judici

Si no fos per la gravetat -gens fictícia- que afecta els dotze encausats, el judici de l’1-O podria semblar a estones una estranya sitcom. Els traspaperaments de l’equip de Fiscalia, les seves confusions freqüents, les dificultats a l’hora de fer que els funcionaris mostrin les proves correctes als monitors... Hi ha moments que sembla que Rowan Atkinson, en la seva encarnació de Mr. Bean, apareixerà en escena i començarà a disparar absurdes preguntes als acusats. És un contrast que funciona bé, dramàticament, el que es crea entre la formalitat de les togues i els disbarats que salpebren els interrogatoris.

Per part dels independentistes, també hem vist algunes catalanades que feien somriure i servien com a vàlvula d’escapament de la pressió acumulada. Els mateixos autors de les relliscades eren capaços de fer broma en el moment d’adonar-se del trabucament. (I, per cert, als columnistes de la caverna que ho aprofiten per dir que si el castellà a Catalunya blablablà, proveu vosaltres de parlar amb el nivell tècnic requerit per al judici, i la tensió inherent, en un idioma que no és la vostra primera llengua.)

Però, de llarg, el personatge més interessant és el del president del tribunal, Manuel Marchena. La seva exquisidesa en el tracte i la insistència en els drets dels acusats és tan excessiva que resulta sospitosa. Sobretot sabent que el portaveu del PP al Senat, Ignacio Cosidó, es vantava en un whatsapp que controlaria el Suprem per darrere si ascendien Marchena com a president del Consell General del Poder Judicial. La revelació del missatge va provocar que s’autodescartés, la qual cosa evidencia que, en el dramatis personae, el seu personatge és qualsevol cosa menys pla.

A Marchena fa dues setmanes que el veiem competent i delicat. Té prou cintura per acceptar somrient que l’equip d’advocats de Jordi Cuixart insistís en posar un vídeo -de rellevància opinable- que va fer que tronés a la sala el Passi-ho bé de La Trinca, cantat pels congregats del 20-S. El gran misteri d’aquest judici és esbrinar si la seva suavitat en les formes amaga un Douglas Stamper de House of cards : algú exquisit en les formes públiques, però implacable executor de les ordres que rep d’instàncies superiors.

En tota aquesta posada en escena -un judici és litúrgia i cerimònia- hi ha un punt d’irrealitat que acabarà de cop el dia que es dicti sentència. Diuen que l’emissió dels processos a la televisió predisposa el públic a la condemna i crea empatia amb l’acusació. Però, si més no a Catalunya, i veient les actuacions de les parts, dubto que s’estigui produint aquest efecte decantador. I que les televisions espanyoles renunciïn a convertir el judici en un esdeveniment mediàtic -tot i la seva potencialitat- evidencia la inseguretat que els genera tot plegat.

Senegal

A primera hora del matí de diumenge es repetia la mateixa imatge a la major part dels col·legis electorals del Senegal: llargues cues a la porta i una espera serena. Els votants més matiners ocupaven posicions des de les cinc del matí, tres hores abans de l’obertura dels centres. S’evidenciava la convicció amb què la ciutadania volia participar en l’elecció del president de la república al Senegal. Seguint la tònica de la campanya, la jornada es desenvolupava en un clima d’absoluta tranquil·litat, només trencada per incidents molt aïllats.

Els electors van fer front a un escenari inèdit, i fins a l’últim moment pocs analistes es van atrevir a fer un pronòstic. I és que entre els cinc candidats que van arribar a la recta final no hi havia cap dels dos partits històrics senegalesos, els que van estar al poder fins a la investidura de Macky Sall el 2012. El Partit de la Democràcia Senegalesa (PDS) i el Partit Socialista (PS) van perdre els seus candidats, Karim Wade i Khalifa Sall, respectivament, a causa de decisions judicials relacionades amb casos de corrupció, però molt controvertides i amb una ombra d’instrumentalització política.

Amb tot, a primera hora de dilluns e l g overn afirmava que el president, Macky Sall , havia aconseguit la victòria a mb un mínim del 57% dels vots, si bé la Comissió Electoral del paísencara no havia anunciat els resultats oficials.

D’altra banda, aquestes eleccions han sigut les primeres amb el sistema de patrocini que exigeix l’aval d’un nombre d’electors per validar la candidatura. El sistema pretenia eliminar de la cursa les candidatures improbables, però això també va ser interpretat com una manera de suprimir contrincants. A més, es van reordenar els col·legis electorals i es va canviar el carnet d’elector, el document necessari per poder votar.

Aquestes novetats van ser els temes de conversa més recurrents de la jornada. Ja a primera hora del matí, amb els col·legis acabats d’obrir, el Babacar, un taxista dakarià, es queixava irat que no havia rebut el carnet d’elector i que no podria votar. “Sigui com sigui, els polítics són tots uns imbècils”, sentenciava irritat.

Feia dies que el repartiment de carnets era motiu de queixa, i diverses organitzacions de la societat civil van parlar de més de 100.000 documents sense entregar. Ahir es reproduïen, i en alguns casos s’amplificaven, els casos d’electors que no havien pogut votar per canvis en el seu col·legi electoral. Fins i tot alguns ministres de l’anterior govern es van trobar en situacions confuses en aquest sentit.

Elevada participació

La participació es va elevar fins al 57% del cens, de més de 6 milions de senegalesos, segons fonts dels dispositius de vigilància electoral de la societat civil. Als últims comicis presidencials, el 2012, només van votar a la primera volta un 51%. La situació política havia generat una calma tensa: tres dels cinc candidats a l’elecció es presentaven com a ferms aspirants, i un d’ells, Ousmane Sonko, presentava la candidatura més trencadora.

Sonko ha sigut en realitat la gran sorpresa de la campanya i, més enllà dels resultats, un dels principals atractius. Fa menys de dos anys va aconseguir el seu escó a l’Assemblea Nacional i des d’aleshores i sense el suport d’una gran estructura de partit ha anat construint paral·lelament el seu discurs i la seva imatge pública. El seu discurs es basa en propostes innovadores i arriscades amb un to nacionalista, de trencament dels vincles de dependència i desigualtat, des de la renegociació dels contractes d’explotació de recursos naturals fins a la sortida del franc CFA (la moneda sota tutela francesa) o el debat al voltant dels Acords de Partenariat Econòmic, que ell assegura que no són beneficiosos per al país. La seva imatge pública ha connectat amb els joves del món urbà i s’ha fet fort sobretot a les xarxes socials i a la diàspora europea.

Brecht a madrid

Encara que no es comparteixi, perquè es poden defensar altres opcions respectables i potser millors, cal acceptar que la independència de Catalunya és un objectiu legítim i ben comprensible. Ara bé, tant la independència com qualsevol altra opció necessiten un requisit previ: la constatació que hi ha una majoria suficient de ciutadans catalans que manifesten formalment que la volen. Durant els últims anys, el Govern ha actuat amb presses i oblidant o passant per sobre d’aquest pas previ. I per la part espanyola hi ha hagut una tossuda incapacitat de fer cap proposta alternativa o d’acceptar cap negociació, desviant el tema al poder judicial. El resultat ha estat el bloqueig, l’enfrontament i la frustració. No serà fàcil sortir-ne si cap de les dues bandes no admet errors estratègics, cosa que en alguns moments ha semblat que passava però de forma massa tímida, segurament per no donar la impressió de fer passos enrere respecte a les promeses d’uns i altres (la baixada del suflé, o la independència fàcil en 18 mesos...).

Escric això sota l’efecte de tres situacions preocupants. Primera, la celebració d’un judici que intenta, sense prou raó, convertir en greus delictes actuacions polítiques discutibles però que no justifiquen ni els relats manipulats, ni la qualificació penal, ni les mesures preventives dictades. En segon lloc, l’anunci de noves eleccions que estan agreujant la situació a l'afegir mentides, desqualificacions i insults personals a allò que hauria de ser un enfrontament ideològic. I finalment, l’enfrontament d’algunes autoritats catalanes, i de part de la societat civil, amb les institucions de la UE, potser pensant erròniament que així es pot forçar el seu suport.

1. L’actuació espanyola. No em cal estendre'm gaire en qualificar l’actuació del govern del PP, que crec fonamentada en una visió antiquada dels estats, en una concepció equivocada de la unitat en una societat plural i en un reflex emotiu de la voluntat de revisar de forma retrògrada el pacte de la Transició i la Constitució; pacte que penso que cal actualitzar, però en un sentit contrari, per adaptar-lo als nous temps. Existeix un quart fonament, i aquest sí que es correspon amb la realitat, que és el convenciment que per la via de l’enfrontament tindran les de guanyar, perquè tenen les armes polítiques i jurídiques que necessiten i que Catalunya no té, i tenen els suports exteriors (especialment europeus), que, si no cometen cap error important, no els fallaran.

El partit socialista, mentre era a l’oposició, predicava idees com la plurinacionalitat o l’estat federal, que crec que reflectien el seu pensament real; però en moments crítics, penso que equivocadament, va fer passar per davant el seu “sentit d’estat”, i va donar suport a polítiques del PP. Una vegada al govern, ha flexibilitzat clarament les actituds tancades del PP, però no ha tingut prou valentia per encetar una veritable estratègia de negociació. A aquest trencament hi ha contribuït també el govern independentista. Tots dos governs han de revisar estratègies. Vull parlar ara només de les del govern català. Deixo per a un altre moment les del PSOE.

2. L’estratègia catalana. He explicat sovint alguns dels que jo veig com els errors estratègics del Procés. No haver valorat adequadament les dificultats reals fruit de les forces respectives, o potser haver-les volgut amagar. No haver mesurat bé la importància de les aliances exteriors i molt concretament les esperables actituds dels estats de la UE, compromesos amb un dels seus socis més importants. No haver sabut treure profit dels errors de l’Estat que van tenir un impacte important a la UE, com ara la violència policial de l’1 d’Octubre, impactes que van quedar 'compensats' per actuacions equivocades o il·legals com la DUI. I haver buscat enfrontaments amb les autoritats europees com les declaracions del president Puigdemont en què posava en dubte la conveniència de seguir a la UE, les crítiques a la “neutralitat i passivitat” europea, l'ocupació de la seu barcelonina de la Comissió Europea, o la recent desqualificació del Parlament Europeu feta pel president Torra...

3. Cal reclamar política i fer política. Això vol dir, entre altres coses: fermesa però paciència; no descartar solucions alternatives; buscar una àmplia majoria social al voltant d’alguna d’aquestes solucions; no pensar que la manera d’aconseguir el que es vol és desprestigiant l’Estat; comprendre millor els interessos de les altres dues parts; buscar suports a l’Estat que no obliguin a renegar de la identitat espanyola; entendre que per a la UE serà difícil acceptar solucions que la perjudiquin; mantenir amb declaracions, però també amb fets, l’exigència de diàleg i de negociació, tant a Catalunya, com a Espanya, com a la UE. Vull pensar que no serà fàcil, però que es pot canviar la visió dels altres dos. En tot cas, espero que el 28 d’abril el bloqueig no es converteixi en una situació pitjor, com va passar a finals del 2017.

Rull

El ple del Tribunal Constitucional ha admès a tràmit el recurs d'empara presentat pels diputats de Junts per Catalunya Jordi Turull i Josep Rull en contra del seu empresonament provisional. L'alt tribunal ja va admetre a tràmit fa un mes els recursos presentats tant per Oriol Junqueras com per Jordi Sànchez en el mateix sentit, així com un que demanava el trasllat a Catalunya i un altre que reclamava el permís a l'exlíder de l'ANC per assistir als plens. Al febrer també va admetre a tràmit un altre recurs d'empara de Sànchez i Jordi Cuixart sobre vulneració de drets fonamentals. És molt poc habitual que el TC admeti a tràmit aquests recursos. És més, sol passar en menys d'un de cada deu casos. Però en el cas dels dirigents independentistes ho està fent amb tots.

Segons fonts de les defenses, és una manera de paralitzar el camí per recórrer davant del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) d'Estrasburg. Fins que no s'esgoten totes les vies judicials en un estat no es pot recórrer a la justícia europea. En el recurs, presentat el 25 de maig, tant Turull com Rull argumentaven que la mesura cautelar de presó preventiva vulnera el seu dret a la participació política i a tenir un jutge imparcial. Ara el TC dona deu dies al Tribunal Suprem perquè enviï la documentació relativa a la causa per rebel·lió.

L'alt tribunal també rebutja la mesura cautelar de suspendre la presó provisional, tot i que dona un termini de tres dies tant a la fiscalia com a Turull i Rull perquè "formulin al·legacions al respecte". El ple rebutja també la mesura cautelaríssima per instar el govern espanyol a publicar els seus nomenaments com a consellers perquè ja no és possible.

El TC tramita ara un recurs de Cs contra el debat de la llei del referèndum

El ple del Tribunal Constitucional ha admès a tràmit aquest dimecres el recurs d'empara presentat per Ciutadans en contra dels acords del ple i de la mesa del Parlament el 6 de setembre passat que van permetre el debat i l'aprovació de la llei del referèndum. L'alt tribunal mou fitxa quatre mesos després que ja donés la raó al PSC en un recurs d'empara molt semblant, declarant nul l'acord de la mesa del Parlament que va permetre la tramitació i l'aprovació de la llei del referèndum. Concretament, va considerar que es van vulnerar els drets dels diputats perquè no van admetre la sol·licitud del dictamen del Consell de Garanties Estatutàries. De fet, ja fa mesos que el TC va tombar la llei del referèndum i tots els acords dels plens de desconnexió.

por

He tingut la temptació d’escriure sobre la final de Copa del Rei de bàsquet i els esperpèntics segons final. Però és tan ridícul el que està fent el Madrid que no cal entrar-hi més. Crec que qualsevol persona adulta, sense bufanda lligada al front, veu la hipocresia que hi ha en les queixes dels blancs. El que és una vergonya, admirat Felipe Reyes, és que el madridisme i els seus servils altaveus posin el crit al cel per l’última jugada i obviïn l’agressió de Randolph a Singleton. Us hauria de caure la cara de vergonya a tots.

També he tingut la temptació de situar el focus en el rècord d’expulsions de Sergio Ramos, però veure’l barbutir mentre enfila el túnel de vestidors abans d’hora ja forma part de la normalitat. El que, en canvi, no és tan normal és que els futbolistes en actiu se signifiquin en qüestions polítiques. Després que ho fessin els bascos en favor dels presos polítics, diumenge ho va fer el capità del Girona, Àlex Granell. I a sobre al Bernabéu. I a sobre després de guanyar-hi.  “Aquesta victòria és una manera de mostrar el nostre suport als polítics jutjats injustament”, va dir Granell. Per fi algú amb altaveus dins del món de l’esport català parla clar. Tot i que, de fet, el gironí simplement va reflectir el que pensen 3 de cada 4 ciutadans d’aquest país. Ja tocava que algú s’allunyés de tòpics per por de les represàlies.

Fa uns mesos vaig llegir l’admirada Laura Ràfols parlant sobre la necessitat dels esportistes de preservar la seva intimitat política. En això hi discrepo. L’exportera blaugrana escrivia a l’ARA un argument sòlid sobre per què els futbolistes molts cops no volen significar-se políticament. “Si parlem sobre el que pensem, es passa de jutjar-nos pel que fem com a esportistes a criticar-nos pel que pensem”, deia ella. De raó no n'hi falta. Però crec que la dimensió social de l’esport –especialment del futbol– els obliga precisament a parlar amb claredat. La seva opinió, només faltaria, és una més, i segur que la majoria de cops les seves paraules no tenen el robust argumentari de catedràtics o especialistes experts en la matèria. Però, tot i això, els esportistes tenen un altaveu molt potent i, per tant, han de saber usar-lo amb determinació i alhora responsabilitat. Fins que no puguin parlar sense por de les represàlies de marques, federacions o clubs no serem una societat madura en què es respecti la llibertat d’expressió. I ja m’anticipo: el futbol és política. Sempre ho ha sigut. I compte amb aquells que no opinen sobre un tema perquè no es volen polititzar: el silenci també és posicionar-se, és preservar l’'status quo'.

microronyons

Se'n diuen organoids i són una de les grans promeses de la medicina del futur. En essència, són estructures cel·lulars gairebé microscòpiques que s'han format artificialment i que tenen la capacitat de créixer i d'efectuar la funció d'un òrgan o un teixit determinat. Justament això és el que han aconseguit un equip d'investigadors de l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC) a partir de cèl·lules mare humanes que han estat reprogramades per generar microronyons funcionals. La fita es publica a la revista 'Nature Materials'.

No és la primera vegada que un equip de recerca internacional assoleix aquesta fita. Altres equips que investiguen en el mateix camp ho han aconseguit abans amb un cert nivell d’èxit. Però cap metodologia és tan ràpida com la concebuda a l'IBEC ni tampoc s'havia arribat al nivell de funcionalitat que han assolit.

Els microronyons de l'equip català, dirigit per Núria Montserrat, investigadora ICREA del centre, es formen en una vintena de dies i tenen característiques similars al teixit embrionari que dona lloc al ronyó durant el segon trimestre de gestació. Mai s'havia arribat tan lluny. Al treball hi han participat investigadors de l'Hospital Clínic de Barcelona i de l’Institut Salk de San Diego, a Califòrnia.

Els microronyons generats al laboratori parteixen de cèl·lules epitelials humanes (de la pell) que han estat reprogramades fins a l'estadi de cèl·lules mare pluripotencials i, per tant, amb la possibilitat de diferenciar-se en qualsevol tipus de cèl·lula d'un òrgan o teixit. En el cas de l'equip de Montserrat, les cèl·lules mare es diferencien en cèl·lules renals. Convenientment disposades, formen microestructures en tres dimensions (microesferes) que fan funcions similars a les d'un ronyó d'un fetus de fins a sis mesos. Per tant, gairebé viable.

Aquest "gairebé", puntualitza la investigadora Núria Montserrat, no és gens imminent. "El somni de ronyons generats per bioenginyeria és ara com ara molt llunyà", clarifica. El que no ho és gens és la possibilitat d'emprar aquests microronyons per provar nous fàrmacs en condicions molt pròximes a la realitat. De fet, explica, les microesferes implantades en els ronyons de pollastre "han seguit creixent, les cèl·lules renals s'han diferenciat i organitzat de manera correcta" i, el que era més difícil a priori, s'han generat les condicions per a la formació de capil·lars sanguinis.

Cap al ronyó artificial?

L'ús dels microronyons com a plataforma per al test de fàrmacs representa un pas endavant en el camp de la medicina personalitzada, ja que es poden generar a partir de les cèl·lules del mateix pacient, i comprovar en ells l'efecte de fàrmacs per combatre el dany renal en casos com la diabetis, càncer renal o algunes formes de tumors pediàtrics.

Montserrat també descriu la possibilitat de combinar diverses tècniques com ara l’edició genètica, la reprogramació cel·lular i la impressió en 3D per generar teixit renal a partir de cèl·lules d’un pacient. Seria una fita a mig camí entre l’obtenció d’un òrgan artificial al laboratori mitjançant tècniques de bioenginyeria i els microronyons que s’han aconseguit desenvolupar.

En el cas del teixit artificial, explica, es podria “editar” l’ADN de manera que es corregís o s’eliminés una mutació específica i implantar-lo en el malalt per reparar el mal funcionament del ronyó. L’IBEC i altres centres internacionals treballen en aquesta aproximació en el marc de la medicina regenerativa no només per a ronyó, sinó també en teixit cardíac i d’altres òrgans.

el triplet

Desenganyem-nos. El Barça aquesta temporada s’ha proposat guanyar la Champions i hi ha una mena d’obsessió per aquest títol. I això és degut bàsicament al fet que el teu etern rival últimament les ha guanyat com qui fa xurros. I allò que no tens, és el que vols. Els blaugranes han guanyat moltes més Lligues i Copes que els blancs, però sembla que fins que no guanyes el que ells guanyen, estàs un nivell per sota. L’ase d’en Mora, de quantes en veu se n’enamora. O com diuen allà Madrid, culito veo, culito quiero.

Perquè els de Florentino Pérez també tenen una obsessió des de fa temps que no poden evitar-la. Em refereixo al triplet. No poden suportar que el Barça hagi aconseguit dues vegades a la seva història la triple corona, és a dir guanyar Champions, Lliga i Copa; i ells no ho hagin fet mai. I sempre que poden treuen el tema. O directament des del club o ja se n’encarrega la premsa que se’n parli. Només s’ha de fer una ràpida cerca a Google amb les paraules Florentino i Triplet i veureu la quantitat d’articles, declaracions i confidencials que s’han escrit i els últims anys sobre aquest tema als mitjans espanyols. Sobretot a principi de temporada. A mesura que avança i els eliminen d’alguna de les tres competicions, la cosa ja desapareix.

Però aquest any passa una cosa que feia temps que no passava: estem al mes de febrer i encara tenen opcions de triplet. I clar, se’n parla. Perquè a més venen de molt avall. Sobretot la Lliga, que ja la donaven per perduda, i ara tot i la diferència àmplia de punts amb el líder, el fet que n’hagin retallat alguns en les últimes setmanes els fa tornar a somniar. Passen de zero a cent amb una rapidesa increïble. Igualment, però, també poden passar de cent a zero de manera fulminant l’última setmana de mes en què s’enfrontaran en quatre dies dues vegades al Barça, a la Copa i a la Lliga.

I la Champions? Doncs ja estan en aquella fase que tant els agrada, on, amb una mica de sort, lesions dels rivals, àrbitres despistats i porters erràtics no saps com l’acaben guanyant. Contra l’Ajax ja hem pogut veure algun d’aquests factors. Els holandesos van fer un bany al Madrid però amb pilotes al pal, errades dels davanters sols contra el porter i per si fos poc… el VAR. La tecnologia ha arribat a la Champions per ajudar encara més al Madrid. Des que van començar la campanya per aquell penal a Vinicius tot els ha anat de cara. Segur que és casualitat.