta de govern. Pel que fa a la secretaria d’Universitats i Recerca, la burocràcia s’ha duplicat. Un exemple clar de com ha afectat el 155 és amb el retard de la moratòria del B2. Encara no s’ha aprovat al Parlament, tot i que es va acordar el juny de l’any passat.

SALUT

25 milions d’euros menys en inversions i tarifes en suspens

Tot i que l’assistència sanitària està garantida per a tothom, en total s’han deixat d’invertir en salut a Catalunya 25 milions d’euros per l’aplicació del 155. La cessió d’un terreny per construir un nou CAP a Breda, una partida per a un programa de drogodependència a Barcelona i una subvenció a la Fundació Arrels són alguns dels projectes del departament de Salut que han quedat paralitzats. L’increment de les tarifes que es paguen als centres sociosanitaris per l’atenció de pacients crònics i pal·liatius també va quedar en suspens. Un efecte col·lateral és la paralització de la llei d’universalització de l’assistència sanitària i el decret de prescripció infermera. Pel que fa a la recerca, hi ha partides pendents d’execució. Un altre inconvenient és l’alentiment dels tràmits burocràtics.

EMPRESA

Madrid atura més de 20 milions en innovació i emprenedoria

El departament d’Empresa, com la resta de l’administració catalana, ha patit un augment de la burocràcia per justificar a Madrid les despeses i, de rebot, un increment dels temps. “Abans ho fèiem en pocs dies i ara triguem setmanes”, asseguren fonts del departament. Algunes accions de govern, a més, han quedat aturades perquè el govern espanyol considera que no són prioritàries, com ara l’aportació de 20 milions d’euros als centres tecnològics, la convocatòria d’ajudes d’un milió d’euros per a l’emprenedoria i les missions empresarials a l’estranger. El pla anual per a aquests viatges -que ajuden a les exportacions- s’ha reduït. Tampoc es permeten les reunions dels patronats ni contractar professors externs per millorar l’oferta educativa. “La situació de paràlisi és important”, asseguren.

TREBALL I AFERS SOCIALS

La renda garantida a mig gas i col·lapse als centres de menors

El 155 ha afectat el desplegament de la renda garantida, que dota col·lectius vulnerables d’ingressos mínims. Tot i que els beneficiaris d’abans de la intervenció reben l’ajuda amb normalitat, l’aprovació de nous expedients s’ha alentit. L’absència de Govern -la consellera d’Afers Socials, Dolors Bassa, va passar fins i tot per la presó- ha fet que encara no s’hagi aprovat el reglament de la nova renda ni tampoc se n’hagi constituït la comissió de seguiment. El departament també fa front sense Govern al col·lapse als centres d’acollida de menors: de les 600 places noves que s’han creat, només 50 estaven previstes en la planificació. A més a més, la paperassa s’ha multiplicat. Tot i que tenen l’opció de tenir un traductor, els funcionaris de Treball fan els documents directament en castellà per agilitzar les tramitacions.

INTERIOR

Falta de munició als Mossos i sense nous vehicles per als Bombers

La munició dels Mossos d’Esquadra, el pagament de serveis que es van utilitzar d’urgència en els atemptats dels 17-A, el rènting de 80 vehicles nous dels Bombers i els nous uniformes dels cossos de seguretat s’han vist afectats per l’aplicació del 155. El departament d’Interior ha notat la intervenció de l’Estat en la contractació i en la presència del secretari general tècnic del ministeri de l’Interior, Juan Antonio Puigserver, que és sovint a Barcelona. Puigserver ha assumit, a la pràctica, la funció de conseller d’Interior. Però això no ha permès avançar en tots els assumptes que el Govern tenia pendents. Hi ha preocupació per la munició, perquè els Mossos no poden fer pràctiques de tir i tampoc es preveu, de moment, que ho puguin fer els agents de la nova promoció. També es tem que els nous vehicles dels Bombers no arribin a temps per a la temporada d’estiu.

JUSTÍCIA

Sense increment pressupostari per a la justícia gratuïta

El servei de justícia gratuïta per les persones amb menys recursos econòmics està garantit tot i l’aplicació de l’article 155, però es queda amb la mateixa dotació pressupostària que l’any passat. El departament de Justícia encara no ha avaluat de manera completa els efectes de la intervenció del govern però font pròximes sí que reconeixen que alguns projectes han patit retards. Entre ells, la posada en marxa de 14 nous jutjats a Catalunya, la majoria a l’àrea de Barcelona. El fet que el projecte depengui d’un acord bilateral entre l’Estat i la Generalitat -on s’ha de pactar l’aportació econòmica del govern de Madrid- en un moment en què tot ha quedat aturat, retardarà la posada en marxa dels jutjats. Alguns dels nous òrgans judicials entraran en funcionament al juny. D’altres encara no tenen data, tot i que les mateixes fonts confien que d’una manera o altra s’acabin posant en marxa.

TERRITORI

Estratègia frustrada contra el canvi climàtic

El departament funciona com una “gestora”, les obres ordinàries avancen, tot i que al ralentí perquè el ministeri ha volgut fer revisions segons els seus criteris. No s’ha engegat cap projecte nou d’infraestructures, ni es farà fins que la situació es normalitzi. La formació del Govern i uns nous pressupostos són claus per assegurar l’arribada del crèdit de 750 milions del Banc Europeu d’Inversions (BEI) per reprendre les obres de la L9 del metro el 2019, segons va dir divendres el secretari d’Infraestructures, Ricard Font. L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) ha aplicat una pujada de l’11,8% en el cànon de l’aigua que l’empresa ATLL cobra als ajuntaments, malgrat el compromís que havia adquirit de rebaixar o aturar aquest augment. La decisió no s’ha pogut executar per l’absència de Govern, defensen. Aquesta situació també ha impedit que la Generalitat hagi presentat al·legacions a la suspensió de la llei de canvi climàtic, que preveia la creació d’impostos que havien de nodrir, entre d’altres, un fons climàtic i un de conservació del patrimoni natural.

AGRICULTURA

Unes ajudes a les exportacions parades a Madrid

La intervenció de la Generalitat va suposar també un cop per al departament d’Agricultura, que va veure com, en un principi, afectava 38 milions d’euros en ajudes al sector, des de cooperatives fins a guies de gestió forestal. Els tècnics de la conselleria van haver de recórrer moltes partides que quedaven suprimides i que havien d’anar dirigides al sector. Al final, els recursos van salvar el gruix d’aquestes partides, però uns 14 milions d’euros ha sigut impossible salvar-los. Bàsicament, hi ha una partida d’11 milions amb què l’ICF havia d’ajudar el sector primari en forma de garanties de crèdit. La intervenció del Govern també ha deixat en l’aire dos milions d’euros pensats per promoure l’exportació del vi català. L’últim dia per demanar aquestes ajudes, segons marca la Comissió Europa, és el 14 de febrer. “L’ordre aprovada pel ministeri ha arribat avui”, explicaven el divendres fonts de la conselleria, que deien que fins que no es publiqués al DOGC no es podrien presentar les sol·licituds. És a dir, les empreses interessades tindran un o dos dies per demanar aquestes ajudes. El decret ha estat parat a Madrid tres setmanes. A més hi ha lleis i decrets que no poden avançar mentre no hi hagi Govern.

CULTURA

L’ofegament d’institucions i del teixit cultural

Una de les víctimes més mediàtiques del 155 han sigut les 44 obres que el Museu de Lleida va haver de tornar al monestir de Sixena perquè la Generalitat no es pot defensar jurídicament. Però el 155 ha afectat de manera transversal el món de la cultura. La conselleria de Cultura no ha pogut defensar iniciatives tan importants com la taxa de l’audiovisual que va tombar el Tribunal Constitucional i que era vital per al cine català. Ha afectat també el funcionament d’institucions tan importants com el Liceu o el MNAC, en què participa la Generalitat. S’han deixat de pagar honoraris a artistes, s’han anul·lat o han hagut de reduir continguts de festivals i exposicions, s’han bloquejat subvencions i ajudes, s’han aturat projectes... A més, al cop del 155 s’hi hagut d’afegir la mesura d’Hisenda de reclamar l’IVA de les subvencions públiques i privades des de l’any 2013 fins al 9 de novembre del 2017. Unes reclamacions milionàries que encara fa més vulnerable el teixit cultural català.

MITJANS PÚBLICS DE COMUNICACIÓ

Un 155  per la porta del darrere

Tot i que el PP volia incloure els mitjans públics de la Generalitat dins del 155, una esmena a última hora del PSOE va deixar-los fora. Ara bé, això no vol dir que el govern de Madrid no tingui diverses claus, i tenalles, per condicionar la gestió de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Per començar, i en virtut de la intervenció econòmica que pateix la Generalitat, ni TV3 ni Catalunya Ràdio poden pagar cap factura sense que abans ho autoritzi Montoro. De manera anàloga, els mitjans només reben la seva bestreta mensual un cop Hisenda ho autoritza. A això s’hi suma el conflicte de l’IVA que s’ha obert, amb un canvi de llei que, de moment, comporta prescindir de 21 milions d’euros del pressupost ordinari. Si finalment no hi ha una aportació extraordinària i s’executen les retallades, TV3 ho tindrà difícil per retenir el seu lideratge -ja que haurà de sacrificar programes d’èxit del prime time - i, per tant, el canal amenaça de començar un camí de declivi.

AJUNTAMENT DE BARCELONA

Falta d’interlocució política en matèria de seguretat

Tràmits més lents i falta d’interlocució política en temes clau com la seguretat, en un moment d’alerta antiterrorista i amb la problemàtica dels narcopisos del Raval en el seu màxim nivell: l’aplicació de l’article 155 també ha repercutit en l’activitat de l’Ajuntament de Barcelona. Ha sigut impossible, per exemple, convocar el consorci de serveis socials, no s’ha recuperat el finançament de les escoles bressol i de música i la ciutat ha triplicat el nombre de refugiats atesos des de l’inici del mandat. Un increment que s’ha assumit sense el pla català de refugi, que no va arribar a entrar en vigor. L’exemple més clar de l’afectació, però, és el de la Fira, que encara espera que s’aprovi el relleu de l’actual president, Josep Lluís Bonet, i la renovació dels consellers. No s’abordarà fins que no hi hagi Govern.

MESURES MÉS DESTACADES

• Aturada la construcció d’un CAP a Breda i d’uns ajuts a la Fundació Arrels
• Suspès l’ajut d’un milió d’euros per a l’emprenedoria
• No hi ha reglament ni comissió de seguiment de la renda garantida
• Els nous camions dels Bombers podrien no arribar abans de l’estiu
• Retards en la posada en marxa de 14 jutjats
• Un nou govern és clau per reprendre la L9 i assegurar 750 milions del BEI
• Onze milions per al sector primari i dos per promoure l’exportació del vi, en l’aire
• Les obres de Sixena, el Liceu o el MNAC, principals afectats en l’àmbit cultural
• TV3 i Catalunya Ràdio no poden pagar res si Montoro no ho autoritza abans
• L’Ajuntament ha notat el 155: no s’ha aprovat el relleu del president de la Fira

PROJECTES EN PERILL

• Les subvencions als mitjans de comunicació arriben amb retard
• S’ha triplicat el temps de tramitació de les modificacions de crèdit
• S’han aturat els ajuts a les comunitats catalanes a l’estranger
• Dificultat per gestionar el cas de Medinyà
• Sense canvis a les oposicions i les proves de 4t d’ESO
• 
  

carrosses

 ¿Vols que li lodoli el cap al plincesito i fot-le fola la monalquia? ” A aquesta pregunta van haver de respondre ahir els habitants de Canet de Mar en l’improvisat referèndum que es va muntar per celebrar l’arribada del Rei Carnestoltes al municipi maresmenc. La reina -perdó- del Carnaval va ser una urna gegant que com que provenia de la Xina com les de l’1-O pronunciava les erres com si fossin eles i que no es va oblidar de recordar que la Guàrdia Civil va estomacar “la seva cosina” de Sant Cebrià. El resultat del referèndum va ser aclaparador. Un 99,99% dels canetencs van validar que li tallesin el cap a la guillotina al rei Felip VI, amb cap vot en contra i només una papereta nul·la perquè va caure a la sopa.

Quan es va donar a conèixer el veredicte, de l’urna en va sortir el president Puigdemont amb una papereta del sí. La policia municipal no el va detenir. La decapitació no va ser en directe, sinó que es va emetre el vídeo que regidors de la CUP de Barcelona van gravar a finals del 2016 en solidaritat amb els encausats per la crema de fotos del rei. “No ho hem fet nosaltres perquè tal com està la cosa encara acabaríem a la garjola”, bromeja Emili Sánchez, membre de la comissió.

El cas de Canet no és excepcional. La majoria de festes de Carnaval del país faran referència aquest any a l’empresonament i l’exili de membres del Govern o a l’aplicació del 155. Set de les vint colles que desfilaran al prestigiós carnaval de Torelló tindran contingut polític. “La sàtira política no havia estat mai tan concentrada en un sol tema”, reconeix Blai Marginedes, coordinador de la festa, que revela que a l’edifici on hi haurà el jurat avui es penjarà una pancarta per la llibertat dels presos polítics. Un dels grups que parlarà de la situació política és Un Diumenge Qualsevol, que ha fet una carrossa que porta per títol Farts de la Constitució i de l’Ajuntament de Torelló. Les aranyes ens declarem en rebel·lió. Dani Tanyà, membre de la colla, ho justifica perquè és del que es parla al carrer. “La societat és monotemàtica i tres de les colles més grans fem sàtira política”, anota Tanyà, que remarca que les teranyines atraparan la suspensió de l’autogovern, però també “la gestió municipal per la seva falta de suport a les entitats”. Sigui com sigui, les rues de Carnaval donaran enguany un respir als alcaldes. Després de ser tradicionalment els ases de tots els cops, ara han passat a un segon pla per l’ofensiva de l’Estat contra l’independentisme.

Boicot al consistori de Vilanova

Vilanova i la Geltrú va inaugurar el Carnaval dijous amb la tradicional festa de la Merengada, on dins la merenga central que es baixa des d’un balcó s’amagava el president Puigdemont. Ahir la colla de geganters, organitzadora de l’Arrivo, va intentar fer un concurs per triar el Rei Carnestoltes que va ser boicotejat per jutges de l’Audiència Nacional fins que el Front Feminista d’Alliberació del Carnaval (FFAC), en al·lusió a la Federació d’Associacions pel Carnaval (FAC), organitzadora de l’esdeveniment, va prendre les regnes per nomenar una concubina com a rei. De les 70 entitats que participen demà en les comparses i la posterior guerra de caramels, 30 no pujaran diumenge al balcó consistorial. “No volen compartir espai amb els representants polítics que defensen el 155 i no veuen amb bons ulls que el PDECat governi amb el PSC”, assenyala Anna Candela, presidenta de la FAC. Una reivindicació que no serà present al de Sitges, que opta per una festa més de lluentor.

A Blanes, on se celebra el Carnaval de la Costa Brava Sud, els membres de l’ANC, vestits de groc i amb la boca tapada, faran circular un cotxe enmig de la rua per denunciar la ràtzia de l’Estat. La rivalitat fa que tot es mantingui en secret fins avui a Solsona, però els carrers ja s’han engalanat amb piolins i altres elements i es preveuen comparses políticament incorrectes, com la que es veure dijous a Ripoll, on Arrimades.

canviar l'hora?

Cada sis mesos, a Europa s'avancen o s'endarrereixen els rellotges una hora. La mesura, pensada per estalviar energia, provoca molèsties a gran part de la població i, en alguns casos, pot produir problemes de salut. És realment necessari, el canvi horari? L'Eurocambra ha obert el debat aquest dijous amb l'aprovació d'un text -no vinculant- que demana a la Comissió Europea que estudiï la possibilitat de posar fi al sistema. 

Almenys dos de cada deu europeus estan a favor d'abolir el canvi horari. "He parlat amb mares que tenen nens petits, amb gent gran a qui el canvi horari els suposa moltes dificultats, i el personal mèdic també ens ha alertat", assegura l'eurodiputada holandesa Annie Schreijer-Pierik (PPE), una de les grans defensores de posar fi al canvi horari.

Els experts no es posen d'acord sobre l'abast dels efectes sobre la salut, més enllà dels canvis en el bioritme, la somnolència o la falta de concentració. Però hi ha estudis que afirmen que els accidents de trànsit i el risc de patir problemes cardiovasculars, entre d'altres, augmenten amb el canvi d'hora. "Els estudis demostren que s'incrementen els accidents a les carreteres i els problemes amb la son a conseqüència del canvi horari", ha afirmat l'eurodiputada Karima Delli. 

Estalvi energètic menor

La mesura, que l'Eurocambra titlla "d'obsoleta", es va introduir a la UE a mitjans dels anys 70, després d'una crisi del petroli. La idea era que el consum i la despesa energètica es reduïssin en una Europa que tenia el carbó com a font d'energia principal. Quatre dècades després, el consum és menor i, per tant, l'estalvi també. Brussel·les calcula que el canvi horari només suposa un estalvi energètic d'entre un 0,5% i un 2,5%, depenent del país.

Des del 2001, una directiva obliga tots els països a avançar o endarrerir l'hora al març i a l'octubre. Per posar fi al sistema caldria un acord entre els governs europeus per canviar la directiva. El govern de Finlàndia va demanar als socis europeus fa poques setmanes que es discutís seriosament el tema. Cada vegada hi ha més països que estan a favor d'aquest acord, especialment els del nord i l'est d'Europa, que en pateixen més les conseqüències.

Decisió coordinada

Brussel·les defensa que el canvi horari -o la seva desaparició- s'ha de fer coordinadament entre tots els estats membres per evitar problemes "en el funcionament del mercat interior". L'Eurocambra també demana que qualsevol canvi es faci a tots els països del bloc.

El debat encara està verd, però la pressió d'alguns estats membres i la petició de l'Eurocambra poden fer que, per primera vegada, la Comissió Europea s'ho plantegi seriosament. Fer el canvi, però, no serà fàcil. En primer lloc, s'hauria de definir si s'adopta definitivament l'horari d'estiu o l'horari d'hivern. I en aquest punt ja hi ha grans divergències entre els socis del nord i del sud.