les corbates

Tot sembla apuntar que en les properes eleccions del 27-S hi haurà set candidatures. Són molts els elements que faran d’aquestes eleccions autonòmiques uns comicis diferents tant des del punt de vista de les llistes com dels programes. Al marge del debat sobre el caràcter excepcional de la propera cita electoral, si es fixa la mirada sobre les persones que encapçalaran les diferents propostes s’observa que les corbates seran minoria durant la campanya. Un fet que es viurà amb normalitat i ben lluny de la polèmica que, el 2004, va suscitar el conseller en cap de la Generalitat de Catalunya, Josep Bargalló, per no portar corbata. Aleshores, els fabricants catalans de corbata van fer sentir les seves queixes pel mal exemple que suposava la imatge d’un conseller sense corbata. Onze anys després, sembla impensable una queixa d’aquest tipus, atès que cada dia són més les persones sense corbata que es dediquen a la política. El gènere i la generació són dues variables explicatives: més presència de dones i més presència d’homes fills de la democràcia. Mentrestant, els que portaven corbata es resisteixen a abandonar-la però sembla que s’esforcen per oferir imatges disteses amb el coll lliure d’opressions indumentàries. Tot plegat convida a reflexionar sobre el significat pràctic i simbòlic del declivi de les corbates.

Des de la sociologia de la moda s’explica com la vestimenta respon a diferents funcions socials que varien segons el context històric i estan subjectes a qüestions pràctiques (protegir el cos) i simbòliques (expressar jerarquies i valors). Elias, Simmel i Veblen són autors referents per recordar que la moda no funciona com un fenomen aïllat de la societat, sinó que cada època té els seus patrons estètics i usos en la roba per expressar una manera d’entendre el món lligada a un determinat ordre social. Només cal pensar en el contrast entre la manera de vestir de la reialesa i el serfs durant l’Edat Mitjana per entendre la importància sociològica de les maneres de vestir. Amb l’adveniment de la societat moderna, el canvi social i la moda estableixen un lligam. L’emergència de la societat de classes s’acompanya d’uns estils de vestir que busquen expressar el potencial de canvi tant en l’estructura social com en les identitats col·lectives.

Des d’aquesta perspectiva, es pot analitzar el declivi de les corbates en un moment de transformacions profundes que algunes veus identifiquen com un canvi d’època. La corbata acumula una llarga història que molts fan començar al segle XVII a França, vinculada a usos militars. Més enllà dels seus orígens, es tracta d’un complement estètic, sense cap ús pràctic, símbol de la masculinitat hegemònica, el poder polític i l’èxit socioeconòmic. És un element de distinció de classe que ostenten els homes en l’àmbit públic per establir jerarquies entre ells. Durant molts anys, l’exercici de la política s’ha associat a l’ús de la corbata, i ha ofert una imatge grisa i uniforme que, d’alguna manera, també ha contribuït a fer créixer l’imaginari de “tots els polítics són iguals”. Malgrat alguns episodis aïllats d’homes que, per motius pràctics o ideològics, s’han resistit a fer-se un nus al coll, ha calgut una profunda crisi institucional per obrir la veda al desús de la corbata. Colls lliures, mànigues de camisa arremangades i samarretes reivindicatives guanyen espai en els cossos dels homes que es dediquen a la política. Sense dubte, s’ha trencat amb la imatge d’una masculinitat hegemònica grisa i homogènia que formava part de la normalitat política.

El declivi de les corbates té conseqüències pràctiques i simbòliques. Pragmàticament, els homes han guanyat en comoditat i benestar, sobretot si es té en compte l’absurditat de portar americana i corbata durant els mesos d’altes temperatures (l’estiu del 2011 al Japó es va recomanar vestir sense corbata a la feina per facilitar l’estalvi energètic amb els aires condicionats). Simbòlicament, queda clar que tots els polítics no són iguals. Sens dubte, l’aiguabarreig estètic actual és un bon reflex d’una època canviant motivada per una crisi sistèmica (econòmica, social i institucional). Ara bé, seria ridícul mesurar l’abast i profunditat de les propostes de canvi en termes de corbates. L’estètica i les formes són importants en política però molt menys que les idees i els valors. El declivi de les corbates a les eleccions del 27-S hauria de servir per despullar les ideologies contra tot intent d’amagar-les amb operacions de comoditat estètica.

bojos pel swing

El swing motiva i atreu. Ho saben bé els que el practiquen seduïts pel bon rotllo que genera aquest estil musical fill del jazz. Com Anna Trull, de 31 anys, una comercial apassionada per la dansa que va descobrir el swing al carrer, quan es va trobar una munió de parelles ballant, saltant i rient al bell mig de la plaça d’Osca. “El sentiment de jo també ho vull fer em va recórrer tot el cos. L’endemà mateix em vaig anar a inscriure a Ballaswing perquè volia aprendre-ho com més aviat millor i unir-me al grup”, assegura amb fermesa. Hi ha altres balladors que vénen de lluny. Com Gustav Jakobsson, originari de Suècia i un dels actuals professors de l’escola Lindyhop.cat. L’any 2007 va descobrir-lo per casualitat.

“Vaig veure un documental a la televisió i em va semblar divertit. Ho vaig provar i no he pogut parar”, assegura Jakobsson, que acumula premis en campionats internacionals. Ell és ballarí professional, juntament amb la seva parella, la Laia. No es perden cap xou. Barcelona ha sigut capdavantera a exportar el swing, i el pioner del moviment -que va arribar a finals dels 90- ha sigut Lluís Lindyvill, impulsor de la primera escola de ball a la ciutat, l’associació Ballaswing. “Vaig descobrir-lo durant una beca als Estats Units i tot i que no tenia ni idea de què anava em va al·lucinar”, assegura. És precisament en aquest país on es troba l’origen de la música swing, un estil de jazz que es va popularitzar a Nova York a finals dels anys 20 i que una dècada més tard va viure la màxima esplendor amb l’explosió de les big bands en salons de ball com el Savoy o el teatre Cotton Club.

El Lluís va interioritzar tot el que havia après als Estats Units i ho va portar al terreny català, i va crear la primera comunitat de swing l’any 1997. “Ho vam muntar tot des de zero, i durant anys vam estar sols”, recorda. D’aquí van néixer les primeres trobades: l’organització BCN Swing, les festes tematitzades, les ballades populars… Fins i tot un Festival Internacional de Swing: la BarSWINGona.

Qui també viu de ben endins l’origen del swing a la ciutat és Antonio García, de 75 anys, un dels més veterans. Aquest professor de ioga ja remenava el cos durant els anys 50, en plena època de rock’n’roll, quan els mariners de la flota americana desembarcaven al port de Barcelona per passar-hi uns dies. “En vaig aprendre als 15 anys de manera autodidacta. Els balls de saló de l’època no tenien la creativitat del swing”, assegura amb un somriure còmplice. I prossegueix: “Aquesta música et permet traslladar emocions connectant el ritme amb la parella, et posa de bon humor i és un hobby molt saludable”, afirma. La seva passió també l’ha sabut transmetre a la seva filla, la Glòria, infermera i balladora professional. Sens dubte, “és un ball del cor”, sentencia l’Antonio.

A finals de la primera dècada del segle XXI, Barcelona experimenta una segona onada de swing amb la proliferació de noves escoles, fruit de la demanda dels balladors, que va in crescendo. D’aquí sorgeixen SwingCats -antic Lindyhop.cat-, Spank the Baby i Swing Maniacs. “Estem experimentant una autèntica febre”, remarca Aitor Leniz, professor de SwingCats, situada al barri de Gràcia. “Vam començar fa deu anys i vam passar de tenir pocs alumnes a omplir 12 grups de balladors”, prossegueix. Actualment aquesta escola agrupa uns 850 feligresos atrets per les diverses modalitats del swing, com el lindy hop, el balboa, el blues i el jazz steps. Les classes s’imparteixen en paral·lel al calendari laboral, i ara a l’estiu les activitats continuen amb cursos d’iniciació i perfeccionament. “No parem de ballar i ballar. Faci fred o calor”, conclou l’Aitor.

La Laura Barbao porta el swing a la sang i fruit de la seva passió va idear l’any 2013 la seva marca de sabates, Slide & Swing, per poder ballar amb comoditat. “Ho aguanten tot i estan dissenyades perquè durin tota la vida”, assegura la Laura, que destaca “la lleugeresa, el confort, la qualitat i el disseny” de cada model. Slide & Swing és la primera firma de calçat creada i produïda a Europa especialitzada en aquest estil de ball. Totes les sabates estan elaborades amb pell de la millor qualitat i sola de cuir per poder lliscar. També incorporen una plantilla per minimitzar l’impacte i són totalment transpirables. “Tot un estil de vida de cap a peus”, conclou la Laura. Pel que fa a vestits, la roba d’estètica vintage de Susie Sweet Dress de l’actriu i emprenedora Susana Bas guanya adeptes entre les balladores de swing.

Comparteix a facebookComparteix a twitter

raul romeva

CDC, ERC i les entitats sobiranistes han volgut resoldre de manera ràpida la principal -i més cridanera- incògnita pendent des que dilluns a la nit, al Palau de la Generalitat, Artur Mas i Oriol Junqueras van acordar compartir llista el 27-S i projecte polític per a l’estat propi després. Amb l’aval unànime emès dimarts a la nit pels òrgans directius dels dos partits -amb explicacions breus dels dos líders- ahir, a un quart d’una del migdia, es va fer el següent pas donant a conèixer el noms dels tres primers candidats per Barcelona. Són Raül Romeva, que durant deu anys ha sigut eurodiputat d’ICV i ha ocupat càrrecs dirigents al grup verd; Carme Forcadell, presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana en plena eclosió del procés sobiranista i fins al maig passat, i Muriel Casals, presidenta d’Òmnium des de fa cinc anys -ahir mateix va anunciar que deixava el càrrec per dedicar-se íntegrament a la seva nova tasca- i professora d’econòmiques. En els pròxims dies se sabran els números 1 i 2 de Lleida, Tarragona i Girona, també independents, i altres detalls clau com ara el nom de la candidatura.

Un cop es va desestimar, per exigència de Mas i CDC i amb el vistiplau de les entitats, la llista sense polítics, van caure certes prevencions cap a perfils amb trajectòria institucional recent, com és el cas de Romeva. La seva elecció respon al desig d’anar més enllà dels electorats tradicionals de CDC i ERC. En les eleccions del 2012 els convergents -aleshores federats amb Unió- i els republicans van aconseguir 71 escons i el 44% dels vots. Les del 27-S es plantegen -malgrat que en surti també un govern i es voti un programa- com el referèndum prohibit el 9-N.

Els partits sobiranistes busquen una majoria absoluta àmplia i també més de la meitat dels vots, una meta que segons els sondejos no tindrien garantida en un referèndum binari. L’últim del CEO, del juny, per exemple, situava el no com l’opció del 50% dels catalans i el sí com la del 42,9%. Romeva dirigeix ara una campanya de l’ANC per ampliar la base sobiranista i difondre’n el missatge, i el gran objectiu és fer-ho cap a l’esquerra, que és on s’ha constatat que hi ha més camp per córrer. La seva elecció, molt ben rebuda en els entorns més progressistes, té a veure amb la idea de fer-se forts en aquest àmbit, omplir de contingut el sí i aturar la puixança de les forces de l’esquerra alternativa, que, com el que era el seu partit fins fa uns mesos, si bé defensen el dret a decidir tenen un discurs entre ambigu i contrari a la independència i estan pendents del reformisme espanyol. Romeva és un dels federalistes desenganyats dels últims anys que ha fet créixer l’independentisme fins a situar-lo al centre del debat polític.

CDC i ERC havien pactat situar en els tres primers llocs independents. I entre Romeva i el quart i el cinquè, que seran Mas i Junqueras, calien dues dones. L’elecció era senzilla. S’ha optat pels referents de l’ANC i Òmnium, l’expresidenta i la -encara ahir- presidenta respectivament. Són les cares cíviques del procés, que han collat els partits i omplert carrers i pavellons. Ara es tracta d’omplir urnes i el carisma de Forcadell i la serenor de Casals hi haurien d’ajudar.

Dilluns el nom de Romeva ja era damunt la taula dels negociadors a Palau, igual que els de Forcadell i Casals. Agradava a ERC i, sense aixecar el mateix entusiasme, encaixava en els retrats robots de CDC malgrat venir d’ICV, clàssic rival dels nacionalistes. Junqueras -que va establir una bona amistat amb ell i hi va fer pinya a Brusel·les, juntament amb l’eurodiputat convergent Ramon Tremosa- feia mesos que el temptava perquè tornes a la política. Dimarts ell i altres dirigents hi van parlar per esvair els seus dubtes de tipus personal i polític. Ahir al matí, a primera hora, va acceptar. Poc després es reunia a Palau amb Mas, Junqueras, Forcadell i Casals. Uns i altres ja treballen per dissenyar l’operatiu de campanya (hi haurà un equip de coordinació amb representació paritària de partits i entitats) i per decidir la resta d’independents. Per als llocs sis i set es pensa en el president de Súmate, Eduardo Reyes, i en algú del món empresarial.

Els noms de Romeva, Forcadell i Casals i els seus perfils polítics van generar ahir moltes reaccions, lògicament de satisfacció entre els promotors de la candidatura i de menyspreu o crítica entre la resta. En un comunicat conjunt, i després del preceptiu “Estem molt contents d’assumir el compromís col·lectiu” de la llista unitària que hauria de desembocar en un govern de concentració de CDC i ERC presidit per Mas que en 18 mesos proclamaria la independència i convocaria de nou eleccions, els tres primers van entrar en matèria i van donar pistes de quin serà el to de la campanya: “Milers de catalans pateixen una situació crítica per la crisi. Per poder-hi donar resposta, ens calen eines que ara no tenim”, afirmaven.

Una de les crítiques més severes va arribar del govern espanyol. Mariano Rajoy va indicar que la llista era “una maniobra de confusió” mentre que el ministre d’Exteriors, José Manuel García-Margallo, constatava que l’únic objectiu és “dinamitar Espanya”. Sobre aquest assumpte Rajoy va avisar que farà “complir la llei” i defensarà “la sobirania nacional”. I és que l’acord, que s’ha de presentar en les pròximes hores i que ahir al vespre encara perfilaven els negociadors, desenvolupa el full de ruta pactat al març.

Així, CDC i ERC preveuen aprovar en sis o vuit mesos -un cop arrenqui la legislatura- el paquet legal necessari per dur a terme la desconnexió legal amb l’Estat. El pla consisteix en l’aprovació d’una llei de transitorietat jurídica que supliria el marc legal espanyol, tot i que l’ordenament legal espanyol seguiria vigent on no hi hagués llei catalana. El 28 de setembre es faria, a més, una declaració “nominal” d’independència per fixar clarament l’objectiu. En aquest temps caldria crear, ara sí, la Hisenda pròpia. El nom de Romeva i un grau de concreció elevat del full de ruta poden acabar d’aplacar els ànims de les bases d’ERC després de vuit mesos defensant que eren millor tres llistes sobiranistes que no pas una o dues. Ahir Junqueras va enviar una carta als militants afirmant que hi havia “el risc important” de no votar el 27-S. Ara podran votar un candidat d’esquerres per dur Mas i Junqueras al Govern.

ones del cervell

El cuidador d’un malalt amb paràlisi cerebral pot arribar a llegir a les seves pupil·les diferents emocions sense equivocar-se. Entre els dos s’estableix una complicitat extrema, fins al punt que s’entenen amb un llenguatge no verbal, únic i intransferible. En un futur, aquest llenguatge podria arribar a convertir-se en melodies musicals gràcies al projecte en què treballen investigadors de la Universitat de Barcelona, que precisament han investigat aquests llenguatges alternatius entre malalts i cuidadors.

El projecte Brain Polyphony el lidera el Centre de Regulació Genòmica (CRG) i també compta amb la col·laboració de l’empresa Starlab, que investiga i comercialitza dispositius que recullen els senyals elèctrics que genera el cervell. Junts estan desenvolupant la nova eina: un casc que recollirà els diferents perfils d’activació del cervell segons els sentiments del malalt, vinculat a un programari que els traduirà en sons. Els científics anomenen aquest procés “sonificació de les ones cerebrals”. “Pot ser un gran canvi per a pacients que no poden moure’s ni parlar”, afirma Mara Dierssen, cap de grup al CRG i responsable del projecte.

Així doncs, la intenció última de l’equip interdisciplinari, format per experts en so, informàtica i neurociències, és aconseguir un sistema perquè les persones amb discapacitat motora, i de vegades també cognitiva, puguin comunicar-se a través de les seves emocions malgrat que no puguin moure’s. “Som a l’inici del projecte, volem trobar les correlacions dels patrons en l’encefalograma amb les emocions i atribuir-hi diferents sons”, explica Dierssen.

El malalt ha d’estar connectat a una sèrie de sensors que mesuren els batecs del cor i si s’activa algun múscul. I el més important, un casc anomenat Enobio, que a través d’un sistema sense fils envia els senyals del cervell a un ordinador. “Entenem el cervell com un generador d’electricitat, amb bilions de neurones connectades que es comuniquen per impulsos elèctrics”, explica David Ibáñez, de Starlab. “Quan el nostre estat emocional canvia, també canvia aquesta activitat”, afegeix. El senyal que recull el casc arriba a l’ordinador i és aquí on un software especial s’encarrega de crear en temps real un so concret per a cada estat emocional. Tot plegat sona a música electrònica. De fet, Starlab ha fet alguns experiments en aquesta línia en el marc del festival de música Sónar.

Ja s’han fet les primeres proves amb dos malalts, un home i una dona amb paràlisi cerebral. De moment, el dispositiu pot detectar emocions positives i negatives, així com la intensitat del sentiment. Ara bé, de moment no pot diferenciar entre diferents emocions negatives, com la ira i la tristor. “La primera aproximació ha sigut a través de les emocions extremes”, explica Ibáñez. El repte és definir perfils neuronals de totes les emocions. En el projecte hi participaran entre 10 i 15 malalts i el mateix nombre de persones sanes. “Els patrons dels malalts són una mica diferents”, explica Dierssen. El sistema informàtic es podrà adaptar a les diferències que hi pugui haver entre pacients amb un petit entrenament. El dispositiu ha de ser senzill, ja que l’objectiu és que es pugui utilitzar fora dels laboratoris, també a l’atenció primària. D’aquí un any s’espera tenir un bon prototip per demanar ajuts a la Unió Europea.

drets d'imatge

La Wikipedia podria haver d’esborrar milers de fotografies, fer una guia de viatges costaria més diners que ara, i fins i tot publicar a Facebook la foto d’un monument feta en un viatge turístic podria sortir car. Aquestes són algunes de les coses que poden acabar passant si, tal com es debatrà avui al Parlament Europeu, els monuments en llocs públics acaben tenint drets d’imatge.

En el ple d’avui es debat l’anomenada llibertat de panorama, és a dir, si els autors de monuments en llocs públics, o els seus representants, han de poder cobrar per l’ús comercial de les fotografies que se’n facin. I l’ús comercial, en aquest cas, s’entén en el sentit més ampli, com a mínim segons el defensor del text més restrictiu, l’eurodiputat francès Jean-Marie Cavada (ALDE).

L’informe, tal com arriba avui al Parlament, inclou una esmena de Cavada, aprovada en comissió, que reclama que l’ús comercial d’imatges i gravacions d’obres situades en llocs públics se supediti “sempre” a “una autorització prèvia dels autors o els seus representants”. Incloure en una guia aquesta fotografia de l’escultura Dona i ocell de Joan Miró podria implicar haver de pagar drets d’imatge als hereus de l’artista català. Cavada  va publicar al seu blog personal el dia 26 de juny que els que s’oposen a la seva esmena en realitat ho fan “per permetre a monopolis dels Estats Units com Facebook o Wikimedia que s’escapin de pagar honoraris als creadors”.

El text de l’esmena i les intencions de Cavada són prou ambigües perquè no quedi clar, si prospera, qui hauria de pagar els drets de les imatges de monuments publicades en un perfil personal de Facebook. Però qui ha fet saltar la veu d’alarma a escala europea ha sigut, sobretot, la Wikipedia. Tal com explica David Parreño, portaveu de l’Amical Wikimedia -la fundació que impulsa la Viquipèdia-, l’enciclopèdia en línia hauria d’esborrar milers de fotografies si Cavada se’n sortís. És veritat que la Wikipedia no cobra per permetre llegir els articles, però les fotografies que els voluntaris hi publiquen són amb una llicència lliure que en permet l’ús comercial. “Ja no seria una enciclopèdia lliure, si les mantingués prohibint-ne l’ús comercial”, explica Parreño.

La legislació espanyola actual permet la llibertat de panorama, és a dir, que les fotografies de monuments en llocs públics no han de pagar drets d’imatge. També és així a Alemanya i al Regne Unit, per exemple. França Itàlia i Grècia, en canvi, són molt més restrictius. L’esmena del liberal Cavada s’ha incorporat en un informe per “harmonitzar” els drets d’autor a Europa, i ho vol fer per la via més estricta. Tot i això s’ha trobat amb una oposició contundent: una campanya impulsada sobretot per la Wikipedia que ha inundat els eurodiputats amb milers de correus electrònics. S’hi han sumat associacions de periodistes, enginyers, del sector turístic i fotògrafs com Nico Trinkhaus, que ha aplegat gairebé mig milió de firmes a favor de la llibertat de panorama via Change.org.

Malgrat tot, és difícil que l’esmena de Cavada prosperi tal com va quedar en l’informe. De fet hi ha un acord entre els grups, inclòs el liberal, per fer-la caure. També hi ha la possibilitat que s’aprovi  la contraesmena que ha presentat l’eurodiputada alemanya Marietje Schaake (ALDE), que garanteix “el dret a fer servir” les imatges d’obres situades en llocs públics. Però si finalment es retira l’esmena de Cavada i el text de l’informe no fa cap referència al dret de panorama, el debat es reprendrà a l’hivern. Segons Parreño, el conflicte “s’hauria tancat en fals”. L’informe que es vota avui és el pas previ a una directiva europea, que és la que acabarà definint una política comuna de drets d’autor. L’informe marcarà el precedent, però sense una postura clara tot continuarà obert.

De moment no hi ha cap eurodiputat català ni espanyol que s’hagi pronunciat a favor de les intencions de Cavada, i altres, com Josep Maria Terricabras (ERC) i Francesc Gambús (UDC), ho han fet en contra.

El sector de fotògrafs professionals està indignat davant la possibilitat que hagin de pagar drets d’autor per fotografiar monuments que estiguin en espais públics. “Europa s’hauria d’harmonitzar en els aspectes positius, i no en ximpleries com aquestes”, assenyala Lluís Salom, secretari d’organització del Sindicat de la Imatge UPIFC. “A països com França ja ho apliquen, i és un lloc que ha deixat de ser capdavanter en la indústria fotogràfica mundial perquè als fotògrafs se’ls posen massa restriccions. No té cap sentit”, afegeix. Per a Salom, la proposta de llei és “absurda” i perjudicial per als fotògrafs, però també “per a la ciutadania en general, per al coneixement i per a la cultura”. Segons aquest professional, seria un “retrocés impensable” equiparar-se a França en aquest sentit.

Michele Curel, fotògrafa i membre de l’Associació de Fotògrafs Professionals d’Espanya, opina que aquesta nova normativa complicaria “encara més” el sector de la fotografia: “Repercutiria en els freelance, en els bancs d’imatges, en les guies turístiques, en els diaris...” Per a aquesta fotògrafa, la llei de panorames és una llei “que s’han tret de la màniga i que no té cap sentit”.

referendum grec

En tan sols una setmana, Tsipras ha aparegut a la televisió pública per anunciar un referèndum, un control de capitals i la seva possible dimissió si el resultat de la consulta no és un rebuig a les propostes dels creditors. Per això, quan ahir es va anunciar un nou missatge institucional, a mig país li van tremolar les cames. Tothom intuïa que es tractava d’un nou gir inesperat del serial grec: l’anunci d’un acord, la reconsideració de la posició del govern o la retirada de les urnes de diumenge. Però Tsipras va aparèixer amb una bandera europea a la seva dreta i una de grega a l’esquerra només per dir que tot tira endavant tal com estava previst. El no a les condicions dels socis segueix sent tan rotund com sempre.

Les sospites no eren infundades. Al matí havia circulat, primer pel Financial Times i després per la resta de mitjans, una carta de Tsipras a les institucions (el Banc Central Europeu, la Comissió Europea i el Fons Monetari Internacional) en què es mostrava disposat a acceptar pràcticament totes les condicions a canvi d’“alguns canvis menors”. Aquests matisos es referien sobretot a les tarifes de l’IVA, que mantindrien la reducció d’un 30% a les illes i col·locarien el dels hotels en un 13%. Les seves concessions, però, afectarien el baluard que ha fet més difícil l’acord: les pensions. En aquesta última proposta, el govern cediria fins a acceptar l’abolició de les ajudes socials per als jubilats amb rendes més baixes i donaria llum verda a aplicar la primera pujada gradual de l’edat de jubilació aquest octubre. “Als jubilats hem de dir-los que lluitem per ells, perquè rebin una pensió justa i no una propina”, va dir ahir Tsipras.

La gent gran és un dels sectors més afectats aquests dies a Grècia, a la vegada que un dels actius electorals més cotitzats. Ahir milers de pensionistes s’acumulaven davant les portes de les sucursals bancàries del país que obrien expressament per abonar un màxim de 120 euros a aquells que només disposen de cartilla i no de targeta de crèdit. Se’ls havia promès que dilluns passat cobrarien íntegrament la pensió, però amb els bancs tancats pel corralito, molts van quedar-se amb les mans buides i la impossibilitat de percebre el que els tocava.

Les cues a primera hora del matí ahir eren quilomètriques, i davant de cada seu es desplegaven debats encesos sobre qui té la culpa de la situació actual. “Estarem millor si votem que no i els engeguem a tots a pastar!”, exclamava una dona a fora del banc. “Però mira com ens hem de veure! Fent cues i traient un màxim de 60 euros, això no és estar millor”, li responia un home. Una enquesta del diari progressista Efymerida Ton Syntakton, de fet, revelava ahir que la situació de corralito ha tingut un impacte directe sobre la intenció de vot al referèndum, i ha reduït en un 10% l’opció del no. Segons el sondeig, un 46% dels grecs són ara partidaris de no acceptar les reformes proposades (un 30% votarien que sí), mentre que abans d’imposar-se la mesura la xifra arribava fins al 56%. Per això Tsipras es dirigia ahir directament als pensionistes assegurant que farà mans i mànigues perquè aquesta situació sigui temporal. “Els dipòsits no seran sacrificats a l’altar dels xantatges”, va sentenciar. La Maria, una vídua de 74 anys, afirmava a l’ARA que res no influenciarà el seu vot. “A mi ningú em dirà què he de votar”, va assegurar.

Aprofitant el moment, el principal líder de l’oposició, Andonis Samaràs, va agafar el relleu de Tsipras a la televisió i va posar el dit a la llaga. Començava el discurs acusant Tsipras de no tenir la “valentia d’admetre” que és responsable del tancament dels bancs. El primer ministre, però, havia responsabilitzat de la mesura el Banc Central Europeu, que també ahir va decidir mantenir el sostre del fons d’emergència de liquiditat a les entitats hel·lenes al nivell de divendres passat. Tots dos discursos arribaven just una estona abans que es reunissin a Brussel·les els ministres de Finances de la zona euro, que directament van descartar l’opció d’entrar a negociar cap nou document grec fins que no es conegui el resultat del referèndum aquest diumenge.

Fins diumenge, el Govern grec haurà de lluitar amb les seves pròpies contradiccions i arribar sencer a una consulta que l’està desgastant encara més sobretot pels mateixos problemes interns. Una pancarta immensa que demanava el no al referèndum apareixia ahir penjada del ministeri de Finances, que davant d’una l’allau de crítiques s’apressava a assegurar que l’acció s’havia dut a terme sense autorització.

Fonts governamentals decidien, a més, explicar que aquest executiu mai s’ha plantejat retallar en despesa de Defensa, mentre que la carta de Tsipras admetia una reducció de 400 milions d’euros en el pressupost corresponent. El ministeri de Seguretat Social informava que avui seran publicades noves places de funcionaris per esvair els rumors que apunten que un no al referèndum podria eliminar-les. El ministre de Sanitat demanava solidaritat a les farmàcies per a aquests dies difícils, mentre que des del sector li responien que, si vol ajudar, el que hauria de fer és no proposar els augments en les cotitzacions a les assegurances mèdiques.

resignar se?

PARLAVA AMB UNA amiga sobre la necessitat d’acceptar el que ens passa, i el risc que qui s’acostumi a acceptar-ho s’acabi convertint en una persona resignada. Entre l’acceptació i la resignació hi ha una línia delicada, que segur que té fronteres flexibles però que cal definir. No acceptar l’inevitable és una pèrdua de temps i d’energia, i conformar-se davant del que és evitable és una renúncia precipitada. Què determina que l’encertem? ¿Que no clavem cops de caps a la paret pel que ja no té remei però que lluitem pel que encara té opcions? Hi ha un tema de caràcter. Un altre d’intel·ligència, d’entendre el món i comprendre’ns a nosaltres, per distingir de quin cas es tracta i de les opcions reals que hi ha. I un tercer tema que és la moral, l’autoestima, la confiança. Com que és un cercle que es retroalimenta, la gent lluitadora tendirà a ser-ho més si li surten bé les coses, perquè passen a tenir motius reals per creure que no resignar-se compensa. I la gent més conformada tendirà a donar per inevitable el que potser encara tindria solució. Se’n diu experiència. Debats teòrics a banda, per instint m’intento posar al bàndol dels que són propositius i s’ho treballen. Dels que arrisquen. Sobretot basant-me en un altre instint, el de la urgència. A vegades retardem batalles per somnis amb excuses fundades, però en el fons el que mana és aquella por a afrontar el sí o no, el tot o res. Ho anem deixant podrir, en lloc d’abordar-ho de cara. Mentre no actues et sembla que queda l’opció que s’arregli sol, però sol ser fals: quan t’arremangues pots aconseguir-ho, o sabràs abans que no te n’has sortit i podràs abordar de ple un altre projecte.

electrodes al cervell

Dos elèctrodes que li han inserit al cervell han permès que remetin les al·lucinacions i els deliris que l’Elena, una catalana de 47 anys, tenia des que als 22 anys li van diagnosticar esquizofrènia. La intervenció, pionera al món, s’ha dut a terme després de comprovar que la malaltia era resistent al tractament i que havien fracassat totes les altres estratègies terapèutiques.

A la pacient se l’ha intervingut amb la tècnica d’estimulació cerebral profunda, consistent a implantar dos neuroestimuladors o elèctrodes al cervell que alliberen petites càrregues d’electricitat per modificar “circuits cerebrals alterats”, va explicar ahir Iluminada Corripio, metge adjunta del servei de psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau. Aquesta tècnica ja s’ha utilitzat abans en persones amb Parkinson i amb depressió, però és el primer cop al món que s’intervé una pacient amb esquizofrènia.

Han passat gairebé set mesos des de la intervenció, i a partir del segon mes es va observar una remissió “superior al 35%” dels deliris i les al·lucinacions auditives, el que els metges anomenen “símptomes positius”, que li provocaven fortes limitacions en la seva vida diària. Tenia apatia, va haver de deixar els estudis i la feina i s’havia reclòs a casa.

Des de l’operació, l’Elena torna a relacionar-se amb el seu entorn, surt al carrer i fins i tot està planejant un viatge. “Evidentment no tornarà als nivells dels 22 anys, però està molt millor, fa quatre mesos que està lliure dels símptomes. L’expectativa ara és millorar la qualitat de vida de la pacient. No sabem si la curarem, és massa aviat, però qui sap si algun dia és la solució”, va explicar Corripio, que va insistir que, tot i que no es pot parlar de curació, aquesta tècnica obre “l’esperança” al tractament de l’esquizofrènia.

El repte dels metges ara és “acompanyar” l’Elena en la reconstrucció del seu projecte vital, que es va trencar quan als 22 anys li van diagnosticar esquizofrènia. Aquesta intervenció forma part d’un estudi pilot per valorar l’eficàcia de l’estimulació cerebral profunda en el tractament de l’esquizofrènia resistent, una malaltia que afectaria els mateixos circuits cerebrals que altres malalties neurològiques i psiquiàtriques que s’han beneficiat d’aquest tractament.

En aquest assaig clínic hi intervenen un total de vuit pacients. A més de l’Elena, ja s’ha operat dos pacients més i ara s’està a l’espera de veure’n els resultats, encara preliminars. Després de l’estiu s’operarà un quart pacient. La resta seran intervinguts en el transcurs de l’any que ve. “Els nostres pacients són molt generosos per participar en projectes arriscats”, va assenyalar Corripio.

L’Elena, de fet, ha parlat amb altres pacients susceptibles de ser candidats a operar-se per explicar-los la seva experiència. “Si va bé, no em fa res ser conillet d’Índies”, diu. La tècnica de l’estimulació cerebral profunda està indicada per a pacients amb esquizofrènia resistent, amb els quals no funcionen els tractaments habituals, i que es calcula que serien al voltant del 30%-40% dels pacients amb aquesta malaltia. El tractament, però, és “un vestit a mida” per a cada pacient i té un cost de 60.000 euros. Després de la intervenció, els pacients han de continuar amb la medicació per poder determinar si els canvis s’atribueixen exclusivament als neurotransmissors. En una segona fase de l’estudi, es desconnectaran els neurotransmissors per valorar quina és la resposta del pacient.

L’estimulació cerebral profunda es va començar a aplicar a Sant Pau, també de manera pionera, fa quinze anys amb malalts de Parkinson, i davant els bons resultats obtinguts es va aplicar també a malalts amb depressió. Aquest és el primer cop al món que s’aplica en una pacient amb esquizofrènia.

Els elèctrodes, que no fan més de sis mil·límetres de diàmetre, s’insereixen en dos nuclis del cervell -el nucli Accumbens, associat a l’augment de dopamina, i la zona CG-25 prefrontal, que en aquests pacients està hiperactivada- i van connectats a una espècie de marcapassos que és controlat des de l’exterior pels metges. “Els elèctrodes ens permeten accedir a qualsevol part del cervell”, va destacar el director del servei de neurocirurgia de l’Hospital de Sant Pau, Joan Molet.

L’operació, que va durar vuit hores, es va fer amb anestèsia general, cosa que no es fa amb els pacients de Parkinson, perquè no se sabia “el comportament d’aquests pacient en quiròfan i en una situació d’estrès”, va afegir Molet.

Distorsió de la realitatL’esquizofrènia afecta prop de l’1% de la població -unes 400.000 persones a l’Estat- i suposa la vuitena causa de discapacitat i la tercera en el cas de la població d’entre 15 i 44 anys. Els símptomes més coneguts són els deliris, és a dir, “la convicció d’idees errònies i resistents al raonament lògic”, i al·lucinacions auditives -“senten veus dins el seu cap que no existeixen”-, explica la psiquiatra Iluminada Corripio. Distorsionen la realitat i tenen idees persecutòries, per exemple. L’Elena, la pacient intervinguda, patia perquè estava convençuda que volien matar el seu germà. Ara aquestes idees ja no les ha tornat a tenir.

L’esquizofrènia també es caracteritza per altres símptomes, que els metges anomenen “negatius”, com són l’apatia, la pèrdua d’interès, la poca planificació, hàbits de vida poc saludables, la pèrdua de la feina i els amics i, en alguns casos, conductes suïcides. “Pateixen els pacients i el seu entorn”, expliquen els metges. La taxa de recuperació d’aquests pacients no arriba al 17%.

ciencia medica

NI ÉS CERT QUE els lectors no valorin les bones notícies ni és cert que no n’hi hagi. La ciència ens en proporciona sovint, i la medicina del país també. Avui expliquem el cas de l’Elena, diagnosticada d’esquizofrènia fa vint-i-cinc anys, que fa uns mesos va ser sotmesa a una intervenció pionera a l’Hospital de Sant Pau que de moment ha sigut exitosa i l’ha alliberat dels símptomes de deliris i al·lucinacions. No està curada, no estem parlant d’un miracle aïllat sinó d’un fet molt més modest però que és un avenç mèdic dels que milloren la qualitat de vida i obren noves vies possibles per atacar l’esquizofrènia. Que el primer cop al món que es fa això sigui a Barcelona és un motiu d’orgull, però no ho ha de ser de cofoisme sinó de concentració per com es pot garantir que es mantingui i augmenti el nivell de qualitat i els recursos per a la investigació. La sensació és estranya, perquè al costat de la satisfacció per com anem entenent el funcionament del cervell hi ha la cura d’humilitat per tot el que no sabem encara, i per acabar de pair la capacitat que té la nostra ment per crear-nos realitats. A la pacient se li han implantat elèctrodes al cervell que alliberen petites càrregues d’electricitat per modificar “circuits cerebrals alterats”. És una tècnica d’estimulació cerebral profunda.

El que aconsegueixen els fàrmacs i les intervencions quirúrgiques per corregir conductes del cervell emociona per com avancem i espanta per la fragilitat del que considerem la nostra consciència. Els que sovint pensem que som el que pensem ens sentim obligats a pensar-ho dues vegades quan assumim la part tècnica, la part mecànica, el component elèctric que té tot plegat.

suspensio cautelar

La judicialització del procés polític obert a Catalunya no s’atura. Seguint el guió previst, el Tribunal Constitucional (TC) ha paralitzat cautelarment els intents de posar en marxa estructures d’estat decisives en cas que, a les eleccions del 27 de setembre, els catalans optin per iniciar el camí cap a la independència. La suspensió dictada pels magistrats toca de ple, entre altres qüestions, la Hisenda i la Seguretat Social pròpies. És a dir, qui disposa de la clau de la caixa.

El TC es va limitar ahir a aplicar l’automatisme que suposa l’article 161.2 de la Constitució, segons el qual el govern espanyol pot impugnar normatives autonòmiques que consideri contràries a l’ordenament jurídic. Quan això passa, la suspensió és immediata, sense entrar en el fons de la qüestió recorreguda. L’alt tribunal té ara cinc mesos com a màxim per decidir sobre el contingut del litigi, per tant, previsiblement la decisió final serà posterior a la celebració dels comicis. En concret, ara s’han congelat algunes de les parts dels pressupostos i de la llei d’acompanyament aprovats per CiU i ERC al Parlament, i que el consell de ministres va decidir vetar el dia 12. Entre les mesures suspeses hi ha l’anomenat pla director de l’Administració Tributària de Catalunya per preparar-la en cas que hagués d’assumir “noves funcions i competències”. La disposició addicional 25, també impugnada, recollia la creació de l’Agència Catalana de la Protecció Social. El Govern es comprometia en aquest punt a posar en marxa un pla, en el termini de cinc mesos, que fos “l’instrument de planificació estratègica del model futur de gestió de les prestacions a Catalunya”.

L’inventari sobre patrimoni, el calendari d’infraestructures estratègiques i, fins i tot, que el Servei Meteorològic català pugui donar informació de servei a la navegació aèria queden ara en standby per a la legalitat espanyola. El TC atura la previsió de creació de noves places de funcionaris i augments de sous, inclosos en els comptes aprovats.

Els entrebancs de l’executiu espanyol al procés sobiranista van ser element de reflexió del conseller de la Presidència, Francesc Homs, en una entrevista a Els matins de TV3. Sobre la impugnació al comissionat per a la Transició Nacional, Homs va advertir que el govern del PP “ha fet tard” perquè “moltes coses ja estan fetes”, i va subratllar que amb aquesta mesura no aconseguiran “impedir” que el comissionat “s’expliqui i difongui les seves conclusions”. En aquest sentit, Homs va explicar que el Govern difondrà en els pròxims dies informació sobre l’estat en què estan les diferents estructures d’estat impulsades per l’executiu d’Artur Mas, després que el comissionat ja ha recopilat dades de tots els departaments.

el Grec

• Vorònia

Vorònia és la cova més profunda del món i és l’excusa geogràfica que han pres Marcos Morau i La Veronal per al repte de la inauguració del Grec. La companyia catalana més internacional jugarà a casa però ho farà en un escenari difícil i amb un públic neòfit en la seva dansa-teatre-cinema-literatura. TEATRE GREC, 1 I 2 DE JULIOL

• Hakanaï / Cinématique

L’últim descobriment del Grec és la Compagnie Adrien M / Claire B. Diuen que fan “recerca en les arts vivents i numèriques”. És a dir, dansa immersa en instal·lacions tecnològiques visuals. Un joc real-virtual poc explorat a Catalunya. MERCAT DE LES FLORS. 10 I 11 DE JULIOL

• CarRRousel

Els ingredients de l’experiment són: textos escrits per autors com Màrius Serra, Marta Rojals i Francesc Serés; música de Lisboa Zentral Cafè; actuació a càrrec de La Companyia La Reial, i -alerta- l’escenari són cotxes de veritat que donen voltes. Qui hi vol pujar? PLAÇA MARGARIDA XIRGU, DEL 8 AL 12 DE JULIOL

• Només ens vol protegir del cel

L’escenògrafa Sílvia Delagneau signa una peça pluridisciplinària que explora noves dramatúrgies a partir del que és quotidià. MUSEU D’ARQUEOLOGIA, DEL 24 AL 26 DE JULIOL

• Los esqueiters

L’ skate i la filosofia són el camp de batalla de Nao Albet i Marcel Borràs en un espectacle que barreja coreografies urbanes i teories clàssiques. Un experiment indefinible que va tenir un pròleg al Temporada Alta. CCCB, DEL 22 AL 25 DE JULIOL

INTERNACIONALS

• La voix humaine

No seran les colossals i memorables Tragèdies romanes ni The fountainhead, però torna Ivo van Hove amb un clàssic dels 30 signat per Jean Cocteau, un treball íntim que cedeix tot el pes a l’actriu Halina Reijn. Una dona intenta desesperadament retenir l’amant amb una trucada. MERCAT DE LES FLORS, 1 I 2 DE JULIOL

• Il n’est pas encore minuit

Si podrien ser acròbates, castellers o ballarins, estem parlant dels 22 artistes de la Compagnie XY. Premi Ciutat de Barcelona amb Le grand C, tornen amb un muntatge de gran format però sense artifici: moviment, llum, cos. I el lindy hop com a dansa que els agermana. TEATRE GREC, 27 I 28 DE JULIOL

• À louer

Peeping Tom, un altre nom que els teatrers porten tatuat. El Grec rescata la producció del 2011. Un viatge de teatre-dansa a una realitat paral·lela, un somni on tot és possible -contorsions grotesques, bèsties, monstres, pors, il·lusions- dins un local de lloguer, que ben bé podria ser una obra... o una vida. MERCAT DE LES FLORS, DEL 15 AL 17 DE JULIOL

• Soeurs

Per no perdre la pista a l’autor d’ Incendis, Wajdi Mouawad, un nou monòleg del cicle Domèstic, una mirada -ara femenina, la creu deSeuls - des de la intimitat i la destil·lació del monòleg als seus temes clau, com els orígens i la identitat. TEATRE LLIURE, DEL 17 AL 19 DE JULIOL

• En avant, marche!

Després del cabaret de transvestits Gardenia, el trio dels directors Frank Van Laecke i Alain Platel i el compositor Steven Prengels es fixen ara en les bandes musicals i fanfarres -al Grec serà la Banda Municipal de Barcelona- per demostrar el poder de la música i convertir el grup en metàfora d’una societat sencera. TEATRE LLIURE, DEL 10 AL 12 DE JULIOL

COMBATIUS

• El carrer Franklin

“La realitat s’entossudeix a assemblar-se a la ficció”, afirma Xavier Albertí. Lluïsa Cunillé signa una tragicomèdia boja poblada de personatges farsescos que ataca tots els principis d’un “sistema que se’ns està menjant”, diu el director, Josep Maria Miró. I apunta: “¿Es pot fer humor dels desnonaments? Sempre es pot fer si al darrere hi ha intel·ligència”. TNC, DEL 2 AL 19 DE JULIOL

• Penso en Yu

El pres polític xinès Yu Dongyue, que va passar 17 anys a la presó per haver tirat pintura vermella a un retrat de Mao i en va sortir amb una malaltia mental, va inspirar la canadenca Carole Fréchette per “parlar sobre el compromís” o directament “la implicació” indissociable del fet de viure, segons Toni Casares. SALA BECKETT, DE L’1 AL 26 DE JULIOL

• La clausura del amor

La condició és que una parella real protagonitzi l’obra. I s’hi atreveixen dos actors en estat de gràcia: Bárbara Lennie i Israel Elejalde. L’autor i director francès Pascal Rambert dirigeix per última vegada -i per primera en castellà- el seu text més representat des d’Avinyó 2011. Una ruptura sentimental salvatge, un combat a mort. TEATRE LLIURE DE GRÀCIA, DEL 23 AL 26 DE JULIOL

• Sócrates

Duel de titans. Mario Gas escriu i dirigeix Josep Maria Pou en un muntatge sobre el judici i la mort del filòsof. La premissa: condemnen un home per denunciar la corrupció i la superstició de la religió. TEATRE ROMEA, DEL 16 DE JULIOL AL 2 D’AGOST

• Bluf

La Calòrica i el tàndem Joan Yago - Israel Solà tornen al Grec amb el premi Quim Masó i un espectacle de vides creuades amb personatges de còmic que han perdut la il·lusió de camí a la maduresa. MERCAT DE LES FLORS, DEL 16 AL 19 DE JULIOL

PERSONALS

• Neus Català. Un cel de plom

Si l’any passat va ser el testimoni de Nadia Ghulam que va commoure el públic, aquest té tots els números de fer-ho l’actriu Mercè Arànega interpretant el monòleg sobre la vida -i té 100 anys- de l’última supervivent dels camps nazis. “La Neus diu que no és una excepció, sinó el testimoni de tantes i tantes dones”, explica el director Rafel Duran. SALA MUNTANER, DEL 2 AL 26 DE JULIOL

• La nit d’Helver

Una d’aquelles petites joies que han viatjat amb èxit per tot Europa. Una història d’intriga que mostra com la guerra s’infiltra a les cases, entre mare i fill. Una producció de la companyia bosniana Kamerni Teatar 55 estrenada el 2004 -anys després del setge de Sarajevo (1992-1996) durant el qual van seguir fent teatre. TEATRE ROMEA, DEL 3 AL 5 DE JULIOL

• The civil wars

Un salafista belga se’n va a Síria a lluitar per un califat. Quatreperformers qüestionen l’essència d’Europa amb una conversa sobre les seves vides i afectes. Quina herència ens queda? Com es pot mantenir el continent unit en l’era del radicalisme? MERCAT FLORS, DEL 23 AL 25 DE JULIOL

• Fuck-in-progress

Fa anys que Jordi Cortés treballa amb persones amb diversitat física, sensorial o intel·lectual. En el nou espectacle de teatre-dansa integrada busquen “la por i la intensitat”, diu, “la relació del cos amb altres cossos, la sexualitat, abandonar-se en un altre i que et coneguin a tu”. MERCAT DE LES FLORS, DEL 3 AL 5 DE JULIOL

• 2015 com a possibilitat

Adolescents de tres instituts de Barcelona s’han preparat per pujar a l’escenari a parlar d’ells, el seu barri, els seus somnis, què pensen, què esperen. Un projecte que el director Didier Ruiz i el coreògraf Tomeo Vergés han provat ja a París o Avinyó. CCCB, DEL 9 AL 12 DE JULIOL

grexit

El temporal a Europa acaba de començar. El trencament de les negociacions -i de la confiança- entre Grècia i les institucions creditores dissabte aboca el país a un impagament demà dels 1.600 milions d’euros que havia de tornar -aquest dia- a l’FMI. Amb l’incompliment, la zona euro s’endinsa en la dimensió desconeguda. Hi ha més preguntes que respostes en l’aire. I només la voluntat política de mantenir unida la zona euro -repetida fins i tot en els moments més crítics d’aquest cap de setmana- podria ser el bàlsam d’un mal cop.Els tractats europeus preveuen el mecanisme de sortida de la Unió Europea però no el de l’eurozona. Sense res escrit per a aquests casos, l’escenari de la sortida d’un soci de l’euro és tan obert com incert. Grècia insisteix que ningú la pot fer fora de l’euro si el país no ho demana i el ministre de Finances, Iannis Varufakis, s’ha fet un fart de repetir aquests últims dies que un impagament als creditors no significa enfilar la porta de sortida de l’eurozona. Però després de l’incompliment amb l’FMI en podria venir un altre amb el BCE -el 20 de juliol-, que, aquest sí, podria significar que la màxima autoritat monetària europea tanqués definitivament l’aixeta de l’ajuda a Atenes. En aquesta hipotètica situació, Grècia se situaria, de facto, en una zona grisa. ¿Dins o fora de l’euro? ¿Amb un euro del BCE o un euro grec? Impossible de saber. El que el govern d’Alexis Tsipras sí que ha volgut deixar clar és que el Grexit, l’euro sí o no, no és el que es vota diumenge que ve, tot i els esforços de l’oposició grega que ha volgut donar a la consulta aquesta dimensió.

El govern espanyol ha convocat per a aquest matí a primera hora la comissió delegada d’afers econòmics per analitzar la situació, segons va informar ahir la Moncloa. I per avui a Berlín i París estan previstes reunions similars. El president de l’Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem, va assegurar dissabte, després del trencament de les converses amb Grècia, que l’eurozona ha construït els últims anys tallafocs per evitar mals majors en cas de fallida d’un dels socis de l’euro. “Som més forts que abans per afrontar qualsevol eventualitat”, va assegurar Dijsselbloem. Però més enllà de l’efecte contagi, una sortida de l’euro de Grècia posaria en quarantena la idea que l’euro és irrompible. La credibilitat de la moneda quedaria tocada. I després d’un primer cas, d’un precedent, en podria venir un altre.

Res pot aturar el referèndum convocat per diumenge que ve. La iniciativa es va anunciar poques hores abans de rebre, sense dificultats, el vistiplau del Parlament grec. El cas contrasta amb el referèndum frustrat l’any 2011 de l’aleshores primer ministre, Iorgos Papandreu, sobre el segon rescat. Alexis Tsipras manté que els principis democràtics són els que l’han portat a consultar els grecs i que Europa, rebutjant ajornar els pagaments grecs, “viola el dret a decidir d’un poble sobirà”. “En una Unió Europea fundada sobre el principi de la democràcia, el referèndum hauria de ser benvingut”, sosté Zsolt Darvas, investigador a Bruegel.

La credibilitat del conjunt del projecte europeu quedaria tocada si es consumés el Grexit. Sobretot tenint en compte que entre els principis sobre els quals s’aixeca la UE hi ha el d’una “unió cada cop més integrada”. “Seria un cop dur a la idea que no hi ha marxa enrere en el procés d’integració europea”, escriu Pol Morillas, investigador del Cidob. A més, la pèrdua de Grècia representaria el replegament d’Europa en una zona especialment sensible del continent, a tocar de la frontera entre Occident i Orient. Un indret desitjat per altres actors mundials, com ara Rússia.

Restaurar

Agafar una gorra i posar-la dins una bossa de plàstic. Agafar una gorra i posar-la dins una bossa de plàstic. Agafar una gorra i posar-la dins una bossa de plàstic. Si us ha cansat llegir aquestes tres frases seguides, imagineu què sent qui es veu obligat a agafar una gorra i posar-la dins una bossa de plàstic durant hores i hores cada dia. El treball mecànic no genera cap motivació i encara menys en les persones que busquen en la cultura del treball un passaport a la normalitat, a la integració social. “El treball creatiu i artístic, en canvi, té uns efectes espectaculars sobre els joves discapacitats. Ho tenia teoritzat, però ara ho tinc més que comprovat”, afirma Jordi Mayals, enginyer agrònom de formació i fundador de L’Estoc, una botiga taller de mobiliari singular i sostenible on fan pràctiques joves amb discapacitat que estudien fusteria a la Fundació Xamfrà de Sant Feliu de Llobregat i a l’Escola Montserrat de Barcelona.

Recuperar, restaurar, transformar. Són les paraules clau de L’Estoc, un espai ampli i lluminós que és al barri del Poblenou de Barcelona. Els mobles exposats conviden a la sorpresa i a la reflexió: una elegant taula de menjador abans havia estat una porta abandonada; un original banquet de fusta va sorgir dels porticons tronats d’un balcó, i una prestatgeria digna d’aparèixer en una revista de decoració li deu tot el mèrit a una vella i robusta escala de pintor. Els mobles de L’Estoc són únics, irrepetibles, personalíssims. Estan numerats i és impossible trobar-ne dos d’exactament iguals perquè estan fets amb un alt component artesanal. Materials vells i nous es barregen amb naturalitat, però la fusta, en mil i un acabats, hi és la reina.

Un balancí restaurat i entapissat amb tela de sac, una prestatgeria feta amb pedaços d’una bobina de cable, un banquet fet amb dues cadires i una porta... Aquestes meravelles no vénen de l’altra punta del món. Es fabriquen en una sala contigua a la botiga, en un taller de fusteria on ara mateix treballen cinc nois: el Roger, el José, l’Enrique, el Sergio i el Dani. “Aquests joves no s’han d’amagar. La seva feina ha de ser visible. Per això des de la mateixa botiga es veu el taller”, explica el Jordi.

A través d’un finestral veiem el Roger i l’Enrique capficats polint una porta. Paren, se la miren de lluny. Comenten alguna cosa entre ells i hi tornen. Potser s’acabarà convertint en un capçal de llit. O potser en un escriptori. Ho acabarà decidint Albert Capella, cap de taller i responsable final del disseny i la construcció del mobiliari. Abans, però, demanarà als nois la seva opinió, perquè aquests joves aprenents de fuster se senten (i els fan sentir) part activa de tot el procés que convertirà una porta atrotinada, per exemple, en dues boniques tauletes de centre. I això, per a ells, és una injecció d’autoestima. Senzillament, se senten útils.

“És important que la gent sàpiga que aquests nanos poden fer moltes coses. Qui vingui a L’Estoc a comprar un moble vull que el compri perquè li agrada, no perquè el fa qui el fa. Nosaltres fugim de la caritat perquè no soluciona res”, diu el Jordi. I, insisteix, com si pensés en veu alta, en una idea: “A aquests xavals no els hem de posar límits. Ells ja veuen on poden arribar i on no. Són feliços fent aquesta feina, perquè veuen que té un resultat. I també perquè veuen que la gent valora els mobles que fan. En el fons busquen una feina normal, disfrutar d’un temps de lleure normal. I això és possible amb suport i tutelatge. Si algú falla aquí, és la societat”, insisteix el Jordi, responsable d’un projecte de mobiliari creatiu que ara li demostra amb fets el que abans només podia intuir.

Comparteix a facebookComparteix a

PopArb

El públic i l’humor van tenir un protagonisme especial en la primera nit de l’ útim PopArb, entre altres coses perquè els músics van mantenir una actitud que convidava a la participació. Tanmateix, quan Coriola van obrir les actuacions, a les nou del vespre, algunes converses transmetien cert desànim. També hi contribuïa l’aspecte del reciente, més buit que altres anys. Fins i tot l’actuació d’ Enric Montefusco feia pensar en un oratori de difunts, si més no per les formes: el líder de Standstill (que aquest any també pleguen) va escenificar Micro-cénit, un format íntim amb el qual revisa part del cançoner del grup acompanyat de quatre veus. “Que aquest aplaudiment sigui per al PopArb”, va dir Montefusco després de fer una versió en català de 'Bird on the wire', de Leonard Cohen. I l’aplaudiment va ser més sentit que eufòric.

Calia un revulsiu perquè l’ambient perdés la solemnitat del plany. La missió va recaure enManos de Topo, sobretot en el seu cantant, Miguel Ángel Blanca. Ho va aconseguir combinant la solidesa de cançons del disc 'Caminitos del deseo', com 'Fantasmas de tus agujeros' i 'Islas de luz', i altres de treballs anteriors com 'Es feo', amb comentaris entre tema i tema que anaven de la comèdia a la tragèdia. “Madurar és haver d’escollir entre tenir un fill o pillar un gram de farlopa”, va dir Blanca abans de cantar 'Bragas bandera'. Fent de la intimitat emocional política, i de Nick Cave un referent musical, Manos de Topo van conduir el repertori fins a l’acudit final, quan Blanca, dut per la inconsciència, va suggerir que Sara Fontán no toca bé el violí. El públic va reaccionar escridassant el cantant i alineant-se clarament amb la violinista abans que sonés 'Lógico que salga mal'.

La bona, intensa i elèctrica actuació de Pau Vallvé, que segueix aprofundint en el repertori de 'Pels dies bons', va anar precedida d’una de les apostes de risc del PopArb, el recital poètic de Martí Sales, Núria Martínez-Vernis, Roger Pelàez i David Caño. Una part del públic va desentendre’s dels poetes, però els que s’hi van quedar van seguir amb curiositat primer i entusiasme després un combat de paraules carregades d’intenció en què va brillar especialment la poètica performativa de Martínez-Vernis, que reclama la sobirania del cos i de l’individu. Tots quatre, imbuïts de l’esperit punk dels experts en derrotes, van repartir clatellades polítiques a tort i a dret, dirigides contra la perversió de la democràcia, el Macba, Duran i Lleida i Teresa Forcades, entre molts altres.

L’altra actuació fora de les convecions va ser la que el programa distingia com la Nit del Caballo Cantador; és a dir, una improvisació conduïda pels membres de Za!, amb l’ajuda deGuillamino i la veu com a protagonista. Com és habitual en aquesta proposta, el públic va participar-hi activament. També ho va fer després cantant les cançons d’un Joan Miquel Oliver especialment bromista, que va suggerir que s’estava forrant amb el rock simfònic. La varietat rítmica del disc  'Pegasus' va centrar bona part del concert, però no hi van faltar peces com 'Surfistes en càmera lenta' i 'Hansel i Gretel', que van ser de les més aplaudides d’una nit que va acabar després amb el concert de Sanjay.

bimbo

 5

 

3  

• El ‘roaming’ que no s’acaba ni s’acabarà
• El triatló ‘online’ té un líder nascut a Manresa

• 

El festeig que ha precedit la compra de Panrico per part de Bimbo, un dels seus històrics competidors a Espanya, ha sigut tan llarg -gairebé 20 anys- com complicat. Els avatars que han viscut les dues empreses, amb episodis de crisis virulentes i canvis de mans, havien fet impossible aquesta unió fins ara. L’acord preliminar entre la companyia mexicana i el fons Oaktree -propietari de Panrico des del 2012 - uneix el pa de motlle Bimbo i els Donuts de Panrico en un matrimoni molt convenient, segons l’anàlisi d’experts en la indústria alimentària com Miquel Lladó, conseller delegat de Bimbo fins al 2006 i actualment professor de l’Iese. La compra anunciada oficialment aquesta setmana és una jugada mestra per a les dues empreses, segons Lladó, que surten reforçades per plantar cara a la marca blanca, que els ha menjat terreny els últims anys, i també els dóna força per deixar enrere les pèrdues que han anat encadenant els últims anys a Espanya.

Bimbo és el principal productor de pa de motlle al món -un gegant amb 167 fàbriques a 22 països-, fins al punt que molts consumidors quan es refereixen al producte (encara que sigui el de marca blanca) diuen que compren “pa Bimbo”. L’empresa acapara el 41% de la quota del mercat espanyol del pa de motlle, cosa que la col·loca en una posició de clara supremacia en un segment que les marques blanques dominen amb un 47% de les vendes. Per això, amb l’adquisició Bimbo optarà per no quedar-se el pa de motlle de Panrico, que Oaktree mirarà de col·locar a algun altre comprador per no generar un potencial problema amb les autoritats de la Competència que hauran d’acabar avalant l’operació.