cas Lezo

El ministeri de Justícia va decidir l’última setmana de maig donar per acabada la missió de serveis especials de Manuel García-Castellón, magistrat d’enllaç a Roma, després de més de cinc anys en aquesta plaça i onze anys previs exercint el mateix càrrec a París. Segons fonts consultades per l’ARA, el ministeri va estimar que aquesta era la solució per evitar noves places temporals al jutjat central d’instrucció número 6 de l’Audiència Nacional, que el jutge Eloy Velasco va abandonar l’1 de juny per ser magistrat de la sala d’apel·lacions.

El concurs per cobrir la plaça vacant de Velasco a través d’una nova comissió de serveis, però, ja s’havia convocat el 24 de maig. El president de l’Audiència Nacional, José Ramón Navarro, va intentar que en el període en què es resolia el concurs -en el qual l’antiguitat era la carta del triomf-, un altre magistrat, Ricardo Rodríguez, amic de la nova presidenta de la sala penal, Concepción Espejel -i que quedava lliure d’una comissió de serveis de l’Audiència Nacional-, ocupés la plaça. Aquesta operació va ser finalment descartada perquè el ministre de Justícia, Rafael Catalá, va considerar que l’activitat de García-Castellón com a magistrat a Roma ja estava esgotada, i que era pertinent que es fes càrrec del jutjat del qual era titular, el 6, que porta casos de corrupció del PP importants, com Púnica o Lezo.

García-Castellón va viatjar a Madrid, i divendres passat va presentar un escrit al Consell General del Poder Judicial (CGPJ) en el qual anticipava la seva decisió de sol·licitar el reingrés immediat al servei actiu. Això, segons va ser acordat, permetia a la comissió permanent del CGPJ avançar la seva reunió per excloure la plaça del concurs convocat. Si no s’hagués fet així, el magistrat escollit quedaria adscrit al president de l’Audiència Nacional a l’espera d’una comissió de serveis.

El rastre a les converses González-Zaplana

El retorn de García-Castellón ha evocat alguna de les converses que va mantenir l’expresident de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, ara a la presó, amb el seu amic i exministre Eduardo Zaplana, segons consta en les intervencions telefòniques del sumari del cas Lezo. A més de mostrar-se entusiasmat amb el nomenament de Manuel Moix a la Fiscalia Anticorrupció, González fa referència a la situació d’interinatge de certs jutjats.

L’expresident madrileny parla d’un jutge “ rogelio ” (progressista), en referència a Miguel Carmona, que en el seu dia va pactar amb l’exministre de Justícia Alberto Ruiz-Gallardón no fer-se càrrec del jutjat del qual havia aconseguit la titularitat -el central d’instrucció número 5 de l’Audiència Nacional, instructor del cas Gürtel- per ser magistrat d’enllaç a Londres, una plaça que no s’havia ocupat mai abans. Gallardón no volia un jutge progressista amb prestigi com Carmona al poder judicial després que la mà llarga de Federico Trillo hagués aconseguit inhabilitar el jutge Baltasar Garzón. González barreja en la conversa aquest tema amb el jutjat número 6 que porta Velasco en comissió de serveis i el titular del qual era a Roma. “Que vingui el titular -diu a Zaplana-, que ja me les arreglaré amb el titular, cony”. Ara el titular, García-Castellón, torna a ocupar-se del jutjat

mediapro

El 1970 el cantant de soul Gil Scott Heron assegurava en una cançó que “la revolució no serà televisada”. Gairebé 50 anys després, moltes revolucions i conflictes socials han passat pel sedàs de la pantalla del televisor i, més recentment, del mòbil, com recorda l’exposició sobre Mediapro i l’evolució del món audiovisual que s’inaugura aquest dimarts al Palau Robert.

La mostra, que porta per títol Mediapro Live. La revolució en directe i es podrà veure fins al 24 de setembre, és un recorregut per l’evolució del món audiovisual de la mà del grup de comunicació fundat per Jaume Roures. Entre els molts canvis viscuts pel sector, Roures i Tatxo Benet, el seu soci, han destacat la irrupció de les xarxes socials i els dispositius mòbils. En els 24 anys d’història de Mediapro “la tecnologia ha evolucionat de tal manera que ara la gent té eines per defensar i propagar les seves idees”, va explicar Roures.

En l’acte de presentació, tots dos van assegurar que aquest nou escenari té conseqüències en la feina que desenvolupa el grup de comunicació. Per a Benet, Mediapro va “més enllà de ser una empresa de producció i de drets audiovisuals”. “ Ens dediquem a fer continguts. Abans es distribuïen només per televisió, i ara, en canvi, es fa de moltes maneres i a través de plataformes diferents”, va explicar.

El futur del sector

Per entendre aquest ecosistema audiovisual en canvi constant, l’exposició compta amb nou espais diferenciats. El primer és el Live, una pantalla de 80 metres quadrats on es recrea una visió multipantalla de la vida i dels fets més destacats arreu del món dels últims anys. En el vídeo, a més, s’hi reflecteix la feina feta pels professionals de Mediapro, com, per exemple, 400 serveis de directes durant els atemptats de Niça i París o 250 serveis de directes per explicar la crisi dels refugiats.

La mostra busca la implicació del visitant i per això s’hi ha utilitzat l’última tecnologia del sector, com ara les ulleres de 360 graus. Amb aquestes ulleres pots compartir una reunió de guió de l’equip d’ El intermedio o transportar-te fins al desert d’Abu Dhabi per seguir una cursa de camells des de l’interior d’un dels vehicles de realització. Segons va explicar Roures,les experiències 360° i la realitat virtual són dues de les línies de futur del grup. En aquest sentit, va indicar que aviat aplicaran aquestes dues tecnologies al futbol, tot i ser conscients que no seran de consum majoritari.

La retransmissió del Barça-Madrid té un lloc destacat en l’exposició. Actualment Mediapro, que té els drets d’emissió de la Lliga fins al 2019, distribueix les imatges del clàssic per a 160 països. A través del vídeo We live football, que es projecta a la carpa situada al jardí del Palau Robert, es pot reviure la feina dels més de 400 professionals involucrats en l’emissió d’un dels esdeveniments esportius amb més audiència del món.

Finalment, una de les joies de la mostra és la unitat mòbil de 4K, que només estarà instal·lada durant 10 dies a l’exterior del palau. Els visitants que hi entrin podran jugar a ser realitzadors de televisió per un dia en un dels equipaments més grans d’Europa. Segons Benet, Mediapro és actualment l’única empresa del món que produeix partits de futbol de manera regular en 4K, una resolució quatre vegades superior a l’alta definició.

Quatre mesos d’activitats paral·leles a l’exposició

Fins al dia 24 de setembre la carpa instal·lada al jardí del Palau Robert acollirà gairebé una cinquantena d’activitats. Durant el dia serà un espai més de l’exposició i al vespre servirà com a sala de projecció.

Cada dimecres, dijous i divendres s’hi podran veure gratuïtament pel·lícules, sèries de televisió, obres de teatre i concerts de música produïts per Mediapro. La programació s’inicia el dimecres 31 de maig amb el film Llach: la revolta permament. El calendari d’activitats també inclou totes les obres de teatre protagonitzades per Pepe Rubianes, una marató de la sèrie The young Pope o les pel·lícules de Woody Allen o Isabel Coixetproduïdes per Mediapro. Una de les activitats destacades de l’agenda és la projecció del film cubà Esteban, l’ opera prima de Jonal Cosculluela inèdita a Espanya. La pel·lícula ha sigut seleccionada per a sis premis Platino.

macron

França va desplegar ahir la catifa vermella i la seva fastuositat per rebre el president rus, Vladímir Putin. El pretext era la inauguració de l’exposició sobre Pere I de Rússia a l’espai del Gran Trianon de Versalles, per commemorar el tricentenari de la visita diplomàtica a París d’un dels tsars més importants de la història d’aquest país. “Pere el Gran és el símbol d’aquesta Rússia que vol obrir-se a Europa”, va dir el president Emmanuel Macron en la roda de premsa conjunta amb Putin. Enllaçava així passat i present en les relacions franco-russes. “L’important d’aquesta història és el diàleg [entre els dos països]”, va matisar el president francès. De fet, la paraula que més van utilitzar els dos mandataris ahir va ser justament diàleg. Van deixar clara, doncs, la voluntat de posar el comptador a zero i desencallar així el bloqueig en les relacions entre els dos països malgrat les moltes diferències i la desconfiança que els separen.

En almenys un tema estan d’acord: els dos països tenen com a prioritat la lluita contra el terrorisme, “en particular del Daeix [l’acrònim àrab de l’Estat Islàmic]”, va dir Macron, malgrat que per arribar a aquest fi cadascú agafa un camí diferent. El de Rússia passa per protegir i ajudar el règim de Baixar al-Assad, agafant la drecera d’atacar posicions dels rebels sirians amb el pretext de bombardejar les de l’Estat Islàmic. El president francès va establir ahir la línia vermella que no s’ha de traspassar: la utilització d’armes químiques.

Síria i Ucraïna són els dos grans dossiers sensibles que es van posar ahir sobre la taula. El president rus va aprofitar el final de la conferència de premsa per protestar, de fet, per les sancions suplementàries que durant l’última cimera del G-7 es van plantejar contra el seu govern pel conflicte a l’est d’Ucraïna per l’annexió de Crimea. “Aquestes sancions no contribueixen a acabar amb la crisi”, va advertir Putin.

“Hem parlat de tot”

Els dos homes també van parlar dels dossiers bilaterals, “que afecten els nostres valors”, va dir Macron. Per exemple, el dels drets humans a Rússia, i particularment el cas de la comunitat LGBT a Txetxènia. “He recordat al president la importància que té per a França el respecte a totes les persones i minories”, va dir Macron. Justament ahir, l’associació SOS Homophobie va anunciar que França havia acollit el primer refugiat txetxè homosexual. A l’abril, el diari rus Nóvaia Gazeta, crític amb el Kremlin, va treure a la llum les detencions i persecucions que les autoritats russes perpetren en contra de la comunitat LGBT txetxena. “Hem parlat de tot”, va declarar un contundent Macron, conscient que totes les mirades estaven posades en la roda de premsa conjunta, considerada un tour de force entre els dos líders.

Durant el torn de preguntes, Macron va aprofitar l’avinentesa per carregar contra Russia Today i Sputnik, dos mitjans pròxims al Kremlin, que l’equip de campanya del llavors candidat va excloure de la seva seu per “haver difós informacions falses”. De fet, el president va assegurar que sempre ha tingut “una relació exemplar amb els periodistes estrangers, però cal que ho siguin”.

Darrere la pompositat de la visita -Putin és el primer cap d’estat que rep Macron des que és president- s’hi amagaven diversos missatges encriptats, el primer merament polític. Si Macron va voler rebre ahir Putin a Versalles és per demostrar, a través de la magnificència i la història d’aquest palau dels reis de França, que no hi ha complex d’inferioritat davant l’imperi rus. Precisament, Putin va remarcar amb supèrbia que aquesta grandesa “és una cosa que uneix” França i Rússia. Malgrat que la visita es va fer amb tots els honors, estava catalogada com a visita de treball i no d’estat. En altres paraules, Putin no està considerat un amic de la família i és per això que l’escenificació d’ahir no va tenir com a teló de fons el Palau de l’Elisi.

Amb la invitació de Putin a territori francès, Macron vol trencar -una vegada més- amb el quinquenni de François Hollande, amb qui les relacions de l’Hexàgon amb Rússia s’havien congelat els últims anys. Una estratègia -la del distanciament d’Hollande- de la qual Macron també busca beneficiar-se en clau de política interior, ja que molts l’han batejat com l’hereu del seu predecessor, una etiqueta de la qual vol desempallegar-se. L’última vegada que el president rus havia trepitjat França va ser per la Conferència de l’ONU sobre el Canvi Climàtic, la COP21, el novembre del 2015, sense trobada amb Hollande. De fet, l’octubre de l’any passat el Kremlin va anul·lar un viatge “de caràcter privat” del president per inaugurar un centre espiritual i cultural ortodox rus a la capital francesa. El motiu? París havia reduït la recepció diplomàtica de Putin a una simple “visita de treball centrada en Síria”.

duane michals

El fotògraf nord-americà Duane Michals va fer 85 anys al febrer, però no perd pistonada: “Probablement no em tornareu a veure més, així que m’hauríeu de fer preguntes”, etziba als periodistes que cobreixen la retrospectiva que la Fundació Mapfre li dedica a partir de demà, titulada senzillament Duane Michals. Més endavant, durant la visita guiada, mentre no deixa de donar corda als reporters, que el volen retratar una vegada i una altra, torna a bromejar sobre la seva edat avançada i insisteix en el seu desig de seguir en actiu: “D’aquí deu anys m’hauré mort. D’aquí deu anys, no d’aquí deu minuts -diu després de posar-se la mà al cor i fer un gest afectat-, i encara no sé res, em queda molt per descobrir!”

• 

'Vailet de Leningrad', de Duane Michals / DUANE MICHALS/ DC MOORE GALLERY

Duane Michals és el fotògraf que el 1982 va superposar el seu autoretrat amb la imatge del pubis d’una dona per fer-se un retrat amb “barba femenina” i el que es va transvestir el 2001 per parodiar la fotògrafa Cindy Sherman, en el seu afany de ficar el dit a l’ull de les vaques sagrades del mercat de l’art. De fet, un dels seus fotollibres porta per títol Com la fotografia va perdre la virginitat camí del mercat. També és un dels artistes a qui no li agrada gens que Donald Trump hagi arribat a la Casa Blanca: “Estic treballant en un exposició contra Trump, fins i tot he fet algunes escultures. El meu nou objectiu és atacar-lo tant com pugui, i deixar de ser una persona educada en aquest sentit”, rebla.

• 

'René Magritte de perfil i de cara', de Duane Michals / DUANE MICHALS/ DC MOORE GALLERY

L’exposició és la més ambiciosa que s’ha dedicat a l’artista. S’hi poden veure prop de 275 fotografies -algunes en format de sèries-, moltes de les quals inèdites. A més, hi ha 15 curtmetratges realitzats recentment, els últims mesos. L’humor i la ironia són essencials en l’obra de Duane Michals, però els seus treballs no es limiten a ser enginyosos i divertits. La comissària de la mostra, Enrica Viganó, el qualifica com un fotògraf “revolucionari”: “Vol capturar l’essència de l’existència, creu que el que no es pot veure és infinitament més important que el que és visible. La primera raó per la qual és revolucionari és pel contingut. No fa servir la fotografia com un record del que ha vist sinó per inventar el seu món -explica-. Quan necessita superar les formes convencionals i gosa crear seqüències i escriure damunt les fotografies, el miren com si fos un heretge”. “La fotografia mostra l’aparença de les coses, però a mi m’interessa el diàleg interior que s’hi produeix. El meu objectiu és contradir les assumpcions que fa la gent. No vull que les fotografies m’expliquin el que ja sé”, subratlla l’artista. En aquest sentit, crida l’atenció com Michals es capbussa en rituals quotidians de qualsevol nen, com les pors que suscita l’home del sac o la pena per la mort dels avis, com és el cas de la sèrie L’avi se’n va al cel.

• 

'L'home desafortunat', de Duane Michals / DUANE MICHALS / DC MOORE GALLERY

Fer parlar les imatges

Duane Michals va començar a crear seqüències de fotografies i a escriure als marges de les imatges als anys 60 i 70. Amb aquests nous recursos va eixamplar la base de la seva obra i va poder tractar temes més complexos relacionats amb la política, la condició humana i qüestions metafísiques i espirituals com la mort amb més matisos. També s’ha endinsat en qüestions socials, com l’emancipació de la dona, el racisme i l’homosexualitat, i fins i tot ha penetrat en un terreny tan personal com la història de la seva pròpia família, que va immortalitzar sense autocensurar-se. “No s’atura davant de res”, insisteix la comissària. “Les seqüències i la inclusió de textos en les imatges sorgeixen de la frustració davant el silenci de les imatges i la falta de moviment. Va ser molt alliberador poder explicar una història en lloc d’estar confinat en una sola imatge, i l’ús del llenguatge em permet ser més intimista”, explica l’artista. El pas de les seqüències fotogràfiques al cinema no es deu només a raons tècniques o conceptuals, sinó també al fet que Michals no dedica esforços a explorar nous territoris per quedar encasellat. “Vivim en la gran era del cinema, però no en una gran època per a la pintura. No tinc l’ambició de ser un cineasta de Hollywood, però sempre havia anat en la direcció de fer cinema. Sempre m’ha sigut molt alliberador, el procés de fer cinema és apassionant”, explica Michals.

La fotografia va aparèixer en la vida de Duane Michals “de manera accidental” durant un viatge a l’antiga Unió Soviètica l’any 1958, en plena Guerra Freda. Com que tothom s’emportava una càmera quan viatjava, ell en va demanar una a un amic seu. L’impacte que li va produir la fotografia va ser tan profund que quan va tornar als Estats Units va deixar la feina de dissenyador gràfic i va començar a buscar-ne com a fotògraf en diferents revistes. “Vaig trobar en la fotografia un mitjà d’expressió; no sabia que en tenia un. La fotografia va aparèixer com el meu talent natural, com quan Mozart tocava el piano amb quatre anys. Però vaig haver de redefinir la fotografia per adaptar-la a les meves idees, no volia ser Cartier-Bresson”, explica Michals. “Em va donar llibertat, perquè podia fer el que volgués -subratlla-. No havia d’estar al carrer esperant la vida, vaig descobrir que jo mateix tinc vida!” Malgrat tot, la fotografia comercial és molt important en la carrera de Michals perquè, segons la comissària, li va donar una llibertat “total” per fer la seva obra sense condicionants. “La poesia és en els teus errors i els teus defectes. La perfecció és l’enemic”, adverteix l’artista.

Un homenatge als mestres

Els retrats soviètics estan presentats sota un epígraf que diu “Aquestes imatges em van canviar la vida”, escrit pel mateix artista damunt la paret de la sala. A continuació hi ha exposats diversos retrats i fotografies que formen l’homenatge que ha volgut fer als seus mestres: els pintors René Magritte, Balthus i Giorgio de Chirico i el fotògraf Atget. “Coneixia una dona que tenia un amic que coneixia Magritte. Vaig pensar que, si m’agradava tant, havia de fer alguna cosa. El principi és fer alguna cosa. Només pots ser creatiu si no saps el que estàs fent”, diu Michals. “L’obra d’aquests artistes li assenyala camins inusitats de la imaginació, li permeten alliberar les seves fantasies i hi troba mons paral·lels al seu”, diu la comissària. Les vistes deshabitades de París d’Atget van inspirar a Michals una sèrie tituladaNova York buida, i més endavant es pot veure com escriu en una imatge molt semblant a les novaiorqueses tot el que una imatge no pot recollir, com els sorolls i les olors. La va titularAquí hi ha coses que no es veuen a la fotografia.

• 

'L'avi se'n va al cel', de Duane Michals / DUANE MICHALS / DC MOORE GALLERY

“ Per a Duane Michals no hi ha disciplines artístiques aïllades. La paraula clau ésexpressar-se. I si l’expressió és verdaderament autèntica es converteix en art”, conclou la comissària. El tram final de la mostra és especialment eloqüent pel que fa a l’afany de l’artista per mantenir-se en guàrdia. Entre els fototextos, on escriu poemes i reflexions, i els curtmetratges es poden veure treballs inspirats en els gravats tradicionals japonesos, la sèrie dedicada criticar la deriva mercantilista de l’art contemporani i diversos retrats antics trobats en mercats de segona mà que Michals pinta a l’oli.

sebastian vettel

Feia 16 anys que un pilot de Ferrari no pujava al capdamunt del podi del Gran Premi de Mònaco. I ahir Sebastian Vettel va aconseguir acabar amb aquesta estadística. El fet que Lewis Hamilton hagués tingut problemes en la jornada de dissabte i ahir hagués de sortir des de la part mitjana de la graella va esperonar els de Ferrari, que veien la cursa monegasca com una oportunitat per refermar el lideratge tant en el Mundial de pilots com en el de constructors. I dit i fet. Kimi Räikkönen, que arrencava des de la pole, va aconseguir mantenir en la sortida la primera posició, però en l’aturada a boxs, Vettel el va superar gràcies a l’estratègia. Bottas va entrar a canviar neumàtics i Räikkönen el va seguir, però Vettel va decidir quedar-se a la pista unes voltes més. “Encara tenia bé els neumàtics. En dues voltes he sigut capaç de trencar la distància, m’he sorprès a mi mateix”, va reconèixer l’alemany després de la cursa. I és que quan va tornar a pista, Vettel havia superat el seu company d’equip. “No tinc gaire a dir. Segon lloc, però no estic del tot content”, reconeixia el finlandès.

Amb tot, Ferrari va aconseguir un doblet, el 90è de la història de l’escuderia italiana a la competició, i capitaneja les dues classificacions, tant la de pilots com la de constructors. “És increïble, ha sigut una cursa molt intensa, he hagut de ser pacient”, va dir l’alemany, que ara és encara més líder de la general, amb 25 punts d’avantatge (una cursa) respecte de Hamilton, que ahir va poder remuntar posicions (sortia 13è). Però el fet de ser Mònaco, on els avançaments són molt complicats, li va passar factura i tan sols va poder acabar setè després de no poder superar Carlos Sainz tot i intentar-ho durant unes quantes voltes. La cursa va estar marcada per l’accident de Pascal Wehrlein -sense conseqüències per a ell- a la volta 61, que va provocar l’entrada del cotxe de seguretat: el seu Sauber va tocar contra el McLaren de Button (que ahir va córrer a Mònaco cobrint la baixa d’Alonso) i va acabar impactant contra la tanca de protecció i quedant de costat. Els marshalls el van poder treure del cotxe dues voltes més tard.

El doblet de Ferrari, sumat al tercer lloc de Daniel Ricciardo, amb el Red Bull, va fer que Mercedes es quedés per primer cop en tot l’últim any sense pujar al podi. Els pilots de les fletxes platejades (l’any passat Hamilton i Nico Rosberg i aquest any el britànic i Valtteri Bottas) s’havien ruixat amb cava en totes i cadascuna de les curses que s’havien disputat des del Gran Premi de Mònaco del 2016. 21 curses després, ahir no hi havia cap pilot de Mercedes entre els tres primers. “Ha sigut un dia per minimitzar danys. Els pilots han fet més del que possiblement podrien haver fet”, va dir el cap de l’escuderia, Toto Wolff

canvi climatic

Amb l’arribada a la Casa Blanca d’un president, Donald Trump, que ha posat en qüestió les causes humanes del canvi climàtic, set estats han aprovat o debaten legislacions que, a la pràctica, permeten el negacionisme d’aquest problema a les escoles i instituts públics del país. Els mestres, si ho creuen necessari, podran explicar que les causes de l’escalfament global són “controvertides” i exposar altres tesis.

Els activistes contraris a aquestes legislacions apunten que un 97% dels científics atribueixen a l’activitat humana les tendències d’escalfament del planeta de les últimes dècades. Les noves lleis, o resolucions, que varien segons cada estat, “soscaven la integritat de l’educació sobre el canvi climàtic”, diu Glenn Branch, director del Centre Nacional d’Educació de la Ciència (NCSE, per les seves sigles en anglès). Branch afegeix que això suposa una amenaça per al futur “dels nostres fills”. “Una acció eficaç contra el canvi climàtic ha de ser un projecte de llarg termini i multigeneracional -assegura-. [Els alumnes] han de conèixer el consens científic sobre l’escalfament global”.

El legisladors d’Idaho van eliminar al febrer referències sobre el canvi climàtic en el document d’estàndards educatius de l’estat. Aquell mateix mes, Indiana i Alabama van aprovar resolucions, no vinculants, per protegir els educadors que mostren “diversos” punts de vista no només sobre el canvi climàtic sinó també sobre l’evolució i la clonació humanes. I Florida, fa quinze dies, va aprovar una llei que dona poder als residents per oposar-se al material de classe -inclosos els llibres de text científics-. Aquestes legislacions tenen els seus precedents en les desenes de normes que van aparèixer a la dècada del 2000. Tot i així, només tres van convertir-se en llei: una a Mississippí el 2006, una a Louisiana el 2008 i una altra a Tennessee el 2012.

Defensa de la ciència

“Els pares volen que els fills siguin innovadors i sàpiguen solucionar problemes. I una educació científica basada en l’evidència és un requisit previ essencial”, afirma Lisa Hoyos, directora de Climate Parents, una organització de pares i famílies que ha impulsat diferents campanyes contra legislacions que modifiquen com s’ensenya ciència a les escoles.

Oklahoma, Dakota del Sud i Texas han intentat aprovar, sense èxit, projectes de llei semblants a les resolucions legislatives d’Alabama i Indiana. I s’espera que nous estats també busquin aprovar canvis en els plans escolars.

“Els mestres de ciències tenen la responsabilitat de proporcionar als estudiants una educació científica de qualitat que no estigui afectada per la pseudociència o la ideologia política”, va assegurar l’Associació Nacional de Mestres de Ciències en un comunicat sobre la legislació d’Oklahoma. De fet, la qüestió del canvi climàtic ja fa anys que està molt polititzada als Estats Units. I, amb la victòria de Trump, que ha nomenat un negacionista del canvi climàtic com a director de l’agència del govern de medi ambient, aquesta politització ha crescut. Una enquesta recent de Pew Research revela que un 69% dels votants demòcrates diuen que el canvi climàtic és causat pels humans, mentre que només un 29% dels republicans creuen el mateix.

Debat a les classes

No tothom considera que aquesta nova onada de legislacions estatals que busquen regular com s’explica ciència als centres educatius sigui una amenaça per a la qualitat de l’educació. Robert Cliford, mestre de ciència de l’escola Rose Park Magnet de Nashville, Tennessee, creu que proporcionen als educadors la possibilitat d’ensenyar “sense por de la interferència política”. A més, “els estudiants, dins de la classe, tenen llibertat d’investigar sobre el canvi climàtic des de qualsevol perspectiva”. Tennessee va aprovar una legislació que protegeix els mestres que volen explicar alternatives a les teories científiques.

Cliford subratlla que els seus estudiants debaten sobre el canvi climàtic i altres temes com els aliments transgènics o el fracking “amb dades científiques, com les temperatures anuals o els efectes dels gasos d’efecte hivernacle, i fonts fiables”. A través del debat, explica, poden observar que “moltes polítiques científiques tenen el biaix econòmic i ideològic dels legisladors”.

Els estudiants voten quina teoria explica millor el tema discutit al final del projecte. I, segons Clifford, els arguments científics són els guanyadors, ja que els alumnes “aprenen a deixar que els fets i dades científiques parlin per si mateixos”.

Els detractors de legislacions sobre educació com la de Tennessee creuen, però, que donen via lliure a mestres que no creguin que en la teoria de l’evolució o que el canvi climàtic sigui causat per l’activitat humana. Malgrat que la gran majoria dels mestres no se senten pressionats sobre com explicar aquests temes, un estudi de l’NSCE mostra que hi ha correlació entre l’opinió pública i el que s’ensenya. Allà on els ciutadans no creuen que l’activitat humana sigui la causa del canvi climàtic, els mestres són menys propensos a posar l’accent en el consens científic. “[Aquestes legislacions] generen confusió”, segons Branch. De fet, un sondeig del mateix centre revela que dos terços dels estudiants reben informació incorrecta sobre l’escalfament global.

Raimon

Amb tot el públic del Palau de la Música dret i emocionat després de cantarDiguem no!, Raimon, amb un somriure que transmetia molta felicitat, va dir:“Em fa certa cosa, però ho he de fer. Haig d’acabar com vaig començar”. I aleshores va interpretar Al vent, i va tancar el cicle que va engegar fa més de cinc de dècades. Anar al principi per tancar el final que Raimon ha administrat durant dotze concerts al Palau de la Música. “M’he quedat parat. Si arribo a saber que vindria tanta gent, potser no me’n vaig”, havia dit dues hores abans, just després de rebre una reproducció d’un vitrall del Palau de mans de Mariona Carulla, la presidenta del Palau de la Música.

vídeo

Era un vespre de molta càrrega emocional, perquè no cada dia es pot ser testimoni del comiat d’una personalitat de la magnitud de Raimon, un referent fonamental de la cultura catalana, un home compromès amb una llengua amb la qual ha cantat a la lluita, a la resistència, a l’amor, als poetes del seu present i als poetes del nostre passat. Potser conscient del pes de les emocions, Raimon va esquitxar d’humor aquest adeu a 55 anys dalt de l’escenari. Per exemple, quan va anunciar que no volia fer-se pesat i que el recital constaria de “tres cançons i uns quants bisos”. Al final en van ser unes quantes més, esclar. La tria, va dir, tenia la voluntat de ser “un resum” del que ha anat fent al llarg de la seva vida com a cantant. I així va ser.

Abans, però, el Cor Infantil de l’Orfeó Català va sortir a l’escenari, tots vestits de negre i amb mocadors o corbates vermelles, una complicitat cromàtica amb la indumentària habitual del cantautor de Xàtiva. El cor va cantar Jo vinc d’un silenci i D’un temps, d’un país, i la imatge era inequívoca: les paraules de Raimon segueixen ben vives, perquè les lluites han de ser constants.

Com en els onze concerts precedents, Raimon va estructurar el recital mirant de ser fidel a la seva història mitjançant blocs més temàtics que cronològics. Va començar amb peces del disc Rellotge d’emocions (2011), que va permetre que el Palau quedés amarat de les delicades i imaginatives maneres del quartet que l’ha acompanyat en aquesta dotzena d’adeus: Fernando Serena (contrabaix), Miquel Blasco (guitarra), Joan Urpinell (guitarra) i Pau Doménech (clarinet). És el Raimon que mirava de prop la nit que s’acosta i que en la consciència de la vellesa recorda els carrers de Xàtiva on parlava la llengua amb la qual ha cantat tota la vida. Novament per apaivagar la solemnitat, aquest cop de versos com “amb més passat que present”, va introduir Som dient: “Aproximadament fa dos o tres segles que la vaig escriure”. Som, interpretada amb veu sòlida, va obrir un segment amb No el coneixia de res i El País Basc, i el públic no va reprimir la primera gran ovació per acompanyar el vers “Gora Euskadi, diuen fort”.

La rabiosa actualitat dels poetes

Els poetes van ocupar la part central del recital. Primer van venir Ausiàs March ( Així com cell qui es veu prop de la mort i Si com lo taur ), Joan Roís de Corella ( La balada de la garsa i l’esmerla ), Joan Timoneda (la jazzyBella, de vós só enamorós ) i Anselm Turmeda ( Elogi dels diners ; “un poema de finals del segle XIV però de rabiosa actualitat”). Bona prova del respecte de Raimon per l’ofici de cantar va ser quan va interrompre Si com lo taur. “Si no l’agafem al tempo adequat no funciona”, va dir. Els dubtes que poguessin sorgir sobre l’estat de forma de Raimon es van esvair tan bon punt va cantar La nit, i encara més quan va arribar el moment espriuà (Indesinenter i Petita cançó de la teva mort ).

Pletòric de veu als 76 anys, va exhibir caràcter i força, però també sensibilitat en les cançons de lluita, que van recollir grans ovacions, sobretot18 de maig a La Villa, T’he conegut sempre igual i la versió en català d’ Amanda, de Víctor Jara. En el crescendo emocional de la nit, Raimon va brillar encara més en les cançons d’amor, divertides i sentides dedicatòries al seu amor, l’Annalisa, a qui li ha escrit “ divertimentos conjugals” comNapolitana per a tu i prodigis com Com un puny, la cançó prèvia als bisos.

La intensitat, també gestual, amb què va enlairar Com un puny, es va multiplicar amb Veles e vents. “Ets el millor!”, va cridar un espectador. I certament va ser imbatible aquest Raimon del final que va respondre a cada ovació amb interpretacions inoblidables de tresors com He mirat aquest terra, Jo vinc d’un silenci, Diguem no! i Al vent.

Raimon va plegar amb el Palau dret, agraït ell per la resposta del públic, i agraït el públic per haver viscut dues hores històriques. Raimon marxa honorant la seva història, la història d’un temps i d’un país.

kenia te tren

Kènia ha inaugurat una nova línia ferroviària un segle després que els britànics posessin l’última travessa d’un mapa de 2.800 quilòmetres de vies. En aquesta primera fase, el nou tren uneix els 472 quilòmetres entre Nairobi i Mombasa, una ciutat a la costa de l’Índic molt popular per la seva oferta de platges i turística, però neix amb voluntat d’estendre’s per l’est africà. Al darrere de la infraestructura, el projecte més gran des que el país va guanyar la independència, el 1963, hi ha la Xina, que en l’última dècada ha desbancat els EUA com a soci prioritari de la majoria d’estats africans, una relació que s’ha batejat amb l’eloqüent Xinàfrica. La construcció de la línia suposa una inversió de 3.200 milions d’euros, dels quals el 90% procedeixen d’un crèdit xinès i la resta, del govern local.

El trajecte és tan sols una petita part de la iniciativa xinesa Un cinturó, una carretera, que preveu la construcció de noves rutes per incentivar el comerç i que es vol ampliar als veïns Tanzània, Etiòpia, Uganda, Ruanda, Burundi i el Sudan del Sud. Quan s’acabi el port de Mombasa es convertirà en la gran porta africana d’entrada de mercaderies procedents de l’Àsia. El disseny de les estacions i dels combois, així com els sistemes, són made in China.

La Xinàfrica és un nou colonialisme, amb una diferència respecte al tradicional europeu. Pequín no busca ni pretén imposar cultura, llengua, política o sistema econòmic, com passava amb els vells imperis. Les empreses xineses arriben a acords amb els governs africans per construir grans infraestructures -aeroports, centres comercials, centrals hidroelèctriques, carreteres o vies fèrries- a canvi d’obtenir bons preus de les matèries primeres: fusta, minerals, petroli i, últimament, l’acaparament de terres de conreu per alimentar la seva població i per obtenir biocombustibles.

Les estretes relacions entre africans i xinesos van portar Pequín a regalar a la Unió Africana l’imponent edifici que serveix com a seu a la capital etíop. L’any passat, una enquesta d’Afrobarometer estimava que dos terços dels africans consideraven que la relació amb els xinesos és molt “positiva per als seus països”.

El govern kenià ha fet de la via fèrria el seu gran projecte per revifar una regió castigada pel terrorisme jihadista dels somalis Al-Shabaab, que ha posat en el punt de mira els objectius turístics de Kènia.

En clau interna, el nou ferrocarril servirà al president, Uhuru Kenyatta, per presumir de promesa complerta de cara a les eleccions de l'agost, en què opta a la reelecció. Kenyatta, que va fer el viatge inaugural amb alts funcionaris xinesos i escolars de diferents ciutats on para el tren, va prometre l’obra en la seva campanya i ha aconseguit tenir-la en marxa per celebrar avui la festivitat de Madaraka, el dia en què els kenians commemoren l’autonomia respecte al Regne Unit. De fet, Madaraka és com ha quedat batejada la línia. Sense pèls a la llengua i amb un llenguatge gens mesurat, el president ha assegurat que ordenarà “executar” els condemnats per vandalisme i els que sabotegin la infraestructura. L’amenaça evidencia la importància que l’executiu dona a la línia fèrria per al desenvolupament econòmic. Segons els càlculs oficials, el tren farà créixer un 1,5% el PIB i en cinc anys es podran tornar els diners del crèdit als xinesos. El nou servei no té competència amb el que s’oferia fins ara, que es coneixia com a Lunatic Express. El trajecte entre les dues ciutats es podrà cobrir en 4,5 hores, un instant en comparació amb el suplici del vell ferrocarril, que podria trigar entre 12 i 20 hores a causa de les usuals avaries i retards.

Però l’obra no ha estat exempta de polèmica i s’ha guanyat denúncies pel seu enorme impacte mediambiental, sobretot pel destorb que suposa per als animals salvatges, i per l’elevat sobrecost pel pagament de suborns.

Tarradellas

EN LA CONFERÈNCIA de la setmana passada a Madrid, el president Puigdemont va anomenar en diverses ocasions el president Tarradellas. Suposo que una de les intencions era recordar que el retorn de Tarradellas com a president de la Generalitat es va produir molt abans de l’entrada en vigor de la Constitució espanyola. Això no és una dada curiosa o erudita. És un fet amb una significació política i jurídica cabdal. Vol dir que la Generalitat no neix de la Constitució sinó que és prèvia. Hi ha un discurs que ve a dir que això de l’autonomia és una concessió que fa l’Estat a través de la Constitució. Com si els redactors de la Constitució s’haguessin enfrontat a un full en blanc i s’haguessin dit: a veure com ho organitzem. Doncs no. El full no era en blanc. En el full ja hi havia coses escrites: la Generalitat i l’autonomia catalana, per exemple. La legitimitat de la institució catalana d’autogovern no és una concessió ni un invent constitucional. Té una existència i una legitimitat prèvies, que es reconeixen, no s’atorguen. Per tant, no es pot dir que de la mateixa manera que te la van regalar te la poden prendre. No la van regalar. Tampoc es pot dir que exercir l’autogovern sigui un cop d’estat. En tot cas, el cop d’estat seria eliminar-lo.

Valverde

EN EL SEU PRIMER ANY al Barça (88-89), Ernesto Valverde no va jugar gairebé gens. Preguntat per Joan Patsy a TV3 com és que no jugava algú que tothom opinava que havia de jugar (excepte el míster, Cruyff), Valverde va contestar que tant de bo tothom opinés que no havia de jugar excepte el míster. Ho va dir igual que parla ara, amb cara seriosa, front arrugat, sense ganes de fer gràcia ni de molestar, passant per sobre de les síl·labes, amb veu baixa, com qui resol un problema matemàtic. Valverde torna ara al Barça amb el mateix posat d’home normal, centenars de partits dirigits a Primera, madur per enfrontar-se a la banqueta - màquina de triturar. Benvingut. Els problemes amb què s’hauran d’enfrontar ara requeriran tota la seva intel·ligència.

"el mundo"

La premsa de Madrid està experimentant, en els últims anys, una progressiva marginalització a Catalunya. Així ho demostren les dades de l’Oficina de la Justificació de la Difusió (OJD), que evidencien com estan perdent quota de mercat respecte a les capçaleres editades a Barcelona. En conjunt, els quatre rotatius d’abast estatal - El País, El Mundo, Abc i La Razón - han perdut des del 2011 el 51,1% dels diaris que venien (comptant-hi els exemplars al quiosc i les subscripcions individuals). Part d’aquest descens obeeix a la tendència europea i nord-americana de sagnia constant de les edicions de paper. Però les dades dels diaris de Madrid són clarament més negatives que no les dels catalans - La Vanguardia, El Periódico, El Punt Avui i l’ARA-, que es deixen un 31,9% en aquest mateix període.

En l’últim any, per exemple, El Mundo ha perdut un 19,0% de les seves vendes ordinàries (comparant la mitjana de gener a setembre del 2016 amb tot l’any anterior). És el diari espanyol que més pateix, seguit d’ El País (15,8% menys), l’ Abc (12,6%) i La Razón (3,0%). En canvi, les capçaleres catalanes registren caigudes molt més suaus, liderades per El Periódico (7,0%), El Punt Avui (5,4%), La Vanguardia (5,1) i l’ARA (0,9%).

Així, El País, que el 2011 venia 32.952 exemplars, aquest 2016 només n’està aconseguint vendre una mitjana de 18.894. El Mundo ha passat, en el mateix període, de 10.335 a 4.692. Tot i que els diaris de Madrid estan dimensionats per a un mercat molt més gran i, per tant, disposen de més pressupost, a Catalunya estan cedint terreny. Així, el 2011 un 16,6% de les còpies que es venien cada dia eren diaris generalistes editats a Madrid. Aquest any el percentatge ha baixat al 12,5% i la tendència que s’apunta és d’encara més residualització. Aquesta diferència de comportament entre capçaleres de Madrid i Barcelona s’ha produït just en el moment en què el procés ha polaritzat el relat polític entre les dues capitals.

‘La Razón’ resisteix

En aquest panorama, destaca el bon comportament relatiu del diari La Razón, que -després de ser cuer durant molts anys- aspira ara a convertir-se en el segon diari editat a Madrid que més ven a Catalunya. De fet, només està a 625 exemplars d’ El Mundo, quan cinc anys enrere el diari que aleshores dirigia Pedro J. Ramírez més que doblava els 4.606 exemplars deLa Razón. El rotatiu dirigit per Francisco Marhuenda ha perdut només l’11,7% de les seves vendes ordinàries en cinc anys, allà on l’ Abc s’ha deixat el 34,3% dels exemplars col·locats a quiosc i en subscriptors a Catalunya, El Mundo un 54,6% i El País un 57,3%, la qual cosa el converteix en el diari que més ha patit en aquest lustre del procés.

De fet, quan es miren les dades dels dos principals diaris espanyols, El País i El Mundo, es constata que tots dos estan en crisi -en un any perden a Espanya el 12,3% i el 15,4% de les vendes ordinàries, respectivament- però és a Catalunya on pateixen específicament les caigudes més acusades (15,8% i 19,0%). Tots dos diaris han situat directors nous al capdavant de la redacció durant aquest lustre - El Mundo ha canviat fins a tres cops- però això no n’ha frenat la caiguda de vendes.

adeu als 0 i 10's

Els alumnes de primària ja no seran avaluats del 0 al 10. A partir d'aquest trimestre rebran les competències de cada matèria avaluades amb 4 notes: assoliment excel·lent (AE), assoliment notable (AN), assoliment satisfactori (AS) i no assoliment (NA). El canvi es va aprovar al juliol i respon a la voluntat del departament d'Ensenyament d'incorporar l'avaluació com una part del procés d'aprenentatge.

"L'avaluació ve del canvi de com s'enfoca l'aprenentatge a l'aula. El canvi que estem fent és cap a les competències", explica la consellera d'Ensenyament, Meritxell Ruiz, que afegeix que si es modifica la manera d'aprendre, "cal canviar la manera d'avaluar". En aquest sentit, reivindica que amb aquest nou sistema, l'avaluació és "formativa". "Avaluem per aprendre. A partir de la qualificació que has obtingut sabràs el procés que has de fer per millorar l'aprenentatge", explica la consellera, que defensa que, d'aquesta manera, l'avaluació "no és el punt final del procés educatiu".

Les famílies de primària rebran una avaluació contínua i global que preveu l'observació sistemàtica de l'assoliment dels objectius educatius i integrarà les valoracions de tots els àmbits. Això vol dir que s'especificaran per a cada competència el grau d'assoliment i les diferents dimensions. "Serà una avaluació molt més profunda. A part de saber si a l'àrea de llengua tens un assoliment, també sabràs que potser la comprensió lectora et va bé, però no l'escrita", apunta la consellera. Per a Ruiz, així "es dóna resposta al canvi que s'està fent" i aporta una "avaluació més qualitativa".

Com a exemple, la consellera apunta que "a banda d'aprendre què és una fracció o què és un trencat" els alumnes també hauran de ser capaços de resoldre "una situació concreta en un context real"."Han de saber resoldre conceptes, destreses, habilitats i capacitats", insisteix.

carlos pazos

La décima edición de la Nit del Galerisme, el acontecimiento anual en el que los galeristas catalanes distinguen a profesionales del sector ya sea por toda su trayectoria o por lo realizado durante el año precedente, ha tenido la noche del martes tres nombres propios: el Carlos Saura, Carlos Pazos y Perejaume. Además de un cuarto, pero este más colectivo que individual: la Fundació Sorigué, la institución creada por los coleccionistas Julio Sorigué y Josefina Blasco para preservar su colección de arte, una de las más importantes y desconocidas del país, y para garantizar la vocación de retorno a la sociedad del grupo empresarial homónimo. Estos se han llevado el premio al coleccionismo, mientras que los galardones que distinguen las mejores exposiciones realizadas en el 2016 han sido para Saura y Pazos.

El premio honorífico recae en Mariana Draper de la histórica Sala Dalmau, dedicada a las vanguardias

El primero ha visto reconocida su faceta menos popular: la de fotógrafo. El director de películas tan renombradas como 'La prima Angélica', 'Cría cuervos' y 'Mamá cumple cien años' disparó con la cámara fija antes que con la de cine, y lo hizo para registrar en imágenes la España de la posguerra de los años 50. Una crónica visual en blanco y negro de un país en plena dictadura que captó por Castilla y Andalucía, y que el Círculo del Arte exhibió el pasado verano. En la galería ADN y en primavera expuso la singularidad de su arte y su particular visión del mundo Carlos Pazos. La muestra llevaba por título 'Naufragios recientes' y proyectaba 'Artíssimo, película de citas', un largometraje de 2 horas de duración que acumula fragmentos de casi 2.000 filmes que reflejan tanto la imagen que el cine ha dado del arte y la literatura como la inutilidad de esas disciplinas.

Para Perejaume ha sido el reconocimiento honorífico a toda una carrera que se mueve entre la creación plástica y poética, y que tiene a la naturaleza como principal protagonista. De manera que el artista de Sant Pol suma este galardón a los muchos que ya tiene, entre ellos, Premi Nacional d’Arts Visuals de la Generalitat y el Premio Nacional de Artes Plásticas del Ministerio de Cultura. Y una trayectoria, en este caso la de galerista, también es lo que el jurado ha destado para otorgar a Mariana Draper, alma de la Sala Dalmau ,el segundo de los premios honoríficos.

Ha habido más galardones (Àngels Barcelona, Mar Arza, Bea Espejo, Time Out y la Fundación Oteiza), dos menciones especiales: a la crítica Rosa Queralt y a Rosa M. Malet, directora de la Fundació Miró. Y dos emotivos recuerdos para

el popular

La complicada situació del Popular encara pot empitjorar, i ahir es va demostrar. Les accions del banc van desplomar-se un 17,9% a la borsa, fins a situar-se en un nou mínim històric, de només 50 cèntims per acció. Els rumors que sobrevolen el banc presidit per Emilio Saracho van tornar a provocar la incertesa entre els inversors, que van decidir treure’s les accions de sobre en massa. Ara la capitalització del banc, és a dir, el seu valor a la borsa, no arriba als 2.200 milions d’euros. Un preu teòricament atractiu perquè un altre banc el compri, però no sembla que hi hagi ningú disposat a fer-ho.

Sembla que la falta de capital és el principal problema de l’entitat, que està esperant unes ofertes de compra que no arriben. El director d’inversions de Solventis, Xavier Brun, ho atribueix a la “falta de credibilitat”. Per la seva banda, Rodrigo García, de XTB, opina que la caiguda del valor podria indicar que “s’allunyen les possibilitats de compra per una altra entitat”.

Segons els analistes, la pèrdua de pràcticament una cinquena part del valor del banc en només un dia indica que els mercats han interpretat l’ajornament de la venda del Popular -dimecres es va saber que es posposava fins a final de mes- com l’evidència que ningú el vol comprar. Però aquest no és l’únic factor que ha empès els inversors a vendre. N’hi ha d’altres.

D’una banda, l’agència Reuters va fer públic dimecres que les autoritats europees havien advertit que l’entitat podria necessitar una intervenció si no troba compradors. A més, el digital Vozpópuli va publicar ahir que el Popular tampoc no va supera les proves d’avaluació del sector financer que fa el Fons Monetari Internacional. Aquest organisme, però, assegura que les conclusions d’aquests exàmens no es faran públiques fins al mes de juliol i que no inclouran indicacions individuals per a cada entitat sinó conjuntes del sistema, tal com es va afanyar a fer saber el mateix Popular en un comunicat publicat ahir.

La d’ahir és la pitjor caiguda de l’acció del Popular des que va començar l’any: una davallada semblant a la que va patir l’endemà del Brexit, tot i que aleshores l’acció valia més del doble que ara, 1,2 euros. La baixada d’ahir només queda superada per la patacada de la primavera de l’any passat, quan l’entitat va anunciar una ampliació de capital de 2.500 milions (una xifra més elevada que el valor total del banc ahir a la borsa). Aleshores el Popular va arribar a caure un 26%.

La CNMV vigila però no actua

Mentre l’acció es desplomava, el president de la Comissió Nacional del Mercat de Valors, Sebastián Albella, va assenyalar que no preveia suspendre’n la cotització, tot i que va matisar que el supervisor “estudia amb atenció” la volatilitat que ha estat patint l’entitat les últimes hores. “Per defecte, al mercat se l’ha de deixar seguir funcionant”, va dir Albella, que va afegir que cal permetre que els inversors que puguin comprin i venguin als preus que consideren adequats. El president de la CNMV va insistir que “hi ha unes normes, hi ha raons per adoptar decisions extraordinàries i no adoptar-les; estem seguint la situació amb atenció”.

El Popular està immers en un procés de venda, però tampoc no descarta una nova macroampliació de capital, fet que desperta encara més dubtes entre els inversors

En paral·lel, el banc va anunciar ahir la venda de la seva participació del 49% de Targobank. L’entitat presidida per Emilio Saracho es va vendre els títols a Banque Fédérative du Crédit Mutuel per 65 milions d’euros. D’aquesta manera el banc va seguir la seva línia de desinvertir en aquelles posicions que no són estratègiques per aconseguir efectiu.

LES CLAUS

1. Quin és el gran problema del Popular?

“Té un tumor, que és la valoració dels actius”, explica Xavier Brun, de Solventis. El banc no va demanar ajudes ni va traspassar els actius tòxics a la Sareb, el banc dolent, i ara es troba amb 39.000 milions d’actius dubtosos. Amb els requisits actuals de solvència, per complir amb la normativa hauria d’ampliar capital en uns 4.000 milions d’euros, segons Rodrigo García, analista de XTB.

2. Per què s’ha desplomat l’acció de l’entitat?

Els inversors ja descompten que el capital es tornarà a diluir passi el que passi amb l’entitat, sigui una nova ampliació o una venda total del banc, segons Xavier Brun.

3. Quines són les alternatives?

Una seria l’ampliació de capital, que seria difícil de cobrir per la falta de credibilitat del banc. Una altra seria que un altre banc comprés el Popular, però és una possibilitat que trontolla després que el banc decidís allargar el procés unes setmanes més. Aquesta, però, seria la solució preferida dels actuals accionistes, segons Felipe López, analista de Self Bank. Però Marc Ribes, de Blackbird, creu que la possibilitat de reclamacions per haver col·locat part de l’anterior ampliació de capital a clients a qui es concedien crèdits pot fer tirar enrere els possibles compradors. La tercera opció seria la intervenció, que és l’escenari “menys probable i menys desitjat”, segons García, però que Ribes considera que és la més possible.