Hi haurà un dia que el blog es parara i ja no el continuaré jo. No es aquests el cas.L'avi ha tingut un ensurt de salut molt gros, segons assenyalen tots els informes. Bacteries i candides es van ajuntar per fer nos ho passar malament 41 dies, al de veritat, bo hospital general de Granollers. Son els dies no viscuts que també podria ser el títol del blog d'avui. Sempre li haure d'agrair a la Rosa que crides l'ambulancia doncs jo no sabia veure que estava al limit. Desprès et despullen i ets un troç de carn sobre una taula en mans d'un metges de guardia experimentats que corren mes que poden. Planta i sis dies a la UVI amb l'oxigen artificial i tota mena de proves.Cateters JJ,puncions,ecos i mil radiografies de tots els cantons.I nomes dos records. Els ulls enagats de llàgrimes de la Rosa dienme adéu un vespre i l'apretada al braç del doctor Esquirol dienme que me'n sortiria si ho feia be. I un munt d'amics que assabentats et volien fer costat. A planta uns equips d'infermeria carinyosos i professionals. Pastilles per un tub i mai mes ben dit, vetlles a les nits i un progressiu mal d'espatlla que encara no m'ha deixat. Per les habitacions 643.651.i 636 han passat els mes propers amb tot l'amor i la voluntat de cuidar te on no arriba l'eficiencia de l'hospital.He vist inmovil a la cadira el patiment de la Rosa i com els dies estressants anaven fent mella en el seu rostre.Era la intendència clandestina amb la permisivitat de la Dra. Lluis. Els seu primer bikini va obri la veda a tots uns sopars de luxe regats amb el gran descobriment de l'aigua Vivaris. La Montse i les seves xapates, algun diari i l'album dels records, el contes de la Mery, feien les suplències arbitraries del incansable Blai. una mica mes suportable a tothom. Tot i el poc moviment de la nostra part de l'habitacio no era fàcil trobar estones per parlar amb la Rosa a solas. L'últim reves va ser la mosqueta a l'úll i la no resposta al primer tractament. Desanim i una setmana mes de Pasapalabra. Desprès. l'oftalmoleg ho va veure millor evitat una altre punció,el somriure va tornar preocupat a la cara de la Rosa fins que em va poder tornar a casa en la furgo. El títol del blog fa referència als veïns d'habitacio, radiografia explicita de la nostra Catalunya.. Els srs. Pere, Agustin, Joan, Ignacio, i el pintor de Sant Feliu. tots membres d'aquest país plural, amb els que vaig compartir habitació i alguna fruita em deien al principi este hombre de al lado. Per molts d'ells, de 75 i 80 anys, el català i la independencia quedava lluny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada