Barcelona al Goya

Hem anat a l'estrena que ens vares convidar al Goya. La nit intelectual de BCN barrejada amb l'alta jet de Sant Gervasi que cerca el punt intelectual. Cues per una flauta, Un flam amb nata mirant nos i fen la cervessa al bareto del local. Patates  i codorniu rosat a la mitja part. 2 hores i una mes. I amb l'agraiment mes amistós i ple d'amor, la critica me ajustada un cop dormida la cultural vetllada.

 La guerra és a fora de la casa dels industrials Vila. Però també és a dins de l’ànima i el cos dels mateixos Vila. el, matí, tarda i nit: del 17 de març del 1938, quan la ciutat de Barcelona és assetjada pels bombardejos continuats durant tres dies, amb més d’un miler de morts. El dramaturg Pere Riera (Canet de Mar, 1974) és nét d’aquells nens de la guerra que van viure la Guerra Civil en l’adolescència sense entendre gairebé res del que passava al seu voltant.  Fa la impressió que Pere Riera s’expliqui a ell mateix i a la seva generació el que va passar, després del parèntesi de silenci que ha marcat la generació dels seus pares. ‘Barcelona’ no s’ha vist interrompuda una obra de teatre per aquests verals amb aplaudiments espontanis en segons quines escenes. el teló i l’esborronament a flor de pell, ‘

Pere Riera ha fet un retrat de la societat catalana de la Guerra Civil només amb vuit personatges que configuren un retrat robot de l’època: Núria, la jove dels Vila (Míriam Iscla), vídua del fill gran assassinat, que es manté com a salvaguarda de la casa; Elena (Emma Vilarasau), amiga íntima de joventut de la Núria, actriu, dona amb aspiracions de bona vida, que el 1934 va decidir anar-se’n a París per fer carrera; Joan Vila, l’avi (Jordi Banacolocha), encara pal de paller de la casa i reclòs en el seu interior com si el que passa a fora no formés part ja del seu món; Victòria (Anna Moliner), la filla gran de la Núria, noia de casa bona, estudiant de música amb aspiracions a fer de cantant, ballarina i compositora; Tinet (Carlos Cuevas), germà petit de Victòria, el dia que compleix 18 anys, alliberat de l’exèrcit per una presumpta pleura i amb ganes de fer-se gran, però frenat per la sobre protecció de la mare; Nati (Pepa López), la minyona de la casa, enllaç amb el carrer, la manutenció d’estraperlo i allò que aguanta dret l’avi; el jove republicà idealista, Simó (Pep Planas), pintor de cartells de guerra, amic de la casa, i aspirant a obtenir els favor de la mestressa Núria; i l’home d’ordre, banquer, seriós, ancorat en el conservadurisme, Ramon (Joan Carreras), promès de la filla Victòria, escèptic pel que fa a la República, amb un germà malferit del front a l’hospital, convençut que la lluita per la llibertat que proclamen els seus conciutadans no porta a cap lloc.

L’obra manté un equilibri molt mesurat per no perdre l’objectivitat dels dos bàndols. És en els diàlegs d’elles dues on el ressò de la guerra fratricida entra a casa. La cara i la creu d’un mateix conflicte. El dilema de fugir a l’exili o de resistir en l’exili interior.

Emma Vilarasau i Míriam Iscla a Barcelona 

De rerefons, la relació que s’insinua i que es deixa en l’aire entre les dues joves amigues: ¿la seva disputa de joventut per conquerir el marit assassinat?, ¿una atracció sexual entre les dues dones?, ¿l’ímpetu de l’alegria que arrossega l’actriu Elena i que emborratxa tots els de la casa?, ¿el poder de seducció d’Elena —a qui els fills de Núria anomenenen “tieta” tot i que padrina de Tinet— sobre la família dels Vila?

L’obra transcorre en un únic escenari: el saló de casa des Vila. A fora, darrera d’una porta de vidres modernistes hi ha el jardí, el paradís personal, el refugi del que va ser i ara no és

Escenes d’escapades cap a la llibertat: música popular de cuplet; xiuxiueig de ‘La Santa Espina’ contra el retruny de les bombes; ball de fox importat dels EUA a principis de segle; imitació casolana d’una Joséphine Baker, una recitació de la ‘Fedra’, de Jean Racine, basada en el mite grec, que fan que hi hagi moments de teatre dins el teatre..La magnífica interpretació coral no té excepcions, tot i que es fa inevitable que algunes escenes, hàbilment preparades, per les seves característiques, esclatin per damunt d’unes altres.

Per exemple, s’hi veu un Joan Negrie (Ramon) en un paper dolent, molt diferent del que habitualment fa, molt mal dirigit, i que contrasta amb tota la resta de la família per la seva rigidesa, però que es va esmicolant, atordit per les circumstàncies personals fins que es converteix en l’antiheroi ménys espectacular de la trama.

Moments d’una adolescència molt ben perfilada també per la impaciència del seu germà Tinet (Carlos Cuevas), que fins i tot anuncia que es vol allistar voluntari al front.

I, durant tota l’obra, escenes d’alt voltatge entre Núria (Míriam Iscla) i Elena (Emma Vilarasau), especialment fulgurants l'Elena, quan enfilen rastelleres de recargolats impromperis l’una contra l’altra, o quan recorden la seva etapa de joves llibertàries a la universitat o les seves primeres manifestacions de feminisme, fins al ball finals de les dues, un tango al so de les explosions, enmig de la pols de la runa, el tremolor del sostre i els llums de llàgrimes de la casa que les arrauleix les dues com si fossin una de sola, en una mena de rèquiem per una Barcelona que s’enfonsa sota les bombes.