anarquistes

Ni caos ni improvisació. Els anarquistes sabien molt bé què volien explicar a través de les fotografies que encarregaven i pagaven a fotògrafs professionals i a militants que captaven la revolució que es va propagar pels carrers de Barcelona entre el juliol del 1936 i el maig del 1937. Però aquest episodi de la memòria recent és poc conegut, perquè les fotografies, algunes envoltades encara de molts interrogants, han sortit poc dels arxius. "No hem trobat cap article ni crònica ni llibre dedicat a la història gràfica de l'anarquisme. Hem gratat i gratat durant tres anys fins a poder fer un mínim relat que és molt limitat i embrionari", explica Andrés Antebi, que ha comissariat amb Pablo González i Teresa Ferré l'exposició Gràfica anarquista. Fotografia i revolució social, 1936-1939, que es pot veure a partir de dimecres i fins al 16 de maig a l' Arxiu Fotogràfic de Barcelona. L'exposició l'han fet possible l' Observatori de la Vida Quotidiana, del qual formen part els tres comissaris, la Fundación Anselmo Lorenzo de Estudios Libertarios i l' Ateneu Enciclopèdic Popular.

• 

Juntes de la secció de tècnics del Sindicato de Agua, Gas, Electricidad y Combustible de la CNT (1937) / Pérez de Rozas

L'exposició mostra els rostres de la revolució però també una rereguarda en què sobretot hi havia dones treballant al camp i a les fàbriques i alletant, infants llegint, llits d'hospital, runa o muntanyes de campanes d'església. Hi ha moltes fotografies, sobretot de Pérez de Rozas, de les col·lectivitzacions. Totes les imatges tenen el mateix origen: l'Oficina d'Informació i Propaganda que la CNT-FAI va crear a Barcelona durant la Guerra Civil.

L'oficina era a la Via Durruti (actual Via Laietana), on ara hi ha Foment del Treball. La documentació i fotografies que es guardaven allà van sortir dins de 43 caixes de fusta dissenyades per transportar fusells Màuser el gener del 1939 en direcció a Amsterdam, però no hi van arribar fins al 1947. Al costat de l'oficina hi havia la llibreria de la CNT. Ara hi ha un Starbucks.

• 

Milicià a la caserna Bakunin (27 d'agost del 1936) / Antoni Campañà

Acabava d'esclatar la Segona Guerra Mundial, els nazis eren a les portes d'Holanda, i es va decidir traslladar temporalment l'arxiu a Londres i després a Oxford. Les caixes, ja a la seu de l'Institut Internacional d'Història Social d'Amsterdam (IISC), es van obrir als anys 70 i les fotografies no es van començar a catalogar i digitalitzar fins al 2016. El fons, que pertany a la CNT-FAI, es coneix com a CNT Photo Collection i està format per 2.288 fotografies sobre paper, 5.590 negatius i 259 plaques de vidre. De moment, no es mourà d'Holanda. L'IISC és un dels centres més importants d'investigació del moviment obrer a Europa, és privat i rep un important finançament públic. "Tenim un contracte amb l'IISC i el fet que sigui allà ha fet possible que es preservi. No el portarem aquí perquè considerem que continua sent perillós fer-ho, no volem que el nostre fons sigui confiscat per les institucions", diu Sonia Turón, secretària de cultura de la CNT.

• 

Miliciana a la caserna Bakunin (27 d'agost del 1936) / Antoni Campañà

No totes les fotografies que van sortir en un camió el gener del 1939 de Barcelona són a Amsterdam. No se sap com ni qui ni quan ni per què però 166 fotografies de l'arxiu de la CNT van anar a parar a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Algunes de les fotografies de la reportera Kati Horna, per exemple, es conserven a Salamanca perquè la fotògrafa i militant anarquista les va donar als anys 80 al ministeri de Cultura. A l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona es poden veure les fotografies de Pérez de Rozas –als comissaris els va sorprendre trobar imatges d'aquesta nissaga de fotògrafs, que sobretot havien treballat per a les institucions i eren considerats "homes d'ordre"–, Antoni Campañà, Katy Horna, David Marco o Margaret Michaelis.

• 

Centre d’acollida a Vélez Rubio (1937). Centre Documental de la Memòria Històrica / Kati Horna

Horna era l'únic fotògraf en nòmina, segons la documentació que s'ha trobat, de l'Oficina d'Informació i Propaganda de la CNT-FAI. Nascuda a Budapest el 1912, va arribar a Barcelona el 1937, quan ja era una fotògrafa consolidada. Tenia 24 anys, era anarquista i creia fermament en la revolució. Era una fotògrafa militant i treballava dia i nit a la rereguarda i al front. Va passar per València, Madrid, el front d'Aragó... Retratava la vida paral·lela a les trinxeres, la població civil, els infants. Hi ha una estranya quietud, gairebé poètica, a les seves imatges. "Tenia una fascinació per la runa", assegura Ferré. Les seves fotografies es van publicar sobretot a les revistes Umbral, Tierra y Libertad i, esporàdicament, a Mujeres Libres. Quan Franco va guanyar la guerra, es va exiliar a Mèxic amb el seu segon marit. Des d'allà va continuar treballant com a fotògrafa.

• 

Col·lectivitat de la Múnia de Castellví de la Marca (1937) / Pérez de Rozas

"Amb la publicació de la revista Umbral culmina la feina de la CNT a nivell de publicacions. L'últim número va sortir el 21 de gener del 1939. Impressiona que siguin capaços de treure aquesta revista al carrer amb les tropes franquistes a les portes de Barcelona", diu Antebi. La investigació de l'Observatori de Vida Quotidiana no acaba aquí. L'espai web www.graficaanarquista.com s'anirà actualitzant, al febrer es publicarà el llibre Gràfica anarquista: fotografia i revolució social, i es faran itineraris pels carrers de la ciutat. Antebi també ha anunciat un segon llibre amb les il·lustracions que es conserven a l'Ateneu Enciclopèdic Popular.

• 
• 
• 

1 / 20

'Los vencedores'. Fotomuntatge (1936) / Arxiu Fotogràfic de Barcelona / Autor desconegut.

montse guerrero

Des del 2016, Montse Guerrero està al capdavant de Ski Andorra, l’associació de les estacions d’esquí andorranes formada pels socis de les quatre societats: SAETDE, ENSISA, SECNOA i EMAP. L’objectiu de l’entitat és reunir els neguits i els problemes que comparteixen les estacions i després traspassar-les a l’organisme necessari. Ski Andorra fa de portaveu de les estacions davant el govern d’Andorra.

Què significa l’esquí a Andorra?
L’esquí té un pes molt important dins l’economia del país. Són les mateixes estacions les que han lluitat per arribar on són, sobretot gràcies a les inversions que hi ha hagut els últims anys, que han permès arribar a un nivell tècnic molt alt en certes estructures, com per exemple amb els remuntadors. També en els últims temps s’està apostant més per serveis complementaris.

A més de fer-ho pels esdeveniments esportius.
Aquests esdeveniments han permès posicionar Andorra al calendari d’elit d’estacions d’esquí, i no només a algunes estacions sinó a tot el país. Si tirem enrere, fa uns 20 anys Andorra era coneguda com una destinació per a principiants, i això ara ha canviat. Seguim tenint pistes per a debutants, però també en tenim per a copes del món, i això, com a país, et permet acollir tota mena d’esquiadors. La projecció a escala mundial actualment és molt bona.

Com s’arriba a poder organitzar aquestes competicions?
Jo sempre dic que a organitzar una final de la Copa del Món no s’hi arriba un dia per l’altre. El problema és que la gent sempre valora el resultat final i no veu tota la feina que hi ha al darrere. Fa anys, la primera Copa d’Europa que es va tenir ja ens va permetre posicionar-nos dins un calendari, i després ja van anar venint les Copes del Món el 2012 i el 2016, per acabar amb les finals de la Copa del Món de l’any passat. Tot aquest camí et va fent un nom i a poc a poc vas guanyant posicions a altres estacions. Ara mateix el més important és mantenir aquest nivell alt, que és i serà complicat.

I els Mundials?
De moment ja tenim un altre cop les finals de la Copa del Món per al 2023, i els mundials del 2027, ja es veurà. Com a país, és una aposta molt agosarada i amb molta més feina al darrere, però haver arribat fins on som ara ja és un orgull i suposa una projecció internacional molt important.

De cara a aquesta nova temporada que ja ha començat, quines són les principals novetats?
Cada estació té novetats, i aquest any la inversió general de les estacions és molt potent i està al voltant dels 16 milions d’euros. Però si hagués de destacar-ne alguna, em quedaria amb el nou sector que s’obrirà a Grandvalira, el sector Peretol, que permetrà un nou accés a l’estació. Tot i així, una inversió contínua que fan cada any les estacions són els sistemes d’innivació amb els canons de neu. Quan escasseja la neu, Andorra ha pogut assegurar sempre la temporada. Per altra banda, s’ha arribat a un moment que quan tens les instal·lacions i les infraestructures s’ha de buscar alternatives, i cada vegada hi ha més oferta i més bons serveis de restauració.

"La inversió general de les estacions se situa al voltant dels 16 milions"

Aquí és on volia arribar: el turista busca cada cop més experiències al voltant de l’esquí?
Exacte. Al capdavall, l’esquiador busca poder passar tot el dia a l’estació i en el mateix lloc també hi vol viure el màxim d’experiències possibles durant un dia d’esquí. Estem anant cap a un sistema americà, en què una estació ofereix de tot. Tens l’opció de la part d’esquí i tota l’oferta complementària que pots fer amb la neu. Hi ha moltes activitats que es poden fer tant de dia com de nit, com per exemple circuits amb raquetes i amb motos de neu. Les estacions s’estan obrint i estan intentant diversificar el dia d’esquí tradicional que coneixíem fins ara, amb la intenció clara de posicionar-se com un referent internacional.

Potser el que ha canviat més és la restauració...
Ha arribat un moment que el restaurant a pista ja no és el que era fa 20 anys. S’ha apostat molt fort per tenir més restaurants a les mateixes pistes, amb més varietat, i a vegades amb xefs coneguts. Si ens hi fixem una mica més, el canvi s’ha produït en els últims 5 anys, quan s’ha ampliat la restauració nocturna, que ja des de l’inici va tenir i té una molt bona rebuda. L’oferta és tan variada que hi ha alguns restaurants als quals els clients han d’accedir fent esquí de muntanya, amb motos de neu o amb raquetes, i un cop allà es troben completament al mig de la muntanya i les pistes. Tots aquests restaurants estan funcionant molt bé i la majoria requereixen una reserva prèvia. Amb exemples així és el que et comentava, les estacions estan venent cada cop més una experiència i sensacions: en aquest cas, poder sopar amb la calma i les vistes que t’ofereix el fet d’estar completament aïllat.

Quin és el turista que busca Andorra o quins són els nous mercats que s’han de potenciar?
Realment, com a entitat Ski Andorra no som comercials, però sí queconeixem alguns mercats on tenim un percentatge petit de turistes, com poden ser els finlandesos o els israelians, i s’està intentant que puguin créixer. A banda, també sé que últimament s’està intentant treballar molt amb el mercat xinès. Tot just s’ha fet alguna promoció i s’està començant tot, però de ben segur que aquest any ja en veurem algun i en un futur molts més. Tot i així, el que ha fet molt bé Andorra és tenir una diversificació del mercat. Lògicament, tenim un pilar molt fort, que és la clientela espanyola, que suposa un 50% dels turistes. Després també tenim un 11% de francesos i, pel que fa a la resta, s’està diversificant molt. Hi ha anys que puja molt un país i després baixa.

"La clientela espanyola és un pilar que representa un 50% dels visitants”

Com es fa la promoció?
Una part la fem a través d’un conveni amb Andorra Turisme i negociem les diferents accions que volem fer. Ara mateix, disposem d’un pressupost de 300.000 euros, dels quals 200.000 els aporta Andorra Turisme i la resta nosaltres. Dins d’aquest conveni hem anat a diferents fires com la fira Ski Show d’Anglaterra, i també anirem a Tolosa i a Nantes, o fins i tot a Portugal. A part de promocions en fires, també patrocinem snowdomes a Anglaterra, perquè allà hi ha la tendència d’aprendre a esquiar en aquests espais artificials tancats abans d’anar a pistes i, per tant, així som en llocs on sortiran possibles esquiadors. A banda, des de Ski Andorra en solitari fem promocions a agències de viatges perquè puguin vendre les estacions, i ho fem sempre en quatre zones d’Espanya que van rotant.

I dins de la promoció, quins forfets oferiu?
Tenim el forfet de temporada, que dona accés a totes les estacions, i el forfet de 5 dies, que poden ser consecutius o no. Aquest últim és un forfet per a una clientela molt específica que vol canviar d’estacions. Però de fet cap dels dos forfets no té gaire tirada perquè, per exemple, el de temporada que oferim té un preu més elevat que el que ofereixen les estacions. Són les estacions les que tenen una gran varietat d’oferta de forfets, i aquest any gairebé tothom en pot trobar una a mida.

"Un 44% dels treballadors són residents, però la resta cada any són estrangers"

Ja per anar acabant, un dels temes que els últims temps porta bastanta cua és el personal que necessiten les pistes...
Això ho porta cada estació, però el problema principal que s’estan trobant ara mateix és el de l’allotjament. S’ha de mirar com es pot regular, perquè si no pots garantir un allotjament o el que ofereixes és massa car, estàs provocant que el personal que ve de fora no hi pugui fer front amb el seu salari. Si al final els treballadors no poden venir, no es podrà obrir.

Quants treballadors es contracten?
L’any passat es van necessitar 2.800 places i aquest any ja se n’ha demanat entre un 5% i un 10% més. Del total, un 44% dels treballadors són residents però tota la resta són estrangers provinents d’Espanya o sobretot d’Argentina i Xile. Aquest lligam amb els països llatinoamericans està creant vincles molt forts perquè estan podent completar el seu any laboral. Això es veu perfectament amb el gran percentatge de gent que repeteix any rere any, que oscil·la sempre entre un 60% i un 70%.

Finalment, cap on creu que va el sector, ara que Ordino Arcalís ha sortit del paraigua de Vallnord?
El que canvia principalment és el concepte de marques i la seva comercialització. S’ha creat Grandvalira Resorts, que, a banda de tenir les estacions Grandvalira com a tal, ara s’hi afegeix Ordino Arcalís. Aquestes tindran una comercialització única però seguiran sent dues marques diferents.

"Un forfet comú donaria una imatge més conjunta per a la venda exterior"

Estem anant cap a la unificació del sector?
Doncs, i per què no? Podria acabar unificant-se tot. Si fa 20 anys m’haguessis fet aquesta pregunta, ho hauria vist molt difícil, per no dir impossible. Tot va canviant i va seguint el seu propi curs, i poden passar moltes coses, però tot això depèn de les societats. Potser si hi hagués ni que fos una unificació d’un forfet comú, es donaria una imatge més conjunta per a la venda exterior. Al capdavall seria el mateix que el forfet que oferim ara des de Ski Andorra, al qual se li podria donar més oferta i comercialització, però això tan sols depèn de les societats.

els bitllets

Existe un país donde la gente casi no habla. Es el país de la gran fábrica de las palabras. En este extraño país, hay que comprar y tragar las palabras para poder pronunciarlas.

Así comienza el cuento escrito por Agnès de Lestrade que ha sido cuidadosamente ilustrado por Valeria Docampo.

Una historia de amor ambientada en un mundo fantástico donde hablar es caro, donde algunas palabras cuestan más, otras menos y en primavera se pueden comprar en las rebajas. Aunque a veces vuelan por los aires y son atrapadas por los niños con sus cazamariposas.

Diego necesitaría una fortuna para poder decir a su amada Aura todo lo que siente, Sin embargo, sólo tiene tres palabras que atrapó con su cazamariposas y que guarda para regalarselas «cereza, polvo silla».

Palabras que vuelan hasta los oídos de Aura como si fueran piedras preciosas.

Agnés de Lestrade es periodista y escritora de cuentos infantiles desde 2003. Su primera novela para niños es “La niña que no escupía”, y a partir de entonces han ido apareciendo cerca de cincuenta álbumes y libros, así como más de sesenta artículos de prensa.

Valeria Docampo estudió bellas artes e ilustra con técnicas tanto manuales como digitales cuentos infantiles de una manera espectacular, tal y como podéis ver en las imágenes. Además investiga constantemente sobre el uso de distintos soportes y materiales para lograr nuevas formas expresivas.

Publicado por sleepylaps, este libro de gran formato, tapa dura y 34 páginas, cuesta alrededor de 15 €.

Espero que os guste, a mí me ha encantado

maltractaments

Les amenaces, les coaccions, les vexacions, l’assetjament i el tracte degradant. Són exemples de la violència psicològica dels homes contra les dones. Són actituds delictives que aquest any suposen la meitat (el 52,4%) dels casos de violència masclista vinguda de la parella o l’exparella que han rebut els Mossos d’Esquadra. Els de violència física -les lesions i els intents d’homicidi- són el 40,6%, la ciberviolència -vinculada a les noves tecnologies i les xarxes socials- el 3,7% i la sexual el 3,3%, segons les denúncies recollides des del gener fins a l’octubre. Els maltractaments, que poden tenir una afectació psicològica o física, representen prop del 39% dels delictes de violència de gènere.

La cursa d’obstacles de les dones per sortir de la violència masclista

Coincidint que avui és el 25-N, el Dia Mundial per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones, el balanç dels Mossos situa les que tenen entre 31 i 40 anys com les que denuncien més (el 32% del total). Fins a l’octubre s’han presentat més d’11.000 denúncies -una mitjana de 36 al dia- per violència masclista en l’àmbit de la parella o l’exparella (un 1,5% més que fa un any). Tot i això, en declaracions a l’ARA la cap del grup central d’atenció a la víctima dels Mossos, la caporala Andrea García, fa una crida a les víctimes a denunciar perquè no tots els casos arriben a la policia. García apunta que, encara que les dones se senten més empoderades, algunes continuen sense fer el pas: “Ens costa convèncer-les que no hi tenen res a perdre. És millor que algú en tingui coneixement i actuï que no pas no fer res”.

“És molt fàcil dir que denunciïs al 016, però topes amb la burocràcia”

La caporala dels Mossos també recorda que no només les víctimes poden denunciar. “Si uns veïns senten crits, que truquin al 112. Potser quan hi arribin els Mossos no haurà passat res, però com que es tornarà a repetir, perquè qui ha cridat un cop ho continuarà fent, segur que en algun moment ens donarà una pista per poder actuar”, defensa García. En aquest sentit, afegeix que en tots els delictes de violència masclista la policia pot actuar d’ofici, encara que no hi hagi denúncia: “Perquè preval que la víctima pugui estar en perill i la llei ens obliga a intervenir-hi”. Malgrat això, García explica que si la víctima no ho ha denunciat -a part dels agents, també ho poden fer les persones pròximes o coneixedores de la situació- pot passar que “la dona no estigui preparada per afrontar el sistema judicial”. “Si ella no ho exposa davant el jutjat, el procés s’acaba”, apunta.

“Vaig passar de sentir-me protegida a estar aïllada”

Pel que fa als homes detinguts pels Mossos per casos de violència masclista en l’àmbit de la parella o l’exparella, aquests deu primers mesos de l’any n’han arrestat més de 4.500 -una mitjana de gairebé 15 al dia-. La franja amb més detinguts és la dels homes que tenen entre 31 i 40 anys, cosa que coincideix amb les edats de les víctimes que denuncien més. Dinou dels arrestats són menors d’edat, sis menys que fa un any. També s’han reduït les víctimes menors d’edat, que es concentren en els 17 anys, que denuncien.

El nombre de menors que han comès una agressió masclista creix un 40% en dos anys

Onze fills orfes

Malgrat les últimes dades a la baixa, hi ha una menor entre les vuit dones que han mort per violència masclista aquest any, segons el recompte dels Mossos. És una més respecte al novembre del 2018. La menor tenia 17 anys. Entre els altres casos, la franja d’edat amb més víctimes mortals és la de 41 a 50 anys. Sis de les dones tenien una relació sentimental amb l’assassí i hi convivien. Dues havien presentat denúncia però només una tenia vigent una ordre de protecció judicial. Onze fills, vuit dels quals menors d’edat, han quedat orfes. Tots els autors dels crims han quedat detinguts menys un, el que va matar la menor, que es va suïcidar.

Judicis ‘ràpids’ de violència masclista que arriben onze mesos tard

Entre el gener i l’octubre també han augmentat més d’un 40% -s’ha passat dels 16 casos de fa un any a 23- els intents dels homes de matar la parella o l’exparella.

violencia masclista

Aquest dilluns, dia 25 de novembre, és el Dia Mundial per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones. Sobre la plaga de la violència masclista hi ha dues coses essencials que cal remarcar. La primera és que no es pot permetre que qualli el discurs negacionista que està promovent la ultradreta, que consisteix en intentar presentar els homes també com a víctimes, en un absurd i fals igualitarisme. És fruit d’una involució ideològica mundial que alimenten dirigents com Trump i Bolsonaro, i que entre nosaltres ha fet forat de la mà de Vox. Es tracta d’una mena de penosa demagògia d’autodefensa masclista que contradiu totes les evidències factuals. Les dades són contundents: el 2018 a Catalunya hi havia 601 presos homes per violència de gènere, i només 6 dones. Queda clar que no hi ha comparació possible. A més, cal tenir en compte que encara hi ha molta por de les dones víctimes a posar denúncies. De fet, segons l’estadística de l’Hospital Clínic de Barcelona, centre de referència en atenció a les víctimes d’agressions sexuals, en els últims quatre anys ha caigut un 31% la intenció de denunciar per part de les víctimes ateses, el 85% de les quals han estat dones en el que portem del 2019.

Així doncs, als demagogs de Vox se’ls ha de tallar d’arrel. La violència de gènere és absolutament condemnable afecti qui afecti, siguin homes o dones, però de manera massiva i dramàtica afecta les dones. El que cal fer, doncs, no és escampar la confusió insinuant una discriminació inexistent contra els homes, sinó empoderar les dones i responsabilitzar els homes, començant per conscienciar la població infantil i juvenil -el nombre de menors que cometen agressions masclistes no para de créixer-, i donar exemple tant des de la política com des del món adult en general.

L’altra qüestió essencial que cal remarcar és el cúmul de dificultats amb què encara topen les víctimes de la violència masclista. La posició de les dones que han estat agredides segueix sent d’una gran feblesa i inseguretat. La justícia no està preparada, com reconeixen alguns dels seus mateixos professionals, ni inspira la confiança necessària en aquestes víctimes. Falten mitjans i falta sensibilitat. Sobra, en canvi, molta burocràcia i uns quants prejudicis. Els protocols no tenen en compte la realitat d’aquest tipus de víctimes, per a les quals l’agressió sovint suposa un daltabaix personal que els condiciona tota la vida. Les dones agredides, més de la meitat de les quals són més joves de 25 anys, a més del fet en si, han de suportar després una mena de cursa d’obstacles si volen fer efectiva la denúncia. És quasi un càstig afegit, una revictimització a la qual cal posar remei urgentment.

jorge lorenzo

Diumenge a la nit, quan pràcticament ja no quedava ningú al pàdoc del circuit de Xest, des del motorhome de Jorge Lorenzo va començar a sonar una cançó a tota pastilla: Libre, de Nino Bravo. Poques hores abans, el pilot mallorquí havia disputat l’últim Gran Premi de la seva vida. Enrere quedaven cinc títols de campió del mon, 68 victòries i 17 anys dedicats al motociclisme professional.

¿Tan malament estaves? ¿No et senties lliure en aquest món?

La vam posar com una broma, però he de dir que sí, que ara em sento alliberat, i a la vegada també trist perquè han sigut molts anys tenint la sort de fer el que més m’agradava, i amb èxit. Però sí, em sento alliberat de la pressió, de fer dieta constantment, dels compromisos, de les lesions... I aquella cançó, tot i que la vam posar de conya, resumia molt la sensació del moment.

Com et vas despertar dilluns, sabent que ja no eres un pilot?

Amb una mica de ressaca perquè vaig sortir diumenge a la nit per celebrar la meva nova situació amb la família i els amics que m’havien vingut a veure. Però content i expectant per saber com serà la meva nova vida.

I com serà?

Encara no ho sé. De moment marxo uns dies de vacances a una illa, a Bali, a desconnectar de tot! Després ja ho veurem. No tinc bitllet de tornada...

¿Vas consultar la teva decisió amb persones que per a tu han sigut grans referents, com el teu amic Max Biaggi, i que potser et podien entendre millor que ningú?

La gent que no són pilots no entenien la meva decisió quan els hi explicava en privat que volia plegar. Però els que sí que ho han sigut, com el Max, em deien el mateix: si no et trobes bé, si creus que no val la pena, no t’ho pensis; seràs igual de feliç fora dels circuits.

No n'eres, de feliç?

He sigut en general molt feliç en molts moments dels meus 32 anys. Però la felicitat no és un estat permanent perquè també vius moments molt tristos, amb molta melangia, i plens de dificultats. Aquest últim any no he tingut mai el que em fa més feliç: el factor victòria. He estat molt lluny d’això. Tenint en compte les lesions i que no m’he trobat mai bé amb la moto, tot el sacrifici que comporta entrenar-se sis hores al dia en dobles sessions de físic, la pressió dels diumenges, els viatges, l’esforç... Res d’això queda compensat si no pots guanyar curses.

En quin moment prens la decisió de deixar-ho?

Quan vaig caure a Assen, mentre encara era a terra vaig pensar: "Ho deixo".

Però quan corries amb Ducati, abans, també ja vas estar a punt de plegar.

Sí, però mai havia tingut aquest pensament immediatament després d’una caiguda. Quan vaig tornar a casa, i ja no em feia tant de mal, vaig pensar: "Dona’t una nova oportunitat, fes més curses i mira de retrobar la motivació". Vaig reaparèixer a Silverstone, una mica millor de l’esquena, però els resultats no milloraven i la situació amb la moto tampoc. No vaig acabar cap cursa a menys de trenta segons del guanyador. Era tan complicat seguir escalant aquella muntanya i amb 32 anys ja no em quedava paciència ni motivació per enfilar-m’hi ni per seguir exigint-me a mi mateix tant esforç.

• 

Jorge Lorenzo, amb l'Honda / MIRCO LAZZARI / GETTY

Has rebut molts missatges afectuosos de mites de l’esport estatal, i la manera com la gent et va acomiadar a València va ser molt emotiva, tant com tornar-te a veure amb el casc amb què vas començar.

Chupa Chups va ser el meu primer patrocinador. Em van acompanyar durant molts anys, i a l'última cursa volia fer una cosa especial, per això vaig voler ser agraït portant aquell casc diferent, deu anys després d’haver-lo portat per última vegada. No he llegit ni un sol comentari negatiu de ningú després d’anunciar que em retirava. Tinc la sensació que a mesura que han anat passant els anys la gent m’ha anat coneixent millor, han conegut el veritable Jorge Lorenzo. Això no era fàcil perquè, quan soc al circuit, em concentro molt i no estic per res. I com que tinc una cara que, fins i tot quan estic normal sembla que estigui emprenyat, he donat sempre una imatge de mi diferent de la real.

És que, ja de petit, quan portaves els cabells de punta, ja tenies cara de cabró. Per què caus tan malament d’entrada a la gent?

Jo era molt tímid. Ho passava molt malament quan estava amb gent que no coneixia, i em costava relacionar-me. No sabia com fer-ho. Els meus pares es van separar quan tenia deu anys. Aleshores vaig decidir anar-me’n a viure amb el meu pare. Ell és una persona de molta disciplina, que m’ha transmès uns valors d’honestedat, de treball i de compromís. Però altres coses, com la manera de relacionar-me amb la gent, les he hagut d’aprendre pel meu compte, amb altres persones. Ara encara intento ser una persona més completa, amb més habilitat per a les relacions socials, i més agradable amb la gent. He anat descobrint que la vida és molt millor així. Ser tímid no és dolent, però si ho pots superar, millor.

Els dos anys que vaig treballar amb tu al Mundial, recordo haver-te vist moltes vegades estavellant el casc contra les parets del camió si les coses no anaven bé. Què queda de tot allò?

De la meva mare he heretat la sang calenta i el seu caràcter fort. Ara he après a controlar més els nervis, tot i que quan una cosa no em quadra i estic nerviós actuo de manera impulsiva, ja ho saps.

La teva mare quan faltava poc perquè nasquessis encara anava en moto. Portes des dels tres anys dalt d’una moto. Te n’has cansat?

A mi m’agradava la sensació d'anar ràpid en moto, però el que en realitat m’agradava era guanyar. En moto i fent el que sigui. Sempre vull guanyar. La moto era l’eina que em permetia guanyar, el millor que sabia fer a la vida.

Quan siguis pare, voldries que el teu fill fos pilot?

No! No m’agradaria. Si algú m’assegurés, em donés la garantia, que no li podria passar res, endavant. Però en aquest ofici és impossible no patir lesions, estar alliberat del risc. Això no ha acabat amb mi, afortunadament, perquè marxo sencer, però podia no haver sigut així. He tingut molta sort, en el fons.

Parles tota l’estona en passat. ¿Que no penses tornar a pujar a una moto mai més?

No ho crec. Mira, quan vaig en cotxe, no condueixo mai. Sempre faig que em portin per aprofitar el temps mirant missatges, l’Instagram. Mai he tingut moto. Bé, sí: una. Em vaig comprar una Harley perquè m’agradava. La vaig fer servir una o dues vegades, i prou. Si vaig en moto és per guanyar. Anar de passeig no m’omple. No sé anar a poc a poc.

Amb una moto menys complicada que l’Honda, sense la caiguda i les lesions, ¿tindríem ara aquesta conversa?

Segurament no. La caiguda al test de Montmeló ja em va tocar les vèrtebres, i la d’Holanda va ser la definitiva. Sense això, potser hauria seguit un any més. Quan parles d’una lesió de columna, de vèrtebres, la cosa es complica. Per sort no va anar a més, però em va fer replantejar moltes coses.

Àlex Márquez es trobarà amb aquesta moto tan difícil. Quin consell li dones?

L’Honda mai ha sigut una moto fàcil. El 2019 l’increment de potència va portar alguns problemes a tothom menys al Marc, que per experiència, talent i valentia no únicament no va patir com nosaltres sinó que ha guanyat moltes curses. És una moto complicada, però l’Àlex és molt jove, té molt talent, tota una vida al davant i el millor exemple que podria tenir el té a casa: el seu germà. Estar tot el dia amb ell, tenir el mateix entrenador físic, l’ajudarà molt. Ser dues vegades campió del món, com ell, no és fàcil. Ha guanyat Moto3 i Moto2, només li queda guanyar MotoGP. A l’Àlex no li han regalat la moto. Se l’ha guanyada. Però s’hi haurà d’adaptar.

Tu no ho vas aconseguir. ¿Et penedeixes d’haver fitxat per Honda?

No. Però un 30% o un 40% de les decisions que prenem a la vida són equivocades. Imagina’t si en fem d’errades amb els anys! Em sap greu no haver sabut respondre a la confiança de la marca, i sobretot de l’Alberto Puig quan em van fitxar. Sé que hauria pogut anar molt millor, però també molt pitjor. N'he d’estar orgullós.

Durant la teva trajectòria hi ha hagut molta gent fidel a tu, però també d’altres, potser massa, amb els quals no vas acabar bé la relació. Per què?

Tot i els calés que es mouen a MotoGP, la gent és molt humana. Ho he vist molt de prop en el moment del meu comiat. La vida perfecta no existeix. Tothom et pot aportar coses positives, però també negatives. Sense la meva mare jo no seria aquí, sense el meu pare no hauria conegut les motos, sense Amatriaín no hauria sigut un pilot professional, sense Hirsch no hauria sortit d’una situació molt difícil, sense l’Albert Valera no hauria tingut l’estabilitat dels últims temps. I així molta més gent. Tots tenien també coses negatives, però també positives, si no ara no estaríem fent aquesta entrevista, ni tindria cinc Mundials i 152 podis.

¿I córrer en cotxe t’ho has plantejat?

Ja ho vaig provar, i vaig guanyar algunes cosetes. Però m’havia de centrar en les motos, que eren la prioritat. Ara els cotxes m’interessen, però només com a col·leccionista d' hypercars, que per a mi són com obres d’art.

Ara tindràs més temps per seguir el teu Barça.

Sóc culer des dels 10 anys. Era molt fan de Rivaldo, de Ronaldinho... Eren èpoques no tan exitoses com les últimes. Després em vaig refredar, però ara hi tornaré, ja que tindré més temps lliure.

¿Saps que ara els circuits del món estaran més bruts? Ja no hi haurà ningú que avanci “per fora”, com tu ho feies.

Uiii!, d’això ja fa molt. Fa temps que vaig deixar de fer aquells avançaments tan arriscats que feia a 125 cc i 250 cc. A MotoGP, amb els millors pilots del món, ha sigut impossible fer-ho! Però és maco recordar-ho.

• Etiquetes
  • MotoGP