dilluns, 6 de juliol del 2015

PopArb

El públic i l’humor van tenir un protagonisme especial en la primera nit de l’ útim PopArb, entre altres coses perquè els músics van mantenir una actitud que convidava a la participació. Tanmateix, quan Coriola van obrir les actuacions, a les nou del vespre, algunes converses transmetien cert desànim. També hi contribuïa l’aspecte del reciente, més buit que altres anys. Fins i tot l’actuació d’ Enric Montefusco feia pensar en un oratori de difunts, si més no per les formes: el líder de Standstill (que aquest any també pleguen) va escenificar Micro-cénit, un format íntim amb el qual revisa part del cançoner del grup acompanyat de quatre veus. “Que aquest aplaudiment sigui per al PopArb”, va dir Montefusco després de fer una versió en català de 'Bird on the wire', de Leonard Cohen. I l’aplaudiment va ser més sentit que eufòric.
Calia un revulsiu perquè l’ambient perdés la solemnitat del plany. La missió va recaure enManos de Topo, sobretot en el seu cantant, Miguel Ángel Blanca. Ho va aconseguir combinant la solidesa de cançons del disc 'Caminitos del deseo', com 'Fantasmas de tus agujeros' i 'Islas de luz', i altres de treballs anteriors com 'Es feo', amb comentaris entre tema i tema que anaven de la comèdia a la tragèdia. “Madurar és haver d’escollir entre tenir un fill o pillar un gram de farlopa”, va dir Blanca abans de cantar 'Bragas bandera'. Fent de la intimitat emocional política, i de Nick Cave un referent musical, Manos de Topo van conduir el repertori fins a l’acudit final, quan Blanca, dut per la inconsciència, va suggerir que Sara Fontán no toca bé el violí. El públic va reaccionar escridassant el cantant i alineant-se clarament amb la violinista abans que sonés 'Lógico que salga mal'.
La bona, intensa i elèctrica actuació de Pau Vallvé, que segueix aprofundint en el repertori de 'Pels dies bons', va anar precedida d’una de les apostes de risc del PopArb, el recital poètic de Martí Sales, Núria Martínez-Vernis, Roger Pelàez i David Caño. Una part del públic va desentendre’s dels poetes, però els que s’hi van quedar van seguir amb curiositat primer i entusiasme després un combat de paraules carregades d’intenció en què va brillar especialment la poètica performativa de Martínez-Vernis, que reclama la sobirania del cos i de l’individu. Tots quatre, imbuïts de l’esperit punk dels experts en derrotes, van repartir clatellades polítiques a tort i a dret, dirigides contra la perversió de la democràcia, el Macba, Duran i Lleida i Teresa Forcades, entre molts altres.
L’altra actuació fora de les convecions va ser la que el programa distingia com la Nit del Caballo Cantador; és a dir, una improvisació conduïda pels membres de Za!, amb l’ajuda deGuillamino i la veu com a protagonista. Com és habitual en aquesta proposta, el públic va participar-hi activament. També ho va fer després cantant les cançons d’un Joan Miquel Oliver especialment bromista, que va suggerir que s’estava forrant amb el rock simfònic. La varietat rítmica del disc  'Pegasus' va centrar bona part del concert, però no hi van faltar peces com 'Surfistes en càmera lenta' i 'Hansel i Gretel', que van ser de les més aplaudides d’una nit que va acabar després amb el concert de Sanjay.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada