el classic

El clàssic de Lliga més igualat dels últims anys ja batega. Batega a Barcelona i arreu del món, ja que és el principal partit en què tant el Barça com el Reial Madrid es projecten més globalment. Es preveu que tingui una audiència de 650 milions d'espectadors, repartits en més de 180 països. La ciutat fa dies que respira clàssic, enguany envoltat més que mai pel context social i polític del país, indissociable del que passa als carrers de la capital catalana i a Catalunya. L'estadi, per més que aplegui persones de procedència i ideologies diverses, és una pota més de Barcelona, una partícula crucial de la ciutat, una caixa de ressonància social i la casa d'un club que està intrínsecament lligat a la història de Catalunya i de la seva gent.

Valverde: "Esperem que la gent es pugui expressar lliurement, però amb respecte"

Aquest dimecres al vespre (20 h, Movistar La Liga), gairebé dos mesos més tard de la data inicial del partit que la Lliga presidida per Javier Tebas es va apressar a ajornar, el Camp Nou bategarà amb intensitat en un duel en què dues maneres d'entendre el futbol s'enfrontaran per acabar la nit al capdavant de la classificació. Feia gairebé una dècada que els dos conjunts no arribaven igualats a punts a un clàssic –des de la temporada 2009-10 amb Guardiola i Pellegrini a les banquetes i els dos equips amb 77 punts a la jornada 30–, un fet que suma transcendència a l'enfrontament.

• 

Suárez, un expert en marcar als clàssics / LLUIS GENE / AFP

"Està clar que volem acabar el partit per davant a la taula, però encara quedarà molta Lliga per jugar, passi el que passi", ha recordat Ernesto Valverde, en un intent de descarregar emocionalment el seu grup en un partit ple de connotacions, esportives i extraesportives. " Al vestidor sabem el que es comenta a fora, però el que més ens preocupa és el partit. A la resta de coses no hi podem arribar, nosaltres ens preocupem pels 90 minuts que hem de jugar", ha afegit el tècnic.

Barça - Reial Madrid: horari i on veure el clàssic per televisió

Valverde ha negat que sigui el clàssic més complicat que té des que va arribar a la banqueta blaugrana l'estiu del 2017, malgrat la igualtat a la taula i l'embolcall del partit. "Tots els Barça-Madrid són complicats, tots. En aquest, en el que em fixo és en el fet que estem empatats a la classificació i en el que pot passar al terreny de joc, en res més.  Esperem que la gent es pugui expressar lliurement, però també amb respecte. Estem convençuts que el partit es jugarà", ha sintetitzat.

Valverde ha dirigit el Barça 8 cops contra el Reial Madrid, aconseguint 4 triomfs, 2 empats i 2 derrotes

Com a entrenador del Barça, el Txingurri s'ha enfrontat vuit cops al conjunt blanc en partit oficial, i d'aquests partits només han perdut en els dos de la Supercopa d'Espanya, que els blaugranes van afrontar amb el tècnic tot just acabat d'arribar a Barcelona i després del culebró de la sortida de Neymar al PSG. Des de llavors, quatre triomfs i dos empats; curiosament, tots dos al Camp Nou. "El Madrid aquí acostuma a jugar bé i a fer bons partits, però estem preparats", ha afirmat Valverde, recordant l'empat (2-2) de Lliga de fa dues temporades, quan els blaugranes ja tenien el campionat al sarró i les taules (1-1) de l'any passat en l'anada de les semifinals de Copa. 

Fede Valverde i altres dubtes de Zidane

Però el futbol no hi entén de memòria i menys en un partit d'alt voltatge com el clàssic. "En enfrontaments així és igual com arribin els dos equips, perquè la motivació fa que les forces s'igualin", ha alertat Valverde. "El que compta no és el resultat, sinó el que demostrarem durant el partit. Recordo quan jo els jugava... Vivim per aquests partits", ha valorat Zinedine Zidane. Messi, Luis Suárez, Griezmann, Busquets, De Jong (que disputarà el seu primer clàssic) o Piqué, davant de Benzema, Kroos, Modric, Casemiro, Sergio Ramos... són futbolistes que viuen amb el cor els partits com el clàssic, un duel entre els millors, que acollirà un estadi i una ciutat que bateguen amb les grans nits de futbo

els lloguers

La tempesta econòmica que va causar la crisi fa temps que ha amainat, però els seus efectes encara són ben visibles, sobretot entre els joves, un dels col·lectius més afectats. Els problemes que tenen per accedir a l'habitatge n'és un exemple: només el 18,5% dels joves d'Espanya entre els 16 i els 29 anys estan emancipats. És la xifra més baixa des del 2002, segons les demolidores dades que l’Observatori de l’Emancipació ha fet públiques aquest dimarts corresponents al primer trimestre del 2019. La resta de joves, un 81,5%, continuen vivint amb els pares.

Les dades revelen que les noies (22,5%) s’emancipen més que els nois (14,8%), una tendència que és semblant a Europa. Si es tenen en compte només els joves a partir de 25 anys, la taxa continua sent molt baixa: sis de cada deu joves no han deixat l'habitatge familiar, una xifra que es redueix fins al 29,2% en el cas dels joves entre 30 i 34 anys.

“Les dades ens diuen que la situació, lluny de millorar, continua enquistada, i s'estableix cada vegada més una estructura econòmica en què l’emancipació juvenil és gairebé fictícia”, apunta Alejandro Delgado, responsable socioeconòmic del Consell de la Joventut d’Espanya, organisme responsable de l’informe de l’Observatori. Els autors de l’estudi hi apunten dues causes principals: la precarietat laboral (atur elevat, contractes temporals i sous baixos) i les dificultats per accedir a un habitatge.

Preu dels lloguers

El Consell de la Joventut adverteix que els preus del lloguer continuen creixent “a passos de gegant”, sobretot en comparació amb l’augment dels sous i de l’IPC. “La traducció immediata per a la població jove ha sigut un increment incessant de l’esforç econòmic necessari per pagar el lloguer d’un habitatge”, explica l’estudi. Les xifres són impossibles: els joves han de dedicar un 94,4% del sou a pagar el lloguer d’un pis, un percentatge que ha anat augmentant aquests últims anys. El 2018 era del 89% i fins a finals del 2011 se situava per sota del 60%. Les dades expliquen en bona mesura per què a l’Estat vuit de cada deu joves no han abandonat la llar familiar.

A Catalunya, on els preus del lloguer són especialment elevats en ciutats com Barcelona, l’esforç que han de fer els joves per pagar un lloguer és encara més elevat. Un jove assalariat català hauria de dedicar de mitjana gairebé el 120% del sou al lloguer de l'habitatge si visqués sol. Paradoxalment, la taxa de joves emancipats és superior a la de la mitjana estatal, un 23,1%, però el Consell de la Joventut puntualitza que la diferència s’explica per l’alt percentatge de joves que s’han instal·lat a Catalunya -molts d’ells per estudiar- sense la seva família procedents d’altres llocs de l’Estat. El fenomen es repeteix en comunitats autònomes com la de Madrid.

Un 60% del sou per pagar una hipoteca

La compra d’un habitatge tampoc representa una alternativa per als joves. De mitjana, haurien de dedicar el 60% del sou a pagar la quota hipotecària, i això suposant que tinguin prou estalvis per finançar l’entrada i els impostos derivats de la compra. Per fer-ho, necessitarien 4,4 vegades el seu sou anual. A Catalunya, els joves haurien de dedicar el 75,5% del sou a pagar la quota del crèdit hipotecari. El nivell màxim d’endeutament recomanat pels bancs és del 30%.

A més, la regularitat en la font d'ingressos del col·lectiu tampoc està assegurada. “Cal tenir en compte que més de la meitat de les persones joves assalariades tenen contractes temporals i, en quatre de cada deu casos, els contractes tenen una durada inferior a un any”, denuncia l’informe. Per tant, la compra resulta “econòmicament inviable” per una gran majoria de joves.

El Consell de la Joventut d’Espanya demana una regulació “que permeti equilibrar els preus a una situació real en què el mercat respongui a les necessitats” dels joves. “És de vital importància que s'adoptin mesures”, resumeix l’organisme. També exigeix un govern com més aviat millor que impulsi aquestes mesures. La provisionalitat de l’executiu espanyol, critica l’organisme, impedeix adoptar unes mesures que considera urgents.  “Un 33,8% de les persones joves som pobres i estem en risc de pobresa”, ha denunciat María Rodríguez, la vicepresidenta del Consell.

fin de siglo

Direcció i guió: Lucio Castro. 84 minuts. Argentina (2019). Amb Juan Barberini, Ramon Pujol i Mía Maestro.

De la gran varietat de melodrames romàntics que s’han produït, el subgènere dels enamoraments casuals i a contrarellotge és potser un dels més fructífers, amb títols indispensables com Breu encontre (1945), el clàssic de David Lean, el díptic Abans de l'alba (1995) i Abans de la posta (2004), de Richard Linklater, o Weekend (2011), del britànic Andrew Haigh. Fin de siglo, opera prima de l’argentí Lucio Castro que estrena en cinemes la plataforma Filmin, també ens parla d’una parella –aquí dos homes: l'Ocho i el Javi, un argentí i un català que es troben sexualment i afectivament durant una tarda d’estiu a Barcelona– i també acaba reflexionant sobre la inexorabilitat del pas del temps i sobre els anhels que, conseqüentment, queden insatisfets.

Moltes d’aquestes històries d’amor són, al cap i a la fi, històries de passions supeditades a les busques del rellotge, un temps que ofega i alhora desborda les emocions, i a Fin de siglo aquest fenomen determina una narració que no va ni enrere (com al film de Lean) ni endavant (com a la resta d’exemples), sinó que es desplega en diverses temporalitats –present, passat i condicional– i diversos escenaris del sentiment amorós. Potser ja ho hem vist a films de Rohmer o Hong Sang-soo, però la proposta de Castro és tant autoconscient com renovadora. Una sorpresa, en definitiva.

• Etiquetes
  • Cinema
   

la jubilacio

El primer ministre francès, Édouard Philippe, ja havia advertit que no hi hauria màgia en el seu esperat discurs d’aquest dimecres. El govern ha presentat oficialment la reforma de pensions que el president, Emmanuel Macron, havia assegurat que impulsaria. Fa set dies que el país viu una vaga general secundada principalment pels treballadors dels transports públics i professors, que defensen el sistema actual de pensions gairebé com un tresor nacional. Malgrat això, l’executiu no ha fet marxa enrere en la seva proposta. Per la seva banda, els sindicats han advertit que continuaran amb les mobilitzacions.

La reforma que proposa el govern unificarà els 42 règims actuals de jubilació en un sistema universal. És així com l’executiu vol acabar amb els règims especials que tenen alguns treballadors, com ara els dels ferrocarrils nacionals o els dels transports públics de París, que en alguns casos poden jubilar-se a partir dels 52 anys. Deu anys abans, doncs, de l’edat que estipula el règim general actual.

La reforma també forçarà els treballadors a jubilar-se més tard de l’edat legal actual (62 anys). És per això que diversos sindicats ja han cridat a continuar amb les mobilitzacions i la vaga. Si bé l’edat legal per jubilar-se continuarà sent els 62 anys, la reforma penalitzarà els que es retirin del món laboral abans dels 64. De fet, els que vulguin obtenir el 100% de la pensió de jubilació a França hauran de jubilar-se als 64 anys. En canvi, es premiarà els que es jubilin més tard. El govern vol d'aquesta manera “incitar els francesos a treballar durant més temps”, segons ha afirmat el primer ministre.

Línia vermella

Precisament, aquesta elecció entre haver de treballar més anys o jubilar-se abans però amb una pensió més baixa era una de les línies vermelles de la CFDT, gairebé l’únic sindicat que fins a aquest dimecres s’havia mostrat en part favorable a la reforma de les pensions, una línia que “s’ha creuat i ben creuat”, segons el seu secretari general, Laurent Berger. De fet, la CFDT ja s'ha unit a la resta de sindicats i ha cridat a manifestar el 17 de desembre.

Amb tot, el primer ministre ha precisat que en el nou sistema hi haurà excepcions. Per exemple, les persones que hagin començat a treballar “abans dels 20 anys” podran “continuar jubilant-se dos anys abans que la resta”. També s’oferirà un tracte especial als que tinguin “oficis esgotadors”, ha precisat el primer ministre, com ara el personal hospitalari que treballa de nit o bé els que “estiguin exposats a missions perilloses”. És a dir, militars, policies i bombers. En cap cas, però, Philippe ha mencionat els treballadors dels transports públics, els que més han protestat al carrer contra aquesta reforma.

Una altra de les qüestions que preocupen als detractors de la reforma és el sistema que es farà servir per calcular la pensió. S'establirà un sistema de punts, de manera que els treballadors n'aniran acumulant al llarg de la seva vida laboral. Un punt equivaldrà a una quantitat determinada d'euros, que serà pactada amb els sindicats, de manera que l'import de la pensió es calcularà multiplicant el nombre de punts acumulats pel valor del punt en aquell moment. Per intentar apaivagar els ànims, el primer ministre ha assegurat que el valor del punt no disminuirà i que estarà garantit per una “regla d’or” prevista en la futura llei. “Les pensions no estaran indexades sobre la inflació, sinó que ho estaran sobre els salaris”, ha precisat.

Pensió mínima

Philippe també s’ha compromès a garantir una pensió mínima de 1.000 euros per aquells que hagin cotitzat durant un període complet, és a dir, 42 anys treballats. Aquesta pensió mínima beneficiarà “els agricultors, artesans i comerciants”, ha precisat el primer ministre, així com els treballadors que cobrin el salari mínim.

El primer ministre també s’ha dirigit als professors, un dels sectors que sortiran més mal parats amb la reforma. Philippe ha anunciat que les seves pensions seran “sagrades” i que es duran a terme les “pujades [de sou] necessàries” abans del 2022 perquè les pensions del personal educatiu no pateixin una baixada amb la reforma. Segons els sindicats, la pensió d’un mestre d’escola disminuirà entre 600 i 900 euros bruts mensuals amb el nou sistema que vol impulsar Macron.

Pel que fa al calendari de posada en marxa del nou sistema, el govern pretén que el sistema per punts entri en vigor el 2022. La reforma no s’aplicarà a les persones nascudes abans del 1975. Per contra, els nascuts després del 2004 es regiran pel nou mecanisme de pensions. És a dir, els que facin 18 anys el 2022. Per acabar, la pensió de tots els que estan entremig d’aquestes dues generacions es calcularà a partir dels dos sistemes, és a dir, l’actual i el que el govern vol implantar.

Marie Fredricksson

Marie Fredriksson, la cantant del duet suec Roxette, ha mort als 61 anys com a conseqüència d'un tumor cerebral, segons ha informat a través d'un comunicat el seu representant, Dimberg Jernberg. A Fredriksson li van diagnosticar la malaltia per primer cop el 2002 i, tot i que el 2004 va anunciar que s'havia recuperat i va reprendre la seva carrera, el tumor es va reactivar i això va obligar a cancel·lar l'últim tram de la gira de celebració dels 30 anys de Roxette, que el 14 de maig del 2015 els havia portat al Sant Jordi. "Per desgràcia, els meus dies de gira ja han acabat i vull agrair a tots els nostres meravellosos fans que ens hagin acompanyat en aquest llarg viatge", va anunciar Fredriksson el 2016 en un comunicat que sonava a comiat.

Roxette: "La màgia del negoci discogràfic s'ha esvaït"

"¿Qui s'hauria imaginat que una petita banda d'un poble de la costa est de Suècia encara estaria en actiu després de 30 anys?", es preguntava en aquell mateix comunicat Per Gessle, l'altra meitat de Roxette. La banda que van formar el 1986 Gessle i Fredriksson es va acabar convertint en la més popular de la història del pop suec després d'Abba, amb 75 milions de discos venuts arreu del món. 

Roxette, en cinc vídeos

Fredriksson va néixer el 1958 a Össjö i va començar a cantar de petita els diumenges a l'església. Als disset anys es va apuntar a l'escola de música, on va començar a destacar pel seu rang vocal. A finals dels 70 i principis dels 80, Fredriksson va formar diversos projectes musicals que no van acabar de funcionar, entre els quals el grup de punk Strul, pel qual va passar breument Gessle. Abans de formar Roxette, Fredriksson ja era respectada com a vocalista a Suècia i va enregistrar un parell de discos en solitari, mentre que Gessle va liderar la banda Gyllene Tider, amb la qual també col·laborava de vegades la cantant. La idea de formar un duet en què tots dos cantessin va ser del director d'EMI a Suècia, Rolf Nygren, i el primer senzill del duet,  Neverending love, es va convertir en un èxit al seu país.

Roxette va viure els seus anys de glòria al voltant dels anys 90, tot i que l'èxit internacional els va arribar de la manera més rocambolesca, gràcies a un estudiant nord-americà d'intercanvi a Suècia que va sentir per la ràdio The look, el tercer senzill del segon àlbum del grup, Look sharp! (1988). L'estudiant es va emportar una còpia del disc a Minneapolis i va donar-li al discjòquei d'una emissora local, que va començar a punxar The look, un hit infal·lible de rock melòdic que ràpidament es va convertir en un èxit a la ràdio nord-americana sense ni tan sols haver-se publicat als Estats Units. El resultat? Look sharp!, que la companyia havia considerat inicialment "no apte per al mercat internacional", va vendre 9 milions de còpies i The look va arribar al número 1 de 25 països.

cultura feminista

Cinc intel·lectuals -les escriptores Najat El Hachmi i Simona Skrabec, l’editora Maria Bohigas, la filòloga mallorquina Mercè Picornell i la coreògrafa i directora del Mercat de les Flors Àngels Margarit- i un repte: debatre sobre la cultura catalana. El CCCB va acollir ahir aquesta conversa a cinc bandes moderada per la directora de l’ARA, Esther Vera, en una reedició del debat que van mantenir 52 anys enrere Baltasar Porcel, Josep M. Castellet, Joan Fuster, Joaquim Molas i Josep Ferrater Mora, un debat inèdit que ara ha publicat l’editorial L’Avenç, impulsora de l’acte.

Davant un auditori amb 280 persones, entre les quals cares conegudes del món de la cultura, la moderadora va llançar una primera pregunta: “¿La cultura catalana és la que es fa aquí?” “Quan parlem de cultura parlem de l’expressió d’una societat que pren formes diverses -va dir Maria Bohigas-. M’agrada pensar la cultura com un treball i no tant com una abstracció que emana d’un país, un treball fet per obrers intel·lectuals”. El Hachmi està convençuda que la cultura catalana existeix “perquè és el que vivim”, però qüestiona: “¿Fins a quin punt interpel·la les persones que viuen aquí?” Per a Picornell, cultura és un concepte que en temps de crisi com els d’ara cal abordar “des de l’heterogeneïtat territorial i sociològica”. I Skrabec va recordar que la cultura és el que els totalitarismes s’afanyen a destruir, perquè “és l’espai de dubte i d’interrogants”.

Un concepte buit de pressupost

Una de les qüestions en les quals totes cinc van estar d’acord va ser la precarietat que afecta el sector cultural i el pressupost escarransit que el sector públic hi dedica. “Avui és un privilegi poder dedicar-te a escriure -va afirmar El Hachmi-. Sembla que la cultura no és necessària, que no serveixi de res omplir un teatre, i això és molt greu, perquè la cultura és també la capacitat de reflexió sobre qui som”. Va aixecar aplaudiments la intervenció radical de Margarit: “El fet de no tenir una estructura d’estat no impedeix que la societat s’estigui movent. De vegades la nostra cultura la fem petita, però se li ha de donar el suport econòmic necessari. La grandesa de la paraula cultura no va lligada amb els recursos que s’hi destinen”. Bohigas fins i tot va parlar de “propines” referint-se a certes partides pressupostàries dedicades a la cultura.

“¿Hem perdut valentia com a societat?”, va burxar Vera. Najat El Hachmi va parlar de “replegament” i de “fragmentació”, mentre que Bohigas va sostenir que el problema es va gestar quan es va renunciar a una “escola pública poderosa” quan es van recuperar les institucions. “És simptomàtic que la seva extrema degradació a Catalunya no mobilitzi la societat catalana, això és el que ens hauria de preocupar més”. Picornell també va assenyalar l’absència de la cultura en els plans educatius: “Parlar d’educació també és parlar de diners”, va dir denunciant el preu de les matrícules universitàries a Catalunya. “Si realment ens creguéssim que la cultura és una experiència transformadora hi invertiríem molt més”, va reblar Margarit.

Més tard va sorgir una pregunta que més d’una participant va qualificar de “trampa”: “¿La cultura catalana també és la que es fa en castellà?” Bohigas va etzibar: “No es pot pensar en la cultura catalana sense el castellà. ¿Volem parlar del somni de la cultura o de la realitat de la cultura?” Picornell va matisar introduint la diferència entre la literatura catalana que es fa en català i la cultura catalana, més àmplia, i El Hachmi va sostenir que s’hauria de trencar el “binarisme”, recordant les “250 llengües” que es parlen al país. Skrabec va aportar una altra mirada sobre el tema i va defensar que la “sensació de perill” davant del “gegant” de la cultura castellana és forta: “Aquí la cultura castellana també té un fort oponent, la catalana”.

Un debat permanent

A l’hora de fer balanços, Bohigas va assenyalar “el grau d’asfíxia material insuportable” que fa impossible un treball intel·lectual de qualitat, “si no és per una mena de voluntarisme frenètic”. “¿Voluntarisme o masoquisme?”, va rematar El Hachmi, per a qui “la preocupació dels creadors és la pura supervivència”. L’escriptora va assenyalar la necessitat que el debat tingui una continuïtat per “posar en comú el malestar que vivim a nivell individual”. Parlant de corresponsabilitat, Margarit va insistir en demanar “més” per a la cultura: “Hem de ser més ambiciosos, arriscats, més crítics, però estimar-nos més”. Picornell va recordar entre aplaudiments que la cultura catalana no és només la que es fa al Principat. Va tancar Skrabec destacant que el debat l’havien fet dones: “Tinc el desig que canviï la relació de forces i que hi hagi un empoderament d’aquestes veus que pensen, que són presents. Que puguin parlar!”

atur

Ni la contractació de personal que s'ha fet per poder cobrir la demanda del Black Friday ha pogut evitar que l'atur a Catalunya pugés el mes de novembre. Ho ha fet en 2.915 aturats més respecte a l'octubre (+0,75%), i el responsable d'aquest increment ha estat el sector serveis, un dels motors de l'economia catalana. Amb aquesta mala dada, ja són cinc els mesos consecutius en què l'atur puja.

Aquest ha estat l'únic sector en què s'ha incrementat el nombre de persones que s'ha quedat sense feina, amb 4.853 nous desocupats. A la resta, fins i tot a la indústria, en què en els últims mesos s'han acumulat la majoria d'expedients de regulació d'ocupació (ERO), l'atur ha baixat, tot i que de forma molt tímida: a l'agricultura hi ha hagut 158 aturats menys, en la construcció, 308, en la indústria, 45 menys, i en el col·lectiu de persones sense feina anterior, 1.427 aturats menys. "És normal que al sector serveis en aquesta època de l'any hi hagi una punxada perquè finalitzen molts contractes en el sector de l'hostaleria. S'ha de veure si canvia de tendència amb la contractació per a la campanya de Nadal", explica el professor d'economia aplicada de la Universitat de Barcelona (UB), Raúl Ramos.

Tampoc ha estat un bon mes pel que fa a la creació de nous llocs de treball, que ha baixat per primer cop des del 2013 i ho ha fet un 0,19%. La lectura positiva, però, és que en comparació amb el mateix mes de l'any anterior l'atur s'ha reduït en 4.223 persones (-1%) a Catalunya, cosa que deixa la xifra de les persones que no tenen feina en 390.182, mentre que el nombre d'afiliats a la Seguretat Social puja gairebé un 2%, amb 67.644 persones més. "Les xifres confirmen l'alentiment de l'economia que hi ha tant a nivell internacional com nacional però a un ritme que per ara no és dramàtic. Caldrà veure com es tanca l'any i com s'evoluciona durant el primer trimestre de l'any que ve", afegeix el professor de la UB.

Al conjunt d'Espanya la situació és més preocupant. L'atur també ha pujat en 20.525 persones al novembre (+0,6%) però a diferència de Catalunya és el pitjor novembre des del 2016: el volum total d'aturats a l'Estat se situa en 3.198.184 persones. Pel que fa a la creació de nous llocs de treball la xifra encara és més alarmant. La Seguretat Social va tancar el mes de novembre amb un descens mitjà de 53.114 afiliats (-0,27%), la caiguda més important en aquest mes des de l'any 2013, quan l'afiliació va baixar en gairebé 67.000 persones. Tot i així, en comparació amb el novembre del 2018 es registra un increment del 2,28% i 431.254 nous afiliats.

El ministeri de Treball ha justificat aquesta caiguda assegurant que el novembre és un mes en què tradicionalment es produeixen retallades en les plantilles per la finalització de contractes en els serveis.

De fet, el sector serveis també ha estat el que més ha contribuït a la pujada d'aturats a Espanya aquest novembre, amb un augment de 23.934 desocupats (+1%), seguit per la construcció (+0,7%). A la resta va caure el nombre de desocupats: el que més va baixar va ser l'agricultura (-1,1%), el col·lectiu sense ocupació anterior (-1%) i la indústria (-0,2%).

Girona, la demarcació on més puja l'atur

Per demarcacions, els indrets on més ha pujat l'atur a Catalunya són els que més depenen del turisme: les comarques gironines, amb un increment del 4,2% més respecte al mes anterior, de manera que s'arriba als 38.377 desocupats i Tarragona (+2,5%). En canvi a Barcelona només puja un 0,05% i a Lleida que ho fa només un 0,7%.

Pel que fa a gènere i edat no hi ha grans novetats, i les dones i els joves són els dos col·lectius amb qui més s'acarnissa l'atur. Del total de persones sense feina que hi ha a Catalunya un 57% són dones i un 7% són menors de 25 anys. En aquest sentit els dos grans sindicats CCOO i UGT han tornat a reclamar més recursos per a polítiques actives d’ocupació adreçades aquests dos col·lectius i a les persones de llarga durada.

La creació d'ocupació no aconsegueix frenar l'augment de l'atur

El secretari general de Treball, Afers Socials i Famílies, Josep Ginesta, ha lamentat "l'alentiment progressiu i sostingut" en la reducció interanual d'aturats i ha reclamat al nou executiu espanyol que revisi la normativa laboral perquè la Generalitat torni a recuperar l'autorització administrativa en els EROs. "Tenim esperança que un govern progressista faci allò que ja fa anys que diu el PSOE, que és revisar la normativa laboral i introduir barreres de sortida més estrictes", ha insistit.

Les xifres

4.853

És el nombre d'aturats que ha pujat en el sector serveis a Catalunya. Ha estat l'únic on ha pujat el nombre de desocupats

-53.114

És el descens en nombre d'afiliats a la Seguretat Social a Espanya, és la baixada més important que s'ha produït un mes de novembre des de l'any 2013

0,6%

És l'increment d'aturats a Espanya. És el pitjor novembre des de l'any 2016

14,5%

És l'increment de les despeses totals dels serveis públics d'ocupació en prestació d'atur de l'octubre passat respecte el mateix mes de 2018