judici

Si no fos per la gravetat -gens fictícia- que afecta els dotze encausats, el judici de l’1-O podria semblar a estones una estranya sitcom. Els traspaperaments de l’equip de Fiscalia, les seves confusions freqüents, les dificultats a l’hora de fer que els funcionaris mostrin les proves correctes als monitors... Hi ha moments que sembla que Rowan Atkinson, en la seva encarnació de Mr. Bean, apareixerà en escena i començarà a disparar absurdes preguntes als acusats. És un contrast que funciona bé, dramàticament, el que es crea entre la formalitat de les togues i els disbarats que salpebren els interrogatoris.

Per part dels independentistes, també hem vist algunes catalanades que feien somriure i servien com a vàlvula d’escapament de la pressió acumulada. Els mateixos autors de les relliscades eren capaços de fer broma en el moment d’adonar-se del trabucament. (I, per cert, als columnistes de la caverna que ho aprofiten per dir que si el castellà a Catalunya blablablà, proveu vosaltres de parlar amb el nivell tècnic requerit per al judici, i la tensió inherent, en un idioma que no és la vostra primera llengua.)

Però, de llarg, el personatge més interessant és el del president del tribunal, Manuel Marchena. La seva exquisidesa en el tracte i la insistència en els drets dels acusats és tan excessiva que resulta sospitosa. Sobretot sabent que el portaveu del PP al Senat, Ignacio Cosidó, es vantava en un whatsapp que controlaria el Suprem per darrere si ascendien Marchena com a president del Consell General del Poder Judicial. La revelació del missatge va provocar que s’autodescartés, la qual cosa evidencia que, en el dramatis personae, el seu personatge és qualsevol cosa menys pla.

A Marchena fa dues setmanes que el veiem competent i delicat. Té prou cintura per acceptar somrient que l’equip d’advocats de Jordi Cuixart insistís en posar un vídeo -de rellevància opinable- que va fer que tronés a la sala el Passi-ho bé de La Trinca, cantat pels congregats del 20-S. El gran misteri d’aquest judici és esbrinar si la seva suavitat en les formes amaga un Douglas Stamper de House of cards : algú exquisit en les formes públiques, però implacable executor de les ordres que rep d’instàncies superiors.

En tota aquesta posada en escena -un judici és litúrgia i cerimònia- hi ha un punt d’irrealitat que acabarà de cop el dia que es dicti sentència. Diuen que l’emissió dels processos a la televisió predisposa el públic a la condemna i crea empatia amb l’acusació. Però, si més no a Catalunya, i veient les actuacions de les parts, dubto que s’estigui produint aquest efecte decantador. I que les televisions espanyoles renunciïn a convertir el judici en un esdeveniment mediàtic -tot i la seva potencialitat- evidencia la inseguretat que els genera tot plegat.

Senegal

A primera hora del matí de diumenge es repetia la mateixa imatge a la major part dels col·legis electorals del Senegal: llargues cues a la porta i una espera serena. Els votants més matiners ocupaven posicions des de les cinc del matí, tres hores abans de l’obertura dels centres. S’evidenciava la convicció amb què la ciutadania volia participar en l’elecció del president de la república al Senegal. Seguint la tònica de la campanya, la jornada es desenvolupava en un clima d’absoluta tranquil·litat, només trencada per incidents molt aïllats.

Els electors van fer front a un escenari inèdit, i fins a l’últim moment pocs analistes es van atrevir a fer un pronòstic. I és que entre els cinc candidats que van arribar a la recta final no hi havia cap dels dos partits històrics senegalesos, els que van estar al poder fins a la investidura de Macky Sall el 2012. El Partit de la Democràcia Senegalesa (PDS) i el Partit Socialista (PS) van perdre els seus candidats, Karim Wade i Khalifa Sall, respectivament, a causa de decisions judicials relacionades amb casos de corrupció, però molt controvertides i amb una ombra d’instrumentalització política.

Amb tot, a primera hora de dilluns e l g overn afirmava que el president, Macky Sall , havia aconseguit la victòria a mb un mínim del 57% dels vots, si bé la Comissió Electoral del paísencara no havia anunciat els resultats oficials.

D’altra banda, aquestes eleccions han sigut les primeres amb el sistema de patrocini que exigeix l’aval d’un nombre d’electors per validar la candidatura. El sistema pretenia eliminar de la cursa les candidatures improbables, però això també va ser interpretat com una manera de suprimir contrincants. A més, es van reordenar els col·legis electorals i es va canviar el carnet d’elector, el document necessari per poder votar.

Aquestes novetats van ser els temes de conversa més recurrents de la jornada. Ja a primera hora del matí, amb els col·legis acabats d’obrir, el Babacar, un taxista dakarià, es queixava irat que no havia rebut el carnet d’elector i que no podria votar. “Sigui com sigui, els polítics són tots uns imbècils”, sentenciava irritat.

Feia dies que el repartiment de carnets era motiu de queixa, i diverses organitzacions de la societat civil van parlar de més de 100.000 documents sense entregar. Ahir es reproduïen, i en alguns casos s’amplificaven, els casos d’electors que no havien pogut votar per canvis en el seu col·legi electoral. Fins i tot alguns ministres de l’anterior govern es van trobar en situacions confuses en aquest sentit.

Elevada participació

La participació es va elevar fins al 57% del cens, de més de 6 milions de senegalesos, segons fonts dels dispositius de vigilància electoral de la societat civil. Als últims comicis presidencials, el 2012, només van votar a la primera volta un 51%. La situació política havia generat una calma tensa: tres dels cinc candidats a l’elecció es presentaven com a ferms aspirants, i un d’ells, Ousmane Sonko, presentava la candidatura més trencadora.

Sonko ha sigut en realitat la gran sorpresa de la campanya i, més enllà dels resultats, un dels principals atractius. Fa menys de dos anys va aconseguir el seu escó a l’Assemblea Nacional i des d’aleshores i sense el suport d’una gran estructura de partit ha anat construint paral·lelament el seu discurs i la seva imatge pública. El seu discurs es basa en propostes innovadores i arriscades amb un to nacionalista, de trencament dels vincles de dependència i desigualtat, des de la renegociació dels contractes d’explotació de recursos naturals fins a la sortida del franc CFA (la moneda sota tutela francesa) o el debat al voltant dels Acords de Partenariat Econòmic, que ell assegura que no són beneficiosos per al país. La seva imatge pública ha connectat amb els joves del món urbà i s’ha fet fort sobretot a les xarxes socials i a la diàspora europea.

Brecht a madrid

Encara que no es comparteixi, perquè es poden defensar altres opcions respectables i potser millors, cal acceptar que la independència de Catalunya és un objectiu legítim i ben comprensible. Ara bé, tant la independència com qualsevol altra opció necessiten un requisit previ: la constatació que hi ha una majoria suficient de ciutadans catalans que manifesten formalment que la volen. Durant els últims anys, el Govern ha actuat amb presses i oblidant o passant per sobre d’aquest pas previ. I per la part espanyola hi ha hagut una tossuda incapacitat de fer cap proposta alternativa o d’acceptar cap negociació, desviant el tema al poder judicial. El resultat ha estat el bloqueig, l’enfrontament i la frustració. No serà fàcil sortir-ne si cap de les dues bandes no admet errors estratègics, cosa que en alguns moments ha semblat que passava però de forma massa tímida, segurament per no donar la impressió de fer passos enrere respecte a les promeses d’uns i altres (la baixada del suflé, o la independència fàcil en 18 mesos...).

Escric això sota l’efecte de tres situacions preocupants. Primera, la celebració d’un judici que intenta, sense prou raó, convertir en greus delictes actuacions polítiques discutibles però que no justifiquen ni els relats manipulats, ni la qualificació penal, ni les mesures preventives dictades. En segon lloc, l’anunci de noves eleccions que estan agreujant la situació a l'afegir mentides, desqualificacions i insults personals a allò que hauria de ser un enfrontament ideològic. I finalment, l’enfrontament d’algunes autoritats catalanes, i de part de la societat civil, amb les institucions de la UE, potser pensant erròniament que així es pot forçar el seu suport.

1. L’actuació espanyola. No em cal estendre'm gaire en qualificar l’actuació del govern del PP, que crec fonamentada en una visió antiquada dels estats, en una concepció equivocada de la unitat en una societat plural i en un reflex emotiu de la voluntat de revisar de forma retrògrada el pacte de la Transició i la Constitució; pacte que penso que cal actualitzar, però en un sentit contrari, per adaptar-lo als nous temps. Existeix un quart fonament, i aquest sí que es correspon amb la realitat, que és el convenciment que per la via de l’enfrontament tindran les de guanyar, perquè tenen les armes polítiques i jurídiques que necessiten i que Catalunya no té, i tenen els suports exteriors (especialment europeus), que, si no cometen cap error important, no els fallaran.

El partit socialista, mentre era a l’oposició, predicava idees com la plurinacionalitat o l’estat federal, que crec que reflectien el seu pensament real; però en moments crítics, penso que equivocadament, va fer passar per davant el seu “sentit d’estat”, i va donar suport a polítiques del PP. Una vegada al govern, ha flexibilitzat clarament les actituds tancades del PP, però no ha tingut prou valentia per encetar una veritable estratègia de negociació. A aquest trencament hi ha contribuït també el govern independentista. Tots dos governs han de revisar estratègies. Vull parlar ara només de les del govern català. Deixo per a un altre moment les del PSOE.

2. L’estratègia catalana. He explicat sovint alguns dels que jo veig com els errors estratègics del Procés. No haver valorat adequadament les dificultats reals fruit de les forces respectives, o potser haver-les volgut amagar. No haver mesurat bé la importància de les aliances exteriors i molt concretament les esperables actituds dels estats de la UE, compromesos amb un dels seus socis més importants. No haver sabut treure profit dels errors de l’Estat que van tenir un impacte important a la UE, com ara la violència policial de l’1 d’Octubre, impactes que van quedar 'compensats' per actuacions equivocades o il·legals com la DUI. I haver buscat enfrontaments amb les autoritats europees com les declaracions del president Puigdemont en què posava en dubte la conveniència de seguir a la UE, les crítiques a la “neutralitat i passivitat” europea, l'ocupació de la seu barcelonina de la Comissió Europea, o la recent desqualificació del Parlament Europeu feta pel president Torra...

3. Cal reclamar política i fer política. Això vol dir, entre altres coses: fermesa però paciència; no descartar solucions alternatives; buscar una àmplia majoria social al voltant d’alguna d’aquestes solucions; no pensar que la manera d’aconseguir el que es vol és desprestigiant l’Estat; comprendre millor els interessos de les altres dues parts; buscar suports a l’Estat que no obliguin a renegar de la identitat espanyola; entendre que per a la UE serà difícil acceptar solucions que la perjudiquin; mantenir amb declaracions, però també amb fets, l’exigència de diàleg i de negociació, tant a Catalunya, com a Espanya, com a la UE. Vull pensar que no serà fàcil, però que es pot canviar la visió dels altres dos. En tot cas, espero que el 28 d’abril el bloqueig no es converteixi en una situació pitjor, com va passar a finals del 2017.

Rull

El ple del Tribunal Constitucional ha admès a tràmit el recurs d'empara presentat pels diputats de Junts per Catalunya Jordi Turull i Josep Rull en contra del seu empresonament provisional. L'alt tribunal ja va admetre a tràmit fa un mes els recursos presentats tant per Oriol Junqueras com per Jordi Sànchez en el mateix sentit, així com un que demanava el trasllat a Catalunya i un altre que reclamava el permís a l'exlíder de l'ANC per assistir als plens. Al febrer també va admetre a tràmit un altre recurs d'empara de Sànchez i Jordi Cuixart sobre vulneració de drets fonamentals. És molt poc habitual que el TC admeti a tràmit aquests recursos. És més, sol passar en menys d'un de cada deu casos. Però en el cas dels dirigents independentistes ho està fent amb tots.

Segons fonts de les defenses, és una manera de paralitzar el camí per recórrer davant del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) d'Estrasburg. Fins que no s'esgoten totes les vies judicials en un estat no es pot recórrer a la justícia europea. En el recurs, presentat el 25 de maig, tant Turull com Rull argumentaven que la mesura cautelar de presó preventiva vulnera el seu dret a la participació política i a tenir un jutge imparcial. Ara el TC dona deu dies al Tribunal Suprem perquè enviï la documentació relativa a la causa per rebel·lió.

L'alt tribunal també rebutja la mesura cautelar de suspendre la presó provisional, tot i que dona un termini de tres dies tant a la fiscalia com a Turull i Rull perquè "formulin al·legacions al respecte". El ple rebutja també la mesura cautelaríssima per instar el govern espanyol a publicar els seus nomenaments com a consellers perquè ja no és possible.

El TC tramita ara un recurs de Cs contra el debat de la llei del referèndum

El ple del Tribunal Constitucional ha admès a tràmit aquest dimecres el recurs d'empara presentat per Ciutadans en contra dels acords del ple i de la mesa del Parlament el 6 de setembre passat que van permetre el debat i l'aprovació de la llei del referèndum. L'alt tribunal mou fitxa quatre mesos després que ja donés la raó al PSC en un recurs d'empara molt semblant, declarant nul l'acord de la mesa del Parlament que va permetre la tramitació i l'aprovació de la llei del referèndum. Concretament, va considerar que es van vulnerar els drets dels diputats perquè no van admetre la sol·licitud del dictamen del Consell de Garanties Estatutàries. De fet, ja fa mesos que el TC va tombar la llei del referèndum i tots els acords dels plens de desconnexió.

por

He tingut la temptació d’escriure sobre la final de Copa del Rei de bàsquet i els esperpèntics segons final. Però és tan ridícul el que està fent el Madrid que no cal entrar-hi més. Crec que qualsevol persona adulta, sense bufanda lligada al front, veu la hipocresia que hi ha en les queixes dels blancs. El que és una vergonya, admirat Felipe Reyes, és que el madridisme i els seus servils altaveus posin el crit al cel per l’última jugada i obviïn l’agressió de Randolph a Singleton. Us hauria de caure la cara de vergonya a tots.

També he tingut la temptació de situar el focus en el rècord d’expulsions de Sergio Ramos, però veure’l barbutir mentre enfila el túnel de vestidors abans d’hora ja forma part de la normalitat. El que, en canvi, no és tan normal és que els futbolistes en actiu se signifiquin en qüestions polítiques. Després que ho fessin els bascos en favor dels presos polítics, diumenge ho va fer el capità del Girona, Àlex Granell. I a sobre al Bernabéu. I a sobre després de guanyar-hi.  “Aquesta victòria és una manera de mostrar el nostre suport als polítics jutjats injustament”, va dir Granell. Per fi algú amb altaveus dins del món de l’esport català parla clar. Tot i que, de fet, el gironí simplement va reflectir el que pensen 3 de cada 4 ciutadans d’aquest país. Ja tocava que algú s’allunyés de tòpics per por de les represàlies.

Fa uns mesos vaig llegir l’admirada Laura Ràfols parlant sobre la necessitat dels esportistes de preservar la seva intimitat política. En això hi discrepo. L’exportera blaugrana escrivia a l’ARA un argument sòlid sobre per què els futbolistes molts cops no volen significar-se políticament. “Si parlem sobre el que pensem, es passa de jutjar-nos pel que fem com a esportistes a criticar-nos pel que pensem”, deia ella. De raó no n'hi falta. Però crec que la dimensió social de l’esport –especialment del futbol– els obliga precisament a parlar amb claredat. La seva opinió, només faltaria, és una més, i segur que la majoria de cops les seves paraules no tenen el robust argumentari de catedràtics o especialistes experts en la matèria. Però, tot i això, els esportistes tenen un altaveu molt potent i, per tant, han de saber usar-lo amb determinació i alhora responsabilitat. Fins que no puguin parlar sense por de les represàlies de marques, federacions o clubs no serem una societat madura en què es respecti la llibertat d’expressió. I ja m’anticipo: el futbol és política. Sempre ho ha sigut. I compte amb aquells que no opinen sobre un tema perquè no es volen polititzar: el silenci també és posicionar-se, és preservar l’'status quo'.

microronyons

Se'n diuen organoids i són una de les grans promeses de la medicina del futur. En essència, són estructures cel·lulars gairebé microscòpiques que s'han format artificialment i que tenen la capacitat de créixer i d'efectuar la funció d'un òrgan o un teixit determinat. Justament això és el que han aconseguit un equip d'investigadors de l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC) a partir de cèl·lules mare humanes que han estat reprogramades per generar microronyons funcionals. La fita es publica a la revista 'Nature Materials'.

No és la primera vegada que un equip de recerca internacional assoleix aquesta fita. Altres equips que investiguen en el mateix camp ho han aconseguit abans amb un cert nivell d’èxit. Però cap metodologia és tan ràpida com la concebuda a l'IBEC ni tampoc s'havia arribat al nivell de funcionalitat que han assolit.

Els microronyons de l'equip català, dirigit per Núria Montserrat, investigadora ICREA del centre, es formen en una vintena de dies i tenen característiques similars al teixit embrionari que dona lloc al ronyó durant el segon trimestre de gestació. Mai s'havia arribat tan lluny. Al treball hi han participat investigadors de l'Hospital Clínic de Barcelona i de l’Institut Salk de San Diego, a Califòrnia.

Els microronyons generats al laboratori parteixen de cèl·lules epitelials humanes (de la pell) que han estat reprogramades fins a l'estadi de cèl·lules mare pluripotencials i, per tant, amb la possibilitat de diferenciar-se en qualsevol tipus de cèl·lula d'un òrgan o teixit. En el cas de l'equip de Montserrat, les cèl·lules mare es diferencien en cèl·lules renals. Convenientment disposades, formen microestructures en tres dimensions (microesferes) que fan funcions similars a les d'un ronyó d'un fetus de fins a sis mesos. Per tant, gairebé viable.

Aquest "gairebé", puntualitza la investigadora Núria Montserrat, no és gens imminent. "El somni de ronyons generats per bioenginyeria és ara com ara molt llunyà", clarifica. El que no ho és gens és la possibilitat d'emprar aquests microronyons per provar nous fàrmacs en condicions molt pròximes a la realitat. De fet, explica, les microesferes implantades en els ronyons de pollastre "han seguit creixent, les cèl·lules renals s'han diferenciat i organitzat de manera correcta" i, el que era més difícil a priori, s'han generat les condicions per a la formació de capil·lars sanguinis.

Cap al ronyó artificial?

L'ús dels microronyons com a plataforma per al test de fàrmacs representa un pas endavant en el camp de la medicina personalitzada, ja que es poden generar a partir de les cèl·lules del mateix pacient, i comprovar en ells l'efecte de fàrmacs per combatre el dany renal en casos com la diabetis, càncer renal o algunes formes de tumors pediàtrics.

Montserrat també descriu la possibilitat de combinar diverses tècniques com ara l’edició genètica, la reprogramació cel·lular i la impressió en 3D per generar teixit renal a partir de cèl·lules d’un pacient. Seria una fita a mig camí entre l’obtenció d’un òrgan artificial al laboratori mitjançant tècniques de bioenginyeria i els microronyons que s’han aconseguit desenvolupar.

En el cas del teixit artificial, explica, es podria “editar” l’ADN de manera que es corregís o s’eliminés una mutació específica i implantar-lo en el malalt per reparar el mal funcionament del ronyó. L’IBEC i altres centres internacionals treballen en aquesta aproximació en el marc de la medicina regenerativa no només per a ronyó, sinó també en teixit cardíac i d’altres òrgans.

el triplet

Desenganyem-nos. El Barça aquesta temporada s’ha proposat guanyar la Champions i hi ha una mena d’obsessió per aquest títol. I això és degut bàsicament al fet que el teu etern rival últimament les ha guanyat com qui fa xurros. I allò que no tens, és el que vols. Els blaugranes han guanyat moltes més Lligues i Copes que els blancs, però sembla que fins que no guanyes el que ells guanyen, estàs un nivell per sota. L’ase d’en Mora, de quantes en veu se n’enamora. O com diuen allà Madrid, culito veo, culito quiero.

Perquè els de Florentino Pérez també tenen una obsessió des de fa temps que no poden evitar-la. Em refereixo al triplet. No poden suportar que el Barça hagi aconseguit dues vegades a la seva història la triple corona, és a dir guanyar Champions, Lliga i Copa; i ells no ho hagin fet mai. I sempre que poden treuen el tema. O directament des del club o ja se n’encarrega la premsa que se’n parli. Només s’ha de fer una ràpida cerca a Google amb les paraules Florentino i Triplet i veureu la quantitat d’articles, declaracions i confidencials que s’han escrit i els últims anys sobre aquest tema als mitjans espanyols. Sobretot a principi de temporada. A mesura que avança i els eliminen d’alguna de les tres competicions, la cosa ja desapareix.

Però aquest any passa una cosa que feia temps que no passava: estem al mes de febrer i encara tenen opcions de triplet. I clar, se’n parla. Perquè a més venen de molt avall. Sobretot la Lliga, que ja la donaven per perduda, i ara tot i la diferència àmplia de punts amb el líder, el fet que n’hagin retallat alguns en les últimes setmanes els fa tornar a somniar. Passen de zero a cent amb una rapidesa increïble. Igualment, però, també poden passar de cent a zero de manera fulminant l’última setmana de mes en què s’enfrontaran en quatre dies dues vegades al Barça, a la Copa i a la Lliga.

I la Champions? Doncs ja estan en aquella fase que tant els agrada, on, amb una mica de sort, lesions dels rivals, àrbitres despistats i porters erràtics no saps com l’acaben guanyant. Contra l’Ajax ja hem pogut veure algun d’aquests factors. Els holandesos van fer un bany al Madrid però amb pilotes al pal, errades dels davanters sols contra el porter i per si fos poc… el VAR. La tecnologia ha arribat a la Champions per ajudar encara més al Madrid. Des que van començar la campanya per aquell penal a Vinicius tot els ha anat de cara. Segur que és casualitat.

lleis

Els acusats al judici del Tribunal Suprem no tenen l’espasa de Dàmocles sobre els seus caps. Al sostre de la sala, hi ha un enorme anacronisme: el fresc, d’estil barroc però pintat el 1920, de Marceliano Santa María Sedano titulat 'La Ley triunfando sobre el mal'. Una declaració de principis. La Llei està encarnada per la figura d’una deessa militar, amb casc i cuirassa, que aguanta amb les mans les brides de dos cavalls blancs i que té als peus una caterva de malfactors que representen al·legòricament alguns dels mals de l’època.

La pintura que representa la Llei "triomfant" sobre el mal permet reflexionar sobre el conflicte entre la llei i la democràcia. Un conflicte d’escala global, que oposa la lògica de l’estat de dret a la lògica dels sistemes democràtics. L’estat de dret, com és sabut, busca preservar la llei, fonament i garant de l’'statu quo', mentre que els principis dels sistemes democràtics busquen canalitzar i donar forma a les demandes pacíficament i democràticament expressades per la ciutadania: en democràcia, el poder ('krátos') deriva del poble ('dêmos').

No estranya que en un sistema jurídic com l’espanyol, que encara no ha fet la seva transició democràtica, la llei pretengui imposar-se als principis que haurien de regir un sistema democràtic

En països de continuada tradició parlamentària i democràtica (dins dels quals, i és una evidència històrica, no hi ha l’estat espanyol), l’estat de dret està sotmès als principis dels sistemes democràtics: una llei és vàlida mentre compta amb l’acceptació i el reconeixement del 'poble', únic dipositari de la sobirania, que li atorga legitimitat: quan manca aquesta acceptació i reconeixement, la llei ha de ser modificada d’acord amb el principi de la voluntat popular. L’estudi de la tradició parlamentària britànica a partir de la Gloriosa de 1688, o de l’assemblearisme francès a partir de 1789, o de la revolució americana a partir del Congrés Continental, il·lustra a bastament no només sobre la base democràtica dels estats de dret moderns, sinó també sobre la necessària adequació de les lleis i de l’estat de dret a les demandes ciutadanes, fins i tot quan aquestes modifiquen radicalment l’'statu quo' fins a l’extrem de donar lloc a un estat de dret substitutori.

A l’estat espanyol, tanmateix, s’ha estès en els últims anys una idea realment peregrina: “La democràcia es basa en el compliment de la llei”. No hi ha, i cal dir-ho, precedents internacionals per a aquesta barbaritat jurídica. No és l’estat de dret el que fonamenta la democràcia: és la democràcia que funda l’estat de dret. No estranya, però, que al país de la Santa Inquisició i la Contrareforma es pretengui imposar la llei a la voluntat democràtica popular. I no estranya tampoc que en un sistema jurídic com l’espanyol, que encara no ha fet la seva transició democràtica, i que en principis, estructura i persones manté una continuïtat ininterrompuda amb el franquisme, la llei pretengui imposar-se als principis que haurien de regir un sistema democràtic mínimament homologable als paràmetres internacionals. Per això no estranya, tampoc, la pintura de la Llei triomfant sobre el mal, perquè, ¿no és sobre la injustícia que hauria de triomfar la Llei?

La integritat territorial, en realitat, és preconstitucional, perquè deriva de la Ley de Principios del Movimiento Nacional franquista (1958)

Durant els dos primers dies del judici a la democràcia, en què es pretén criminalitzar i convertir en delicte l’exercici de drets fonamentals, hem tingut ocasió d’escoltar una mena de prolegòmens formals. Les diferents defenses han exposat un llistat aclaparador (“massiu”, ha dit Javier Zaragoza, fiscal del Suprem: i, en això, té tota la raó) de les restriccions i vulneracions de drets i llibertats fonamentals que s’han produït en el desenvolupament de la causa, sense que, com han argumentat, pugui haver-hi llei que les restringeixi o vulneri, ja que l’exercici d’aquests drets i llibertats fonamentals està emparat per tractats internacionals d’obligat compliment fins i tot per a un estat tan poc respectuós amb les seves obligacions jurídiques internacionals com l’espanyol. Les acusacions, al contrari, a través de les intervencions orquestrades de la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat i del partit feixista Vox, han argumentat que el principi constitucional de la integritat territorial està per sobre de l’exercici d’aquests drets i llibertats fonamentals i que, de manera recíproca, els drets i les llibertats fonamentals poden ser restringits, vulnerats i suspesos si posen en qüestió la integritat territorial. Però, com ha assenyalat un brillant Benet Salellas, “no existeix un dret fonamental a la unitat territorial”. I és que la integritat territorial, en realitat, és preconstitucional, perquè deriva de la Ley de Principios del Movimiento Nacional franquista (1958), que l’estableix com a primer principi quan formula la “unitat” d’Espanya i que dona forma al principi metafísic de la Constitució de 1978: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola” (art. 2).

Amb aquest judici del Suprem, que pretén imposar la llei per sobre de la democràcia (la Llei triomfant sobre el mal?), l’estat espanyol ha entrat en un forat negre del qual, tal com estan assenyalant els observadors internacionals vigilants del respecte als drets humans i la premsa internacional de referència, difícilment en podrà sortir indemne si continua per aquesta deriva perversa i antimoderna.

aleña

Arturo Vidal té unes característiques molt definides, que no enganyen. En partits trencats, de brega, d’intercanvis de cops, el xilè mossega i treu rendiment al seu futbol vertical i sovint descontrolat. Però els culers, malgrat que enguany n’estem veient en més d’una ocasió, ja fa dècades que no estem acostumats al descontrol. És per això que Arturo Vidal ens és un element estrany, una peça que ens costa d’encaixar en el puzle. Com a revulsiu, pot ser un jugador útil i té una trajectòria que l’avala (Juventus i Bayern Munic figuren al seu historial), però com a titular genera murmuris (i també el que no són murmuris) de desaprovació.

Ahir no hi era Arthur, lesionat, i Valverde va optar pel xilè al seu lloc, però a més d’un ens hauria agradat veure Carles Aleñá d’inici. Veure Sergi Roberto d’interior més sovint també m’agradaria, però contra l’Athletic, amb Jordi Alba sancionat i Miranda descartat a última hora, Semedo va fer de lateral esquerre i, per tant, el de Reus va jugar al lateral dret. Amb tot, l’equació per substituir Arthur al final es resumia a Vidal o Aleñá. Tornar a veure Coutinho d’interior sembla una quimera. De fet, el brasiler primer hauria de tornar jugar a futbol, que ja li està costant prou.

Al final Valverde va preferir la trajectòria de Vidal a la joventut d’Aleñá. Una decisió que el tècnic basc va refer a l’hora de partit, quan va fer entrar el futbolista de la casa per un Vidal erràtic que va abandonar la gespa decebut amb si mateix: el xilè va fer un dels seus pitjors partits des que va fitxar pel Barça. Aleñá va entrar quan els blaugranes, amb Messi al capdavant, van començar a rondar (una mica) la porteria rival, malgrat que els intents culers es van acabar diluint, i sort en vam tenir de Ter Stegen. Aleñá tampoc va destacar en un partit fluix en la construcció ofensiva, però estic convençut que si hagués sortit d’inici, gràcies a la seva coneixença d’un joc que porta mamant des de petit, el mig del camp hauria estat més fluït que amb Vidal.

ciencia amb nom de dona

La Biennal Ciutat i Ciència de Barcelona s'estrena amb la iniciativa 100tífiques, un conjunt de xerrades simultànies per reforçar el paper de la dona com a referent científic i fomentar la vocació per la ciència entre els nens i, especialment, les nenes. L'activitat, que es fa amb motiu del dia Internacional de la Dona i la Nena Científica, portarà per primera vegada més d'un centenar de dones del món de la ciència i la tecnologia a 100 escoles catalanes simultàniament.

Les investigadores que participen en la iniciativa s'han reunit aquest dijous al Parc Científic de Barcelona en un acte formatiu organitzat per la Barcelona Institute of Science and Technology (BIST). L'alcaldessa Ada Colau, que ha inaugurat l'acte, ha remarcat el paper "estratègic" de les dones en un "moment de canvi democràtic" per tal d'avançar cap a "una societat més lliure i igualitària". "Necessitem que les moltíssimes dones científiques vagin a les escoles", ha reclamat i ha demanat "que les nenes puguin veure i conèixer la seva feina i la seva passió i veure's-hi reflectides".

Des del BIST, la cap de Programes Acadèmics i Eficiència Organitzativa, Núria Bayó, ha defensat la importància de promocionar el lideratge femení en aquestes disciplines com a "motor per fer avançar la ciència". "A mesura que progressa la carrera científica el percentatge de dones va disminuint", ha lamentat. 

Les xerrades s'inauguraran dilluns amb la conferència d'Ada E. Yonath, premi Nobel de química del 2009, però no seran obertes al públic.

os blanc

Malgrat que acabem de canviar d’any, la contaminació no para de créixer i, per tant, les notícies en aquest sentit continuen sent gens positives. Segons dades del projecte Copernicus de la Unió Europea (UE), que analitza el canvi climàtic al món, els últims 4 anys han estat els més càlids de la història recent de la Terra.

Una tendència ascendent de l’escalfament global que es remata amb les dades del 2018, que va ser el quart anys més càlid des que es tenen dades a nivell global amb fins a 0,4º pel damunt de la mitjana des del 1981. En conjunt, la Terra s’ha situat de mitjana en els 14,7º l’últim any, dues dècimes per sota del rècord de calor assolit l’any 2016. Els últims 4 anys, els termòmetres globals han estat els més elevats des de mitjans del segle XIX.

Mapa global de la diferència de temperatures aquest 2018 respecte a la mitjana | ECMWF

Seguim amb més calor que en l’època preindustrial

Si ens fixem amb les dades globals, la regió que va patir un escalfament més notable el 2018 en comparació amb la mitjana climàtica va ser l’Àrtic, sobretot entre Estats Units i Rússia, al nord de l’Estret de Bering, així com l’arxipèlag de Svalbard. També ha fet més calor del normal en conjunt a les zones continentals d’Europa, Mitjà Orient i oest dels Estats Units.

No obstant, sempre hi ha excepcions, i és que al nord-est de Nord-Amèrica i zones centrals d’Àsia i Rússia les temperatures mitjanes anuals han estat per sota del normal. A Europa, tot i el fred intens que va fer a principis d’any, també s’ha acabat registrant una temperatura anual elevada, amb només dos dècimes per sota dels anys 2014 i 2015, quan es van batre rècords. En concret, la temperatura mitjana dels últims 5 anys ha estat de 1,1º més alta que durant l’etapa preindustrial.    

Evolució de la temperatura del planeta els últims 150 anys | ECMWF

Les emissions de gasos contaminants no paren de créixer

L’informe europeu també revela que la concentració de CO² a l’atmosfera ha augmentat prop de 2,5 parts per milió aquest 2018, segons dades preses des de diversos satèl·lits. Això implica un augment lleuger en comparació a l’any 2017, quan va ser de 2,1 parts per milió a l’any.

Segons els experts, els fenòmens climàtics extrems, com ara els estius molt càlids i secs a gran part d’Europa o l’augment de les temperatures a les regions àrtiques, són senyals «molt alarmants» de cara al futur. «Només combinant els nostres esforços, podrem fer un canvi de tendència i preservar el nostre planeta per a les futures generacions», conclouen els investigadors.

el nepal

Al Nepal tenir la menstruació és un tabú i un risc. Quan les dones tenen la regla són aïllades de la seva família per impures i han marxar de casa. Normalment han de dormir a l'estable dels animals o en una cabana construïda manualment. Aquest dijous una dona i els seus dos fills –de dotze i nou anys– han mort, suposadament, perquè van inhalar fum mentre complien aquest període d'aïllament. I és que la mare havia encès una foguera per passar la nit a la cabana, tal com ha informat el mitjà britànic BBC. 

Al Nepal hi ha noies que moren pel tabú de la menstruació

"La mare tenia les cames plenes de cremades", ha assegurat la policia del districte a l'agència de notícies AFP. A l'espera de l'autòpsia per aclarir les causes de la mort, l'alcalde del districte, Chetaraj Baral, ha mostrat la seva costernació pel cas i ha explicat que han "deixat que la família faci el seu ritual de comiat". 

Un ritual polèmic

Durant el període menstrual les dones són aïllades de les famílies, no es poden acostar als temples religiosos i tampoc poden tocar els homes. "La seva vida està condicionada per la regla", explica Iris Carbonés, una voluntària catalana d'Amics del Nepal que treballa en un projecte per combatre el tabú de la menstruació a la capital, Katmandú. Les dones, durant aquest temps, fins i tot tenen prohibit tocar certs tipus de d'aliments o banyar-se. "Pateixen moltes infeccions perquè normalment van a viure a l'estable dels animals", afegeix. "Parlar obertament de la regla al Nepal és molt estrany", assegura la voluntària. 

I és que el 'chhaupadi' està molt arrelat, sobretot a les zones rurals del Nepal, on un 95% de les dones segueixen aquesta tradició, com és el cas d'aquesta última víctima, del municipi de Bijuri, a l'est del país.

A la capital, Katmandú, també es practica, tot i que el seguiment és molt més baix que a les zones rurals. Tot i això, quan les noies tenen la regla "no es poden acostar als temples i van a viure a casa dels veïns, perquè la família no pot tocar la dona o l'adolescent", explica Carbonés. 

Exili menstrual i mensual

Les dones nepaleses ja s'ha acostumat a aquest exili mensual. Es considera que la menstruació porta mala sort i han de marxar de casa tants dies com duri el període. S'exposen, doncs, a viure en condicions molt precàries, a ser atacades per animals o a patir infeccions a causa de les males condicions higièniques. A més, no tenen accés a productes higiènics per a la regla i utilitzen draps. 

Si bé l'any 2005 el Tribunal Suprem del Nepal va ordenar la fi d'aquesta pràctica, la realitat és ben diferent: segueix afectant la majoria de dones del país. "El govern ha d'educar les comunitats i trencar els mites de la menstruació", aconsella l'organització Human Right Watch en un dels seus informes. En teoria, la pràctica del 'chhaupadi' està condemnada a tres mesos de presó i a 30 dòlars de multa, però la norma no és res més que paper mullat.

nens robats

Les relacions entre Bèlgica i la República Democràtica del Congo (antic Congo belga) després d’anys de colonització encara generen polèmica. La fiscalia federal del país europeu ha demanat que es prenguin mostres d’ADN a 15 nens que van ser adoptats entre el 2013 i el 2015 a la RDC. Sospita, segons els mitjans belgues, que els nens no van ser adoptats d’un orfenat -com creien els pares adoptius-, sinó que van ser segrestats o robats i que els pares biològics encara són vius.

La justícia belga fa temps que va al darrere d’aquest cas. El 2017 van sortir a la llum quatre casos de nens que havien sigut robats a la RDC després que un grup de periodistes belgues en seguissin la pista. Els seus pares biològics van ser localitzats en un poble a uns 850 km de Kinshasa i creien que havien enviat els seus fills a uns campaments d’estiu dels quals mai van tornar. Com explica el diari De Standaard, els nens dels quals s’ha provat el falsejament de la identitat després d’aquest procés encara viuen a Bèlgica. Legalment, una adopció es pot desfer però el jutge també pot considerar que després de tant de temps la millor solució per a la criatura és que continuï amb la família adoptiva.

Tot plegat té l’origen en un canvi legislatiu del 2013, quan les autoritats congoleses van suspendre els permisos de sortida de nens per ser adoptats fora del país argumentant que alguns havien sigut maltractats o adoptats per parelles homosexuals. La prohibició va generar un augment del tràfic de persones per donar sortida a les centenars de sol·licituds pendents, la majoria dels EUA, el Canadà, Bèlgica, Itàlia i els Països Baixos. El 2015 es van desencallar centenars d’aquestes sol·licituds, que havien deixat desenes de nens esperant als orfenats, però ja s’havien disparat els casos irregulars, segons Reuters, que assegura que entre el 2013 i el 2015 van sortir de manera il·legal uns 80 menors de la RDC.

La investigació va portar la fiscalia belga fins a Kinshasa, a la recerca de l’orfenat Tumaini, on haurien sigut adoptades aquestes 15 criatures entre el 2013 i el 2015. Però l’orfenat ja havia tancat. Per això s’ha decidit demanar proves d’ADN a tots els nens que van seguir un procés d’adopció amb aquest orfenat aquells anys. Com explica De Standaard, la fiscalia té indicis que hi havia una estructura organitzada que oferia als pares l’oportunitat d’enviar els seus fills a uns campaments d’estiu a la ciutat. Però en realitat eren enviats a l’orfenat Tumaini i després se’ls ficava en un avió i se’ls entregava a parelles que feia temps que havien sol·licitat l’adopció a Bèlgica.

Això no vol dir que les parelles belgues sabessin que les criatures no eren orfes, sinó robades. “És una situació terrible, aquests pares belgues han estat anys lluitant per aconseguir l’adopció. Com s’explica això als nens?”, diu el diputat flamenc Lorin Parys (N-VA), i recorda també el patiment dels pares biològics que van veure desaparèixer els seus fills fa anys.

La investigació apunta a una advocada belga d’origen congolès que presumptament hauria orquestrat els robatoris d’infants i que ja va ser arrestada durant setmanes quan es van destapar els primers quatre casos. Però sempre ha negat les acusacions. Segons De Standaard, algunes parelles ja haurien accedit a fer les proves d’ADN però d’altres s’hi mostren reticents.

el judici

Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva i Oriol Junqueras volen ajornar l’inici del judici. En un escrit avançat per l’ARA, l'advocat dels diputats de JxCat, Jordi Pina, reclama al Tribunal Suprem que les vistes comencin tres setmanes més després que totes les parts rebin tota la documentació que el tribunal va aprovar aportar a la causa divendres passat en la interlocutòria d’admissió de proves. Abans que els set magistrats assenyalessin el dia 12 de febrer com a data d'arrencada del judici, les defenses d'Oriol Junqueras, Raül Romeva i Jordi Cuixart ja van demanar més temps per preparar el judici, i no han obtingut una resposta concreta als seus escrits. Ara Andreu Van den Eynde, lletrat dels diputats d'ERC, ha tornat a presentar un altre escrit -al qual ha tingut accés l'ACN- en què demana posposar l'inici del judici tres setmanes des que es va comunicar la data d'assenyalament. Per tant, des de divendres passat.

D'altra banda, Van den Eynde també ha impugnat la decisió del tribunal de no facilitar la identitat d'un dels testimonis demanats per la Fiscalia, un mosso d'esquadra que declararà de manera reservada. Apunta que és en la interlocutòria d'admissió de proves quan l'òrgan "ha de revelar la identitat dels testimonis si aquesta es desconeix en cas que alguna de les parts ho hagi sol·licitat motivadament". "Cosa que ha fet aquesta defensa", afegeix.

La disponibilitat d'ordinadors a la presó

Ajornar el judici no és l'única petició que ha fet Jordi Pina al Suprem. Tal com ha avançat l'ARA, l'advocat de Turull, Rull i Sànchez també demana la seva llibertat, perquè a la presó de Soto del Real no tenen accés als seus ordinadors, on guarden el sumari de la causa, i, per tant, se’ls està “vulnerant” el dret a defensa. Fonts d’Institucions Penitenciàries apuntaven ahir al vespre que ja s’havia retornat els portàtils als líders independentistes, després que els centres els inspeccionessin aquests dies per complir amb les instruccions del Suprem de negar-los la connexió a internet. Una prerrogativa de què sí que gaudien a les presons catalanes.

Mentre el tribunal no resolgui aquesta sol·licitud, Pina sol·licita que se’ls retornin els ordinadors i critica que se’ls hagi controlat el material tenint en compte que no s’ha pogut produir cap “manipulació” durant el viatge de Catalunya a Madrid que ho justifiqui. "Són equips que compleixen amb totes les mesures de seguretat que la legislació penitenciària exigeix", es queixa Pina, que demana que els seus representats en puguin fer ús durant tota la jornada.

La petició arriba just després que els dos centres hagin retornat el material als processats, segons fonts d'Institucions Penitenciàries. Els presos no es van poder quedar amb els aparells divendres quan van arribar a les presons madrilenyes i van denunciar-ho perquè argumentaven que els necessitaven per preparar bé la defensa de cara al judici. A les presons catalanes els líders independentistes sí que disposaven de connexió a internet, tal com han explicat ells mateixos en diverses ocasions, però a Soto del Real i Alcalá-Meco no en tindran.

Els aparells han estat retinguts a ingressos durant tot el cap de setmana, cosa que van denunciar els familiars dels presos. Dissabte al matí, la parella de Jordi Sànchez, Susanna Barreda, va criticar que "de moment" no havien pogut entrar amb l'ordinador per preparar la seva defensa, i el mateix president de la Crida, Jordi Sànchez, va dir a través de Twitter que espera rebre'l "immediatament" per afrontar "la defensa amb garanties".

Contingut 

Montserrat

L'abat de Montserrat, Josep Maria Soler, ha demanat perdó aquest diumenge a les presumptes víctimes d'abusos sexuals en l'homilia de la missa que s'ha celebrat aquest matí al Monestir de Montserrat.

"Els meus germans de comunitat i jo mateix vam demanar humilment perdó a les víctimes, ens solidaritzem amb el seu dolor i els oferim el suport de la comunitat", ha afirmat Soler, que ha condemnat els abusos i ha reconegut saber el dolor que causen i com costa cicatritzar les ferides.

MÉS INFORMACIÓ

El Síndic de Greuges investiga presumptes abusos sexuals de monjos a Montserrat

La víctima d'abusos sexuals de Montserrat organitza protestes a Barcelona

Soler ha afirmat: "Els abusos sexuals a menors per part de persones consagrades a Déu ens fan mal profundament" i ha indicat que fereixen la part més vulnerable de les víctimes i treuen la confiança que havien posat en ells.

També ha demanat perdó "a totes les persones a qui el coneixement d'aquests fets ha pogut escandalitzar o fer perdre confiança en institucions d'Església" i ha reiterat la seva condemna rotunda a qualsevol tipus d'abús a menors i la seva voluntat de transparència.

L'abat ha explicat que han creat "una comissió externa que analitzi els casos que es puguin denunciar" i ha anunciat que actuaran en conseqüència, exposaran els resultats de la recerca i seguiran el protocol establert pel Papa.

"Tenim les eines necessàries per aclarir els fets i atendre les víctimes d'una manera justa i evangèlica", ha conclòs Soler.

La veu de les víctimes

Víctimes de presumptes abusos sexuals per part de clergues s'han concentrat aquest diumenge davant el Monestir de Montserrat (Barcelona), per demanar "transparència i depuració de responsabilitats" després dels últims casos que han sortit a la llum, ha explicat el exscout Miguel Hurtado, que va fer públic recentment haver patit presumptes abusos del monjo Andreu Soler.

Hurtado ha organitzat aquesta protesta al costat del britànic Peter Saunders, que també va patir abusos i va ser membre de la comissió antipederastia del Vaticà, i el president de l'Associació Infàncies robades (AIR), Juan Cuatrecases.

Hurtado calcula que les presumptes víctimes poden ascendir a una desena,entre dues persones més que van explicar la seva situació davant mitjans i altres que han contactat amb ell a través d'una adreça de correu que va habilitar, i ha alertat que la xifra encara pot augmentar, encara que alguns no volen explicar-públicament.

que hauria de fer

Heus aquí el petit dilema, lectors. Corrent, em trobo amb una noia joveneta que, a diferència d’altres musulmanes que corren amb roba tècnica per a elles, porta, al damunt del hijab, diversos xals de llana molt grans que l’engavanyen i li pesen i se li enganxen a les bardisses. Avui m’ho ha explicat. Resulta que surt a córrer, perquè es vol aprimar, però la seva mare, que és una dona tradicional, es pensa que surt a caminar (a córrer no la deixaria). Si vol sortir, ha de ser d’aquesta manera. De fet, si es trobés per casualitat algun veí o parent hauria de parar, perquè l'hi espiarien.

Què li dic? Li puc dir que s’ha d’enfrontar a la mare, perquè córrer és un dret que té. Que s’hi ha d’enfrontar, a més a més, per poder anar vestida amb millors condicions. O li puc dir que ha de demanar ajuda exterior (una mare que troba que la seva filla no pot sortir a córrer també deu restringir moltes altres coses). Esclar que també li puc dir que fem trampa. Que amaguem els xals de llana en una bossa, en un arbre, i que jo li deixaré un tallavents lleuger o li compraré, per Amazon, un xandall amb hijab incorporat, i que podem anar a córrer en un bosc més llunyà on cap veí ens pugui veure.

Al final és això últim el que li dic. Que no s’escarrassi en convèncer la mare, que ja és gran i no canviarà, i que ella faci la viu-viu, perquè si s’hi enfronta, potser el que aconseguirem, de moment, és que no la deixi sortir ni a caminar. Que això mateix, amb variacions, és el que jo vaig fer, també d’adolescent, quan el pare no em deixava fer coses. Aquesta petita història (llegiré els comentaris a la versió online del diari per saber què us sembla, lectors, que hauria hagut de fer) és la que em fa pensar, a gran escala, en la necessitat dels pedaços. Hi ha qui diu que els vaixells que rescaten migrants al Mediterrani afavoreixen sense voler les màfies i que “s’ha de solucionar el problema en origen”. D’acord. Però això no ho pots tertulianejar davant d’un nàufrag que s’ofega. De moment, l’has de rescatar.