LA DIADA

Dimecres passat va ser la Diada. La Diada Nacional de Catalunya. La festa del país, vaja. Hi ha actes institucionals i actes organitzats per l’anomenada societat civil. Als actes institucionals hi van quatre gats. Els altres, darrerament, acostumen a ser multitudinaris. Aquest any, la manifestació organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana també ha estat multitudinària. La Guàrdia Urbana parla de sis-cents mil manifestants. Ja sabem que aquests senyors sempre tiren avall. Però no importa. La manifestació estava organitzada amb un centre a la plaça d’Espanya (quan li canviarem el nom?) i el disseny previ volia formar un estel amb els carrers que conflueixen a la plaça. Al fons del braç més curt hi havia l’escenari per als discursos del final. Els altres braços estaven més o menys plens. El que formava la Gran Via estava molt atapeït, si les imatges aèries no ens enganyen. La coreografia d’aquest any imposava samarretes de color turquesa. Que sembla que volien significar l’esperança. Se’n veien relativament poques. El lema era: "Objectiu independència". Sobre els organitzadors i els manifestants pesava com una llosa la situació del país. Presos polítics i exiliats. La gent està enfadada. I els manifestants que vaig sentir que entrevistaven es queixaven de la falta d’unitat dels polítics. Però tots deien que hi tornarien l’any vinent o l’altre o tots els que calguessin. La gent no es cansa, sobretot quan veu que els seus representants estan dividits i que cadascú tira cap a les seves conveniències. Catalunya està bloquejada, el Parlament està bloquejat, el Govern està bloquejat. Un país, així no pot viure.

La gent no es cansa, sobretot quan veu que els seus representants estan dividits i que cadascú tira cap a les seves conveniències

L’altre gran tema que estava en boca de tothom, càrrecs públics o de les associacions, era el de la sentència. Tothom espera la sentència com si esperés Godot. Però així com Godot no arriba mai, la sentència ja és aquí. O hi serà d’aquí pocs dies. Però això també és igual. Perquè ja sabem com serà. Terrible. Algú parla de la possibilitat d’una sentència absolutòria. És  tan poc possible que, qui en parla, sembla venir d’un altre planeta. Com podem esperar una cosa així d’un sistema judicial com el d’Espanya? I, sobretot, després de veure com va anar el judici, la seva parcialitat. Suposo que el Tribunal Suprem deu estar acabant de brodar aquesta sentència perquè passarà a la història i marcarà jurisprudència. No solament pel que fa a Catalunya sinó també per a tot l’Estat. La llibertat d’expressió i de manifestació quedaran intervingudes per aquesta sentència i el concepte de rebel·lió serà un altre. Tot Espanya en sortirà perjudicada. Però al sistema judicial ja li està bé, perquè així, d’alguna manera, els jutges adquireixen poder sobre tota la societat, ajuden a crear un estat esporuguit, més fàcil de dominar. Però sobretot creuen que en sortirà perjudicada Catalunya. La seva estranya set de venjança així els ho demana. Tant de bo m’equivoqui. 

Mentrestant, tothom espera la sentència. Quan arribi ja veurem què fem. Els nostres polítics esperen la sentència, els que presideixen les associacions civils, ANC i Òmnium, esperen la sentència. Jo crec que la reacció popular hauria d’estar ja perfectament planificada. Potser ja ho està. No ho sé.

Només Elisenda Paluzie va gosar parlar d’unilateralitat. Sembla una paraula empestada. I pensar que fa un parell d’anys tothom se n’omplia la boca. Jo crec que és l’única solució possible. Però els polítics sembla que no estan per la feina. Tenen por. I ho entenc, vista l’experiència. O sigui que, dels polítics, no en podem esperar gaire res. De la gent sí que en podem esperar alguna cosa. A la manifestació hi havia molts joves amb cara convençuda, és a dir, que no eren allà per fer gresca. Aquests són la nostra esperança. Sobretot els que es manifestaven a la plaça d’Urquinaona després de la manifestació de l'ANC. Esquerres independentistes: Arran, Endavant i la CUP. Joves i decidits. I radicals (van cremar una fotografia del rei i una de Macron, diuen). Són l’esperança, com deia.

Al final de la tarda, va haver-hi aldarulls davant del Parlament. Uns centenars de persones, sense filiació coneguda, convocats per les xarxes socials, volien encerclar l’edifici. Els Mossos ho van impedir. Es van llançar pedres i es van tombar tanques. Escorrialles d’un dia carregat d’incerteses.

El setembre va començar amb vents i pluges. Semblava que el temps voldria ajudar a boicotejar la gran manifestació. Però després d’un matí plujós, va sortir el sol. El vent, còmplice, feia onejar les nombroses esteladA

EL CERVELL

Una de les rares ocasions en què he coincidit amb Dominic Cummings, potser l’home més important de la Gran Bretanya en aquests moments, va ser en un sopar polític organitzat el 2016, just després que s’anunciés el pla de convocar un referèndum sobre la pertinença de la Gran Bretanya a la Unió Europea. Cummings, que uns anys abans havia sigut assessor polític del ministeri d'Educació, va ser convidat a explicar-hi els arguments dels 'brexiters'. També hi havia un representant de la campanya dels 'remainers', que hi havia d’exposar els seus. Primer hi va intervenir el 'remainer', un home poderós, segur d’ell mateix i ben relacionat. Va posar un exemple desconcertant, d’abast limitat i estèril: la Gran Bretanya tenia una indústria automobilística pròspera i de vital importància, però si el Brexit tirava endavant es quedaria sense beneficis a causa dels aranzels. A continuació va parlar Cummings, un personatge prim, llarguerut i insegur. Tenia empatia i capacitat d’evocació. Va parlar d’orgull, independència, nació, sobirania i dignitat; de fer les nostres lleis i prendre les nostres decisions. Jo detestava el Brexit i tot el que representava, però em va captivar. Cummings et convencia que era el camí més honorable. Vaig tornar a casa inquieta i preocupada. Els 'remainers' anaven molt per davant a les enquestes, però ¿se’ls acudiria alguna cosa per combatre amb eficàcia les profundes emocions en què es basava la campanya de Cummings?

Aquest insurgent amb les idees tan clares és ara la persona més poderosa del govern britànic i ha irromput a Downing Street com a assessor estratègic de Boris Johnson

No se’ls va acudir. Cummings va continuar impulsant el Brexit i, concentrant-se agressivament en el que funcionava, el va portar a una estreta victòria contra una enorme oposició interna. Li va passar la mà per la cara a l’establishment britànic combinant un eslògan d'una senzillesa brillant –“Recupera el control”– amb unes quantes mentides desvergonyides sobre la Unió Europea, el Servei Nacional de Salut i el perill que els turcs emigressin aviat a la Gran Bretanya, tot això amb el suport d’una enorme campanya oculta feta amb dades obtingudes de les xarxes socials. Tots els elements es van dissenyar de manera que tinguessin un atractiu potent i visceral.

Cummings ha demostrat que les històries i les mentides, unides a l'astúcia estratègica, la convicció, el secretisme, la crueltat i la subversió de les convencions, poden ser molt més atractives que la raó i els fets. Al final ha valgut la pena estudiar i escriure obsessivament durant tants anys sobre l’art de l’estratègia, els errors de la majoria d’institucions i l’èxit de pensadors revolucionaris com Otto von Bismarck.

Aquest insurgent amb les idees tan clares és ara la persona més poderosa del govern britànic i ha irromput a Downing Street com a assessor estratègic del primer ministre, Boris Johnson. La seva feina consisteix a fer realitat el Brexit i aconseguir que Johnson aguanti cinc anys més en el càrrec, compensant les deficiències d’un primer ministre matusser, gandul i despistat. Cummings està desplegant totes les tècniques que fins ara li han funcionat: la disrupció i la ruptura, els enganys, la intimidació i la voluntat implacable de provocar un distanciament entre la gent.

Cap primer ministre havia tingut un començament tan desastrós. Són les batalles inicials d’una guerra política sísmica. Boris Johnson ha perdut el control del Parlament, ha perdut la majoria dintre del seu partit, ha perdut la capacitat de sortir de la Unió Europea a finals d'octubre –tal com s’havia compromès a fer– i ha perdut la lleialtat de molts 'tories' moderats després d’expulsar brutalment els 21 parlamentaris –rectes, seriosos, experimentats i respectats– que s’havien oposat als seus plans de catapultar la Gran Bretanya fora d’Europa sense cap acord.

Johnson hauria enganyat la reina per poder suspendre el Parlament

Les decisions de Cummings han deixat Boris Johnson a la mercè dels partits de l'oposició.

Aquestes convulsions han provocat un daltabaix a les files del Partit Conservador. Molts parlamentaris veuen, enfurismats i consternats, com el seu partit es transforma, davant dels seus ulls, en un instrument radical en mans dels 'brexiters' més intransigents i de dretes, en el qual els centristes i els 'remainers' només hi són benvinguts si fan el que els manen sense piular. Un veterà membre dels 'tories' em va dir, amb la clàssica contenció verbal anglesa, que és un “desastre terrible". I va afegir: “No tinc gens clar que el Boris s’hagi llegit la lletra petita del pla de Cummings; i això és la prova definitiva que ell també és un xarlatà i un psicòpata”.

Sembla que tot plegat és una catàstrofe per a Boris Johnson. Però potser les coses no són tan senzilles. Cummings va preparar i precipitar deliberadament l’enfrontament amb el Parlament: la intenció era perdre la votació perquè Boris Johnson pogués convocar immediatament eleccions com a defensor del poble, salvador del Brexit i partidari del no-acord amb la UE. No s’esperava la revolta de tants 'tories' ni creia que l'oposició seria capaç d’arruïnar-li el calendari electoral, però Cummings, que es considera un mestre en estratègia, veu tot això com a meres escaramusses abans de l’autèntica batalla.

Oposició i rebels ‘tories’ humilien Johnson per evitar un Brexit dur

Es mostra impassible davant de la indignació, les denúncies i els nombrosos enemics creats pel seu comportament despectiu i intimidatori. Calcula que a molts votants favorables al Brexit, allunyats de l’elit financera i política de Londres, la implacabilitat del primer ministre els semblarà una prova que els fa costat contra l’obstruccionisme dels 'remainers' metropolitans. Creu que encara pot funcionar la seva estratègia de guanyar les eleccions aquesta tardor fent un gir a la dreta i robant vots insurgents i radicals al Partit del Brexit.

Cummings creu que encara pot funcionar la seva estratègia de guanyar les eleccions aquesta tardor fent un gir a la dreta i robant vots insurgents i radicals al Partit del Brexit

Ara bé, una de les baules més dèbils d’aquest pla és el caràcter mateix del líder, l’home que Cummings utilitza com a vehicle de la seva estratègia destructiva. El pla de Cummings és dividir el Partit Conservador des de dins amb Boris Johnson, un company de conspiració indolent i despreocupat. Però resulta que qui ha quedat totalment commocionat pels esdeveniments és el mateix Boris Johnson.

Cummings és un ideòleg dur com l’acer, però a Johnson no l’entusiasmen els conflictes; vol el poder però acompanyat d’aplaudiments interminables. Mai se li havia acudit que hauria d’expulsar membres veterans del seu partit; esperava conquistar-los amb el seu encant. Es va veure humiliat pel menyspreu del Parlament, on se’l veia nerviós i superat per la situació. I després va arribar la condemna més irrefutable: el seu germà Jo Johnson, un moderat, va dimitir del govern i el va acusar de perjudicar l'interès nacional. Va ser un cop tan fort que fonts pròximes al primer ministre m’han dit que va plorar quan es va assabentar de la notícia. El discurs que va pronunciar un parell d’hores després, previst inicialment com el tret de sortida d’una campanya electoral, va ser un nyap: arribava massa tard i era confús i extraordinàriament inconnex. Les qualitats que els 'tories' esperaven d’ell quan li van donar el lideratge –carisma, confiança, enginy i un alegre optimisme– no s’han vist enlloc, i això és perillós.

Cummings ha d'afrontar ara la lluita per mantenir Boris Johnson en forma i pel bon camí davant de les tremendes represàlies d’un partit indignat. Però encara és l’amo, i està convençut que el primer ministre no pot prescindir d’ell ara que ha tallat amb tants antics aliats. Que Boris Johnson s’encamini cap al triomf o el desastre ja no depèn d’ell mateix. Qui decideix el seu rumb és Dominic Cummings.

parlament europeu

En l’article "Absències a Estrasburg" constatava que, malgrat haver estat elegits pels ciutadans, tres eurodiputats catalans (Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Antoni Comín) no van poder materialitzar els efectes de la seva elecció. De moment cap d’ells ha estat reconegut com a eurodiputat pel Parlament Europeu i no han pogut ocupar el seu escó. 

La causa que això hagi passat ha estat la concurrència de dos factors. D’una banda, els obstacles posats per les autoritats espanyoles (el Tribunal Suprem i la Junta Electoral Central) perquè els electes poguessin complir el requisit d’acatar la Constitució que estableix la llei electoral. De l’altra, les limitacions que té el Parlament Europeu per resoldre directament aquesta qüestió sense la intervenció prèvia dels tribunals, especialment el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE).

El procés electoral europeu es regeix en bona part per la normativa dels estats membres. Aquesta és la causa principal del problema. En haver-se impedit complir el requisit d’acatament de la Constitució, la Junta Electoral Central va tenir l’argument que necessitava per excloure de la llista oficial d’eurodiputats tramesa al Parlament Europeu el nom dels tres eurodiputats catalans. I malgrat que és el mateix Parlament Europeu el que ha de verificar les credencials dels electes i resoldre eventuals discrepàncies, aquesta facultat està molt limitada per una jurisprudència del TJUE que no li permet controlar ni esmenar la proclamació oficial d’eurodiputats feta per les autoritats estatals. 

Es fa difícil pensar que l’Eurocambra no defensi els drets dels electes, és a dir, dels que han de ser els seus membres perquè així ho han decidit els ciutadans i ciutadanes

Quan el Tribunal Suprem va denegar a Oriol Junqueras el permís per poder complir el requisit d’acatar la Constitució, l’eurodiputat va presentar un recurs que va obligar el Tribunal Suprem a plantejar davant el TJUE una qüestió prejudicial per aclarir si l’eurodiputat electe podia gaudir d’immunitat i quins efectes podria produir aquest fet respecte de la seva situació de privació de llibertat. La presentació d’aquesta qüestió no deixa de contenir implícita una paradoxa. Amb la denegació del permís, el Tribunal Suprem volia impedir que s’adquirís la condició d’eurodiputat, un resultat que no acaba d’encaixar amb la presentació de la qüestió prejudicial perquè només s’hauria de discutir sobre la immunitat si prèviament s’accepta que s’ha adquirit la condició d’eurodiputat. Amb aquest capteniment el Tribunal Suprem fa palesa  la debilitat de la decisió d’haver denegat a l’eurodiputat el permís per complir el que estableix la llei electoral. 

Fa pocs dies s’ha sabut que la Comissió d’Afers Legals del Parlament Europeu ha recomanat que el Parlament Europeu comparegui i formuli al·legacions en el procediment prejudicial que se segueix davant el TJUE, del qual s’ha de celebrar vista oral el dia 14 d’octubre. És una notícia molt important perquè permet que el Parlament Europeu expressi la seva opinió sobre el conflicte de fons, que no és cap altre, essencialment, que el de determinar si malgrat que no s'hagi pogut complir un requisit formal per causes alienes a la voluntat dels interessats ha de prevaldre la decisió expressada pels ciutadans a les urnes.

La recomanació de la Comissió no expressa el sentit de les al·legacions, tasca que correspon als serveis legals de l’Eurocambra. Tanmateix, és important remarcar que la recomanació de la Comissió justifica presentar al·legacions perquè creu que en aquest cas poden estar en joc els privilegis dels membres del Parlament Europeu. És un missatge implícit, però clar, sobre l’orientació que haurien de tenir les al·legacions. Es fa difícil pensar que l’Eurocambra no defensi els drets dels electes, és a dir, dels que han de ser els seus membres perquè així ho han decidit els ciutadans i ciutadanes. En la meva opinió, és clar que en un procés electoral de les característiques de l’europeu l’incompliment d’un requisit de dret nacional com és el d’acatar la Constitució no pot prevaldre sobre el dret de sufragi actiu i passiu; sobretot quan aquest incompliment ha estat deliberadament buscat per les autoritats per impedir un resultat (l’adquisició de la condició d’eurodiputat).

S’ha dit que el Tribunal Suprem no podrà dictar sentència sobre la causa del Procés fins que el TJUE no resolgui la qüestió prejudicial. No crec que sigui el cas, perquè la qüestió prejudicial no afecta pròpiament la causa penal, sinó un incident autònom relacionat amb els privilegis dels eurodiputats. La qüestió prejudicial no afecta el dret penal en virtut del qual s’ha de resoldre el judici dels Procés. Així ho va entendre el mateix Tribunal Suprem quan va elevar la qüestió al TJUE, deixant c

Fira Tarrega

La directora de FiraTàrrega, Anna Giribet, coneix la fira amb profunditat: fa nou anys que hi treballa i abans de succeir l’anterior director, Jordi Duran, va ser la seva mà dreta. Tot i així, el càrrec de directora ha significat un canvi cabdal en la seva feina durant la fira. Dissabte a primera hora del matí ja havia rebut una delegació irlandesa i una altra de balear en un esmorzar per a professionals, i ahir va començar el dia amb la delegació italiana. “La meva feina ha canviat al 100% -afirma Anna Giribet-. Abans estava amb el mòbil controlant si les companyies havien arribat -afegeix-, i estava pendent de les qüestions de producció i tècniques perquè tot estigués preparat per fer la funció. Ara la meva feina és pràcticament la comunicació, amb les companyies, els professionals i els mitjans. No sé quantes entrevistes he fet”.

Després del primer cafè del dia, Anna Giribet deia que estava “molt calmada”, tot i la voràgine, i començava el seu pelegrinatge pels diferents espais, com Cal Trepat, on feien funcions de La crisi de la imaginació i Livalone : “Aniré a alguns espectacles per veure com funcionen en els espais i com respon el públic -explica la directora-. Quan arribo a un espai sé que tot funcionarà, perquè tinc un bon equip i no hi ha previsió de pluja”, diu Giribet, que va acabar la jornada amb A vore, l’espectacle dirigit per Sònia Gómez i Ramon Balagué que fusiona dansa contemporània, jotes i cants de llaurar. I el seu dia encara va seguir: a dos quarts de dues de la matinada Giribet marxava del Club Pro, el bar on es troben artistes i professionals.

La directora de la fira va començar l’última jornada ben d’hora. Després d’esmorzar amb la delegació italiana, va anar a la Llotja per assistir a reunions entre programadors i va tancar el matí a l’última funció del Trópico de Covadonga, de Rodrigo Cuevas. “Bones vibracions, contenta, il·lusionada, amb ganes de més”, diu Giribet.

Els artistes més transgressors

FiraTàrrega és un oasi per als creadors més transgressors com els mateixos Sònia Gómez i Rodrigo Cuevas, o el coreògraf Quim Bigas. A La Figuerosa, un poble agregat a Tàrrega, hi viuen una vintena de persones, i durant aquesta edició de FiraTàrrega han tingut dos visitants molt especials: Bigas i la dramaturga Raquel Tomàs hi han representat La llista, que va acumulant públic després de passar per esdeveniments com Terrats en Cultura, el Sismògraf, l’Arrela’t de Malgrat de Mar i el festival d’arts vives de Terni, a Itàlia. La Casa Encendida, a més, n’ha estrenat la versió en anglès. “Acumulem històries en cada lloc per on passem, algunes quedaran i unes altres seran substituïdes -afirma Quim Bigas-. Havia fet treballs més massius en l’espai públic -afegeix-, i amb La llista volia fer un treball més pròxim i també col·lectiu des de la perspectiva subjectiva de cadascú”. Mentre ell balla entre el públic, assegut en unes cadires senzilles de fusta, Raquel Tomàs llegeix les entrades d’una llista plena de detalls íntims, com si es confessessin amb cada espectador.

Com Quim Bigas, alguns dels creadors més singulars d’aquesta edició de la fira han pujat a l’escenari com si fos una operació a cor obert. Clara Peya i la seva companyia Les Impuxibles van portar a Tàrrega Suite TOC num 6 sobre el seu trastorn obsessiu compulsiu. A Rodrigo Cuevas i Glòria Ribera també els agrada estar molt a prop del públic. Després de veure els seus espectacles sembla que Glòria Ribera agafa el relleu en la vena cabaretera de Tàrrega amb Versiones parciales y erróneas de mi vida y mi gloria, que va ser a la temporada d’arts escèniques de La Pedrera, mentre que Rodrigo Cuevas ara aborda el folklore asturià amb una banda de quatre músics i menys electrònica. Però tenen un tret en comú: voler portar a l’escenari la memòria històrica i reivindicar figures heterodoxes, com el travesti Rambal d’una cançó de Cuevas, que va ser assassinat l’abril de 1976 a Cimavilla.

Un nou model més contingut fet a la mida de la ciutat

La directora de FiraTàrrega, Anna Giribet, va assumir el càrrec al gener i va preparar aquesta edició de la fira amb poc temps. Tot i així el model més contingut que vol implantar en els pròxims anys ja s’ha notat enguany: “Teníem el mateix pressupost que el 2011, 1,1 milions d’euros, però volíem millorar les condicions de treball de les companyies”, va dir ahir Giribet durant la roda de premsa de balanç.

Per al nou director executiu de FiraTàrrega, Lau Delgado, l’objectiu de “redimensionar” la fira, com va dir ell mateix, no és només millorar les condicions de les companyies sinó també l’experiència global de la cita degana de les arts de carrer a Catalunya. “L’any passat es va arribar al màxim d’estrès estructural, i vam voler redimensionar la quantitat de gent perquè l’experiència fos millor”, va explicar Delgado.

Una ocupació de més del 90%

En xifres, els canvis en aquesta edició es concreten en 10.272 entrades venudes i un 93% d’ocupació -a l’espera de les dades definitives- respecte a les 12.000 entrades venudes i el 96% d’ocupació de l’any passat. L’organització no dona xifres de públic però sí de les persones registrades al càmping, que són orientatives. En aquest cas torna a haver-hi una davallada, de les 2.600 persones de l’any passat a les 2.513 d’enguany. En tot cas, tant Anna Giribet com Lau Delgado posen en relleu que ha sigut una edició “plàcida” i que ha transcorregut sense incidents. Un altre tret d’aquesta edició ha sigut l’absència de muntatges de gran format, arran del poc marge de temps que va tenir l’organització: “Els espectacles de gran format demanen molta antelació, molt pressupost i molta tècnica. Enguany vam decidir centrar-nos en els formats petits i mitjans”, va explicar Giribet.

FiraTàrrega continuarà canviant en els pròxims anys. Lau Delgado va explicar que volen dissenyar un pla estratègic per treballar a tres anys vista en lloc d’anualment i que volen “reordenar” la participació d’artistes espontanis, el conegut Off de FiraTàrrega. 

• 
  

Pinochet

No van arribar a veure’s mai en persona, però públicament es van manifestar simpatia i admiració mútua diverses vegades. La relació formal entre els dictadors Augusto Pinochet i Francisco Franco comença el 12 de setembre del 1973, l’endemà del cop d’estat a Xile, del qual avui es commemora el 46è aniversari. Aquell dia, el comandant en cap de l’exèrcit xilè va escriure una carta a Francisco Franco per informar-lo que cessava de les seves funcions el fins aleshores ambaixador del país sud-americà. Després, però, les missives van continuar.

Per exemple, el 2 d’octubre del 1975, en plena campanya internacional contra les últimes execucions del franquisme, Pinochet expressa “la més absoluta solidaritat” al seu aliat espanyol i li fa arribar la seva “estricta adhesió a la doctrina de no intervenció en els afers d’altres estats”. L’epístola acaba dient: “Estic segur que d’aquesta dura prova n’emergirà una Espanya encara més forta, unida i respectada per la fortalesa de les seves conviccions i la fermesa de les actituds”. Sis dies després, Franco li respon amb mostres d’agraïment, i reitera: “No podem tolerar que la maquinació ordida per organitzacions enemigues de la nostra pàtria comprometi el desenvolupament normal en pau i la prosperitat del nostre poble”.

Totes aquestes cartes inèdites entre els dos dictadors estan recollides al llibre Pinochet, biografía militar y política (Ediciones B), del periodista i historiador alacantí Mario Amorós, que la setmana passada es va presentar a Santiago de Xile i demà arriba a Madrid. Amorós, que ha documentat minuciosament la trajectòria del dictador xilè i per primer cop ha revelat els detalls del seu historial militar classificat a l’Arxiu General de l’Exèrcit de Xile, ha fet pública la correspondència “desconeguda” entre els dos dictadors.

La primera correspondència

La primera missiva que Pinochet va enviar a Franco informava del cessiament del llavors ambaixador xilè a Espanya l’endemà del cop d’estat: “Gran i bon amic -començava el text- [...] Amb la confiança que el senyor Agüero Corvalán deu haver sabut ser fidel intèrpret dels sentiments de la nostra Nació i fomentar les bones relacions d’amistat que feliçment existeixen entre els nostres països, us prego que accepteu els sincers vots que formulem pel benestar de Vostra Excel·lència i per la grandesa d’Espanya. El vostre lleial i bon amic”, s’acomiadava el dictador xilè.

Quatre dies després del cop d’estat al país sud-americà, Franco va reconèixer la junta militar com el nou govern de Xile i seguidament Pinochet va rebre l’ambaixador espanyol de l’època, Enrique Pérez-Hernández. Amorós explica que el diplomàtic “va recomanar moderació i clemència” a Pinochet i que ell li va contestar que aniria especialment amb compte amb casos concrets com el del poeta Pablo Neruda, aleshores ja reconegut a nivell mundial. “Pérez-Hernández havia informat confidencialment que la repressió contra l’esquerra estava sent molt dura”, narra el llibre. “Les ambaixades d’Europa sabien que a Santiago de Xile hi havia centenars de morts. Mentre en països com França o Suècia els governs protesten, a Espanya la dictadura calla”, explica Amorós a l’ARA.

Pinochet va ser un dels tres caps d’estat que van assistir al funeral de Franco, el novembre del 1975. Durant el viatge a Espanya -el primer i l’únic que va fer el dictador xilè- va ser rebut a l’aeroport pel llavors príncep Joan Carles. A través d’un comunicat, el mandatari xilè va destacar els lligams entre els dos règims: “Espanya durant molt temps ha patit com nosaltres patim avui l’intent pervers del marxisme, que sembra l’odi i pretén canviar els valors espirituals per un món materialista i ateu. El coratge i la fe que han fet gran Espanya inspiren també la nostra lluita actual”.

Els vincles entre les dues figures segueixen vigents fins avui. El 2012 la Fundación Francisco Franco va fer un reconeixement pòstum al dictador xilè com a cavaller d’honor. Pinochet és l’home que ha estat més anys actiu dins l’exèrcit i el que ha liderat el seu país durant més temps, fins i tot considerant els governadors de l’època colonial. Amorós el descriu com un home “despietat, cruel i que mai va reconèixer el que va fer”, i posa sobre la taula la necessitat d’entendre la seva figura en el moment que l’extrema dreta mundial la reivindica més.

dinosaures

Fa 65 milions d'anys, una enorme roca de deu quilòmetres va impactar contra la Terra i va desencadenar la cinquena extinció massiva. Aquest dia, l'últim dels dinosaures i el primer d'una nova era dominada pels mamífers –i pels humans–, ha sigut reconstruït en un estudi que es publica aquest dilluns a la revista 'PNAS'.

La investigació, liderada per científics de l'Institut de Geofísica de la Universitat de Texas (Estats Units), es basa en l'anàlisi de les mostres de roques extretes de la 'zona zero' de l'impacte, el cràter Chicxulub, de la península de Yucatán (Mèxic).

L'estudi, en què han participat investigadors del Centre d'Astrobiologia (CSIC-INTA), reconstrueix els processos geològics, químics i biològics generats per l'impacte de l'asteroide que va caure sobre la Terra amb una potència equivalent a deu mil milions de bombes atòmiques com la d'Hiroshima.

En un primer moment, l'explosió va cremar la vegetació que hi havia a diversos milers de quilòmetres a la rodona i va desencadenar un tsunami gegant que va arrossegar sediments fins a l'interior de l'Amèrica del Nord –més de 2.000 quilòmetres terra endins–, però el pitjor va venir després.

L'impacte va alliberar tant sofre a l'atmosfera que va bloquejar la llum solar i va causar un refredament global que va acabar amb els dinosaures i amb el 75 per cent de les formes de vida del planeta.

Va ser un infern local de curta durada, seguit d'un llarg període de refredament global: els dinosaures "es van fregir i després es van congelar", encara que "no tots van morir aquell dia", resumeix Siguin Gulick, professor d'investigació a l'Institut de Geofísica de la Universitat de Texas i autor principal de l'estudi.

Les anàlisis indiquen que la major part del material que va omplir el cràter en les hores posteriors a l'impacte es va originar al mateix lloc de l'impacte o va ser arrossegat per l'aigua de l'oceà que va fluir de nou cap al cràter des del golf de Mèxic circumdant.

En un sol dia es van dipositar uns 130 metres de material, una taxa d'acumulació vertiginosa, que es troba entre les més altes que s'han trobat mai en el registre geològic i que ha permès reconstruir els successos que van tenir lloc dins i fora del cràter des del moment de l'impacte fins a diverses hores després.

Jens Ormo, investigador del Centre d'Astrobiologia i coautor de l'estudi, va analitzar les mostres per intentar determinar com s'havia transportat i dipositat el material acumulat en el lloc de l'impacte –i de vegades també la seva procedència–, una cosa essencial per entendre la quantitat d'aigua que fluïa al cràter i els processos que van tenir lloc quan s'estava omplint.

"Els sediments revelen enormes energies de transport que són molt més grans que qualsevol altra inundació catastròfica coneguda al planeta. L'aigua densa i plena de runa es movia a velocitats que equivalien a la velocitat del vent dels huracans", detalla Ormo.

Però potser la troballa més important de la investigació està relacionada amb el sofre, l'element químic que va originar el refredament global i el canvi climàtic que va causar l'extinció massiva. "El veritable assassí", segons Gulick. Les anàlisis de les mostres de roca revelen que l'impacte de l'asteroide va vaporitzar, almenys, 325.000 milions de tones mètriques de minerals rics en sofre presents al lloc de l'impacte, prou per fer que la llum solar es tornés opaca i provocar un dràstic refredament a tota la Terra.

La quantitat de sofre que es va alliberar aquest dia a l'atmosfera és unes 10.000 vegades superior a la que va expulsar el volcà indonesi de Krakatoa el 1883, que va provocar un descens mitjà de 2,2 graus en la temperatura global durant cinc anys.

Per a Ormo, "tot el que es pot deduir dels sediments dipositats en aquests primers instants ens permet saber com va ser el primer dia del Cenozoic, el primer dia d'una nova era dominada pels mamífers i eventualment per la nostra pròpia espècie". "Una espècie que ara, per altres causes com la contaminació massiva dels oceans i de l'atmosfera, ha iniciat la sisena i última de les extincions massives. Potser encara som a temps d'aprendre alguna cosa del passat", conclou.

Parlamentaris

El govern francès vol retallar un 25% el nombre de diputats i senadors que conformen les dues cambres parlamentàries a França. Això significaria que es suprimirien uns 232 escons dels 925 que hi ha actualment. Aquesta és una de les promeses de campanya del president Emmanuel Macron. La ministra de Justícia, Nicole Belloubet, va presentar la setmana passada al consell de ministres un projecte de llei amb aquest objectiu, i altres per limitar el nombre de mandats dels electes i fer que el sistema electoral sigui més proporcional.

Si bé l’abril de l’any passat el govern va assegurar que la futura reforma de les institucions suposaria reduir un 30% la xifra de diputats i senadors, finalment l’executiu ha revisat a la baixa aquest percentatge. Així doncs, l’Assemblea Nacional passaria de tenir 577 diputats a tenir-ne 433, i el nombre de senadors de la cambra alta disminuiria de 348 a 271. Ara bé, Macron ha d’aconseguir que els parlamentaris, protagonistes d’aquesta reforma, aprovin la seva pròpia reducció d’efectius. A més, la reforma necessita l’aval del Senat, cambra on el partit presidencial no té la majoria. De fet, la ministra Belloubet va recalcar a la roda de premsa que no li semblava “útil incloure aquest text a l’agenda parlamentària” fins que no estiguin segurs d’obtenir “un acord global previ” a les dues cambres, principalment al Senat.

Des del gener passat, la retribució d’un parlamentari és de 7.239 euros bruts mensuals. Aquesta xifra inclou el salari base (5.623 €), una dieta per exercir el seu càrrec (1.447 €) i una altra de residència (168,70 €). Amb els 221 parlamentaris que el govern suprimiria, les arques públiques estalviarien 1.600.000 euros cada mes aproximadament. És a dir, uns 19 milions d’euros anuals.

“Un Parlament menys nombrós, però reforçat de mitjans, és un Parlament on la feina esdevé fluida, on els parlamentaris poden envoltar-se de col·laboradors més ben formats i més nombrosos. [En definitiva], un Parlament que treballa millor”, va dir Macron davant dels legisladors el juliol del 2017, reunits al Congrés a Versalles. El projecte de llei que ha presentat la ministra de Justícia també preveu establir un sistema electoral més proporcional.

En l’actualitat, als comicis legislatius per a l’Assemblea Nacional s’utilitza un procediment majoritari de dues voltes a les circumscripcions uninominals, cosa que en principi afavoreix els grans partits. En canvi, amb la reforma que es vol dur a terme, s’obtindria un Parlament més representatiu del paisatge polític francès. Altres mandataris, com Nicolas Sarkozy i François Hollande, ja van prometre durant les seves respectives campanyes electorals apostar per un sistema més proporcional, però mai el van fer realitat.

Amb la reforma que vol impulsar el govern, una cinquena part dels membres de la cambra baixa (uns 87 parlamentaris) s’elegirien amb aquest sistema proporcional que tant reclamen el partit d’ultradreta Reagrupament Nacional (ex Front Nacional), de Marine Le Pen, i la formació d’extrema esquerra de Jean-Luc Mélenchon, la França Insubmisa. Totes dues forces es queixen d’estar infrarepresentades a l’Assemblea Nacional.

Tres mandats com a màxim

Una altra de les mesures que vol imposar el govern és limitar el nombre de mandats dels polítics. En concret, Belloubet va explicar que limitaran l’exercici dels càrrecs públics a tres mandats consecutius “per evitar una excessiva professionalització de la vida política”. La titular de Justícia, però, va precisar que “aquesta regla no s’aplicarà als alcaldes de municipis de menys de 9.000 habitants”, entre altres excepcions.

Això evitarà casos com el de Bernard Brochand, del partit dels Republicans, que té 81 anys, és el diputat més gran de l’Assemblea Nacional, i ocupa un escó des del 2001. El rècord, però, el té un altre diputat de 65 anys, el també conservador Jean-Luc Reitzer. És membre de la cambra baixa des del 1988: ha encadenat fins a set legislatures consecutives.

Casos similars es reprodueixen al Senat. Aquest estiu, la cambra alta es lamentava de la defunció del seu degà, Philippe Madrelle, membre del Partit Socialista francès. Madrelle, professor d’anglès de 82 anys, era membre del Senat des del 1980, és a dir, des de feia 39 anys. Una funció que havia compaginat amb la d’alcalde del municipi de Carbon-Blanc, al sud-oest de França, durant 25 anys. Abans de morir, el senador havia anunciat que no es presentaria a les pròximes eleccions.

Itàlia és el segon país de la UE amb més diputats i senadors, i també en vol reduir la xifra

Itàlia és el segon país de la Unió Europea amb més diputats i senadors, només superat pel Regne Unit. El passat mes de juliol, el Senat italià va aprovar un projecte de llei que preveu la reducció del nombre de parlamentaris. La reforma constitucional preveu reduir de 630 a 400 el nombre de diputats i de 320 a 200 el de senadors. Però abans de la seva aprovació definitiva, el text haurà de ser votat de nou per la cambra baixa.

La reducció del nombre de parlamentaris a Itàlia és una de les batalles històriques del Moviment 5 Estrelles (M5E). Els grillini calculen que una retallada de les seves senyories permetrà un estalvi per a les arques de l’Estat de prop de 500 milions d’euros per legislatura. L’anterior coalició de govern, formada pel partit fundat per Beppe Grillo i la ultradretana Lliga de Matteo Salvini, es va comprometre a aprovar la reforma durant l’actual legislatura. No obstant això, la crisi política que va precipitar la caiguda de l’executiu a l’agost ha ajornat el projecte. L’última votació estava prevista que se celebrés a finals de setembre.

El Partit Democràtic (PD), actual soci del M5E en la coalició que ha donat llum verda a un nou govern aquesta setmana, va votar en contra de fer-se l’harakiri en les dues últimes votacions al Parlament. No obstant això, el partit liderat per Luigi Di Maio va posar com a condició “innegociable” l’aprovació de la reforma en els pròxims mesos per pactar un govern de coalició amb els socialdemòcrates.

En qualsevol cas, si en l’última votació a la Cambra dels Diputats -encara sense data- el projecte de llei no fos aprovat per almenys dos terços dels parlamentaris, els electors italians tindrien la última paraula en un referèndum ja que es tracta d’una reforma constitucional.

El Parlament alemany cada cop té més escons a causa d’un sistema electoral molt peculiar

La reducció del nombre de diputats del Bundestag (Parlament federal) ocupa des de fa anys la política alemanya. Una discussió que, fins ara, no ha desembocat en cap mesura concreta o reforma legal per aconseguir-ho. L’actual president de la cambra, el democristià Wolfgang Schäuble, va arribar al càrrec el 2017 amb la ferma voluntat de disminuir el nombre d’escons per dues raons: per reduir les despeses de l’activitat parlamentària i perquè l’actual llei electoral podria provocar que el Bundestag quedés petit per a tots els representats federals la pròxima legislatura. Les projeccions calculen que les pròximes eleccions generals podrien donar més de 800 diputats. L’actual Bundestag compta amb 709 escons, més que mai abans.

Aquest creixement dels diputats respon al sistema electoral alemany; quan els ciutadans voten en unes eleccions federals, ho fan mitjançant dos vots: un per escollir els mandats directes al seu districte electoral i un altre per a la llista de cadascun dels partits que s’hi presenten. D’aquesta forma, moltes vegades s’ha donat la situació que els partits han aconseguit molts mandats directes tot i rebre molts pocs segons vots en determinats districtes electorals.

L’any 2013 el Tribunal Constitucional va dictar que aquells partits les llistes de les quals rebien més vots en districtes electorals que aquelles formacions que aconseguien els mandats directes, havien de rebre diputats complementaris per aconseguir una representació parlamentària proporcional. Aquests escons extres han generat el creixement del nombre de diputats. Algunes de les propostes per aturar aquest creixement són establir un límit de mandats directes i reduir el nombre dels districtes electorals dels actuals 299 a 270. Els partits, però, no aconsegueixen arribar a un acord.

Regne Unit: un intent de reduir la Cambra dels Comuns per interès electoral dels ‘tories’, aturat ‘sine die’

La Cambra dels Comuns és petita. Els 650 diputats que representen les respectives circumscripcions del Regne Unit no hi caben. Asseguts, i ben estrets, només hi entren un màxim de 438 parlamentaris. La resta, o bé s’estan drets o bé no hi són, voltant pels passadissos del palau de Westminster. Quan David Cameron va arribar al poder l’any 2010, els conservadors van projectar una reducció del nombres d’escons. Però no pas per les evidents mancances físiques de la sala de debats sinó per interessos electoralistes. Fent una petita modificació dels límits de les circumscripcions electorals, justificant-ho en funció d’una presumpta racionalitat, els conservadors podrien obtenir fàcilment un avantatge d’una vintena més de diputats. El sistema electoral britànic no és proporcional. Qui obté la majoria d’un districte s’emporta l’escó i la resta de vots van a la paperera. Els laboristes i els liberaldemòcrates, aquests últims al govern amb els tories del 2010 al 2015, es van adonar de la jugada i la van aturar. El 2015, ja amb majoria absoluta, Cameron va tornar a recuperar el projecte, però el Brexit ho ha desbaratat tot i la reducció ha quedat ajornada .

A la Casa dels Lords tampoc no hi caben els 775 membres oficials, 92 dels quals són hereditaris. Però gairebé mai no hi falta espai. Ni tan sols en les ocasions més solemnes no hi són tots. La cambra no és de membres electes. De tant en tant, doncs, ressorgeix el debat de la reforma. L’últim que ho va intentar va ser Tony Blair el 2002. Deu anys després, David Cameron va anunciar que retirava el projecte. La tradició pesa.

• Etiquetes
  • parlamentaris
   
  • França