no som ingenus

Aquesta és la paraula que utilitzen alguns polítics per acusar les organitzacions que treballem a favor d'acollir, a favor d'un sistema humà de protecció internacional. Assenyalen amb el dit del realisme els que pensem que la mobilitat de les persones ha de ser lliure –en una societat que es preocupa més perquè es belluguin les mercaderies o els diners.

La cimera que el Consell Europeu duu a terme aquests dos dies a Brussel·les porta sota el braç la creació d'uns centres d'internament en versió 'soft' o 'hard' en funció de qui els proposa: tancar les persones que volen entrar a Europa fins que es resolgui una sol·licitud d’asil, no sabem durant quant de temps. A les persones rebutjades només els esperarà un autobús o un vaixell de tornada als seus inferns particulars. Centres que seran camps de misèria i indignitat per a aquelles persones que Europa accepta amb desgana o que directament no vol que entrin. La versió més aberrant, inhumana i cruel ve dels governs austríac i italià. La inspiració prové dels anomenats “centres de trànsit per processament” australians. No només han estat un fracàs sinó que el govern australià es va haver de comprometre a tancar-los per les deplorables condicions de les persones que hi estan confinades, un rosari d'abusos i maltractaments difícil de llegir d'una tirada.

La realitat s'entesta a donar la raó als ingenus, perquè les dades parlen per si soles: ni la crisi dels refugiats es pot anomenar com a tal –la Unió Europea té menys percentatge de refugiats ara que entre el 1992 i el 1995, enguany és un 0,08% de la població europea de mitjana- ni hem acollit una enorme quantitat de refugiats –el 86% de les persones desplaçades forçosament del món són en països en vies de desenvolupament–. I és que la realitat va per una banda i el discurs xenòfob va per una altra.

Als ingenus ens diuen que reforcen les fronteres i les allunyen de casa per la nostra seguretat, i la de tots els europeus. I fins i tot per evitar més morts a la Mediterrània. Trist resultat, doncs. La Mediterrània continua sent la mar més mortífera malgrat la despesa de 4.300 milions d'euros destinats a la gestió de fronteres entre el 2014 i el 2020.

Com més es tanquen les fronteres, més s'empeny els migrants a caure en les urpes de les màfies de traficants

Tancar les fronteres no posarà fi a les màfies que trafiquen amb éssers humans. Perquè la gent que vulgui marxar de casa seva ho farà d'una altra manera. Mentre existeixi demanda, hi haurà oferta, sigui legal o il·legal. Com més es tanquen les fronteres, més s'empeny aquestes persones a caure en les urpes de les màfies de traficants. Per què no fem l'accés legal i segur?

En lloc de tanques proposem vies legals i segures. Les que ja recull la legislació europea: dotar de voluntat política el programa de reassentament i reubicació de les persones que sol·liciten asil; atorgar visats humanitaris; establir corredors humanitaris.

En lloc de centres d'internament proposem sol·licitar visats en ambaixades i consolats als països d’origen i trànsit. L’externalització de fronteres, enviar-les cada cop més lluny, ens allunya a nosaltres d’una Europa acollidora, que vegi que l’oportunitat per a unes persones és també el progrés de les altres.

Què farà el govern espanyol en aquesta trobada europea? És en una cruïlla decisiva: pot seguir la via de posar-se de la banda de l'obligatorietat del salvament i el respecte al dret i els convenis internacionals, i fer-ne bandera davant els socis europeus, o acceptar sense embuts el discurs de la por i l’amenaça.

Estem davant una crisi absoluta –aquesta sí– del dret d'asil, un menyspreu dels drets humans essencials i per tant de la desnaturalització d'un dels puntals que ens fa construir com l’Europa solidària que volíem ser. O és que només la volíem de debò els ingenus?

ser avia

Poc després de la moció de censura que va fer fora de l’alcaldia de Badalona la Dolors Sabater, la seva filla va penjar un 'post' al seu Facebook que començava així: "Alguns em diuen: «Si ho mirem pel costat positiu, ara pots estar contenta perquè podrà fer d’àvia». Com si d’àvia se’n fes, no se'n fos. Com si ser model de persona compromesa i coherent, lluitadora, ètica, transformadora i empàtica, treballadora, tendra i forta, no fos una fantàstica manera de ser àvia".

Quines paraules tan emocionants i quina reflexió tan encertada! I tan feminista. De vegades no cal fer grans proclames ni buscar arguments rebuscats. Reivindicar la igualtat i el paper de la dona és exactament això, entendre que ser una àvia fantàstica consisteix a ser model de determinats valors, donar exemple de compromís, deixar clar que una dona pot ser àvia o mare encara que no tingui temps, o ganes, de passar estones al parc amb els nens. O que no cuini els diumenges per a tota la família. O que no vagi a buscar els nens a l’escola. O que no faci algunes de les coses que se suposa que han de fer les àvies.

Quan jo era petita em sentia estranya perquè la meva mare –parlo dels anys seixanta– era de les poques que treballaven fora de casa. Tot i que la meva mare s’esforçava per arribar a tot arreu, quan anava a jugar a casa d’una amiga i veia la seva mare, sol·lícita, portar-nos la coca que acabava de cuinar per berenar, m’adonava que la meva mare no era com les altres. No recordo haver envejat les altres nenes ni haver-me sentit malament, però em sentia estranya.

No van haver de passar gaires anys per veure que es tractava més d’un privilegi que d’una excepcionalitat. La meva mare era una dona d’una potència intel·lectual extraordinària i amb una gran capacitat de treball i, com que havia estat educada per a això, també era una bona mestressa de casa i una mare afectuosa. Aquest va ser el meu model i sempre més ho he agraït.

Per a la meva mare, tenir nets va ser un regal que va il·luminar els últims anys de la seva vida, però mai no va fer que passessin davant de tot. Va ser una àvia activa i inquieta, pendent dels nets però amb una vida pròpia i plena. Hi ha moltes maneres de ser àvia i la majoria bones. I aquesta, com diu la filla de la Dolors Sabater, és una fantàstica manera de ser àvia. Els nets de la Dolors estaran orgullosos d’aquesta àvia que va treballar per deixar-los un món millor.

el mundial, premsa

0  

CHRISTOPHE DELOIRE

El president Vladímir Putin va treballar de valent per portar a Rússia la Copa del Món del 2018, però ara que l'espectacle està en marxa, la seva influència ha disminuït. No pot controlar els àrbitres ni el rendiment de la selecció russa, la 'sbornaia', que ocupa el lloc 70 a la classificació mundial, la posició més baixa de tots els equips del torneig. Però té molt més control sobre la cobertura de l’esdeveniment, almenys pel que fa als mitjans de comunicació russos.

A l’índex de la llibertat de premsa mundial, elaborat cada any per Reporters Sense Fronteres (RSF), Rússia ocupa la posició 148 entre 180 països. En lloc d’acceptar la competició derivada del pluralisme, el Kremlin està decidit a manipular les regles de la política i arreglar els 'partits' dels mitjans de comunicació a favor seu.

Des de criminalitzar la difamació fins a prohibir notícies que ofenen els “sentiments religiosos dels creients”, les lleis que Putin imposa a la premsa són cada cop més restrictives. Estan redactades amb prou vaguetat perquè es puguin aplicar de manera selectiva i arbitrària, i els defensors de la llibertat de premsa que intenten qüestionar l''statu quo' són objecte d’una vigilància creixent.

Igual que en un sistema de fitxatges de jugadors fraudulent, els principals mitjans de comunicació russos estan sota el domini del Kremlin. El govern dirigeix les cadenes de televisió –la principal font de notícies dels russos– des del començament de la dècada del 2000, quan es va apoderar de les cadenes ORT i NTV dels magnats Borís Berezovski i Vladímir Gussinski, respectivament. Després de la revolució del 2014 a Ucraïna, aquestes i altres emissores nacionals han augmentat la producció de propaganda favorable al Kremlin.

Des de la caiguda de la Unió Soviètica, el 1991, Rússia no havia tingut mai menys llibertat de premsa i tants periodistes, treballadors dels mitjans de comunicació i bloguers empresonats

Per exemple, el 2015 un documental emès per l’emissora estatal Rossia 1 va acusar l'activista de drets humans Nadejda Kutepova d’“espionatge industrial”, una mentida que finalment la va obligar a marxar l'exili. L'any següent, el mateix canal va utilitzar documents falsificats per acusar el líder crític del Kremlin Aleksei Navalni de ser agent del servei d’espionatge britànic MI6. El control per part de Putin dels mitjans estatals s’intensifica des del desembre del 2013, quan els canals es van reagrupar en el consorci Rossia Segodnia per millorar la presentació de la “història” de Rússia.

La televisió no és l'únic mitjà controlat pel Kremlin; internet també està sent emmordassat. Es bloquegen llocs web, es controlen els bloguers, se censuren els cercadors i els agregadors de notícies i es prohibeixen les VPN. L'abril d'aquest any, Rússia va desactivar l'accés a la xarxa de missatgeria xifrada Telegram, de manera que es va afegir a països com la Xina i l’Iran. El més preocupant de tot és que cada vegada hi ha més usuaris d'internet empresonats pels seus comentaris a les xarxes socials, o simplement per haver-se mostrat a favor d'un contingut amb un “m’agrada”.

A 'L’estrany', el premi Nobel Albert Camus va escriure que les poques coses que havia après sobre la vida havien passat “al camp de futbol” i que, com l'adversitat, un xut “no arriba mai des d’allà on t’esperes”. Es podria dir una cosa semblant sobre el terreny de joc dels mitjans de comunicació de Rússia. Des del 1999, quan Putin es va convertir en primer ministre, ja han mort 34 periodistes que informaven des de dins del país, incloent-hi el periodista d’investigació Nikolai Andruixenko, que va ser assassinat l'any passat a Sant Petersburg. En la immensa majoria d'aquests casos, les investigacions s'han estancat i no se n'ha identificat els autors.

Amb Rússia situada en el punt de mira global, la comunitat internacional pot pressionar en pro de l'alliberament dels periodistes i els defensors dels drets humans empresonats

En aquestes condicions de risc, molts propietaris dels mitjans de comunicació han optat per abandonar el partit i han venut les seves empreses als oligarques favorables al Kremlin, a qui, en molts casos prèviament Putin havia demanat oportunament que compressin clubs de futbol. Algunes organitzacions periodístiques segueixen oferint un producte d'alta qualitat, però no tenen ni de bon tros tants lectors i espectadors com els principals mitjans controlats per l'estat.

L'únic canal nacional independent, Dojd, va deixar d’estar disponible tant via satèl·lit com per cable el 2014. Galina Timtxenko, la directora de la web de notícies més llegida de Rússia, Lenta.ru, va ser acomiadada el mateix any, juntament amb la major part del seu personal. L'equip editorial del grup de mitjans de comunicació RBC va tenir un destí semblant el 2016. Altres mitjans regionals destacats, com l'emissora de televisió siberiana TV-2 o el principal setmanari independent de Kaliningrad, 'Novie Kolessa', tampoc han pogut evitar el tancament. Cadascun d'aquests mitjans es distingia per la seva cobertura de notícies delicades, des del conflicte a Ucraïna fins a la corrupció d'alt nivell.

Des de la caiguda de la Unió Soviètica, el 1991, Rússia no havia tingut mai menys llibertat de premsa i tants periodistes, treballadors dels mitjans de comunicació i bloguers empresonats. A Crimea i Txetxènia fins i tot la protecció més bàsica de la premsa és inexistent. Amb la benedicció del Kremlin aquestes regions s'han convertit en forats negres de les notícies i la informació, i les autoritats hi actuen amb tota llibertat, sense por de les conseqüències.

En els seus partits de la Copa del Món, Rússia ha competit contra altres països de baix nivell com Egipte (45è en futbol i 161è a l'índex de la llibertat de premsa de RSF) i l’Aràbia Saudita (67è al rànquing de la FIFA i 169è al de RSF). Sobre el paper, només l'Uruguai (14è en futbol i 20è pel que fa a la llibertat de premsa) era un rival de pes. I malgrat això, tot i que Rússia ha aconseguit passar a la ronda d'eliminatòries del torneig, l'entusiasme pels partits i les poques probabilitats d’èxit que té Rússia suposen una distracció fugaç.

Pot ser que aquest no sigui el Mundial de la llibertat de premsa, però amb Rússia situada en el punt de mira global, la comunitat internacional pot pressionar en pro de l'alliberament dels periodistes i els defensors dels drets humans empresonats; de la derogació d’unes lleis draconianes; de la relaxació del control governamental sobre els mitjans de comunicació, i del final de la impunitat. És poc probable que a curt termini pugui sorgir una oportunitat semblant. El món no hauria de deixar-la passar.

Tafurs

ETIQUETES. Jaume Collboni (PSC) va participar en un acte de Societat Civil Catalana, aquest niu de patriotes on, quan el servei d’ordre no està al cas, s’alcen braços cara al sol. I en parlar d’octubre va recordar amb gran melangia el dia en què, mentre “grans editorials” anunciaven la seva “fuga” de Barcelona, la Diagonal es veia envaïda pels tractors. El raonament és tan simplificador que fa riure. Sobretot perquè la gran editorial que va marxar és la de la família Lara, el patriarca de la qual també va entrar per la Diagonal, però damunt d’un tanc franquista. És la mateixa família que ha pagat totes les mentides escampades des de La Razón i diversos programes del grup Atresmedia. Però deixant això a part, de la dicotomia que intenta establir Collboni (editorials versus tractors) se’n desprèn que la ruralia és el contrari de la cultura. I, també, que Barcelona vota diferent que la Catalunyaprofunda. Que a Tàrrega o Girona es llegeix menys que a Sants o a Cornellà. Etcètera. El raonament és d’un esnobisme que faria envermellir tota la Gauche Divine. Denota un total desconeixement del mapa socioeconòmic de Catalunya. I és perillós, perquè substituir la política per les etiquetes és obrir la porta a la demagògia més tòxica. ¿Pretén Collboni que el debat català sigui una batussa entre pagerols i quillos, entre trabucaires i pijos, entre catalufosi xarnegos? De posar etiquetes tots en sabem, però la majoria estem d’acord que així no es fa país. Si jo fos Collboni ho deixaria estar: aquest discurs de divisió el fa molt millor Arrimadas.

‘FAROL’. David Miró es pregunta a l’article “¿Van jugar a pòquer els líders independentistes?” si el Procés va ser un farol. Si els líders independentistes van mentir. Penso que, efectivament, va ser un farol, amb una part de risc molt mal calculat i amb una execució barroera. Però l’objectiu del farol no era l’unilateralisme, sinó el diàleg. El Govern, després de provar totes les vies legals imaginables per complir el seu mandat, va pretendre obligar Espanya a seure i pactar. Quan no es té la força coercitiva, no es pot fer gaire més. O el farol, o la rendició. El Govern va pensar que, si mostrava la fermesa necessària, els comuns i el PSC farien honor al seu suport al dret a decidir, la qual cosa faria vacil·lar el PSOE i Podem; i que altres poders (l’econòmic, el financer, el diplomàtic) mourien alguna peça per obligar Rajoy a comportar-se com un demòcrata. El que va passar és que ningú no va voler jugar-se-la per un Govern que sovint semblava desorientat i poc unit. Ans al contrari, les elits espanyolistes (Foment, Planeta, La Caixa, Sabadell, etc.) van afanyar-se a ajudar Rajoy i a blanquejar la repressió. Les nostres elits no saben pressionar ni tan sols quan s’hi juguen els quartos, com en el famós però inútil acte de l’Iese en favor de l’aeroport del Prat. Encara menys ho havien de fer en un afer on només estava en joc la dignitat democràtica.

Els farols són una tàctica política molt habitual. Suárez, per exemple, va ser un gran tafur. Tenia el poder legítim però conspiraven contra ell els poders fàctics. Se la va jugar amb valentia, i al final el 23-F el va devorar. A ell i a mitja Transició. En el cas català, el que no s’entén és que, un cop estava clar que el farol havia fracassat, Puigdemont i Junqueras no sortissin junts a anunciar eleccions; haurien pogut culpar l’Estat, dir que volien impedir la violència, qualsevol excusa. Van preferir immolar-se. De tota manera, és d’hora per saber si la tàctica dels nostres tafurs era del tot il·lusòria. Acabem de saber que Angela Merkel va trucar a Rajoy la tarda de l’1 d’octubre. Potser algun dia sabrem mes coses

son i serem

Quina mena de gent aspirem a ser? Com voldríem que visquessin els nostres fills? Com volem ser percebuts a Europa i al món? Què pretenem aportar com a poble? Realment quin futur anhelem? Abans de seguir avançant per un camí polític que s’ha anat fent estret, potser que tornem a respondre’ns aquestes preguntes radicals. Són les respostes les que faran el camí més ample.

La batalla diària en què estem ficats, amb un Estat al davant que ha tret les urpes i ara ens voldrà amanyagar amb retòrica buida, ens fa difícil pensar més enllà de la supervivència diària. La duresa del moment, l’ombra allargada de presos i exiliats, d’una banda ens revolta inevitablement -¿com pot ser que ens estigui passant això?- i de l’altra ens empeny a un realisme tan peremptori com incert. Entre els extrems de la revolta i el pragmatisme, costa prendre a cada instant les imprescindibles decisions i gestos raonats -sí, calia ser a Tarragona- com si no passés res, sabent i patint per tot el que està passant.

Per això és necessari aixecar la mirada: per no quedar atrapats en la teranyina d’aquest nebulós present. És com quan les coses van mal dades en una casa, quan tot són baralles i males notícies, quan sembla que el món es conjura contra tu i els teus i no surt res bé. Aleshores t’has d’aturar i anar a l’essència: estem vius, oi? Ens seguim estimant, oi? Realment quina vida volem? I és quan t’has de dir: hi ha molta gent que està pitjor i se’n surten. Potser val més, doncs, que en lloc d’escridassar-nos els uns als altres, en lloc de donar totes les culpes dels nostres mals als de fora -per òbvies i feridores que algunes siguin-, en lloc d’esperar un cop de sort o una solució màgica que en el fons sabem que no arribarà, ens aturem un moment a pensar. A pensar de debò, cadascú per si mateix, i a parlar entre nosaltres per buscar un sortida possible, un horitzó d’esperança, per tornar-nos a il·lusionar.

Aquest diàleg honest, alhora íntim i col·lectiu, és el que necessitem a Catalunya, dins i fora l’independentisme. Escoltant l’Arrimadas sembla impossible, oi? Doncs si ella no vol, l’haurem de practicar tots els altres. No permetem que a força de repetir que aquesta societat està fracturada aconsegueixin fracturar-la. Que no sigui per nosaltres. Que els nostres gestos siguin constructius, dialogants. La millor manera de demostrar que això és un país, que som una nació que volem decidir, és forçant-nos a parlar. Una família que no es parla no és una família, són només unes persones condemnades a viure juntes. Uns amics que només queden per desfogar-se a crits no són amics, són insensats. Catalunya no és una condemna, és una voluntat compartida, ha estat històricament i ha de seguir sent un gran pacte de convivència. Qui vulgui espatllar aquest pacte, ha de quedar ben retratat.

És en els moments difícils que un demostra el seu valor. I això val tant individualment com col·lectivament. És en les desgràcies quan es veu si hi ha família, si hi ha amistat. Quan el Procés anava bé, quan encara no s’havia fet explícita la repressió, quan la il·lusió ens dominava (i potser ens encegava), va ser relativament fàcil. Allò era una festa. Tot semblava possible. És ara, en la sotsobra, en el dolor, ara que ens sentim aclaparats i sense horitzó, quan un a un, tots, hem de demostrar que es pot comptar amb nosaltres, és ara quan cal la valentia de seguir en un dia a dia que no és heroic, és ara quan hem de mirar enllà per recordar-nos per què estem lluitant, quin és el nostre ideal. I el simple fet de fer-nos aquestes preguntes i buscar-hi respostes, la senzilla veritat de tornar a adreçar-nos als qui no pensen com nosaltres, és el que ens tornarà a donar la força per guanyar el futur.

El diàleg i la convivència són la radicalitat més gran, són el que realment ens fa forts.

Mexic senfonsa

“És una situació que no es pot amagar més perquè les cases s’enfonsen des de fa anys. Hi ha habitatges que fins i tot presenten petits esvorancs a l’interior. La terra està buida”. Judith Morales viu al poble de Xochimilco, al sud de Ciutat de Mèxic, on els turistes van a visitar-hi el llac conegut com la Venècia mexicana pels seus canals plens de natura, flors i mariatxis. La Judith viu a pocs quilòmetres del punt de trobada de nadius i estrangers, però no es dedica pas al turisme. És la portaveu d’una associació de veïns que reclama que les autoritats adoptin mesures davant l’enfonsament de Ciutat de Mèxic, una de les urbs amb més població del món.

“Als carrers també hi ha esvorancs perquè el subsol està buit i és porós. En qualsevol moment una persona o un vehicle s’hi poden enfonsar. Les cases també estan molt afectades, i es poden ensorrar de sobte”, detalla la Judith. Aquesta situació no és excepcional. Bona part de Ciutat de Mèxic està així.

Des del començament del segle XX, la construcció indiscriminada d’edificis i l’augment accelerat de la població de la capital mexicana van fer més visible l’enfonsament de la ciutat. De fet, va ser fa gairebé un segle quan l’enginyer Roberto Gayol va alertar d’aquest greu problema. En aquell moment la població de la capital era de només 470.000 habitants. Ara, el 2018, ja arriba gairebé als nou milions de persones.

“La causa de l’enfonsament és l’extracció d’aigua subterrània del subsol”, explica Daniel Reséndiz, expert en enginyeria geotècnica i enginyeria de fonamentacions. L’estratègia del govern local de Ciutat de Mèxic per donar resposta a la demanda provocada pel creixement de la capital, continua explicant Reséndiz, va ser buidar tots els mantells aqüífers i explotar els pous. Aquesta sobreexplotació de l’aigua subterrània va deixar buit el subsol de la capital: “És molt tou i porós. Es tracta d’un terreny argilós que el fa inestable, com si fos un castell de cartes”, relata.

El terratrèmol ho va empitjorar

Arran d’aquesta situació, el terratrèmol que va sacsejar la capital el setembre passat encara va agreujar més el problema. Fins aleshores Ciutat de Mèxic s’enfonsava una mitjana de 2,5 centímetres cada mes, però entre juliol i setembre de l’any passat el terreny va cedir fins a 25 centímetres, segons un informe del Centre d’Investigació en Ciències d’Informació Geoespacial (Centro Geo).

El terratrèmol, d’una magnitud de 7,1, va comportar l’ensorrament de 60 edificis de la ciutat, segons dades de la Comissió de Reconstrucció, però també centenars de danys estructurals. La Socorro i l’Antonio viuen al mateix barri que la Judith, a Xochimilco. A casa seva, un pal de fusta aguanta ara mateix una part del sostre que es va ensorrar al setembre. La cuina i el menjador estan plens d’esquerdes, i el terra també està obert en canal.

“La casa aguanta però vivim amb l’ai al cor per si el terra torna a tremolar”, admet l’Antonio, que també lamenta que el barri es va construir sobre un terreny fangós. “Quina seguretat podem esperar per a les nostres edificacions?”, es pregunta.

Als problemes dels habitatges i dels carrers s’hi afegeix el trànsit que provoca el lamentable estat de les carreteres. Els nombrosos esvorancs i les fuites d’aigua fan molt difícil la circulació de vehicles, tant del transport públic com de càrrega. La Socorro assegura que el terra tremola directament quan circulen camions de gran tonatge pel carrer que és al costat de casa seva.

Una de les solucions que proposen experts com Daniel Reséndiz és recollir aigua de la pluja per evitar treure’n més del subsol. Si la causa de l’enfonsament és precisament la sobreexplotació insostenible de l’aigua, cal restablir l’equilibri hidrològic i tornar a una situació sostenible, opina.

Iztapalapa és, juntament amb Xochimilco, una de les zones de la ciutat més afectades per l’enfonsament, sobretot després del terratrèmol. Els veïns s’estan mobilitzant per reclamar la rehabilitació de les cases, però també es queixen de la falta d’aigua i de la seva mala qualitat. Daniel Salazar, president de l’associació civil Gestió per al Desenvolupament Sostenible, assegura que una bona part dels veïns del barri no tenen aigua. No són els únics. El problema també existeix en altres zones de la capital. Mentrestant, la Socorro i l’Antonio resen cada dia perquè casa seva continuï dreta i que el pas d’un camió de gran tonatge o l’enfonsament del terreny no acabin ensorrant-la.

Jocs mediterranis

La inversió més important en equipaments dels Jocs Mediterranis de Tarragona, el Palau d’Esports Catalunya, ja està a punt. L’espai es va inaugurar aquest dimecres al vespre amb la presència del president de la Generalitat, Quim Torra, i el seu predecessor, Carles Puigdemont -que hi va intervenir mitjançant una gravació de vídeo-. Tots dos van criticar la manca de compromís de l’Estat en aquest esdeveniment, que es va haver d’ajornar del 2017 al 2018 principalment pels retards del govern espanyol en la seva aportació econòmica. Torra va posar l’accent en el fet que el finançament de l’Estat "no ha estat a l’altura de les circumstàncies”, mentre que Puigdemont va recordar que “aquests Jocs han hagut de superar molts obstacles i algunes deslleialtats” perquè “a alguns llocs no hi havia interès que tiressin endavant”.

L’actual president va reiterar que espera que Felip VI aprofiti la inauguració de demà dels Jocs Mediterranis per “demanar disculpes als catalans pel que va dir en el seu missatge del 3 d’octubre” i demostri “el respecte que se li ha d’exigir a un cap d’estat”. Torra veu en els Jocs “una oportunitat”: “Perquè tothom que vingui entengui per què portem els llaços grocs [i s’assabenti que] tenim mig Govern a la presó i l’altra meitat a l’exili, una situació que no és acceptable en un esdeveniment que predica valors com la pau i el diàleg entre països i cultures”.

Per la seva banda, l’alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, va recordar: “La Generalitat sempre ens ha donat suport”. Va tenir un record especial per a Puigdemont, que va recordar que els va fer costat quan es van haver d’ajornar els Jocs l’any passat. Ballesteros va afegir que li sabia “greu” la situació per la qual està passant.

L’alcalde va vaticinar que seran “els millors Jocs de la història”, tot i que “el pressupost serà el 50% del que va tenir Almeria el 2005”. A la inauguració del Palau d’Esports no hi havia cap dels regidors del PP, que governa amb coalició amb el PSC. L’equipament ha costat 17,8 milions d’euros, finançats íntegrament per la Generalitat. Té capacitat per a 5.000 espectadors i acollirà la competició d’handbol.

robert gerhard

Els telegrames ens assabenten d’un nou triomf de Robert Gerhard; aquest cop en un concert donat a Amsterdam. L’alta naixença del rei En Jaume, cantata la lletra de la qual és deguda al poeta Josep Carner; hi ha tingut la mateixa acollida que poc abans a Viena on l’il·lustre compositor català s’havia vist atorgar el premi anyal del Concurs Internacional de Música; és a dir, la distinció més alta que pot donar-se en el món musical dels nostres dies, tant per la qualitat del jurat, com per la dels concursants, que són els capdavanters de la música de tot arreu del món. L’èxit d’Amsterdam, com el de Viena, projecta la claror de la fama damunt la figura del mestre català, i de retop, el nom de Catalunya hi és associat. Homes com Gerhard donen a la nostra pàtria, incomparablement, més de prestigi que tot el que pugui llevar-nos les gestions de polítics incultes. Gràcies als pocs que, com ell, mantenen el valor universal de la nostra particularitat, el balanç encara és favorable a Catalunya en el camp internacional de l’honor i de la cultura. I és aquesta glòria que volem retreure avui i amb ella coronar ensems l’eminent músic i la pàtria que l’ha vist néixer.Mirador, a més, té una raó per sentir-se orgullós de l’anomenada d’aquest compositor, el qual, a la vegada, des de les nostres columnes s’ha revelat un excel·lent escriptor i un crític solidíssim. Dins la personalitat de Robert Gerhard, el dilema famós d’“inspiració o intel·ligència” es resol essent “la inspiració de la intel·ligència” i així, com dos temes marxant ensems, teixits per un ferm contrapunt, inspiració i intel·ligència serveixen cadascun de fons a l’altre. D’aquest feliç trobar-se prenen el seu origen les obres del compositor que admiren tant durant l’anàlisi, com encisen durant la seva audició directa. Car només hi ha una bellesa, en art, que no sap marcir-se: aquella que, recomanada pel sentit, es veu confirmada per la raó. La resta és flor d’un dia, i, encara, si ens examinéssim bé la consciencia, hauríem de confessar que ni aquest dia ens causà una joia plena; perquè sovint, distretament, diem bo allò que és simplement ensucrat, per l’esma d’infant que tarda a morir-se dins l’home més evolucionat i exigent. Ara sols manca una cosa: que els catalans puguem fruir les magnífiques sonoritats de la cantata. Que aquestes línies de veus i d’instruments bastint un edifici de llei catalanesca, es dibuixin dins alguna sala de concerts nostra. I llavors associarem als meravellosos versos de Josep Carner, les subtils i acerades evocacions sonores de Robert Gerhard, poeta i músic que són dels pocs ismes que uneixen el nostre país al continent de la cultura humana.

Inversio extrangera

Catalunya va caure a la tercera posició en volum d'inversió estrangera directa durant el primer trimestre de l'any. Aquesta dada va patir una caiguda del 62% els primers tres mesos del 2018, fins als 346 milions d'euros. Precisament, Catalunya havia recuperat la segona posició, per davant del País Basc, durant l'últim trimestre del 2017. El mateix trimestre de l'any passat Catalunya representava el 14,7% de la inversió, mentre que ara suposa el 5,8%.

En total, la inversió estrangera directa a Espanya va arribar als 8.410 milions d'euros durant el primer trimestre de l'any, un 22,2% més que en el mateix període de l'any anterior, segons les dades publicades aquest dimecres pel Registre d'Inversions Exteriors del Ministeri d'Indústria, Comerç i Turisme. De fet, en termes nets el volum va ser de 6.565 milions d'euros, un 463% més, per l'impacte d'una desinversió "important" completada entre el gener i el març.

Per comunitats autònomes, Madrid va concentrar el 61% del total de les inversions estrangeres, mentre que el País Basc va suposar el 7,9% i Catalunya el 5,8%. Entre totes tres han concentrat el 90% de la inversió productiva a l'Estat. Així doncs, les inversions que va rebre Madrid van augmentar un 81%, sobretot perquè és on s'han produït les operacions de més volum.

Per països, els principals inversors estrangers d'Espanya van ser Alemanya, amb un augment del 18%, seguida de la Xina (+17,8%), el Canadà (+15,3%) i Luxemburg (+14,6%). Tot i així, l'augment de la inversió del Canadà i Alemanya s'explica per una única operació de 1.500 milions d'euros, segons apunta Comerç. A més, els Estats Units perden pes com a principal inversor estranger i van passar durant aquest període a la vuitena posició, amb una caiguda del 73%.

Dades "molt volàtils"

Cal tenir en compte, però, que aquests fluxos d'inversió són "molt volàtils", com admet el mateix ministeri, ja que una operació important pot alterar les comparacions entre regions i anys. En aquest sentit, l'increment del primer trimestre s'explica fonamentalment per dues inversions concretes que representen el 30% de la inversió total entre el gener i el març.

La consellera d'Empresa i Coneixement de la Generalitat, Àngels Chacón, ha recordat que les dades són diferents de les que va presentar el govern català aquest dilluns. Això s'explica, segons la consellera, perquè les dades del ministeri espanyol fan referència a inversions registrades, mentre que les de la Generalitat són d'operacions anunciades. "En els pròxims mesos es corregiran les quantitats", ha afegit Chacón. A més, la Generalitat també té en compte on són els centres productius de les empreses estrangeres i no només la seu social

la intrusa i l'aparell

L’exvicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, i l’exministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, han anunciat aquest dimarts la intenció de presentar batalla en la cursa per presidir el PP. A través de Twitter, Santamaría ha dit que aquest migdia, des del Congrés de Diputats, oferiria una roda de premsa per presentar la candidatura, que posa punt final a dues setmanes de rumors creixents, durant les quals ha anat recollint suport entre els ‘barons’ populars. Mentrestant, Cospedal ha dit davant la junta directiva regional del PP de Castella-la Manxa, que presideix, que “amb sentiments barrejats de responsabilitat i il·lusió” i des de la “fe duradora pel partit”, també aspirarà a liderar la formació conservadora. “M'hi presento per guanyar, per guanyar i per guanyar”, ha resumit la també expresidenta manxega.

La seva rivalitat anticipa una guerra fratricida entre el sector orgànic del PP, controlat en l’anterior etapa per Cospedal, i Santamaría, que compta amb aliats entre els ‘barons’ i la militància. Encara que Cospedal no hagués fet el pas, els anticossos que genera Santamaría entre una part del PP pràcticament asseguraven que el partit arribaria al congrés del mes que ve sense una candidatura única: dos perfils llunyans a l’exvicepresidenta (Pablo Casado i José Manuel García-Margallo) ja han dit que volen plantar-li cara, i especialment el primer té números d’aconseguir prou suport.

L’exministra de Defensa ha assegurat que la seva candidatura no és “a la contra” de ningú, en referència a la rivalitat amb Santamaría, i ha afegit que el seu programa tindrà en compte “totes les sensibilitats” que hi ha dins la formació conservadora. A més, ha ofert  “a tots” els membres del govern de Mariano Rajoy sumar-se a la seva candidatura, tot i que quan l’ha anunciat ja sabia que Santamaría tenia intenció de competir amb ella. 

En el seu discurs, Cospedal ha tret pit de la gestió de Mariano Rajoy al capdavant del govern espanyol i de la seva resposta al “cop separatista”, i ha reivindicat l’”herència d’esforç i de tenacitat” de l’anterior president espanyol. La seva decisió, ha dit Cospedal, es basa “en el que va millor” per al partit i per al país. A més, l’exministra ha detallat la seva experiència de govern i al capdavant de l’estructura orgànica del partit, des d’on ha “donat la cara” per “l’honorabilitat” de la formació respecte a acusacions “molt injustes” de corrupció. De fet, els seus lligams amb l’anterior etapa popular, copada per la corrupció, són el principal llast de la candidatura de Cospedal que, conscient d’això, ha dit que els que van robar des de dins del partit “avui són on han de ser”. 

“Em presento per defensar la unitat d’Espanya i la supremacia de la llei”, ha assegurat Cospedal, que ha dit que vol “parar els peus als projectes dissolvents de ruptura i disgregació”, i per delatar “algunes estratègies d’apaivagament” respecte als qui només volen “trencar Espanya”, en una crítica a la “nova etapa” que vol obrir l'actual president espanyol, Pedro Sánchez, en el diàleg amb Catalunya.

Cospedal, ha dit, vol “unir” tots aquells “que en el seu dia van estar amb el PP”, i ha afegit que es presenta per situar “l’orgull” pels valors populars per davant de tot. Segons ella, aquests valors són la llibertat, que hi va haver “terroristes, i assassins” i no hi pot haver “concessions”.

Per la seva banda, Santamaría, en una atenció als mitjans davant la porta dels lleons del Congrés de Diputats, ha assegurat que es presenta comptant “amb tothom” i ha afegit que els diversos candidats són “companys” i els uneix “l’amor pel partit i per Espanya”. L’exvicepresidenta espanyola, sense poder orgànic dins l’organització, aposta per “construir integrant i cooperant” i ha afirmat que ha parlat amb alguns dels candidats abans de fer el pas. 

Pel que fa a la seva candidatura, ha dit que vol representar “el partit de la unitat d’Espanya i de la cohesió” i, com Cospedal, ha reivindicat el llegat de Rajoy, un “excel·lent president”. A més, ha apostat per fer “una bona oposició”, que segons ella els permetrà “tornar al govern”.

Pedro Horrach

L’advocat Pedro Horrach (Sa Pobla, 1966) va deixar la Fiscalia Anticorrupció just quan es va acabar el judici del cas Nóos. Ara, al llibre Pedro Horrach, el fiscal que puso en jaque a la corrupción, escrit per la periodista Ana Martínez, justifica les seves decisions i defensa la feina que va fer en 24 anys a la fiscalia. La publicació ha coincidit amb la sentència del Tribunal Suprem que ha rebaixat la condemna a Iñaki Urdangarin i Diego Torres.

Ara que Iñaki Urdangarin i Diego Torres estan a punt d’entrar a la presó i que ha sortit al llibre, ¿espera poder passar pàgina del cas Nóos?

Sí, vaig quedar alleujat quan es va anunciar la sentència. Només la instrucció va durar vuit anys...

¿Quin pes va tenir aquest cas a l’hora de decidir deixar la fiscalia?

Ja tenia un projecte personal... i ganes de desenvolupar-lo. Però ha tingut un pes important, no definitiu però important. Hi ha hagut molta pressió mediàtica durant quinze anys i en alguns moments no ha sigut fàcil de suportar.

¿I no l’ha fet sentir malament passar de perseguir corruptes a defensar-los?

No. Perquè el dret de defensa és tan legítim com l’acusació.

Com es van adonar que el gendre del llavors rei d’Espanya havia desviat diners públics?

Al principi no ho tenia clar perquè l’únic que firmava els convenis era Diego Torres, no Iñaki Urdangarin. Va ser revisant les factures que havia aportat Torres quan va començar a aparèixer la figura d’Urdangarin, vinculat a Aizoon i a l’Instituto Nóos. Però fins als escorcolls que vam fer aquí a Barcelona, a finals del 2011, i en la declaració de l’endemà, a la seu de la Policia Nacional a la Via Laietana, no em va quedar clara la seva participació. I no érem conscients de la repercussió mediàtica que tindria.

Cristina de Borbó era sòcia d’Aizoon i membre de la junta directiva de l’Instituto Nóos.

Sí, però no va aparèixer mai cap indici que la vinculés amb la presa de decisions ni de l’Instituto Nóos ni d’Aizoon. Quan la instrucció estava sota secret vam venir a Barcelona a prendre declaració a unes 200 persones vinculades a les dues entitats o a empreses relacionades amb Torres. I ni tan sols la coneixien, l’havien vista com a molt alguna vegada, quan havia anat a buscar el seu marit amb els fills.

Ella no sabia què feia Urdangarin?

No ho sé, sincerament. Però el que no es pot demostrar no existeix, des d’un punt de vista processal.

Quan va saber que evitava pagar impostos llogant-se a si mateixa, amb el seu marit, una part del palauet on vivien, o que passava despeses personals com si fossin d’una empresa que bàsicament es finançava amb diners públics, ¿no es va plantejar citar-la com a imputada?

Carregar despeses personals a una empresa no és delictiu, excepte que s’arribi a una quota defraudada superior als 120.000 euros. Com a molt pot suposar una infracció administrativa. L’únic cas que conec que s’ha imputat algú per aquest fet és el de Cristina de Borbó.

Si el rei d’Espanya no hagués estat inviolable, ¿l’haurien citat?

És possible. Si vam prendre declaració a tothom que estava vinculat amb l’Instituto Nóos o amb els seus membres, fins i tot al secretari personal de les infantes. És possible, però no es va plantejar.

Com va començar la disputa amb el jutge Castro?

Quan va afirmar en una resolució judicial que la meva actuació i la d’altres, com la dels inspectors d’Hisenda, no obeïa a raons professionals sinó a pseudoconfabulacions o ordres. Evidentment, no vaig reaccionar bé. Per què haig de permetre que es posi en dubte la meva feina?

Què cal canviar de la justícia per perseguir millor la corrupció?

Primer, el sistema d’investigació: haurien de desaparèixer els jutges d’instrucció. No pots investigar i a la vegada ser imparcial. Els jutges han d’estar per damunt de la investigació i han de salvaguardar els drets de tots els que hi intervenen.

¿Havia pensat mai que es tornaria a parlar tant de presos polítics més de 40 anys després de la mort del dictador Francisco Franco?

No, pensava que això havia desaparegut. I estic molt sorprès, ja hem evolucionat prou per haver de tornar a sentir l’expressió “presos polítics”.

¿La via judicial és una bona manera d’afrontar el conflicte independentista?

No. L’única manera és la via política; la negociació i el diàleg, però no l’han activada. La resta, no ajuda.

¿És raonable, la manera com s’està executant la via judicial?

Em sembla bastant estranya. És difícil d’entendre que estiguin tant de temps en presó preventiva, per exemple. No acabo de veure la justificació d’aquesta presó. Tot i que respecto les decisions judicials, altra vegada es posa de manifest que cal un jutge de garanties que hauria de determinar exclusivament si la privació de llibertat és correcta o no.

Dirigir la investigació contamina les decisions dels jutges.

Evidentment.

Max

Després de l’aparent alegria que va tenir Ana Rosa amb el nomenament de Màxim Huerta com a ministre de Cultura, el seu col·laborador durant deu anys, era obligatori estar pendent del seu compungiment per la dimissió fulminant. Ana Rosa, abans de les nou del matí, obria el programa amb cara de circumstàncies i una foto al costat: la de Màxim Huerta al costat de Lopetegui i el rei Felip. La presentadora destacava que d’aquella imatge, dos ja no conservaven el càrrec. Si bé era cert, molt visual i contundent, el plantejament tenia un punt de perversitat mediàtica. Ana Rosa exhibia, amb un bon nivell d’interpretació que encara la feia més cruel, la seva tristesa. Accentuava la desgràcia i li donava el punt d’espectacle necessari per treure’n partit. A Telecinco, tot s’aprofita encara que faci mal.

El vincle personal amb el ja exministre no va impedir que la reina dels matins de Mediaset furgués en la ferida. Ana Rosa va encetar el tema de la tertúlia tot just començar i tenia assegut al costat el periodista d’'El Confidencial' que va treure l’exclusiva que ha liquidat la trajectòria política de Huerta. Tot i que Ana Rosa, amb entonació melosa i teatral, buscava arguments per mirar d’alleujar la dimensió de la infracció fiscal, els col·laboradors no van tenir compassió. Mentre ella feia el paper de ‘policia bona’, excusant-lo dient que potser l’havien assessorat malament, fins i tot Eduardo Inda sucava pa en el ridícul de Màxim Huerta.

Màxim Huerta ha sigut triturat per la mateixa maquinària sensacionalista de la qual ell va participar durant una dècada

Tot i que és innegable reconèixer-li a l’Ana Rosa que dediqués a aquest assumpte el mateix tracte informatiu que fa habitualment amb qualsevol altra persona, sabent que l’al·ludit havia sigut co-presentador d’aquell programa, l’escena transmetia una incomoditat afegida. La pantalla l’assenyalava constantment com a culpable. Es van estar recreant en les circumstàncies de la dimissió de Màxim Huerta durant cinquanta minuts. Cinquanta. I posant en bucle imatges del fugaç ministre de Cultura, estigmatitzant-lo encara més en la seva tragèdia personal. Més que les intervencions en concret (que també), era l’escena d’estar burxant en el drama d’un excompany.

El ministre ‘made in Mediaset’ no ha durat ni una setmana. Però la trajectòria professional no li ha servit ni per guanyar-se la compassió dels seus col·legues, que li deien amic quan va rebre el càrrec. Ja no li deien Max com fa una setmana. Màxim Huerta ha sigut triturat per la mateixa maquinària sensacionalista de la qual ell va participar durant una dècada.

rebre inmigrants

La xarxa de ciutats acollidores creada el 2015 per la Generalitat Valenciana per dur a terme la batejada com a operació Esperança, que pretenia viatjar fins a l’illa grega de Lesbos per recollir 1.400 persones refugiades al país hel·lènic i traslladar-les després al País Valencià, serà l’eix del dispositiu que acollirà aquest dissabte -si es compleixen les previsions del trajecte- les 629 persones salvades al mig del mar, i que fins ahir eren a bord de l’ Aquarius, el vaixell de rescat humanitari de les ONG SOS Méditerranée i Metges Sense Fronteres.

Així ho va confirmar ahir la vicepresidenta del Consell, Mónica Oltra, que va anunciar que l’antiga seu de l’equip suís Allingui al port de València durant la celebració de la regata de la Copa Amèrica l’any 2007 serà la base logística que coordinarà l’acollida dels migrants. Les instal·lacions, amb una superfície de 1.700 metres quadrats, seran el punt d’arribada dels migrants, d’on seran traslladats a hospitals, a centres de protecció de menors o bé als immobles on seran ubicats.

La Creu Roja s’encarregarà d’escollir aquests immobles. Demà en visitarà alguns per triar els més adequats. Tot i que en aquesta ocasió no caldran tantes places, la Generalitat Valenciana va explicar que compta amb el suport de les localitats i institucions que el 2015 van reunir 192 habitacions en domicilis particulars, 96 pisos de l’administració autonòmica i més de 600 places en albergs, entre d’altres recursos. A hores d’ara, el Consell està comprovant la disponibilitat d’aquests espais. En aquest sentit, l’alcalde de València, Joan Ribó, va destacar ahir que estan rebent moltes trucades de municipis, institucions i persones que desitgen oferir els seus habitatges. Ribó també va agrair la solidaritat mostrada per empreses de transport i alimentació, entre d’altres.

L’encarregada de coordinar l’operatiu d’emergència serà la Creu Roja, que comptarà amb 70 persones, a les quals s’afegiran els treballadors de la Generalitat Valenciana, que seran reforçats per l’administració de l’Estat, tant en l’àmbit sanitari, com en el policial, el jurídic i els serveis socials. És per això que a València s’ampliaran els jutjats de guàrdia disponibles, així com l’atenció dels advocats del torn d’ofici, entre altres serveis.

Tal com va detallar ahir Oltra, l’operació es dividirà en tres fases. La primera se centrarà en l’acollida dels migrants, que comptaran amb un traductor personal que els acompanyarà durant el procés, així com amb ajuda psicològica. En una segona fase, els estrangers seran ubicats. Al País Valencià s’hauran de quedar tots els menors no acompanyats, donat que, a partir de les primeres 24 hores, la Generalitat Valenciana haurà d’assumir-ne la tutela. En la tercera i última fase, una part d’aquestes persones seran traslladades a les comunitats autònomes i ciutats que han ofert la seva ajuda. Pel que fa a la seva situació legal, donada l’emergència del cas, es donarà un estatut de refugiat als migrants i després s’avaluarà cada cas de manera individual.

els faraons

En algun moment entre el 1352 i el 1335 aC el rei babiloni Burnaburiaix es va queixar al faraó Akhenaton perquè li havia enviat regals inferiors en qualitat i quantitat. Burnaburiaix va ser agosarat i fins i tot va descriure què li agradaria d’Egipte: “Allà on sou vós hi ha fusters ben traçuts. Feu-los representar una bèstia feréstega, de terra o d’aigua, com si fos ben viva, de manera que la pell sigui exactament igual a la d’un animal viu. Feu que el vostre missatger m’ho faci arribar”. Els textos formen part d’un arxiu de correspondència diplomàtica que es va trobar a Tell al-Amarna i és una de les 164 peces que exhibeix Faraó. Rei d’Egipte al CaixaForum.

La diplomàcia és una de les moltes facetes dels fascinants reis egipcis que mostra la tercera exposició fruit de l’aliança entre la Fundació La Caixa i The British Museum. La mirada intimidadora i ferotge de tres faraons -Mentuhotep II (2040-2004 aC), el rei que va reunificar Egipte, Seti II (1200-1194 aC) i Atribis (305-300 aC)-és la que dona la benvinguda al visitant però el més interessant de Faraó. Rei d’Egipte és tot allò que oculten. “El que volem mostrar és la realitat que s’amaga rere els mites, els reptes que havien d’afrontar els faraons”, diu la conservadora del departament de l’Egipte i el Sudan Antics del British Museum i comissària de l’exposició, Marie Vandenbeusch.

Faraons estrangers i reines

Són moltes les escenes que presenten el faraó com un guerrer victoriós que esclafa l’enemic -hi ha moltes figures de presoners agenollats o amb els braços lligats- o com un toro vigorós o una esfinx híbrida. Hi ha autèntiques peces d’orfebreria i impressionants estàtues combatives, però el cert és que Egipte va ser envaït moltes vegades i va ser governat per estrangers. En general, els sobirans hikses, libis o grecomacedonis van adoptar la iconografia i les tradicions de l’antic Egipte: “Era el més intel·ligent perquè volien beneficiar-se de tots els avantatges que els podia oferir Egipte però no volien revoltes ni conflictes interns”, diu Vandenbeusch. Alexandre el Gran va conquerir Egipte l’any 332 aC i com que va fer fora els governants perses va ser rebut com un llibertador. S’adaptava a l’audiència: davant el públic egipci es presentava segons els seus rituals amb un ornament al cap i l’ureu (una cobra dreçada) al front, i davant els macedonis segons la tradició grega. “L’impacte i la fascinació per Egipte va ser molt gran; fins i tot a Londres hi havia un temple dedicat a Isis”, diu el comissari adjunt i també conservador del departament de l’Egipte i el Sudan Antics, Neal Spencer.

• 

Capitell d'Athor fet de granit vermell, que es va localitzar al temple de Bastet / Pere Tordera

No tots els faraons van ser de sexe masculí, hi va haver conspiracions regicides i cops d’estat, i intents d’eliminar qualsevol traç de la seva existència. Ahhotep (1590-1530 aC) va ser una reina egípcia que va servir com a regent en temps d’una gran inestabilitat política i va rebre penjolls d’or en forma de mosca com a recompensa, un honor reservat només als grans guerrers. Altres reines no van ser tan admirades. A l’exposició es pot veure com a cops de cisell es va intentar esborrar la reina Hatxepsut, que va regnar temporalment en lloc del seu fillastre, Tutmosis III. Els monuments d’Akhenaton, que va causar un daltabaix religiós perquè va imposar l’adoració a un únic déu (el disc solar Aton), també van ser destruïts. Tampoc era infreqüent que el material que acompanyava els faraons fins al més enllà fos “reciclat” i reutilitzat per altres reis egipcis. Segons com, la vida dels faraons no era tan ideal: “Guarda’t d’aquells que (realment) no existeixen, d’aquells en qui no pots confiar; no t’hi acostis ni quan estiguis sol! No et refiïs de cap germà; no consideris ningú amic! No tinguis confidències amb ningú: no en trauràs res!”, diu el poema Les instruccions del rei Amenemhat I.

La vida quotidiana als papirs

L’exposició recorre altres escenaris de la vida dels faraons: els temples, que eren també un centre econòmic i d’accés molt restringit, les festivitats o la vida als palaus. Les residències dels reis egipcis eren immenses perquè els faraons podien arribar a tenir 30 o 40 fills, però eren fetes de tovot i, per tant, no han sobreviscut. L’únic rastre són les incrustacions de colors en rajoles i les pintures que es mostren a l’exposició. Un altre repte dels reis egipcis que explica l’exposició és una complexa administració. Els funcionaris podien tenir un gran poder, com mostren les estàtues dedicades a Sennefer, l’home que s’encarregava de les finances de Tutmosis III.

Una de les joies de l’exposició és el papir d’Abusir (2494-2345 aC): “La majoria de textos que es conserven són sobre com els faraons volien accedir a una segona vida però n’han quedat pocs de l’administració i aquest n’és un -diu Vandenbeusch-. Hi ha molts detalls sobre els deures i calendaris dels sacerdots, llistes d’ofrenes, fonts d’ingressos, béns.. i, fins i tot, hi ha correccions”.

L’exposició acaba amb la vida eterna. No hi ha sarcòfags, ni mòmies, però sí l’acolorit fragment d’un relleu de la tomba de Seti I, una de les més llargues i profundes de la Vall dels Reis, o un conjunt de shabits, estatuetes en forma humana que eren com obrers màgics destinats a fer les feines als camps de l’altra vida.

Els faraons van governar Egipte des del 3000 aC fins a la conquesta romana, l’any 30 aC, i fins i tot llavors els emperadors romans van aspirar a mostrar-se com a faraons a Egipte. Els reis egipcis van voler ser recordats com éssers ideals però el CaixaForum ens els fa més humans. Tan humans com Ramsès II, que quan es va fer gran es va tenyir els cabells.

La seriositat imponent dels faraons

Tutmosis III

La peça de limolita verda (molt difícil de treballar) no du cap inscripció però l’estil dels trets identifiquen el personatge representat com a Tutmosis III. Durant un temps va governar al costat de la seva tia i madrastra, Hatxepsut. Va ampliar les fronteres i va aportar molta riquesa a Egipte.

• 

Tutmosis III

El funcionari Senenmut

Senenmut va ser un dels principals funcionaris de Hatxepsut. Va ser tutor reial, i a la imatge apareix amb la princesa Neferure, tot un símbol que demostrava els seus lligams amb la família reial. Hi ha desenes d’estàtues dedicades a aquest funcionari. Aquesta es va trobar al temple de Karnak.

• 

El funcionari Senenmut

Els escribes

Com es reflecteix en aquest flascó, els escribes es mostraven amb un aspecte corpulent i ben alimentats. Se’ls representava asseguts a terra amb les cames creuades, a punt per escriure damunt els genolls. Estaven molt ben considerats i eren fonamentals en l’administració egípcia.

• 

Escriba

Presoner libi

Les imatges amb un faraó d’aspecte guerrer massacrant l’enemic eren freqüents. A vegades, les imatges dels presoners es pintaven a les rajoles dels palaus que trepitjava el faraó. Els presoners es mostraven amb les mans lligades al darrere o lligats entre ells.

• 

Presoner libi

Ramsès VI

A la tomba de Ramsès VI, enterrat a la Vall dels Reis, es van trobar fragments del sarcòfag. Al CaixaForum es pot veure una part de la tapa que els saquejadors van deixar després d’haver-se endut metalls preciosos i objectes de valor. Com que els saquejos eren freqüents, es reubicaven les mòmies. Al segle XIX Ramsès VI va ser localitzat a la tomba d’Amenhotep II.