violencia

Dilluns que ve torna a ser 25 de novembre, el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones. Un dia que passa mentre la violència es queda. No va de números. Una sola dona assassinada sempre és una xifra altíssima. Va de visibilitzar i reclamar solucions reals per a un dels problemes més greus que pateix la humanitat. És terrorisme mundial el que agredeix, viola, segresta i mata les dones pel simple fet de ser-ho. I és el sistema qui protegeix la violència i les desigualtats. Mireu per totes les escletxes i hi trobareu un altre mur per tirar a terra. Però som aquí per enderrocar els bastions que ens condemnen a patir aquesta violència sistemàtica. Per fer-ho ens calen tots els dies de l’any i tota una societat exigent amb els drets de les dones. Activament indignada amb la violència.

Fa dos anys van violar una dona al programa Gran Hermano de Telecinco. Mentre es produïa l’agressió, els responsables del programa no van intervenir. Ella estava inconscient. Per un suposat i cínic respecte per la víctima, no se’n va parlar en públic en aquell moment. Però a ella li van fer veure el vídeo de la violació mentre, al mateix temps, gravaven la seva reacció. Aquests vídeos no es van emetre però es van enregistrar. I hi ha qui els publica. També per un tema d’audiència. Quan l’únic que compta és l’audiència i els diners que genera; quan el fre el controla la cobdícia i el masclisme, qualsevol fet execrable es converteix en un espectacle. El silenci i la manca d’auxili protegeixen l’agressor. Utilitzar la víctima per vendre és repugnant. I massa habitual. En el món que voldríem, el que s’hauria de fer és tancar aquesta cadena i posar ordre a l’abocador. En el món en què vivim, tot és possible. Violar en un programa de televisió i que et deixin fer. Elevar a la categoria màxima el masclisme en totes les seves representacions quotidianes i donar més veu als feixistes, que si pugen és també perquè tenen la complicitat i la difusió de les clavegueres. Qüestionar el feminisme i ridiculitzar-lo perquè es forma part de l’engranatge que no vol perdre els privilegis de l’opressió. I així fins a no sé quines hores de la nit i del dia.

La Manada ha tornat a judici per una altra violació en grup. Aquesta vegada, en lloc dels Sanfermines, eren a les festes de Pozoblanco. També hi ha vídeos. Els que van registrar ells amb els seus telèfons, que van lliurar a la policia. Per vantar-se’n, suposo. L’advocat defensor d’aquests depredadors diu que s’han “vulnerat els drets fonamentals” en l’obtenció d’aquestes imatges. Els drets fonamentals de les dones es vulneren diàriament. El sistema judicial és masclista, les lleis són masclistes, els fonaments sobre els quals encara ens organitzem socialment i políticament, són masclistes. La Manada no va tenir un judici paral·lel. Va ser al carrer on es va fer justícia. Perquè estem indignades amb aquestes sentències que prometen llarga vida als violadors. Perquè segons la sentència de la Manada de Manresa, la violació a una noia de 14 anys es considera abús sexual. Perquè, com que la noia estava inconscient, no va caldre utilitzar la violència per violar-la. Vivim en un món que nega que una violació sigui un acte de violència. Vivim en un món terrible on cada setmana es pot escriure el mateix article amb diferents víctimes.

El 25 de novembre ens manifestarem. Perquè a les dones ens insulten, ens agredeixen, ens prostitueixen, ens compren, ens violen, ens segresten, ens maten. Tenim milions de motius per desesperar-nos. Però no ho fem perquè ens tenim a nosaltres. L’endemà. I l’altre.

sense corbatisme

En temps d’innovació disruptiva i progressisme progre, gosar conservar ja és anar a contracorrent. En època de populismes, defensar la responsabilitat de les elits a molts els deu sonar a heretgia. Davant el presentisme abassegador de les xarxes, reclamar i exercir la memòria és directament una provocació. De tot això va l’assaig Memòria i caos (Proa), de Valentí Puig, un dels nostres millors conservadors. Potser l’únic? No, n’hi ha més, però són pocs els que s’hi declaren tan explícitament adscrits. Valentí Puig mai ha amagat la seva militància a favor de les bones i velles maneres, de la corbata i el tracte de vostè, del respecte per la saviesa sedimentada al llarg dels segles, de l’autocontrol en societat i del rebuig de la cultura low cost.

Nascut a Palma el 1949, és un autèntic home de lletres, de lectures i escriptura (autor de més de quaranta títols), el que abans es coneixia com un intel·lectual, però no dels de la torre d’ivori, sinó dels que baixa a l’arena. Planià de tota la vida, a diferència del de la boina com a màscara, ell s’ha disfressat d’urbanita a l’anglesa, de gavardina i whisky. És un gentleman que va per lliure, que no ha encaixat mai del tot en una Espanya sense liberals -malgrat esforçar-s’hi- ni en una Catalunya on l’hegemonia intel·lectual fa dècades que està en les esquerres. Com a mallorquí escèptic i com a home d’ordre i d’estat (de statu quo ) però de cultura catalana, el xoc dels nacionalismes castellà i català l’ha agafat sempre a contrapeu. I tot plegat no ha fet sinó reforçar el seu conservadorisme particular i incòmode (per als altres, no per a ell).

Memòria i caos és un nou gest d’autodefensa. Com si digués: “Tot se’n va en orris, però jo soc aquí per recordar-vos el que esteu oblidant”. Europa naufraga, la democràcia ha esdevingut una emocràcia en què tothom es considera víctima, el liberalisme deriva en autoritarisme barroer, llegir s’ha convertit gairebé en una excentricitat i la vida pública ha agafat formes de narcisista i consumista “metàstasi hortera”. Fa seu el Joan Maragall que el 1906 escrivia: “Anem pels camins de la civilització a grans passos de salvatge”. Així es com veu Valentí Puig el món: com una colla de salvatges malcriats que, si no vigilem, ens ho carregarem tot.

El seu crit d’alerta és que sense memòria no hi ha Història ni destí. Defensa les identitats enfront dels no-llocs, els bons costums enfront de la “sentimentalitat instantània”, l’autoritat enfront de la permissivitat covarda, la vellesa enfront de l’eterna joventut, la llibertat individual enfront de “l’imperi banal de la correcció política”, el bé comú enfront de l’egoisme autosatisfet i tecnohedonista, la humanitat enfront de la posthumanitat, l’exigència discursiva enfront del tuit sincopat, l’ideal del mèrit enfront de la utopia igualitària, el coneixement de la tradició per ser lliures i l’elitisme no com a privilegi sinó com a deure. Tot un programa: el passat com a futur

PASSANT DE DEMOCRACIA

Jo ja voldria escriure sobre la serenor en dies de bronca permanent, però he d’omplir una columna just quan comença el “dia de reflexió”, després de dies de campanya en els quals els líders semblava que ja no tenien per què exercir la qualitat humana de pensar. Una columna que, a més, es publicarà quan ja estigui clar el caos dels resultats electorals. Malgrat que m’estimaria més fer un poema, crec que he d’escriure sobre democràcia, sobre com educar a casa, a l’escola, perquè els adolescents no passin també de la democràcia. Sortosament ja passen de mítings, debats i declaracions, però, per pocs que n’hagin vist o sentit, han flipat. A l’escola democràtica (aquella on es practica la democràcia i no la que ensenya una assignatura de democràcia), no quedarà més remei que ajudar-los a descobrir que participar, decidir i conviure és alguna cosa més que la democràcia parlamentaria i les eleccions d’aquests dies. I, perquè no acabin sent com nosaltres, en qualsevol espai on tinguem capacitat educativa caldrà ajudar-los a descobrir cinc paranys de l’espectacle polític d’aquests dies.

En primer lloc, que la democràcia no té res a veure amb els eslògans buits, amb les frases de màrqueting que han sentit. Hauran de poder descobrir que, quan ells i elles debaten sobre idees, fan democràcia. Després, caldrà aclarir que, malgrat que els líders polítics tendeixen a ser hipòcrites, les promeses es fan per complir-les. Encara poden trobar sentit a l’honestedat de donar la paraula. El compromís encara forma part del seu humanisme vital adolescent. No cal insistir gaire en aclarir que hauria d’estar èticament prohibit dir mentides. Com que els eduquem per descobrir la falsedat, per trobar la veritat darrere les informacions, ara estan sorpresos veient com senyors adults seriosos diuen tranquil·lament falsedats. Saben que no hi pot haver democràcia en la manipulació. Els eduquem per descobrir el que comparteixen, el que tenen en comú, malgrat sentir-se diferents o tenir idees contraposades. Han de mantenir la vivència que la democràcia no és un xoc d’enemics sinó un acord de majories, respectuós sempre amb les minories, que l’altre sempre té un punt a respectar. Finalment, hauran de descobrir que, malgrat que cada grup manipula la llei al seu gust, la democràcia que practiquen també significa respectar les normes compartides o acordar com canviar-les.

XILE

L’acord més important des del final de la dictadura a Xile es va tancar quasi a les tres de la matinada de divendres a l’antic Congrés de Diputats de Santiago, la capital. Partits del govern i de l’oposició van firmar un document consensuat de manera transversal que defineix els punts principals per obrir un procés constituent i deixar enrere la carta magna actual, dissenyada i instaurada l’any 1980, sota el règim d’Augusto Pinochet. Aquesta era una de les principals demandes dels manifestants que ocupen els carrers a Xile des de principis d’octubre. Amb tot, és una incògnita saber si això posarà fi a les mobilitzacions.

“Aquesta nit és històrica per a Xile”, va dir el president del Senat, Jaime Quintana, encarregat d’anunciar l’acord. “Som responsables, efectivament, de moltes de les injustícies que els xilens ens han assenyalat”, va afegir, a més de remarcar que es tracta d’“una sortida pacífica i democràtica a la crisi” que “busca un nou contracte social a Xile”.

Un dels principals assoliments és la convocatòria d’un plebiscit que l’abril de l’any que ve preguntarà a la ciutadania si vol o no una nova Constitució i, en cas afirmatiu, si l’òrgan que haurà de redactar-la ha d’estar conformat per parlamentaris i membres de la societat civil o només per aquests últims.

Les negociacions han provocat discrepàncies entre coalicions i partits, fins al punt que un sector de l’esquerra xilena -el Partit Comunista i part del Front Ampli- va decidir apartar-se de la discussió. Si no hi ha sorpreses, el més probable és que la societat xilena aposti pel canvi, que ha estat una de les demandes principals durant les setmanes de protestes. Segons les enquestes, vuit de cada deu ciutadans volen una nova carta magna. El dubte principal, però, recau ara en la reacció del carrer a l’anunci dels polítics. Els partits van reconèixer ahir que aquesta fita històrica és el resultat de la pressió constant de la ciutadania, però encara està per veure si la notícia pot arribar a frenar definitivament la mobilització.

Si el procés avança, es podrien impulsar els “canvis estructurals” que la ciutadania reclama. Però ¿quines són les principals controvèrsies que provoquen el rebuig de la Constitució actual? Hi ha dos punts fonamentals de la carta magna que són la base de la legalitat que se’n deriva i que articulen el model neoliberal que fixa les polítiques econòmiques i socials a Xile.

Propietat privada

Més cabdal que els drets humans

El primer punt polèmic de la carta magna actual és que dona tanta rellevància al dret a la propietat que el col·loca fins i tot per sobre dels drets humans. Un dels exemples més clars d’això és la regulació de l’aigua, que estableix el Codi d’Aigües aprovat el 1981. Segons aquest reglament, l’estat entrega drets d’ús d’aigua a les persones que els sol·liciten, que automàticament es converteixen en propietàries de l’aigua (superficial o subterrània) d’una zona concreta.

Majories parlamentàries

Obstacles per a canvis legislatius

El segon punt polèmic de la Constitució té a veure amb els quòrums parlamentaris necessaris per aprovar lleis orgàniques i altres normes. Per modificar una llei de certa importància, les majories han de ser tan àmplies que pràcticament mai s’hi arriba, cosa que facilita el veto de les minories parlamentàries. Aquestes dues premisses -la del quòrum parlamentari i el dret a la propietat privada- van permetre a la dictadura construir un model que no garanteix l’accés a drets bàsics com les pensions, la salut i l’educació.

Sistema de sanitat

Tots els serveis són privats

En matèria de salut, la Constitució obre la porta a privatitzar la seguretat social, i això és el que va passar a Xile. A partir del 1981 es van crear les anomenades institucions de salut preventiva (Isapres), una mena d’assegurances mèdiques privades que integren els grans grups econòmics del país, però també clíniques, centres mèdics, farmàcies, drogueries i laboratoris. Tots operen sota la lògica de la lliure competència i, per tant, a Xile només existeix la sanitat privada.

Pensions

En mans d’empreses financeres

Aquell mateix any, José Piñera, germà de l’actual president xilè, va posar en marxa un model de pensions privat, de “capitalització individual”, a través del qual empreses financeres (conegudes com a administradores de fons de pensions, AFP) inverteixen els estalvis dels contribuents en el mercat de valors. En altres paraules, només existeixen els plans de pensions privats. Les AFP concentren el 75% del PIB xilè, però malgrat això les pensions actualment són un 80% més baixes que l’últim salari percebut pels treballadors.

Educació

Preus desorbitats

La Constitució també avala que entitats privades puguin administrar escoles i instituts d’educació amb recursos públics i sense garanties de qualitat de cap tipus. Sota la mateixa lògica, la liberalització total de l’educació superior va provocar un augment exorbitant del preu de les carreres universitàries i en va restringir l’accés. Avui els estudis de grau en una universitat pública a Xile costen entre 20.000 i 50.000 euros -quasi el mateix que a les privades-, i la majoria dels joves i les seves famílies han de recórrer a un préstec bancari per estudiar.

Reivindicació als premis Grammy

La cantant xilena Mon Laferte va aprofitar ahir l’escenari de la catifa vermella, per on va desfilar com a guanyadora d’un premi Grammy Llatí, per reivindicar les protestes al seu país contra el govern neoliberal de Sebastián Piñera i les desigualtats socials a Xile.

“Això és per a Xile”, va dir en la pregala dels Grammy Llatins mentre mostrava el seu tors nu, sobre el qual havia escrit amb lletres negres “A Xile violen i torturen”. Laferte també va llegir uns versos d’una cantautora xilena, La Chinganera: “Chile, me dueles por dentro, me sangras por cada vena, me pesa cada cadena, que te aprisiona hasta el centro. Chile afuera, Chile adentro ”. La cantant va ser guardonada ahir amb el millor disc de música alternativa pel seu últim treball, Norma.

excuses

a sabem que finalment el clàssic suspès precipitadament entre el Barça i el Madrid es jugarà el dimecres 18 de desembre a les 20 h. Afortunadament, les amenaces de Tebas de jugar al migdia un dia entre setmana no s’han complert. Tot i això, l’ha posat en una hora que farà que molta gent plegui abans de la feina, sobretot a les comarques més allunyades de Barcelona.

La decisió política d’ajornar el clàssic sempre ens deixarà els dubtes de saber a qui hauria beneficiat haver-lo jugat a l’octubre o de si és millor jugar-lo al desembre. A priori sembla que el mes passat el Madrid estava en una situació límit i que en canvi ara es troba reforçat. Valverde segueix oferint dubtes de joc, però continua liderant les competicions en què participa. Amb tot, això no evita que hi hagi polèmica. Aquesta vegada el tema és el descans amb què arribaran al partit els uns i els altres. El Barça jugarà 29 hores abans que el Madrid el partit previ al clàssic. I això ha fet enfadar la cúpula del Madrid, que no té gaire bona relació amb Tebas, responsable de fixar l’horari. I quan comencen amb les excuses, quan es posen la bena abans que la ferida, és que no les tenen totes sobre sortir del Camp Nou amb un resultat positiu.

Perquè aquesta estupidesa del descans i de l’horari, que ja van fer servir en l’època de Mourinho, és una de les teories més absurdes del món del futbol. Sobretot quan estem parlant de més tres dies de diferència entre partit i partit. Només cal mirar una mica l’hemeroteca i veure que dels últims 20 clàssics el Madrid ha descansat més en sis ocasions. En canvi, el Barça només ha descansat més que el Madrid quatre vegades. I sabeu què?

El dia que el Barça va guanyar 0-3 al Bernabéu, el 2017, el Madrid venia de descansar 27 hores més. L’any passat els blancs havien jugat 24 hores abans que el Barça en Champions i van perdre 5 a 1 al Camp Nou. I així podríem seguir, com en el famós 5-0 de Guardiola a Mourinho. Aquella setmana el Madrid havia jugat en Champions el dimarts i el Barça el dimecres. Deixem-nos de tonteries. El Barça ha guanyat infinitat de vegades el clàssic els últims anys, a casa i a fora. I no és qüestió d’horaris, és qüestió de futbol i de talent.

Ah, per cert, repassant estadístiques he tornat a veure el 5-0 del 29 de novembre del 2010. No ho feu si no voleu entrar en un estat de nostàlgia desesperant. Han passat només 9 anys, però el futbol del Barça ha canviat radicalment. D’acord que aquell era el millor equip de la història i que no es repetirà mai més. Però entre allò i això d’avui dia segur que hi ha un terme mitjà.

disbarats

Els deu dies de campanya electoral que acabem de viure ens han deixat, especialment en els debats entre partits, una col·lecció de disbarats de grans dimensions. El format rígid dels debats, que dificultava les rèpliques entre candidats i impedia que els periodistes repreguntessin, ha facilitat que afirmacions completament falses hagin quedat sense correcció. Potser els polítics que podien rebatre-les no van voler perdre el seu valuós temps de pantalla corregint els errors d'altres candidats per poder concentrar-se en defensar les seves propostes o arguments. Una llàstima.  A campanya acabada i eleccions realitzades cal, tanmateix, corregir tants disbarats com sigui possible. En l'àmbit econòmic i pressupostari n'hi ha una colla.

Crònica del debat electoral a cinc, per David Miró

La més espectacular de les falsedats ha estat la que han repetit els candidats de Vox: cal eliminar les autonomies, que malbaraten els recursos de què disposen, i dedicar la seva despesa (parlaven de noranta mil milions d’euros) a pagar pensions. Què es perdria si s’eliminés la despesa de les comunitats autònomes? La salut i l’ensenyament són competències completament transferides a les comunitats. Per al conjunt de les comunitats la despesa puja, precisament, a noranta mil milions d’euros. És el 24% de la despesa de totes les administracions públiques! I és el gruix de la despesa de les comunitats. La resta de la despesa també és socialment molt valuosa. Inclou des de l’obra pública a la cultura, la promoció econòmica, la protecció social, l’habitatge, la policia, la justícia, la promoció de l’ocupació, el medi ambient, etc. De fet, és difícil trobar despesa “inútil”.  Si n’hi havia, les retallades que es van haver d’aplicar durant els anys de la crisi de les finances públiques la van eliminar tota. Si això és cert en general per a totes les comunitats autònomes, ho és encara més per a la Generalitat, sempre maltractada fiscalment i que ha patit retallades més grans que les de la majoria dels governs autonòmics i comparable a les d’altres comunitats mediterrànies.

Vox demonitza la despesa autonòmica amagant que és eminentment social

Vox demonitza la despesa autonòmica amagant que és eminentment social. És fàcil adonar-se que la falsedat repetida amb insistència vol legitimar la destrucció de l’autogovern autonòmic, però potser també l’eliminació de la despesa social que, en el seu afany de privatització extrem, deu desitjar que les administracions públiques deixin de proveir. La demonització de la despesa autonòmica també ha sigut característica dels programes de Ciutadans i també de la demagògia del Partit Popular, excepte quan s’acosta al poder i com a executiu s’ha de fer més responsable.

Un altre disbarat repetit pels principals exponents dels partits de la dreta unionista és la negació del dèficit fiscal català. Afirmen que paguem per renda i rebem per ciutadania. Han arribat a afirmar que l’Estat ha apostat per Catalunya i ha realitzat moltes inversions que permeten que tingui unes excel·lents infraestructures. Ben al contrari! El dèficit fiscal català és tan autèntic que no l’ha aconseguit eliminar ni Cristóbal Montoro quan era ministre d’Hisenda i va promoure el “sistema de cuentas públicas territorializadas”, que volia ser la superació de les balances fiscals. El que va obtenir va ser aproximadament el mateix que s’obtenia amb les balances fiscals. Tots els experts saben calcular quina és la part que es redistribueix territorialment per l’efecte de pagar per renda i rebre per ciutadania. A Catalunya, un 2% del PIB. La resta, fins a arribar al 8% del dèficit fiscal, és decisió discrecional del govern de l’Estat. Aquests sis punts de PIB són més de dotze mil milions d’euros per a Catalunya.

Una de les conseqüències més vistoses d’aquesta discrecionalitat ha estat la subinversió en obra pública responsabilitat del govern estatal. L’abandonament de les infraestructures de la xarxa de Rodalies és responsabilitat directa de l’Estat, com ho és la negativa a construir l’eix ferroviari mediterrani. La mancança és tan vistosa que els governs centrals de vegades l’han de reconèixer i han de prometre augmentar la inversió estatal a Catalunya. Rarament ho fan, dissortadament.  

Si subinvertir en infraestructures de transport indispensables és greu, encara ho és més que el model de finançament, amb l’excusa de la igualtat de tots els ciutadans, dediqui la mateixa despesa per càpita a tots els serveis públics, independentment del cost de la vida. D’aquesta falsa igualtat en resulten greus diferències en la provisió de serveis, que han quedat dolorosament recollides en el nou índex de progrés social que calcula la Unió Europea. Catalunya passa de la quarta comunitat espanyola per PIB per càpita a la dotzena en índex de progrés social. És la conseqüència del dèficit fiscal: menys serveis públics.

En definitiva, hem sentit falsedats repetides amb insistència i cal dir-les. Però, no ens enganyem, són falsedats que deliberadament busquen perjudicar el benestar dels ciutadans de Catalunya.

horari

La mesura estrella per acabar amb les hores extres no pagades a Espanya i garantir que entre jornada i jornada hi hagi un descans mínim de 12 hores avança a mig gas. Quan es compleixen sis mesos des de la seva entrada en vigor al maig, el ministeri de Treball només ha posat 107 infraccions per incomplir la nova normativa del govern espanyol, segons va informar ahir en el primer balanç de la Inspecció. Les sancions imposades a empreses per saltar-se la normativa tan sols suposen, de moment, una factura de 113.181 euros. És una proporció petita dels 1,2 milions d’euros que el ministeri de Treball ha reclamat entre el maig i l’octubre a les companyies que no respecten en general el temps de treball de la seva plantilla.

Des del maig la Inspecció ha posat en marxa 2.010 expedients per investigar exclusivament si les empreses compleixen amb la llei de fitxar a la feina. Tot i així, aquests processos avancen lentament i només n’han finalitzat 505. Amb les primeres dades a la mà, però, el ministeri ja pot assegurar que una de cada cinc empreses investigades no s’adequa a la normativa. A algunes l’administració les ha sancionat directament, mentre que prop de 200 han rebut un requeriment perquè rectifiquin. Si es tenen en compte tots els casos relacionats amb el temps de treball, en l’últim semestre des del maig es van obrir 5.363 expedients, dels quals 980 van acabar en sanció, gairebé un 10% més que en els sis mesos anteriors.

Contactats per l’ARA, ni el ministeri espanyol ni la Generalitat van facilitar ahir dades segregades sobre quantes sancions s’han imposat a Catalunya relacionades amb el registre horari. L’única xifra sobre aquest tema la va donar el conseller de Treball, Chakir el Homrani, fa dues setmanes. Per ara la Inspecció de Treball ha rebut 73 denúncies a Catalunya per començar a indagar sobre el compliment de la norma. Això no vol dir que totes elles acabin amb una sanció. Després de rebre l’alerta, l’administració ha d’investigar-la i si hi ha motius per posar en marxa una actuació, obrir un expedient. És aleshores quan pot decidir si sanciona l’empresa en qüestió.

Davant les dades publicades pel ministeri, el sindicat UGT creu que el nombre d’empreses que estan incomplint el registre horari és molt més elevat que les que ha detectat Inspecció. “Hi ha moltes companyies que incompleixen, però l’administració no té prou mitjans per poder abordar la normativa”, assegura la secretària de política sindical de la UGT a Catalunya, Núria Gilgado. De fet, el sindicat ja està preparant les primeres denúncies per presentar-les a Treball, entre les quals n’hi ha una contra la seu de la multinacional espanyola Acciona a Badalona. Per sectors, des de la UGT asseguren que on s’estan registrant més infraccions és a l’hostaleria, seguit per les empreses sociosanitàries i comerç.

Al sindicat CCOO també li preocupa que el registre s’hagi convertit en una excusa perquè algunes companyies posin en dubte els temps de descans dels treballadors. “Han aprofitat que la norma no els agrada per negociar si un descans per anar al lavabo forma part de la jornada laboral”, lamenta Cristina Torre, responsable d’acció sindical de CCOO a Catalunya. En la seva opinió, és necessari que el registre horari també serveixi per deixar clar que els moments en què l’empleat ha d’estar de guàrdia i posar-se a treballar en cas que hi hagi una urgència són hores extres. “L’incompliment absolut de la norma és més fàcil de detectar, però hi ha altres consideracions”, apunta.

Per vetllar perquè l’obligació de fitxar a la feina es respecti, el ministeri de Treball va assegurar ahir que posarà en marxa una nova campanya específica l’any que ve. La Generalitat també va afirmar que incrementarà els esforços de la Inspecció per aconseguir que les empreses compleixin la llei. Però per molt que l’administració posi en marxa investigacions i sancions, els sindicats hi segueixen veient un obstacle. Les multes per no registrar la jornada laboral arriben com a molt als 6.250 euros i, per tant, no són un impediment per a les grans empreses. A més, i en l’extrem oposat, és més complicat que a les companyies petites i sense representació sindical els mateixos treballadors denunciïn les infraccions a la Inspecció de Treball.

Poc impacte en les hores extres

Encara que comenci a haver-hi dades sobre la seva implementació, tampoc queda gaire clar quin és l’efecte de l’entrada en vigor del registre en la qualitat de vida dels treballadors. L’aplicació de la norma no ha suposat un gran descens d’hores extres no pagades. En el tercer trimestre d’aquest any, segons dades de l’Enquesta de Població Activa, es van fer 2,2 milions d’hores extres sense remunerar, una xifra que representa un descens de l’11% respecte al mateix període de l’any passat. Els sindicats, però, deixen clar que la baixada d’aquestes hores no només és fruit d’haver de fitxar a la feina, sinó, sobretot, de l’alentiment de l’economia espanyola, que fa que no sigui necessari que els treballadors hagin de fer més hores del que preveu el seu contracte. El pròxim balanç del registre horari haurà d’aclarir més incògnites.

Les xifres dels primers sis mesos de fitxar a la feina

107

És el nombre de multes que ha posat el ministeri de Treball a les empreses per incomplir la normativa. Des del maig n’ha aplicat 873 més relacionades amb el temps de treball.

-11%

El principal objectiu de fitxar a la feina és evitar que els treballadors facin hores extres sense cobrar-les. Aquestes hores, però, només han baixat en el tercer trimestre d’aquest any un 11% respecte al mateix període de l’any passat a l’Estat. Segons els sindicats, el descens es deu sobretot a l’alentiment de l’economia.

113.181 €

És la quantitat que la Inspecció ha recaptat amb les multes per saltar-se el registre. La llei preveu sancions de 626 a 6.250 euros, que els sindicats consideren insuficients en el cas de les grans empreses.

73

La Generalitat no comparteix dades sobre quantes sancions s’han imposat a Catalunya. El conseller de Treball, Chakir el Homrani, va dir fa dues setmanes que s’havien presentat 73 denúncies.

2.010

El nombre d’expedients oberts és molt superior a les sancions, però només s’han tancat una quarta part dels processos. Per això els sindicats denuncien la falta d’efectius de la Inspecció.