silicon valley

Donald Trump viu la seva primera crisi de govern quan tot just fa deu dies que és a la Casa Blanca. El decret que prohibeix temporalment l’entrada d’immigrants de set països de majoria musulmana i refugiats de tot el món va provocar un cap de setmana de caos i confusió als aeroports, protestes multitudinàries als carrers de les principals ciutats del país i paraules de rebuig de líders mundials.

Les protestes, a més, han portat l’expresident nord-americà Barack Obama a trencar el seu silenci, tal com va advertir que faria en el seu comiat si considerava que els valors del país eren amenaçats. Segurament Obama ho ha fet molt més de pressa que no s’esperava. “Els ciutadans que exerceixen el dret constitucional de manifestar-se, organitzar-se i fer que les seves veus les sentin els càrrecs electes és exactament el que esperem veure quan els valors nord-americans estan en joc”, va dir.

Les manifestacions d’indignació i les paraules d’Obama, però, no van canviar gens ni mica la posició del president nord-americà. “Només 109 persones de 325.000 [estrangers que van arribar als EUA] van ser detingudes i retingudes per ser interrogades”, va afirmar en un dels quatre tuits que va escriure a primera hora del matí per defensar la seva ordre executiva. Un preu petit “per defensar” el país, segons els seus assessors. El departament de Seguretat Nacional, però, va informar que la mesura va afectar 375 persones, i que les 109 eren a qui s’havia denegat l’entrada al país.

Hores més tard, a la Casa Blanca, Trump va minimitzar les crítiques a la implementació de la polèmica ordre executiva que va provocar el caos als aeroports. “Ahir [diumenge] vam tenir un dia meravellós pel que fa a la seguretat interna. Algun dia havíem de fer aquest pas i nosaltres hem decidit fer-lo”, va dir als periodistes poc abans de firmar un altre decret per reduir les regulacions federals: per cada una que s’aprovi, caldrà eliminar-ne dues.

El seu govern també va negar que el decret sigui una prohibició a l’entrada de musulmans al país, ja que hi ha més de 40 països de majoria musulmana que no estan afectats. D’altra banda, el portaveu de la Casa Blanca, Sean Spicer, va afegir en la seva roda de premsa diària que “la majoria dels nord-americans estan d’acord amb el president”.

Spicer també es va mostrar confiat que el decret sobreviurà a la batalla judicial que algunes organitzacions de drets civils han iniciat contra el veto de 120 dies a refugiats i 90 dies a immigrants de set països de majoria musulmana amb historial terrorista -l’Iraq, l’Iran, el Iemen, Líbia, Somàlia, Síria i el Sudan-. Tot i així, l’ordre del president ja ha patit diversos revesos judicials. Quatre jutges han dictat mesures cautelars contra el decret que, per exemple, han impedit deportacions d’immigrants dels set països afectats, i han demanat que s’accepti l’entrada de les persones que són residents legals -les que tenen la famosa targeta verda.

Batalla judicial

El destí d’aquest decret, doncs, es podria decidir al Tribunal Suprem. Alguns experts creuen que l’ordre és anticonstitucional perquè els països afectats són de majoria musulmana i perquè es dona preferència a refugiats identificats com a part de minories religioses als seus països. “La Constitució deixa clar que una religió no pot ser preferida per sobre d’una altra”, escriu David Cole, professor de la universitat Georgetown i editor de la pàgina web de continguts legals Just Security.

Eina de propaganda

A més, legisladors de l’oposició demòcrata van censurar el veto migratori perquè creuen que no només no servirà per evitar atacs terroristes sinó que donarà munició a la maquinària propagandística dels jihadistes. En aquesta mateixa línia, un centenar de diplomàtics nord-americans van emetre ahir una queixa interna contra el decret migratori i van assegurar que “no aconseguirà l’objectiu de protegir els EUA”.

Altres crítics amb la mesura també apunten que els autors dels últims atemptats a Orlando i San Bernardino eren nord-americans o residents legals i no provenien dels països vetats. I que les 12 persones que van cometre els atacs de l’11-S eren majoritàriament de nacionalitat saudita, egípcia i libanesa.

Trump, però, no es farà enrere i va ignorar la confusió que ha causat el seu govern amb el decret. “Farem els Estats Units segurs de nou”, va subratllar a la Casa Blanca en una adaptació del seu eslògan electoral. De fet, el líder nord-americà va recordar que l’ordre que va firmar divendres va ser una part important de la seva campanya.

Les claus

Qui són els afectats per la prohibició?

L’ordre executiva de Trump suspèn fins al juny el programa d’acollida de refugiats, que ja era un dels més restrictius del món, i que ara quedarà limitat a 50.000 persones (menys de la meitat comparat amb l’últim any d’Obama). En el cas dels refugiats sirians la prohibició és indefinida, tot i que l’any passat els Estats Units només en van acollir 12.486 (pels 300.000 que van ser acceptats, per exemple, a Alemanya). A més, atura durant 90 dies la concessió de visats de persones procedents de set països de majoria musulmana: l’Iran, l’Iraq, Síria, el Iemen, Líbia, Somàlia i el Sudan. En aquest període es revisarà el sistema de concessió de visats. El decret permet ampliar la llista en qualsevol moment.

Què passa amb els residents legals?

Dissabte centenars de persones originàries d’aquests set països que tenen residència legal als Estats Units no van poder viatjar-hi o van ser detinguts als aeroports. Diumenge, després de les primeres protestes i sentències judicials contra la mesura, la Casa Blanca es va fer enrere i va dir que el veto no afectaria els titulars de la famosa carta verda. Hi ha mig milió de persones dels set països afectats pel veto de Trump que tenen aquest document.

I els ciutadans amb doble nacionalitat?

Els titulars de passaports dels set països que a més a més tinguin una altra nacionalitat també queden inclosos al veto. Això vol dir, per exemple, que un ciutadà britànic o francès que a més tingui passaport iraquià no podrà entrar als Estats Units en els pròxims 90 dies.

És discriminatori per als musulmans?

Pel que fa als demandants d’asil, la persecució religiosa serà un motiu prioritari per obtenir refugi als Estats Units si els sol·licitants pertanyen a grups minoritaris al seu país d’origen. Donald Trump ha reiterat el seu compromís amb els cristians, a qui considera els més perseguits en origen i maltractats per l’administració Obama. Però novament els fets el desmenteixen: l’any passat els Estats Units van acceptar 37.521 refugiats cristians i 38.901 de musulmans.

Què han dictaminat els jutges?

Jutges federals de Nova York i Virgínia han bloquejat les deportacions de persones que van arribar dissabte als Estats Units amb visat vàlid i que en aplicació de l’ordre executiva de Trump van ser detingudes als aeroports, enmig de la confusió dels funcionaris d’immigració. Entre 100 i 200 persones van ser posades en llibertat després de passar-se hores detingudes. El revés judicial és significatiu però molt parcial, perquè no obliga el govern a admetre al país les altres persones afectades ni qüestiona la constitucionalitat de la mesura.

semis 2017

Passen els partits i el barcelonisme es grata la panxa satisfet, convençut que, efectivament, ha canviat l’escenari i la sort que abans tenia el Reial Madrid ara somriu al Barça. L’equip de Luis Enrique ja és a les semifinals de la Copa del Rei després de golejar una Reial Societat lluitadora per 5-2. Si a Anoeta ja s’havia enllestit bona part de la feina, a la tornada, en un estadi mig buit, el Barça va colpejar amb més força que els bascos en un partit amb moltes faltes, molt soroll i també molts gols. De fet, gairebé tots els xuts a porteria, a una porteria o l’altra, van acabar al fons de la xarxa. Si un partit s’ha de decidir així, gràcies a l’efectivitat dels seus jugadors, el Barça sap que té més opcions per guanyar, ja que pocs jugadors ensumen el camí del gol com Messi i Luis Suárez.

La pissarra del Barça-Reial Societat

El nom propi del duel, però, va ser el de Denis Suárez. Si el gallec ja havia fet el seu primer gol amb el primer equip blaugrana a Eibar, contra la Reial Societat va participar en les cinc jugades de gol, i va aprofitar la baixa d’Iniesta per reivindicar-se i il·lusionar el barcelonisme. El seu joc va fer que els aficionats es posessin a somiar en les coses que pot arribar a fer en el futur aquest jugador amb cara de tímid però amb un munt de futbol a les botes. Denis va jugar al mig del camp acompanyat d’un altre jove amb cara de tímid, André Gomes. I al darrere, ocupant el lloc on sol manar Sergio Busquets, cridava i posava la cama un Mascherano que va deixar el partit amb molèsties. El mateix destí de Sergi Roberto, tocat i colpejat per Piqué de manera involuntària, que va deixar el seu lloc a un Aleix Vidal ja totalment integrat a la dinàmica del grup. Aleix Vidal, de fet, va participar de nou en una jugada de gol, el cinquè, i va demostrar l’estol de recursos ofensius que té.

• 

Barça-Reial Societat / EFE

El barcelonisme somriu feliç, malgrat que contra la Reial Societat va faltar una mica de joc i control. Va ser un típic partit de Copa, d’aquells en què el resultat de l’anada condiciona l’espectacle. D’aquells en què els jugadors es volen revenjar per baralles del primer partit. Vela i Neymar se les van tenir, Yuri va buscar gresca i Suárez li va fer cas, jugant-se la vermella quan el va agredir. Un partit en què més d’un jugador, a cada banda, hauria pogut veure la vermella, amb tantes converses fora de lloc, teatre i picabaralles. La Reial Societat va sortir valenta i agressiva, però va topar amb l’efectivitat d’un Barça capaç de fer cinc gols quan va xutar a la porteria de Rulli tot just sis cops.

El trident demana tranquil·litatDenis Suárez va ser l’encarregat de fer el primer quan la Reial tancava en defensa el Barça i obligava Cillessen a repartir joc per superar la pressió rival. Umtiti li va pispar la pilota amb força a Xabi Prieto i cada membre del trident la va acaronar fins a fer-la arribar a Denis, que va fer el primer amb un xut creuat. Un gol abans del descans que no va fer defallir els homes d’Eusebio. Mascherano, però, havia manat al centre del camp amb la seva agressivitat i havia aconseguit que la baixa de Busquets no fes mal a un Barça que no es va complicar gaire la vida, buscant pilotes llargues quan calia per buscar Luis Suárez, que es va barallar amb absolutament tothom.

A la segona, els bascos ho van seguir intentant sense gaire fortuna, ja que la millor ocasió que van tenir va acabar amb una bona aturada de Cillessen, i en la contra posterior Neymar va rebre un penal d’ Iñigo Martínez que Messi va transformar en el 2-0 (min 55). El gol va acabar de trencar un partit sense control, sense pausa, d’aquells molt divertits però poc brillants. La banda sonora del duel van ser les pèrdues de pilota, els crits i els nervis. I els gols cantats per una graderia que va patir una mica quan Juanmi, aprofitant una errada defensiva blaugrana, va superar Cillessen amb una bona vaselina (min 62). El Barça, però, no va permetre que els bascos s’il·lusionessin i Luis Suárez, després d’una assistència de Messi, va fer ràpidament el 3-1 (min 63). La Reial hi va tornar amb un cop de cap impecable de Willian José (min 73), però va ser Arda Turan, que acabava d’entrar per Neymar, qui va tornar el cop amb el 4-2 (min 80). La cirereta la va posar un Denis Suárez cada cop més consolidat. El gallec, amb un cop de maluc, va intentar l’últim gol d’un partit estrany en què el Barça va obrir les portes de les semifinals a puntades de peu, amb una golejada que el situa com a favorit per guanyar la Copa. L’Alabès, el Celta i l’Atlètic esperen avui evitar-lo al sorteig.

Pou

Si algun dia trobeu Josep Maria Pou (Mollet del Vallès, 1944) caminant per Barcelona distret i amb uns folis a la mà, no el destorbeu: està memoritzant un paper. “M’agrada estudiar com si fes fúting - explica-. El premi és arribar a l’assaig sense haver d’estar preocupat pel text”. No suporta els actors que no se’l saben el primer dia. En canvi, quan li toca escriure, és d’anar a última hora i sota pressió. Per això enllestirà el discurs del premi Gaudí d’Honor 2017 tot just un dia abans de rebre’l, a la gala de diumenge.

Què significa per a vostè el premi?

Una sorpresa enorme. Quan fas un personatge pots caure en la temptació de pensar que pots estar nominat, perquè hi ha feines que veus que tenen carn, i qui digui que no és falsa humilitat. Però el Gaudí d’Honor... m’està servint de psicòleg, perquè m’obliga a fer balanç. Jo estic tan preocupat pel que faig ara i faré d’aquí tres mesos que no miro mai enrere i no soc gaire conscient que l’any que ve farà 50 anys que estic treballant. El premi et fa pensar: “Tinc 72 anys i una carrera llarga i la gent em veu com un senyor a qui cal premiar abans que marxi”.

Està vacunat de l’ego?

Mai se n’està del tot. Perquè crec que l’ego ben entès no és dolent i és imprescindible per poder-te posar davant d’una càmera o sortir a l’escenari. Es necessita valor i una mica de vanitat per exhibir-te impúdicament com ho fem. Una altra cosa és l’ego mal gestionat, que per desgràcia veiem no només en el món de l’espectacle: mira els polítics...

Té pensat el discurs dels Gaudí?

Hi vaig pensant i hi ha pressió. Recordo el discurs del Jordi Dauder, que em va colpir. I hi ha dos antecedents que han deixat el llistó molt alt: la Meryl Streep als Globus d’Or i la Núria Espert als Princesa d’Astúries. Jo donaré les gràcies, recordaré la gent que ha fet possible que tingui aquest mèrit i parlaré de la situació de l’ofici.

La gala incidirà en la precarietat.

Sense criticar l’Acadèmia, això de renéixer de les cendres em sona apocalíptic. No s’ha cremat tot! No sortim de zero, per sort. Però la precarietat, la falta de recursos, ajuda i estímuls es tradueix en desesperació i desil·lusió, i ha fet molt mal. Ha desaparegut part del teixit industrial. No podem estar orgullosos del que fem perquè superem dificultats i entrebancs; hem de fer que no hi siguin! I no oblidaré que jo soc actor.

Vostè anava per a periodista. Com va acabar sent actor?

Jo mai vaig decidir conscientment ser actor. Hi havia una llavor familiar: el meu pare va ser del grup d’aficionats del Centre Parroquial de Mollet, tenia una biblioteca fantàstica -que ha marcat la meva vida- i el veig llegint i decidint obres, fent repartiments, anant cada vespre a assajar... A casa, anar al teatre era un fet quotidià. Jo havia fet petits papers als aficionats, però mai vaig pensar a dedicar-m’hi. Quan vaig intern a la Universitat Laboral de Tarragona desenvolupo el que estic segur que era la meva autèntica vocació de comunicador. Amb 13 o 14 anys vaig crear una emissora i amb 17 estava convençut que em dedicaria a la ràdio i a la televisió.

I com fa el salt a Madrid?

Els militars em porten a fer la mili a Madrid, per sorteig, al ministeri de Marina! Com que tenia les tardes lliures em vaig matricular a la Real Escuela Superior de Arte Dramático pensant en les assignatures de dicció i tècnica de veu. Però resulta que a primer em posen matrícula a interpretació, i a segon també. I quan acabo la mili i he de tornar, penso que millor que acabi tercer i tingui el títol. Però el meu examen final de carrera el veu José Luis Alonso, que dirigia el Teatre Nacional María Guerrero, que era el millor lloc on es podia treballar, i l’endemà em contractava per a Romance de lobos de Valle-Inclán (1970). M’ho vaig trobar fet. I ho dic amb tota la humilitat: jo no sé què és estar a l’atur.

Poc després debuta al cinema i a la televisió. Com va ser topar amb aquest nou llenguatge?

Va ser estrany. Jo dic que he fet molt més cinema del que m’havia proposat fer i molt menys del que m’han ofert. Per a mi, ser actor era ser actor de teatre i mai vaig fer un sol pas per treballar en una pel·lícula. Tinc prop de 50 pel·lícules, la majoria amb col·laboracions curtes, excepte les dues del Ventura Pons.

Per què?

Perquè cada vegada que m’han ofert una pel·lícula jo he estat fent teatre i el meu compromís m’ha semblat sagrat. Mai he deixat una obra abans del final. L’única vegada va ser per a Amic/Amat. Va ser un dilema però vaig sentir que ho havia de fer, i per això crec que la meva actuació té màgia. Si hagués fet tot el cinema que m’han ofert, tindria 50 pel·lícules més. Però quan estàs treballant en el mon del teatre i et mous amb textos de Shakespeare, Tennesse Williams, O’Neill i Pirandello, és difícil que t’arribi un guió de cinema d’aquí, sobretot de fa uns anys, que tingui més pes que un personatge de Txékhov. Sense ofendre el món del cinema.

¿Doncs com és que va dir que sí a Estació d’enllaç ?

Llavors només havia fet tres muntatges de teatre en català i quan vaig venir per quatre mesos a fer La corona d’espines dirigit per Ariel García Valdés m’ofereixen Estació d’enllaç. Els vaig dir que no, perquè no em veia en el paper d’un cambrer. Em van convèncer per a 13 episodis, perquè m’anava bé per compaginar-ho i va durar 4 anys. El personatge del Manel em va connectar amb el gran públic de Barcelona que potser no era habitual del teatre i va generar una empatia enorme. Va crear una unió tan forta que em va fer canviar els plans: el 1996 en Josep Maria Flotats em crida per formar part del Teatre Nacional i dins meu pesa tant que decideixo quedar-me aquí. De tota manera, vaig tenir casa a Madrid fins al 2005. Un any vaig anar i venir de Madrid cada dia per fer Art i alhora rodar Policias.

Com ha viscut aquesta dualitat?

Fantàsticament bé. Què més pot voler algú que dos mercats, dos camps d’ofertes de treball... Jo crec que soc gairebé l’únic actor d’aquí que quan estrena una funció sap que tindrà dos anys de vida per tot Espanya.

I a nivell polític? Ha dit que aquesta no és la seva guerra, però ¿es pot ser imparcial?

No és ser imparcial, però és que no em sento identificat amb moltes de les coses que estan passant en els últims anys. No tinc cap sentiment separatista ni per descomptat nacionalista. Sí que crec que les relacions es poden millorar moltíssim. Però la dualitat Catalunya-Espanya no m’ha creat mai cap problema, en absolut. Per tant, seria una impostura que agafés qualsevol bandera. Ara bé, estic desitjant que hi hagi un referèndum, però que sigui seriós, no comèdia, no juguem a fer referèndums com qui juga a cuinetes. Que sigui definitiu i que sigui reconegut per tothom. Aleshores el que decideixi el poble de Catalunya jo ho acceptaré feliç i content.

En tants anys ha fet poques comèdies. S’ho ha passat bé?

Molt bé! He triat tots i cadascun dels títols que he volgut fer. No he hagut de fer res per pagar el pis i l’escola dels nens que no tinc. Art és l’última comèdia que he fet i n’he buscat, però no trobo un personatge que m’agradi. El millor és que quan vaig començar la meva carrera vaig fer molta comèdia, perquè era alt i desgarbat. Ara, el 95% de personatges que he fet al cinema són còmics.

El físic l’ha condicionat?

Jo crec que en positiu. Potser m’ha perjudicat en el món del cinema, perquè hi havia una estructura d’una parella protagonista guapa rodejada de secundaris. Ara ja no és així. I, de fet, he fet molta televisió. Al contrari. Des de fa 25 anys m’he aposentat en un físic adequat per als personatges que m’encaixen. A mi amb els anys m’arriben més papers que mai. Potser s’ha de ser prosaic i pensar que cada vegada hi ha menys actors grans amb capacitat de fer-ho.

Sincerament, ¿ara què té ganes de fer?

Tinc ganes de no fer res. No sé si agafar-me un any sabàtic. Potser és que estic saturat de feina i em pesen les obligacions que jo mateix em creo. Vull fer carrera d’espectador. Sé que no ho faré, perquè si m’arriba un projecte que m’agrada seria un sacrilegi dir que no per no fer res. Però si vols dir quin personatge faria... la temporada que ve faré el capità Ahab de Moby Dick. I faria qualsevol Shakespeare. Jo em ficaria dins una bombolla i em passaria tot el que em queda de vida en el món de Shakespeare.

Una tria de 10 papers en 50 anys de carrera

Marat-Sade (1968)

“Viure al costat d’Adolfo Marsillach el procés de creació de l’espectacle més gran que s’havia fet a nivell artístic i polític em va marcar moltíssim. M’adono del poder del teatre com a arma”.

Casa de muñecas (1983)

“Va suposar un canvi de registre. Havia fet molts personatges farsescos i aquí vaig obtenir el reconeixement de la professió, que no es creia que pogués fer bé aquest paper”.

Vida privada (1987)

Pou defensa aquesta minisèrie on interpretava el Frederic de Lloberola de Sagarra al costat d’un repartiment internacional. Demana que es rescati del fons de TVE i la RAI.

És així si us ho sembla (1987)

Debut al teatre en català, un Pirandello amb el Centre Dramàtic de la Generalitat. Després vindrien Desig de Belbel i el Lorenzaccio de Flotats.

Estació d’enllaç (1994-99)

De 13 episodis previstos a 148. Va suposar l’esclat de popularitat de l’actor a Catalunya.

Àngels a Amèrica (1996)

“Em sento molt orgullós d’haver format part de l’equip que comença aquesta aventura tan il·lusionant i que acaba molt bruscament. Ens va marcar molt a tots. Hauria donat molt bons resultats. Roy Cohn per a mi es un personatge shakespearià brutal, a l’altura de Macbeth”.

El rei Lear (2004)

“Calixto Bieito em va descobrir la llibertat com a actor. Vaig sortir a l’escenari per primera vegada sense por que passessin coses”.

La cabra (2005)

Un projecte dirigit, protagonitzat i produït per ell mateix que es va allargar anys i li va valer el Premio Nacional i quatre Max.

Amic/Amat (1999)

L’únic paper pel qual ha aparcat el teatre. “Vaig veure Testament de Benet i Jornet i vaig quedar enamorat del personatge”. Al cap de sis mesos li trucava Ventura Pons per fer-lo al cinema.

Els nois d’història (2008)

Reobre el Teatre Goya amb un espectacle amb filosofia Pou: autor internacional, text que parla de la importància de l’educació i la cultura, teatre popular per a grans públics i que impulsa la carrera de joves actors.

bayona

Els Gaudí van celebrar ahir el Dia de la Mare abans d'hora. Dues pel·lícules centrades en la complexitat de la relació maternofilial van triomfar en la 9a edició dels premis de l’Acadèmia del Cinema Català. L’èxit més contundent va ser el del film de J.A. Bayona, el drama fantàstic ' Un monstre em ve a veure', que es va endur a casa vuit dels onze premis a què aspirava, entre els quals el de millor pel·lícula i director. El 'thriller' psicològic ' La propera pell', d’ Isa Campo i Isaki Lacuesta, es va imposar només en tres de les catorze categories en què estava nominat, però tres de les més decisives: millor pel·lícula, guió i actriu.

• 

L'equip de 'La propera pell' rep el premi a la millor pel·lícula / EFE

Tant el film de Bayona com el de Lacuesta i Campo exploren el territori de la mirada infantil i la intimitat familiar: 'La propera pell', a través de la reaparició d’un adolescent perdut fa vuit anys que genera tot de dubtes al voltant de la seva identitat; 'Un monstre em ve a veure', examinant en clau fantàstica les pors d’un nen davant la imminent mort de la mare. Però aquí acaben les similituds: una pel·lícula i l’altra parteixen de paradigmes cinematogràfics molt diferents. Bayona, el dels directors educats sentimentalment en el cinema de Hollywood, fills de Sitges enamorats del gènere i amb vocació de fer indústria; Lacuesta i Campo representen (amb tots els matisos) un cinema més abocat a la reflexió sobre el propi mitjà, tant hereu de la literatura com de la Nouvelle Vague. No els separa una bretxa generacional –els tres directors van néixer el mateix any–, sinó la riquesa del cinema català actual, una varietat de tradicions i estils que ha sabut capturar el palmarès d’aquesta edició dels Gaudí.

Bayona pot presumir d’haver reescrit amb la superproducció fantàstica 'Un monstre em ve a veure' els límits del que és possible per a la indústria del cinema català. Només per la injecció d’autoestima que això suposa per a un sector que ahir tant lamentava les seves penes, Bayona ja tenia molts punts per guanyar. L’èxit del film en les categories tècniques s’ha d’entendre també com un reconeixement al compromís amb el sector d’un director que sempre ha reivindicat l’excel·lència dels tècnics catalans. Per cert, dos dels premiats per 'Un monstre em ve a veure', el director de fotografia Óscar Faura i el muntador Bernat Vilaplana, acompanyaran Bayona en la seva pròxima aventura americana, la seqüela de 'Jurassic World'.

Fernández demana perdó

En la categoria de millor actor dels Gaudí, com sempre, Eduard Fernández va imposar la seva llei. Ahir va guanyar el seu quart Gaudí pel seu paper de Francisco Paesa al 'thriller' ' El hombre de las dos caras'. Relaxat –normal, és el quart premi de sis nominacions–, l’actor va demanar perdó a Àlex Monner.

• 

Eduard Fernández rep el Gaudí a millor actor / EFE

Emma Suárez es va endur el Gaudí com a actriu principal per la seva fràgil composició a 'La propera pell' d’una mare que reconstrueix el vincle amb el fill des de la necessitat d’estimar i ser estimat. Sílvia Pérez Cruz va perdre la partida interpretativa contra Suárez però es va refer en el seu terreny guanyant el Gaudí a la millor música original per la banda sonora de 'Cerca de tu casa'.

I com estava cantat, Juanjo Giménez va guanyar el Gaudí al millor curt per 'Timecode'; una embranzida més per a la seva participació el 26 de febrer als Oscars. “Si m'hi deixen entrar, intentaré guanyar per compartir-lo amb vosaltres”, va bromejar Giménez.

• 

Emma Suárez rep el Gaudí a la millor actriu protagonista / EFE

Més inesperat va ser el doblet de la comèdia dramàtica ' 100 metros' en les categories de repartiment gràcies a Alexandra Jiménez i Karra Elejalde, dos dels més espontanis en els agraïments. I un dels moments de la nit va ser el del premi al documental ' Alcaldessa', tant per la insistència del realitzador a oferir-nos el contraplà d’Ada Colau a la platea com per la petició del productor: “Tant de bo el documental es pugui veure algun dia per TV3”.

La gran derrotada de la nit va ser ' El rei borni', de Marc Crehuet, que va fer un zero de vuit. 'La mort de Lluís XIV' va esgarrapar dos premis menors, vestuari i maquillatge i perruqueria, que tot sigui dit ja tenia a la butxaca pel fet de ser l’única pel·lícula històrica nominada. Albert Serra sempre tindrà difícil rebre premis d’una acadèmia plena d’actors que no oblidem fàcilment que el de Banyoles els va enviar fa uns anys a Guantánamo.

Després de l’extravagància de Rossy de Palma, aquest any la gala dirigida per Lluís Danés va jugar sobre segur amb un format clàssic que va obrir un concorregut número musical amb aparició estel·lar d’ Els Amics de les Arts i el seu inevitable "Ai, Jean-Luc". Llàstima que la realització de TV3 escamotegés una visió de conjunt per apreciar els esforços de Bruno Oro, Aina Clotet, Clara Segura i companyia per animar una coreografia més festiva que altra cosa. Oro va estar més graciós en els vídeos que es van intercalar al llarg de la nit que en un monòleg inicial en clau de 'stand-up' amb acudits poc inspirats. No, Bayona no fa obres mestres “per fer oblidar que en el passat va dirigir videoclips de Camela”, perquè els seus videoclips de Camela ja eren obres mestres. Però tant el gag dels auxiliars de vol com el del càsting d’un 'biopic' de Dalí mostraven una saludable capacitat per riure’s del cinema català, els actors i la mateixa acadèmia.

Amb bon ritme i sense agraïments eterns, la nit va fluir gairebé sense entrebancs, tret d’una actuació de Sopa de Cabra encaixada sense justificació aparent enmig de la gala. Algú devia confondre els Gaudí amb els premis Enderrock. Com ja és tradicional, el ritme també es va aturar amb l’expansiu discurs de la presidenta de l’Acadèmia, Isona Passola, que va posar deures a la Generalitat que es podrien resumir en més diners per al cinema en català i TV3.

• 

Isona Passola, presidenta de l'Acadèmia del Cinema Català, durant la seva intervenció a la gala / EFE

“No hem arribat a l’1% de públic per al cinema català”, recordava Passola, que va assenyalar que “les pel·lícules en català tenen molt talent, però poc pressupost”, i va posar com a exemple els films en català nominats aquesta edició.

Amb Josep Maria Pou, Gaudí d’Honor, va continuar la veta reivindicativa de Passola, però en comptes de fer peticions expresses a Presidència, l’homenatjat va tirar de cites de Txékhov per denunciar la precarietat de la professió.

• 

Josep Maria Pou rep el Gaudí d'Honor / EFE

“En aquest ofici hi ha molt talent creador, el que no hi ha és feina, i un actor no és actor si no té feina”, va lamentar un Pou intens i combatiu que va alertar sobre “la complaença” de fer cinema sense exigir els mitjans adequats. “Hem de poder fer aquest ofici amb dignitat”, va reclamar l’actor.

Tots els guanyadors dels Premis Gaudí 2017

Millor pel·lícula

'La propera pell', dirigida per Isa Campo i Isaki Lacuesta

Millor pel·lícula en llengua no catalana

'Un monstre em ve a veure', dirigida per Juan Antonio Bayona

Millor direcció

Juan Antonio Bayona per 'Un monstre em ve a veure'

Millor guió

Isa Campo, Isaki Lacuesta i Fran Araújo per 'La propera pell'

Millor actriu

Emma Suárez per 'La propera pell'

Millor actor

Eduard Fernández per 'El hombre de las mil cares'

Millor actriu secundària

Alexandra Jiménez per '100 metros'

Millor actor secundari

Karra Elejalde per '100 metros'

Millor pel·lícula documental

'Alcaldessa', dirigida per Pau Faus

Millor pel·lícula d’animació

'Ozzy', dirigida per Alberto Rodríguez i Nacho La Casa

Millor curtmetratge

'Timecode', dirigit per Juanjo Giménez

Millor pel·lícula per a televisió

'Ebre, del bressol a la batalla', dirigida per Román Parrado

Millor pel·lícula europea

'Elle', dirigida per Paul Verhoeven

Millor fotografia

Óscar Faura per 'Un monstre em ve a veure'

Millor muntatge

Jaume Martí i Bernat Vilaplana per 'Un monstre em ve a veure'

Millor música original

Sílvia Pérez Cruz per 'Cerca de tu casa'

Millor so

Oriol Tarragó, Peter Glossop i Marc Orts per 'Un monstre em ve a veure'

Millor direcció de producció

Sandra Hermida per 'Un monstre em ve a veure'

Millor direcció artística

Eugenio Caballero per 'Un monstre em ve a veure'

Millor vestuari

Nina Avramovic per 'La mort de Lluís XIV'

Millor maquillatge i perruqueria

Marion Vissac i Antoine Mancini per 'La mort de Lluís XIV'

Millors efectes visuals

Félix Bergés, Pau Costa, David Martí i Montse Ribé per 'Un monstre em ve a veure

tot o res

Espero que la gent ens aculli amb el mateix carinyo que a El gran dictat, però entenc que és impossible, o improbable”, deia fa uns dies Ares Teixidó en una entrevista a l’ARA. De moment, les xifres indiquen que no només era possible, sinó que ja està passant: tres setmanes després de l’estrena, el Tot o res que presenta Teixidó (de dilluns a divendres a les 20.10) se situa sensiblement per sobre dels resultats d’audiència que obtenia el seu predecessor durant la seva última etapa. El nou concurs de TV3, estrenat el 9 de gener, acumula després de 15 entregues una mitjana de 178.000 espectadors i un 7,7% de quota de pantalla, mentre que El gran dictat va tenir, entre el setembre i el desembre, 138.000 seguidors i un 7% de share. De fet, aquestes van ser les pitjors xifres històriques del programa que presentava Òscar Dalmau, que només un any enrere havia tingut, també durant els mesos de tardor, 201.000 espectadors i un 9,4% de quota. Justament aquesta tendència negativa que acumulava el format des de feia mesos va ser un dels motius pels quals TV3 va decidir prescindir-ne després de set anys.

• 

Si es comparen amb els resultats d’ El gran dictat del gener de l’any passat, les xifres actuals del Tot o res no semblen, d’entrada, tan bones: s’ha mantingut exactament el mateix share, un 7,7%, i en nombre absolut d’espectadors fins i tot ha anat una mica a la baixa, de 181.000 a 178.000. Ara bé, cal tenir en compte que en aquell moment TV3 assolia una quota global del 12,3%, mentre que aquest mes se situa en un 10,5%. És a dir, el Tot o res ha aconseguit repetir les mateixes xifres de fa un any en un context molt més negatiu. En qualsevol cas, aquesta franja continua situant-se per sota de la mitjana del canal.

Ares Teixidó: "Em dol que la gent em jutgi per haver format part de ‘Gran Hermano’"Però no només l’evolució general de la cadena juga en contra del nou programa. Fa un any, la sèrie El Faro, que precedia El gran dictat, reunia cada tarda 171.000 persones, que li atorgaven un 9,1% de share, de manera que el concurs de llengua només hi afegia 10.000 seguidors i perdia més d’un punt de quota -ja que, a la seva franja, el consum total de televisió és més elevat-. Ara, en canvi, El Faro té només 100.000 espectadors i un 5,3%, la qual cosa vol dir que el Tot o res millora aquest registre en 78.000 persones i fa créixer elshare en 2,4 punts. El format actual també surt ben parat si s’observa el que va passar durant els últims mesos del 2015: Unitat d’investigació -que durant aquell període va substituir El Faro - assolia llavors un 6,5% de quota amb 102.000 seguidors, i El gran dictat, tot i millorar-ho, ho feia en menor mesura que el Tot o res.

El ‘Telenotícies’ creix

Una de les funcions principals que té per a un canal de televisió el programa que precedeix l’informatiu nocturn és que sigui capaç d’ arrossegar el màxim nombre d’espectadors cap a l’espai de notícies. I, tot i que és difícil determinar quina part de responsabilitat hi té el canvi de graella, el cert és que el Telenotícies vespre està obtenint al gener resultats més bons que els tres mesos anteriors. Des del dia 9, data d’estrena del Tot o res, l’informatiu que presenta Toni Cruanyes ha aconseguit una mitjana de 498.000 espectadors i un 17,7% de share. En canvi, entre el 12 de setembre i el 23 de desembre -l’últim trimestre d’ El gran dictat - l’audiència d’aquest espai va ser de 448.000 persones i un 17,1%. L’any passat, el TN vespre també va fer registres més elevats al gener que durant el trimestre anterior, però l’increment va ser més petit i va anar acompanyat d’un descens més suau que l’actual en la quota global de la cadena.

Les privades, líders

Malgrat les bones sensacions d’aquests primers dies, al Tot o res encara li queda molt camí per recórrer. D’entrada, la millora d’audiència és tímida i encara no consolidada, ja que només fa tres setmanes que el programa va debutar a la graella de TV3. I en segon lloc, el nou format segueix l luny d’amenaçar el lideratge de la seva franja, que es disputen des de fa temps els concursos dels canals privats espanyols, Pasapalabra (a Telecinco) i ¡Boom! (a Antena 3).

Si bé al conjunt de l’Estat Pasapalabra s’imposa de forma clara, a Catalunya ja fa mesos que la lluita entre aquests dos espais és molt ajustada. Durant el primer tram de la temporada actual, el concurs de Telecinco va obrir una escletxa sobre el seu rival, però aquest mes les xifres s’han tornat a equilibrar: Pasapalabra guanya per la mínima en nombre d’espectadors -en té 282.000, pels 276.000 de ¡Boom! -, però el format d’Antena 3 s’imposa en share -11,9% a 11,5%-, ja que els seus horaris no són exactament coincidents. Les xifres també demostren que aquests dos programes no han notat en absolut el canvi a la graella de TV3: en comparació amb fa un any, els resultats són pràcticament calcats, i respecte a la tardor tots dos han anat a l’alça.