Asia abocador?

“Llencen el plàstic dins d’un forat a terra que sembla una piscina. Quan està ple fins a dalt sovint el cremen, sobretot si creuen que algú sospita, per esborrar proves”. L’activista tailandès Somnuck Jongmeewasin explica a l’ARA per telèfon el que ha vist a la província de Chonburi, al sud-est de Bangkok, on els “abocadors il·legals” de residus plàstics s’han multiplicat des del gener. Aquell mes, la Xina va tancar les portes a les importacions de residus plàstics d’arreu del món “i els vaixells van girar cap a Tailàndia” i altres països del Sud-est Asiàtic, tal com ha constatat aquest professor de gestió mediambiental de la Universitat Internacional de Silpakorn. El negoci del reciclatge al seu país està en mans d’empreses de la Xina, Hong Kong i Singapur, però “en els últims mesos gairebé tot el que arriba són plàstics no aptes per reciclar i els inversors senzillament lloguen o compren terrenys i contracten algú perquè els traslladin allà i els aboquin”, relata. Les batudes policials contra abocadors il·legals es van disparar fins que, al juny, el govern tailandès va emetre una ordre per aturar les importacions de residus plàstics al país. I no és un cas únic. Sobrepassat per l’acumulació de contenidors de plàstics als seus ports, el Vietnam també va anunciar al maig que prohibiria les importacions de deixalles plàstiques del 25 de juny al 25 d’octubre. Prohibicions similars s’han anunciat a Indonèsia, Malàisia i fins i tot Polònia, on diversos incendis contaminants en abocadors il·legals de plàstics al mes de maig van forçar el govern a prendre mesures.

Ofegats pel plàstic que ningú vol, provinent principalment d’Occident, les prohibicions compartien el mateix argument: “No volem ser l’abocador del planeta”. Qui feia aquest paper fins ara, la Xina, havia llançat la mateixa crida ara fa un any, quan va anunciar que vetaria aquestes importacions el gener del 2018. El gegant asiàtic assumia fins ara la meitat de les exportacions de residus plàstics del món (el 2016 en va importar 7,3 milions de tones de 43 països, entre ells Espanya, d’un total de 14,1 milions de tones exportades globalment). Però l’impacte mediambiental d’aquesta indústria, que cada cop rebia més deixalles contaminades i impossibles de reciclar, va portar el govern xinès a dir prou.

Occident busca ara alternatives i segueix mirant cap a una regió del món, el Sud-est Asiàtic, on s’aboca més de la meitat del plàstic que avui contamina els oceans.

Fins a l’abril, les exportacions de residus plàstics dels EUA a Tailàndia havien crescut un 6.895%; cap a Malàisia hi anava un 611% més, i a Corea del Sud, un 501% més, segons l’empresa de dades comercials Descartes Datamine. Una investigació de Greenpeace al Regne Unit va detectar també un augment d’un 230% en les exportacions de deixalles plàstiques d’aquest país a Malàisia els primers quatre mesos del 2018; al Vietnam van exportar un 51% més, i a Tailàndia, un 5.433% més, tot i que la quantitat en tones era més baixa que en els dos primers casos.

Els països que més exportaven a la Xina eren el Japó, els EUA, Alemanya i el Regne Unit, en aquest ordre, però Espanya era a l’onzena posició de la llista. Costa trobar dades europees de les exportacions d’aquest 2018, i des de la federació europea de reciclatge asseguren que no saben què ha passat amb tot el plàstic que anava fins ara a la Xina. “Hi ha hagut cert trasllat cap a altres països que ara assumeixen parts més grans, però mai no podran assumir tot el volum que anava a la Xina”, va dir a l’ARA el secretari general de la Confederació Europea de Reciclatge, Emmanuel Katrakis.

El que sí que se sap és que, de tot el plàstic que es recicla a la UE, el 37% s’exporta per ser processat en tercers països, amb la Xina com a principal destinàtaria fins ara. En els últims deu anys la UE ha exportat al voltant d’1,5 milions de tones anuals de residus plàstics a la Xina, segons dades de comerç de l’ONU.

Aquest juny, al port tailandès de Laem Chabang, la policia va interceptar un vaixell amb 58 tones de brossa plàstica declarada com a reciclable però que per la seva qualitat estava destinada a abocadors. Els residus provenien de 35 països diferents, entre ells els Estats Units i el Regne Unit, però també Alemanya, França, els Països Baixos i sí, també Espanya.

Muntanyes de plàstics

“Quan la prohibició de la Xina va entrar en vigor al gener, era just després de Nadal, quan s’acumulen moltes deixalles plàstiques, i per això vam veure imatges de piles de plàstics acumulades en magatzems; des de llavors ja no s’amunteguen perquè les exportacions s’han traslladat a altres mercats. Però ara és difícil saber què passarà amb les prohibicions imposades als països del Sud-est Asiàtic”, admet a l’ARA Simon Ellin, director de l’Associació de Reciclatge del Regne Unit.

Jongmeewasin assegura que les importacions al seu país no s’han aturat, en realitat. “El govern intenta donar la imatge que ha frenat el problema, però hi segueixen entrant plàstics declarats com a altres mercaderies”, afirma. Ellin reconeix l’existència d’una part de comerç il·legal en el mercat global dels residus plàstics, i calcula que suposa un 5% del total, almenys al seu país.

Ellin assegura també que la recerca de mercats alternatius per exportar la brossa és una “solució a curt termini”, mentre no s’aprova la nova llei de reciclatge al Regne Unit, prevista per a finals d’any, amb mesures que passen per l’ecodisseny, la reducció del plàstic de baixa qualitat, les taxes als plàstics d’un sol ús i mínims obligatoris de contingut reciclat per estimular la inversió en plantes de reciclatge. “Ara mateix, simplement no tenim la capacitat” de reciclar el plàstic que anava a la Xina dins del Regne Unit, “perquè no hi ha les plantes per fer-ho: no s’hi ha invertit per una qüestió de competència global; la Xina ho feia de manera molt més barata”.

L’alt preu del petroli incentiva

El plàstic que s’exportava a la Xina és, de fet, el de més baixa qualitat o el que va barrejat amb altres materials, alguns potser contaminants, i fa més difícil (de vegades impossible) el seu processament. “Nosaltres enviàvem molt de plàstic barrejat i rígid a la Xina”, explica per telèfon Ann Germain, directora de l’Associació Nacional de Reciclatge i Residus dels EUA. Germain també admet que una solució que han trobat les empreses de reciclatge nord-americanes és desviar les exportacions al Sud-est Asiàtic. “Però alguns d’aquests països no podien assumir tant de material i han anunciat prohibicions, de manera que alguns materials s’han desviat ara cap a Bangladesh i el Pakistan”, afegeix.

Tot i així, assegura que una part de les empreses han optat també per assumir el reciclatge elles mateixes. “Han començat a destriar el rebuig i separar materials per extreure el plàstic que pot tenir valor. El fet que el preu del petroli segueixi alt ha ajudat a mantenir el valor d’aquest plàstic, així que hi ha un incentiu per extreure’l”, explica. Alguns estats dels EUA (les lleis varien d’estat a estat) fixen taxes obligatòries de reciclatge, però en alguns casos, davant de la prohibició de la Xina, l’estat ha ofert exempcions “i permet que part del material s’incineri o es dipositi en abocadors”.

Per al cap de la confederació europea de reciclatge, “la prohibició de la Xina és una oportunitat” per reformar el sistema, en la línia que ja ha iniciat la UE amb les noves directives sobre el plàstic. Però Katrakis hi troba a faltar mesures com fixar un percentatge mínim de contingut reciclat per incentivar la inversió. L’ecodisseny i la producció de material més reciclable també són claus. Com apunta Ellin: “Si produeixes porqueria contaminada, tindràs problemes”.

tomaquets!

s "el roig diví de l'estiu". I ho diem i ens quedem tan amples, però "fins al segle XVIII la tomaquera va ser considerada una planta verinosa", assegura la historiadora de la cuina Núria Bàguena. Aquell vermell tan intens de la planta arribada d'Amèrica només podia ser cosa del dimoni.

I no hem de pensar que fossin manies dels catalans tres segles enrere. "Les fulles i les arrels de la tomaquera contenen un alcaloide tòxic, com també passa amb la majoria de plantes de la família de les solanàcies, a la qual pertany el tomàquet", assenyala Bàguena.

Sigui com sigui, els receptaris que hem conservat del segle XVIII esmenten el tomàquet com a ingredient d'algunes receptes. Ara bé, un segle més tard el tomàquet ja alçava el vol. Sense anar més lluny, el 'top ten' dels llibres de cuina, 'La cuynera catalana', que data del 1833, inclou "més de 25 receptes amb tomàquet".

Probablement l'èxit del roig diví es deu a les seves propietats nutricionals. "És ric en licopè, que dona el color al tomàquet i és un antioxidant", comenta la dietista-nutricionista Martina Ferrer. "Si es cuina lleugerament i es menja amb un raig d'oli d'oliva, encara s'absorbeix millor", aconsella. A més, el tomàquet també conté betacatorens, "els precursors de la vitamina A, que perquè s'absorbeixi millor també s'ha de menjar amb greix, com l'oli d'oliva".

Per continuar, el debat més actual del tomàquet és si cal menjar-se'l amb pell o sense. N'hi ha per a tots els gustos. "Si es menja sense pell millor, sobretot si no és temporada, perquè a sota de la pell hi ha la solanina, substància que és inflamatòria", explica. Ara bé, els tomàquets que han madurat a la planta i que no han estat en hivernacles, com els de l'estiu, "sí que es poden menjar amb pell, perquè la solanina s'haurà absorbit amb la polpa".

5 PLATS AMB TOMÀQUET

El cuiner David de Coca, del restaurant Sa Llagosta de Fornells, a Menorca, sent devoció pels tomàquets. El seu pare en cultiva a l'hort familiar i el fill prepara un dels plats més demanats del restaurant: l'amanida de cor de bou. I, per reblar el clau, el pastisser Lluc Guix completa la carta amb postres amb tomàquet. Aquestes són algunes de les seves receptes estrella:

Tàrtar de tomàquet / DAVID ARQUIMBAU

01 Tàrtar de tomàquet

Per preparar-lo, David de Coca fa servir la varietat de tomàquet de pera. Els escalda cinc segons en aigua bullent i sal, i després, un cop refredats amb aigua amb gel, n'extreu la pell i la grana interior. La polpa del tomàquet la talla en trossos i els col·loca en una safata al forn amb un raig d'oli d'oliva extra verge, sal, pebre negre i sucre. "Han d'estar dues hores a 120º, perquè així es deshidraten i agafen textura com si fossin de carn", comenta el cuiner.

Passat aquest temps, fora del forn, els trossos de tomàquet reposaran a la nevera d'un dia per l'altre. L'endemà ja estaran llestos per tallar-los a trossos molt petits, amanits amb salsa P errins, cogombrets, tàperes, tabasco, oli d'oliva extra verge i sal. El tàrtar es pot decorar amb tres muscos escabetxats i menjar-se'l amb torrades, com si es tractés d'un tàrtar de carn, però vegetal.

Amanida de cor de bou / DAVID ARQUIMBAU

02 Amanida cor de bou

Per a una amanida de tomàquet, l'amaniment és essencial: oli d'oliva extra verge i premsat en fred, vinagre, sal, pebre negre i gotes de llimona. "Per completar-la hi afegim ceba blanca o morada i olives de Kalamata", diu el cuiner David de Coca.

A l'hora de preparar-la, el xef pela els tomàquets i els col·loca en una nevera perquè macerin juntament amb els ingredients de l'amaniment. Ha de reposar tot junt durant un mínim de 15 minuts, perquè així en resultarà una aigua que el cuiner cola per batre-la amb oli d'oliva. És així com aconseguirà una emulsió freda que col·loca per sobre de l'amanida quan s'està a punt de menjar. Així doncs, el cuiner David de Coca destrossa la teoria que l'amanida de tomàquet s'ha de preparar al moment de menjar-la, perquè, si no, no n'aconseguiria l'emulsió. 

Gaspatxo amb maionesa de pinyons / DAVID ARQUIMBAU

03 Gaspatxo amb maionesa de pinyons

Per elaborar el gaspatxo, el cuiner David de Coca fa servir tomàquets madurs, pebrot vermell i verd, cogombre, ceba, api, all, pastanaga i una cullerada de comí amb aigua mineral. Tots els ingredients nets i crus.

Després els bat amb una batedora de varetes i, a l'hora de servir-lo en bols, hi afegeix una maionesa que prepara amb oli d'oliva, ous, gotes de llimona, pa, pinyons torrats i vinagre Fòrum. "És important que coleu el gaspatxo abans d'abocar-lo al plat i després hi aboqueu la maionesa de pinyons a poc a poc", explica De Coca. 

04 Melmelada de tomàquets

El pastisser Lluc Guix fa servir, per a una proporció d'un quilo de tomàquets, una pell de llimona (sense la part blanca, que agreuja les preparacions) i mig quilo de sucre blanc. "Ho deixo coure tot junt durant una hora o bé una hora i mitja a foc lent", explica.

Passat aquest temps, ho tritura. I només faltarà posar-ho en pots de vidre per fer-los el bany Maria i, quan ja estiguin freds, tancar-los. "La melmelada de tomàquet quedarà ben vermella perquè la llimona ajuda a conservar-ne el color", conclou.

Granissat de tomàquet / DAVID ARQUIMBAU

05 Granissat de tomàquet

El granissat de tomàquet es prepara amb parts iguals de tomàquets de la varietat kumato i xerri. S'escalden els tomàquets, es refreden amb aigua amb gel, es trituren i es colen perquè quedin ben fins.

El següent pas serà escalfar sucre juntament amb una fulla de gelatina, hidratada prèviament amb aigua. Un cop estigui calent, es tira aquesta preparació al puré de tomàquets, colat i fi, que s'havia reservat.

"Ara arribarà el moment de congelar-ho. I perquè quedi amb textura de granissat, caldrà anar-hi fent volta i volta mentre és al congelador. Si no, quedaria com un bloc massís", aconsella Guix.

Mil i una varietats de tomàquets

La pagesa Núria Capó, de Sa Parada Ecològica, situada al mercat de Ciutadella de Menorca, assegura que "els tomàquets són un cultiu fàcil de barrejar". Això es podria entendre, perquè hi ha gairebé tantes varietats com poblacions que en conreïn. A Ciutadella, Capó conrea "la tomàtiga d'amanida de Menorca", malgrat que reconeix que dir-ne d'aquesta manera és controvertit.

Algunes de les varietats més habituals que es troben als mercats:

Cor de bou. És una de les varietats més preuades i més utilitzades a les amanides. De la família dels tomàquets plens, per la seva polpa carnosa i amb poques llavors, rep el nom per la forma de cor que acostuma a tenir.

Tomàquet rosa o pera. Pren el nom per la forma, que recorda una pera, i pel color, més rosat. És de la família de tomàquets que són buits per dins.

Tomàquet de penjar. Amb polpa densa, és el que s'acostuma a fer servir per sucar el pa. Dins d'aquesta varietat n'hi ha de diferents noms: tomàquet petit de penjar del ramellet; tomàquet de penjar llarg; tomàquet de penjar bombeta, o fins i tot tomàquet de penjar mala cara. El qualificatiu "de penjar" fa referència al fet que es deixen madurar penjats al sostre.

Tomàquet xerri. Se'n poden trobar de color negre, groc i vermell i són els simpàtics de la família (si és que es pot donar sentiments humans als tomàquets), perquè són petits i de colors.

suspensio

El Tribunal Suprem deixa en mans del Parlament decidir com procedeix a suspendre els diputats empresonats i processats per rebel·lió, però ratifica la decisió del jutge Pablo Llarena d’apartar-los del seu escó. La sala d’apel·lacions, l’encarregada de revisar les decisions del magistrat instructor, va rebutjar ahir els recursos presentats per les defenses d’Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Sànchez, Josep Rull i Jordi Turull en contra de la suspensió de l’acta de diputat ordenada per Llarena valent-se de l’article 384 bis de la llei d’enjudiciament criminal. Tots ells ja no cobren el sou del Parlament des del 13 de juliol passat, quan Llarena va donar l’ordre de suspendre’ls. Però des de llavors JxCat i ERC continuen sense acord sobre com s’ha de procedir -si rellevar també Carles Puigdemont o no- i han ajornat l’inici dels plens a l’octubre per no haver de prendre encara una decisió.

En la interlocutòria, la sala d’apel·lacions s’aferra a la doctrina del Constitucional i nega que l’article 384 bis sigui només per a casos de delictes comesos per bandes armades o activitats terroristes, com esgrimien les defenses dels presos. A més a més, els tres magistrats que revisen les decisions de Llarena s’escuden en el fet que la decisió de suspendre els diputats presos no és “discrecional” del magistrat del Tribunal Suprem, sinó que és una disposició prevista en la llei “de manera automàtica”.

La sala d’apel·lacions justifica que s’ha de tenir en compte que es tracta d’uns fets que “atempten contra la mateixa essència de l’estat democràtic, en paraules del Tribunal Constitucional”, prova suficient de la justificació d’aplicar la suspensió de manera automàtica en el cas de processats per rebel·lió. És més, per a la sala “resulta de tal evidència” suspendre els diputats processats per rebel·lió que “resultaria perceptible per a qualsevol”. I insisteix que s’està parlant d’uns fets, els de l’1-O, que “pretenien, amb auxili de previsibles actes de violència, alterar els límits territorials, no només d’Espanya, sinó de la Unió Europea”. D’aquesta manera, els tres magistrats tornen a fer seva l’argumentació de Llarena i defensen el delicte de rebel·lió perquè creuen que des del govern de Carles Puigdemont es va “incitar o acceptar almenys la provocació d’episodis de violència o tumults”.

Finalment, consideren “proporcionada” la suspensió perquè es tracta d’uns fets que “ataquen la mateixa essència de l’estat democràtic” i apunten que el Parlament pot substituir de manera temporal els diputats suspensos. És més, asseguren que en cap moment Llarena no ha dit a la cambra catalana el que ha de fer sinó que només li ha indicat que “no hi ha cap impediment processal perquè els càrrecs públics i les funcions públiques que corresponen als processats puguin ser exercits de manera plena, però limitada al temps de l’eventual suspensió, per altres integrants de les candidatures respectives, si el Parlament valorés adoptar la decisió”. Una orientació que “està molt allunyada de qualsevol pretensió d’indicar al Parlament quina ha de ser la seva actuació”.

Ara ha de ser la cambra catalana la que decideixi què fer amb els diputats presos. El principal escull entre Junts per Catalunya i ERC és el paper de Puigdemont després que Llarena retirés definitivament l’euroordre. El grup de l’expresident català defensa que se li ha de mantenir l’escó -al·leguen que la causa per rebel·lió contra ell ha caigut i que, a més, no és a la presó, un dels requisits fixats a la llei d’enjudiciament criminal-, mentre que els republicans continuen sent partidaris que la mesura s’apliqui per igual a tots els diputats sense excepcions i sigui una suspensió temporal. El debat entre les dues formacions continua obert i no està previst que es resolgui aviat, ja que el pròxim ple del Parlament no està previst fins a l’octubre. De moment, però, tots els afectats han deixat de cobrar.

Canvi en el procediment

La sala d’apel·lacions fa així net dels recursos contra les interlocutòries de Llarena i cedeix tot el protagonisme a la sala penal del Suprem, l’encarregada de jutjar els líders independentistes després que s’hagi tancat la instrucció. Ahir aquesta sala va anunciar que estudiarà les peticions de recusació presentades per la defensa de Sànchez, Rull i Turull en contra de quatre dels membres del tribunal que ha de jutjar els líders independentistes.

El Suprem canvia d’estratègia després d’haver rebutjat de ple fins ara totes les peticions de recusació sense estudiar-les. Tal com ja va avançar l’ARA, la sala d’admissió i d’enjudiciament no vol carregar de raons la justícia europea un cop les defenses recorrin el Tribunal Europeu de Drets Humans. I més després d’algun precedent en què el TEDH va concloure que no hi havia hagut un judici just perquè membres del tribunal també havien intervingut en l’admissió de la querella -com en aquest cas-. Per això ahir va dictar una providència en què dona tres dies a la fiscalia i a la resta de parts personades en la causa perquè manifestin si donen suport o no a la recusació i per quina raó. Llavors l’instructor que s’estableixi haurà de decidir si admet a tràmit les recusacions.

La defensa de Junqueras i Romeva també va presentar ahir una petició de recusació a tota la sala -encara falten per definir dos magistrats- perquè els seus “valors, creences i ideologia” podien entrar en col·lisió amb els dels processats i afectar la seva imparcialitat, perquè els magistrats se “sotmeten” a una Constitució que els acusats “volen canviar”. Els magistrats recusats són el president del tribunal, Manuel Marchena, i els magistrats Andrés Martínez Arrieta, Juan Ramón Berdugo i Luciano Varela. Els republicans també demanen apartar Antonio del Moral, de tendència conservadora.

El TSJC rebutja retirar llaços grocs

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va rebutjar admetre a tràmit un recurs contenciós administratiu contra el president de la Generalitat, Quim Torra, i el Govern per suposada vulneració de la “neutralitat institucional” amb l’exhibició de llaços grocs i altres símbols vinculats al sobiranisme en l’espai públic. El jutge va desestimar estudiar a fons el cas al·legant defectes formals, ja que entén que l’associació recurrent, Aixeca’t, no està legitimada per perseguir “actes genèrics”. La plataforma sol·licitava com a mesures cautelars que ordenés la retirada dels símbols dels edificis públics. En la interlocutòria, el TSJC deixa clar que la plataforma no independentista no concreta de quina manera l’afecta el fet que hi hagi pancartes que demanen la llibertat dels presos o la presència de llaços grocs en equipaments de la Generalitat. La presidenta de l’associació també havia presentat un recurs al·legant que se li vulneraven els seus propis drets fonamentals, però el TSJC el va tombar perquè no especificava quins drets quedaven atemptats.

Angels chacon

Àngels Chacón (Igualada, 1968) és, des de fa poques setmanes, la primera consellera d’Empresa que ha tingut la Generalitat de Catalunya. Els seus predecessors, alguns dels quals van ocupar el càrrec durant els anys 30, sempre van ser homes. Se li nota la il·lusió de ser la primera dona que apareixerà a la paret on es pengen tots els retrats dels consellers del seu departament. L’entrevistem al seu despatx mentre, al carrer, els taxistes fan vaga i es manifesten. Durant gairebé tota la conversa ens acompanyarà el soroll d’un helicòpter sobrevolant la manifestació.

Quina és la postura de la Generalitat en el conflicte entre els taxistes i les empreses amb llicències VTC?

Parleu de la postura de la Generalitat de Catalunya quan sabeu que la competència no és de la Generalitat. No és nostra. Haurem de conjugar els interessos del sector del taxi amb aquests nous fenòmens, que són imparables. Entenem i ens posem al costat de tot aquest col·lectiu, el del taxi, i del que representa.

¿En això la Generalitat de Catalunya és neutra, per tant?

De moment penso que no ens hem de pronunciar en un sentit o en l’altre. No hem sigut actors implicats directament en negociacions.

Hi ha empreses tecnològiques, com Airbnb i Uber, que protesten perquè els costa trobar un encaix a Barcelona. Però després ens alegrem quan les empreses tecnològiques instal·len les seves seus a casa nostra... ¿No és una mica contradictori?

No estem en contra de cap empresa tecnològica, però som molt conscients de la realitat que tenim i ho hem de conjugar tot, perquè després el Govern haurà de suportar els efectes que se’n derivin en forma d’ajustos, subvencions i compensacions.

Quan diu compensacions, què vol dir exactament?

Tenim un col·lectiu de milers de taxistes, que si van desapareixent, passen a ser persones desocupades. Hauran de cobrar un subsidi d’atur! El que em preocupa no és aturar les tecnologies, que no les podríem aturar per molt que volguéssim, sinó com traslladem aquestes oportunitats al màxim de col·lectius. Hi ha models, com pot ser el dels Estats Units, on hi ha una liberalització total. La nostra realitat no és aquesta. Allà no hi ha cap conseqüència social després, no hi ha subsidis d’atur ni prestacions sòcio-sanitàries. Aquí sí que en tenim. No frivolitzem amb les solucions.

L’antic consell assessor de la Generalitat en economia, el Carec, va afirmar que a Catalunya hi ha massa petites i mitjanes empreses (pimes) i que això és un problema per a la productivitat. Què en pensa?

Hi ha molta pimes que ens permet tenir flexibilitat. En alguns casos ens permet no tenir una estructura molt pesant. En altres, és obvi i evident que la dimensió és rellevant. Per exemple, a l’hora d’exportar. L’estructura que es necessita per internacionalitzar una empresa no la pot suportar una pime.

¿Preveu que amb la revolució de la indústria 4.0 hi haurà tendència de les pimes a agrupar-se més entre elles i que en quedin menys?

No tant que s’agrupin com que hagin de treballar plegades. Ara encara no ho acabem de veure, però hi haurà molta modificació de models productius que ara no sabem detallar. Per a mi, d’aquí deriva un dels reptes més grans que tenim. Com adaptarem els perfils professionals que ja existeixen amb els nous que hem de crear per a les especialitats que estan sorgint. Un dels reptes més grans que té l’empresariat català és la manca d’encaix entre demanda i oferta de perfils professionals. És el repte més gran que hi ha ara.

De fet, tenim un 11% d’atur i fa temps que hi ha empreses que els costa trobar treballadors qualificats.

Sí. De fet, hi ha empreses que no accepten segons quines comandes perquè no tenen prou gent per servir-les.

Aquest és un problema que fa anys que dura, i és difícil d’entendre, tenint en compte que hi ha tanta gent a l’atur. Quin és el problema? ¿La formació professional? ¿Que el Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC), que és qui ha de recol·locar els aturats, no funciona?

Va més enrere, el problema. Pensem en el jovent que estudia quart d’ESO i ha d’escollir què fa. Els seus prescriptors, que acostumen a ser família i professors, els guien seguint la manca de valorització que ha tingut la FP durant molt temps. Ens hem passat molts anys desconeixent la realitat i les possibilitats laborals que ofereix la indústria. No dono la culpa a professors i famílies, però si desconeixen quina és aquesta nova realitat, com volem que orientin el seu fill o filla per fer FP? Hi ha manca de vocacions per fer FP, i una part és per desconeixement d’aquesta realitat. Falten matriculacions, hi ha especialitats en què no hi ha prou alumnes. I hi ha disciplines en què el 100% dels alumnes trobarien feina.

Sigui com sigui, això sempre són plans a llarg termini. Actualment, tot i tenir 432.000 aturats segons l’Enquesta de Població Activa, les empreses no troben treballadors...

[Els aturats] no s’adeqüen als perfils que es busquen.

María Elena de Felipe, presidenta de la patronal Fepime, va dir que el SOC o bé es reformava íntegrament o més valia tancar-lo. ¿El SOC serveix de gaire?

Això ho hem de plantejar al conseller Chakir [el-Homrani, conseller de Treball de la Generalitat]. Jo tinc l’obligació de dir que no es troben aquests perfils. No tots els hem de trobar entre les persones aturades, també hem d’intentar reconduir algunes opcions en els estudiants. Evidentment que hi ha d’haver sortida, formació i opcions per a la gent aturada. Però això li toca al conseller.

Parlem d’empreses. ¿Li preocupa que hi hagi un nombre no pas petit d’empreses familiars que en els últims mesos hagin passat a mans estrangeres? Cirsa, Codorníu, Freixenet, Gaes...

Em preocupa. I no només passa amb empreses familiars. Si hi ha continuïtat en els llocs de treball, en el model de negoci, i tota la xarxa que hi ha al voltant de les empreses, aleshores qui en tingui la propietat no em preocupa. El que em preocuparia seria detectar que aquestes adquisicions acaben comportant la desaparició de l’activitat [de l’empresa].

Abertis, la cinquena empresa catalana per volum de facturació, acaba de ser adquirida per ACS i Atlantia i aviat es quedarà sense negoci a Espanya. El futur de la companyia a Catalunya està més que en qüestió...

Em preocupa. Qualsevol empresa. Seríem un bloc de ciment si no ens preocupessin aquestes coses. Però hi ha dinàmiques sobre les quals no pots incidir. Crec que hem d’actuar en les que puguem incidir.

Hi ha una cosa important que el departament fa temps que ha de fer: Circuit de Montmeló. ¿La Generalitat seguirà posant diners cada any per cobrir-ne les pèrdues, o s’intentarà involucrar el sector privat perquè també hi contribueixi?

Fa un mes i mig que hi som... Què volem que sigui el Circuit de Montmeló? És evident que el sector públic no ha de suportar tota aquesta activitat. Per tant, benvinguts actors: que no han de tapar, han de jugar i ser partners en el nou projecte que volem per al circuit. Si el volem només per fer curses, seguirem tenint dèficits com fins ara.

Justament fa un any la Generalitat va anunciar que hi hauria una empresa d’automoció xinesa, Thunder Power, que obriria una fàbrica a Catalunya, però l’operació sembla completament encallada. Què ha passat?

Com a Generalitat ho hem complert absolutament tot. No crec que l’empresa pugui dir ni aixísobre que no hem estat a la taula o ofert propostes. Correspon a l’empresa.

Però què ha passat?

Nosaltres hem complert amb tot. Ara, també demanem que hi hagi un projecte seriós i una sèrie de condicions. Què ofereix la Generalitat? Disposició de sòl? Nosaltres diem que a canvi de quina generació d’ocupació. I quan demanem aquestes coses, l’empresa les ha de presentar.

I no ho van fer.

Aquí ho deixo.

les dones

La televisió també dona motius perquè les dones s’aturin. Tot i les lloables excepcions, elles continuen sent les grans absents en taules d’opinió i de debat. I, sobretot, en els reportatges que busquen fonts expertes, gairebé mai les dones representen aquesta funció. La proporció de dones especialistes en qualsevol àmbit continua sent molt baixa respecte a la presència d’experts homes. En l’àmbit divulgatiu sempre són ells els que ens expliquen coses. A les enquestes de carrer, la temàtica determina la participació de les dones. Si són qüestions polítiques, econòmiques i futbolístiques, es prioritzen els homes. És estrany veure, en els programes d’esports, enquestes a aficionats que incloguin dones. És més, hi ha ocasions que prefereixen donar veu a nens saberuts que a dones adultes. Si són preguntes referents a l’àmbit domèstic, la vida quotidiana, el món televisiu, fets insubstancials, l’àmbit sanitari o l’educació, se les prioritza a elles.

En els informatius, en totes les cadenes, públiques o privades, les presentadores acostumen a portar vestits de còctel sense mànigues encara que anunciïn nevades. I els homes sempre tenen més edat que elles, cosa que s’interpreta com una certa ascendència professional. ¿Aconseguiran algun dia les dones mantenir-se temps al capdavant d’un informatiu amb les edats de Matías Prats, Pedro Piqueras o Ramon Pellicer? Les dones madures han desaparegut de la pantalla i les poques que han aconseguit mantenir-s’hi han passat pel quiròfan o s’han fet retocs estètics que potenciïn la seva joventut. Potser Mercedes Milá és l’única que ha resistit a la tirania masclista i de la cirurgia.

Les presentadores acostumen a portar vestits de còctel sense mànigues encara que anunciïn nevades

En l’àmbit de l’humor les dones s’han fet un lloc en espais com el Polònia, però tot i així continuen sent minoria en aquest gènere. De fet, els programes d’humor i entreteniment enginyós mantenen l’home al cap de taula i en tot cas elles passen a ser complementàries. El rol reservat per a elles acostuma a ser el de les reporteres: les dones al carrer. El intermedio, per exemple, s’ajusta visualment a l’estructura televisiva més caduca de la RAI: un home gran com a líder estàtic envoltat de dones més joves. A la televisió esportiva passa el mateix: les dones són els tendres guarniments accessoris. Llegeixen mails però gairebé mai opinen. Això sí, les cadenes especialitzades com GOL les mostren a totes amb vestits extraordinàriament cenyits. En els realities i talent shows, les llàgrimes sempre són d’elles.

En la publicitat, les dones continuem liderant els anuncis de productes per a la neteja: la de la llar i la higiene pròpia. Necessitem tota mena d’apòsits per a una quantitat ingent de fluids corporals que no podem controlar, que fan pudor i ens avergonyeixen. Mentrestant, el consum de cervesa és exclusiu per a homes i s’afaiten amb orgull.

Malgrat tot, hi ha qui encara insisteix a dir que les dones estem millor que mai i que no ens podem queixar. Encara sort.

aigua a mart

Un equip d'investigadors italians va anunciar ahir el descobriment d'un llac d'aigua salada i líquida oculta sota el gel del pol sud de Mart, al Planum Australe, on s'arriba a temperatures de 120 ºC sota zero. La massa d'aigua s'ha detectat amb el radar Marsis a bord de la sonda Mars Express de l'Agència Espacial Europea, després d'una exhaustiva recerca de tres anys i mig entre 2012 i 2015.

Un cop van passar per la mateixa franja de terreny 29 vegades, van poder demostrar l'existència d'un llac subglacial a 1,5 quilòmetres sota el gel, d'uns 20 quilòmetres de diàmetre i 150 quilòmetres quadrats. Tot i que encara es desconeix la profunditat i la temperatura exacta de l'aigua, el primer investigador de l'estudi i el responsable científic del radar Marsis, Roberto Orosei, va declarar que no es descarta la possibilitat que existeixin formes de vida i s'amplia la recerca per buscar-les. «Està provat que alguns bacteris o microorganismes poden sobreviure a baixes temperatures, sobretot gràcies a les substàncies salines», va explicar Orosei.

L'estudi assegura que es tracta d'aigua salada i això és el que permetria que, juntament amb la pressió de la capa de gel, el llac subterrani es mantingui líquid tot i estar a una temperatura d'entre menys de 30 i 70 graus Celsius, tal com succeeix a la Terra. Orosei va posar l'exemple del llac Vostok, el més gran dels gairebé 400 llacs subglacials coneguts de l'Antàrtida. «Trobar alguna evidència serà difícil, es necessitarien molts anys d'investigació perquè s'hauria de perforar, però només ens queden 5 anys d'operació i poc combustible», va afegir. Els resultats de l'anàlisi, publicats a la revista Science, van ser presentats també pel president de l'Agència Espacial Italiana, Roberto Battiston, que la va definir com «la més important dels últims anys» i que segueix el programa d'exploració marciana de la NASA anomenat Follow the water (Seguiu l'aigua).

Els passos del descobriment

Cap al 2007, els investigadors es van adonar que quan la nau sobrevolava una regió concreta del pol sud el senyal que captava el radar canviava. Seguint aquesta pista, van veure que en passar sobre la zona, a més d'enregistrar el senyal reflectit per la superfície del gel, el radar Marsis captava també un segon senyal amb un eco més fort reflectit pel llit rocós sota la capa gelada. Després de considerar diferents hipòtesis, els científics van concloure que l'única explicació plausible era una massa d'aigua líquida. La intensitat d'aquest rastre captat al planeta vermell és molt semblant a la que obtenen els radars als llacs subglacials de l'Antàrtida i Groenlàndia a la Terra.

Tot i això, la nau Mars Express ha explorat menys del 10% del pol sud marcià i els autors de la investigació van ressaltar que no hi ha raons per pensar que aquest és l'únic lloc del pol on pot existir aigua líquida. Segons les seves prediccions, segurament hi ha molts altres llacs marcians encara per descobrir

cuina de l'avia

Ens crida l’atenció una de les fotos emmarcades que hi ha a la paret de l’entrada del restaurant. És una imatge en blanc i negre, i s’hi veu part de la façana d’un edifici amb un enorme tendal on es llegeix “Comidas Casa Pila”. A sota, com si busquessin protegir-se del sol o de la pluja, drets i l’un al costat de l’altre, hi ha el Ramón i la Pilar, fotografiats als anys 50 davant del seu petit hostal botiga. A mitjans del segle passat, ells dos van posar la primera pedra d’un negoci que ha evolucionat i, gràcies a la feina i dedicació de les dues generacions posteriors, s’ha convertit en un restaurant que ofereix producte de qualitat, a preus raonables i en un entorn familiar.

El Pere ens ha guardat la que, molt probablement, és la millor taula del restaurant. Almenys aquesta és la sensació que tenim nosaltres quan veiem que ens toca seure en una petita taula rodona al costat de la llar de foc. Ell representa la tercera generació de la família, i juntament amb el seu pare, l’altre Pere de la família, s’encarrega de la sala del restaurant. Ells dos són el contacte directe amb el client, les cares visibles, tot i que les grans protagonistes són la M. Àngels i la Vanessa, sogra i nora, que s’entenen perfectament als fogons elaborant plats aparentment simples però exquisits. Les favetes saltejades amb pernil ibèric i botifarra negra, el foie d’ànec (micuit), el tàrtar de tonyina vermella (tallada a mà) o l’amanida de remolatxa són alguns dels entrants de la carta que el Pere, amb encert, ens aconsella tastar. Hi afegim un pop a la brasa que ens recita fora de carta i que no podíem deixar escapar. El resultat del primer acte és extraordinari i ens agafa salivera pensant en el que falta per venir. Fer uns quants glops a l’Abadal 3.9 del 2011 que hem demanat ens ajuda a amenitzar l’espera.

Per a la segona part hem escollit un dels plats estrella de la casa: el chuletón de bou. Més d’un quilo de carn servida sobre una planxa calenta perquè s’acabi de fer a gust del consumidor, tot i que arriba al punt perfecte: cruixent per fora i tendra per dins. Ideal per devorar-la. Es nota que no és una carn qualsevol. I ho confirma el Pere: “La carn la faig portar de Dinamarca perquè allà els prats són plans i les bèsties no s’estressen. Per això la qualitat és superior”, explica. A més, a Ca la Pilar deixen que la carn reposi durant 40 dies a la càmera i això provoca que pràcticament es desfaci a la boca. Rematem el festival tastant el peix fresc del dia: un turbot a la brasa molt ben cuinat que no pot competir amb el bou però que ens deixa més que satisfets.

LES POSTRES, PARADA OBLIGATÒRIA

Quan el Pere ens pregunta què volem per postres esbufeguem. Perquè estem tips i perquè al mateix temps sabem que visitar Ca la Pilar i no tastar les postres és com anar a Girona i no passejar pel Barri Vell: un crim. Així que decidim fer lloc a l’estómac i compartim un recuit amb mel, uns formatges de la terra i uns pastissos “fets a casa”. Unes postres que et transporten al passat per recordar els productes de l’àvia Pilar. Aquesta és la filosofia del restaurant, que la germana del Pere va contribuir a reformar i decorar per adaptar-lo als nous temps sense que perdés l’essència dels orígens. I ho han aconseguit. Dines o sopes a Ca la Pilar, però continues entrant a “Comidas Casa Pila”