prevaricacio

Des que es van conèixer els resultats de les eleccions del 21-D quedava clar que l’hora de la veritat seria la de la investidura del president de la Generalitat. Ja en la legislatura anterior, la investidura va ser complicadíssima i només es va poder evitar la repetició d’eleccions per la renúncia d’Artur Mas. Aquest cop l’operació és molt més complicada, ja que la investidura no està condicionada per la posició d’una de les forces polítiques, la CUP, sinó que està condicionada per la intervenció en el procés del Tribunal Suprem, confirmada recentment pel Tribunal Constitucional.

El bloc independentista, que va guanyar parlamentàriament les eleccions, encara que no va arribar a guanyar-les de forma plebiscitària -per fer ús de la terminologia que ells mateixos han posat en circulació-, es troba davant el dilema de proposar un candidat sobre el qual el Suprem no tingui res a dir o, al contrari, proposar-ne un que no només està sent investigat sinó que està sotmès a la mesura cautelar més greu que es preveu en l’ordenament: la presó provisional incondicionada.

Si l’independentisme manté Sànchez de candidat, posa el Suprem en una posició molt difícil: Llarena cometria prevaricació si li impedís ser escollit

La primera opció tindria un cert avantatge. S’aixecaria immediatament el 155, es recuperaria l’exercici del dret d’autonomia en els termes previstos en la Constitució i en l’Estatut d’Autonomia i el president de la Generalitat podria dirigir políticament la comunitat autònoma. Seria una opció coherent des de la perspectiva del principi de legalitat. Tindria l’inconvenient no menys cert que no serien els ciutadans amb l’exercici del dret de sufragi els que haurien investit el president, sinó que hauria sigut el Suprem el que hauria decidit, negativament, però decidit, la investidura. Des de la perspectiva de la legitimitat democràtica és una opció molt menys coherent. Altre cop ens trobem davant la tensió entre legalitat i legitimitat que ha estat acompanyant tot el curs del Procés. El govern espanyol sosté que la legitimitat i la legalitat en democràcia coincideixen. L’independentisme sosté que no es pot exercir el dret a l’autonomia d’acord amb un Estatut que no va ser el que els ciutadans van aprovar en referèndum, sinó el que es va imposar des de l’Estat a través del Tribunal Constitucional com a conseqüència d’un recurs del PP. L’exercici del dret a l’autonomia exigeix que la norma de capçalera, l’Estatut, sigui una norma en la qual els ciutadans hagin dit l’última paraula. Es tracta d’una exigència inesquivable del principi de legitimitat democràtica. Amb l’Estatut actual no es dona.

Una querella per prevaricació

A aquesta lògica de la legitimitat democràtica és a la que respon la proposta que sigui Jordi Sànchez el candidat a la investidura. Es tracta de mantenir viva la tensió entre legalitat i legitimitat, que situarà el Suprem davant una posició molt difícil. Si el president del Parlament, després de la ronda de contactes, proposa Jordi Sànchez com a candidat, no es pot impedir que acudeixi al Parlament a presentar el seu programa de Govern i sol·licitar la confiança a la cambra. Sànchez segueix estant en possessió del dret de sufragi passiu i aquest dret no pot ser desconegut per l’instructor. De fet, Pablo Llarena estaria cometent un delicte de prevaricació i Sànchez podria querellar-se contra ell.

Si Sànchez és el candidat, serà investit president i el jutge instructor haurà de decidir a continuació si manté presó incondicional contra el president de la Generalitat. Si la manté, a parer meu, es podria interposar immediatament un recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional, sol·licitant la suspensió de la mesura cautelar. I en el cas que l’alt tribunal no admetés a tràmit el recurs, entenc que es podria acudir al Tribunal Europeu de Drets Humans. I si no la manté, ¿què fan els altres polítics independentistes que estan sotmesos a aquesta mesura cautelar?

La judicialització d’un problema tan essencialment polític com és el de la integració de Catalunya a l’Estat no només no resol res sinó que ho fa tot més difícil. Intentar que els tribunals resolguin el que de cap manera poden resoldre no pot conduir enlloc més que a la catàstrofe.

Rouget de Lisle

Segurament, La marsellesa és l’himne nacional per antonomàsia, el més conegut i popular de tots. No només per la seva irradiació mundial com a símbol de llibertat, perquè se n’han fet adaptacions polítiques des de Rússia i la Xina fins a Catalunya - La marsellesa catalana versionada per Josep Anselm Clavé va ser l’himne dels nostres republicans durant set dècades- o per la memorable seqüència de Casablanca en què l’antifeixista Viktor László la fa cantar al Cafè del Rick davant els rostres congestionats de ràbia dels oficials nazis.

Composta el 1792 ( Fratelli d’Italia és del 1847, The star-spangled bannernomés va esdevenir l’himne nord-americà a partir del 1931), sense la càrrega dinàstica del God save the Queen, La marsellesa té sobretot l’autenticitat d’exaltar uns valors col·lectius en el moment en què aquests sorgeixen, de no ser una fabricació a posteriori més o menys impostada.

Quan Claude Joseph Rouget de Lisle va compondre la peça, sota el títol inicial de Chant de guerre pour l’armée du Rhin, la jove Revolució Francesa estava vivint temps decisius. Pocs mesos després, al camp de batalla de Valmy, els seus exèrcits derrotaven els invasors prussians que pretenien restaurar l’absolutisme, i ho feien al crit de “ Vive la nation!” Allà naixia el mite del “ciutadà en armes” que l’himne recull i exalta (“ aux armes, citoyens!”). Expressió de l’oposició republicana a les monarquies borbòniques o napoleòniques del segle XIX, símbol de la victòria del 1918 i de la resistència de 1940-44, La marsellesa s’ha guanyat durant dues centúries tots els galons que la història pot atorgar a un himne, i ha estat expressió fonamental d’un procés de construcció nacional reeixit -dic reeixit, no pas perfecte ni ideal-: el francès.

El contrast amb el cas espanyol no pot ser més rotund. L’anomenada Marxa reial apareix durant el regnat de Carles III com una música estrictament militar (el seu primer nom és Marcha granadera ) que, lògicament, no té lletra, i és ascendida pel monarca al rang de “ marcha de honor”. Es tracta, doncs, d’una tria feta de dalt a baix (al contrari de La marsellesa, primer popular i després oficial) i d’una peça de caràcter monàrquic des del nom mateix, completament aliena a les lluites per la llibertat o la democràcia: res a veure amb les Corts de Cadis, ni amb cap dels nombrosos moviments polítics de caràcter liberal o progressista -generalment fracassats- del Vuit-cents espanyol. Al contrari, resta més aviat associada a autoritarismes i imposicions.

La 'Marxa reial' és un símbol -entre molts altres- del fracàs del procés nacionalitzador espanyol contemporani

Mancada d’una lletra patriòtica i cohesionadora que servís per adoctrinar escolars, o reclutes, o súbdits en general, la Marxa reial és doncs un símbol -entre molts altres- del fracàs del procés nacionalitzador espanyol contemporani. Resulta ben significatiu observar a quina mena de règims o de governs els ha dolgut, al llarg del temps, aquesta mancança i han intentat omplir-la: el dictador Miguel Primo de Rivera, que el 1928 va encarregar al poeta José María Pemán una lletra, aprofitada després pel franquisme amb lleus retocs textuals (“ alzad los brazos...”, “ los yugos y las flechas”) per donar-li un caràcter més feixista; el president José María Aznar, que va confiar a un grup de poetes palatins (Jon Juaristi, Luis Alberto de Cuenca...) una altra lletra finalment descartada, i ara el president Mariano Rajoy, que no sabem si ha esperonat però en tot cas ha aplaudit amb entusiasme (“ La inmensa mayoría de los españoles nos sentimos representados por ella”, n’ha dit) la lletra immortalitzada fa un parell de setmanes per la cantant Marta Sánchez.

Tot i que és temptador, no furgaré gaire en la trajectòria que dibuixen els mèrits literaris dels successius lletristes, de Pemán a Luis Alberto de Cuenca, i d’aquest a Marta Sánchez. Tampoc no m’entretindré a repassar els serveis prestats a Espanya per l’exvocalista d’Olé Olé, reduïts fins on jo sé a aquella memorable expedició del 1990 per enfortir la moral dels mariners espanyols despatxats al golf Pèrsic, a base de moviments de pectorals i malucs.

No, el problema no és Marta Sánchez, ni el caràcter carrincló de la lletra que ha escrit (“ Rojo, amarillo, colores que brillan en mi corazón, y no pido perdón...”). El problema és que cada cosa té el seu temps, i el 2018 ja no és el d’inventar-se lletres patriòtiques per a himnes nacionals que no en tenien, i encara menys si parlem del de “ la nación más antigua de Europa”. Les lletres genuïnes dels himnes històrics demanaven èpica. I bé, senyors Rajoy, Rivera, Rosa Díez, García Albiol i altres fans de la darrera producció de Marta Sánchez, ¿quina èpica inspiraria la lletra olé olé de la Marxa reial? ¿L’èpica de l’article 155, la del rescat bancari, la d’un augment del 0,25% de les pensions dels jubilats, la de l’heroica victòria policial als col·legis electorals de Catalunya l’1 d’octubre del 2017, la de la censura a la fira Arco...?

Sisplau, una mica de sentit del ridícul

RogerTorrent

Totes les mirades estaven posades ahir en la trobada entre el president del Parlament, Roger Torrent, i el ministre de Justícia, Rafael Catalá, al Col·legi d’Advocats de Barcelona (ICAB). Era la primera vegada que el nou president de la cambra es trobava cara a cara amb un ministre del govern de Mariano Rajoy. La tensió era latent entre els dos representants polítics en un auditori ple de juristes i advocats que participaven en la sessió solemne en homenatge a sant Raimon de Penyafort. “Cal denunciar l’existència de presos polítics, acusats de rebel·lió i sedició per delictes inexistents”. En sentir aquestes paraules de Torrent, el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), Jesús María Barrientos; el fiscal superior, Francisco Bañeres; la fiscal en cap de Barcelona, Concha Talón; l’exvicepresident del TC, Eugeni Gay, i diversos membres de la junta de govern de l’ICAB es van aixecar de la cadira i van abandonar la sala.

Roger Torrent, actualment la màxima autoritat electa del país, va aprofitar l’avinentesa que ahir era davant els principals representants del món jurídic català per pronunciar un discurs crític contra el funcionament de l’estat de la justícia. “La regressió de drets i llibertats fonamentals s’ha observat amb especial intensitat a Catalunya i els últims mesos s’han produït vulneracions greus en els drets de llibertat d’expressió, de manifestació, de reunió, del secret de comunicacions, d’intimitat i de defensa”, va denunciar. De fet, el president de la cambra catalana va lamentar que “la voluntat expressada a les urnes” dels catalans -en referència a la majoria independentista el 21-D-“no es pot materialitzar perquè els tribunals ho impedeixen”.

Barrientos, Bañeres i altres representants del món jurídic no van deixar acabar el discurs de Torrent i just quan va denunciar l’existència de presos polítics a l’estat espanyol van abandonar la sala. Un gest que va portar la presidenta de l’ICAB, Maria Eugènia Gay, a retreure a Torrent el to de les seves paraules. “Aquesta no era la idea. L’ha feta bona, moltes gràcies”, va deixar-li anar Gay, que fa només uns mesos abanderava la idea d’una taula de mediació entre la Generalitat i l’Estat abans del 27 d’octubre i que ahir va tornar a demanar “diàleg”.

El “context anòmal” que Torrent va denunciar al començament del seu discurs va impregnar tot l’acte d’homenatge i lliurament de diplomes i pins d’or a advocats de l’ICAB col·legiats des de fa 50 i 75 anys. Malgrat la reacció d’una part dels representants de les institucions judicials catalanes, Torrent va continuar el discurs i es va mostrar “convençut que hi ha grans professionals a l’estat espanyol que creuen en la democràcia, la justícia i l’estat de dret”. I en aquest punt va demanar-los que “assumeixin la gravetat del moment que es viu” i els va encoratjar a defensar “amb determinació i vigor” els drets i les llibertats.

Catalá defensa la Constitució

Les crítiques de Torrent per la “falta de separació de poders” a l’Estat les va escoltar des de primera fila el ministre de Justícia, que en el seu torn de paraula va evitar fer cap referència al discurs del president del Parlament. Això sí, va remarcar que Espanya vivia una “etapa de plenitud democràtica, de llibertats i de l’estat de dret al voltant de la Constitució i de l’Estatut”.

El govern espanyol ha repetit els últims mesos com un mantra la necessitat de respectar la llei, una idea en què va tornar a insistir ahir Catalá, en una defensa aferrissada de la carta magna: “La nostra Constitució ha generat l’etapa de més benestar en la història del nostre país”. I va recordar que “la Constitució és la norma suprema”. Catalá va tornar a apel·lar al diàleg al final del seu discurs. Un diàleg que no admet la premissa de l’existència de presos polítics que defensen els independentistes.

eines?

El progrés del gènere humà, en la seva dimensió tècnica, es pot simplificar amb aquestes quatre paraules del títol, que corresponen a èpoques de la nostra història. Les eines amplien la capacitat humana, però la persona hi ha de posar la seva pròpia energia i decidir què s’ha de fer. Les màquines utilitzen energia artificial, però la persona les dirigeix i les controla. Els ordinadors milloren la capacitat de treballar amb tot el que es pugui posar en format digital, però el seu treball ha d’estar prèviament programat per una persona. Els robots, amb l’ajut de la intel·ligència artificial, comencen a fer tasques d’aprenentatge, de comprensió i de decisió, que fins fa poc semblaven exclusives de les persones (tot i això encara queden moltes tasques intel·lectuals o emocionals que no poden fer).

Les perspectives que obre l’actual irrupció d’ordinadors, automatismes, robots i sistemes d’intel·ligència artificial provoquen una sotragada important, i obliguen a trobar nous models d’organització dels sistemes econòmics, socials i laborals. Això ha provocat molta por sobre el futur del treball i la seva substitució per màquines i robots. Vull fer-hi alguns comentaris.

1. Complexitat. D’entrada, cal no oblidar que aquesta irrupció tecnològica coincideix amb altres circumstàncies que també obliguen a encarar canvis importants: la globalització i la connectivitat, que permeten la mobilitat de matèries, productes, persones, capitals i informació; el creixement demogràfic mundial i l’envelliment d’algunes poblacions; la insuficiència de recursos naturals, que impossibilita estendre el model de consum actual a 3.000 o 4.000 milions de persones; la continuada acumulació de residus, que provoca el canvi climàtic i amenaça la sostenibilitat, i l’enorme importància de l’economia purament financera, en gran part especulativa, que genera gran riquesa fictícia però no crea riquesa real. No es pot parlar del futur del treball sense considerar tot això.

2. Treball: desaparició, creació, col·laboració. El fenomen no és només de desaparició, sinó que té tres aspectes. Hi ha treballs que no caldran i desapareixeran. Se’n crearan de nous en noves activitats, molts d’ells per poder fer front als reptes que acabo d’enumerar. Altres es modificaran perquè caldrà la feina conjunta de màquines i persones, tant per fer el que les màquines no poden fer (molt més del que ens pensem) com per atendre les necessitats de les màquines.

Hi ha opinions divergents sobre el balanç final, i és difícil de fer. Cal que no ens fixem només en el que es perdrà, sinó també en el que es pot guanyar. És important veure que aquest balanç no està predeterminat tècnicament, sinó que dependrà de decisions econòmiques i polítiques, i de la capacitat de saber aprofitar les oportunitats que es generen. Si la situació empitjora no serà culpa dels robots, sinó nostra; és a dir, dels que prenguin les decisions sobre el futur.

3. Reformes econòmiques. Si el balanç fos que hi ha menys necessitat de treball humà, això no es pot considerar com un drama, sinó com una bona notícia, sempre que la disminució del treball no faci disminuir els nivells de benestar de les persones. Lògicament, la introducció de més màquines suposarà una millora de productivitat, ja que si no no es durà a terme. Més productivitat suposa reducció de costos, més creació de riquesa i la possibilitat de més benestar. El problema és com es reparteix tot això.

Per aconseguir un bon objectiu caldrà plantejar-se alguns assumptes, com el repartiment del treball (disminució del temps de treball), la redistribució de la renda (canvis fiscals), les noves rendes no provinents del treball (renda garantida) i les importants millores en el sector dels serveis personals.

4. Perspectives personals. En destaco dues que em semblen molt importants per a la nostra manera de viure. No són temes nous, però adquiriran molta importància.

Tant els llocs de treball que es creïn com els que es modifiquin demanaran capacitats personals noves. Per tant, hi haurà una necessitat molt important de formació i d’adaptació a les noves necessitats. L’adquisició de coneixements i d’aptituds haurà de ser una tasca constant i prioritària al llarg de tota la vida.

I sobretot, haurem de deixar enrere una base de la societat industrial: que el benestar s’obté en gran part del consum i la utilització de recursos i productes de tipus material. Haurem de ser més utilitzadors de serveis que no pas propietaris d’aparells. I tant els serveis com els aparells hauran de tenir un caràcter més col·lectiu i compartit.

Si som capaços d’encarar el futur no a la defensiva -preocupats només per la desaparició- sinó de manera proactiva -per generar les oportunitats de treball que ajudin a combatre els reptes globals i alhora estimulin l’adquisició de noves competències-, podrem millorar la situació no només en el treball sinó en tots els aspectes. Ara bé, això suposa una visió molt més àmplia que la purament econòmica, per no dir que la financera.

Aigua

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va decidir ahir anul·lar la privatització més important feta mai per la Generalitat, l’adjudicació durant 50 anys de la gestió d’Aigües Ter Llobregat (ATLL), en considerar que es van vulnerar els principis de “publicitat, concurrència i igualtat”. La sentència no dóna la raó al consorci liderat per Acciona, però tampoc al que liderava Agbar. El TSJC declara nul el concurs i, segons va admetre la Generalitat, només deixa dues opcions: o es torna a celebrar el concurs o bé ATLL hauria de tornar a mans públiques. De tota manera, el conflicte no acaba aquí perquè ara el litigi continuarà al Tribunal Suprem.

És la primera vegada que els jutges es pronuncien sobre el fons d’aquest conflicte iniciat a finals del 2012 i que va donar pas a un creuament de recursos als tribunals. La decisió del TSJC d’anul·lar el concurs podria tenir un impacte important en els delicats comptes de la Generalitat. Dels 1.000 milions amb què es va vendre la concessió, el Govern ja n’havia ingressat més de 300 que ara potser haurà de tornar al consorci que lidera Acciona. A més, Acciona ja va avisar en el seu moment que si perdia la concessió reclamaria danys i perjudicis.

La nova vicepresidenta del Govern, Neus Munté, va dir que és una “possibilitat bastant òbvia” que la Generalitat presenti un recurs, mentre que Acciona ja va anunciar que el presentarà.

Recurs al Suprem

ATLL és l’empresa que depura i subministra l’aigua en alta. És a dir: l’agafa de la natura, la potabilitza i l’entrega als ajuntaments o a les seves empreses concessionàries perquè en facin la distribució en baixa, o sigui, casa a casa. ATLL potabilitza l’aigua que consumeixen uns 4,5 milions de persones de l’àrea metropolitana de Barcelona.

El conflicte va sorgir després que la Generalitat adjudiqués ATLL a un consorci liderat per Acciona per 995 milions. Dies després, l’Òrgan Administratiu de Recursos Contractuals (OARCC), un organisme de la mateixa Generalitat que supervisa les contractacions, va resoldre que s’havia de treure l’adjudicació a Acciona i se li havia d’entregar a Agbar. El motiu, segons l’OARCC, era que Acciona havia incomplert les condicions del concurs.

A partir d’aquí es va iniciar la batalla judicial, amb recursos d’Acciona, Agbar i la mateixa Generalitat. Ahir es van conèixer les sentències a aquests recursos, en què el TSJC decideix suspendre l’adjudicació d’ATLL i la decisió de l’OARCC d’excloure Acciona i entregar la polèmica concessió a Agbar.

El que ha motivat la suspensió del concurs és la petició d’aclariment que va fer Acciona sobre el calendari d’obres que hauria de seguir l’empresa adjudicatària. Un director de serveis de Territori i Sostenibilitat va respondre a aquesta petició i això -segons el tribunal-és motiu de nul·litat del contracte pel fet que es van vulnerar els principis de “publicitat, concurrència i igualtat” del concurs.

Un portaveu del departament de Territori va indicar ahir que els suposats canvis en el calendari d’obres eren públics i que, tot i que efectivament el director de serveis de Territori va respondre a les peticions d’Acciona, la informació també es va fer arribar a Agbar, l’altre contendent. És a dir, que si les condicions del concurs van canviar, ho van fer per a tots dos. El TSJC no ho veu així i per això decideix suspendre el concurs.

Amb tot, el departament de Territori considera que la sentència demostra la seva “honorabilitat” i que, en el fons, tot es deu a un error d’un càrrec de la conselleria de Territori. L’esmentat director de serveis va aclarir als contendents abans de l’adjudicació que el pla d’obres lligat que havien de presentar podia incloure adaptacions del calendari, però respectant l’ordre i la seqüència que constava en el plec de clàusules del concurs.

Sigui com sigui, el concurs va seguir endavant “i la contradicció va generar una situació de confusió en els licitadors sobre l’abast exacte de les bases del concurs”. Per al tribunal, “l’alteració il·legítima del plec de clàusules” ha de portar a “l’anul·lació de l’acte d’adjudicació atenent al fet que les parts no van poder formular les seves proposicions amb el coneixement de causa exigible d’acord amb els principis de transparència, publicitat i igualtat”.

Procediment en qüestió

La vicepresidenta del Govern, Neus Munté, va explicar ahir que s’estudiaran les sentències abans de decidir si es presenta recurs al Suprem, però fonts del departament de Territori van indicar que han rebut les resolucions amb satisfacció perquè el tribunal no dóna la raó ni a l’OARCC ni a Agbar, que són els que havien qüestionat el procediment.

Pel que fa a possibles indemnitzacions, un portaveu d’Economia va indicar que els serveis jurídics estan estudiant les sentències. En qualsevol cas, va destacar que les sentències no exclouen Acciona -tal com havia dictaminat l’OARCC inicialment- i, per tant, l’empresa podrà seguir prestant el servei fins que hi hagi una solució definitiva.

Al marge d’un possible recurs al Suprem i de la posterior sentència, el departament de Territori vol estudiar les possibles sortides al conflicte, que podrien passar per un nou concurs de privatització, o que ATLL tornés a ser una empresa pública de la Generalitat. Aigua és Vida va publicar ahir un comunicat en què assegura que, després de les sentències, la possibilitat que ATLL torni a ser pública no depèn dels jutjats, sinó de la Generalitat. Tot i així, encara falta la sentència del Suprem i, a més, qualsevol d’aquestes dues solucions probablement implicaria el pagament d’una indemnització a Acciona que inclouria les inversions que ja s’han fet i danys i perjudicis.

Acciona i el seu soci BTG Pactual van anunciar ahir que recorreran la sentència perquè és “contrària a dret i perjudicial per als seus interessos i els dels ciutadans”. Així mateix, van destacar que la sentència no reconeix cap dret a Agbar. Acciona va recordar que, fins que no hi hagi una resolució definitiva, continuarà donant el servei. Fonts d’ATLL van recordar que la llei de contractes públics manté vigent el contracte fins que hi ha una resolució ferma.

Agbar, per la seva banda, va celebrar que el TSJC “confirma que Acciona no té concessió per prestar el servei d’ATLL i va afirmar que des de l’inici del conflicte hi ha hagut sis sentències del TSJC i tres del Suprem que “confirmaven la inexistència del contracte”

homeland

Semblava que tot això de la llengua havia passat a un segon pla, però no és pas així. La qüestió de fons -el problema de fons, des de l’altra perspectiva- sempre ha estat la mateixa. La llengua genera una determinada identitat, que porta sense remei a l’autoconsciència de ser un subjecte polític. Tard o d’hora, aquest subjecte polític acaba reclamant un estat propi, i no perquè es cregui millor ni pitjor que ningú, sinó justament perquè s’autopercep d’aquesta manera i no pas com una mera part d’un altre subjecte polític. Aquesta és la cadena quasi sil·logística que ens ha portat on som, la mare dels ous, la clau de tot plegat. Sense la identitat que conforma la llengua, tot hauria anat d’una altra manera, sens dubte.

Ara sempre surt algú que diu: “Sí, esclar, però a Irlanda, per exemple...”; o “A no-sé-on passa el contrari...”, etc. Tot plegat està molt bé, però resulta que això no és Irlanda, ni vivim tampoc a no-sé-on. Per a bé o per a mal, aquí les coses han funcionat així: la pervivència d’una consciència nacional de caràcter polític, no folklòric, no ha anat associada a la religió, o al color de la pell o a altres coses, sinó a l’ús social -és a dir, a l’ús quotidià i real- de la llengua catalana. Per raons polítiques podem jugar a negar aquest fet, o a manipular-lo, o a distorsionar-lo o simplement a esbiaixar-lo d’acord amb els nostres interessos. A l’hora de la veritat, però, la realitat és ben tossuda. Aquesta correlació belluga periòdicament en funció de fets conjunturals, però no prou per poder afirmar que ja ha deixat de tenir sentit.

Suprimida la immersió, Catalunya experimentaria una veritable divisió ètnica. Li interessa, al PP?

Ara mateix els catalanoparlants representem si fa no fa un 35% dels habitants de Catalunya. No em refereixo al coneixement de la llengua catalana, que òbviament és molt més elevat, sinó a l’ús habitual i real de la llengua, cosa que tampoc equival al seu ús inicial, però s’hi acosta més. A Catalunya la llengua més parlada avui és l’espanyol, i amb diferència. Per descomptat, ara podríem començar a fer malabarismes percentuals per arribar a conclusions diferents, però crec que ja som prou grandets per entretenir-nos amb aquest tipus de jocs. Les polítiques de normalització lingüística -la immersió, per entendre’ns- han contribuït al coneixement de la llengua i, sobretot, al seu prestigi; el seu impacte en el canvi d’hàbits lingüístics, però, sembla força més modest. En tot cas, sense aquestes polítiques, el català seria avui un patois com un altre, i generaria, amb tota probabilitat, una situació irreversible de folklorització. La llengua no desapareixeria. Però a llarg termini es faria servir sobretot per cantar caramelles, fer pregons de festa major... i poca cosa més. És el que ha passat amb la pràctica totalitat de les llengües de nacions sense estat d’Europa. Això no és una simple suposició -una hipòtesi pessimista-, sinó un fet empíricament constatable que té poques excepcions.

¿Què pretén el PP amb aquest -de moment- globus sonda? ¿No són conscients del consens social que hi ha a Catalunya en aquest tema? Però si fins i tot el Tribunal Constitucional ho veu! ¿No sospiten que tindrien els socialistes en contra? (Ja s’hi han pronunciat obertament, i ho han fet fins i tot amb una certa vehemència.) Penso que en aquesta història les intencions reals no són el que semblen, tot i que, òbviament, intentaran forçar una presència més gran de l’espanyol a les escoles catalanes.

Hi ha dues coses a tenir en compte. La primera i més important és la competència electoral amb Cs pel control de les bosses de votants de la dreta i de l’extrema dreta a Espanya. Cs va néixer el 2006 amb un ideari monotemàtic que pretenia suprimir la immersió lingüística a Catalunya. D’aquest ideari no n’han abjurat mai, ans al contrari. Des de la perspectiva del PP, ara seria el gran moment de poder exercir de “policia bo”: a la vora de certs líders de Cs, la proposta popular sonaria moderada i tot. En segon lloc, aquest globus sonda convenientment teatralitzat pel IX Baró de Claret -més conegut com a Íñigo Méndez de Vigo y de Montojo, ministre d’Educació del govern d’Espanya- es pot llegir com un advertiment sobre les conseqüències d’allargassar la constitució del govern de Catalunya. Mentre el 155 sigui vigent, aquí pot passar això i més.

Dit d’aquesta manera, tot sembla ben innocent. El rerefons és més dur. Suprimida la immersió, Catalunya experimentaria en una generació una veritable divisió ètnica. Les polítiques lingüístiques de la Generalitat -“El català és cosa de tots”- han evitat fins ara aquest abisme. Li interessa, al PP? M’agradaria pensar que no.

escombraries

’Ajuntament de Barcelona ha implantat el 19 de febrer de 2018 un sistema de recollida selectiva Porta a Porta al casc antic de Sarrià (Sarrià Vell).

Aquest nou sistema respon a una demanda de l’Associació de Veïns de Sarrià que va plantejar la necessitat d’un canvi en el sistema de recollida de residus per al barri. A finals del 2015, l’Associació de Veïns junt amb altres entitats van proposar a l’Ajuntament, en el marc del “Compromís pel Clima”, dur a terme una diagnosi i proposta de recollida porta a porta al casc antic de Sarrià. Des d’aleshores, veïnat i serveis tècnics de l’Ajuntament han estat treballant en el seu disseny.

És un projecte molt important per al conjunt de la ciutat perquè ajudarà a assolir els objectius de l’Estratègia Residu Zero, una estratègia basada en la disminució de la generació dels residus, la reutilització dels productes, i el reciclatge eficient dels residus, per garantir la millora de la qualitat del producte reciclat i, de manera  specifica, de la matèria orgànica.

L’Estratègia Residu Zero ha de permetre sortir de l’estancament del nivell de recollida selectiva de residus que s’ha produït al conjunt de la ciutat des de fa més de cinc anys, a l’entorn del 36%, i fer un salt endavant per arribar a uns nivells de recollida selectiva propers al 60%, en la línia del que exigeix tant la Unió Europea com el Pla de Gestió de Residus de Catalunya.

El sistema de recollida Porta a Porta

La implantació del sistema de recollida porta a porta a un barri de la ciutat permet enriquir el ventall de sistemes de recollida actualment existent a la ciutat (recollida amb contenidors, recollida amb pneumàtica, etc.) amb un nou sistema que està demostrat que permet assolir millors nivells de reciclatge.

Barcelona se suma així a les experiències d’altres ciutats com Berlín, Milà, Munic, Londres, Anvers, Parma, Ljubliana, on en alguns barris ja es troba implantat aquest sistema. El sistema porta a porta avui en dia ja dona cobertura, en diverses variants, a més de 9.000.000 de persones de grans ciutats europees, a més de molts altres petits i mitjans municipis.

En el cas de Barcelona, l’experiència a Sarrià suposarà un dels sistemes Porta a Porta més grans de Catalunya, tot i que cada vegada més municipis, uns 300, estan implantant totalment o parcialment aquest sistema de recollida.

El Casc Antic de Sarrià (Sarrià Vell), per la seva configuració territorial, i amb 8.500 habitants, presenta un escenari idoni per fer el desplegament del primer sistema de recollida selectiva de residus porta a porta de tota la ciutat. Els resultats esperats permetran estalviar molts materials, aigua i energia.

És un sistema que suposa una millora de la qualitat de l’espai públic pels veïns:

• Carrers i places més nets.
• Millora de la qualitat dels residus recollits en totes les fraccions, i en especial, els que provenen de la matèria orgànica (reducció d’impropis).
• Millora de la qualitat de l’aire així com de la disminució dels nivells de soroll atès que hi ha tres dies que no hi ha recollida al barri.
• Millora del mobiliari urbà per la instal·lació de papereres noves amb tapa per als residus de petit format.

L’experiència pionera del casc antic de Sarrià serà una referència i un exemple per a la resta de barris de Barcelona. A partir d’aquesta experiència s’espera que a altres llocs de la ciutat també aparegui la demanda d’implantar aquest sistema, i es faci de manera endreçada i progressiva allà on sigui adient.

La col·laboració de la ciutadania en la recollida porta a porta de residus és clau per aconseguir tots els beneficis previstos.

El sistema de recollida Porta a Porta implica nous hàbits per al veïnat del casc antic de Sarrià d’obligat compliment com són: el dia indicat per treure la fracció acordada dels residus, l’horari de baixar les escombraries (de 20 a 22 hores) i l’horari de recollir els bujols d’orgànica i els comunitaris.

La recollida comercial és diària com fins ara i s’amplia en els generadors de fracció orgànica que estan dins la zona del Porta a Porta

politica catalana?

Sigui qui sigui el president de la Generalitat, la política catalana seguirà sota la lupa del jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena. Més enllà de la pugna entre Junts per Catalunya i Esquerra, en els debats sobre la investidura plana quina interpretació en pot fer el jutge i les possibles implicacions penals de cada pas. També en les actuacions del president del Parlament, Roger Torrent. O en declaracions públiques, com les paraules de respecte a la Constitució que, dies abans de declarar davant Llarena -ho farà demà-, Marta Pascal recalcava en una entrevista. L’amenaça del Tribunal Suprem està present fins i tot en els gestos: el dia que desenes de persones van saltar-se el cordó policial per arribar a les portes del Parlament, diversos diputats de JxCat van anar a saludar-los, excepte Jordi Turull i Josep Rull, en llibertat condicional, que van allunyar-se de l’escena. Fins i tot els encausats no han signat la proposta per tramitar d’urgència la reforma de la llei de la presidència, un document amb la rúbrica de la majoria de diputats de JxCat. “Influeix en tot. Cada pas que hem estat fent per a la investidura ha sigut revisat pels advocats d’ERC”, expliquen fonts de JxCat, que asseguren que els republicans estan més pendents del que pugui decidir el jutge que la seva candidatura. ERC ho veu d’un altra manera: fonts del partit subratllen que la voluntat de no vulnerar el TC ve donada més per un canvi d’estratègia després de la DUI fallida que per la pressió judicial. “Hem de ser intel·ligents i assumir riscos només si hi ha una estratègia clara”, explica un dirigent d’ERC, recalcant la necessitat de fer efectives les decisions i abandonar els simbolismes.

Tot i que els partits asseguren que la influència de la pressió judicial en les negociacions és menor, l’ombra de Llarena és tan allargada que fins i tot els equips que busquen la fórmula per investir Puigdemont fan algunes trobades amb els advocats al costat. I cada pas des de la DUI, fins i tot la redacció dels programes electorals de JxCat i ERC, ha sigut supervisat per advocats amb l’objectiu d’esquivar el Suprem. Tant les consideracions de Llarena en les seves interlocutòries com les impressions dels investigats constaten que el jutge està molt atent als esdeveniments a Catalunya. Sense anar més lluny, en la interlocutòria en què deixava Forn a la presó retreia “l’actitud” de Puigdemont. No pas la de seguir a Bèlgica, sinó el discurs polític que manté.

Un a un, tots els acusats que han passat per davant de Llarena han assegurat que la DUI havia sigut simbòlica i han apostat per posar fi a la unilateraltat. Tots excepte Mireia Boya (CUP), que en una entrevista a l’ARA lamentava que la renúncia també es traslladi a l’exterior del Suprem. “El jutge es fixa en què es diu dins el judici”, deia, retraient que l’estratègia de defensa s’acabi imposant a la política. Altres investigats consultats, però, defensen que el canvi de discurs també es deu al pragmatisme que s’imposa en un sector de l’independentisme. “D’una banda, és evident que afecta [Llarena], però, de l’altra, hi ha un canvi d’estratègia”, sosté un dels 25 encausats.

El límit de la unilateralitat

Els més exposats, però, són els presos i els que ja han passat per Estremera. Un dels consellers en llibertat condicional manté que la pressió de Llarena no l’afecta en les seves declaracions públiques, però sí que és conscient d’on poden arribar les seves accions: “Llarena posa un límit, la unilateralitat o saltar-se una resolució del TC. L’has de tenir clar, però no et pot condicionar en res més”, apunta, insistint en el fet que el Suprem està creant un relat per a una sentència que ja està redactada. “Estic bé i hi arribaré dret, no ajupit. No deixaré de dir i expressar el que penso”, conclou.

De moment, la causa de Llarena ja ha deixat sense efecte un dels objectius de l’independentisme: recuperar el Govern legítim. Diversos membres de l’executiu que van anar a la presó ja han abandonat la política. El president Puigdemont només podrà tenir una distinció simbòlica i el vicepresident, Oriol Junqueras, no podrà exercir des de la presó. Després de mesos calibrant els efectes de la desobediència, l’independentisme ara ja sap que qualsevol pas que l’Estat sospiti que és procliu al Procés no només tindrà les conseqüències polítiques que dicti el TC, sinó també el cost personal que dicti el Suprem.

Els intents estèrils del sobiranisme per evitar els tribunals

Malgrat que tots els passos que els partits independentistes han anat fent al llarg del Procés han acabat en mans dels jutges, els partits han intentat fer canvis legals per exercir l’autodeterminació o situar-se en el camp del simbolisme per poder defensar-se davant els tribunals.

Canvi en el reglament

JxSí i la CUP volien canviar el reglament per tramitar en un dia la llei del referèndum, però el TC va vetar-ho. Van acabar forçant el reglament, amb el rebuig de l’oposició, per aprovar la llei de l’1-O de manera exprés.

Decret de convocatòria

El Govern va esperar l’aprovació de la llei del referèndum per signar el decret de convocatòria de l’1-O, tot i haver anunciat ja la pregunta i la data. Pretenia seguir així el procés habitual de convocatòria de consultes.

Les urnes

Malgrat que el Govern va liderar el referèndum, els preparatius es van fer fora de l’executiu per evitar cometre un delicte de malversació de fons. L’exemple són les urnes, que les va pagar un privat per iniciativa pròpia.

Proclamació de la DUI

Els independentistes van declarar la República a través d’una resolució. La part de proclamació de la independència se situava a la part declarativa. El text no es va publicar al Butlletí Oficial del Parlament.

Acatament del 155

La resolució que proclamava la independència incloïa un seguit d’accions que el Parlament instava a fer efectives al Govern per implementar la República. En lloc de fer-ho, l’executiu no va aprovar els decrets que s’hi preveien i va acatar l’aplicació del 155.

Parany

“Ens hem d’adaptar al camp, a les dimensions i, sobretot, al seu estil de joc”. D’entrada, sobta que l’entrenador del Barça afronti el desplaçament a Eibar (16.15 h, beIN LaLiga) amb un discurs que situï el pla de Mendilibar aparentment per davant del mateix pla blaugrana, però la visita a Ipurua ha encès totes les alertes d’Ernesto Valverde. Serà un partit incòmode i difícil, un partit amb unes característiques molt específiques. Un partit trampa a pocs dies de reprendre la Champions amb l’anada de vuitens a Stamford Bridge.

Però no toca pensar en el Chelsea encara, perquè el “gran moment de forma” de l’Eibar reclama posar-hi els cinc sentits. El parany de la jornada té a veure sobretot amb dues qüestions: les dimensions d’Ipurua i el futbol de Mendilibar. L’estadi de l’Eibar és el més petit de la Lliga, amb 103 x 65 metres. Això el fa dos metres més curt que el Camp Nou (105 x 68 metres, com la majoria d’estadis de Primera) i tres metres més estret. “Estem acostumats a moure’ns en distàncies reduïdes, però és cert que ells ho aprofiten per sotmetre el rival a una pressió altíssima de la qual és molt difícil sortir-ne”, valorava ahir Valverde, preocupat per com l’Eibar desfà les intencions de la pissarra i t’empeny a jugar “com vol ell”. “És un equip molt perseverant, que corre molt i que entra molt bé en els partits. Ho hem de tenir clar des del primer minut”, responia ahir, a preguntes de l’ARA. Com a local, el primer quart d’hora l’Eibar té un balanç de cinc gols a favor i cap en contra.

35%DEL JOC ES CONCENTRA AL TERÇ RIVAL

No es complica prop de la seva porteria i vol arribar de seguida a camp contrari, on s’està més temps que el Barça i el Madrid. La forta pressió que fa li permet quedar-s’hi.

“Saps que serà un partit lleig”

Frenar una dinàmica que pugui començar desfavorable per al Barça serà una de les grans dificultats d’un partit antipàtic, com ho són tots els que es juguen a Ipurua. L’última víctima va ser el Sevilla, noquejat als 17 minuts i que va caure golejat finalment per 5-1, però n’hi ha hagut moltes més en altres etapes. “Anar a jugar a Ipurua era realment complicat”, recorda l’exjugador Jordi Ferrón, ara tècnic del Seagull femení. “L’Eibar era molt clar en el seu joc, era molt directe. El camp era petit, però ells encara te’l feien molt més petit, era molt difícil poder controlar la pilota, et pressionaven molt i gairebé t’obligaven a fer un joc semblant al seu”, diu, en la línia del que comentava ahir Valverde. Afegeix que la gespa sempre era “molt pesant per la humitat que hi ha”, i que l’arribada a l’estadi ja afegia tensió als futbolistes. “Era un d’aquells camps en què sabies que la cosa aniria d’1-0 o 0-1, tens la carretera al costat, les graderies són petites i, en definitiva, notes des del principi que tocarà patir, que serà un partit lleig”.

"El camp era petit, però ells encara te’l feien molt més petit, era molt difícil poder controlar la pilota, et pressionaven molt i gairebé t’obligaven a fer un joc semblant al seu”

JORDI FERRÓNEXJUGADOR I ACTUAL TÈCNIC DEL SEAGULL FEMENÍ

L’Eibar no deixa respirar l’adversari. Mendilibar no ho permet. És l’equip de la Lliga que més pilotes intercepta (14,9) i el que més temps passa jugant al terç més allunyat de la seva porteria (35%). A Ipurua la dada puja un punt, fins i tot. Però és sobretot el seu joc directe, el que es fa incòmode als adversaris. Desplaça en llarg gairebé una de cada quatre passades de què disposa (23%) i concentra el 80% del seu futbol per les bandes. Des d’allà acaba d’ofegar els rivals amb duels aeris a l’àrea, amb 30 centrades per partit, algunes més que el Reial Madrid (26), la Reial Societat (24) i l’Athletic (22), els altres especialistes en la matèria. “Et fan entrar en una dinàmica de joc que ells dominen molt bé. T’hi arrosseguen, són intensos, introdueixen molt de ritme al partit, et centren molt. Has de sortir de la pressió a què et sotmeten, i si no en surts ells són molt forts”, insistia el tècnic. Són tan forts que, amb diferència, és l’equip de la Lliga que menys xuts concedeix a l’adversari: 7,9 (7,3 quan actua com a local). El Barça permet fins a 10,5 arribades del contrari.

30CENTRADES PER PARTIT

Una de cada quatre passades que fa és llarga i concentra el 80% del seu joc per les bandes, des d'on aconsegueix penjar una centrada cada tres minuts.

El mèrit d’aquestes xifres -que s’han acabat de multiplicar en l’últim trimestre, amb una única derrota en Lliga dels últims 12 partits jugats des de finals de novembre- no té res a veure amb les dimensions d’Ipurua, però tres metres menys d’amplada reforcen l’estil agressiu de l’equip. Mendilibar no ha fet sinó potenciar una tendència que ja feia fort l’Eibar fa una dècada. “Sempre que he jugat a Ipurua he tingut la sensació de camp petit, com a Vallecas”, rememora l’exblaugrana Jofre Mateu. Ell, com Ferrón, saben què implica jugar en un estadi petit, perquè ho van viure al seu favor quan defensaven la samarreta del Rayo, que té l’estadi més petit de l’elit espanyola, amb una mida de 100 x 65 metres. “Aparentment per dimensions no hauria d’afectar tant, perquè no és tanta distància menys, però sí que es percep que tot està més recollit, que no tindràs tants espais per actuar. A Ipurua no es nota en la distància en llarg, però sí que ho notes en l’amplada, en el marge amb la grada. I al Barça això el pot afectar, per la pressió amb què juga l’Eibar i que vol Mendilibar, perquè pot anar molt a un costat, perquè no et deixa veure la jugada amb claredat i perquè t’atabala”, conclou.

"A Ipurua es percep que tot està més recollit, que no tindràs tants espais per actuar. No es nota en la distància en llarg, però sí que ho notes en l’amplada, en el marge amb la grada".

JOFRE MATEUEXJUGADOR DEL BARÇA

Un assaig per a Stamford Bridge

La complexitat del partit amb l’Eibar reclama solucions molt concretes per a un context molt determinat, però serà inevitable analitzar l’alineació d’avui dissabte en clau Chelsea, mirant d’anticipar l’onze que es podrà veure a Londres. La primera pista la donava ahir la convocatòria, amb la decisió de descartar Alcácer, Vermaelen, Denis i André Gomes. Valverde es va limitar a comentar que seria un “pas enrere” començar a pensar en el marge de punts que s’han acumulat en Lliga i va admetre que hauria preferit jugar ahir divendres, com el Chelsea, per gaudir d’un dia més de descans. Sigui com sigui, el pas per Ipurua deixa una curiositat a tres dies de la Champions: Stamford Bridge és igual de curt que el camp de l’Eibar, tot i que té un metre més a cada banda (fa 103 x 67 metres). Coincidències.

35%

DEL JOC DE L’EIBAR ÉS AL TERÇ RIVAL

No es complica prop de la seva porteria i vol arribar de seguida a camp contrari, on s’està més temps que el Barça i el Madrid. La forta pressió que fa li permet quedar-s’hi.

30

CENTRADES PENJA PER PARTIT

Una de cada quatre passades que fa és llarga i concentra el 80% del seu joc per les bandes, des d’on aconsegueix penjar una centrada cada tres minuts. Domina el joc aeri i directe, i és un rival incòmode.

Lliberti

Els combats dialèctics i les tensions sexuals entre el filòsof Denis Diderot i la pintora Madame Therbouche van seduir, fa una dècada, més de 120.000 espectadors. Dirigit per Joan Lluís Bozzo i protagonitzat per Ramon Madaula i Laura Conejero, El llibertí es va convertir el 2007 en l’espectacle de text més vist de la temporada i, quan va abandonar els escenaris, va sembrar entre els membres de la companyia la llavor de repescar-lo quan tornés a sorgir l’ocasió.

"La vida conjugal no sé si és una comèdia, un drama o una tragèdia "

Deu anys i mig després de l’estrena, Bozzo ha decidit no esperar-se més i tornar a agafar el text d’Eric-Emmanuel Schmitt. Ho ha fet, però, amb el repte autoimposat d’enfrontar-s’hi des de zero. “M’he negat a mirar documents d’aleshores, perquè volia trobar el camí de cap i de nou”, subratlla el director, que també ha renovat de dalt a baix el repartiment. Ara són Abel Folk i Àngels Gonyalons els que encarnaran el duet principal d’aquest “vodevil filosòfic”, que, segons Bozzo, “reflexiona sobre el sexe, l’amor, la passió i la tendresa sota una comèdia de faldilles”. Elena Tarrats, Clara Moraleda, Annabel Totusaus i Jan Forrellat completen el repartiment del muntatge, que comença funcions avui al Poliorama tot i que l’estrena oficial serà el 22 de febrer. A l’escenari, els pensaments de Diderot sobre les relacions amoroses, suscitats per la tasca de definir la paraula moral a l’enciclopèdia, es contraposen amb les contradiccions pròpies, però també amb les idees de la pintora i la seva esposa.

“Sota una pàtina de frivolitat, els personatges es llancen autèntiques dagues”, diu Gonyalons, que destaca que “les dones de l’obra no són en absolut comparses de Diderot, sinó que tota l’estona li donen lliçons”. Per a Folk, una de les grans virtuts del muntatge és precisament aquesta. “És teatre lleuger que passa de pressa, però des de l’aparent lleugeresa diu coses profundes -remarca l’actor-. L’obra destil·la un feminisme intel·ligent i modern”. Aquesta qüestió es percep, sobretot, en la relació entre Diderot i la seva filla, que interpreta Moraleda. “El pare té idees molt liberals, d’un gran respecte cap al cos de la dona. Però quan la filla se les vol aplicar, ja no ho veu tan bé”, assenyala l’actriu.

Malgrat que s’ambienta al segle XVIII, El llibertí explora conceptes com la nova masculinitat. Elena Tarrats, que es posa a la pell d’una jove que vol deixar de ser verge, incideix en “la voluptuositat que impregna tot l’espectacle” a través dels rols tant femenins com masculins. De la producció de l’any 2007, la companyia només n’ha recuperat el vestuari, dissenyat per Montse Amenós, i l’escenografia, a càrrec d’Arts-Cenics / Serinkjet. “Quan vam acabar les funcions vam decidir conservar-ho tot, i ara només hem fet alguns retocs”, apunta Bozzo, que agraeix la decisió perquè no haver de tornar a elaborar aquest material “agilitza molt la producció”.