Les famílies són cada dia més un Frankenstein construït de relacions anteriors”, afirma Pau Freixas, productor de Benvinguts a la família, la nova proposta per al prime time de TV3, que s’estrenarà a mitjans de gener i que substituirà Merlí a la graella de la cadena pública. Aquesta nova comèdia negra, que s’està acabant de rodar aquests dies a Sant Pere de Vilamajor (Vallès Oriental), està a mig camí entre Modern family, Weeds i Shameless, i parla d’un clan desestructurat forçat a viure sota el mateix sostre.
Pau Freixas i Iván Mercadé, que dirigeix la sèrie, s’embarquen en un nou projecte després de Sé quién eres, que ha rebut aquest any l’Ondas a la millor ficció televisiva. Ara, però, canvien de registre, i passen del thriller maquiavèl·lic a una comèdia amb tocs d’humor negre. “La sèrie explica com hi ha un vincle emocional entre els personatges que és indestructible, malgrat que es discuteixin”, explica Freixas. Mercadé assegura que han volgut retratar que la fórmula perfecta per ser pare o mare no existeix, més enllà de l’amor, tal com demostra la protagonista de Benvinguts a la família, l’Àngela, interpretada per Melani Olivares.
Cares noves a TV3
L’actriu, recordada per haver sigut la Paz d’ Aída, debuta en una producció en català a TV3 -abans havia aparegut a De moda, però tractant-se d’una producció de la FORTA es va gravar en castellà- amb una mare coratge i rebel que lluita per tirar endavant els seus tres fills -el Fran, el David i la Sara-, fruit d’un matrimoni fracassat. Arran dels deutes de la seva exparella, que la va abandonar fa 10 anys, l’Àngela patirà l’embargament de casa seva, moment en què arrenca la sèrie. Davant de les dificultats econòmiques, decidirà tornar a la casa familiar -d’on la van fer fora per haver-se quedat embarassada d’adolescent- per demanar diners. “Ella és capaç de fer qualsevol cosa per aconseguir el seu objectiu: no morir de gana ni viure sota un pont”, diu la intèrpret del seu personatge. Per a Mercadé, la mare que interpreta Olivares és una “salvatge” que, tot i estar lluny de la perfecció, té molt clara quina és la seva tribu, un element que l’aproxima a Sam Fox, la protagonista de la nord-americana Better things, que interpreta Pamela Adlon.
Olivares confessa que el rodatge, que s’acabarà el 20 de desembre, és un dels més exigents i difícils en què ha treballat i que la sèrie no s’assembla a cap de les comèdies en què ha participat fins ara, ni tan sols Aída. Entre els reptes d’aquesta nova ficció hi ha el fet de rodar en català, assegura Olivares, que recorda: “Vaig marxar de Barcelona fa 23 anys i no feia feines en català perquè no m’havien trucat mai abans”.
El gran paper còmic va a càrrec de Yolanda Ramos, una altra actriu que també participa per primera vegada en una sèrie de TV3. Ella dona vida a la Victòria, la madrastra mig alcohòlica de l’Àngela, amb qui manté una relació plena d’alts i baixos. “És un personatge molt al límit, que no té filtre a l’hora de parlar, però se li acaba agafant molt carinyo”, explica l’actriu, que confessa que és un paper que li és pròxim. Ramos assegura que Benvinguts a la famíliasorprendrà l’espectador perquè és un estil de ficció que no es veu amb freqüència ni a la televisió catalana ni a l’espanyola. “És un tipus de producte que fins ara jo no havia vist per televisió. Té una màgia brutal, pròxima al cinema nord-americà”, assegura l’actriu, a qui els companys de rodatge -entre els quals hi ha Ivan Massagué, Aina Clotet, Eva Santolaria, Miquel Fernández i Betsy Túrnez- defineixen com una experta en l’art de la improvisació.
Planter d’actors joves
Més enllà dels dos grans personatges femenins, la sèrie compta amb un repartiment ple de cares joves que donen vida als fills de l’Àngela i la Victòria. Nao Albet és el primogènit de l’Àngela, el Fran, un noi de vint-i-pocs anys amb problemes per a les relacions socials que està marcat per l’absència del seu pare. “Crec que molts espectadors de la seva generació s’hi podran sentir identificats, encara que el seu caràcter estigui accentuat”, explica Albet. El contrapunt del personatge és la seva germana petita, la Sara (Nonna Carbonell), que amb deu anys és la columna de la família. Es tracta d’una nena amb molta empenta, fan de Metallica, que fa de pont entre el Fran i l’altre germà, el David (Leïti Sène), que tenen molts problemes de convivència. “Ho passa malament contínuament, tant en la seva vida sentimental com en les coses quotidianes”, detalla Albet.
Si l’existència dels fills de l’Àngela és complicada, la de l’Àlex (Georgina Amorós) no és gaire més senzilla. Ella és la filla de la Victòria, tot i que sovint s’han hagut d’intercanviar els papers. “És una adolescent rebel. Té una cuirassa per evitar que la gent sàpiga com és realment”, assegura l’actriu.
Per a Freixas, la sèrie, que està pensada per tenir unes tres temporades, vol ser un bàlsam per a un moment en què socialment es viu una situació convulsa. “Permetrà desconnectar del dia a dia i fer un viatge emocional cap als valors més positius de les persones”, afirma. “És una feel good sèrie, que quan acaba cada capítol tens un somriure a la cara”, afegeix Mercadé.
La comunitat internacional va condemnar ahir el nou desafiament nuclear de Corea del Nord. Però el règim de Kim Jong-un continua sense escoltar i es va declarar “estat nuclear”. Per això, en una reunió d’urgència, la majoria dels membres del Consell de Seguretat de l’ONU van demanar noves sancions contra el país asiàtic en resposta a la seva última prova nuclear.
El llançament d’un míssil intercontinental dimecres a la matinada (hora local) va ser el primer de Pyongyang en dos mesos i va deixar clar que l’aturada de proves nuclears no buscava una oportunitat per al diàleg -tal com havien especulat alguns experts-. El líder nord-coreà, Kim Jong-un, va celebrar l’èxit de la prova, considerada la més potent fins el moment perquè tindria un abast de 13.000 quilòmetres. Per tant, el règim, que es va autoproclamar “estat nuclear”, tindria capacitat per atacar qualsevol indret dels Estats Units. Tot i així, aquesta última prova, o les de principis d’any, no demostren que el país hagi aconseguit dominar tots els aspectes tècnics d’aquest arsenal.
Les resolucions del màxim òrgan de les Nacions Unides prohibeixen al règim nord-coreà desenvolupar míssils i armes nuclears. Però el govern de Kim Jong-un argumenta que aquest arsenal és necessari per defensar-se davant els actes “hostils” dels Estats Units. De fet, ha ignorat la prohibició i ha continuat amb les seves proves tot i les múltiples sancions que s’han aprovat contra el seu país.
Pressió a la Xina
El president dels Estats Units, Donald Trump, va pressionar la Xina, hores abans de la reunió del Consell de Seguretat de l’ONU, perquè utilitzés noves mesures per convèncer Corea del Nord que posés fi “a la seva provocació”. Ho va fer a través d’una conversa telefònica amb el president xinès, Xi Jinping. A més, va anunciar noves sancions contra el règim nord-coreà i va tornar a insultar el líder nord-coreà. “És un cadell malalt”, va afirmar en un míting a Missouri.
El govern de la Xina, per la seva banda, havia expressat ahir la “greu preocupació” pel llançament recent d’un míssil intercontinental de Corea del Nord, però va afegir que espera que “totes les parts procedeixin amb cautela per preservar la pau i l’estabilitat a la regió”.
El gegant asiàtic, un aliat de Corea del Nord, segueix demanant negociacions diplomàtiques tot i que cada cop desconfia més de Kim Jong-un. El govern xinès ha votat els últims mesos a favor de diverses sancions contra Pyongyang.
Des del novembre de l’any passat, el màxim òrgan de les Nacions Unides ha prohibit exportacions de carbó, ferro, plom, tèxtils i mariscos del país, ha restringit empreses i ha fet una llista negra d’entitats nord-coreanes en resposta als míssils i les proves nuclears. També ha prohibit la contractació de treballadors nord-coreans i les exportacions de petroli.
El Consell de Seguretat tenia previst analitzar el progrés d’aquestes mesures però l’última prova nuclear de Pyongyang va modificar-ne l’agenda. El portaveu del secretari de les Nacions Unides va instar totes les parts a obrir un diàleg amb Corea del Nord per aconseguir una “resolució pacífica del conflicte”.
Prohibir el tràfic marítim
El departament d’Estat dels EUA es va mostrar a favor de prohibir el tràfic marítim de mercaderies amb Pyongyang. “Els Estats Units mantenen el compromís de trobar un camí pacífic a la desnuclearització i posar fi a les bel·ligerants accions de Corea del Nord”, va subratllar Rex Tillerson, cap de la diplomàcia nord-americana.
L'Hospital Clínic és el primer centre a Espanya i dels pocs a Europa a disposar del CAR-T, un tipus de teràpia gènica que modifica els glòbuls blancs del pacient perquè puguin atacar les cèl·lules tumorals per combatre la leucèmia limfoblàstica aguda (LLA). Aquesta teràpia, ara només disponible comercialment als Estats Units, ha sigut possible gràcies al Projecte ARI, una iniciativa per recaptar fons per implantar aquí la teràpia CAR-T. "La promesa que li hem fet a l'ARI l'hem complert", ha dit Álvaro Urbano-Ispizua, director de l'Institut Clínic de Malalties Hematooncològiques. L'ànima del Projecte ARI era l' Ariana Benedé, que va morir el 2 de setembre del 2016 de leucèmia limfoblàstica aguda (LLA) i que es va implicar a fons en la recerca i en la millora dels tractaments dels pacients oncològics.
De moment, la teràpia s'ha posat en marxa en el marc d'un assaig clínic de deu pacients amb limfoma o amb leucèmia limfoblàstica aguda que no ha respost als tractaments convencionals i que s'ha finançat gràcies als diners recaptats amb el projecte ARI -més d'1 milió d'euros de donacions d'empreses i particulars-. Els responsables del projecte confien ara a aconseguir més finançament per ampliar l'assaig clínic a 30 persones -que ja té el vistiplau de l'Agència Espanyola del Medicament- i aconseguir resultats més contundents. El tractament, que té un cost de 65.000 euros, s'ha demostrat "segur i eficaç" i no s'han registrat efectes adversos no esperats.
L'assaig clínic es va iniciar al juliol amb 8 pacients que ja han sigut tractats i dos més que ho faran en les properes setmanes. Un dels pacients amb més recorregut fa quatre mesos que va ser tractat i les cèl·lules tumorals no s'han reproduït. És un pacient amb leucèmia limfoblàstica aguda que havia recaigut després de tractaments més agressius. "No responia a res, i el pacient està ara lliure de la malaltia des de fa 4 mesos", indica Manel Juan, cap de la secció d'immunoteràpia del servei d'immunologia de l'Hospital Clínic i responsable de la plataforma d'immunoteràpia de l'Hospital Sant Joan de Déu-Hospital Clínic, ja que l'assaig, en què han participat més d'un centenar de professionals, s'ha dut a terme conjuntament. Juan recorda que les persones a qui s'ha administrat el CAR-T "eren pacients sense alternatives terapèutiques". El nen que va ser tractat fa dos mesos i mig també ha respost bé al tractament. No obstant, els professionals demanen prudència.
Per a Susana Rives, hematòloga pediàtrica de l'Hospital Sant Joan de Déu, ha sigut "un privilegi" oferir aquest tractament als seus pacients. "Està sent una revolució en el tractament de nens amb leucèmia limfoblàstica aguda, o amb limfoma", diu. El trasplantament de medul·la i els tractaments convencionals, com la quimioteràpia, havien fracassat en aquests nens i, per tant, tenien poques possibilitats de curació. "És una gran recompensa poder tractar una nena amb un CAR que es diu CAR ARI", ha dit Rives.
Immunoteràpia
El Chimeric Antigen Receptor-T (CAR-T) és un tipus de teràpia gènica mitjançant la qual es modifiquen els limfòcits T (un tipus de glòbuls blancs encarregats de la resposta immunitària) del mateix pacient per tal que tinguin la capacitat d'atacar les cèl·lules tumorals. Amb una tècnica que permet la separació dels components de la sang anomenada afèresi, s'obté una quantitat de limfòcits T que es reprogramen genèticament al laboratori perquè puguin reconèixer específicament les cèl·lules tumorals i atacar-les. "Aquests limfòcits es transformen en uns "Súper T amb capacitat per matar les cèl·lules cancerígenes", explica Juan.
"Ho hem aconseguit i ho hem aconseguit aquí. Hem aconseguit produir cèl·lules suficients per tractar nens i adults", ha destacat Julio Delgado, consultor del servei d'hematologia clínica de l'Hospital Clínic, que ha explicat que ja tenen moltes peticions de pacients per formar part de l'estudi ja que cap centre a Espanya i molt pocs a Europa ho fan. El CAR-T està només disponible comercialment als EUA, on ha s'ha demostrat que més del 50% dels malalts que segueixen la teràpia es curen.
En converses amb el CatSalut
Aquest tractament és extensible a altres malalties i ja hi ha a punt un altre CAR-T per utilitzar a mitjans del 2018 amb pacients de mieloma múltiple, el segon càncer hematològic més comú. El director general de l'Hospital Clínic, Josep Maria Campistol, ha qualificat aquesta teràpia gènica de "fita important per a la sanitat pública" comparable al que en el seu dia va significar "el trasplantament de fetge o de ronyó". "S'obre una nova via de tractament per a pacients que no tenen més opció terapèutica", ha afegit Campistol.
El següent pas és que sigui la sanitat pública la que financi el tractament a nous pacients, més enllà del marc de l'assaig clínic. "El Projecte ARI ens ha permès arribar fins aquí i ara estem en converses amb el CatSalut perquè el sistema públic de salut pugui tractar nous casos que puguin sortir", ha destacat el director general de l'Hospital Clínic, Josep Maria Campistol.
La voràgine consumista del passat Black Friday no només va afectar cafeteres, rellotges o telèfons mòbils. Les armes de foc també van viure un dia de rècords. Segons dades de l’FBI, divendres es van vendre un total 203.086 pistoles i fusells als Estats Units, unes xifres que superen les dels anys 2016 i 2015, quan se’n van vendre prop de 186.000. Les adquisicions d’armes durant aquesta icònica jornada de rebaixes, però, podrien ser molt superiors. L’FBI només comptabilitza les peticions d’antecedents que fan les armeries per cada comprador, però no el nombre d’armes i munició despatxades.
El boom de vendes d’aquest any podria estar relacionat amb la petició del fiscal general dels Estats Units de revisar el Sistema Nacional de Comprovació Instantània d’Antecedents Penals (NICS, per les seves sigles en anglès). Segons el Washington Post, molts nord-americans s’haurien afanyat a comprar ara munició i armes davant la possibilitat de canvis en la normativa. La decisió de Jeff Sessions, que podria reestructurar per complet les bases de dades d’antecedents, arriba poc després de saber-se que, en un dels últims tirotejos massius als Estats Units, el sistema va fallar.
L’autor de la matança de l’Església baptista de Sutherland Springs del 5 de novembre, Devin Patrick Kelley, va aconseguir comprar un rifle tot i haver sigut jutjat per violència domèstica per un tribunal marcial de les forces aèries. Segons la sentència, l’home tenia prohibit comprar armes, però aquesta ordre no va introduir-se a la base de dades. Res li va impedir adquirir l’arma amb la qual va assassinar 26 persones, inclosos set nens i una dona embarassada.
“El cas de Kelley ha emfatitzat els problemes que afecten des de fa temps el sistema -destacava dissabte el diari USA Today -. [El NICS] encara té problemes per seguir el ritme i el volum de vendes d’armes de foc, i encara més per mantenir correctament les bases de dades de registres penals i de salut mental necessaris per determinar si els compradors són aptes per comprar-les”.
Segons el rotatiu nord-americà, l’any 2016 l’oficina de l’FBI encarregada de gestionar les peticions al NICS va processar un total de 27,5 milions de sol·licituds. L’agència, fins i tot, es va veure obligada a transferir personal d’altres operacions i unitats per analitzar i supervisar l’allau d’estadístiques de criminalitat i antecedents que requerien les peticions al NICS.
La base de dades “és d’una importància crucial per protegir els nord-americans de les armes relacionades amb la violència -indicava Jeff Sessions en la seva petició de revisió del NICS-. És, però, tan fiable com ho pugui ser la informació que facin disponible les entitats federals, estatals, locals i tribals”.
En declaracions al USA Today, Stephen Morris, antic director adjunt de l’FBI, va indicar que el sistema NICS ha estat plagat d’informacions incompletes o antiquades durant molt de temps. A més, indica el diari, en molts casos l’informe d’antecedents només mostra l’historial de detencions, però no indica si l’arrestat va ser absolt o si se’l va condemnar. Una detenció, segons la llei nord-americana, no és suficient per prohibir a algú la compra d’armes.
L’epidèmia de les armes als EUA
Segons la iniciativa Gun Violence Archive, només durant l’any 2017 als Estats Units s’han produït 55.681 incidents relacionats amb armes i 14.045 persones han mort i 28.593 han resultat ferides. Segons el Washington Post, la majoria de les armes utilitzades en tirotejos massius -uns 323 en què hi ha més de quatre ferits o morts- van ser adquirides de manera legal.
A la CUP no amaguen les dificultats a l’hora de fer la llista per concórrer a les eleccions del 21 de desembre: per la dificultat de combinar els límits del calendari electoral amb els seus processos interns, i pels equilibris locals i entre sectors. Les assemblees territorials, encarregades de proposar els noms que ha ordenat dins la candidatura la comissió de llistes i el secretariat, han recorregut a les cares més conegudes del territori per omplir la proposta de la CUP per als comicis del 21-D, tot i que el consell polític va descartar fer una llista electoral de càrrecs municipals per no despullar el món local. La candidatura final té avantatges i inconvenients: si bé per una banda el grup parlamentari estarà format per persones amb experiència en la política institucional, per una altra es descapitalitzen els ajuntaments. Els estatuts de la CUP impedeixen que es compatibilitzi més d’un càrrec institucional i, si els regidors surten elegits diputats, hauran de deixar el càrrec.
Tot i que hi abunden els càrrecs locals, fonts de la formació asseguren que tindrà poca afectació en els ajuntaments: recorden que el primer de la llista és fins ara el diputat Carles Riera i en la cinquena i sisena posicions per Barcelona hi ha l’excap de premsa de la CUP Jordi Salvia i l’escriptora Bel Olid -el 27-S van obtenir set diputats a Barcelona-. Quants membres de la candidatura es veurien afectats? Entre els deu primers de la llista per Barcelona, set provenen del món municipal. Maria Sirvent (2), que farà tàndem amb Riera, va encapçalar la llista de la CUP a Terrassa el 2015. També venen del municipalisme els dos següents de la candidatura: Vidal Aragonès (3) i Maria Ballester (4). El primer encapçalava la candidatura d’esquerres Cornellà en Comú-Crida per Cornellà a les municipals i se’l situa pròxim als postulats més durs de la CUP. La segona, pròxima a Poble Lliure, és l’única regidora a Arenys de Munt després de la crisi interna i l’expulsió de Josep Manel Ximenis i Esther Sànchez.
Però la llista de la CUP no només s’entén per la incorporació dels càrrecs locals, sinó també pels equilibris interns entre les dues ànimes de l’organització: Endavant i Poble Lliure. S’entén així la vuitena posició de la portaveu de la CUP a Barcelona Maria Rovira, de l’entorn d’Endavant, que en un primer moment se situava en els primers llocs. Finalment es va situar més avall per la disconformitat d’altres sectors. A Rovira la precedeix l’exalcalde de Monistrol de Calders Ramon Vancells (7); i la segueixen el regidor de Sant Esteve de Palautordera Arnau Comas (9) i la cap de l’oposició a Sant Cugat i membre del secretariat Núria Gibert (10). Pel que fa a Girona i Lleida, els primers llocs s’han reservat a càrrecs locals. La regidora de Figueres Natàlia Sànchez i l’alcalde de Celrà Daniel Cornellà encapçalen la llista gironina, mentre que el segon de Mireia Boya per Lleida és Pau Juvillà, regidor de la ciutat. Tarragona és l’única circumscripció que trenca la dinàmica: el cap de llista és Xavier Milian, que no és regidor però ha sigut tècnic municipal a la CUP de Reus i clau per destapar la corrupció de la sanitat. Un membre de la CUP descriu així la llista per al 21-D: “És una llista fortament orgànica. La majoria són càrrecs electes, són part del secretariat o han treballat al partit”.
Els càrrecs locals en posicions de sortida
Maria Sirvent
És advocada i regidora a Terrassa.
Vidal Aragonès
Advocat laboralista del Col·lectiu Ronda. Regidor de Cornellà.
Maria Ballester
Regidora de la CUP a Arenys de Munt, és llicenciada en filosofia.
Ramon Vancells
És regidor de Monistrol de Calders. ERC i CDC van apartar-lo de l’alcaldia.
Maria Rovira
Fins ara portaveu de la CUP a l’Ajuntament de Barcelona.
Arnau Comas
És regidor a Sant Esteve de Palautordera.
Núria Gibert
Membre del secretariat i cap de l’oposició a Sant Cugat.
Natàlia Sànchez
És regidora de Figueres i també forma part del secretariat.
El barri de Can Clos, a la falda de Montjuïc, es va construir en un temps rècord: en 28 dies es van fer 192 habitatges de 37,20 metres quadrats. Eren els anys 50 i les presses venien perquè se celebrava el Congrés Eucarístic i es van desallotjar les barraques que hi havia a la Diagonal. El fotògraf Leopoldo Plasencia (Canet de Mar, 1906 - Barcelona, 1988) no només va fotografiar l’abans i el després, sinó tot el procés de construcció del polígon d’habitatges. Plasencia va documentar moltes altres grans operacions urbanístiques: entre el 1940 i el 1970 va fotografiar l’edificació dels blocs de la Verneda -inclosos els interiors dels pisos-, els nous conjunts residencials a la Trinitat Nova, l’enjardinament dels voltants del castell de Montjuïc, el naixement del barri de Sant Cosme al Prat del Llobregat o la creació de Ciutat Badia. El fotògraf va acabar construint un arxiu immens dipositat a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC). Barcelona en construcció (1940-1970) treu a la llum 200 d’aquestes 18.000 fotografies.
El llibre, editat per l’IEFC i Viena Edicions i amb textos de la historiadora Isabel Segura, dona una mirada inèdita a una Barcelona que ha sigut molt poc explotada fotogràficament: “No només mostra la reconstrucció i la construcció de la ciutat, sinó també dels subjectes que la fan possible: fusters, manyans, guixaires...”, detalla Segura. Plasencia treballava sobretot per encàrrec i en la majoria de casos visitava les obres cada 15 dies amb la seva càmera. Un dels seus principals clients va ser l’empresa constructora Cubiertas y Tejados. Amb les fotografies de Plasencia no només es pot visualitzar la transformació de la perifèria de la ciutat, sinó també com canvien les tècniques de construcció i com les màquines van anar substituint les persones.
L’empatia de Plasencia
“Després de la Guerra Civil, les constructores van fer un gran negoci, segurament algunes van estar darrere el cop d’estat de Franco”, explica Segura. Cubiertas y Tejados va treballar per al govern republicà, però després de la guerra el seu creixement va ser exponencial. ¿El fet que aquestes constructores paguessin la feina a Plasencia va condicionar la seva mirada? “Hi ha un seguiment de l’obra, Plasencia s’ho podia permetre perquè li pagaven per fer-ho i no hi ha relat de conflicte”, diu Segura. “Però poques vegades he vist un acostament com el de Plasencia a les persones que treballen a l’obra, hi ha molta empatia”, afegeix la historiadora. El fotògraf s’atansa als picapedrers que treballen a la portalada de la catedral, als treballadors del port, als operaris que carreguen estructures de formigó, als que manipulen les grues de vapor...
“Si no fos pel zel del fotògraf i de la seva dona [Maria Saura], totes aquestes fotografies no s’haurien conservat”, assegura Laia Foix, coordinadora del departament de documentació i investigació de l’IEFC. Saura era qui registrava, numerava i guardava en sobres i capses els negatius del seu marit. Va ser Saura també qui va donar els arxius a l’IEFC quan Plasencia va morir: “Afortunadament el fotògraf, la seva dona i l’IEFC han conservat l’arxiu perquè les empreses privades per a les quals va treballar Plasencia o han fet desaparèixer els arxius o no s’han preocupat de conservar-los”, diu Segura.
En la crònica gràfica de Barcelona hem vist centenars de vegades la plaça Sant Jaume, la Rambla i l’Eixample. Però la perifèria és pràcticament inexistent.
Plasencia va visitar el barri de la Verneda durant els dos anys que va durar la construcció del nou barri que el franquisme anunciava així: “ Alojará innumerables familias que hoy viven en pésimas condiciones materiales, que dan como resultado una amoralidad que ni nos atrevemos a describir ”. El cert és que es van utilitzar materials de molt baixa qualitat i la crònica gràfica del fotògraf mostra com la Verneda va anar creixent entre fàbriques i camps de conreus. Plasencia també va fotografiar la construcció d’infraestructures com la pavimentació de la carretera de Ribas (l’actual C-17), la construcció d’una nova estació de viatgers a la plaça d’Espanya per a la companyia d’aviació Iberia, la cobertura de la rasa al carrer Aragó i l’estació depuradora d’Aigües de Barcelona per a la captació d’aigües subterrànies a Sant Joan Despí.
L’icònic 600 a la Seat
A la perifèria també van començar a proliferar les fàbriques i el fotògraf de Canet hi va entrar a dins i va immortalitzar sales de màquines i treballadors. No va fotografiar la construcció de les instal·lacions de la Seat, però sí el seu menjador, els laboratoris, els magatzems i les oficines. Plasencia va copsar el moment en què es muntava l’icònic model 600. Quan es va fabricar l’últim 600 els treballadors li van dedicar l’epitafi “Vas néixer príncep, mors rei”. Plasencia es va passejar amb la càmera per la fàbrica de gelats Camy, la Nestlé a Viladecans, la Gallina Blanca a Sant Joan Despí, la Renault al carrer Rosselló...
Les últimes fotografies que mostra el llibre estan dedicades a Badia del Vallès, una ciutat que el franquisme, ja en fase terminal, va crear artificialment. La ciutat té la forma de la península Ibèrica i en menys d’un quilòmetre quadrat hi viuen unes 14.000 persones. El paisatge és de formigó, amb grans blocs de pisos de colors grisos i marrons, moltes rotondes i molt pocs comerços.
El naixement de Badia del Vallès
Cubiertas y Tejados va ser l’empresa que va construir aquest polígon d’habitatges entre Sabadell i Cerdanyola, i Plasencia va fer fotografies, cada 15 dies, entre el 1971 i el 1974. Badia del Vallès va esdevenir una ciutat independent el 14 d’abril del 1994. Els 4.156 habitatges van quedar enllestits l’abril del 1973.
El testimoni gràfic de com es va construir Badia del Vallès és excepcional. La majoria de fotografies del llibre són inèdites, ja que només una part molt petita va ser publicada. I són úniques perquè les còpies sobre paper entregades al client ja no existeixen
Torna a ser aquí. El comerç reprèn avui la campanya de descomptes del Black Friday amb un objectiu clar: que la baixada de vendes de l’octubre quedi tan sols en una petita esgarrapada. Aquest any, el sector preveu que la tradició nord-americana d’avançar les compres de Nadal al dia després del d’Acció de Gràcies li suposarà un augment de les vendes del voltant d’un 10%. Després d’un mal inici de la temporada d’hivern pel retard en l’arribada del fred i la situació política a Catalunya, els botiguers en ple s’han tornat a sumar a la cita. “Pensem que pot ser una bona campanya, després d’un mes que ha sigut fluix per diversos factors”, assegura el president de l’organització de comerciants catalans Retailcat, Joan Carles Calbet.
Tot i així, segons el professor de màrqueting de l’escola de negocis Esade Gerard Costa, aquest Black Friday sera més online que mai. L’expert preveu que “per primera vegada” les vendes a través d’internet suposaran més de la meitat dels ingressos totals d’aquest divendres. El motiu es troba darrere d’un dels conceptes que l’acadèmic explica a les seves classes: la omnicanalitat. “El consumidor compara entre cadenes, passeja per la botiga i després ho busca per internet”, explica Costa. A aquest factor s’hi afegeix que l’electrònica -en què el client gasta més i vol remenar entre totes les opcions- s’ha convertit en el sector estrella d’aquesta campanya.
Com altres anys, les principals cadenes i botigues onlineno s’han esperat a divendres per penjar els cartells dels descomptes. Per a la professora de la UOC i experta en màrqueting Neus Soler, aquesta vegada l’aposta és encara més agressiva. “L’augment de la facturació no serà tan acusat com en altres edicions, precisament perquè encara que es vengui més estarà tot més rebaixat”, afirma. Segons Soler, l’efecte novetat dels últims dos anys també minvarà en aquesta ocasió.
Un terç de les compres de Nadal
De fet, el Black Friday s’ha convertit en una manera d’avançar moltes de les compres de la campanya de Nadal i, per tant, el seu impacte en els comptes dels comerços és relatiu. Segons un estudi recent de la consultora Deloitte, gairebé un terç dels regals d’aquestes festes es compraran aquests dies. En aquest sentit, Costa apunta que les grans cadenes de distribució també s’han pres la campanya com una oportunitat per rastrejar quins productes tindran més èxit durant el Nadal.
Aquesta cita ja fa un parell d’edicions que ha arrossegat el petit comerç a sumar-se als descomptes. Segons Joan Carles Calbet, un 80% de les cadenes de proximitat seguiran la crida. Tot i així, per a Costa els botiguers “han d’anar amb compte” en aquesta tempesta de rebaixes i han d’optar per potenciar el servei personal. La cita ha tornat a empènyer sectors normalment aliens al cicle de les rebaixes, que ja s’han convertit en una constant durant l’any. Des d’immobiliàries fins a fabricants de cotxes, pràcticament ja no hi ha cap sector amb activitat comercial que no hi tingui cabuda.
“Si vol li ho dic de genolls: deixin d’utilitzar l’educació com a arma llancívola. Som ciutadans, no som éssers idiotitzats fàcilment adoctrinables”. Això li deia aquest dimarts Joan Mena a Albert Rivera al Congrés. Ara fa un mes, el mateix diputat d’En Comú Podem va aprofitar els seus set minuts de micròfon per demanar la dimissió del ministre Dastis per haver dit que a les escoles catalanes no s’ensenyava el castellà. Ja aleshores va respondre a la demagògia dels diputats de Ciutadans. “Mirin... Jo, senyor Cantó, he estat adoctrinat en aquesta escola catalana. Soc fill de la immersió lingüística i, gràcies a l’escola pública, un fill de dos andalusos ha tingut les mateixes oportunitats que tradicionalment han tingut els fills de la burgesia catalana.
Mena a Cs: 'L’escola catalana ha construït la Catalunya de tots, la que rebutja el seu discurs etnicista'
I això és un tresor social. I fixi’s que malament que m’han adoctrinat que jo vaig acabar estudiant filologia hispànica i soc professor de llengua i de literatura espanyoles. Aquest és, senyor Cantó, l’adoctrinament de les escoles. L’escola pública ha donat el millor de Catalunya. La Catalunya que beu de Martí i Pol i de García Lorca, que balla al so de La santa espina i de la rumba de Peret, la Catalunya d’Estopa i de Txarango [...]. L’escola catalana ha construït la Catalunya de tots, la del respecte, la que rebutja el seu discurs etnicista [...]. ¿Saben què em deia avui una companya professora? ¿De debò que es pensen que un mestre té temps d’adoctrinar? Tenim el cos docent més precari d’Europa, amb contractes a mitges, amb una mitjana de 32 alumnes per aula, atenent TDAH, dislèxies, discalcúlies, sense recursos extres, preparant programacions didàctiques, atenent les famílies sense hores de tutoria... Aquests són els problemes que tenen les escoles. O vostès tenen molta mala fe o no han trepitjat en tota la vida una escola pública a Catalunya, o potser totes dues coses”. No cal afegir res més.
Les agressions físiques, psíquiques i morals i la coacció, en què també s’inclou la pressió social i la intimidació a través de la força física, són violència sexual, segons la definició de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). L’estadística europea recull que es van produir i denunciar 215.000 casos el 2015 que responen a la definició de violència sexual, i entre aquests hi va haver 80.000 casos de violacions en què majoritàriament les víctimes eren dones. A Espanya es van denunciar 21 casos de violència sexual per cada 100.000 habitants; lluny dels 177 casos que consten a Suècia o dels 91 casos per cada 100.000 habitants de Bèlgica. L’Eurostat va fer públiques ahir les dades amb motiu del Dia Internacional contra la Violència Masclista, que és demà.
Suècia és el país amb més violacions denunciades, amb 57 casos per cada 100.000 habitants, seguit de Bèlgica (26 casos per cada 100.000). França i Dinamarca van registrar 19 denúncies per cada 100.000 habitants. En aquests països sovint es denuncien molt més els casos de violència sexual perquè hi ha més sensibilització i conscienciació per denunciar aquest tipus de conductes, ja que les dones senten que el sistema les protegirà si denuncien, segons defensa l’organització European Women’s Lobby. Amb tot, posen en relleu que la violència masclista encara segueix present en països on sempre s’han valorat les polítiques d’igualtat i es lluita contra la violència de gènere.
Espanya, per contra, es troba entre els països amb ràtios més baixes de denúncies, amb quasi tres per cada 100.000 habitants, una xifra semblant a la de Letònia, per exemple.
Falta de denúncies
Tot i així, el European Women’s Lobby lamenta que en la majoria de països molts crims sexuals no surten a la llum, i que només “entre un 2% i un 10% de les violacions es denuncien”, com explica Irene Rosales, experta en violència sexual de l’organització. Segons la mateixa associació, moltes dones encara tenen por de demanar protecció, perquè no saben que ho poden fer o perquè consideren que el sistema legal no les protegirà. “Avui una de cada cinc persones a Europa en culpa les víctimes, i una de cada cinc considera que la violència masclista la provoquen les dones”, diu Rosales. Així s’ha vist recentment en el judici dels Sanfermines, on es van acceptar com a prova les informacions d’uns detectius privats que havien seguit la víctima després d’haver patit l’assetjament, tot i que finalment l’informe s’ha retirat.
Sobre la quantitat de persones que són perseguides pels seus crims -gairebé tots, homes-, a Espanya 2.230 homes han acabat a la presó per haver comès una violació, segons l’Eurostat. Malgrat la dada, el lobi European Women’s assegura que “diversos estudis demostren que a Europa només un 14% de les violacions acaben en condemna a presó”.
L’explosió de l’escàndol de Harvey Weinstein, amb més de vuitanta dones acusant-lo d’assetjament, abusos sexuals i violació, ha generat un efecte dòmino de nous casos protagonitzats per cares conegudes del món de les sèries. El degoteig de noms és una demostració que es tracta d’un problema sistèmic que va més enllà de casos aïllats. L’últim a afegir-se a la llista ha sigut Jeffrey Tambor, protagonista de Transparent, que diumenge va anunciar que, després d’ haver sigut acusat dues vegades d’assetjament sexual, no tornarà a la ficció per la qual ha guanyat dos premis Emmy com a millor actor de comèdia.
Transparent, d’Amazon, es caracteritza per un to progressista i, sobretot, per la defensa dels drets de la comunitat LGTBI a través de la història de la Maura Pfefferman, personatge interpretat per Jeffrey Tambor, que quan arriba a la seixantena decideix viure plenament com a dona. L’ambient de respecte que reclama la ficció no s’hauria donat presumptament al plató, ja que, segons Van Barnes, antiga assistent de Tambor, l’actor li va fer proposicions sexuals, tocaments i comentaris inadequats en diverses ocasions. Després d’aquesta primera acusació, l’actriu Trace Lysette, que a la sèrie interpreta una amiga de la Maura, va alçar la veu per relatar com Tambor es va refregar contra ella quan esperaven per rodar una escena. Arran d’aquests testimonis, l’actor, que insisteix en la seva innocència i assegura que no és un depredador, ha afirmat: “Vista l’atmosfera polititzada que sembla que ha afectat el nostre set, no sé com podria tornar a Transparent”. Amb la seva marxa, la sèrie es queda sense protagonista i obliga l’equip creatiu a repensar tota la trama, que fins ara girava al voltant de la figura de la Maura.
Amazon, tocat
Amazon, amb el seu servei de streaming, és una dels companyies audiovisuals que més malparades han sortit de l’onada de casos d’assetjament sexual. A banda de perdre l’actor principal d’una de les seves sèries insígnia, com és Transparent, també ha vist com les denúncies contra Harvey Weinstein tenien conseqüències directes en les seves futures ficcions. El considerat home més poderós de Hollywood estava darrere d’una de les grans apostes d’Amazon, la primera sèrie de David O. Russell, que comptava amb Julianne Moore i Robert De Niro i per a la qual ja havien fet una inversió de 160 milions de dòlars. La sèrie, però, ja no veurà la llum.
Un altre dels noms relacionats amb Amazon que està sota sospita és Matthew Weiner, que actualment està preparant la sèrie d’antologia The Romanoffs per a la companyia. Weiner ha sigut assenyalat per la guionista Kater Gordon, que assegura que durant una sessió de treball conjunta a Mad men el creador li va demanar veure-la despullada, una petició que ella va ignorar. Poc temps després, i tot i haver guanyat un Emmy per un dels seus guions, Gordon va abandonar la sèrie perquè se sentia “amenaçada i devaluada”. Des de llavors, la guionista no ha tornat a treballar a la televisió i es dedica a una ONG que, entre altres coses, dona suport a víctimes d’abusos. Tot i el testimoni de Gordon, la companyia encara no ha manifestat quin serà el futur de la sèrie de Weiner.
Els casos d’abusos no només afecten els creadors, també han tingut repercussió en la part alta de l’organigrama de la companyia. Roy Price va dimitir a mitjans d’octubre com president d’Amazon Studios, després que la productora Isa Dick Hackett, responsable de la sèrie The man in the high castle, l’acusés d’assetjament sexual.
Adeu a Frank Underwood
Un dels casos que més impacte han tingut entre el públic ha sigut el de Kevin Spacey. El Frank Underwood de House of cards desapareixerà de la sèrie després que l’actor Anthony Rapp assegurés que l’any 1986, quan ell tenia 14 anys, Spacey va intentar seduir-lo. Posteriorment, diversos membres de l’equip de House of cardsl’han acusat de tenir un comportament “depredador”. En un reportatge de la CNN, una assistent de producció explicava que se sabia que l’actor “tenia comportaments inadequats” i que els homes que treballaven amb ella “s’havien queixat que els feia sentir incòmodes”.
El cas de Louis C.K. també era un secret del domini públic: durant anys havien circulat rumors en el sector de com l’humorista, creador de Louie, aprofitava per masturbar-se davant de les seves col·legues. Després de ser acusat per cinc humoristes, C.K. va reconèixer públicament que les històries eren veritat, tot i que va voler matisar que sempre demanava permís abans d’exposar el seu membre. “Vaig aprendre massa tard que quan tens una posició de poder respecte a una altra persona no pots demanar-li que miri el teu membre”, explicava C.K. en el seu comunicat.
L’obertura de la capsa de Pandora de l’assetjament sexual, una qüestió que fins ara s’havia normalitzat en el sector de l’espectacle, també ha afectat l’actor Jeremy Piven, d’ Entourage, i Andrew Kreisberg, productor d’Arrow i Supergirl. L’escàndol no es limita a la indústria nord-americana: el britànic Ed Westwick, de Gossip Girl, ha sigut acusat de violació per dues dones.
Rosio Sánchez, una cuinera nord-americana d’origen mexicà establerta a Copenhaguen, fa les millors tortillas d’Escandinàvia, tot i que reconeix que això no vol dir gaire: és com proclamar que algú fa la millor pizza d’Indonèsia.
Però això comença a canviar i no només a Copenhaguen, on Sánchez ha obert una taqueríaamb tortillas fetes a mà. La cuina mexicana ha fet un salt qualitatiu que l’ha col·locada al panorama mundial de l’alta cuina. Restaurants com el Pujol, el Rosetta i el Quintonil de Ciutat de Mèxic; el Laja i el Malva a la Baixa Califòrnia; l’Origen a Oaxaca i el Hartwood a Tulum serveixen tots plats creatius i de primer nivell mundial fets a partir de l’exuberant ventall de fruita, peix, hortalisses, espècies, cereals i flors que creixen a les terres que els envolten. A més, en ciutats com Barcelona, Londres i Melbourne, així com a Chicago, Los Angeles i Nova York, els amants del bon menjar veuen la cuina mexicana des d’una nova i brillant perspectiva. Hi ha cuiners que elaboren xoriço casolà a Toronto i chilaquiles amb estrella Michelin al Punto MX de Madrid i, al maig, el cuiner de Houston Hugo Ortega, que va començar a treballar fent d’enllustrador a Ciutat de Mèxic, va rebre el premi de millor cuiner de la regió atorgat per la Fundació James Beard. És la primera vegada que s’endú el guardó un cuiner nascut a Mèxic.
“A tot arreu percebo un nou respecte per la cultura mexicana”, diu Martha Ortiz, una cuinera famosa a Mèxic que aquest estiu ha inaugurat un restaurant d’una elegància acollidora, Ella Canta, al londinenc Park Lane Hotel. Fa deu anys, quan a Londres ningú no s’hagués estranyat que un taco portés mongetes de llauna, la idea de muntar un restaurant mexicà en un hotel de luxe hauria causat perplexitat. “Els nostres plats tradicionals sempre han tingut un gran valor a casa i hi ha molt de respecte per les dones que els preparen”, explica. “Però l’entusiasme que hi ha a escala internacional i que s’estigui disposat a pagar per menjar-ne, això ja és nou”.
Aquest canvi es produeix en el marc d’un moviment que, a l’interior de Mèxic i a l’exterior, intenta acabar d’una vegada per totes amb l’estereotip de l’arròs amb fesols i fer honor a l’àmplia i sofisticada gastronomia del país. La cuina “mexicana moderna” posa el focus en ingredients com el cacau, l’atzavara, els cactus, les varietats de tomàquets prehispàniques, carbasses i carbassons i els molt destacables blats de moro i xilis del país.
A fora de Mèxic, en llocs com el Cosme i l’Empellón de Nova York, l’Hoja Santa a Barcelona, el Broken Spanish de Los Angeles i el Cala i el Californios de San Francisco, els cuiners s’esmercen a combinar els gustos de Mèxic amb idees modernes i referents locals.
El restaurant itinerant Noma Tulum, una extensió del Noma de Copenhaguen, va ser un gran èxit. L’establiment és obra de l’innovador cuiner René Redzepi i de Sánchez, així com de més de cent empleats. Durant set setmanes dels mesos d’abril i maig, un regiment de joves formals vestits amb un uniforme de lli i sandàlies Birkenstock van servir sota les estrelles plats com pop segellat i cuit al vapor dins de fulles de blat de moro o xili pasilla d’Oaxaca assecat dolç i picant farcit de sorbet de xocolata.
Un canvi de paradigma
¿Com ha passat la cuina mexicana, sovint considerada barata, avorrida i pesant fora del seu país, a ser vista com a artística, fresca i fascinant? “Va començar amb el fet que més mexicans poguessin viatjar, amb internet, amb una generació més jove que es va començar a preocupar perquè el menjar fos fresc i sa”, explica Gabriela Cámara, cuinera i propietària de diversos restaurants influents de Ciutat de Mèxic i del Cala de San Francisco. Cámara no tenia formació culinària quan va obrir el restaurant Contramar el 1998, amb 23 anys, per portar marisc fresc de la costa a Ciutat de Mèxic, situada a l’interior.
El canvi que s’ha produït es deu en gran part al seu mentor, Enrique Olvera, que va obrir l’ambiciós restaurant Pujol a Ciutat de Mèxic el 2000, després se’n va anar a Nova York a obrir el Cosme i l’Atla i ha esdevingut la viva expressió de les possibilitats de la cuina mexicana a escala internacional. Com Redzepi a Dinamarca i David Chang als Estats Units, Olvera és un xef que ha contribuït a convertir la tradició conservadora, eurocèntrica i estricta de l’alta cuina al seu país en creativa, local i informal.
Així doncs, va optar per basar-se en la formació que havia adquirit al Culinary Institute of America de Hyde Park (Nova York) i va començar a concebre les seves pròpies creacions entrelligant gustos, memòria i tècnica. Al seu plat més famós, la cobia al pastor, recrea el típic farcit de taco fet a base de carn grassa de porc rostida amb pinya, transformant-lo en un filet gruixut de peix autòcton marinat amb pasta de xili, saltat amb mantega, servit amb un puré de pinya caramel·litzada i ceba crua, coriandre i xilis serrans que aporten un toc cruixent i picant.
Fora de Mèxic, el país on més influència té Olvera és als Estats Units, on molts xefs joves, en particular nord-americans d’ascendència mexicana, han pelegrinat a la seva cuina i esdevingut continuadors del seu estil.
Crítiques a René Redzepi
El Noma Tulum ha suscitat polèmica: el preu per àpat -600 dòlars- i la imatge d’un xef europeu que arriba amb helicòpter per ensenyar als adinerats gastroturistes del món el que pot arribar a ser la cuina mexicana han ferit algunes sensibilitats. Redzepi diu que està atent a la qüestió, que no ha presentat el que fa com a cuina mexicana i que, en tot moment, ha mirat d’afavorir els habitants de la zona, per exemple, oferint àpats de franc als estudiants de cuina. Alhora, però, assegura amb fermesa que el preu senzillament reflecteix el cost de l’operació: construcció, refrigeració, recerca, ingredients i el trasllat massiu d’empleats i les seves famílies (entre ells, l’entrenador personal en plantilla del Noma) per un període de més de tres mesos.
El seu interès per Mèxic no és nou ni capriciós: la carta del Noma Tulum ampliava una llista bàsica d’ingredients desenvolupada al llarg de desenes de visites al Yucatán i perfeccionada en sortides de recerca pel país i treballant amb cuiners mexicans. Tot i això, hi ha ingredients que els cuiners mexicans troben fonamentals i que a ell li resulten poc familiars, en particular els xilis. “A Dinamarca, el que ens preocupa són els làctics, l’acidesa, el greix i l’umami”, explica Redzepi. I afegeix que, al Noma, on només es fan servir ingredients propis de la regió nòrdica, ni tan sols s’utilitza pebre negre a la cuina. “Com a cuiner, descobrir tot aquest terreny gustatiu que, per a mi, és nou (no només els xilis frescos, sinó també els secs i els fumats, els escalivats i els envinagrats), és extraordinari”.
Claudia Prieto Piastro, antropòloga gastronòmica mexicana, diu: “No m’oposo pas que els altres treballin amb la nostra cuina. M’oposo a sentir que hauríem d’estar agraïts pel fet que algú hi posi el focus”. També cal reconèixer que, en zones del país amb menys agricultura i menys turístiques, com Durango i Puebla, la situació de la gastronomia no és tan falaguera. En tot cas, la majoria de xefs estan contents amb la presència de Redzepi. “Tot el que ajudi a situar la cuina mexicana al mapa és bo per a nosaltres”, afirma Roberto Solís, cuiner i propietari del Néctar, un establiment especialitzat en la cuina del Yucatán situat a Mérida, Mèxic. Solís afegeix que els mateixos cuiners mexicans encara tenen moltes coses per aprendre sobre la cuina del seu país. De nord a sud, Mèxic ocupa la mateixa distància que separa Irlanda de Grècia i la cuina mexicana no és fàcil de delimitar. “Venen cuiners a tastar l’autèntica cochinita pibil ”, diu en referència a un plat a base de carn de porc cuita a terra a l’estil maia. “I després em diuen que els agrada més la que fan a Ciutat de Mèxic”
¿Hi ha algun paral·lelisme entre l’època de l’Assemblea de Catalunya i l’actual?
Sí, n’hi ha força, a la deguda distància històrica. Per exemple, Carlos Vallejo diu que ara no hi ha presos polítics perquè va ell va patir tortures durant el franquisme. Doncs bé, el franquisme també deia que no hi havia presos polítics. Hi havia una galeria de presos polítics a la Model, però oficialment no n’hi havia. ¿La repressió d’avui és la mateixa? Ni de bon tros. Les tortures són les mateixes? Tampoc. Però ¿la persecució política d’ara s’assembla cada vegada més a aquella? Sí. El feixisme no és només Hitler. És la manera d’entrar al teu pensament, a la teva vida. No deixar que sàpigues certes coses i dir: “¿Però com pot ser franquisme, si el dia 21-D votarem?” Sí, sí, però et diuen: “Vota bé, eh? Que si no el 155 no se’n va”. No és franquisme, però s’hi assembla tant!
Què ha descobert durant aquests dos anys al Parlament?
Buf, moltes coses. Se suposa que al Parlament has d’escoltar, però resulta que un diputat que et fa molta ràbia diu allò que et fa reflexionar. I en consciència veus que el que t’han dit al teu grup que has de votar potser no ho has de votar. No s’escolta. I no es parla, més aviat es llegeix. Com diu la Itziar González, és parla i ment. Doncs en els dos components, en parla i enment, un insuficient.
Què ha passat en el grup parlamentari de Catalunya Sí que es Pot?
Alguns hi anàvem a portar els programes de les Marees, però allà hi ha una xurreria interna de confecció de propostes de resolució i has de fer aquella proposta encara que l’oli dels xurros estigui molt refregit. Les llegeixes i veus que és copy - paste. Volíem veure fins a quin punt el Parlament podia conviure amb certs aires del 15-M. Que estigués obert. No hi havia d’haver aquest odi entre els grups, per exemple. “Quin és el grup que em pot fer alguna cosa? La CUP? Doncs ni aigua”. Això no pot ser.
¿La fractura dins el grup parlamentari ha sigut ideològica, personalista o les dues coses alhora?
Tot. D’ideologia poqueta, t’ho dic sincerament. Hi havia unes directrius de partit que semblaven ideologia però més aviat eren consignes. I personalismes, sí. No hi ha hagut gaires possibilitats de fer coses.
Des de l’independentisme se us critica que els que dèieu “Sí que es pot” i esteu per la República, heu tingut tot això al davant i no us hi heu sumat al 100%.
Ningú recorda el gran empoderament que va representar el referèndum de l’1 d’octubre, la vaga del dia 3 i les mobilitzacions. Aquest trobar-se en col·lectiu que no passa per cap polític, de dir que a les cinc de la matinada vaig a protegir un col·legi i a votar. I allà em trobo amb la gent que menys m’espero. Això fa créixer. Com a poble, res tornarà a ser com abans del dia 1. Continuarà depenent de nosaltres. Si acceptem el 155, ja ho veuràs. M’has presentat dient que ja no soc diputada. ¿Perquè ho diuen Rajoy i Sáenz de Santamaría?
Entre altres raons, perquè la mateixa presidenta del Parlament ho ha acceptat, també.
És veritat, la Carme Forcadell ho ha acceptat i ha posat en marxa els mecanismes de transició. Si la presidenta del Parlament m’ho diu, dic: “Sí, d’acord, Carme”.
Torno a la pregunta d’abans. Sembla com si a l’esquerra que s’anunciava transformadora, la de la nova política, quan ha arribat el moment de fer-la li hagi sabut greu que ho fes gent amb corbata que se l’han jugada i ho estan pagant.
Érem un grup plural en què dominava ICV, i ICV ha demostrat que de transformadora gairebé no en té res. Potser soc jo l’única que ho veu, però hi ha hagut un canvi de classe en la direcció del Procés. Una part d’ERC i la CUP han anat prenent la direcció del Procés a les restes que hi havia de CDC, juntament amb alguns independents que estaven a JxSí. Per exemple, la comissió de l’operació Catalunya va ser fonamental per entendre què estava passant en aquest país. Doncs bé: Ciutadans i el PP gairebé no hi van participar i el PSC ni s’hi va presentar. Aquestes comissions no són importants pel que es té, sinó per demostrar la ideologia darrere dels grups polítics. O quan van dinamitar la comissió del procés constituent, presidida per la Muriel Casals. No s’hi van ni voler acostar.
La paraula de la setmana ha sigut autocrítica . Fem-ne.
Ai, sí. Tota la vida [riu] he viscut amb les autocrítiques imposades! Em remeto a Miquel Caminal, que representa l’amarga decepció dels que volem federalisme o confederalisme, i ens trobem que és impossible perquè els que accepten la plurinacionalitat a la pràctica no l’apliquen. I per què? Perquè la independència -i aquesta és una reflexió meva- té molt d’igualtat. I els molesta tant la paraula independència com la paraula igualtat. Que el poble, la nació catalana, es consideri tan igual que pot parlar de tu a tu mirant als ulls la nació castellana fon totes les neurones. Imagina’t si hi poses també la nació gallega i la nació basca, o una nació en formació que hi pot haver a Andalusia. “Com?! Iguals, aquests?” Els de l’Espanya imperial d’Isabel i Fernando diuen que no, diuen que “ Una, grande y libre ”. I que “ Antes roja que rota ”.
Però això d’“Antes roja que rota ” l’independentisme ja ho sabia.
No ho sé, potser pensaven que passaria com quan CDC era la classe dirigent, que sempre s’arribava a un pacte. I ara no, perquè tot ha canviat. Els representants de les 2.000 empreses que han fotut el camp demostren que tot ha canviat. Aquestes 2.000 empreses, encapçalades pel senyor Oliu i La Caixa, estan demostrant que aquest Procés ja no el porta la burgesia ni l’oligarquia lligada a l’Opus Dei. L’està portant una gent que no tenen poder econòmic, però que fan funcionar aquest país dia a dia i que poden crear la Catalunya on aquesta gent pugui tornar a fer negoci, però des del respecte. Això explica el 155. Han tornat a l’autoritarisme dur, perquè si guanyen els independentistes ja no han de guardar les formes.
Per què va retirar les banderes espanyoles que havien deixat a l’hemicicle els diputats del PP?
Va ser una reacció a l’Albiol i la seva actitud de “Me’n vaig de la votació, però si voleu votar referèndum ho heu de fer sota aquesta bandera”. I vaig pensar que no em donava la gana. Va ser una reacció, crec que sana, d’insubmissió a la imposició. Jo no tinc per què aguantar la fatxenderia d’aquest senyor de dir-me que se’n va i ens deixa la seva bandera.
Bandera que és a la presidència de la cambra.
No era el fet de la bandera en si, era com te la imposava. Em va recordar els cromos del Cristòfol Colom arribant i plantant la bandera i anant a buscar l’or. La bandera quadribarrada la vaig deixar perquè és la bandera que hem de recuperar com a bandera de tots. No sé per què la gent es pensa que ara només hi ha l’estelada. Em va trucar una amiga de Madrid i em va dir: “ Oye, ¿qué tienes tú contra la bandera española? ” Vaig dir-li que la meva bandera espanyola és la tricolor. El que no vaig aguantar és que no participessin en la votació i a sobre ens deixessin les banderes.
Vostè és dels que diuen: “No es van llegir bé els resultats del 27-S. Amb un 48% tu no pots començar un procés d’independència”?
La gent que va votar el 27-S en clau d’independència potser no era conscient que calia afegir-hi aquests aspectes de sanitat i defensa de l’ensenyament. Fixa’t com ara també està en perill el model d’ensenyament i totes les lleis de ciutadania que ens ajuden a fer la vida més amable per a la gent més feble. Hauria calgut eixamplar per baix la solidaritat. Això vol dir que quan li dèiem al Toni Comín que la vida de metgesses i infermers és molt dura i que cal “sanitat pública més decidida”, no em podia contestar: “No, això quan tinguem la República”. No, no. Ets conseller, demostra-ho ara ja.
La crítica anti-Procés parla de “los sucesos de los días 6 y 7 de septiembre ”. És a dir, la votació de la llei del referèndum. Com la va viure?
Crec que qui va fer el cop d’estat van ser Cs i el PP. Obstruccionisme i filibusterisme que va fer que no es pogués parlar al Parlament. I això té components de cop antidemocràtic. Fins i tot el meu grup hi va participar. Hi va haver un masclisme cap a la presidenta del Parlament intolerable. El 6 i 7 de setembre ningú va estar a l’altura del que havia de passar l’1 i el 3 d’octubre. Si hi hagués hagut l’opció de poder-se explicar, de no anar amb la llei sinó els arguments...
Què li va semblar Ada Colau dient: “Volem que surtin de la presó, però també perquè donin la cara”?
Ho estava escoltant i quan va dir això vaig treure el so. No podia sentir l’Ada Colau dient això. Em va doldre molt. Moltíssim. I em va semblar molt bé que fos a la manifestació. ¿On ha d’estar la gent que hem sortit de la PAH, si no a la manifestació per la llibertat dels presos polítics? No està cremada i les esquerres no anem sobrades d’Ades Colaus. M’agrada l’Ada Colau de les manifestacions. L’Ada Colau presonera d’ICV no m’agrada. I la Dolors Sabater, de Badalona, la conec molt menys però la trobo molt més coherent. Haver trencat amb el PSC ja és a part. ¿En quin embolic s’han ficat els socialistes donant suport al 155? No ho entenc. Era mentida que deixessin fer un referèndum, tenint possibilitats de perdre’l.
Si no n’hi ha és per això?
I tant. Abans de ser diputada, havia parlat amb gent d’esquerres de Madrid i els havia dit que era un bon moment per fer el referèndum perquè el guanyaven. Però ara crec que té raó el Gabilondo, que ja han perdut per sempre. Hi ha generacions de Catalunya que s’han perdut per sempre. I ara et volia dir una cosa especialment lletja de la legislatura, i que demano que no es torni a produir. No hi pot haver vots delators al Parlament. Si dins de les mateixes esquerres, que teòricament hem de ser solidàries, ens dediquem a delatar amb el nostre vot i posar en una possible picota gent demòcrata, crec que avancem pel camí que et deia que és també feixisme d’aquest 155 que ens volen fer interioritzar. Que tinguem por de fer, de llegir, de dir i de pensar.
Ho diu pels que van ensenyar el sentit del seu vot la tarda del 27-O.
I que en certa mesura ens va portar a l’expulsió de Podem.
¿Perquè se suposava que ho havien de fer tots?
La consigna era que tothom havia d’ensenyar el seu “No” i, per tant, deixar molt clar qui votava que sí.
Des de la tribuna de premsa vaig veure com l’Albano l’ensenyava a un parell de diputats del grup perquè fossin testimonis de què havia votat, però no l’ensenyava a la cambra.
Vam ser quatre que no el vam ensenyar. En Nuet, el Joan Giner, l’Albano Dante Fachin i jo. Aquests quatre que no el vam ensenyar, i dos vots en blanc de no se sap qui, van fer que els diputats que vam votar aquell dia no tinguem responsabilitats penals.
Si torna a guanyar la suma de les forces independentistes, què passarà?
Primer, que no perdin.
¿Veu possible que guanyi la suma de Cs, el PP i el PSC?
Si en aquestes sumes interessades que es fan hi posen la gent de Catalunya en Comú, podria ser que guanyessin.
¿Vol dir que gent de CatComú es deixaria posar en aquest bloc?
Depèn de qui portin.
Xavier Domènech.
Més enllà de Xavier Domènech, quins interessos de partit dominen? S’ha demostrat en la votació a l’Ajuntament de Barcelona que la gent d’ICV no volia que sortissin, els socialistes, del govern municipal. Caldrà veure qui està dominant. Cal que la gent que defensa acabar amb el 155 guanyi molt clarament i doni una lliçó. No es pot ser equidistant. L’equidistància implica també els drets humans. I és impossible si ets d’esquerres. Cal donar una lliçó: allò que en diuen “les majories silencioses” són minories. I això que les han de portar amb AVE o autobusos de fora, però ni així no arriben a ser majories. I que la gent de Catalunya es respecta a si mateixa, i s’adona que viurem millor amb un projecte propi. Volem igualtat, fraternitat i república. Perquè es viu millor en república
