fugir d'estudi

. Sedició. El president Sánchez va començar la seva declaració oficial sobre la sentència del Suprem cantant les excel·lències de la democràcia espanyola i dels seus tribunals. ¿S'imaginen Macron o Merkel donant explicacions sobre els seus règims? En el fons, bona part del problema és la baixa autoestima de les institucions espanyoles, després d’una història plena de foscors en què la democràcia ha estat rara excepció. I això impedeix afrontar amb autoritat i grandesa les situacions delicades.

La duresa de les penes fa de difícil digestió la sentència del Suprem, però el text no és banal. Certament, el més rellevant és la decisió de no recollir el delicte de rebel·lió sobre el qual s’havia construït tot el procediment. El Tribunal desmunta la instrucció del jutge Llarena, la investigació de la Guàrdia Civil sobre la qual es fundava i el relat assumit per la Fiscalia, dient amb tota rotunditat que no hi va haver intent de cop d’estat, que en cap moment el sistema institucional va estar en perill i que els acusats mai van creure el que prometien. No és una correcció menor: pel contingut (desmunta l’argument central sobre el qual s’havia construït la campanya mediàtica i política contra el Procés) ni per les conseqüències (la rebel·lió va ser decisiva per a la presó preventiva).

Malgrat el gir conceptual, el Tribunal s’enfila cap a la gamma alta de les condemnes per sedició. I ho fa amb una argumentació preocupant perquè, tractant-se d’una sentència amb valor jurisprudencial, dona carta de naturalesa a un delicte que es considerava obsolet, i obre així la seva utilització en casos de desordres públics, amb preocupants conseqüències sobre drets fonamentals. Si la sedició exigeix violència tumultuària i aquesta es redueix al 20 de setembre i a l’1 d’octubre del 2017, poc tumult va haver-hi. Si la policia no hagués intervingut el dia del referèndum de la manera que ho va fer, com s’hauria justificat la sedició?

Si la qualitat d’una democràcia s’avalua per la seva capacitat d’inclusió, resulta il·lustratiu que l'espanyola integri millor Vox que l’independentisme

2. Exclusió. Es vulgui o no, amb la sentència s’entra en una fase nova, en què és cabdal que no s’imposin els partidaris de fer del bloqueig normalitat.

Però, ¿realment els dirigents espanyols estan disposats a acceptar la realitat de l’independentisme i els dirigents independentistes els límits de la seva aposta? La dreta espanyola ha deixat clar que no en té prou, que només entén el conflicte en termes de desfeta de l’independentisme. I es disposa a tutelar Sánchez. El president fa una exhibició preocupant de la seva inseguretat. La seva declaració institucional deixa molts dubtes: s’arrambla a la dreta quan precisa que l’acatament suposa “el compliment íntegre de la pena” (deu ser el que demana la multitud cautelosa) i denota el seu desconeixement de la realitat reduint el problema a un conflicte intern dels catalans. Una fugida d’estudi: que ho arreglin ells. L'enèsima negativa a afrontar políticament el conflicte.

De les intervencions dels polítics catalans és difícil separar la part política de la part ritual. Era un moment per a l’emocràcia (l’us emocional dels esdeveniments). Tanmateix, em quedo amb una afirmació de Puigdemont: mobilitzeu-vos i aneu a votar massivament el 10-N. Ve ara una etapa de relleu en el lideratge polític. El que s’ha de fer a un i altre cantó és clar: renunciar al programa de màxims per poder parlar. Començar a negociar amb el referèndum per davant no porta enlloc. El problema és que a un i altre cantó són molts els que se senten còmodes en l’estancament actual convertit en miserable statu quo.

Si la qualitat d’una democràcia s’avalua per la seva capacitat d’inclusió, resulta il·lustratiu que la democràcia espanyola integri millor un partit d’extrema dreta com Vox que un moviment democràtic d’ampli espectre com l’independentisme. Res provoca tant un Estat com veure la pàtria desafiada pels que s’autoproclamen pàtria. I aquest és el límit d’un conflicte del qual costa albirar un desenllaç. Sobretot quan la pèrdua és peatge obligatori per a un sol cantó.

boris johnson

Avui es el sant de l'avia Tere.El Parlament britànic va viure aquest dilluns una de les jornades més paradoxals, per irrellevant, que es recorden en dècades, tot i haver-se vestit amb molta pompa i circumstància i haver rebut Elisabet II amb tota la parafernàlia de què s’acompanya per a l’anomenat Discurs de la Reina. Tradicionalment, és la cerimònia amb què el govern de torn -en aquest cas el del conservador Boris Johnson- obre un nou període legislatiu i anuncia les lleis que pretén aprovar al llarg, generalment, dels següents dotze mesos.

En va presentar vint-i-dues. Però el fet que el premier Johnson lideri un govern en minoria va fer que, a la pràctica, el Discurs de la Reina fos inútil i esdevingués, bàsicament, un “exercici de propaganda”, com es va qualificar la cerimònia des dels bancs de l’oposició, previ a la imminent campanya electoral que tindrà lloc abans que s’acabi l’any. “Propaganda tory televisada”, en va dir el líder laborista, Jeremy Corbyn, fonamentada en les lleis per al Regne Unit post-Brexit i posant l’accent en un seguit de projectes de llei i ordre.

Així, una de les propostes legislatives que criden més l’atenció és la que posa fi a la llibertat de moviments de persones; una altra, la que deroga tota la legislació comunitària fins ara vigent al Regne Unit.

La primera farà que els ciutadans de la Unió Europea (UE) estiguin sotmesos als mateixos controls d’immigració i d’entrada al país que fins ara havien de superar els no comunitaris. En aquest sentit, es preveu també que Londres introduirà un sistema basat en punts i mèrits, i sempre d’acord amb les necessitats del mercat laboral i amb les qualificacions professionals dels aspirants.

El principi de la llei i l’ordre

Pel que fa a l’apartat legislatiu de la llei i l’ordre, un principi molt estimat pels votants conservadors, Johnson vol endurir les penes de presó per a la delinqüència comuna. Per exemple, els criminals sexuals hauran de complir un mínim de dues terceres parts de la pena abans de poder sortir de la presó. Ara amb la meitat en tenen prou per gaudir de privilegis penitenciaris.

Un altre dels projectes de llei que vol tirar endavant el govern obligaria els ciutadans a presentar-se als col·legis electorals amb un document identificatiu oficial que inclogui una fotografia. El fet que el Regne Unit sigui un dels pocs països del món que no té cap document d’identitat per al nacionals fa que, si finalment la llei tirés endavant, aquelles persones que no disposin de passaport o de permís de conduir (al voltant d’uns onze milions de britànics) podrien tenir molts problemes per exercir un dret fonamental com és el vot.

Però dilluns, a més de totes les gales exhibides per la reina i el príncep Carles, hi havia no un sinó dos elefants a l’habitació o, més ben dit, corrent pels passadissos del Palau de Westminster. El primer, la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, si és que finalment es produeix en la data fixada (31 d’octubre), i en quines condicions, amb acord o sense. El segon, la ja apuntada celebració d’eleccions generals avançades per la manca de suports del govern, que fa que perilli la votació del Discurs de la Reina.

De fet, en condicions normals, un primer ministre que la perdés es veuria forçat, per raons de dignitat política d’acord amb la tradició britànica, a dimitir. Però fa temps que Westminster no es regeix pels paràmetres habituals. Tant és així que ahir, mentre els focus apuntaven a la Cambra dels Comuns, la veritable acció de la trama tenia lloc a Brussel·les, on van continuar, amb relatiu optimisme, les converses per aconseguir un acord per al Brexit.

renta garantida

La gestió de la renda garantida continua aixecant recels entre una part dels sol·licitants. Més enllà de les dificultats d’entrada per complir els requisits de la llei i esquivar totes les incompatibilitats que encara genera aquesta ajuda, els sol·licitants també han de superar el que defineixen com “una cursa d’obstacles increïble”, fins i tot en els casos en què l’administració ja ha acceptat i concedit l’ajuda.

Aquesta és la situació, per exemple, de Francisco Giménez i la seva família. Després d’un any i mig batallant contra l’administració per un “error informàtic” durant la tramitació, ara asseguren que un mes després d’haver cobrat l’ajuda l’han tornat a perdre. “El mes següent d’haver-la cobrat per primer cop ens van avisar que revisaven el nostre expedient i que havíem de presentar més documents”, explica Giménez, de 36 anys. Tal com ja els va passar el primer cop, la família assegura que les cartes d’avís i les notificacions van arribar a casa seva fora de termini.

Aquest diari ha tingut accés a la documentació i ha comprovat -a través de Correus- que les cartes en què la Generalitat avisava la família Giménez de la revisió i demanava més informació van signades amb data de 17 de maig. En canvi, no van entrar a Correus fins al dia 30, i es van lliurar al destinatari la primera setmana de juny.

El problema de les dates no és un cas aïllat. El maig passat l’ARA ja va avançar que almenys una cinquantena de sol·licitants d’aquesta ajuda havien decidit demandar el Govern perquè se sentien “enganyats” amb els terminis i acusaven la Generalitat de retardar les dates i les comunicacions per no concedir-los l’ajuda. Aleshores el departament de Treball, Afers Socials i Famílies va al·legar un “error” i va matisar que la clau per desestimar l’ajuda no era la data, sinó la documentació que s’aportava.

“El segon cop que em van demanar paperassa era per justificar en què m’havia gastat els diners que m’havien donat”, explica Giménez. Aquest pare de família, amb una filla d’onze anys i un nadó de tretze mesos, explica (i acredita amb factures) que amb la prestació la família es va posar al dia dels favors i rebuts que havia deixat de pagar l’últim any. “Ens ho vam gastar, sí, en un sostre digne i en menjar: vam adaptar els baixos que ens ha deixat un familiar”, admet. Giménez, que viu amb l’ajuda de familiars i de la venda ambulant, acusa la Generalitat “d’enganyar-los”. Actualment només el 36% de sol·licituds de la renda garantida compleixen tots els requisits per accedir-hi, segons dades de la mateixa Generalitat.

La resposta de la Generalitat

El departament nega qualsevol intencionalitat i qualifica casos com el de la família Giménez “d’anecdòtics”. “Tramitem unes 30.000 cartes cada mes. Fa dos anys vam tenir un problema informàtic puntual que va quedar resolt al cap de pocs dies. Ara no hi ha incidències generals; les possibles errades són de tràmit, de Correus”, al·leguen fonts del departament. La conselleria també demana que es relativitzin aquests casos. “D’errors n’hi pot haver, perquè som humans i hi ha molt volum de tràmits”, admeten. Tot i així, la conselleria subratlla les “àmplies millores” que s’han aconseguit en la gestió: “Estem resolent sol·licituds en menys de dos mesos”, asseguren. En canvi, el col·lectiu Iniciativa Demanda Col·lectiva Renda Garantida -vinculat al grup promotor de la llei-, reitera que casos com el de la família Giménez “són constants”, i recorda que “per a aquestes famílies quedar-se un mes més sense ajuda és dramàtic”.

Què és la renda garantida i com es gestiona actualment?

En què consisteix?

És una percepció econòmica periòdica que té per objectiu empoderar el beneficiari perquè superi moments econòmics límit. Té uns requisits estrictes i consta de dues formes: l’ajuda completa i la complementària, que se suma als altres ingressos fins a arribar als mínims de renda de suficiència.

Quants beneficiaris hi ha?

El Govern diu que, al tancament d’agost, més de 124.400 persones es beneficiaven de la renda garantida, un 16% més que fa dos anys. Tot i que s’atorguen més ajudes que al principi, actualment només el 36% de les sol·licituds compleixen els requisits. Les denegacions més habituals són perquè els sol·licitants superen els ingressos o tenen feina a jornada completa. Amb l’estat actual dels sous, la pobresa laboral i el preu dels lloguers, les entitats socials consideren que la llei s’hauria de poder adaptar per no “excloure’n” cap família que ho necessiti.

Què en complica la gestió?

La Generalitat assegura que la tramitació i la gestió han millorat molt en aquests dos anys. Malgrat això, la llei encara no disposa de reglament, l’eina que ha de desenvolupar i regular la prestació i que podria ajudar a flexibilitzar alguns dels requisits. Per evitar el frau, la llei també inclou moltes incompatibilitats amb altres ingressos.

Què diuen les entitats?

L’última enquesta del CEO evidenciava que el 68% dels catalans no sabien què era la renda garantida. Recentment, amb motiu dels dos anys de la llei, les entitats socials van lamentar que l’aplicació d’aquest dret fos “lenta i ineficient”. Entre els esculls més importants destacaven la falta de reglament

obeses

El so de cobla va tenir un protagonisme especial aquest divendres en la segona jornada de la Fira Mediterrània de Manresa. Primer en el concert d’Obeses amb la Cobla Berga Jove i després amb Llibert Fortuny eixamplant-ne les possibilitats sonores amb el projecte Electro Cobla Sound. En tots dos casos es tracta de coproduccions de la fira amb el Festival Amb So de Cobla de Palamós. Obeses van omplir el Teatre Kursaal de gent ben predisposada a gaudir d’un espectacle de rock, swing, cuplet i musical en què és fonamental la teatralitat d’Arnau Tordera, líder indiscutible, mestre de cerimònies, vocalista d’extrems, guitar hero i, en fi, pal de paller d’una proposta que a Manresa va convocar prou públic familiar, a més d’incondicionals com una espectadora disfressada d’Arnau Tordera, a l’estil dels imitadors d’Elvis Presley.

Per entendre Obeses: el xou va començar amb una fanfàrria en què el cor repeteix “Obeses, immortals”, i va acabar amb Tordera dient “Sou guapos i ho sabeu” després d’interpretar Ens hem alçat sota una pluja de confeti. Entre una cosa i l’altra, i amb la consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, a la platea, dues hores amb moments tan peculiars com el vodevil sexual de Cafè, copa i puro interpretat mentre un parell de nens ballaven a la primera fila; el públic cantant a cappella Rosó amb potència i afinació; la cobla i Obeses convertint La Santa Espina en una sardana que podria sonar en un musical com Rocky Horror Picture Show, i Tordera cantant amb molta intenció El tango de les mentides: “Adorarem la mentida com a únic substitut de la veritat!”

No era la primera vegada que Obeses confrontaven el rock amb el color d’altres formats. Fa quatre anys van passar el seu cançoner pel filtre de la Banda Municipal de Barcelona, una experiència que van repetir amb altres bandes simfòniques. L’eco d’aquella estètica va dominar la primera part del concert a Manresa, amarant de swing fins i tot composicions del disc Fills de les estrelles (2018) com ara Mà amiga. Era la cobla fent de big band i lluitant per un espai entre la bateria i la guitarra elèctrica. Més endavant la Berga Jove va tenir més possibilitats de sonar amb el timbre característic i tot plegat va funcionar millor.

El timbre de la cobla en el vessant més free jazz va manar en el concert del Llibert Fortuny Electro Cobla Sound al Sielu. En aquesta aventura el saxofonista dialoga, a vegades a crits, amb la distopia sardanística. L’exercici és com la banda sonora d’una distopia amb versos de Verdaguer i amb embarbussaments com el dels Setze Jutges en què Fortuny aconsegueix que ressoni la indignació del present.

• 

El Carnevale di Ottana sard a la plaça Major de Manresa / Txus García / Fira Mediterrània de Manresa

La segona jornada de la fira va tenir altres moments memorables, com la Dzambo Agusevi Orchestra macedònia, el concentrat de tradicions sardes de Carnevale di Ottana amb foguera inclosa a la plaça Major i el doble concert de Tarta Relena a la Capella del Rapte, una meravella de tècnica vocal, enginy artístic i sentit de l’humor.

El duo barceloní Tarta Relena, format per Marta Torrella i Helena Ros, va posar en joc cançons del disc Ora pro nobis, peces a cappella (o amb puntuals tocs d’electrònica) que beuen de tradicions populars gregues, sefardites, georgianes i menorquines, però també de la manera de fer de Björk ( Figues, que cal escoltar, diuen, imaginant Björk collint figues) i Maria Coma (impressionant l’adaptació de Placenta, amb el mantra "No sap ser feliç"). El resultat és doblement interessant: d'una banda, per la qualitat formal del duo i la gestualitat interpretativa de Ros, a vegades inquietant com en una pel·lícula de terror pagà; de l’altra, perquè dessacralitzen l’estètica litúrgica des del present: canten històries de taverna com si fossin dues sacerdotesses paganes amb compte a Instagram.

facebook

COMENTA0

GUARDA

La conversa amb Steve Cadigan (Missouri, EUA, 1963) comença cordial, repassant la seva trajectòria: indústria de la moda, de les assegurances, tecnològiques i, de cop, l’arribada a la (aleshores) petita LinkedIn. Sempre ha treballat a l’àrea de recursos humans i l’experiència l’ha convertit en un ferm defensor de la importància d’una cultura empresarial sana, però es descriu com un escèptic quan un alt empresari s’hi refereix sense saber ben bé de què parla. De fet, ara es dedica a ensenyar a les empreses com “canviar la perspectiva”, i ha passat per Barcelona per fer això mateix a la reunió anual d’exalumnes de l’EAE Business School. Cap al final de l’entrevista amb l’ARA, la seva contenció ha mutat en entusiasme en defensa de la seva teoria: les grans tecnològiques no són el millor lloc per treballar.

Què va ser diferent, a LinkedIn?

En totes les feines que havia tingut, el meu paper era canviar una cosa que algú havia fet abans. En canvi, a LinkedIn ningú havia fet res. Va ser la primera vegada que em preguntaven quina cultura volia per a l’empresa.

I quina cultura volia?

Una cultura en què el treballador sentís que podia fer la seva feina, que se sentís inspirat, que pogués combinar-la amb la família i on percebés que fa coses que importen. El director em va dir que era just el que ell volia, i ho vaig construir des de zero.

I ara a Stanford s’ensenya aquest procés com a cas d’èxit... Quin va ser el truc?

Soc generalment escèptic quan la gent parla de cultura empresarial. El que va passar a LinkedIn és que teníem una bona idea de negoci i, alhora, ens feia por Google o Facebook ens la robés. Vam creure que la solució era contractar ràpidament, però la gent volia anar a les grans empreses. Fins que ens vam adonar que, com que no podíem pagar més diners que ells, ni tenir edificis maquíssims o menjar gratuït per als empleats, la clau era convèncer la gent que l’experiència de treballar amb nosaltres era millor que a qualsevol altre lloc.

Però justament Google té aquesta fama, no?

Google és tan gran que quan treballes allà fas una tasca, en veus només una part. En canvi, si venies amb nosaltres ho podies fer tot. A més, nosaltres com a directors vam assumir un compromís molt fort amb els nostres treballadors: no posàvem barreres i els deixàvem fer gairebé qualsevol canvi intern o projecte que ens demanessin fer.

Si aquesta és la clau... com es pot aplicar en grans empreses, amb una estructura molt establerta?

És molt difícil. Per començar un procés cal acceptar que hi ha alguna cosa que s’ha de canviar. Molta gent s’hi resisteix, i això és part de la naturalesa humana, però si opten per continuar fent el mateix que fan, en el fons l’únic que estan decidint és si morir abans o després. Tot dependrà de com sigui de competitiva l’empresa.

Vol dir?

Miri General Electric: l’empresa més valuosa de la història americana fins als 2000, i en els últims 20 anys ha perdut gairebé tres bilions de dòlars de valor a borsa! I no és perquè siguin burros, és perquè és molt difícil fer el canvi.

Pel que diu, ni tan sols Facebook i Google tenen la recepta de l’èxit...

Just ara estem començant a descobrir totes les lleis que s’han saltat Google i Facebook, i que irresponsables que són: amb totes les dades que tenen de nosaltres ens estan venent. Som prostitutes per les nostres dades. Han reconegut que venen dades de nens consumint YouTube i a ningú li importa! Facebook manipula la gent per a les eleccions nord-americanes i al govern li és igual. Són icones, sí, però penso que l’enlluernament està disminuint.

En definitiva, que tampoc són el referent.

Hi ha bones lliçons per aprendre’n, però també cal tenir en compte les coses negatives: s’han hagut de saltar moltes lleis per arribar a ser qui són. Fixi’s en Uber. ¿Hi ha alguna llei que no s’hagi saltat? I miri tota la gent que hi ha invertit... Quin incentiu tenen, doncs, per fer les coses bé? Però també hi ha una lliçó en aquest sentit. No dic que la clau sigui saltar-te la llei, però potser sí que ho és estar al límit i, sobretot, ser ràpid: això no va de tenir una idea boníssima, sinó més aviat la rapidesa amb què t’adaptes al canvi.

Com s’ajuda una empresa gran i establerta a adaptar-se al canvi? O a fer-lo, directament?

Hi ha diverses estratègies. La del BBVA, per exemple, és crear un equip d’innovació que es vagi escampant per tots els departaments del banc, però també es pot contractar gent amb capacitats diferents, o fins i tot contractar nous directius. Probablement la clau és en la barreja d’aquestes tres coses. El que segur que ha de passar és que s’acabin els privilegis per als alts executius, les places de pàrquing només per als importants, les portes de despatx tancades...

I això passarà?

Les coses canvien: als anys 90 la tendència era deslocalitzar el treball portant-lo a l’Índia, la Xina o les Filipines, i no va funcionar. Als 2000, gestionar les dades també a aquests països, i ara resulta que les dades són el punt central dels negocis!

Fins que torni a canviar la cosa...

I què passa si d’aquí tres anys ens diuen que les dades no eren tan importants? [Riu] Ara entens per què cada vegada bevem més? Ningú sap què passarà. M’encanta l’exemple de les motos elèctriques de lloguer: fa menys de dos anys que són al mercat i ja n’hi ha per tot arreu. Bird ha sigut l’empresa que ha arribat més ràpid al milió de dòlars a Silicon Valley. ¿Com pot ser que una empresa amb poc recorregut, teòricament sense futur (diuen que d’aquí uns anys no conduirem) i amb poc marge de benefici sedueixi la gent per anar-hi a treballar? El talent hi va perquè el negoci realment valuós avui dia és saber construir una cosa nova i important des de zero.

¿Ja hi ha lloc perquè tothom vulgui ser o sigui emprenedor?

L’altre dia en parlava amb el meu fill, que, esclar, ara vol ser youtuber. Jo li vaig preguntar com s’aconseguien els seguidors i ell de seguida va veure que havia de fer alguna cosa que la gent vulgui veure. I aquesta és la lliçó: has de fer coses que aportin valor a la gent. Penso que a llarg termini és més valuós per a la societat que hi hagi molta gent pensant com crear coses de valor que no pas preparant-se per treballar per a una altra persona.

horts

L’auge dels horts urbans ha portat molta gent que no tenia cap relació amb l’agricultura a convertir-se en experts en verdura. Però, més enllà de ser un hobby saludable, una font de menjar sa i una bona manera d’omplir de més espais verds les ciutats, ¿quin cost té un hort urbà per a la butxaca del pagès aficionat?

Un hort urbà pot tenir moltes mides, des d’un test gran fins a diversos metres quadrats en cas que es pugui instal·lar en una terrassa gran o si es té un jardí amb prou espai. Per a aquest article s’han pres quatre mides estàndard d’entre 0,5 i 5 metres quadrats i s’ha calculat el cost tant de la terra com de les taules d’hort necessàries per crear un hort urbà des de zero (tot i que, en cas que es disposi del terreny adequat, les taules no són necessàries i es pot plantar a terra). El cost per litre de terra és d’uns 25 cèntims, i una taula de cultiu pot variar entre els 80 i els 250 euros segons la mida, que varia: pot ser de menys de mig metre quadrat fins a quasi tres.

• 

Horts urbans: el cost principal és començar-los

De fet, la major part del cost d’un hort és tenir-lo a punt per primer cop. A més de les taules, és necessari comprar les eines adequades per tenir-ne cura (en aquest cas, el cost és, si fa no fa, el mateix independentment de la mida de l’hort). Comprar les plantes representa un cost petit, que pot ser d’entre dos i vint euros, tot i que frega els zero euros si s’opta per fer el planter a casa amb les llavors. Sí que variarà el cost si es fa una instal·lació de rec automatitzat o semiautomàtic, la qual cosa pot ser útil en cas que l’hort es trobi en una segona residència o si, amb freqüència, es passen força dies seguits fora de casa, durant els quals ningú el podrà regar. Calcular el cost d’un sistema de rec depèn molt de les característiques de l’hort i de la distància respecte a la font d’aigua.

Un altre element a tenir en compte és quines verdures es planten. Per a l’anàlisi d’aquest article hem agafat un hort amb monocultiu (amb un únic producte), però tots els experts recomanen tenir plantes diverses alhora i rotar anualment els conreus per tal de mantenir la terra més rica, ja que cada tipus de verdura consumeix nutrients diferents de la terra i n’hi aporta de nous.

Concretament, el gràfic analitza quatre de les verdures més comunes als horts mediterranis: tomàquet, pebrot, albergínia i carabassó. No s’han analitzat altres plantes més difícils d’avaluar i amb més volatilitat en la producció, com serien els llegums -pesoleres, mongeteres o faveres- o plantes de les quals es consumeixen les fulles, com ara enciams, cols, bledes o espinacs.

Les quantitats produïdes depenen de molts factors, per la qual cosa el quilos que es cullin al final de la temporada variaran cada any segons el municipi on es trobi l’hort, l’exposició al sol, el temps que faci al llarg de l’any, el moment de l’any en què es plantin i la varietat. Per exemple, amb els tomàquets, els cherry tenen una producció molt més petita, pel que fa a pes per planta, que altres varietats, com els de penjar o els de Montserrat. El mateix passa amb qualsevol altra verdura.

Curiosament, tot i que sembli que un hort demana força consum d’aigua, el cost acaba sent petit en comparació amb la inversió abans de començar. El consum d’aigua per a cada verdura és diferent, però fins i tot en els horts més grans difícilment passarà dels deu euros.

Constància per estalviar diners

Una tomaquera ben cuidada pot produir entre quatre i dotze quilos de tomàquets cada any. Tenint en compte que, en un supermercat mitjà de qualsevol ciutat, és normal trobar un quilo de tomàquets a tres euros, l’estalvi que suposa per a la bossa de la compra pot variar entre els 12 i els 36 euros anuals per planta. Si es manté l’hort durant un any, s’hi perdran diners, però un cop està instal·lat, l’estalvi a l’hora de fer la compra pot ser considerable si es manté la producció temporada rere temporada. La clau, doncs, és la constància (i la disponibilitat) necessària per mantenir l’hort operatiu al llarg de tot l’any

els kurds

Resulta difícil endevinar quin tipus d’operació creia Donald Trump que Turquia volia executar quan va parlar dissabte passat amb el seu homòleg turc, Recep Tayyip Erdogan. També es fa difícil dir si li preocupava la seguretat dels seus aliats kurds. Resulta difícil, perquè el mateix comunicat de la Casa Blanca sobre la trucada, en què va anunciar la sortida de les tropes nord-americanes del Kurdistan sirià, recollia que l’exèrcit turc es disposava a iniciar “una operació al nord de Síria planificada des de fa temps”. Conclusió: Washington donava llum verda a Erdogan. És cert que, un cop en marxa, per al president va passar a ser sobtadament una “mala idea”, però més tard va tornar a reconèixer que Turquia “fa molts anys que vol fer això”. Per tant, l’únic fre o advertència que Trump s’ha atrevit a fer a Erdogan és que si el seu govern se sobrepassa, els Estats Units “destruiran” l’economia turca. Lluny de concretar on posa els límits, el president va fer mostra de cinisme i va dir que espera que Turquia dugui a terme la seva operació “de la manera més humana possible”.

Acostumats a fer tot tipus d’equilibrismes argumentals per donar suport a les decisions de Trump, en aquesta ocasió un bon nombre de republicans s’han escandalitzat amb la posició del mandatari davant la invasió turca. No és la primera vegada que passa: això sí, la discrepància es produeix sempre en matèria de política internacional, un terreny en què, aparentment, hi ha menys probabilitats de causar un conflicte entre el partit i Trump. En aquest sentit, i visiblement irritat, el senador Lindsey Graham, un home capaç de canviar sense rubor el seu argumentari per defensar el president -per exemple, en l’actual amenaça d’ impeachment -, va acusar la Casa Blanca d’“abandonar desvergonyidament” els seus aliats i va obrir així l’oportunitat perquè ressorgeixi l’Estat Islàmic. Graham va arribar a sol·licitar als seus seguidors a Twitter que resessin pels kurds abans de presentar una iniciativa legislativa bipartidista al Congrés per imposar sancions a Turquia, incloent-hi la congelació d’actius d’Erdogan i els seus ministres als Estats Units o la imposició de restriccions del visat. Donald Trump, per insòlit que pugui resultar, va respondre que està d’acord “amb les sancions” proposades per Graham. Malgrat això, sobre les acusacions d’abandonament dels aliats kurds, va argumentar que ells no els van “ajudar” en la Segona Guerra Mundial i que els EUA “ja han gastat molts diners ajudant-los”.

Mentrestant, la decisió del president d’abandonar els kurds incloïa el compromís turc de fer-se càrrec dels aproximadament 10.000 presos de l’Estat Islàmic sota custòdia kurda. En aquest sentit, i malgrat la insistència de Trump que els europeus s’han de fer càrrec dels terroristes procedents dels seus països, Washington va anunciar que ha traslladat diversos presos a instal·lacions dels Estats Units a l’Iraq i a Síria. Entre ells, dos dels quatre Beatles, ciutadans d’origen britànic acusats, entre d’altres, de l’assassinat del periodista nord-americà James Foley.