dijous, 28 de setembre del 2017

les tres policies

El pols entre el Govern i l’Estat té un instant clau: l’1 d’octubre a les nou del matí. Si aquella hora hi ha una majoria de col·legis electorals oberts, el Govern veurà a prop el seu objectiu. Si, en canvi, els centres estan tancats i el referèndum no es pot celebrar, l’executiu espanyol podrà cantar victòria. Conscients d’això, i que fins ara la repressió no ha aconseguit aturar la logística de l’1-O, les institucions de l’Estat van moure ahir peça: la Fiscalia Superior de Catalunya va ordenar als Mossos que precintin els col·legis electorals abans de dissabte. El Govern, per la seva banda, es va mantenir inalterable: res frenarà l’1-O.
La instrucció del fiscal José María Romero de Tejada exigeix que els agents identifiquin i desallotgin qualsevol persona que s’oposi a la tancada dels centres, i els locals hauran de mantenir inaccessibles fins les nou de la nit de l’1 d’octubre. La instrucció està feta pensant que el sobiranisme es mobilitzarà per garantir l’obertura dels col·legis electorals. Per si no n’hi hagués prou amb el precinte, el fiscal vol que hi hagi agents a tots els centres el matí del dia 1 per identificar els responsables de conformar les meses del referèndum. “S’ha de disposar d’un ampli dispositiu, amb la necessària assignació de recursos humans i materials, per impedir l’entrada al punt de votació, així com la conformació de la mesa i les tasques prèvies”, apunta l’escrit. La fiscalia fins i tot preveu “un radi de seguretat de 100 metres” en el cas dels col·legis electorals situats en edificis on hi hagi altres serveis.
Si el 9-N el fiscal es va abstenir d’actuar, Romero de Tejada estarà actiu aquest diumenge: demana tenir, a les nou del matí, un informe detallat amb els col·legis tancats. L’ordre va dirigida als Mossos, però el fiscal recomana a la policia catalana que compti amb agents de les policies locals, de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil per complir amb la seva missió.
Què faran els Mossos? La instrucció de la fiscalia es va rebre ahir amb molta preocupació i alarma a la cúpula del cos, que la va analitzar a la tarda, segons ha pogut saber l’ARA. Si fins ara els Mossos sempre han dit que complirien totes les resolucions de la fiscalia i dels jutges, aquesta vegada no han comunicat el contrari, però la cúpula dels cos tem que se’ls estigui empenyent a participar o fins i tot fomentar un problema d’ordre públic enfrontant-lo amb els ciutadans que volen votar. Ho va explicitar el conseller d’Interior, Joaquim Forn, en un míting a Banyoles. L’ordre de la fiscalia, va afirmar, “respon a la voluntat que aquí es produeixin actes violents”.
El dubte és què faran els Mossos en cas d’una mobilització massiva a tots els col·legis. El mateix president, Carles Puigdemont, va apuntar aquesta possibilitat diumenge al programa Salvados : “Si els Mossos reben una ordre judicial per retirar les urnes, hauran de complir el mandat. Ara bé, dubto que amb milers de persones mobilitzades sigui lògic fer-ho”. Ahir, en un míting a l’Hospitalet, va deixar clar que “res impedirà” el referèndum, un missatge que també va repetir el vicepresident Oriol Junqueras. Va ser més explícit l’exdiputat de la CUP David Fernàndez en un acte a Tarragona: “Si intenten precintar els col·legis els ciutadans ho impediran amb dos milions de cossos”.
De moment, les entitats sobiranistes s’han limitat a dir que hi haurà mobilitzacions per assegurar l’obertura de col·legis. De moment, però, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart van demanar ahir en una entrevista a l’ARA no precipitar-se en la resposta.
Els Mossos respondran oficialment avui en una nova reunió de l’equip de coordinació de l’1-O, dirigit pel coronel Diego Pérez de los Cobos. Més enllà dels mítings, el Govern va exigir per escrit a la magistrada que instrueix el cas contra l’1-O que freni les accions de la fiscalia, perquè considera que s’està extralimitant.
De moment, els Mossos compleixen les instruccions: tal com els va ordenar la fiscalia, agents del cos van acudir ahir als centres electorals (escoles, instituts, CAPs...) per identificar i interrogar els responsables i advertir-los de les conseqüències d’entregar les claus per a l’1-O. En l’acta de requeriment, els Mossos van preguntar als responsables si han rebut alguna sol·licitud sobre l’1-O i, en cas afirmatiu, la forma i l’autor. També se’ls requereix l’entrega, en cas que l’hagin rebut, del material per a la celebració del referèndum. “Ens sentim seriosament advertits”, va expressar un directiu d’un col·legi ahir a l’ARA, que va afegir que fins i tot “un punt amenaçats”. Per exigir “garanties jurídiques, cobertura i assessorament” per a les direccions de centres escolars -la majoria de col·legis de l’1-O són instal·lacions educatives-, CCOO, la UGT i la IAC es van reunir ahir amb la consellera de Governació, Meritxell Borràs, i la d’Ensenyament, Clara Ponsatí. Segons el portaveu de la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC), Ramon Font, les conselleres els van explicar que hi ha un acord de govern que dona cobertura jurídica als treballadors, que enviaran un escrit a les persones afectades pels interrogatoris de la fiscalia i que posaran telèfons d’atenció a la seva disposició.

Les meses electorals, activades


A quatre dies del referèndum, tot segueix igual: l’Estat avança en els passos per frenar-lo i el Govern manté que la votació segueix endavant. Ahir es van enviar les primeres notificacions als membres de les meses -tot i que la Guàrdia Civil n’havia requisat una remesa la setmana passada- i l’executiu promet que l’1-O es votarà. El Govern, però, no explica què farà per esquivar la nova ordre de la fiscalia ni si els Mossos desobeiran per no donar pistes a l’Estat.
Rajoy s’ho mirava ahir des dels Estats Units -on Donald Trump va afirmar que els catalans “s’oposaran” a un bloqueig de l’1-O-, però tornarà de seguida a l’Estat per assegurar-se que el mantra que repeteix des de fa un any -“el referèndum no es farà”- es compleix. L’1 d’octubre a les nou del matí començarà a saber la resposta.

dimecres, 27 de setembre del 2017

la repressio

A cinc dies del referèndum de l'1-O, Carles Puigdemont ha presidit aquest dimarts la reunió del consell executiu. El compte enrere s'accelera i el referèndum segueix vigent tot i la pressió judicial de l'Estat. Tanmateix, encara hi ha molts dubtes sobre els preparatius, entre els quals d'on sortiran les urnes, qui configurarà les meses o qui proclamarà els resultats després de la dissolució de la Sindicatura. I, tenint en compte les últimes instruccions de la fiscalia, també si els Mossos acabaran actuant per evitar que es voti l'1 d'octubre.
Turull ha mostrat màxima confiança en els Mossos i en el conseller de l'Interior i ha valorat com un "assetjament" a les institucions catalanes l'última instrucció que ha rebut la policia catalana, a la qual la fiscalia ha ordenat que prengui el control dels col·legis electorals el dia abans del referèndum i hi eviti l'accés de qualsevol ciutadà fins diumenge a la nit.

La fiscalia ordena que els Mossos agafin el control de tots els col·legis electorals el dissabte 30
A més, els agents han començat a notificar aquest dimarts als directors d'escola la seva responsabilitat en cas que l'1-O el seu col·legi electoral estigui obert, encara que no l'hagi obert ell directament. Turull ha lamentat que la fiscalia confongui qui té la responsabilitat d'un centre educatiu en les tasques docents i qui la té quan el cap de setmana es planteja l'obertura del centre per fer de col·legi electoral.
El Govern ha abandonat l'hermetisme a l'hora d'explicar les mesures preses per fer front a les disposicions judicials. Entre les que ha pres l'executiu aquest dimarts, hi ha la de presentar un requeriment d'incompetència contra el govern espanyol pel que fa al dispositiu de coordinació policial creat per l'1-O. Segons el conseller de la Presidència, Jordi Turull, aquest òrgan "altera la dependència orgànica dels membres del cos de Mossos", i els adscriu a un òrgan de l'administració de l'Estat. L'Estatut estableix que és de la Generalitat que depenen els Mossos d'Esquadra.
L'executiu també ha acordat presentar un recurs contenciós administratiu contra la instrucció de la fiscalia, que és qui atorga la coordinació del dispositiu policial contra l'1-O a un representant del ministeri de l'Interior. Segons el Govern, les decisions les ha de prendre un jutge i no pas un fiscal. Per això també presentarà un recurs al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) contra "l'assumpció il·legítima per part del fiscal" de la investigació de l'1-O, tenint en compte que la causa està judicialitzada.
Evitant valorar si els Mossos compliran o no les ordres del fiscal, que, per exemple, els insta a identificar els responsables dels col·legis electorals de l'1-O, Turull s'ha limitat a reiterar la confiança plena del Govern en els Mossos, en el major, Josep Lluís Trapero, i en els comandaments de la policia catalana.

Garanties de l'1-O

Les incògnites continuaran sent incògnites, almenys de moment. El conseller de la Presidència, Jordi Turull, ha rebutjat respondre al·legant que l'"estat de setge" que imposa el govern espanyol impedeix al Govern donar detalls. Així, el portaveu s'ha negat a explicar, per exemple, com es faran arribar notificacions als membres de la mesa o si s'enviaran targetes censals.
Una rere l'altra, el conseller s'ha negat a respondre a cap pregunta relacionada amb els preparatius del referèndum i s'ha limitat a avisar l'Estat que "per molt 'ardor guerrero' que hi posi, està perdent el temps perquè l'1-O es farà" i el Govern farà el que pugui perquè es faci de la millor forma possible.
Davant les preguntes sobre com es podrà fer un referèndum si no hi ha Sindicatura Electoral tal com preveu la mateixa llei del referèndum, Turull ha afirmat que el que s'hauria de qüestionar és l'"estat d'excepció" que ha imposat l'Estat a Catalunya. "El que segur que no és com hauria de ser és la democràcia a l'Estat", ha etzibat Turull. Qui recomptarà o validarà els resultats del referèndum? Turull ha indicat que el Govern ho explicarà, "però no avui", tot i que en cap cas es podrà complir amb la llei del referèndum, que marca que els membres de la Sindicatura Electoral són "inamovibles". La setmana passada, l'executiu va decidir demanar a la Sindicatura que cessés en les seves funcions per evitar que el Tribunal Constitucional els imposés una multa de 12.000 euros diaris fins que no abandonessin el càrrec.
Sense apartar-se ni un mil·límetre del missatge "A cada entrebanc, una solució", Turull ha afirmat que el Govern està concentrat "a com fer front de manera natural als actes de repressió, ús i abús del govern espanyol". En aquest sentit, ha criticat que el fiscal "tingui barra lliure per fer el que pugui". "És el fiscal, eh? No és el xèrif. No és el jutge", ha apuntat. A més, ha criticat que els que demanin garanties a l'1-O siguin "els mateixos que es dediquen a trinxar-les cada dia", i ha subratllat que "la primera garantia d'un referèndum és que la gent vagi a votar".
En plena diatriba contra l'actuació del govern espanyol, Turull ha comparat l'Estat amb Corea del Nord pel tancament de webs, i ha censurat que mentre la pàgina web de la fundació Francisco Franco funciona perfectament la de l'ANC ha estat tancada.
Turull també s'ha escudat en el fet que el Govern està centrat a fer possible l'1-O per rebutjar parlar també d'escenaris posteriors a aquest diumenge. Així, després que el portaveu del PDECat al Congrés, Carles Campuzano, hagi descartat una DUI, Turull ha remarcat que el Govern només pensa a fer possible que l'1-O es voti i es decideixi.

dimarts, 26 de setembre del 2017

detencio

El fiscal general de l’Estat més mediàtic de la democràcia, José Manuel Maza, va continuar ahir avançant possibles passos de la seva actuació en el combat del referèndum de l’1 d’octubre. Ho va fer en una nova entrevista, aquest cop a Onda Cero, en la qual va apuntar obertament a la possibilitat de detenir el president de la Generalitat, Carles Puigdemont. Fent gala del seu control dels temps judicials amb criteris polítics, Maza -com ja va fer la setmana passada en una entrevista a El Mundo - va dir que fins ara no han considerat “oportú” demanar la detenció de Puigdemont. Va afegir aleshores que calia escollir bé quan, per evitar donar encara més ales als independentistes.
Maza continua fent d’avançada de l’estratègia del govern espanyol, estalviant-li a Mariano Rajoy embrutar-se les mans més del necessari per prendre mesures des de l’arena política, com en el cas de la tutela dels Mossos ordenada per la fiscalia de Barcelona. L’ordre de detenció de Puigdemont arribaria, segons va explicar, pel delicte de malversació, l’únic dels tres que Maza considera que el president de la Generalitat està cometent -juntament amb el de desobediència i prevaricació- que comporta penes de presó. Això sí, la detenció de Puigdemont hauria d’arribar si el jutge la demana, a petició de la fiscalia, va dir el cap del ministeri públic.
Maza va continuar fent volar la idea que les protestes a Barcelona són “tumultuàries”, adjectiu necessari per perseguir els seus impulsors pel delicte de sedició, que comporta penes de presó de fins a 15 anys. Tot i així, Maza va evitar especular amb la possibilitat que s’imputi aquest delicte al president de la Generalitat. Sí que va justificar la denúncia a l’ANC i Òmnium pels fets del 20-S davant de la seu d’Economia de la Generalitat, que incloïa aquest delicte, i ho va fer argumentant que encara hi ha un pas més sever en el Codi Penal: el delicte de rebel·lió, que requereix que les protestes siguin “violentes” i no només “tumultuoses”, com manté que va ser la de Barcelona. Tot plegat mentre ahir va continuar l’acció del seu departament, amb la citació a declarar de diversos alcaldes, entre els quals el de Tortosa, i també diputat al Congrés, Ferran Bel, que ho va fer a la fiscalia del Tribunal Suprem per la seva condició d’aforat.
El fiscal reprovat pel Congrés per la seva presumpta ingerència per afavorir els interessos del PP en casos de corrupció no només es va referir a Puigdemont, sinó també al major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Trapero va enviar el seu número dos a la reunió de coordinació amb els comandaments de la Guàrdia Civil que donaran les ordres als Mossos en l’operatiu de l’1-O, després que ho dictés així la fiscalia de Barcelona. Maza va avisar Trapero que si no compleix les ordres “tindrà conseqüències legals”, i li va demanar que fos “raonable”. A la tarda, la fiscalia va ordenar als Mossos que adverteixin els responsables dels centres escollits com a col·legi electoral.
El debat sobre la repressió de l’1-O segueix, doncs, més viu que mai, amb el dubte de si l’Estat arribarà a l’extrem de detenir Puigdemont. Experts consultats per l’ARA apunten que per arribar a aquest extrem l’Estat necessitaria una ordre del jutge del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que instrueix la causa contra els membres del consell executiu, ja que la hipòtesi del delicte flagrant -que justifica la detenció si un policia detecta l’infractor en el moment exacte de cometre la falta-és remota.
El debat, però, no inquieta els suports interns de Rajoy per fer front a l’1-O. El PSOE va avalar ahir la intervenció indirecta dels Mossos. La portaveu d’igualtat socialista, Carmen Calvo, va admetre que el partit està “preocupat” i que s’està entrant en un “terreny ignot”, però va considerar “raonable” la mesura perquè “va encaminada a preservar la llibertat i la seguretat” a Catalunya. “Una cosa diferent seria que se suplantessin les competències, perquè per a això el govern espanyol hauria de fer servir un altre mecanisme constitucional”, va dir referint-se a l’article 155 de la Constitució.
Mariano Rajoy ha desplegat gràcies a la fiscalia i al ministeri d’Hisenda una intervenció selectiva de l’autogovern català, però sense necessitat d’acudir a l’article de la Constitució que l’avala per fer-ho. A això s’hi afegeix la coordinació en el calendari amb el Tribunal de Comptes, que ahir enviava un missatge clar als polítics implicats en l’1-O en què donava 10 dies a l’expresident de la Generalitat, Artur Mas, i als tres exconsellers imputats pel 9-N per entregar una fiança de 5,2 milions d’euros.
Anar més enllà i aplicar directament el 155 encara és sobre la taula, però l’opció que guanya pes és reservar aquest recurs per després de l’1-O, especialment en el cas d’una declaració d’independència al Parlament. Calvo no va descartar que el seu partit acabés donant suport al PP en la suspensió de l’autonomia: “El que cal ara és aplicar la legalitat vigent i res més”. La portaveu socialista va evitar entrar a criticar l’estratègia governamental contra el referèndum. “Toca estar units i no crear confrontació entre nosaltres per defensar la Constitució i la democràcia, i que el dia 1 d’octubre ningú pensi que està fent un referèndum”, va justificar. En canvi, no va estalviar crítiques a les crides de Podem al PSOE perquè facin un pas endavant en la defensa d’un referèndum pactat, perquè, va afirmar, “no és moment de crear vies paral·leles”.
El bloc que Rajoy anomena constitucionalista, format per socialistes, PP i Cs, doncs, continua fort, i el desmarcament de Podem no sembla que preocupi els socialistes. Avui Pedro Sánchez es reuneix amb els seus senadors, i ahir ho va fer amb una delegació dels seus alcaldes, però no s’esperen canvis en la línia mantinguda fins ara de fer pinya amb Rajoy. Tot i així, el PP continua escalfant l’ambient, i ahir el portaveu popular al Parlament Europeu, Esteban González Pons, va comparar el referèndum de l’1-O amb el 23-F i va dir que si el cop d’estat del 1981 “va agafar per sorpresa”, ara Rajoy està “advertit” i no hi haurà urnes el dia 1 d’octubre. En declaracions a la premsa a l’oficina del Parlament Europeu a Espanya, González Pons ha assenyalat que l’executiu del PP “té tots els plans previstos per impedir que es produeixi un delicte de rebel·lió”. De fet, entre les files del PP ja s’explora obertament l’aplicació d’aquest delicte, que podria ser castigat amb fins a 25 anys de presó.

La batalla internacional

El Govern prova de mantenir-se aliè a la pressió i continua internacionalitzant la situació a Catalunya. Ahir tant Puigdemont com el conseller d’Exteriors, Raül Romeva, van ser a París per defensar l’1-O com una tria entre “democràcia i repressió”.
Tot i que Rajoy rebrà avui el suport del president dels Estats Units, Donald Trump, l’actuació desproporcionada de la setmana passada ha portat l’Estat a perdre punts en el terreny de l’opinió internacional, i la Generalitat vol aprofitar-ho per explotar aquest flanc. Fonts del PP admeten el desgast, però no pensen deixar enrere aquesta via: “El cost d’actuar és elevat, però més elevat és el cost de no fer res”. A cinc dies de l’1-O, la mà dura per frenar el referèndum continuarà.

dilluns, 25 de setembre del 2017

segona oportunitat

Catalunya tenia l’any passat més de mig milió d’aturats, una part dels quals acumulaven més deutes dels que podien afrontar amb els seus ingressos. Així i tot, al 2016 només un centenar de persones van optar per acollir-se als jutjats de Barcelona al mecanisme de segona oportunitat, l’instrument aprovat pel govern espanyol el 2015 perquè particulars i autònoms amb problemes financers poguessin lliurar-se de l’anomenat hiperendeutament. El 2017 la xifra ha augmentat lleugerament: 117 casos fins al setembre. El procediment, molt utilitzat en altres països, a Espanya es limita a uns 2.000 casos. És una demostració que la llei està lluny de l’èxit i molt a prop del fracàs, tot i que la recuperació econòmica encara s’ha de consolidar.
“Des del Col·legi Oficial d’Advocats fa temps que reivindiquem que la llei del 2015 requereix una profunda modificació perquè no funciona”, explica Jesús Sánchez, secretari de la junta del govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona. Sandra Zapatero, presidenta de la sectorial d’autònoms de la UGT (CTAC), és igualment contundent: “És un fracàs absolut; per als treballadors autònoms és inassumible”.
Els resultats han acabat donant la raó a la incredulitat amb què va ser rebuda l’aprovació de la llei. Tot i les referències existents al Regne Unit, França i Alemanya (país on és utilitzada per unes 200.000 persones cada any), el govern del Partit Popular va optar per fer un instrument nou, sense facilitats per als afectats i amb un procediment complex que atemoreix els possibles usuaris. Entre d’altres coses, perquè posar a zero el comptador de crèdit els suposarà perdre -amb escasses excepcions- tot el seu patrimoni, inclòs l’habitatge. “Quan dius als afectats que han de pagar un advocat i un mediador i que es poden quedar sense casa, pregunten de quina oportunitat es tracta. Però és veritat que o bé acudeixen al mecanisme de segona oportunitat o bé tot acabarà al banc”, diu Elisa Escolá. Aquesta advocada del despatx Jausas és molt crítica amb la llei, però creu que té “potencialitat” si se la dota d’instruments.
El principal problema de la llei és el desconeixement que se’n té a la societat. El segon, que persones sense recursos puguin engegar un procediment per al qual necessiten un advocat especialitzat, perquè de moment els advocats d’ofici no poden prestar aquesta mena de servei. Una vegada superats aquests dos obstacles, comença la tramitació: primer, cal intentar arribar a un acord extrajudicial amb les entitats financeres. Tots els intents acaben en no res, però és un procediment imprescindible per poder començar el concurs de creditors abreujat que permet la llei de segona oportunitat. I, a partir d’aquí, es venen els actius -si n’hi ha-, es liquida una part del passiu que determina la norma i, si aquesta via és impossible, es fa un pla de pagaments a cinc anys. El deutor queda exonerat de la resta del deute, tret que posteriorment es demostri que va mentir sobre la seva situació o que va aconseguir recursos per mitjà de l’economia submergida. També si li arriben recursos per una altra via, ja sigui la loteria o una herència.

Sense deute i sense patrimoni

“La llei de segona oportunitat és un instrument poderosíssim ara que ha passat la pitjor part de la crisi”, admet Carlos Puigcerver, titular del jutjat de primera instància número 50 de Barcelona, especialitzat en aquesta mena de casos. També opina que “la legislació és millorable i requereix una reforma profunda”, però la defensa: “Perquè recuperes la possibilitat de ser un subjecte patrimonialment actiu”, afirma, tot i que calgui desprendre’s de tots els béns.
Entre els consultats, Borja Prado, advocat de Lexben, és el més fervent defensor de la llei. Després d’haver portat una quarantena de casos, està convençut que no és gens difícil arribar a un procés d’exoneració. I defensa que ha tingut clients que, tot i iniciar el procediment amb milions d’euros en préstecs, “han aconseguit quedar a zero”. Fins i tot és gairebé l’únic a defensar la possibilitat de continuar mantenint l’habitatge. Perquè pugui passar s’han de donar dos condicionants: estar al corrent del pagament de les mensualitats i que el valor del deute hipotecari sigui superior al valor de mercat del pis. Els qui tenen deutes amb l’administració, sobretot els autònoms, tenen un problema afegit: a Hisenda i a la Seguretat Social se’ls ha de pagar almenys el 50%. “Això no és una loteria; aquí no es regala res”, conclou Prado.
LES CLAUS
1. Per què es va crear la llei de segona oportunitat?
Fins al final de la crisi el govern espanyol no es va plantejar elaborar una llei de segona oportunitat, mecanisme que funciona en altres països occidentals i que és un senyal de confiança en els emprenedors. Es va plantejar com un incentiu perquè les persones afectades alliberessin recursos per afrontar despeses bàsiques: alimentació, energia i habitatge. I també perquè els autònoms a qui no els haguessin anat bé els negocis poguessin començar de zero, sense la càrrega creditícia que havien acumulat en plena crisi econòmica. S’assumia així una recomanació de l’FMI.
2. Qui la va elaborar?
La redacció de la llei va ser impulsada pels ministeris d’Economia i de Justícia fent cas, en part, dels consells que van llançar uns quants grups de treball creats especialment per a la matèria. Se’n van retocar alguns elements sense fer cas dels experts, com ara allargar el termini per pagar deutes pendents fins a cinc anys.
3. Quins eren els errors d’origen que es van detectar en l’estrena de la llei?
Un dels arguments que es van utilitzar per censurar el mecanisme de segona oportunitat va ser el fet que els deutors estiguessin obligats a pagar els deutes contrets amb Hisenda i la Seguretat Social, un element especialment sensible per als treballadors autònoms. També que no es defensés el concepte d’habitatge habitual.
4. Per què té tan poca acollida en una societat on el crèdit va permetre augmentar la capacitat adquisitiva?
Els experts consideren que la norma és socialment molt poc coneguda. I que, a més, s’hi afegeixen les barreres d’entrada: haver de pagar un advocat i un intermediari que puguin dirigir un procediment complex en què, abans de tot, s’ha de negociar amb les entitats financeres i intentar vendre els actius de què es disposi.
5. Què aconsellen els experts?
Que se subvencionin els advocats i que se’ls ofereixi formació en aquesta disciplina, especialment als professionals del torn d’ofici.

espanya nova

HEGEMONIA. No negaré mai que hi ha una Espanya democràtica i respectuosa amb la pluralitat. És clar que hi és i jo potser m’hi confederaria (després de la independència, per descomptat). Al cap i a la fi som veïns, i en molts casos parents, i ja compartim sobirania a la Unió Europea. Però aquesta Espanya de somni no passa de ser això, un somni, un miratge que de vegades es cosifica discretament a la Puerta del Sol i en els mítings de les esquerres perifèriques. L’Espanya hegemònica la formen el PP, el PSOE i Ciutadans, i compta amb el poder de l’elit governamental i econòmica i amb el suport de la majoria de la població. Això és així des de fa dècades, i el setembre català no només no canviarà el panorama, sinó que molt probablement reforçarà Rajoy o el seu successor/a. L’apèndix més depriment d’aquesta hegemonia són els mitjans de comunicació, còmplices del relat oficial, que està farcit de mentides escandaloses. Fins al punt de convertir els ocupants en assetjats, els referendistes en nazis, els botxins en víctimes. La part bona de tot això és que a Catalunya i a la resta del món la veritat s’obre camí gràcies a una ciutadania lògicament escaldada i als mecanismes informatius propis del segle XXI, mentre que la premsa espanyola s’enfonsa en el descrèdit. Això és transcendent i no canviarà sigui quin sigui el desenllaç polític de la crisi.
PRECEDENTS. Catalunya ha estat palanca de canvi en múltiples ocasions en els últims 150 anys. El 1873, el 1917, el 1931 i el 1977, el catalanisme va empènyer la reforma de l’Estat, sacrificant o ajornant una part de les seves aspiracions en benefici del conjunt d’Espanya. Tot sembla indicar que aquesta vegada no es reincidirà en l’error. Només cal parar l’orella una mica, sortir al carrer, per comprovar que la Catalunya d’avui ha canviat, que la por i el seny mal entès -un residu de la memòria de moltes derrotes- han cedit terreny davant d’una gran massa ciutadana convençuda del que vol i del poder que té. La intervenció repressiva de l’Estat -no del PP, sinó de l’Estat- no ha fet altra cosa que afirmar una nova consciència de ciutadania. La majoria de gent d’aquest país ja no està emprenyada, sinó indignada. Això no ens fa independents, però ens fa nació. I això tampoc no canviarà sigui quin sigui el desenllaç polític de la crisi.
OPCIONS. I quin serà, el desenllaç polític de la crisi? Costa molt d’afirmar, però m’atreveixo a aventurar algunes conclusions. a) El cicle polític que s’inicia potser és irreversible, però serà un procés llarg, que demanarà convicció i resistència. b) El govern català no té ara mateix les eines per fer efectiva una declaració d’independència. Cal tenir el cap fred per mesurar totes les passes endavant que es facin. c) El resultat final dependrà de la capacitat de la gent d’arribar on no arribi el deteriorat poder autonòmic. d) I Espanya com a projecte polític i emocional està tocat de mort a Catalunya, per la qual cosa tots els esforços jurídico-policials resultaran estèrils, o fins i tot contraproduents.
La qüestió ja no és el què, sinó el quan

dissabte, 23 de setembre del 2017

Alberto Manguel


COMPARTEIX3
COMENTA0
“Tinc molt mala memòria per recordar cares, dates i telèfons. Fins i tot m’oblido dels carrers per on he passat. Ara mateix, de fet, si em deixessin sol en aquest jardí, em costaria tornar a l’habitació de l’hotel”. Alberto Manguel (Buenos Aires, 1948) parla amb seguretat fins i tot de les seves mancances, potser perquè la lectura -la seva gran passió- li ha permès portar una vida d’excepció. A punt de fer setanta anys, l’assagista i novel·lista dirigeix la Biblioteca Nacional de Buenos Aires, una tasca que li exigeix “dotze hores al dia de dilluns a divendres” i també l’ocupa “bona part dels caps de setmana”, però anteriorment ha sigut professor visitant en diverses universitats -entre les quals hi ha la de Princeton, a Nova Jersey; la de Lieja, a Bèlgica, i la Freie Universität de Berlín-, ha treballat com a editor en països com Anglaterra, Itàlia i Tahití i ha escrit una extensa i polimòrfica obra. Entre els seus títols imprescindibles hi ha Guía de lugares imaginarios (1980), Una historia de la lectura (1996) i La biblioteca de noche (2006).
Manguel no havia estat mai abans a Formentor, on ahir a la nit va recollir el premi Formentor de les Lletres després d’un discurs en què va defensar una vegada més la importància de llegir constructivament i críticament. L’entorn era d’excepció: el Formentor Royal Hideaway Hotel compta amb diversos restaurants, una piscina, una cala i fins i tot -els lletraferits quedaran bocabadats- el pi que va inspirar un dels poemes més coneguts de Miquel Costa i LloberaEl pi de Formentor. “Som éssers temporals, i si no tenim records del nostre passat no podem construir el nostre futur -diu Alberto Manguel-. Necessitem les biblioteques per saber qui podem ser i alhora entaular un diàleg amb els difunts. És imprescindible que la lectura i les biblioteques recuperin el rol central en una societat que ara està massa preocupada pel banc i les institucions financeres. La biblioteca ens recorda que som éssers racionals i que hi ha la possibilitat de tenir una societat una mica més justa i feliç”. Per a Manguel, llegir no és una acció passiva, sinó transformadora. “L’art del lector és llegir entre línies -admet-. Això és veritat, però alhora hi ha límit en les interpretacions. Umberto Eco deia que aquesta frontera era el sentit comú. Podríem començar una llarga discussió sobre on creiem que acaba el sentit comú... Però bé, per posar un exemple, quan Herman Melville va publicar Moby Dick es va llegir com una banal novel·la d’aventures marines i ara, un segle i mig després, la veiem com una gran novel·la psicològica i al·legòrica, un mirall del món”.

REDEMPCIONS LITERÀRIES

Alberto Manguel va néixer a Buenos Aires el 1948, però poc després es va mudar amb els seus pares a Tel Aviv. Hi van viure fins al 1955, moment en què van decidir-se a tornar a l’Argentina. Amb set anys, el nen ja havia descobert l’inesgotable poder de la literatura, sobretot gràcies a la seva tutora, Ellin Slowitz, que no només li llegia un conte cada nit -en anglès i alemany-, sinó que el portava a visitar llibreries i li permetia comprar el que volgués. “La literatura té un poder redemptor: a vegades et salva la vida -comenta l’autor-. La primera història que em va meravellar va ser un conte de Wilhelm Hauff, i més endavant em salvarien la vida Alícia al país de les meravelles, de Lewis Carroll, i moltes altres novel·les, com araGaudy night, de Dorothy L. Sayers”.
De tornada a l’Argentina, Manguel ja havia descobert la necessitat d’acumular llibres: havia començat a construir la seva biblioteca. El 1969, amb 21 anys, marxaria del país i començaria un llarg periple nòmada. El 1971 era a la capital francesa. Tres anys després s’instal·lava a Milà, on treballaria a l’editorial Franco Maria Ricci. El 1976 es va instal·lar a Tahití, vinculat a Les Éditions du Pacifique. Entre el 1982 i el 2000 va viure al Canadà. “Per tot arreu on passava acumulava nous llibres -reconeixia ahir-. Com escriu Balzac a El cosí Pons : «Una obsessió és un plaer que ha assolit el nivell d’una idea»”. El somni de Manguel, que combinava l’escriptura d’assajos i articles amb les classes universitàries i l’edició de nombroses antologies -dedicades a la literatura de fantasmes, al misteri, a les històries de pares i fills, a l’homosexualitat-, era arribar a reunir en un sol lloc la seva biblioteca. “Em pensava que no ho aconseguiria mai, però llavors vaig comprar amb el meu company un vell presbiteri de pedra al sud de la vall del Loira: va ser el primer cop a la vida en què tenia tota la biblioteca en un mateix espai”, comentava. En aquells moments estava integrada per 35.000 volums. “No els he llegit tots, esclar, ningú ha pogut llegir tants llibres, però abans d’incorporar un títol sempre el fullejo -diu-. L’única vegada que n’he llençat un va ser American psycho, de Bret Easton Ellis, perquè és una novel·la d’una obscenitat deliberada, especialment cap a la dona; es rabeja en el sofriment i en la violència”.

PERDRE LA BIBLIOTECA

“Durant els anys que vam viure a la casa de Poitou-Charentes no teníem la sensació de ser-ne els propietaris, era un lloc tan meravellós que semblava que només el custodiéssim -recorda l’autor-. Creia que seria la casa on ens estaríem fins al final dels nostres dies, però no ha pogut ser així”. Coincidint amb l’acceptació del càrrec a la Biblioteca Nacional de Buenos Aires, Manguel va haver de vendre’s la propietat francesa i perdre la biblioteca. Explica l’experiència a Mientras embalo la biblioteca(Alianza, 2017), que es pot llegir com el revers -i alhora homenatge- d’un assaig de Walter Benjamin. “Els meus llibres han anat a parar al magatzem de la meva editora canadenca, que ha tingut la gentilesa de cedir-me l’espai -avançava-. Perdre la biblioteca ha sigut una heretgia”. L’escriptor, però, segueix acumulant volums als dos pisos que té, un a Nova York i l’altre a Buenos Aires.
“Soc fetitxista, i això ja no es pot curar -diu-. M’agraden els objectes sòlids i tinc una fascinació pels llibres. No soc un ciutadà del món virtual. Com a director de la Biblioteca Nacional ho he de ser, però com a lector privat tinc altres preferències. No m’agrada emportar-me un fantasma al llit”. L’expressió tranquil·la de Manguel s’enrigideix una mica quan se li recorda la lectura electrònica. “Quan va néixer la impremta va adoptar trets que fins llavors eren característics dels manuscrits, i ara està passant el mateix amb el llibre electrònic, que imita el llibre en format paper -comentava ahir-. La lectura física de llibres no serà suplantada, això és una mentida amb una finalitat comercial”. Lluny d’emetre missatges únicament conservadors, Manguel considera que entre els millors lectors hi ha els nens: “Son molt creatius, se senten lliures de canviar el final, transformar els personatges i reescriure el text. Un nen gai s’atrevirà a llegir Romeu i Julieta com si els personatges fossin Romeu i Romeu. Els adults, en canvi, estem plens de prejudicis”.

eleccions alemanyes

El sistema electoral o el mètode utilitzat per traduir els vots en escons varia molt en funció del país i acostuma a ser un reflex de la seva evolució històrica. Una manera de catalogar els sistemes electorals és segons si són proporcionals o majoritaris. La proporcionalitat és el grau de semblança que hi ha entre el percentatge de vots i el percentatge d’escons que obtenen els partits. “Que un sistema electoral sigui molt proporcional no significa que sigui millor”, explica a l’ARA Agustí Bosch, professor de ciència política de la UAB, que afegeix que “pot ser molt adequat, per exemple, per gestionar societats molt fragmentades i conflictives (com passa a Israel) però també pot ser inadequat per a altres societats i generar problemes, com ara que els governs duren molt menys, com en el cas d’Itàlia durant la segona meitat del segle XX”. Pel que fa al sistema majoritari, anomenat first-past-the-post, és el que presenta una magnitud de circumscripció uninominal i en el qual qui té més vots s’endú l’únic escó en joc. Un dels avantatges d’aquest sistema és que fa possible una relació més directa entre diputats i electors.

El sistema electoral alemany és conegut acadèmicament com el sistema de representació proporcional personalitzada i ha estat considerat el millor sistema electoral del món. “Hi ha l’argument que combina el millor dels sistemes molt proporcionals (com l’holandès) i el millor dels sistemes majoritaris tradicionals (com el britànic) -diu Bosch-. Des de la Segona Guerra Mundial el sistema ha generat bons rendiments i això fa que alguns experts el considerin un molt bon sistema”.
El nombre d’escons de cada partit al Parlament alemany, el Bundestag, el determina un sistema de representació personal pura. Però després, l’assignació d’aquests escons als diferents diputats es fa a través d’un sistema majoritari, amb circumscripcions de magnitud uninominals i una forma de vot personalitzada.
Per escollir els 598 escons del Bundestag els alemanys tenen dos vots que han de plasmar en una sola papereta. El primer vot, erststimme, segueix una forma de vot personalitzada, és a dir, a l’elector se li demana que marqui el nom d’un candidat d’entre diferents opcions. Amb aquest vot s’escullen 299 diputats, un per a cadascuna de les 299 wahlkreisen, o circumscripcions uninominals amb les quals es divideix la República Federal Alemanya. A cada circumscripció s’hi presenten candidats diferents.
El segon vot, zweitstimme, obeeix a una llista tancada i bloquejada, on els electors marquen per a quin partit donen el seu vot, i no hi apareixen els noms dels candidats de cadascun dels partits. La fórmula electoral proporcional d’aquest segon vot s’aplica sobre una circumscripció única nacional de 598 escons. “És a dir, aquest segon vot serveix per elegir la totalitat dels 598 escons del Parlament i determina, per tant, la composició final del Bundestag”, afirma Bosch al manual Guia del sistema electoral.

Escons sobrers

Al nombre total de diputats de cada partit s’hi resten els diputats directes que ja ha obtingut a partir del primer vot. La resta és igual al nombre de diputats de llista que obté cada organització. “Cada partit obté dues quantitats de diputats: uns diputats directes i uns de llista. La suma dels dos ha d’igualar el nombre d’escons que adjudica el segon vot”, recull Bosch al llibre.
Quan els partits ja saben el nombre total d’escons els reparteixen pels lands en funció del pes que té cada land en el seu vot total. Bosch també explica al manual que si un partit en un land concret té més diputats directes dels que li pertocarien, els reté tots i senzillament s’augmenta el nombre de diputats d’aquell land. Aquests escons sobrers reben el nom d’ überhangsmandaten i fan que el nombre final d’escons del Bundestag variï arbitràriament en funció del resultat de les eleccions. En els últims comicis del 2013 es va arribar fins als 620 escons.
La intenció d’aquest sistema és aprofitar els avantatges dels dos sistemes electorals que incorpora. I el fet de tenir una alta proporcionalitat ha afavorit sempre la formació de governs de coalició. “Jo dubto que els bons rendiments que ha ofert el sistema alemany provinguin del seu disseny, sinó més aviat del país sobre el qual s’ha aplicat. Crec que no hi ha bons sistemes ni mals sistemes, sinó països cívics i països incívics. Ni el millor sistema electoral pot donar bons rendiments en un país incívic”, conclou Bosch

DO terra alta

La zona vinícola més meridional de Catalunya està situada entre el riu Ebre i les terres del Matarranya (Aragó). Es tracta d’una zona fronterera i mil·lenària pel que fa a població, on ja els Templers conreaven la vinya cap al segle XIII.
Vents del cerç i garbinades es passegen per les serres calcàries i els boscos d’alzina i pi blanc del territori, mentre airegen camps tenyits d’ametller, vinya i olivera, que fan que la comarca de la Terra Alta sigui vista per molts com la Toscana catalana.
Reconeguda provisionalment com a Denominació d’Origen des del 1972, la Terra Alta és una de les set denominacions d’origen històriques de Catalunya. La seva situació geogràfica, amb un alt valor paisatgístic, l’ha portat a ser reconeguda per la Unesco com a Reserva de la Biosfera. Es tracta, doncs, d’una zona privilegiada per mirar d’obtenir un raïm sa, madur i amb caràcter, com a resultat d’una viticultura respectuosa amb el medi ambient i amb la producció d’un raïm amb identitat pròpia.
I tot plegat en un paisatge espectacular. Mediterrani interior amb vinyes que arriben fins als 500 metres sobre el nivell del mar. Aquesta mediterraneïtat del terrer marca el caràcter dels vins, uns vins fins i distingits per la seva força i caràcter: un Terra Alta arrela en terres calcàries, creix amb el sol del Mediterrani i s’elabora amb cura.
Passió, humilitat i esforç en el treball són els trets que defineixen els productors de la DO Terra Alta. Es tracta de 1.255 viticultors que conreen al voltant de 5.800 hectàrees de vinya de varietats com la macabeu, la parellada i la samsó. Però si hi ha una autèntica protagonista, aquesta és sens dubte la garnatxa. Sigui blanca, negra o peluda, la garnatxa és la varietat que millor assoleix en aquestes terres mediterrànies tota la seva esplendor tant pel que fa a aromes com a caràcter, personalitat i matisos.
Ja al segle XVII es troben testimonis que deixen constància d’una plantació de mossèn Onofre Català a Gandesa denominada Vernatxa. Ara a la Terra Alta es conrea el 33% de la garnatxa blanca mundial, un percentatge que suposa el 75% de la producció a Espanya i el 90% de la garnatxa blanca a Catalunya.
Així doncs, no és estrany que la Terra Alta sigui una de les poques regions de la vitivinicultura mundial on és possible trobar una extensa gamma de vins varietals d’aquesta vinifera que els ha fet mereixedors d’un distintiu de garantia específic: Terra Alta garnatxa blanca.
La DO Terra Alta és, sense cap mena de dubte, l’ànima de la garnatxa blanca i una de les zones vitivinícoles amb més projecció del moment. Tant és així que ha sigut designada com a seu del Concurs Mundial de Garnatxes 2018, que se celebrarà al mes d’abril. Es tracta d’un certamen que aplega alguns dels professionals d’àmbit internacional més destacats, que tasten més de 900 referències al mateix temps que descobreixen tota l’oferta enoturística de la zona, una gran oportunitat per a la garnatxa catalana en general i per a la de la Terra Alta en particular. Una oportunitat que no quedarà limitada als professionals del sector, ja que també hi haurà programades activitats que aniran dirigides tant al públic en general com als winelovers.
La Denominació d’Origen Terra Alta s’ha construït sobre dos pilars fonamentals: en primer lloc un saber fer basat en la tradició i l’autenticitat, i després fent una aposta per les tècniques d’elaboració més modernes. A la DO Terra Alta troben autèntics tresors. Molts d’aquests tresors estan encara per descobrir.
FITXA TÈCNICA:
Viticultors: 1.255
Cellers: 52
Superfície: 5.800 ha
Producció: 40.000.000 de kg de raïm i 7.000.000 ampolles

dijous, 21 de setembre del 2017

kalaixnikow

El inventor del rifle de asalto AK-47, Mijaíl Kalashnikov, ya tiene una estatua en pleno centro de Moscú, que acaba de ser inaugurada con una polémica ceremonia que fundió la pompa militar con el ritual religioso.
El monumento de nueve metros representa a Kalashnikov con la famosa arma automática en sus manos. En la inauguración participaron altos cargos rusos, entre ellos Sergéi Sobyanin, alcalde de Moscú, y Vladimir Medinsky, ministro de Cultura. "Esta es la marca cultural de Rusia", dijo Medinsky, antes de que un sacerdote ortodoxo ruso bendijera la estatua.
"Él creó esta arma para defender a su patria", aseguró el padre Konstantin, rechazando las opiniones de que no era apropiado rociar con agua bendita la estatua de un diseñador de armas. En la multitud muchos se santiguaban mientras el sacerdote bendecía el monumento.
A un lado, la guardia de honor del Ministerio de Defensa ruso estuvo presente durante toda la ceremonia, en la que también se entonaron canciones militares de la Segunda Guerra Mundial.

Un éxito personal y comercial

El comandante Kalashnikov creó el AK-47 a causa de las quejas de los soldados soviéticos por la calidad de sus armas. El primer modelo fue producido en 1947, y ese año Kalashnikov ganó el premio Stalin y la Orden de la Estrella Roja.

El AK-47 y su creador tendrán su estatua en el centro de Moscú
El escultor ruso Salaat Scherbakov junto a una maqueta del monumento en su taller en Moscú. EFE
Hoy se calcula que hay más de 100 millones de fusiles Kalashnikov en uso en todo el mundo. El arma, utilizada tanto por ejércitos como por insurgentes, es responsable de 250.000 muertes al año según algunas estimaciones. El AK-47 aparece en las banderas de Mozambique y del grupo libanés Hizbolá, y también en los escudos de armas de Zimbabue y de Timor Oriental.
La inauguración no estuvo exenta de polémica. Un manifestante fue detenido por la policía mientras intentaba desplegar una pancarta que decía: "Un creador de armas es un creador de la muerte", resumiendo las objeciones de muchos moscovitas.

Muere Mijaíl Kaláshnikov, el inventor del fusil AK-47
Kalashnikov murió en 2013. EFE
"La estatua de Kalashnikov en una de las calles más concurridas de la ciudad reafirma la imagen de Rusia como un país militarista y neoimperialista que se siente rodeado de enemigos", asegura Dmitry Shabelnikov, un abogado que vive en la zona. Y aclara: "No estoy, en principio, en contra de una estatua de Kalashnikov. Pero no se debe erigir aquí, ahora, y en esta forma".
Una segunda escultura detrás del monumento Kalashnikov representa al Arcángel Miguel (Mijaíl en ruso) matando a un dragón con una lanza. Salavat Shcherbakov, el artista responsable de ambas obras, explicó que la lanza simboliza un AK-47.
"Esto representa la victoria del bien sobre las fuerzas del mal", dijo Shcherbakov, quien también creó la controvertida estatua de 17 metros de altura del príncipe Vladímir el Grande que fue erigida frente al Kremlin en noviembre

1a. cacerolada

Ahir amb els escorcolls vas participar en la teva 1a cacerolada que esperem sigui la darrera. Ben d’hora al matí va començar ahir el macrooperatiu policial que ha fet saltar pels aires l’autonomia de Catalunya. Poc abans de les vuit, agents de la Guàrdia Civil van entrar a les seus de diferents departaments de la Generalitat -l’alarma va saltar quan es va saber que havien entrat a la conselleria d’Economia-, a més de domicilis particulars d’alts càrrecs i tècnics del Govern. L’acció va provocar la reacció instantània de milers de ciutadans que es van plantar a les portes d’aquests edificis per protestar per l’acció policial i mirar d’impedir la sortida dels agents. La concentració principal, allà on les entitats sobiranistes van voler reunir tots esforços, va ser a la cantonada entre la rambla Catalunya i la Gran Via, davant de la seu de la conselleria d’Oriol Junqueras. Al tancament d’aquesta edició, la manifestació a les portes d’Economia no s’havia dissolt.
Segurament, la intervenció de la Guàrdia Civil més important del dia, que tenia per objectiu desarticular el referèndum, va ser la que van fer al polígon industrial Can Barri, de Bigues i Riells (Vallès Oriental). El ministeri de l’Interior va informar al migdia que havien trobat en una nau industrial d’aquest polígon 10 milions de paperetes i material per a les meses electorals. Abans que els agents en poguessin sortir, ja s’hi havien concentrat milers de veïns de la zona per impedir-ho. Finalment, la intervenció dels Mossos d’Esquadra va permetre a la Guàrdia Civil marxar del polígon amb les paperetes.
On es van viure, però, moltes escenes familiars tenses va ser als domicilis particulars, quan poc abans de les 8 del matí agents de la policia de paisà van aparèixer coordinadament per detenir alguns membres de l’anomenat “nucli dur” de l’organització del referèndum. Una d’aquestes escenes va ser a Rubí, a casa del director general de Patrimoni de la Generalitat, Francesc Sutrias. La seva dona, Anna Sancho, va lamentar que els agents li llegissin els drets “davant” les seves “tres filles”. L’escorcoll va durar unes set hores, i mentrestant un centenar de persones es van concentrar a les portes de casa seva. El mateix va passar a Sabadell, on un grup nombrós de persones es va concentrar a les portes de la casa de Joan Ignasi Sànchez, un alt càrrec de Governació, a qui també van escorcollar la casa i es van endur detingut.

Vidal i Viver Pi-Sunyer

Sense tanta expectació, també van escorcollar la casa de Josuè Sallent, responsable d’Estratègia del CTTI i dirigent d’ERC; la de Josep Maria Jové, número 2 d’Oriol Junqueras a Economia i home fort del referèndum, i la de Mercè Martínez, tècnica del departament de Vicepresidència i vinculada a la nau de Bigues i Riells, a qui van detenir davant dels seus fills, que es van posar a plorar. També van entrar al domicili de l’exsenador d’ERC Santi Vidal. L’exjutge és l’únic d’ells que no va quedar detingut després de l’escorcoll, tot i que és l’origen de tota l’operació policial, arran de les seves conferències.
Una altra de les persones en el punt de mira de la justícia des del primer dia per l’organització del referèndum és el director de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, Carles Viver i Pi-Sunyer. En aquest cas, la policia no va entrar a casa seva, però sí que va escorcollar el seu despatx. L’únic escorcoll fet fora de Catalunya va ser a Madrid, al despatx de la directora general de sistemes de la companyia T-Systems, Rosa María Rodríguez. Aquesta empresa alemanya treballa sovint amb la Generalitat i, per exemple, es va encarregar del sistema informàtic del 9-N.

dimarts, 19 de setembre del 2017

valverde vs eibar

Ernesto Valverde no es refia de l’Eibar, rival del Barça aquesta nit al Camp Nou en el segon partit en tot just quatre dies (22 h, Movistar Partidazo). La manera de jugar del conjunt de José Luis Mendilibar és incòmoda, no s’assembla gens als adversaris contra els quals s’ha enfrontat fins ara el Barça, i arribar en una setmana carregada de partits. Però ahir a la Ciutat Esportiva Joan Gamper de Sant Joan Despí tot girava al voltant del francès Ousmane Dembélé. Que si la gespa del Coliseum Alfonso Pérez va tenir molt o poc a veure amb la lesió de l’exjugador del Borussia Dortmund, que si a l’escalfament ja es tocava la cuixa i potser va començar el partit tocat, que si l’equip tindrà recursos per substituir-lo durant els quatre mesos que s’estarà de baixa.
Ernesto Valverde va haver de sortir al pas de tot i donar la seva visió de les coses. Amb el to habitual, pausat, mesurat, sense sentenciar res. En opinió del tècnic, la gespa no va tenir la culpa de la ruptura i, en tot cas, va ser la falta d’experiència del jugador el que va fer més gran el trencament. “A un veterà això no li passa”, va dir. I va explicar per què. “Ell no té experiència per reconèixer les petites molèsties, o per identificar quins són els gestos més agressius. El cop d’esperó ho era, però ell el fa. Un veterà se l’estalvia i deixa sortir la pilota”, va apuntar. “Ara ja no li passarà més. Jo també en vaig aprendre després de lesionar-me primer”, va afegir, traient-li dramatisme.

El jugador, que ahir ja va volar cap a Hèlsinki (Finlàndia) acompanyat pel doctor Pruna, serà intervingut avui pel doctor Sakari Orava. En el millor dels casos podrà estrenar-se així que arrenqui el 2018. Però abans li toca tenir molta “paciència” per passar aquests pròxims mesos al marge de l’equip i patint en solitari l’evolució, a vegades lenta, de la lesió. “Són coses que tots els jugadors han de passar durant la seva carrera”.
Sense el francès, el Barça ha de continuar el seu pas, fins ara ferm i estable, amb altres protagonistes. Per a Valverde són un grapat els futbolistes que, cadascú a la seva manera, poden aportar algunes de les coses que hauria donat Dembélé.. “Buscarem alternatives per intentar fer l’onze”. I va deixar caure que “de reüll” es controlarà el filial. Fidel al discurs, trasllada la responsabilitat al col·lectiu i no trontolla. O ho amaga. Aquesta tranquil·litat és cosa d’ara, però Valverde, veterà d’aquestes llargues i agitades guerres que són les temporades, anuncia que res durarà eternament. “El futbol és una cosa canviant i sabem que la pel·lícula pot ser una altra en tres dies”. Valverde va deixar fora de la llista de convocats Arda, que ja té l’alta, així com Umtiti, André Gomes i Alcácer. Mascherano, doncs, podria jugar.

Un Eibar competitiu

Per començar, si l’Eibar esgarrapa algun punt del Camp Nou. Té arguments per fer-ho, per molt que el Barça vagi a bon ritme i porti un 12 de 12 en quatre jornades. Valverde va dedicar una primera i llarga resposta a analitzar l’Eibar. “És un rival valent, que et va a buscar, que no vol que juguis i que mira de portar el joc al seu terreny, perquè no puguis sortir, per ofegar-te quan inicies el joc”, en va dir. Per tot això el basc creu que el partit serà “complicat i diferent” dels anteriors enfrontaments jugats fins ara, i avisa que l’equip de Mendilibar és “el que més centrades fa” i el que “més pilotes recupera en camp rival”. En concret, l’Eibar té una mitjana de 25 pilotes penjades a l’àrea per partit (una cada tres minuts, aproximadament) i envia més passades llargues que cap altre equip de la Lliga (86). “Haurem d’estar molt atents a les segones jugades”, va dir. I pel que fa a l’altura del camp on situa el bloc d’equip, també són clares les seves intencions. L’Eibar és, després del Madrid (35%) i el Barça (34%), l’equip que més trepitja el terç de camp de l’oponent (33%). No serà senzill dominar-lo.
"És la persona més coherent que conec. Estic segur que en tot l’enrenou que ha viscut el Barça, ell ha sigut el més tranquil. El conec, i sé que si ha anat al Barça és perquè té el convenciment que pot fer-ho bé"
JOSÉ LUIS MENDILIBARENTRENADOR DE L'EIBAR
De fet, la prèvia del partit es va convertir en un creuament de declaracions entre tècnics lloant-se l’un a l’altre. Si Valverde va alertar del talent d’un Eibar que arriba després de guanyar el Leganés amb una recuperació al mig del camp i una rematada de cap en una centrada lateral, Mendilibar va posar èmfasi en el caràcter de Valverde: “És la persona més coherent que conec. Estic segur que en tot l’enrenou que ha viscut el Barça, ell ha sigut el més tranquil. El conec, i sé que si ha anat al Barça és perquè té el convenciment que pot fer-ho bé”, en va dir.
De cara al partit, Valverde va anunciar que “hi haurà canvis” per mantenir “l’estil i el ritme”, tenint en compte que es condensa l’agenda de partits aquesta setmana. “És impossible que ho facin tot onze jugadors. Els necessitem a tots”. Fins ara el tècnic ha apostat per un esquelet d’equip base perquè ho ha cregut “convenient”, però ja s’espera les crítiques. “Amb les rotacions només encertes si la cosa va bé. Si es perd, sempre et diran que hauries hagut de tocar aquest jugador i no l’altre. El futbol és canviant, i això és una prova permanent”.
Valverde va deixar clar que no li preocupa l’estat de Luis Suárez i va parlar de beneficiar-se de la seva “actitud” lluitadora, sempre combativa. Avui l’uruguaià podria recuperar la punta d’atac si el tècnic aposta per un esquema que garanteixi més amplitud per les dues bandes. De Paulinho va celebrar que hagi entrat amb “bon peu”, perquè això li donarà confiança en aquest primer cicle al club, i de Rafinha va comentar que encara no està a punt i espera que “aviat pugui fer alguna cosa amb el grup”.