Senegal

A primera hora del matí de diumenge es repetia la mateixa imatge a la major part dels col·legis electorals del Senegal: llargues cues a la porta i una espera serena. Els votants més matiners ocupaven posicions des de les cinc del matí, tres hores abans de l’obertura dels centres. S’evidenciava la convicció amb què la ciutadania volia participar en l’elecció del president de la república al Senegal. Seguint la tònica de la campanya, la jornada es desenvolupava en un clima d’absoluta tranquil·litat, només trencada per incidents molt aïllats.

Els electors van fer front a un escenari inèdit, i fins a l’últim moment pocs analistes es van atrevir a fer un pronòstic. I és que entre els cinc candidats que van arribar a la recta final no hi havia cap dels dos partits històrics senegalesos, els que van estar al poder fins a la investidura de Macky Sall el 2012. El Partit de la Democràcia Senegalesa (PDS) i el Partit Socialista (PS) van perdre els seus candidats, Karim Wade i Khalifa Sall, respectivament, a causa de decisions judicials relacionades amb casos de corrupció, però molt controvertides i amb una ombra d’instrumentalització política.

Amb tot, a primera hora de dilluns e l g overn afirmava que el president, Macky Sall , havia aconseguit la victòria a mb un mínim del 57% dels vots, si bé la Comissió Electoral del paísencara no havia anunciat els resultats oficials.

D’altra banda, aquestes eleccions han sigut les primeres amb el sistema de patrocini que exigeix l’aval d’un nombre d’electors per validar la candidatura. El sistema pretenia eliminar de la cursa les candidatures improbables, però això també va ser interpretat com una manera de suprimir contrincants. A més, es van reordenar els col·legis electorals i es va canviar el carnet d’elector, el document necessari per poder votar.

Aquestes novetats van ser els temes de conversa més recurrents de la jornada. Ja a primera hora del matí, amb els col·legis acabats d’obrir, el Babacar, un taxista dakarià, es queixava irat que no havia rebut el carnet d’elector i que no podria votar. “Sigui com sigui, els polítics són tots uns imbècils”, sentenciava irritat.

Feia dies que el repartiment de carnets era motiu de queixa, i diverses organitzacions de la societat civil van parlar de més de 100.000 documents sense entregar. Ahir es reproduïen, i en alguns casos s’amplificaven, els casos d’electors que no havien pogut votar per canvis en el seu col·legi electoral. Fins i tot alguns ministres de l’anterior govern es van trobar en situacions confuses en aquest sentit.

Elevada participació

La participació es va elevar fins al 57% del cens, de més de 6 milions de senegalesos, segons fonts dels dispositius de vigilància electoral de la societat civil. Als últims comicis presidencials, el 2012, només van votar a la primera volta un 51%. La situació política havia generat una calma tensa: tres dels cinc candidats a l’elecció es presentaven com a ferms aspirants, i un d’ells, Ousmane Sonko, presentava la candidatura més trencadora.

Sonko ha sigut en realitat la gran sorpresa de la campanya i, més enllà dels resultats, un dels principals atractius. Fa menys de dos anys va aconseguir el seu escó a l’Assemblea Nacional i des d’aleshores i sense el suport d’una gran estructura de partit ha anat construint paral·lelament el seu discurs i la seva imatge pública. El seu discurs es basa en propostes innovadores i arriscades amb un to nacionalista, de trencament dels vincles de dependència i desigualtat, des de la renegociació dels contractes d’explotació de recursos naturals fins a la sortida del franc CFA (la moneda sota tutela francesa) o el debat al voltant dels Acords de Partenariat Econòmic, que ell assegura que no són beneficiosos per al país. La seva imatge pública ha connectat amb els joves del món urbà i s’ha fet fort sobretot a les xarxes socials i a la diàspora europea.