mafia xinesa

El polígon industrial de Cobo Calleja de Fuenlabrada, a Madrid, té una extensió de 162 hectàrees i es calcula que agrupa mig miler de pimes que hi duen a terme la seva activitat. Es considera, de fet, un dels indrets d’Europa amb més concentració empresarial, un paradís comercial de productes de baix cost, i és ben conegut pel seu alt nombre de naus i magatzems xinesos. Des d’ahir, a més, Cobo Calleja és un nom que anirà inevitablement lligat al de CaixaBank, entitat que ha quedat esquitxada per un presumpte cas de blanqueig de diners en deu oficines que tenia al polígon.

L’Audiència Nacional va anunciar ahir que investigarà CaixaBank per un presumpte delicte de blanqueig de capitals relacionat amb la màfia xinesa. L’acusació es refereix a l’actuació de deu sucursals que haurien afavorit l’ocultació de diners de clients xinesos vinculats amb operacions policials conegudes com a Emperador, Chequia, Snake, Juguetes i Pólvora. En tots els casos es tracta de sucursals situades en districtes pròxims a Cobo Calleja.

El jutge Ismael Moreno considera que en aquestes sucursals els directius i els treballadors van actuar presumptament com a “canals de blanqueig d’aquestes organitzacions”, tot i que podrien haver sospitat que els seus clients es dedicaven a “activitats il·lícites” de frau. El magistrat ha citat a declarar l’entitat el 26 d’abril perquè designi l’advocat i el procurador que portaran el cas.

El cas parteix de la investigació a la societat ICBC (Industrial and Commercial Bank of China SA) per blanqueig de capitals al servei de diverses organitzacions criminals de ciutadans xinesos. Aleshores el grup de delictes econòmics de la Guàrdia Civil va detectar que hi havia una sèrie de comportaments irregulars que es produïen en determinades sucursals de CaixaBank entre els anys 2011 i 2015.

Requeriments ignorats

De fet, el jutge recorda que ja es van fer requeriments d’informació judicials a aquestes oficines entre el 2013 i el 2015, però les sucursals van seguir operant amb aquests clients. En total tenien 193 clients –76 persones físiques i 117 societats limitades– que van fer transferències per valor de 99,1 milions d’euros a la Xina i Hong Kong. Les sospites són que aquests diners provenien d’activitats il·legals i que aquestes oficines de CaixaBank, incomplint la normativa de prevenció del blanqueig, van ajudar a reintroduir els diners a l’economia.

L’entitat d’origen català va negar ahir “qualsevol mena de col·laboració o participació en delictes de blanqueig de capitals presumptament comesos per ciutadans de nacionalitat xinesa”. A més, afirmava que “CaixaBank té una forta i compromesa cultura de compliment normatiu, i compleix i ha complert en tot moment la normativa vigent en matèria de prevenció de blanqueig de capitals”.

Fonts del sector van explicar que era possible que hi hagués algun forat en els mètodes de prevenció del blanqueig, però que les grans entitats espanyoles tenien sistemes de prevenció. A més a més, recordaven que la Xina mai no ha format part de la llista de països assenyalats com a paradís fiscal i que mereixen un control especial dels bancs.

Les normes antiblanqueig

Normativa mundial

La normativa internacional que segueix Espanya obliga els bancs a identificar els clients, a assegurar-se que no siguin testaferros, a no acceptar els diners quan l’origen és dubtós i a avisar el Banc d’Espanya.

Actitud inquisitiva

A més, cada entitat bancària té un protocol intern per prevenir el blanqueig –que inclou habitualment l’obligació de preguntar amb actitud inquisitiva als clients sobre l’origen d’uns determinats diners–. Aquest protocol el coneixen els treballadors i es remet també al Banc d’Espanya.

Dembele

Ousmane Dembélé va afirmar a la televisió francesa que, de mica en mica, tornarà “al cim del seu joc”, que té una vida “més saludable” a Barcelona que la que tenia l’any passat a Alemanya i, sobretot, que no té “cap intenció” de marxar del Barça després d’una temporada. Ahir el francès, conscient que al club blaugrana “no és fàcil adaptar-se”, va fer un pas més per guanyar-se la complicitat d’Ernesto Valverde pel que fa a l’aportació ofensiva. Va ser l’autor del primer gol després d’enviar la pilota al fons de la xarxa amb una volea creuada amb la cama esquerra a passada de Paco Alcácer.

El primer gol blaugrana va arribar en una jugada en què mereix menció especial Philippe Coutinho, que va estar atent en la pressió i precís en la passada. El brasiler, que va ser substituït per Messi al minut 60 -podria ser titular dissabte en la final de la Copa (la seva substitució matinera es pot entendre com una pista)-, va firmar una hora de joc intermitent, amb més intenció que producció. El gol fabricat per ell, Alcácer i Dembélé va ser aplaudit pels pesos pesants des de la banqueta, com Luis Suárez, un dels suplents en l’onze ple de rotacions d’ahir.

Passades

“Si Guardiola creu que guanyarà la lliga anglesa amb un coixí de 15 punts com va fer a Espanya o Alemanya, s’equivoca”, deia fa uns mesos el tècnic xilè Manuel Pellegrini, que també havia guanyat la lliga amb el Manchester City. Però diumenge el City va guanyar la seva cinquena Premier League, la primera amb el tècnic català, avantatjant en 16 punts el segon classificat, el Manchester United, a falta de cinc jornades. I ara intentarà batre el rècord del mateix United, que l’any 2000 va acabar la lliga amb un marge de 18 punts sobre l’Arsenal. “Amb aquests registres caldria estar cec per no valorar l’impacte de Guardiola a la Premier. Però l’èxit es basa a haver après de les errades del primer any. I espanta quan veus que forma part d’una idea que vol anar millorant durant les pròximes temporades”, diu Phil McNulty, periodista de la BBC.

Al Guardian, un aficionat del City que porta veient el seu club des dels anys 50, Chic Wilson, escrivia un article en què afirmava que “el City va jugar relativament bé durant els anys 60 i 70, però després va oferir espectacles terribles”. I continuava: “Amb l’arribada dels nous propietaris fa 10 anys es va començar a jugar bé. Però aquesta temporada he vist un joc que no li havia vist mai a cap equip anglès. L’impacte d’aquest City és superior al del Manchester United dels anys 60”, valorava, en referència al primer club anglès campió d’Europa, el 1968, amb Matt Busby de tècnic i jugadors com Bobby Charlton, George Best o Dennis Law. “El primer any les coses no van rutllar i va acabar a 15 punts del Chelsea. Llavors Guardiola va veure que la Premier és diferent en algunes coses. Aquí els equips no es rendeixen quan perden 2-0, la intensitat és diferent... però quina forma de reaccionar, d’anar canviant i evolucionant sense renunciar a la seva idea”, afegeix l’exjugador del Manchester City Danny Mills.

Però al City aquests elogis afecten tan poc com les dures crítiques rebudes després de caure a Europa contra el Liverpool. “El millor encara ha d’arribar”, expliquen des de dins del City, on s’admet que un cop va arribar Ferran Soriano per gestionar el projecte amb capital d’Abu Dhabi, una de les idees del dirigent català va ser anar preparant el camí per poder fitxar un dia Guardiola, idea que compartia el director esportiu Txiki Begiristain. El City ha arribat a encarregar estudis de mercat i campanyes de publicitat per analitzar com s’ho podia fer, gaudint de la fortalesa econòmica que té, per créixer en un mercat globalitzat on és molt difícil competir amb el Manchester United, el Barça o el Madrid, clubs que porten dècades apostant pel mercat global amb una imatge molt cuidada. I la resposta era clara: si el City volia tenir una identitat clara per poder incorporar nous seguidors, aquesta personalitat havia de ser el joc. Un estil. I Guardiola va arribar per seguir aquest camí que continua cada setmana amb els fitxatges de tècnics o joves jugadors com Adrià Bernabé, futbolista del juvenil B del Barça que ahir mateix va comunicar al club que marxa al City.

Apostar pels jugadors joves ha sigut un dels puntals de la gestió de Guardiola, també a un primer equip d’on han marxat veterans com Caballero, Navas, Kolarov, Sagna, Zabaleta o Hart per donar pas a joves ja experimentats de menys de 25 anys com el porter Ederson, Bernardo Silva, Mendy o Laporte, a part de donar pas a jugadors formats a la casa com Phil Foden o Tosin Adarabioyo, joves que de mica en mica creixen al costat d’altres homes amb molt de futur, però ja internacionals absoluts, com Leroy Sané, Gabriel Jesús o Zinchenko.

La revolució Guardiola va arribar fa dos anys a un club que ja portava gairebé una dècada evolucionant. “Guardiola ha arribat per donar una nova direcció a una maquinària impressionant”, diu el periodista Oli Holt, que recorda que el tècnic català té cura de detalls com ara vigilar l’alçada de la gespa, establir una dieta -gràcies al fitxatge de Silvia Tremoleda- o desactivar el wifi per evitar que els jugadors estiguin pendents dels telèfons en una ciutat esportiva de primer nivell on Soriano i Begiristain treballen en silenci per fer del City el club que regni els pròxims anys a la Premier. El City és l’equip de la part alta de la classificació amb la mitjana d’edat més baixa i la mitjana més alta de passades fetes per marcar un gol, dades que donen voltes al camp d’un tècnic que no deixa de pensar en el futur.

encerts

Som un club petit i hem de buscar alegries sota les pedres. De vegades les trobem en la sana rivalitat i la desgràcia aliena, i d’altres en el record. Aquesta setmana n’hem tingut de tots dos tipus. Hem vist amb un somriure sota el nas que ja no som els únics a qui els remunten tres gols a Europa. Hem celebrat l’últim cop que vam aixecar un títol: dotze anys d’aquella Copa en què vam golejar el Saragossa. L’únic cop que he vist en directe com el meu equip era campió. Desgràcies alienes, records i petites espurnes de felicitat. Un bagatge pobre. Però som l’Espanyol: la passió de la resistència, més que no pas la satisfacció per la victòria; l’alegria de les petites coses.

El somriure sota el nas i el record d’aquell equip dels tres taurons (De la Peña, Tamudo, Luis Garcia) amb els miracles de Coro, amb l’enyorat Dani Jarque, el compromís de Moisés i Pandiani, els carismàtics Kameni i Zabaleta, ens ajuden a passar unes setmanes un punt avorrides. Però el nostre present és aquesta realitat avorrida: l’evasió romana o l’enyorança d’un temps millor són només placebos. Agradables, però sense efectes pràctics.

La realitat és un nova derrota al camp del València. On vam jugar com mai i vam perdre com sempre. On vam patir errades arbitrals com sempre. I on es va constatar que, a vegades, els que no en sabem de futbol tenim més raó que els que en saben. O, per ser més modestos, que fer les coses amb un cert sentit (comú) dona bons resultats. Confiem que Quique hagi pres nota d’algun dels seus encerts a Mestalla.

Primer: tot i que no va fer el seu millor partit, Marc Navarro és el millor lateral dret de la plantilla. Per tant, ha de ser titular. Segon: Sergi Darder -un dels nostres tres millors jugadors- ha de jugar al seu lloc: al doble pivot. Si ho fa, i està ben acompanyat, brilla com ho va fer contra el València. Tercer: Óscar Melendo desequilibra i dona profunditat. Li falta madurar, encara està tendre. Però necessita continuïtat: jugar de titular aquests últims partits de Lliga seria un acte de justícia cap a ell i un gran bé per al present i, sobretot, per al futur del club. Quart: Mario Hermoso és el central que -amb permís de David López- treu més bé la pilota jugada des de darrere. Ningú en tota la plantilla fa les seves passades llargues. Mereix recuperar protagonisme.

Quatre decisions que haurien de tenir continuïtat a Getafe. Quatre “Jo ja ho deia” als quals espero afegir-hi el cinquè quan Quique decideixi donar una nova oportunitat a Marc Roca.

sous

.“Ha arribat el moment que els salaris pugin a Europa”. Ras i curt. Aquesta va ser la petició del president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, aquest mateix mes de setembre davant el Parlament Europeu: “Fa massa temps que els salaris pugen per sota de la productivitat”, va afegir Draghi. Després d’injectar diners engegant la màquina d’imprimir bitllets, de defensar l’euro incondicionalment i d’esgotar totes les polítiques monetàries al seu abast, Draghi no hi veu una altra solució per fer remuntar el consum i, per tant, també els preus, els ingressos de les empreses i, en definitiva, per impulsar l’economia europea. Tal com diu una persona que sap el que es cou al BCE, al banc “estan desesperats” perquè veuen que no aconsegueixen enlairar l’economia.

agent nervios

Serguei i Iúlia Skripal van ser enverinats amb una soca “d’alta puresa” de l’agent nerviós Novitxok, segons l’anàlisi de l’Organització per a la Prohibició de les Armes Químiques (OPCW, seguint les sigles en anglès) que es va fer públic ahir. L’OPCW assegurava en l’avaluació que ha “confirmat” les descobertes dels científics britànics sobre l’agent nerviós amb què l’exespia rus i la seva filla van ser enverinats a Salisbury el 4 de març.

L’OPCW va fer proves en mostres de sang dels Skripal i va partir de les restes trobades als diferents indrets de la ciutat anglesa que van ser escorcollats. També s’havien pres mostres del detectiu sergent Nicholas Bailey, contaminat igualment després d’intentar ajudar els Skripal quan van ser trobats inconscients en un banc del centre.

L’informe sosté que “els resultats de les anàlisis de les mostres biomèdiques dels laboratoris designats per l’OPCW demostren l’exposició dels tres individus hospitalitzats a aquesta substància química tòxica”. L’única part feta pública del sumari no especifica en cap moment quin és el nom de la substància (Novitxok), però sí que afirma que es “confirmen les descobertes del Regne Unit sobre la identitat” de l’agent nerviós utilitzat a Salisbury. L’organisme no apunta en cap direcció sobre l’autoria. Una setmana després de l’atac, però, la primera ministra, Theresa May, va assegurar al Parlament que era “molt probable” que Rússia hi estigués al darrere. Moscou ho ha negat en tot moment.

L’incident ha obert una greu crisi diplomàtica amb el Kremlin, arran de la qual més de 120 diplomàtics russos han estat expulsats, tant de l’ambaixada de Moscou a Londres com d’una vintena més de capitals occidentals. La Rússia del president Vladímir Putin també ha pres mesures semblants.

El Regne Unit va demanar ahir una nova reunió del Consell de Seguretat de les Nacions Unides per discutir les descobertes. I el ministre d’Exteriors, Boris Johnson, el primer que va apuntar al Kremlin abans que hi hagués cap prova, ni tan sols circumstancial com les actuals, va assegurar en un comunicat: “No hi ha dubte sobre què es va utilitzar [en l’atac] i no hi ha cap explicació alternativa sobre qui n’és responsable: només Rússia té els mitjans, els motius i l’historial” d’aquesta mena d’accions, en referència a l’assassinat a Londres, el 2006, amb poloni 210, un material radioactiu, del també exespia rus Aleksandr Litvinenko. Un cop més, Boris Johnson va exigir ahir “respostes” al Kremlin.

En lloc segur i secret

La publicació de l’informe de l’OPCW va coincidir amb les primeres declaracions públiques de Iúlia Skripal d’ençà que va ser enverinada, i d’ençà que dilluns passat va sortir de l’hospital on estava ingressada, i on encara continua el seu pare, en estat greu. Des d’un lloc segur i secret facilitat per les autoritats britàniques, en un comunicat emès a través de la policia, Iúlia Skripal assegura que està “envoltada del personal” adequat per ajudar-la a recuperar-se.

Tanmateix, assegurava que és conscient dels “contactes específics [de] l’ambaixada de Rússia oferint-me la seva ajuda, però ara mateix no vull aprofitar els seus serveis. Tot i així, sé que si canvio d’opinió hi puc contactar”. L’ambaixada de Rússia a Londres s’hi va tornar afirmant que aquesta versió “només reforça les sospites que estem davant d’un aïllament forçós d’una ciutadana russa”. I ha demanat a Londres proves que Iúlia Skripal no està privada de llibertat.

idees

L’any passat, el Parc Científic de Barcelona va obrir un concurs perquè un artista decorés un passadís de 125 metres que uneix dos dels edificis centrals, transitats habitualment per investigadors de camí als seus laboratoris. La sorpresa va venir quan, en obrir el sobre del projecte guanyador, L’aigua és vida, el jurat va descobrir que es tractava de l’obra d’una artista cega, Kelly Arrontes (Valladolid, 1975). Com podia pintar aquells mars embravits? Com aconseguia trobar els colors adients? “És fàcil. Jo represento el que veig -explica l’artista-. Visc dins d’un submarí. Tot està a les fosques i només tinc una escotilla des d’on puc veure-hi”, diu per explicar l’obra, que és fruit de la seva visió reduïda, del 9%. “No tots els cecs no hi veuen igual -afegeix-. Alguns veuen en negres o vermells o grocs. Jo hi veig en blaus i grisos. A vegades és només com un tel de vapor i a vegades és sòlid com el gel”.

Kelly Arrontes no va néixer cega però sí amb una miopia alta congènita que li augmentava any rere any i que feia que portés ulleres de cul de got. Filla de mare artista, gràcies a ella va aprendre a dibuixar “esquivant el sentit de la vista”, jugant a pintar objectes i cares amb el tacte i de memòria. Als 17 anys va patir un accident de trànsit que li va fer perdre totalment la visió d’un ull. Tot i tenir la visió tan reduïda va escollir traslladar-se a Barcelona per cursar belles arts i va fer la carrera com si no tingués cap discapacitat. S’imaginava com devia ser la perspectiva i la profunditat “tal com les veien els altres”, recorda, i pintava uns singulars retrats hiperrealistes. “No havia acceptat que no hi veia”, diu.

Artista abans que cega

Però els problemes de visió van anar en augment i va arribar a deixar la pintura durant una dècada: “Quan ho has fet molt bé, costa fer-ho malament. Per això preferia no fer-ho. No anava ni a exposicions perquè no em vinguessin ganes de pintar”, explica. Anys després va patir dos despreniments de retina que la van fer passar per tres operacions d’alt risc i, poc després, va ser un altre accident fortuït al carrer, quan un home que traginava ferros li va donar un cop, que va acabar de perdre visió, fins a l’actual 9%. Va passar-se quatre mesos immòbil sense saber si recuperaria almenys una visió mínima i es va prometre que, si ho feia, reprendria la seva carrera. “Va ser la primera vegada que li vaig ensenyar al món tal com el veia. I la sorpresa va ser que al món li va agradar. Té sentit, perquè era més autèntic, però jo era incapaç de veure-ho abans”.

Kelly Arrontes va començar un altre cop des de zero. “Fins i tot vaig esborrar la meva web anterior”, exposa. Va decidir treure partit de la seva singularitat, del fet de ser una artista amb discapacitat visual, fent un altre tipus d’obra. Però també és veritat que, amb el pas del temps, l’etiqueta de ‘pintora cega’ es va convertir en una llosa. “Jo era artista abans de ser cega -diu-. Vull que valorin la meva obra per si és bona o no ho és”. Per això es va presentar al concurs del Parc Científic de Barcelona, una petita ciutat on conviuen 2.700 persones que treballen en empreses i centres d’investigació centrats en les ciències de la vida.

El mar, símbol de vida

L’aigua és el filtre amb el qual Arrontes veu la vida, d’aquí el títol de la peça,L’aigua és vida, que avui s’inaugura i que compta amb el patrocini d’Agbar. Al llarg del passadís, pintat amb acrílic i relleus de paper de seda, el visitant transita per quatre estats de l’aigua que transmeten diferents sensacions i alhora equivalen als quatre tipus de visió que pot tenir l’artista. “No hi veig sempre igual”, explica. El seu camp de visió és de 2 o 3 centímetres de diàmetre, però la seva agudesa visual fluctua com l’aigua i depèn sobretot del seu estat anímic.

En el primer tram pinta l’aigua serena. Són els moments que hi veu més bé, “quan la gent té dents i les sabates, cordons”, diu amb humor. El segon tram,Splash, són esquitxos que representen quan perd la visió del tot per moments. El tercer és el més espectacular, i sembla una visió aèria d’un mar picat, i el quart és el més apagat i fosc com el gel, i és quan més malament hi veu. “Llavors sortir del llit és un esport de risc”, admet. Però ni la terrible força de l’aigua no ha aturat aquesta artista, a qui el bastó no farà aparcar el pinzell.