palo alto

Les figures dels tetramorfs que coronaran les torres dels evangelistes de la Sagrada Família s’han fet al Palo Alto (obra de l’escultor Xavier Medina Campeny). També el disseny dels nous trens de l’AVE (Magma Disseny), el projecte de remodelació de la plaça de Les Arenes (despatx Alonso Balaguer) o la creació del Cobi i tota la seva imatgeria olímpica (Mariscal). Aquestes són algunes de les joies que s’exhibeixen en l’exposició sobre la història, el present i el futur del Palo Alto que es va inaugurar ahir. Les maquetes dels tetramorfs o els vagons de l’AVE s’ensenyen per primera vegada al públic.

La mostra la promou la fundació que gestiona el Palo Alto i busca fer emergir la producció de primer ordre d’aquesta fàbrica de creació del Poblenou, antigament dedicada al tèxtil i l’alimentació. Des del 1989 funciona com un clúster abocat al disseny. I el cert és que l’exposició, oberta fins al 30 de juny, és una capsa de sorpreses. Tot això, en un moment en què l’Ajuntament de Barcelona se n’està replantejant els usos: ha engegat un procés de participació ciutadana i en els pròxims mesos -amb data encara per determinar- obrirà un concurs públic per veure qui gestiona l’espai.

El recinte, ara un indret idíl·lic amb àmplies zones de jardí, és conegut pel popular Palo Alto Market, un mercat creatiu que es fa el primer cap de setmana de cada mes. Però és molt més que això: aplega 40 empreses (de disseny, arquitectura, fotografia, comunicació, art...) i dona feina a unes 400 persones. Des del 1998, quan va obtenir la concessió municipal per 20 anys, el Palo Alto està gestionat per una fundació presidida per Medina Campeny i que té el dissenyador Antoni Clariana i el creatiu Mario Sans entre els seus patrons.

Patrimoni immaterial

Acabat de tornar de Nova York, el 1989, Medina Campeny va ser un dels primers artistes a arribar-hi. En aquell moment era un feix de naus abandonades i enrunades. Ell i altres professionals van engegar una rehabilitació de l’espai que ha sigut un “model de com donar una segona oportunitat a un espai fabril”, recalca Sans. Un model sempre “autofinançat”. Al seu taller, Medina Campeny va coincidir amb el cuiner Ferran Adrià, que al Palo Alto va fer les primeres provatures. “Aquest patrimoni immaterial és menys conegut: tota l’activitat que s’ha fet i que ha tingut transcendència dins el món del disseny i la creació”, subratlla Sans.

L’exposició pretén “posar en valor” i difondre aquest contingut artístic i fer un pas per obrir l’espai a la ciutadania. S’hi exposen conegudes ampolles d’aigua i licors dissenyades al Palo Alto, la maqueta d’una “suite espacial”, els vídeos de personalitats com Ferran Adrià, Fernando Trueba, Juli Capella, Oscar Tusquets o Carme Pinós defensant el rol d’aquest model, i un esbós del projecte de la fundació per al futur. La fundació mostra la intenció -tal com demana l’Ajuntament- de reforçar el seu “component social” i d’implicar-se més amb l’entorn. Així, planteja obrir els jardins al barri o dur a terme projectes pedagògics i d’inserció laboral. Estan a l’espera, però, de conèixer els detalls del concurs, que està ultimant l’Ajuntament. Hi ha un element clau: el percentatge del recinte que el consistori destinarà a equipaments públics. Si finalment els tallers es queden amb un 30% de l’espai -eren les xifres inicials-“l’actual Palo Alto no podrà continuar”, afirma Clariana. La fundació preferiria que fos meitat i meitat, i tot i així, les 40 empreses s’haurien d’estrènyer i no totes podrien continuar. Segons els patrons, l’impàs actual ha fet que alguns despatxos internacionals ja hagin marxat.

El 18 d’abril passat va vèncer la concessió a la fundació i ara s’ha allargat el contracte fins al desembre. “La ciutat no pot perdre el Palo Alto, això no ens ho podem permetre”, conclou Clariana.

Govern

Després de vuit mesos sense compareixences del Govern pel 155 -l’última va ser el 24 d’octubre, abans de la declaració d’independència-, la sala de premsa del Palau de la Generalitat va tornar a ser ahir l’escenari per anunciar els acords del nou consell executiu. La portaveu i consellera de la Presidència, Elsa Artadi, es va estrenar anunciant que la Generalitat es personarà al Tribunal Constitucional en contra de la intervenció de l’autogovern, sumant-se als recursos ja en marxa del Parlament i de Podem. “Hem recuperat la defensa dels interessos de Catalunya”, va afirmar, i va criticar que durant aquest període els serveis jurídics de l’executiu no han pogut defensar-se en els plets oberts -es van paralitzar- a l’alt tribunal.

Artadi va voler remarcar la anormalitat de la situació recordant que l’última roda de premsa al Palau l’havia fet l’exconseller Jordi Turull la tardor de l’any passat, ara empresonat preventivament a Estremera. “És ell qui hauria de ser aquí avui”, va dir la portaveu, elogiant l’obra de l’anterior Govern i denunciant l’actitud de la Moncloa. L’executiu català considera que el govern de Mariano Rajoy -ara ja desbancat per Pedro Sánchez- es va excedir en l’aplicació del 155, ja que va cessar tots els consellers i més d’un centenar d’alts càrrecs. També creu que es va extralimitar amb la impugnació de bona part de les lleis impulsades en l’anterior legislatura. És per això que Artadi va anunciar una ofensiva per recuperar les lleis socials suspeses pel Constitucional: va dir que el Govern presentarà al·legacions en els litigis oberts per un total de dotze normes. Es tracta de la llei del canvi climàtic, la universalització d’assistència sanitària, la llei de comerç, l’agència de protecció social o l’última modificació de la llei de la presidència per permetre la investidura a distància de Carles Puigdemont. El que no farà l’executiu, per ara, és intentar recuperar la llei del referèndum o la llei de transitorietat. “No ho descartem”, va dir ahir Artadi quan va ser preguntada per aquestes normes. Va matisar, però, que ara per ara l’executiu se “centrarà” en les lleis de caràcter social, una qüestió de la qual ja s’ha obert a parlar el nou govern de Pedro Sánchez.

El Govern també va oficialitzar la creació del comissionat per avaluar els efectes del 155 i l’Oficina de Drets Civils i Polítics, per denunciar la vulneració de llibertats a l’Estat. En aquest sentit, Torra enviarà una carta als líders europeus per denunciar la situació dels presos i exiliats. La batalla també es lliurarà als tribunals: la portaveu va explicar que els consellers se sumen a la querella del president contra Rajoy pel bloqueig del nomenament de Turull, Josep Rull, Lluís Puig i Toni Comín.

Nomenaments

Un dels compromisos que van assumir JxCat i ERC en campanya electoral va ser la restitució dels càrrecs polítics. Una promesa que no han complert, després del veto de l’Estat, amb el nou consell executiu. Sí que l’han complert, però, en alguns alts càrrecs cessats pel 155. L’exsecretari de Difusió Antoni Molons, destituït després de ser detingut per la Guàrdia Civil per la causa del referèndum, assumirà la secretaria de Comunicació. I l’exdirectora de l’Escola de Policia Annabel Marcos serà la secretària de Funció Pública. Artadi, però, no va concretar si tornaria al capdavant dels Mossos el major Josep Lluís Trapero, processat per sedició per l’1-O. “No serà imminent”, va dir Artadi, que ho va deixar en mans del conseller d’Interior, Miquel Buch. Tampoc va aclarir si se cessarà el cap dels Mossos, Ferran López, que s’ha quedat en el càrrec durant el 155 i a les ordres de l’únic secretari general que va nomenar Madrid, Antoni Puigcerver. Això sí, la portaveu va assegurar que no hi haurà una “purga” a la policia catalana.

Arrimadas planta Torra pels presos

El president, Quim Torra, té previst començar avui la ronda de contactes amb els grups parlamentaris però no ho farà, de moment, amb la líder de l’oposició, Inés Arrimadas. La cap de files de Ciutadans es va negar ahir a trobar-se amb el president de la Generalitat si manté la pancarta que reclama llibertat pels presos polítics a la façana del Palau. “Catalunya no pot sortir d’aquesta situació si el Govern no respecta la neutralitat institucional”, va afirmar ahir Arrimadas a Twitter. Una petició que el Govern ja va avançar que no satisfarà. “La pancarta de llibertat per als presos no es retirarà”, va deixar clar en roda de premsa la portaveu, Elsa Artadi. Va argumentar que es tracta d’una reivindicació de “drets” i no d’una qüestió política. “Esperem que avui al llarg del dia canviï d’opinió”, va dir la consellera de la Presidència sobre Arrimadas, que a última hora d’ahir seguia amb la mateixa opinió. És per això que a la tarda el Govern ja va eliminar de l’agenda la trobada prevista amb la líder de Cs i va mantenir només la que tindran aquest matí Torra i el líder del PSC, Miquel Iceta, a dos quarts d’una del migdia al Palau. La setmana que ve -dilluns i dimarts- el president té previst trobar-se amb els líders de la resta de grups.

optimisme

Qui és més optimista: qui creu que és possible una reforma constitucional de l’estat espanyol per fer-lo veritablement federal, fins al punt de fer renunciar els catalans a les seves aspiracions sobiranistes, o qui confia que, tard o d’hora, Catalunya serà independent? Aquesta és una altra de les grans preguntes que expliquen quines són les veritables divisions polítiques –que no socials– del nostre país, i els tipus d’interessos que les sostenen.

Certament, hi ha una altra alternativa probablement més àmpliament i més secretament defensada per les elits econòmiques i polítiques: que ni una cosa ni l’altra són possibles i que, per tant, el millor és quedar-se en el qui dia passa any empeny. És a dir, que l’única manera de deixar de ser un somiatruites és acomodar-se –amb il·lusió!, que deia aquell– a l''statu quo' actual, per bé que sigui tan incert i inestable que ni permet tornar a la pau funerària de l’autonomisme, ni permet mantenir-se indefinidament en el fangar judicial en què estem empantanegats.

És, doncs, en aquest marc que cal valorar l’aterratge a Catalunya de la nova ministra socialista de Política Territorial, Meritxell Batet. Efectivament, dels mateixos autors de l'“estaven avisats” –per justificar el tancament d’un Parlament democràtic, la suspensió del Govern legítim i l’empresonament i exili dels seus membres–, ara la ministra amplia el guió dient que la solució passa per una reforma “urgent, viable i desitjable” de la Constitució espanyola, per tal de “renovar el pacte territorial de 1978”, dit així, com qui ignora en quines condicions de xantatge va ser signat.

Vista la crítica al “tenim pressa” processista de dotze anys, rieu-vos del que pot suposar el cercle viciós d’una “urgent” reforma constitucional

Deixem de banda el fet que, tècnicament, “reforma de la Constitució” i “urgència” sigui una contradicció en els termes. I que “viable” i “desitjable”, amb les majories que hi ha a Espanya, signifiqui “retrocés autonòmic” i “recentralització”. L’eufòria per l’estrena del càrrec pot haver enlluernat les expectatives de la ministra. Però, en canvi, cal prendre nota del parell d’'arrimadassades' que feia en una entrevista a la premsa amiga, coincidint amb la visita a la colònia. Primer, del retret al Govern que ells van contribuir a arrabassar “de no representar tots els catalans i catalanes de fa molt temps”. I segon, de donar crèdit a “la degradació d'una convivència que era exemplar”. Però, sobretot, m’apunto que d’aquest conflicte no se’n sortirà amb un referèndum –“no es tracta de votar”–, sinó dialogant “en un clima de confiança i lleialtats mútues”, que, a tot estirar, s’aconseguiria acostant els presoners polítics –la ministra ho veuria “amb bons ulls”– i els exiliats a presons catalanes. Marededéu!

De tot plegat en trec algunes conclusions. Una, que Espanya mai no tindrà res a dir a l’aspiració sobiranista catalana, pacífica i democràtica. Dues, que després de les experiències passades –antigues i recents– és decebedor observar la facilitat amb què alguns tornen a entrar al cercle viciós d’una suposada reforma de l’Estat en sentit federal. Vista la crítica al “tenim pressa” processista de dotze anys, rieu-vos del que pot suposar el cercle viciós d’una “urgent” reforma constitucional (i noteu l’originalitat de no parlar de “bucle”, una paraula que Joan Coromines considerava ben poc catalana “i que fóra desitjable eliminar del tot”).

El cert és que la pregunta amb què començava l’article no es pot respondre només en funció de l’optimisme o el pessimisme d’uns i altres, sinó sobretot dels seus interessos i aspiracions. I de la santa paciència de tots plegats, esclar.

el Mundial

Aproposta de la majoria de federacions sud-americanes, la FIFA ha començat un estudi per veure si el pròxim Mundial de futbol del 2022, a Qatar, podria ser el primer de la història amb 48 seleccions classificades per a la fase final, en lloc de les 32 actuals. Ja fa temps que la FIFA treballa amb aquesta possibilitat d’ampliar el Mundial, però ara es parla d’avançar quatre anys la data prevista inicialment per fer-ho, el Mundial del 2026. Qatar tindrà la possibilitat de dir-hi la seva i als cercles pròxims als despatxos de la FIFA es parla d’una possible jugada geopolítica que consisteixi a acceptar l’ampliació, oferint a estats veïns com els Emirats Àrabs Units ser seu d’alguns partits del Mundial.

Simon Chadwick, de l’Escola de Negocis Salford, ja va publicar fa més d’un any un estudi en què afirmava que el Mundial de Rússia seria l’últim amb una sola seu en molts anys. La candidatura entre els Estats Units, el Canadà i Mèxic del 2026 surt com a favorita davant del Marroc, i el 2030 la candidatura més forta sembla la de l’Argentina, el Paraguai i l’Uruguai. “Per als estats i les federacions, dividir despeses és un model que funciona millor, tal com està creixent el Mundial”, defensa Chadwick, analitzant-ho des del punt de vista econòmic. Però just abans que la pilota comenci a rodar aquest dijous pel terreny de joc de l’estadi Lujniki de Moscou amb el partit inaugural entre russos i saudites, s’estarà caminant cap al Mundial de futbol en reunions que atrauen menys l’atenció que els partits. Aquest dimecres es decidirà la seu del Mundial del 2026, per començar. Però els pròxims mesos, als congressos de la FIFA se seguirà lluitant per fer evolucionar un esport que de mica en mica camina cap a un model ben diferent de l’actual. Sobre la taula, la proposta de creació d’un Mundial de clubs cada quatre anys que eliminaria la Copa Confederacions i l’actual Mundial de clubs anuals, com a gran tema. Però de mica en mica, a Europa molts clubs somien una Lliga Europea, mentre el Mundial de futbol vol seguir creixent per tenir tothom content: com més seleccions classificades, més gent pot menjar del pastís del futbol.

El procés per escollir la seu del Mundial del 2026, per cert, serà també especial, ja que serà el primer amb el nou sistema d’elecció de la FIFA, que s’allunya de l’anterior, en què tot just 22 persones del comitè executiu votaven, per copiar un sistema més semblant al del Comitè Olímpic Internacional, en què cada federació disposa d’un vot. Un sistema de votació que pretén ser més democràtic però que potencia encara més la geopolítica, ja que 50 de les 54 federacions africanes semblen disposades a votar pel Marroc malgrat que els informes de les dues precandidatures parlen d’una proposta més madura als Estats Units, seu central d’un torneig que oferiria alguns partits a mexicans i canadencs. El Marroc està utilitzant la política de Trump per intentar pescar vots a Llatinoamèrica, intenta aconseguir també el suport dels estats de majoria àrab de l’Àsia i cuida les federacions europees recordant que seria un viatge més còmode. La FIFA s’ha enfonsat més en el món de la geopolítica i Trump va arribar a amenaçar per Twitter de retirar ajudes econòmiques als estats africans que no votin per la seva candidatura. Trump sap que els vots no seran secrets i, per tant, podrà saber el vot de cada federació. Oficialment, les federacions són independents dels governs. Però una cosa és la llei i una altra de ben diferent, la realitat.

Ciutad'a Aznar?

Definitivament, el Partit Popular espanyol no sap perdre el poder. Potser és cosa dels gens que hi deixà el fundador, Manuel Fraga Iribarne, cèlebre per les seves reaccions de despit cada cop que fou desallotjat del consell de ministres: tant el 1969 (quan qualificà el govern següent de “verdadero desastre”) com el 1976 (quan jurà odi etern a qui li havia frustrat les ambicions, Adolfo Suárez). Permetin-me aclarir que, per a Fraga, Galícia no va ser mai 'el poder', sinó un lloc de refugi i un premi de consolació.

Però deixem les explicacions genètiques i anem als fets. Arran de la desfeta electoral del 2004, un PP traumatitzat s’entotsolà en teories conspiratives que atribuïen els esdeveniments de l’11 al 14 de març del 2004 a la conxorxa entre el PSOE, un grup mediàtic, els serveis secrets marroquins, sectors deslleials de la policia, etcètera. Sortir d’aquest bucle de victimisme i rancúnia costà als de Rajoy pràcticament quatre anys, i dues legislatures a l’oposició.

Salvades les distàncies, ara van pel mateix camí. La derrota parlamentària del passat 1 de juny està sent imputada a una aliança espúria i il·legítima entre l’ambició irresponsable del socialista Pedro Sánchez, el 'populismo', els 'golpistas separatistas', l’extrema esquerra, els 'proetarras'... L’'Anti-España', vaja. Falta veure si aquest capteniment serà momentani, o bé durarà fins a la fi de la legislatura i vertebrarà les properes campanyes electorals dels populars.

En tot cas, el 2004 el PP tenia un líder investit de feia poc, Mariano Rajoy, i gaudia del monopoli absolut dins l’espai polític i electoral del centredreta. Catorze anys després Rajoy es retira sense practicar un 'dedazo', la batalla per la successió es preveu intensa i, sobretot, existeixen dos factors externs al partit que, durant el primer govern de Rodríguez Zapatero, eren senzillament inimaginables: Aznar i Ciutadans.

¿No pot Aznar pretendre utilitzar Ciutadans com a palanca, amenaça i element de pressió per tal de forçar el PP a atendre els seus plantejaments?

Sí, José María Aznar i la seva canonera ideològica, la FAES, són avui un element exterior al PP, situat a una distància entre crítica i hostil. El mateix expresident ho va deixar ben clar, avui fa una setmana: “No tengo ningún compromiso partidario, ni me considero militante de nada, ni me siento representado por nadie”. És des d’aquesta actitud de menyspreu cap al lideratge polític i l’acció de govern de Mariano Rajoy que cal interpretar l’oferiment –o era una amenaça?– que Aznar formulà el passat dia 5: ell està disponible –va anunciar– per contribuir a la reconstrucció, a la urgent reconfiguració del centredreta espanyol, ara mateix “dividido y enfrentado”.

Aznar no ha pecat mai de modèstia. Orgullós de ser el líder que, després d’una travessa del desert de catorze anys, va conduir la dreta espanyola de nou al govern de l’Estat, convençut que el seu vuitenni a la Moncloa va treure Espanya “del rincón de la historia”, paladí del tancament del sistema autonòmic i de reenfortir el poder central, abanderat d’un neonacionalisme espanyol sense complexos, fa almenys una dècada que el vèrtex hispànic del Trio de les Açores sap que la designació de Rajoy com a hereu i successor seu va ser una equivocació. I bé, ¿no resulta plausible que vulgui aprofitar la inesperada caiguda del de Pontevedra per rectificar aquell error i encarrilar de nou la dreta –ell, que creu tenir-hi un dret de paternitat– pel camí correcte?

Tanmateix, la fórmula ja no pot ser una simple refundació com la que el 1989-90 convertí l'Aliança Popular en el Partit Popular i substituí Fraga per Aznar. Avui en l’espai socioelectoral que va del centredreta a la dreta extrema hi ha un altre partit amb empenta, suports i ambicions, Ciutadans. D’altra banda, el sogre d’Alejandro Agag sap millor que ningú que, després de tres lustres de lideratge orgànic de Rajoy, la cúpula del PP està profundament 'marianitzada', de manera que cap dels seus membres (ni Cospedal, ni Núñez Feijóo, ni Sáenz de Santamaría, ni Hernando, ni Martínez Maíllo, ni Alonso, ni...) no es mostrarà d’entrada receptiu a la crida reconstructora del president de la FAES.

Arribats a aquest punt, ¿no pot Aznar pretendre utilitzar Ciutadans com a palanca, amenaça i element de pressió per forçar el PP a atendre els seus plantejaments? Si, segons ell, el centredreta espanyol està dividit i enfrontat, la solució deu ser unir-lo i reconciliar-lo, oi? Ja fa temps que els d’Albert Rivera es deixen festejar per l’amic de George Bush i Tony Blair, perquè saben que la benevolença, l’aval d’Aznar, pot facilitar als taronges l’accés a aquells vots de la dreta més tradicional, rural i carpetovetònica que fins ara els són força refractaris. ¿No podrien fer un pas més i acceptar alguna fórmula de 'rassemblement' o –per manllevar la metàfora a Enric Juliana– de Forza Espanya que, sense fusionar els dos partits, els permetés concórrer junts a les urnes? La lluita contra el 'golpismo separatista' i els seus aliats i còmplices els proporcionaria una coartada excel·lent...

Són especulacions, esclar. Però caldrà parar atenció als pròxims moviments.

Donald i Kim

El president dels Estats Units, Donald Trump, i el líder de Corea del Nord, Kim Jong-un, s'han donat la mà finalment aquest matí a Singapur (matinada hora catalana), en una trobada històrica i sense precedents entre els líders dels dos països enemics. En acabar, han signat una declaració conjunta i el mateix Kim Jong-un ha dit que "el món veurà un gran canvi" en les relacions dels dos països després d'aquesta reunió.

Trump i Kim acorden treballar per "l'estabilitat" i la "desnuclearització" de la península Coreana

Trump ha assegurat que els dos líders havien "desenvolupat un lligam molt especial" durant la trobada. "És un nou començament" en les relacions dels dos països, que seran "molt diferents a com han sigut en el passat", ha dit Trump, que ha insistit que la seva reunió amb Kim "ha funcionat molt millor del que ningú podria haver imaginat, molt millor del que ningú va predir". "La gent quedarà impressionada i estarà molt contenta perquè avui hem redreçat un problema molt gran", ha afegit.

De moment, però, no s'ha fet públic el contingut de la declaració conjunta. Es preveu que Trump tingui un contacte amb la premsa una mica més tard, a les quatre de la tarda (les 10 del matí hora catalana). "És un negociador molt intel·ligent" i "un home amb molt de talent que estima molt el seu poble", ha afegit després Trump de nou davant de la premsa, alabant el líder de Corea del Nord.

Els dos mandataris s'han trobat a les 9 del matí hora de Singapur (les 3 de la matinada hora catalana) i han mantingut una reunió bilateral a soles, abans d'iniciar una segona reunió bilateral amb els seus equips ampliats. Després ha començat un dinar de treball a l'Hotel Capella de l'illa de Sentosa.

Davant de les càmeres, Trump s'ha mostrat confiat que la reunió "serà tremendament exitosa". "Em sento molt bé, crec que tindrem un gran èxit. Resoldrem un gran problema", ha dit.

Per la seva banda, Kim Jong-un ha destacat l'enorme esforç que s'ha fet per "arribar aquí". "El passat semblen plomes per als nostres braços i els vells prejudicis han actuat com a obstacles en el nostre camí, però els hem superat i avui som aquí", ha afirmat el líder nord-coreà.

• 

Donald Trump i Kim Jong-un es reunexien a Singapur / Reuters

Donald Trump va aterrar diumenge a Singapur més aïllat que mai en l’escenari internacional. Després de dinamitar els vincles amb els aliats tradicionals dels EUA –retractant-se inesperadament, i en un tuit, de l’acord que havia signat a la cimera del G-7–, el president nord-americà es reuneix amb Kim Jong-un per forjar un apropament sense precedents amb el seu històric enemic. Una política exterior insòlita i tan volàtil com el temperament de l’excèntric multimilionari que ocupa el Despatx Oval.

"La impredictibilitat de Trump ha tingut algun costat positiu. La seva autoproclamada actitud d’‘home boig’ pot haver jugat un paper per portar Corea del Nord a la taula, i la política de 'màxima pressió' [com anomena la Casa Blanca les sancions] ha donat resultats impressionants", escriuen Victor Cha i Katrin Fraser per al 'think tank' Council of Foreig Relations. Però més enllà d’això, la falta de preparació tècnica amb què Trump s’enfronta avui al seu cara a cara amb Kim Jong-un preocupa els analistes.

"¿Els EUA tenen una estratègia per a Corea del Nord o aquests girs no són res més que els capricis d’un president temperamental?", es pregunten. Cha, de fet, va assessorar l’administració Obama sobre Corea del Nord i havia de ser ambaixador a Seül, però Trump va retirar la seva candidatura. El president nord-americà s’ha desfet de molts experts i tècnics amb experiència en Corea del Nord perquè havien treballat amb Obama, i d’altres han marxat pel seu propi peu, de manera que "Trump volarà a cegues en la seva reunió amb Kim Jong-un, actuant només amb els seus instints i sense l’assessorament d’experts experimentats" en la regió, denuncia Cha.

• 

Donald Trump i Kim Jong-un es reuneixen a Singapur / Reuters

El mateix Trump ha presumit d’aquesta falta de preparació. Dissabte va dir que simplement pel seu "toc i sensibilitat" ell sabrà "al primer minut" si la reunió anirà bé o malament. Però les cartes amb què juga aquesta partida són les mateixes que tenien els seus predecessors: "La pastanaga de l’ajuda econòmica i el bastó de la desnuclearització", resumeix l’analista del Cidob Irene Martínez. "L’únic que afegeix Trump [a aquesta equació] és la incertesa", alerta.

El principal objectiu nord-americà és que Corea del Nord es desfaci del seu programa nuclear. Però la tan pregonada "desnuclearització" no només té significats diferents per a Washington i Pyongyang, sinó que també "té un significat molt diferent del que tenia als anys 90 o el 2005", quan es va intentar també des de la Casa Blanca negociar amb el règim nord-coreà, assenyala Martínez: "Als 90 només hi havia plans [nuclears], el 2005 la situació era com la de l’Iran avui, que tenien la capacitat i havien començat a desenvolupar-la, però avui parlem d’un desmantellament", perquè el règim ja té la bomba atòmica i és "a pocs mesos" –segons Cha– d’aconseguir míssils capaços d’arribar a territori continental dels EUA (Kim Jong-un diu que ja en té, però la comunitat internacional encara no li dona credibilitat).

L'arsenal nuclear de Corea del Nord

Davant d’aquest escenari, Martínez alerta del perill que suposa anar a una cimera com la d’avui sense expertesa tècnica i recorda que "Corea del Nord ja va enganyar l’administració Bush", molt més preparada, quan va signar un acord per aturar l’enriquiment de plutoni i va seguir enriquint urani.

Els objectius de Kim Jong-un en la trobada d’aquest dimarts són molt més clars, començant per la supervivència del règim i el reconeixement que li dona com a potència nuclear una reunió d’alt nivell amb el president dels EUA. Kim Jong-un intentarà aconseguir la cooperació econòmica i energètica que han ofert sempre els governs dels EUA, però també busca signar un acord de pau a la península Coreana –tal com va acordar Kim Jong-un amb el president de Corea del Sud, Moon Jae-in, en la seva cimera del 27 d’abril– com a via per expulsar les tropes nord-americanes de Corea del Sud, "ja que en un escenari de pau deixarien de tenir sentit", apunta Martínez.

Kim Jong-un i Moon Jae-in, una reunió per a la història

A canvi, pot estar disposat a fer passos per desescalar el seu programa militar nuclear, però serà difícil que renunciï del tot a una capacitat que, al cap i a la fi, l’ha portat a seure a taula amb el líder de la primera potència mundial.

Cha i Freser, de fet, alerten del risc que la cimera d’avui vagi malament (el mateix Trump ha repetit que si no intueix l’èxit marxarà): "Acordant reunir-se amb Kim, Trump ha elevat la seva popularitat mediàtica, però també sense voler ha elevat les possibilitats d’una guerra. Si la seva última aposta diplomàtica no té resultat, l’administració pot sortir-ne més determinada que mai a utilitzar la via militar", diuen.

Una predicció, però, que Martínez posa en quarantena, convençuda que hi ha moltes més possibilitats d’una escalada militar amb l’Iran (per la pressió de lobis jueus, saudites i l’èxode iranià als EUA) que no pas amb Corea del Nord, ja que una guerra no interessa a cap dels seus aliats a la zona, començant per Seül i Tòquio.

Amb tot, la cimera es podrà considerar un èxit simplement si en surt un compromís de seguir negociant. Trump ho té relativament fàcil per penjar-se una medalla en la seva extravagant política exterior. Cal veure si el seu temperament i el seu "toc i sensibilitat" l'hi permeten.

la lliste negra

La Laia va sortir del pis dels avis, al número 26 de l'avinguda de Cubelles de Vilanova i la Geltrú, dilluns cap a tres quarts de set del vespre. El pare l'esperava al carrer amb el cotxe, i l'endemà havia d'anar de colònies amb els companys de sisè de l'Escola Pia. Baixava des del segon però no va arribar al portal. Tres hores després, dos oncles de la nena van irrompre al pis de sota del dels avis, on hi havia el fill dels veïns, Juan Francisco López Ortiz, de 42 anys. Els oncles van trobar la Laia en una habitació tancada, amagada sota un matalàs, morta i amb marques de talls al cos. El fill dels veïns només va saber dir "Jo no he sigut", segons fonts dels Mossos. Ningú no el va creure.

Els metges forenses que van fer ahir l’autòpsia de la nena –que tenia 13 anys– van concloure que no havia mort per les ganivetades sinó asfixiada. Segons fonts amb accés a dades de la investigació, també li van trobar un petit objecte dins la gola. A més, van detectar indicis que assenyalen que hauria pogut patir abusos sexuals, tot i que caldrà fer més proves per confirmar-ho o descartar-ho. Ara els investigadors intenten aclarir què hauria pogut portar Juan Francisco López, que també té una filla adolescent, a fer-li tot això a la Laia en les tres hores que la nena va estar desapareguda, i per què.

Quan va anar a recollir la Laia, el seu pare va avisar els avis que ja arribava perquè ella anés baixant, però es va adonar que la nena trigava massa. Quan va insistir els avis li van dir que ja havia sortit. Es va estranyar i va començar la recerca. D’entrada va pensar que quan la nena havia arribat a baix potser no l’havia vist i havia marxat pel seu compte. La Laia tenia autisme –encara que en un grau lleu que no li impedia fer una vida completament normal– i s’havia desorientat altres vegades. L’avinguda de Cubelles és en una zona cèntrica i tranquil·la de blocs de quatre o cinc pisos, a cinc minuts de l’Ajuntament de Vilanova, i aviat es va omplir de familiars de la nena, pares dels seus companys de classe, veïns, policies locals i mossos d’esquadra que la buscaven. L’alerta saltava de mòbil en mòbil per WhatsApp i Twitter.

En la recerca també van demanar als veïns de l’edifici dels avis si algú l’havia vist. Dos oncles de la Laia –un de matern i l’altre de patern– van trucar al primer primera, on Juan Francisco López va obrir la porta amb una tovallola a la cintura, com si s’acabés de dutxar, i els va dir que no en sabia res. Van marxar per continuar buscant la noia, però segons va explicar ahir l’intendent Toni Rodríguez, cap de la divisió d’investigació criminal dels Mossos, l’actitud del fill dels veïns els va semblar “sospitosa” i al cap d’una estona van tornar a picar a la porta. Aquesta vegada va trigar molt més a obrir-la i quan ho va fer ja anava vestit. L’home insistia que no sabia res de la Laia però el van veure clarament nerviós i no se’l van creure. Un dels oncles el va empènyer i va entrar al pis a la força, “de manera coratjosa”, va dir l’intendent Rodríguez, i va trobar el cos de la seva neboda, ja morta, dins l’habitació tancada.

El detingut
La notícia va córrer i aviat es va començar a aplegar gent exaltada a la vora de l'edifici. Els policies locals, alertats pels crits, també hi van anar i van arrestar Juan Francisco López. Se’l van haver d’endur escortat, perquè la gent aplegada a la zona s'anava exaltant. Ahir al migdia, quan va tornar al pis dels seus pares emmanillat –entre crits d’"assassí" i tota mena d’insults– per fer una reconstrucció dels fets amb la comitiva judicial, tenia marques a la cara que podrien ser de cops.

vídeo

El detingut, que és cuiner, és conegut a Vilanova i, al contrari que el seu pare, poc estimat. Dilluns mateix, poc més d’una hora abans de la desaparició de la Laia, va deixar l’última cervesa a deure a la cafeteria de la cantonada. Segons diversos testimonis, sempre tenia problemes de diners, però a la cafeteria feia uns dies que, segons els parroquians habituals, fanfarronejava ensenyant fotografies i plànols del restaurant que deia que obriria a la Xina. "Sempre tombava amunt i avall, les feines li duraven poc i el seu pare no el volia ni veure i deia que el faria fora", assegurava ahir el Josep Maria, un vilanoví amic del pare del detingut i de l'avi de la Laia. Amb el primer compartia l'afició pels cavalls, i la festa dels Tres Tombs amb el segon. "Tots tres esmorzem sovint", explicava. Juan Francisco López, separat de la dona amb qui havia tingut una filla, havia tornat a casa dels pares feia quatre o cinc dies perquè la seva mare estava molt malalta. Ahir al matí, el Josep Maria va rebre una trucada del pare del detingut. Li va explicar que la seva dona, la mare de Juan Francisco López, havia mort poques hores després que arrestessin el seu fill.

Milers de persones van homenatjar la Laia ahir en dues concentracions a la plaça de la Vila, una al migdia i l’altra a la tarda.