suspensio

El Tribunal Suprem deixa en mans del Parlament decidir com procedeix a suspendre els diputats empresonats i processats per rebel·lió, però ratifica la decisió del jutge Pablo Llarena d’apartar-los del seu escó. La sala d’apel·lacions, l’encarregada de revisar les decisions del magistrat instructor, va rebutjar ahir els recursos presentats per les defenses d’Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Sànchez, Josep Rull i Jordi Turull en contra de la suspensió de l’acta de diputat ordenada per Llarena valent-se de l’article 384 bis de la llei d’enjudiciament criminal. Tots ells ja no cobren el sou del Parlament des del 13 de juliol passat, quan Llarena va donar l’ordre de suspendre’ls. Però des de llavors JxCat i ERC continuen sense acord sobre com s’ha de procedir -si rellevar també Carles Puigdemont o no- i han ajornat l’inici dels plens a l’octubre per no haver de prendre encara una decisió.

En la interlocutòria, la sala d’apel·lacions s’aferra a la doctrina del Constitucional i nega que l’article 384 bis sigui només per a casos de delictes comesos per bandes armades o activitats terroristes, com esgrimien les defenses dels presos. A més a més, els tres magistrats que revisen les decisions de Llarena s’escuden en el fet que la decisió de suspendre els diputats presos no és “discrecional” del magistrat del Tribunal Suprem, sinó que és una disposició prevista en la llei “de manera automàtica”.

La sala d’apel·lacions justifica que s’ha de tenir en compte que es tracta d’uns fets que “atempten contra la mateixa essència de l’estat democràtic, en paraules del Tribunal Constitucional”, prova suficient de la justificació d’aplicar la suspensió de manera automàtica en el cas de processats per rebel·lió. És més, per a la sala “resulta de tal evidència” suspendre els diputats processats per rebel·lió que “resultaria perceptible per a qualsevol”. I insisteix que s’està parlant d’uns fets, els de l’1-O, que “pretenien, amb auxili de previsibles actes de violència, alterar els límits territorials, no només d’Espanya, sinó de la Unió Europea”. D’aquesta manera, els tres magistrats tornen a fer seva l’argumentació de Llarena i defensen el delicte de rebel·lió perquè creuen que des del govern de Carles Puigdemont es va “incitar o acceptar almenys la provocació d’episodis de violència o tumults”.

Finalment, consideren “proporcionada” la suspensió perquè es tracta d’uns fets que “ataquen la mateixa essència de l’estat democràtic” i apunten que el Parlament pot substituir de manera temporal els diputats suspensos. És més, asseguren que en cap moment Llarena no ha dit a la cambra catalana el que ha de fer sinó que només li ha indicat que “no hi ha cap impediment processal perquè els càrrecs públics i les funcions públiques que corresponen als processats puguin ser exercits de manera plena, però limitada al temps de l’eventual suspensió, per altres integrants de les candidatures respectives, si el Parlament valorés adoptar la decisió”. Una orientació que “està molt allunyada de qualsevol pretensió d’indicar al Parlament quina ha de ser la seva actuació”.

Ara ha de ser la cambra catalana la que decideixi què fer amb els diputats presos. El principal escull entre Junts per Catalunya i ERC és el paper de Puigdemont després que Llarena retirés definitivament l’euroordre. El grup de l’expresident català defensa que se li ha de mantenir l’escó -al·leguen que la causa per rebel·lió contra ell ha caigut i que, a més, no és a la presó, un dels requisits fixats a la llei d’enjudiciament criminal-, mentre que els republicans continuen sent partidaris que la mesura s’apliqui per igual a tots els diputats sense excepcions i sigui una suspensió temporal. El debat entre les dues formacions continua obert i no està previst que es resolgui aviat, ja que el pròxim ple del Parlament no està previst fins a l’octubre. De moment, però, tots els afectats han deixat de cobrar.

Canvi en el procediment

La sala d’apel·lacions fa així net dels recursos contra les interlocutòries de Llarena i cedeix tot el protagonisme a la sala penal del Suprem, l’encarregada de jutjar els líders independentistes després que s’hagi tancat la instrucció. Ahir aquesta sala va anunciar que estudiarà les peticions de recusació presentades per la defensa de Sànchez, Rull i Turull en contra de quatre dels membres del tribunal que ha de jutjar els líders independentistes.

El Suprem canvia d’estratègia després d’haver rebutjat de ple fins ara totes les peticions de recusació sense estudiar-les. Tal com ja va avançar l’ARA, la sala d’admissió i d’enjudiciament no vol carregar de raons la justícia europea un cop les defenses recorrin el Tribunal Europeu de Drets Humans. I més després d’algun precedent en què el TEDH va concloure que no hi havia hagut un judici just perquè membres del tribunal també havien intervingut en l’admissió de la querella -com en aquest cas-. Per això ahir va dictar una providència en què dona tres dies a la fiscalia i a la resta de parts personades en la causa perquè manifestin si donen suport o no a la recusació i per quina raó. Llavors l’instructor que s’estableixi haurà de decidir si admet a tràmit les recusacions.

La defensa de Junqueras i Romeva també va presentar ahir una petició de recusació a tota la sala -encara falten per definir dos magistrats- perquè els seus “valors, creences i ideologia” podien entrar en col·lisió amb els dels processats i afectar la seva imparcialitat, perquè els magistrats se “sotmeten” a una Constitució que els acusats “volen canviar”. Els magistrats recusats són el president del tribunal, Manuel Marchena, i els magistrats Andrés Martínez Arrieta, Juan Ramón Berdugo i Luciano Varela. Els republicans també demanen apartar Antonio del Moral, de tendència conservadora.

El TSJC rebutja retirar llaços grocs

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va rebutjar admetre a tràmit un recurs contenciós administratiu contra el president de la Generalitat, Quim Torra, i el Govern per suposada vulneració de la “neutralitat institucional” amb l’exhibició de llaços grocs i altres símbols vinculats al sobiranisme en l’espai públic. El jutge va desestimar estudiar a fons el cas al·legant defectes formals, ja que entén que l’associació recurrent, Aixeca’t, no està legitimada per perseguir “actes genèrics”. La plataforma sol·licitava com a mesures cautelars que ordenés la retirada dels símbols dels edificis públics. En la interlocutòria, el TSJC deixa clar que la plataforma no independentista no concreta de quina manera l’afecta el fet que hi hagi pancartes que demanen la llibertat dels presos o la presència de llaços grocs en equipaments de la Generalitat. La presidenta de l’associació també havia presentat un recurs al·legant que se li vulneraven els seus propis drets fonamentals, però el TSJC el va tombar perquè no especificava quins drets quedaven atemptats.

Angels chacon

Àngels Chacón (Igualada, 1968) és, des de fa poques setmanes, la primera consellera d’Empresa que ha tingut la Generalitat de Catalunya. Els seus predecessors, alguns dels quals van ocupar el càrrec durant els anys 30, sempre van ser homes. Se li nota la il·lusió de ser la primera dona que apareixerà a la paret on es pengen tots els retrats dels consellers del seu departament. L’entrevistem al seu despatx mentre, al carrer, els taxistes fan vaga i es manifesten. Durant gairebé tota la conversa ens acompanyarà el soroll d’un helicòpter sobrevolant la manifestació.

Quina és la postura de la Generalitat en el conflicte entre els taxistes i les empreses amb llicències VTC?

Parleu de la postura de la Generalitat de Catalunya quan sabeu que la competència no és de la Generalitat. No és nostra. Haurem de conjugar els interessos del sector del taxi amb aquests nous fenòmens, que són imparables. Entenem i ens posem al costat de tot aquest col·lectiu, el del taxi, i del que representa.

¿En això la Generalitat de Catalunya és neutra, per tant?

De moment penso que no ens hem de pronunciar en un sentit o en l’altre. No hem sigut actors implicats directament en negociacions.

Hi ha empreses tecnològiques, com Airbnb i Uber, que protesten perquè els costa trobar un encaix a Barcelona. Però després ens alegrem quan les empreses tecnològiques instal·len les seves seus a casa nostra... ¿No és una mica contradictori?

No estem en contra de cap empresa tecnològica, però som molt conscients de la realitat que tenim i ho hem de conjugar tot, perquè després el Govern haurà de suportar els efectes que se’n derivin en forma d’ajustos, subvencions i compensacions.

Quan diu compensacions, què vol dir exactament?

Tenim un col·lectiu de milers de taxistes, que si van desapareixent, passen a ser persones desocupades. Hauran de cobrar un subsidi d’atur! El que em preocupa no és aturar les tecnologies, que no les podríem aturar per molt que volguéssim, sinó com traslladem aquestes oportunitats al màxim de col·lectius. Hi ha models, com pot ser el dels Estats Units, on hi ha una liberalització total. La nostra realitat no és aquesta. Allà no hi ha cap conseqüència social després, no hi ha subsidis d’atur ni prestacions sòcio-sanitàries. Aquí sí que en tenim. No frivolitzem amb les solucions.

L’antic consell assessor de la Generalitat en economia, el Carec, va afirmar que a Catalunya hi ha massa petites i mitjanes empreses (pimes) i que això és un problema per a la productivitat. Què en pensa?

Hi ha molta pimes que ens permet tenir flexibilitat. En alguns casos ens permet no tenir una estructura molt pesant. En altres, és obvi i evident que la dimensió és rellevant. Per exemple, a l’hora d’exportar. L’estructura que es necessita per internacionalitzar una empresa no la pot suportar una pime.

¿Preveu que amb la revolució de la indústria 4.0 hi haurà tendència de les pimes a agrupar-se més entre elles i que en quedin menys?

No tant que s’agrupin com que hagin de treballar plegades. Ara encara no ho acabem de veure, però hi haurà molta modificació de models productius que ara no sabem detallar. Per a mi, d’aquí deriva un dels reptes més grans que tenim. Com adaptarem els perfils professionals que ja existeixen amb els nous que hem de crear per a les especialitats que estan sorgint. Un dels reptes més grans que té l’empresariat català és la manca d’encaix entre demanda i oferta de perfils professionals. És el repte més gran que hi ha ara.

De fet, tenim un 11% d’atur i fa temps que hi ha empreses que els costa trobar treballadors qualificats.

Sí. De fet, hi ha empreses que no accepten segons quines comandes perquè no tenen prou gent per servir-les.

Aquest és un problema que fa anys que dura, i és difícil d’entendre, tenint en compte que hi ha tanta gent a l’atur. Quin és el problema? ¿La formació professional? ¿Que el Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC), que és qui ha de recol·locar els aturats, no funciona?

Va més enrere, el problema. Pensem en el jovent que estudia quart d’ESO i ha d’escollir què fa. Els seus prescriptors, que acostumen a ser família i professors, els guien seguint la manca de valorització que ha tingut la FP durant molt temps. Ens hem passat molts anys desconeixent la realitat i les possibilitats laborals que ofereix la indústria. No dono la culpa a professors i famílies, però si desconeixen quina és aquesta nova realitat, com volem que orientin el seu fill o filla per fer FP? Hi ha manca de vocacions per fer FP, i una part és per desconeixement d’aquesta realitat. Falten matriculacions, hi ha especialitats en què no hi ha prou alumnes. I hi ha disciplines en què el 100% dels alumnes trobarien feina.

Sigui com sigui, això sempre són plans a llarg termini. Actualment, tot i tenir 432.000 aturats segons l’Enquesta de Població Activa, les empreses no troben treballadors...

[Els aturats] no s’adeqüen als perfils que es busquen.

María Elena de Felipe, presidenta de la patronal Fepime, va dir que el SOC o bé es reformava íntegrament o més valia tancar-lo. ¿El SOC serveix de gaire?

Això ho hem de plantejar al conseller Chakir [el-Homrani, conseller de Treball de la Generalitat]. Jo tinc l’obligació de dir que no es troben aquests perfils. No tots els hem de trobar entre les persones aturades, també hem d’intentar reconduir algunes opcions en els estudiants. Evidentment que hi ha d’haver sortida, formació i opcions per a la gent aturada. Però això li toca al conseller.

Parlem d’empreses. ¿Li preocupa que hi hagi un nombre no pas petit d’empreses familiars que en els últims mesos hagin passat a mans estrangeres? Cirsa, Codorníu, Freixenet, Gaes...

Em preocupa. I no només passa amb empreses familiars. Si hi ha continuïtat en els llocs de treball, en el model de negoci, i tota la xarxa que hi ha al voltant de les empreses, aleshores qui en tingui la propietat no em preocupa. El que em preocuparia seria detectar que aquestes adquisicions acaben comportant la desaparició de l’activitat [de l’empresa].

Abertis, la cinquena empresa catalana per volum de facturació, acaba de ser adquirida per ACS i Atlantia i aviat es quedarà sense negoci a Espanya. El futur de la companyia a Catalunya està més que en qüestió...

Em preocupa. Qualsevol empresa. Seríem un bloc de ciment si no ens preocupessin aquestes coses. Però hi ha dinàmiques sobre les quals no pots incidir. Crec que hem d’actuar en les que puguem incidir.

Hi ha una cosa important que el departament fa temps que ha de fer: Circuit de Montmeló. ¿La Generalitat seguirà posant diners cada any per cobrir-ne les pèrdues, o s’intentarà involucrar el sector privat perquè també hi contribueixi?

Fa un mes i mig que hi som... Què volem que sigui el Circuit de Montmeló? És evident que el sector públic no ha de suportar tota aquesta activitat. Per tant, benvinguts actors: que no han de tapar, han de jugar i ser partners en el nou projecte que volem per al circuit. Si el volem només per fer curses, seguirem tenint dèficits com fins ara.

Justament fa un any la Generalitat va anunciar que hi hauria una empresa d’automoció xinesa, Thunder Power, que obriria una fàbrica a Catalunya, però l’operació sembla completament encallada. Què ha passat?

Com a Generalitat ho hem complert absolutament tot. No crec que l’empresa pugui dir ni aixísobre que no hem estat a la taula o ofert propostes. Correspon a l’empresa.

Però què ha passat?

Nosaltres hem complert amb tot. Ara, també demanem que hi hagi un projecte seriós i una sèrie de condicions. Què ofereix la Generalitat? Disposició de sòl? Nosaltres diem que a canvi de quina generació d’ocupació. I quan demanem aquestes coses, l’empresa les ha de presentar.

I no ho van fer.

Aquí ho deixo.

les dones

La televisió també dona motius perquè les dones s’aturin. Tot i les lloables excepcions, elles continuen sent les grans absents en taules d’opinió i de debat. I, sobretot, en els reportatges que busquen fonts expertes, gairebé mai les dones representen aquesta funció. La proporció de dones especialistes en qualsevol àmbit continua sent molt baixa respecte a la presència d’experts homes. En l’àmbit divulgatiu sempre són ells els que ens expliquen coses. A les enquestes de carrer, la temàtica determina la participació de les dones. Si són qüestions polítiques, econòmiques i futbolístiques, es prioritzen els homes. És estrany veure, en els programes d’esports, enquestes a aficionats que incloguin dones. És més, hi ha ocasions que prefereixen donar veu a nens saberuts que a dones adultes. Si són preguntes referents a l’àmbit domèstic, la vida quotidiana, el món televisiu, fets insubstancials, l’àmbit sanitari o l’educació, se les prioritza a elles.

En els informatius, en totes les cadenes, públiques o privades, les presentadores acostumen a portar vestits de còctel sense mànigues encara que anunciïn nevades. I els homes sempre tenen més edat que elles, cosa que s’interpreta com una certa ascendència professional. ¿Aconseguiran algun dia les dones mantenir-se temps al capdavant d’un informatiu amb les edats de Matías Prats, Pedro Piqueras o Ramon Pellicer? Les dones madures han desaparegut de la pantalla i les poques que han aconseguit mantenir-s’hi han passat pel quiròfan o s’han fet retocs estètics que potenciïn la seva joventut. Potser Mercedes Milá és l’única que ha resistit a la tirania masclista i de la cirurgia.

Les presentadores acostumen a portar vestits de còctel sense mànigues encara que anunciïn nevades

En l’àmbit de l’humor les dones s’han fet un lloc en espais com el Polònia, però tot i així continuen sent minoria en aquest gènere. De fet, els programes d’humor i entreteniment enginyós mantenen l’home al cap de taula i en tot cas elles passen a ser complementàries. El rol reservat per a elles acostuma a ser el de les reporteres: les dones al carrer. El intermedio, per exemple, s’ajusta visualment a l’estructura televisiva més caduca de la RAI: un home gran com a líder estàtic envoltat de dones més joves. A la televisió esportiva passa el mateix: les dones són els tendres guarniments accessoris. Llegeixen mails però gairebé mai opinen. Això sí, les cadenes especialitzades com GOL les mostren a totes amb vestits extraordinàriament cenyits. En els realities i talent shows, les llàgrimes sempre són d’elles.

En la publicitat, les dones continuem liderant els anuncis de productes per a la neteja: la de la llar i la higiene pròpia. Necessitem tota mena d’apòsits per a una quantitat ingent de fluids corporals que no podem controlar, que fan pudor i ens avergonyeixen. Mentrestant, el consum de cervesa és exclusiu per a homes i s’afaiten amb orgull.

Malgrat tot, hi ha qui encara insisteix a dir que les dones estem millor que mai i que no ens podem queixar. Encara sort.

aigua a mart

Un equip d'investigadors italians va anunciar ahir el descobriment d'un llac d'aigua salada i líquida oculta sota el gel del pol sud de Mart, al Planum Australe, on s'arriba a temperatures de 120 ºC sota zero. La massa d'aigua s'ha detectat amb el radar Marsis a bord de la sonda Mars Express de l'Agència Espacial Europea, després d'una exhaustiva recerca de tres anys i mig entre 2012 i 2015.

Un cop van passar per la mateixa franja de terreny 29 vegades, van poder demostrar l'existència d'un llac subglacial a 1,5 quilòmetres sota el gel, d'uns 20 quilòmetres de diàmetre i 150 quilòmetres quadrats. Tot i que encara es desconeix la profunditat i la temperatura exacta de l'aigua, el primer investigador de l'estudi i el responsable científic del radar Marsis, Roberto Orosei, va declarar que no es descarta la possibilitat que existeixin formes de vida i s'amplia la recerca per buscar-les. «Està provat que alguns bacteris o microorganismes poden sobreviure a baixes temperatures, sobretot gràcies a les substàncies salines», va explicar Orosei.

L'estudi assegura que es tracta d'aigua salada i això és el que permetria que, juntament amb la pressió de la capa de gel, el llac subterrani es mantingui líquid tot i estar a una temperatura d'entre menys de 30 i 70 graus Celsius, tal com succeeix a la Terra. Orosei va posar l'exemple del llac Vostok, el més gran dels gairebé 400 llacs subglacials coneguts de l'Antàrtida. «Trobar alguna evidència serà difícil, es necessitarien molts anys d'investigació perquè s'hauria de perforar, però només ens queden 5 anys d'operació i poc combustible», va afegir. Els resultats de l'anàlisi, publicats a la revista Science, van ser presentats també pel president de l'Agència Espacial Italiana, Roberto Battiston, que la va definir com «la més important dels últims anys» i que segueix el programa d'exploració marciana de la NASA anomenat Follow the water (Seguiu l'aigua).

Els passos del descobriment

Cap al 2007, els investigadors es van adonar que quan la nau sobrevolava una regió concreta del pol sud el senyal que captava el radar canviava. Seguint aquesta pista, van veure que en passar sobre la zona, a més d'enregistrar el senyal reflectit per la superfície del gel, el radar Marsis captava també un segon senyal amb un eco més fort reflectit pel llit rocós sota la capa gelada. Després de considerar diferents hipòtesis, els científics van concloure que l'única explicació plausible era una massa d'aigua líquida. La intensitat d'aquest rastre captat al planeta vermell és molt semblant a la que obtenen els radars als llacs subglacials de l'Antàrtida i Groenlàndia a la Terra.

Tot i això, la nau Mars Express ha explorat menys del 10% del pol sud marcià i els autors de la investigació van ressaltar que no hi ha raons per pensar que aquest és l'únic lloc del pol on pot existir aigua líquida. Segons les seves prediccions, segurament hi ha molts altres llacs marcians encara per descobrir

cuina de l'avia

Ens crida l’atenció una de les fotos emmarcades que hi ha a la paret de l’entrada del restaurant. És una imatge en blanc i negre, i s’hi veu part de la façana d’un edifici amb un enorme tendal on es llegeix “Comidas Casa Pila”. A sota, com si busquessin protegir-se del sol o de la pluja, drets i l’un al costat de l’altre, hi ha el Ramón i la Pilar, fotografiats als anys 50 davant del seu petit hostal botiga. A mitjans del segle passat, ells dos van posar la primera pedra d’un negoci que ha evolucionat i, gràcies a la feina i dedicació de les dues generacions posteriors, s’ha convertit en un restaurant que ofereix producte de qualitat, a preus raonables i en un entorn familiar.

El Pere ens ha guardat la que, molt probablement, és la millor taula del restaurant. Almenys aquesta és la sensació que tenim nosaltres quan veiem que ens toca seure en una petita taula rodona al costat de la llar de foc. Ell representa la tercera generació de la família, i juntament amb el seu pare, l’altre Pere de la família, s’encarrega de la sala del restaurant. Ells dos són el contacte directe amb el client, les cares visibles, tot i que les grans protagonistes són la M. Àngels i la Vanessa, sogra i nora, que s’entenen perfectament als fogons elaborant plats aparentment simples però exquisits. Les favetes saltejades amb pernil ibèric i botifarra negra, el foie d’ànec (micuit), el tàrtar de tonyina vermella (tallada a mà) o l’amanida de remolatxa són alguns dels entrants de la carta que el Pere, amb encert, ens aconsella tastar. Hi afegim un pop a la brasa que ens recita fora de carta i que no podíem deixar escapar. El resultat del primer acte és extraordinari i ens agafa salivera pensant en el que falta per venir. Fer uns quants glops a l’Abadal 3.9 del 2011 que hem demanat ens ajuda a amenitzar l’espera.

Per a la segona part hem escollit un dels plats estrella de la casa: el chuletón de bou. Més d’un quilo de carn servida sobre una planxa calenta perquè s’acabi de fer a gust del consumidor, tot i que arriba al punt perfecte: cruixent per fora i tendra per dins. Ideal per devorar-la. Es nota que no és una carn qualsevol. I ho confirma el Pere: “La carn la faig portar de Dinamarca perquè allà els prats són plans i les bèsties no s’estressen. Per això la qualitat és superior”, explica. A més, a Ca la Pilar deixen que la carn reposi durant 40 dies a la càmera i això provoca que pràcticament es desfaci a la boca. Rematem el festival tastant el peix fresc del dia: un turbot a la brasa molt ben cuinat que no pot competir amb el bou però que ens deixa més que satisfets.

LES POSTRES, PARADA OBLIGATÒRIA

Quan el Pere ens pregunta què volem per postres esbufeguem. Perquè estem tips i perquè al mateix temps sabem que visitar Ca la Pilar i no tastar les postres és com anar a Girona i no passejar pel Barri Vell: un crim. Així que decidim fer lloc a l’estómac i compartim un recuit amb mel, uns formatges de la terra i uns pastissos “fets a casa”. Unes postres que et transporten al passat per recordar els productes de l’àvia Pilar. Aquesta és la filosofia del restaurant, que la germana del Pere va contribuir a reformar i decorar per adaptar-lo als nous temps sense que perdés l’essència dels orígens. I ho han aconseguit. Dines o sopes a Ca la Pilar, però continues entrant a “Comidas Casa Pila”

a casa

El clam per la llibertat dels presos polítics i exiliats es va tornar a sentir ahir a Barcelona amb la força que ha donat al sobiranisme l’últim revés de la justícia alemanya a la causa judicial contra el Procés. Des que l’Audiència territorial de Schleswig-Holstein va descartar definitivament extradir l’expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont, pel delicte de rebel·lió, l’independentisme s’ha carregat d’arguments per exigir que els dirigents empresonats i exiliats pel mateix delicte siguin alliberats i que la Fiscalia retiri totes les acusacions per l’1-O. Una reivindicació que ahir el carrer també es va fer seva. “Ni a l’exili ni a la presó, us volem a casa”, clamava el lema de la manifestació, convocada per l’ANC, Òmnium i l’Associació Catalana pels Drets Civils (ACDC), la plataforma impulsada per familiars dels presos polítics. Hi van assistir 110.000 persones segons els càlculs de la Guàrdia Urbana, 200.000 segons els organitzadors.

La mobilització, que va recórrer el carrer Tarragona des de Diputació fins a la presó Model, símbol de la repressió franquista, era la primera després de l’apropament dels presos polítics a Catalunya. Una millora en les seves condicions que l’independentisme rebutja acceptar com una concessió del nou govern espanyol de Pedro Sánchez, sinó que considera un simple dret penitenciari. Tant per a les entitats com per als familiars dels presos, la “injustícia” continua. Així ho va afirmar el vicepresident d’Òmnium, Marcel Mauri, en un dels discursos més vehements de l’acte: “No ens val l’apropament, només ens val la llibertat [...]. No han comès cap delicte”. És per això que va exigir a Sánchez un veritable canvi respecte a l’executiu del PP. “Si vol un gest polític que insti la Fiscalia a retirar tots els càrrecs inventats contra els presos i exiliats”, va reclamar.

També el to del president de la Generalitat, Quim Torra, va ser, en declaracions a la premsa, imperatiu: “Exigim a l’Estat que alliberi els presos polítics”, va sentenciar, mentre que la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, va reivindicar des de l’escenari la “victòria internacional” que ha significat el fracàs de les euroordres d’extradició del magistrat del Tribunal Suprem, Pablo Llarena.

A la cloenda de la manifestació, els presos també es van fer sentir. La filla de l’exconseller Jordi Turull, Laura Turull, va llegir un comunicat conjunt signat pels exconsellers (Josep Rull, Dolors Bassa, el mateix Turull, Raül Romeva i Joaquim Forn), l’expresidenta del Parlament, Carme Forcadell, l’exvicepresident Oriol Junqueras, Jordi Sànchez (JxCat) i el president d’Òmnium, Jordi Cuixart. En el text, insistien que la decisió del tribunal de Schleswig-Holstein evidencia que han de ser alliberats. “Ens reafirmem en la nostra innocència i el no reconeixement de cap dels delictes que se’ns imputen, és per això que demanem l’arxivament de la causa”, van reclamar. Davant les informacions dels últims dies que apuntaven a un pacte amb la Fiscalia per rebaixar les penes, el vicepresident d’Òmnium va ser contundent. “No pactarem, l’únic pacte possible és que retiri tots els càrrecs. Què s’han cregut?”, va etzibar davant milers de persones, que van respondre al crit de: “Llibertat”. Un to contundent, però obert al “diàleg”. Així ho demanaven els presos en l’escrit, en què van fer una crida a la “cohesió social”.

Els CDR ocupen la Model

Des del tancament de la Model, l’edifici s’ha convertit en un espai de denúncia de la regressió de drets i llibertats. Ahir els CDR van ocupar la presó minuts abans de l’inici de la manifestació. “Encara que les preses ja siguin a Catalunya, si segueixen empresonades, nosaltres ocuparem les presons”, van reivindicar a través del seu compte de Twitter. A les portes de la Model, el carrer va repetir aquest missatge una vegada i una altra: “A prop de casa no és a casa”.

Poc abans que comencés la manifestació, el president Torra va proclamar des de la capçalera que “no hi ha delicte de rebel·lió”. El flanquejava Marcela Topor, la dona de Puigdemont. L’expresident havia animat a la participació en un tuit des de Berlín, a l’espera que la justícia alemanya resolgui definitivament el seu cas -la seva defensa valora si interposar un recurs al Tribunal Constitucional per la decisió d’entregar-lo a Espanya per malversació-. “Gràcies per no deixar-nos mai sols i fer de la pau l’eina per construir un país de dones i homes lliures”, va expressar en un vídeo. No va ser l’únic que des de fora de l’Estat va agrair la mobilització. També ho van fer la secretària general d’ERC, Marta Rovira, i l’exconsellera d’Ensenyament Clara Ponsatí. “La mobilització ens fa més lliures”, va piular Rovira des de Suïssa, després de temps sense fer cap declaració pública.

Un centenar d’autobusos

Des de la presó, també l’exlíder de l’ANC i president del grup parlamentari de JxCat, Jordi Sànchez, va celebrar la mobilització. “Ho hem tornat a fer”, va afirmar.

Ahir, les entitats van organitzar més d’un centenar d’autobusos des de ciutats de tot el territori (Amposta, Puigcerdà, Igualada, Lleida, Manresa, Olot, Tarragona i Vic en són algunes) per facilitar l’assistència d’aquells que viuen fora de Barcelona. És el cas de la Maria Rosa i el Salvador, dos manifestants que es van desplaçar des del Bages: “Venim perquè és injust”. També la Cristina, que va considerar una “vergonya” l’empresonament dels dirigents independentistes, havia vingut des de Lleida.

L’última concentració multitudinària per demanar l’alliberament dels presos va ser el 15 d’abril, coincidint amb els sis mesos d’empresonament de Sànchez i Cuixart a Soto del Real. La d’ahir va escalfar els motors de cara a la Diada de l’11 de setembre, la primera que se celebrarà, si res no canvia, amb l’existència de presos polítics a l’Estat.

els nens han de jugar

Paul Draga els sap identificar amb facilitat. Com cada dia, camina accelerat pel centre de recepció de refugiats d’Imvepi, al nord d’Uganda. De tant en tant s’atura. I és llavors quan es frustra. “Mira, aquell mateix”, diu mentre assenyala un infant que seu a terra pràcticament immòbil. “No sembla un nen. Mira-li els ulls, mira quina expressió té... Aquest nen està perdut, està trencat per dins. Està traumatitzat”, continua el Paul, que se li acumulen les paraules a la boca. La criatura, que no deu tenir més de cinc anys, sembla una estàtua. Una estàtua trista. Té la mirada espantada, va sense samarreta i només es mou per allunyar les mosques que se li aturen al rostre. Impassible, belluga lentament la mà per espantar els insectes i torna a clavar la vista en un punt imprecís de l’horitzó. En un dels seus canells porta una polsera blanca que, en aquest campament, significa ‘menor no acompanyat’. Paul Draga, que és un dels treballadors que Save The Children té al centre, s’hi acosta i li pregunta si sap on són els seus pares. L’infant agafa una branca i comença a dibuixar línies al terra. Al cap d’uns segons, contesta amb un fil de veu. “Els van matar els [soldats] dinka”.

Un grup de nens sud-sudanesos passen les hores en el centre de recepció d’Imvepi. La majoria porten la polsera blanca que indica que estan sols.

Com ell, n’hi ha molts. Moltíssims. En aquest centre de recepció, on bona part dels sud-sudanesos que acaben d’arribar a Uganda fugint de la guerra passen els primer dies, desenes de nens amb la polsera blanca busquen una mica d’ombra per protegir-se del sol que cau amb força. Gairebé no juguen, simplement es recolzen sobre la paret de lona de les tendes on dormen i deixen passar el temps. Alguns és com si desconnectessin; d’altres, directament, dormen. “Molts d’ells han vist amb els seus propis ulls com els soldats assassinaven els seus pares durant els atacs a les aldees. També han sigut testimonis de violacions o decapitacions”, insisteix Paul Draga. I és que tots aquests infants formen part d’una de les conseqüències més crues del conflicte sud-sudanès: des que va començar, el 2013, desenes de milers de nens han arribat sols a Uganda perquè la guerra els ha pres els pares. La majoria són orfes, però també hi ha moltes criatures que els van perdre de vista durant l’assalt dels soldats a la seva aldea, van fugir en una altra direcció i des de llavors no saben si els seus progenitors són vius o morts. “L’instint fa que optin per escapar-se, i, normalment, acaben seguint grups de refugiats que inicien el camí cap aquí”, comenta el Paul.

Molts d’ells han vist amb els seus propis ulls com els soldats assassinaven els seus pares durant els atacs a les aldees

PAUL DRAGA

Treballador Save The Children

Se’n veuen de totes les edats. Des d’adolescents de 14 o 16 anys fins a infants de poc més d’un any que amb prou feines han après a caminar. Christine Rose i Susan Rose són germanes i també es protegeixen de la calor a l’interior d’una de les tendes. Tenen 17 i 15 anys i no es poden treure del cap què van veure la nit que un grup de combatents dinka –l’ètnia majoritària que controla el govern del Sudan del Sud– va massacrar el seu poblat. “Un va agafar el meu pare, l’altre la meva mare i els altres dos van robar-nos roba i menjar. Se’ls van emportar i els van decapitar a pocs metres de casa”, explica Christine Rose, que no sol mirar als ulls de qui l’escolta. “Llavors vam escapar-nos. Què havíem de fer?”, es pregunta. Tenien un germà de quatre anys i el van perdre durant l’assalt: pres d'un atac de pànic, va començar a córrer i va desaparèixer entre el caos. No n’han tornat a saber res més i, probablement, no ho faran mai. En canvi, a prop seu, una nena de poc més de sis anys escolta tímidament la conversa. Té els ulls sortits, unes trenes li ordenen els cabells i també porta la polsera blanca. “Mentre fugíem la vam trobar sola, plorava i estava aterroritzada. I va fer el camí amb nosaltres”, diu la germana gran mentre fa senyals a la nena perquè vingui. Ve, però no dirà res en tota l’estona.

Sense pares ni suport

Trobar històries com la d’aquestes nenes no és difícil: arreu dels camps de refugiats que s’escampen pel nord d’Uganda es multipliquen els relats. Unicef, que gestiona les seves arribades amb Acnur, identifica aquests infants al centre de registre i s’ocupa del seu cas. Si abans no han sigut acollits per una família o un grup d’adults –normalment durant el camí cap a terra ugandesa–, aquestes organitzacions busquen altres refugiats que puguin fer-se càrrec dels infants. Principalment són mares –sovint viudes– que ja tenen els seus fills, però que fan un esforç per adoptar-los. A canvi, Unicef, Acnur i altres ONG com ara World Vision els donen diners i més menjar perquè puguin acollir-los. Però, malgrat les ajudes, la precarietat que marca la vida als camps s’accentua amb l’adopció de les noves criatures.

Susan Rose i Christine Rose, amb la nena –al mig– que van acollir durant el camí des de Sudan del Sud fins a Uganda.

Martin Lopia té 14 anys, porta una samarreta polsosa i foradada del Chelsea i ha sigut adoptat per la seva tieta. Amb ella i els seus cosins va fugir del seu poblat després de l’enèsima massacre dels combatents dinka i va arribar a Uganda. Des de llavors –el setembre del 2016– que no sap res de la seva mare ni dels seus sis germans. “Els vaig perdre de vista. Va ser tot molt ràpid”, reitera. Ara camina per una de les zones del camp de refugiats de Bidi Bidi i li costa tant somriure que sembla que se n’hagi oblidat. “El pitjor és que la majoria d’aquests nens no reben ajuda psicològica”, denuncia el Patrick, un dels psicòlegs que Metges Sense Fronteres té a la zona. “Pràcticament no hi ha programes que tinguin cura de la seva salut mental. Els nens només van a l’hospital quan estan malalts físicament, però les ferides mentals són molt pitjors”, afegeix. Al Martin, per exemple, aquestes ferides se li veuen quan parla de la seva mare. Amb una maduresa impròpia de la seva edat, confessa que cada dia demana al cel que la guerra s’acabi perquè pugui tornar a Sudan del Sud per trobar-la. “Tant de bo sigui viva”, repeteix.

Malgrat que la majoria d’aquests nens estan traumatitzats, no reben ajuda psicològica per mirar de curar les ferides de la guerra

PATRICK

Psicòleg de Metges Sense Fronteres

Al cap d’uns minuts de conversa, els passos del Martin s’aturen davant d’una tenda gegant suportada per quatre pals de fusta. És la seva escola, i, tot i que avui és diumenge, vol entrar-hi. A l’interior, els pupitres i bancs –també de fusta– són pràcticament buits. Només dos adolescents, també orfes i de 18 i 17 anys, aprofiten la tarda per fer deures. Ell s’asseu en un dels pupitres i mira l’escena com si fos el primer cop que la veu. Però, de fet, aquí, en aquesta tenda convertida en escola, hi ve cada dia. “De dilluns a divendres”, concreta. Li agrada estudiar i llegir, i per aquest motiu aprofita cada minut a l’aula per no desenganxar-se dels llibres. Sap que quan acaba la classe i arriba a casa, els llibres queden sempre en segon pla. “Abans o després de l’escola he d’anar a treballar al camp”. Com la majoria dels nens sud-sudanesos que no tenen pares, el Martin es fa càrrec del cultiu d’un petit terreny que el govern ugandès cedeix als refugiats perquè puguin plantar un grapat de tomàquets, cebes i una espècie d’herbes que semblen julivert. “Ho he de fer jo, perquè la meva tieta no pot. Ella cuida els nens i fa totes les altres coses”, comenta.

Martin Lopia seu en un dels pupitres de l’escola. Al fons, tres adolescents aprofiten la tarda del diumenge per fer deures.

Mentre parla, hi ha estones que estem en silenci. Té un full en blanc a sobre del pupitre. Al principi no sap ben bé què escriure-hi, però de sobte comença a moure el llapis. Al cap d’uns minuts té el dibuix acabat: en una de les cares hi ha pintat l’aparell respiratori i hi ha escrit el nom de cada òrgan. A l’altra cara de foli ha fet el mateix amb l’aparell digestiu. “De gran? M’agradaria estudiar per ser metge”.

el popular

La crisi financera va deixar molts dubtes sobre el paper i la gestió del Banc d'Espanya. Una dècada després, i tot i el seu pressupost, que aquest any és de 552 milions d'euros, no sembla que l'organisme pugui esvair encara les crítiques sobre la seva funció.

El 2017, en plena bonança econòmica, va fer fallida el Banco Popular i va deixar a l'estacada milers d'accionistes que hi havien invertit. El cas està judicialitzat, però tant la CNMV com informes independents avançats per l'ARA el desembre passat han assenyalat que el monumental forat de pèrdues de l'entitat que havia presidit Ángel Ron s'hauria d'haver detectat anys abans de la seva liquidació. Ahir un nou testimoni qüestionava al Congrés dels Diputats la feina de l'organisme supervisor.

Ignacio Pardo Cuerdo, inspector del Banc d'Espanya adscrit al Banc Central Europeu, va confirmar que la inspecció del supervisor nacional avisava en els seus informes que el Banco Popular no tenia prou provisions des del 2009, vuit anys abans que finalment acabés sent liquidat i venut al Banco Santander per un euro.

Durant la seva compareixença a la comissió que investiga al Congrés la crisi financera, el rescat bancari i la fallida de les caixes d'estalvis, Pardo va explicar que l'equip d'inspecció del qual formava part elaborava informes sobre les revisions que feien a l'entitat i que, addicionalment, cada trimestre s'elaboraven dos informes, un de seguiment i un altre d'ajustos pendents de realització. Però tots aquests comentaris no tenien cap conseqüència per al banc.

Sense efectes reals

"En aquests informes i revisions, a partir del 2009, s'identificaven necessitats de provisions. Aquella era la nostra conclusió; nosaltres, com a inspectors, com a membres d'un equip cooperatiu, no podem requerir", es va excusar responent a la pregunta de diversos grups sobre el motiu pel qual no es va actuar amb mesures concretes. Segons va dir, hauria d'haver correspost a la comissió executiva del Banc d'Espanya, a proposta del director general. "No els puc dir gaire més", va afirmar. Davant la insistència dels parlamentaris, es va remetre a "la línia jeràrquica i de presa de decisions". Abans de l'actual governador, Pablo Hernández de Cos, havien ocupat el càrrec Luis María Linde (2012-2018) i Miguel Ángel Fernández Ordóñez (2006-2012).

Respecte al nivell d'exposició al totxo del Popular, l'inspector va ser clar. Va afirmar que es van adoptar mesures per reduir-la i que es va fixar un límit del 25%, perquè el 2008 era del 36%. Però també va admetre que la mesura "no era suficient, atesa la situació de concentració".

"Analitzant l'exposició i l'elevada concentració [de riscos immobiliaris], el Popular va prendre consciència de la concentració. Va intentar reduir-la, però en aquell moment ja era tard", va explicar.

Durant la seva intervenció Pardo va reconèixer les limitacions que tenia el Banc d'Espanya a l'hora d'imposar restriccions a les entitats. Segons va explicar, aquesta opinió és compartida per altres directius del Banc d'Espanya, tant a nivell de supervisió macroprudencial com de la mateixa normativa. "Hi ha recomanacions o la persuasió moral, però no hi havia cap aspecte legislatiu que permetés al supervisor exigir un percentatge de risc immobiliari, i que en la construcció no es podia superar", va concretar.

En tot cas, va admetre que la supervisió "ha de ser més intensa en èpoques més favorables" perquè, segons ell, durant els anys de creixement del crèdit "es podrien haver frenat els ritmes de creixement". També va apuntar que altres agents, com les taxadores i les auditores, "tampoc van imposar mesures correctores de la situació", i va assenyalar els gestors de les entitats com a "principals responsables" de la creació de la bombolla immobiliària.

"Completament aterridor"

La sessió va estar marcada per la prohibició del BCE que l'inspector comentés aspectes de la seva feina actual, cosa que va propiciar crítiques dels partits. Joan Capdevila, representant d'ERC a la comissió, va atribuir les limitacions a la informació que va poder donar Pardo al fet que l'inspector era "un perfecte buròcrata europeu", i va expressar la seva por davant el nivell actual de supervisió dels bancs: "És tan bo com vàlid era per al Popular", va dir. "Això és completament aterridor", va lamentar.

nit de rock

Durant els anys 90, Pearl Jam van lluitar contra la seva pròpia fama negant-se a fer videoclips o entrevistes, declarant la guerra al portal Ticketmaster i traient discos cada vegada més dispersos. L’estratègia va funcionar i a partir de Binaural (2000) la indústria musical va tirar la tovallola i els va deixar al seu aire. Des d’aleshores, Pearl Jam és un grup que s’autogestiona sense urgències ni ansietats, que accepta la seva precoç condició de clàssic del rock i alimenta els fans amb discrets llançaments discogràfics i, sobretot, amb concerts generosos, empàtics i vibrants com el que ahir van oferir al Palau Sant Jordi de Barcelona.

Amb 10 minuts de retard, el grup va ocupar l’escenari amb la tranquil·litat que dona el cartell d’entrades exhaurides i el públic delerós de retrobar-se amb la banda 12 anys després de la seva última visita a Catalunya. I amb la primera cançó ja van deixar clar que els Pearl Jam del 2018 potser no fan cabrioles ni es llancen al públic com feien a principis dels 90, però el seu directe ha foragitat el fantasma de la rutina amb una decisió simple i brillant: reinventar el repertori cada nit, canviant l’ordre de cap a peus i rebuscant en els racons menys evidents del cançoner del grup per recuperar cares B, versions oblidades i temes inèdits. Per exemple, arrencar un concert amb Long road, un mig temps fosc que Vedder va escriure per a l’EPMerkin ball (1995), complement del Mirror ball gravat amb Neil Young.

Una màquina greixada

Però després de la picada d’ullet al fan veterà i de rescatar Elderly woman behind the counter in a small town, tocava demostrar que Pearl Jam encara és una màquina de rock perfectament greixada. I ho van fer amb contundència, donant protagonisme a les guitarres en un tram del concert aclaparador, amb uns músics pletòrics suant la cansalada i brillant aCorduroy o Do the evolution. Eddie Vedder, sobretot, semblava un altre cantant comparat amb el que vam conèixer als concerts de Pearl Jam a Barcelona a finals dels 90, en què el grup oferia una imatge concentrada, seriosa i gairebé apàtica, res a veure amb el que transmetien els videoclips i les actuacions de començament de la dècada. El Vedder actual ja no sembla aquell jove incòmode en el rol de messies del rock alternatiu, sinó un músic que gaudeix de la feina, expansiu i fins i tot provocador. “¿El partit amb Rússia de l’altre dia? Una merda”, va deixar caure en un castellà esforçat en referència a la derrota d’Espanya al Mundial.

Amb la guitarra penjada o sense, Vedder centra les mirades i continua sent el gran actiu del grup. La veu tenor del grunge no ha perdut presència, i fins i tot ha ampliat registres. Un apoteòsic Even flow, que Vedder va dedicar a “un home taronja amb el penis petit”, va posar a prova les cervicals d’un públic entregat i un Mike McCready desbocat a la guitarra. Va ser el primer tema que van tocar de Ten, el primer disc de la banda, però no l’últim, perquè després va arribar l’èpica d’ Oceans, que faria baixar les revolucions sense renunciar a la intensitat.

“Aquesta cançó la toquem per a les nostres esposes, mares i filles”, va dir Vedder en castellà per presentar un poderós Daughter, del seu segon disc, subratllant el missatge d’igualtat de la cançó. Els hits de l’època daurada del grup s’alternaven amb temes de fons de catàleg comNothing as it seems o Light years sense que el ritme del concert se’n ressentís. Però era sentir les primeres notes del baix de Jeremy, els primers acords de State of love and trust o el riff de Why go? i notar com una descàrrega d’electricitat sacsejava el Sant Jordi: Pearl Jam són una banda viva, però també un grup generacional que va marcar una època i exhibeix amb orgull un passat gloriós que ahir, a Barcelona, es va fer present rabiós, urgent i vibrant. En el moment de tancar la crònica, un Porch estratosfèric certificava el veredicte: Pearl Jam és un dels millors grups de rock que es poden veure en directe avui dia

el rescat

Després de l’èxit dels dos dies previs, la jornada de rescat d’ahir a la cova de Tham Luang es va viure com si fos una d’aquestes pel·lícules que només poden tenir un final feliç. No només perquè el magnat de la tecnologia Elon Musk intentés centrar l’atenció al matí amb la seva proesa tecnològica al més pur estil Tony Stark -Iron Man-. Ni tan sols perquè arribés un equip de Hollywood per començar a planificar el blockbuster que ningú dubta que es rodarà pròximament. De fet, el to hollywodià es va veure en l’espera carregada d’adrenalina dels tailandesos -i també dels estrangers- davant d’un rescat que es va viure amb emoció, però sense angoixes. La missió impossible havia deixat de ser-ho. I, més aviat del que s’esperava, els quatre nens i l’entrenador que ahir encara estaven atrapats van sortir sans i estalvis de la cova.

• 

“Un miracle”

La paraula miracle es va tornar a sentir, com ja havia passat feia una setmana, el dia que van trobar els nens vius dins de la cova. I el mateix dia en què començaven els rituals funeraris pel bussejador que va morir treballant a la cova divendres passat -que fan recordar que el rescat es va cobrar una víctima-, Tham Luang es va buidar. “No estem segurs de si això és un miracle, ciència o què és exactament”, van anunciar els Navy Seals de manera oficial a la seva pàgina de Facebook. “Tots els 13 senglars són ara fora de la cova”. Quan ho escrivien, només passaven uns minuts de les set de la tarda. Hores abans, a les deu del matí, s’havia anunciat l’entrada dels Navy Seals per afrontar la tercera i última jornada de rescat. En aquest cas, les autoritats ja no podien amagar el seu optimisme i van dir que els cinc membres de l’equip restant sortirien en bones condicions. En menys de nou hores es va completar l’operació. Els nens van ser rescatats en parelles, cadascun escortat per dos experts. L’entrenador va ser l’últim de sortir. I, com en els dos últims dies, l’equip de treball va estar format per 90 bussejadors, a més de 13 professionals estrangers i cinc Navy Seals tailandesos per fer el recorregut amb els nois. S’hi va afegir un altre bussejador, suposadament per acompanyar l’entrenador. Després de ser salvats, tots els menors van ser traslladats a l’hospital de Chiang Rai, que és a uns 60 quilòmetres de l’àrea de la cova, on s’estan recuperant. A hores d’ara, la petita població de Mae Sai es buida d’ambulàncies, d’helicòpters, de policies i, també, de periodistes.

Informació controlada

La jornada va començar amb un altre degoteig de notícies per part de les autoritats tailandeses. Després d’anunciar que es tornava a posar en marxa l’operatiu de rescat, es va intentar calmar la set informativa amb alguns detalls del rescat i de la situació dels nens. Es va explicar que els quatre primers de sortir ja s’havien vist amb els seus pares, però ho havien fet a través d’un vidre que els separava. El secretari de salut pública, el metge Jessada Chokdamrongsuk, va confirmar que els nois han d’estar en quarantena a causa la feblesa del seu estat físic. Tots pateixen problemes menors i van arribar amb temperatures baixes a l’hospital. Dos dels nens tenen infeccions pulmonars, però es creu que cap tindrà seqüeles. Psicològicament, també són “molt forts”, va anunciar Jessada.

Fenomen mundial

Al nord de Tailàndia encara estan sorpresos per la gran quantitat de voluntaris, periodistes i curiosos que han vingut de tot el món. I les xarxes socials s’omplen de missatges d’agraïment per als “vertaders herois” d’un rescat que ha sigut l’esdeveniment de l’any. Fins i tot durant la Copa del Món, en un país que, tot i no tenir equip de futbol, viu el Mundial com si l’hi anés la vida. Però de sobte l’interès pel que passa als camps de futbol ha deixat de ser important. Alguns diuen que és perquè tot pare s’imagina la situació, però no falten els que pensen que, finalment, l’alegria és que es pot parlar d’una notícia d’esforç internacional amb un final feliç.

Tot i així, molts van voler recordar que, al mateix moment que la cova es buidava, començaven els rituals funeraris pel bussejador mort als seus passadissos. Alguns es van preguntar per què no es va donar més importància a la seva mort. Tampoc s’ha parlat gaire de la situació al sud del país, a Phuket, on van morir desenes de turistes xinesos durant l’accident d’un vaixell la setmana passada. El Govern tailandès, que va destinar recursos il·limitats a la cova de Tham Luang, s’ha limitat a culpar l’agent turístic xinès. Però avui no és el dia per a això, diuen els tailandesos. Perquè el que sí que és cert és que la missió impossible, finalment, es va convertir en missió complerta

mestres

Hi ha almenys 3.238 estudiants a Catalunya que aquest any han decidit tirar per mestres. Almenys aquest és el nombre de persones que es van presentar a mitjans de juny a la prova d’aptitud personal (PAP) que s’ha de superar per començar un grau en educació. Però no totes podran dedicar-s’hi: quatre de cada 10 aspirants a mestre no és apte per ser-ho perquè han suspès la PAP, que aquest any s’ha fet per segon cop a Catalunya.

En total, a la primera convocatòria han aprovat el 59% dels estudiants que s’hi van presentar, 12 punts menys que l’any passat, en què la taxa d’aprovats va ser del 71%. Aleshores s’hi van presentar 2.713 persones i van superar les proves 1.920, mentre que aquest any s’hi han presentat 500 persones més i també han passat la prova 1.914. El nombre d’aprovats podria augmentar una mica perquè aquesta setmana s’han revisat unes 600 proves d’estudiants que no estaven d’acord amb la qualificació, i a finals de juliol els que van rebre un no apte podran tornar-ho a intentar en una convocatòria extraordinària.

Sigui com sigui, ara per ara el 40% dels qui volen ser mestres no podran estudiar educació infantil o primària a les vuit universitats catalanes que imparteixen aquests graus. Els experts consultats per l’ARA no entenen quin motiu hi pot haver en l’augment dels suspesos d’un any per l’altre, però avisen que la xifra evidencia que calia un “mínim filtre” per accedir als graus d’educació. “El que no pot ser és que un expedient brillant a batxillerat o a la selectivitat sigui suficient per entrar en una carrera en què es necessiten moltes altres condicions”, apunta Josep Maria Cornadó, coordinador de la prova. “Si en una prova així aprovessin el 100% dels estudiants voldria dir que està mal dissenyada”, raona.

Fa tot just cinc anys, per estudiar per ser mestre d’educació infantil o primària es necessitava aproximadament un 6 a les universitats públiques i els estudiants que no tenien la nota de tall necessària podien recórrer a alguna universitat privada. Però el 2013 es van començar a engegar mesures per transformar profundament aquests graus amb l’objectiu de prestigiar l’ofici de mestre. Pilotats des del programa MIF, que impulsa el Govern i les universitats, es perseguia la idea de fer més exigents els requisits per entrar en el món de la docència, amb l’argument que per ser mestre no es necessita tant saber coneixements acadèmics com tenir unes capacitats personals i vocacionals.

“L’objectiu no és eliminar aspirants, sinó que la gent que vulgui fer aquesta carrera tingui consciència que no es pot fer perquè sí, sinó perquè tens voluntat i vocació de fer-la”, assegura Miquel Martínez, professor de pedagogia de la UB i coordinador del programa MIF.

Primer, un 5 a les llengües

La primera mesura, el 2013, va ser reclamar als nous matriculats una nota mínima de 4 a català i castellà a la selectivitat i una mitjana de 5 entre les dues matèries. Un de cada deu aspirants en va quedar fora. La segona mesura es va implantar l’any passat: els estudiants, al marge de les notes mínimes de català i castellà, han de superar també la PAP. Consisteix en dues proves: una avalua la competència comunicativa i el raonament crític, i l’altra la competència lògica i matemàtica. Catalunya és l’única comunitat de l’Estat que fa aquestes proves, que -amb dificultats- van aconseguir el consens de la comunitat educativa.

Ara bé, mentre que ningú dubta que els qui volen ser mestres han d’acreditar unes competències personals i emocionals concretes, hi ha veus que posen en dubte que la prova actual avaluï realment aquests requisits. És, per tant, una paradoxa: hi ha estudiants que queden fora de la carrera de docent perquè no superen una prova que -diuen- no té en compte realment la seva vocació. “Es fan servir criteris exclusivament acadèmics”, apunta Boris Mir, director adjunt d’Escola Nova 21, la plataforma en favor d’una transformació educativa.

Els exàmens d’aquest any s’assemblen força als de l’any passat. En la prova de competència comunicativa s’hi inclouen preguntes tipus test de comprensió lectora, exercicis de síntesi i ortografia i una redacció. En la prova matemàtica hi ha bàsicament problemes de càlcul. “Si parlem de coneixements, és una prova per fer a 4t d’ESO”, afirma Cornadó. El coordinador de la PAP admet que la prova actual no avalua “competències no cognitives, com l’empatia, l’assertivitat i la comunicació”, però es mostra confiat a trobar mecanismes per fer-ho ben aviat. “La situació idònia seria fer entrevistes personals, però això no és sostenible. Trobarem la manera de captar si els estudiants tenen el lideratge que es necessita”, assegura.

Valorar l’experiència prèvia

Des del MIF estan treballant en aquest sentit. “Hem de completar la selecció amb una valoració del currículum previ dels estudiants: si són pròxims al món de l’educació, del voluntariat, del lleure...”, diu Miquel Martínez. Avisa del risc que, si només es té en compte la selectivitat i la PAP -que igualment es fixa en criteris acadèmics-, “gent amb molta vocació no hi entri”. “Cal tenir les dues coses: uns coneixements mínims i també la personalitat per fer aquesta feina”, sentencia.

I què en pensen els alumnes? “És positiu que hi hagi aquestes proves perquè la de mestre és una professió molt seriosa i hi han d’entrar persones que, com a mínim, tinguin la potencialitat de ser un bon mestre”, apunta Marta Perich, membre fundadora de l’associació Aprenem x Educar. L’entitat també és partidària que es valorin aspectes com el compromís social amb l’educació, el treball en equip i la capacitat crítica abans d’entrar a la universitat. Tot plegat, diu, perquè “ni tenir un 9 garanteix ser un bon mestre ni treure un 4 vol dir ser un mestre dolent”.

Aprenent x Educar: volen formar-se més

L’associació Aprenent x Educar va néixer l’octubre passat a la Facultat d’Educació de la UB quan un grup d’estudiants, inquietes perquè detectaven mancances en el grau que estudiaven, van decidir tirar pel dret, autoorganitzar-se i ampliar la seva formació. Al principi feien xerrades i debats sobre temes que els preocupaven i que lamentaven que no entressin en el pla d’estudis: la neurociència, la sexualitat i la diversitat a l’aula o les noves metodologies d’aprenentatge, entre d’altres. Amb els mesos, l’associació ha anat incorporant la visió de professors universitaris i experts, i ara s’organitzen en diferents comissions de treball i s’han obert a altres universitats. L’entitat ha acabat transformant-se en una eina per “empoderar” els docents, no només ampliant-ne la formació sobre continguts acadèmics, sinó també de manera més global, potenciant l’esperit crític dels professionals de l’educació.