El Tradicionàrius s'omple dos cops per homenatjar l'Ovidi. Miquel Gil va obrir el primer concert amb l'homenatge a Teresa, en un format que no propiciava parlar amb el public. Els moments mes empatics, m'aclame a tu, L'arc de Sant Martí i la cançó del llaurador per acabar a toc de mirlitó, la fera ferotge. Perquè el concert dibuixava un perfil del cantautor biografia i que anava des de De manars i garrotades al Botifarra que cantava amb les castanyoles a les mans. Començava amb l'estafa de la Transició del 77 amb el Perquè vull i s'aturava a l'escola de Ribera on el water era la fons i la merda a la entrada. Ressignacio amb Tot esperant Ulisses i Els amants , vers pres a l'Estelles com el mateix deia. Costa encara avui sentir el nostre amor era brusc i salvatge en una altre veu que no sigui d'Alcoi. 300 persones no van respirar. Deia Montllor que tot era merit de l'avi, el seu. El cant de batre les valencianes u i dos i les seguidilles. Cinc cantautors, un rapsoda, un quartet, un guitarrista Pau Figueres tots dirigits per un llaüt i l'acordió, definint el gran clima, avui perdut fa 20 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada