el low cost

Les aerolínies de baix cost van ser les encarregades de transportar la majoria de viatgers al juliol, un mes en què els principals aeroports de l’Estat van batre rècords en nombre de passatgers. En concret, es va girar la truita i un 50,7% de tot el trànsit aeri d’Espanya va ser low cost, un 7,9% més que el mateix període de l’any anterior. En un mes en què el turisme arriba als seus màxims, les aerolínies tradicionals van deixar de perdre clients i també van aconseguir créixer, tot i que amb un percentatge més moderat, un 2,7%.

Aquest repunt ve impulsat en gran mesura per l’aposta d’aerolínies com Vueling al Prat i Ryanair a Madrid, però també per la recent ampliació de l’oferta al Prat de companyies com Norwegian Airlines o EasyJet, que té previst obrir una nova base a Barcelona després de tancar la de la capital de l’Estat. En aquest sentit, l’aeroport de Barcelona-El Prat va acaparar el 23,5% del total de passatgers que van utilitzar aquest tipus d’aerolínies a tot l’Estat, un 16,1% més que el mateix mes de l’any anterior. Barcelona, doncs, continua sent la principal porta de turistes que utilitzen companyies de baix cost a Espanya, ja que un de cada quatre viatgers low cost té com a destinació l’aeroport del Prat de Llobregat. De fet, Catalunya en el seu conjunt aglutina el 28,5% de tots aquests passatgers, que en nombre de passatgers són més de 5,15 milions, més del doble dels dos milions que va rebre el segon aeroport, el de Palma.

Tot i que després del de Barcelona els aeròdroms de Palma, Màlaga i Alacant acaparen un percentatge més gran d’aquest tipus de viatgers per qüestions d’estacionalitat, Adolfo Suárez Madrid-Barajas continua amb un altíssim ritme de creixement i va esgarrapant posicions en un tipus d’aerolínies que no eren el seu turisme tradicional, ja que la capital s’havia consolidat com un pol d’atracció de passatgers de negocis i no del turisme de baix cost. Així doncs, l’aeroport de la capital espanyola va veure passar 402.457 viatgers d’aquestes aerolínies al juliol, el 9,4% del total i un 37% més que el mateix mes de l’any anterior. Si en lloc de tenir en compte només el mes de juliol tenim en compte el total de la primera meitat de l’any, Madrid-Barajas passa al davant de Palma i d’Alacant i acapara el 12,1% dels viatgers de baix cost, en haver-ne rebut 2,44 milions, poc més dels que van aterrar a l’aeroport malagueny.

Per aerolínies, les que s’emporten la majoria del pastís són tres. Ryanair, EasyJet i Vueling concentren el 34% de tots els passatgers internacionals que Espanya va rebre al juliol, i el 66% de tots els que van volar amb una companyia de baix cost. Segons les dades del ministeri d’Indústria, Energia i Turisme, Vueling és la companyia que més va créixer en termes interanuals.

L’aeroport Girona-Costa Brava va ser l’excepció a la norma. Tots els aeroports de la xarxa d’Aena van experimentar un creixement interanual al mes de juliol quant a transport de passatgers a través d’aerolínies de baix cost, excepte l’aeròdrom de Girona. En l’acumulat de la primera meitat de l’any, va perdre un 17% d’aquest tipus de passatgers i només en va rebre 477.995. Al juliol, un dels mesos en què aquesta instal·lació hauria de rebre més turistes, la caiguda encara va ser més accentuada, d’un 20%, amb només 116.645 passatgers.

les calesses

Les Rambles de Barcelona van despertar-se ahir amb l’absència d’un dels seus elements més pintorescos: les calesses tirades per cavalls que passegen turistes amunt i avall. Divendres a la nit un d’aquests animals va ser sacrificat després de desmaiar-se al carrer mentre pujava cap a Montjuïc. Segons l’Ajuntament, un veterinari va practicar l’eutanàsia al cavall per evitar un patiment innecessari i, tot i que se n’investiguen les causes, el seu malestar podria haver sigut causat per un cop de calor. La Guàrdia Urbana va obrir diligències per maltractament animal, i el propietari de l’Hípica Foixarda -a Montjuïc, on dormen els animals-, Alexandre Pujadas, va prendre la decisió de no treure a passejar ahir els cavalls per “evitar polèmiques”. Segons va explicar ahir a aquest diari, li preocupava també que qualsevol persona amb els ànims encesos per l’incident els pogués “increpar” pel carrer.

Diverses organitzacions animalistes, entre les quals FAADA i Libera, van denunciar el cap de setmana la situació de maltractament i explotació en què viuen aquests cavalls, i ERC va demanar que es prohibeixin a la ciutat, i va oferir una activitat econòmica alternativa per a les persones i les empreses que treballen en aquest servei. L’Ajuntament, per la seva banda, va comunicar que obriria un expedient i, segons va poder saber l’ARA, revisaran les ordenances que regulen aquest tipus d’activitats i reforçaran les mesures per comprovar que es compleixi la normativa. El propietari del cavall, així i tot, defensa que l’incident “no va ser un problema d’explotació”. “Va ser mala sort. Hi ha gent que està sana i de sobte té un atac de cor. Va ser un simple i trist accident”, recalca, i assenyala que el veterinari no va poder confirmar si el desmai l’havia causat un cop de calor.

L’organització animalista Libera, que forma part del Consell de Protecció dels Animals de l’Ajuntament de Barcelona, fa temps que denuncia la situació d’aquests cavalls, i demana que es trobi una manera de substituir aquesta pràctica sense perjudicar els professionals que s’hi dediquen però sense fer servir animals. Es basen en l’experiència que tenen en diversos països de Llatinoamèrica, on ja s’han substituït 7.000 carruatges tirats per cavalls que la població amb menys recursos utilitza per carregar les mercaderies.

Els cotxes elèctrics són una de les alternatives que Libera planteja per al cas de Barcelona. “Si el problema és el romanticisme, es poden fer dissenys específics amb estètica de carruatge. A Cartagena, a Colòmbia, ja hi ha als carrers vehicles elèctrics amb forma de cavall”, il·lustra el portaveu de l’organització, Leonardo Anselmi. Des de Libera han fet seguiment diverses vegades de les calesses de les Rambles, i asseguren que hi ha cavalls que estan al carrer fins a 10 hores, suportant un pes d’entre 150 i 200 quilos. “Els estudis en cavalls de càrrega demostren un augment de ions de potassi a la sang important: això demostra el patiment del múscul del cavall”, diu Anselmi.

Pujades nega aquest punt: “Els animals estan menys de sis hores al carrer, i la meitat del temps només s’esperen. Tots els carruatges, a més, van equipats amb 50 litres d’aigua”. Anselmi, per la seva banda, assegura que la ciutat en si mateixa ja maltracta prou els animals: “Les grans ciutats, amb l’asfalt, les aglomeracions i els clàxons dels cotxes, no són un bon ambient per als cavalls”.

ossos al canada

Viatjar al poble canadenc de Churchill en ple novembre va comportar el descobriment de la lentitud. Bé, suposo que, tenint en compte les fortes nevades i les temperatures sota zero que vam haver de suportar, és més exacte dir que va suposar el descobriment de la lentitud i del fred extrem.

Si anem al començament del viatge, el vol fins a Winnipeg, la capital de la província de Manitoba, va ser tan ràpid com ho solen ser els vols transoceànics. És a dir, que si es va fer llarg no va ser perquè l’avió anés lent. Va ser després, quan vam haver de fer en tren els 1.700 quilòmetres que separen Winnipeg de Churchill, que el viatge es va alentir.

Per què volíem anar a Churchill? Doncs molt senzill: per veure óssos polars. Als voltants d’aquest poble canadenc s’hi concentren al novembre molts óssos que esperen que es glaci la badia de Hudson per poder entrar-hi a matar foques. N’hi ha tants que és impossible no veure’n, i és per això que a més dels óssos s’hi apleguen nombrosos turistes.

Hi ha dues maneres d’anar a Churchill: en avió o en tren. Com que no teníem pressa i el tren és molt més barat, vam triar el tren, tot i saber que tardaria 41 hores i que hi passaríem dues nits. “Heu de comptar, a més, amb el retard -ens van advertir a les taquilles-. Pot ser d’entre 8 i 24 hores. Depèn de l’estat de la via”.

El tren va sortir embalat, però a mesura que la neu s’acumulava, va entrar en una marxa lenta que ja no va abandonar. El que té de bo un viatge tan llarg és que és impossible acabar-lo sense relacionar-te amb altres viatgers. Per exemple, amb dues mestres de Saskatchewan que anaven a veure óssos. “Hi ha gent que prefereix les cabines -em va dir una-. Són més còmodes, però és més divertit passar dues nits a les butaques. Aquest és el vagó dels aventurers”.

Ho devia ser, en efecte. Si no, no s’entenia què hi feien allà el vell professor nord-americà que duia una pota de ren cuinada per alimentar-se durant el trajecte o el japonès que viatjava sol. “Com que tinc un passi per viatjar en tren per tot el Canadà, anar a Churchill em surt gratis -em va dir-, però com que no em queden diners faré una volta pel poble i tornaré al cap de dues hores en el mateix tren”.

El terra congelat i una tempesta de neu van alentir encara més la marxa, però vam arribar a Churchill al cap de 47 hores, amb només sis hores de retard. Ens esperaven un fred de 20 sota zero i una població gairebé esborrada per la neu.

Ens vam instal·lar en un bed & breakfast i l’endemà vam sortir a veure óssos amb un cotxe llogat. No ens va costar gens localitzar-ne: a l’abocador d’escombraries n’hi havia un parell que intentaven caçar menjar, i a la ribera de la badia en vam veure uns quants d’impacients, esperant que el mar es glacés.

Vam passar, malgrat el fred, uns bons dies a Churchill, dinant a la Gipsy’s Bakery i fent cerveses al Pier, on sempre hi havia inuits bevent. Un dia, quan ens preparàvem per tornar a casa, una noia ens va advertir que no anéssim pels carrers laterals. “Per què? -li vaig preguntar-. Amb el fred que fa, no crec que hi hagi delinqüents per aquí”. Ella va riure i em va aclarir que el perill no eren els delinqüents, sinó els óssos afamats que de vegades entraven a la població per buscar aliment.

“Quan això passa -ens va explicar-, els disparen dards narcòtics i els traslladen en helicòpter a un centenar de quilòmetres. Quan els cacen per tercera vegada els han de sacrificar, ja que vol dir que s’han viciat a dependre de la ciutat”.

La ciutat, pel que es veia, era un lloc de perdició per als óssos, com ho és també, de fet, per a molts humans.

Comparteix a facebookComparteix

sobirania

Aquests darrers dies s’han produït esdeveniments de diversa naturalesa i gravetat que han tornat a posar en evidència la mala relació que alguns catalans tenen amb el poder i l’autoritat. Em refereixo als conflictes derivats dels fluxos migratoris i de refugiats a Calais, però sobretot a les costes italiana i grega. I en una altra magnitud, molt menor però més pròxima, a l’actuació dels Mossos a Salou en contra del contraban de productes falsificats, amb resultat d’una mort accidental. I parlo de com hi han reaccionat les xarxes i els mitjans de comunicació del país, en el supòsit que representin —o conformin— una actitud general.

Pel que fa al primer cas, més que no pas discutir la informació que se’n dóna i el seu biaix ideològic —que hi és…, em sembla rellevant assenyalar dues dimensions de la realitat pràcticament obviades. D’una banda, es deixa en suspens l’anàlisi de les conseqüències que tindria un sistema de fronteres completament obert, tant des del punt de vista econòmic com social i polític. La sensibilitat humanitària, és cert, predisposa —davant les imatges feridores que ens ofereixen els mitjans— sentir-se solidari amb la causa dels més febles. Però alhora resulta que s’és extraordinàriament susceptible al manteniment dels nivells de benestar i prestació de serveis públics, sempre al límit del col·lapse. L’impacte econòmic i social d’aquests moviments demogràfics, a més, es tradueix —també en països d’indiscutible tradició democràtica— en alarmants decantaments electorals cap a partits d’extrema dreta i xenòfobs, com hem vist aquestes darreres dècades. Doncs bé: de les conseqüències no volgudes d’una actitud càndidament humanitària sembla que, aquí, costa molt parlar-ne.

De l’altra, l’altre silenci clamorós en relació al drama que es viu al Mediterrani, ara agreujat per les guerres, és el del gran paper humanitari que hi fan els exèrcits europeus. Als mitjans hi solen aparèixer ONGs, com si fossin l’únic actor solidari que hi participa. Està bé que es conegui l’activitat de Metges Sense Fronteres, posem per cas, i els seus dos modestos vaixells. Però, en realitat, l’activitat humanitària principal és la que desenvolupa Frontex, l’agència de la Unió Europea que regula tot l’operatiu militar. Aquest estiu l’anomenada operació Tritó compta, entre d’altres, amb 4 avions, 6 vaixells d’altura, 12 patrulleres i 2 helicòpters. Hi participen els exèrcits de 27 països, amb contribucions notables de tres vaixells irlandesos, un de suec i un de noruec, països ben allunyats del drama. Frontex lamenta l’escassetat de recursos disponibles en relació als compromesos i els necessaris, però això tindria una traducció immediata en més pressupost militar...

Pel que fa al cas de gravetat molt menor però ben proper, el de Salou, torna a passar el mateix. La mort accidental d’una persona —es produís com es produís—, des del punt de vista informatiu, es converteix en un suposat cas de confrontació entre forts i dèbils, policia i immigrants, que una vegada més decanta la sensibilitat humanitària cap als febles. De fet, l’operació policial era contra un comerç il·legal que perjudica de manera directa els comerciants i les empreses productores —i els seus treballadors—, que són els que paguen impostos i se sotmeten a regulacions cada vegada més estrictes de qualitat, sostenibilitat i de condicions laborals. Però al cap de poques hores ja tenim organitzades protestes “antiracistes” i en contra de la “brutalitat” de la policia, que se’ls suposa per defecte i que significa l’estigmatització d’un col·lectiu que, només de mossos, ja són 17.000 persones.

Aquest biaix informatiu, que eludeix el paper humanitàriament rellevant dels exèrcits o que posa sistemàticament sota sospita la policia, fins i tot quan hi ha delicte flagrant, mostren el dèficit de cultura de poder i d’autoritat que esmentava al principi de l’article. I, tanmateix, per bé que la independència de Catalunya comportarà desafiaments enormes relacionats amb la capacitat de governar-nos, encara seran més grans els canvis de mentalitat relacionats amb l’exercici del poder i l’autoritat. Al capdavall —no ens enganyem—, l’aspiració a la sobirania és una reclamació de més poder. De fet, del màxim poder possible en un món organitzat en estats interdependents. Observem-nos, doncs, críticament, i disposem-nos, també, a fer el canvi de mentalitat que significarà reconèixer a tots els efectes l’autoritat derivada de l’exercici democràtic del nou poder.

balances amb la ue

Les balances fiscals del ministeri d’Hisenda relatives al 2012 i presentades el 21 de juliol van ser polèmiques. El Govern va criticar els càlculs liderats per l’economista Ángel de la Fuente perquè reduïen de manera notable el dèficit fiscal de Catalunya respecte a les dades d’un any abans, unes xifres que llavors ja minimitzaven el greuge de la Generalitat en relació a les dades elaborades per la conselleria d’Economia. Tot i això, malgrat que Hisenda faci un càlcul en què només aplica un dels dos mètodes possibles o que ignora els ingressos derivats del turisme i les exportacions per reduir el saldo negatiu de Catalunya, els resultats són igualment contundents i reflecteixen un dèficit fiscal amb l’Estat de 6.203 milions el 2012. El que no ha transcendit tant és que les balances fiscals espanyoles calculen també el saldo fiscal de les comunitats amb la Unió Europea. I, mentre el conjunt de l’Estat rebia 2.349 milions més dels que va aportar, Catalunya patia un dèficit de 859 milions.

Tanmateix, l’autonomia amb un saldo més negatiu, segons el càlcul de De la Fuente, és la Comunitat de Madrid, i era de 1.393 milions. Molt per darrere d’aquesta comunitat i de Catalunya, també perdien recursos cap a la UE el País Basc, el País Valencià, les Illes Balears i -per un marge escàs- Cantàbria i Navarra. La resta tenien un saldo fiscal positiu amb Brussel·les, molt especialment Castella-la Manxa (1.006 milions) i sobretot Andalusia (2.303 milions).

Aquestes dades impliquen que la pertinença a la UE va costar 114 euros a cada català el 2012. Per contra, cada ciutadà espanyol va percebre de mitjana 50 euros provinents de Brussel·les. En termes relatius, el saldo fiscal negatiu de Catalunya amb les institucions comunitàries equival al 0,42% del seu PIB, una quantitat inferior a la que -també segons recull en un altre informe el ministeri d’Hisenda- aporten Holanda (el 0,61% del PIB), Suècia (0,52%), Alemanya (0,51%), Dinamarca (0,5%) o el Regne Unit (0,46%), però superior a la de França (0,4%) o Itàlia (0,35%). De fet, Catalunya aporta, fins i tot, en termes absoluts més que Finlàndia, amb un saldo negatiu de 678 milions.

Part dels arguments contraris a la independència parteixen de la base que Catalunya quedaria fora de la UE i, en conseqüència, deixaria de percebre ajudes a la pagesia. El cert, però, és que tan sols va ingressar per aquest concepte 340,7 milions el 2012, molt per sota de les aportacions fetes pels catalans a la UE i de les ajudes que van rebre els pagesos de Castella i Lleó (905 milions), Castella-la Manxa (1.023 milions) o Andalusia (1.942 milions). D’altra banda, Catalunya va percebre 529 milions dels fons de cohesió i de desenvolupament regional, 164 milions per a la creació d’ocupació i la inclusió social i 46 milions en altres transferències. Per contra, va aportar 1.893 milions a la UE a partir de la participació que té en alguns impostos i taxes pagades a Catalunya.

Tanmateix, aquestes quantitats són moderades en relació amb els càlculs d’anys anteriors o els fets per altres institucions. Les balances fiscals de De la Fuente relatives al 2011 van treure a la llum un saldo fiscal negatiu de Catalunya amb la UE de 1.383 milions, un 61% més que el que ha calculat per a l’any següent. El saldo del 2012, de fet, va ser especialment positiu per al conjunt de l’Estat, ja que la quantitat de recursos percebuts van ser un 78% superiors a les de l’any anterior. Aquest fet també explica que Catalunya se’n veiés beneficiada, no amb un saldo positiu, però sí amb menys diferència entre el que va pagar a Brussel·les i el que va tornar.

De la mateixa manera, les balances fiscals del conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, disten de les de Montoro. La Generalitat va fer públic que, segons les seves balances, Catalunya havia aportat entre el 2007 i el 2011 uns 1.355 milions anuals més dels que havia rebut, una xifra equivalent al 0,69% del seu PIB. Si això és cert, superaria tots els estats aportadors d’Europa, ja que en aquell període Holanda havia aportat el 0,6% del seu PIB i Alemanya el 0,42%. Espanya, al seu torn, era un receptor net d’una quantitat anual equivalent al 0,21% del PIB.

D’altra banda, la fundació de l’Aliança Lliure Europea -partit en què s’integra ERC- va anar més enllà. El 2014 va publicar un informe segons el qual Catalunya és la comunitat que més paga i menys rep d’Europa. Amb dades del 2011, hauria aportat uns 2.000 milions a la UE, dels quals només haurien tornat 181 milions per diferents vies i fons.

Gracia 2015

La radiofórmula de Joan Colomo, un combat poètic convertit en concert, els mariachisgalàctics de La Troba Kung-Fú i els directes febrils de Sidonie, Che Sudaka i La Fundación Tony Manero són alguns dels titulars d’aquesta nova edició de les festes de Gràcia, que comencen avui i s’allargaran fins al 21 d’agost, i homenatjaran Ovidi i el Gato Pérez. Des de música indie fins a rumba catalana, passant per reggae, folk i swing compartiran protagonisme amb altres espectacles i projeccions de cinema a la fresca.

L’espectacle Anarquia és independència (avui a les 21 h)és una de les propostes destacades per les quals ha apostat el Festigàbal, el festival organitzat per l’Heliogàbal que aquest any, per un canvi de patrocinador que va fer perillar la cita, se celebrarà a La Sedeta i no a la plaça Rovira i Trias. Es tracta d’un espectacle experimental que combina la poesia, la música i la interpretació. Els quatre artistes que el protagonitzen seran Núria Martínez-Vernis, David Caño, Roger Pelàez i Martí Sales.

També aquesta nit hi actuarà Joan Colomo i la seva banda, que tocaran a les 23 h. La banda oferirà un dels seus concerts estrella, en què versionen els grans èxits que s’han pogut sentir al llarg de la història a l’estil radiofórmula, des de Camela fins a Sabrina passant per Raffaella Carrà o Beyoncé. Una altra proposta dins del marc del Festigàbal és Joe Crepúsculo(demà a les 23 h, amb Mujeres i Rombo al cartell), el cantautor que s’autodefineix com a “trobador tecno”. Presentarà el seu setè àlbum, Nuevos misterios (2015), un disc amb influències del house dels 90 i de les músiques urbanes llatines i tropicals.

La Troba Kung-Fú, la banda liderada pel cantant i acordionista Joan Garriga, és un dels plats fort de les festes d’aquest any. En gira amb el seu Galàctic Mariatxis Tour, la banda, que tocarà a la plaça del Sol, farà moure el públic al ritme de la seva rumba catalana (dijous a les 22 h). Aquesta plaça també acollirà concerts com el de Derrumband (avui a les 22 h), que interpretaran cançons del Gato Pérez; Riu, que presentaran el seu nou disc Abans això eren camps (demà a les 22 h), i Itaca Band, que canviaran el ritme de la plaça amb la seva música entre el reggae, l’ska i el punk (dimarts a les 22 h).

Sidonie també s’apunten a les festes (demà a les dotze de la nit a la plaça Rovira i Trias). La banda de Marc Ros, Jesús Senra i Axel Pi oferiran un concert on interpretaran les cançons del seu vuitè disc, Sierra y Canadá (2014), que incorpora l’electrònica i els sintetitzadors analògics al pop que els caracteritza. Al llarg de la setmana, a la mateixa plaça, posaran a prova l’estat de forma dels graciencs els Ebri Knight (dimarts, 24 h), els Che Sudaka (dijous, 24 h) i la Fundación Tony Manero (dissabte 22, 1 de la nit).

Brams passa per Gràcia coincidint amb la gira per celebrar els seus 25 anys damunt dels escenaris (dilluns a les 23.15 h a la plaça Joanic). Una altra cita destacada, pel que fa als concerts en places i carrers, és l’actuació de la banda A Contra Blues (dimarts a les 23.30 h al carrer de la Perla). El grup, que va guanyar el 2014 el primer premi del concurs internacional European Blues Challenge, és una de les bandes més consolidades del blues, tot i que la seva música combina ritmes també de rock, swing i folk.

L’espectacle Dona cançó (avui a les 22 h) se celebrarà en un espai molt adient: la plaça de les Dones del 36. Es tracta d’un projecte que uneix dones de diversos àmbits artístics -música, teatre i audiovisuals- en un espectacle que gira al voltant de la figura de la dona. Les protagonistes seran Alicia Martel, Magalí Sare, Marta Pons, La Rateta que Escombrava l’Escaleta i el Duo Marlas. El festival 44 Perills, en canvi, se centrarà en l’art sonor i proposarà, al carrer del mateix nom, des de performances fins a actuacions de música experimental i paisatge sonor.

El swing té taula reservada pràcticament cada dia a la plaça del Diamant. Al llarg d’aquesta setmana es faran, a més a més, projeccions cinematogràfiques a l’aire lliure. Dues pel·lícules que rivalitzaran pel públic dimarts a les 23 h són la comèdia de terror The rocky horror picture show (1975),al carrer Mozart, i el musical Grease (1978), al carrer Joan Blanques de Baix.

el prego

Enguany és la primera festa major del Pau. La primera de la qual té plena consciència, s’entén. Té cinc anys i joguineja amb sis o set nens més sota l’ombra escadussera de la torre del rellotge de la plaça de la Vila. La Lola, la seva mare, és veïna de Gràcia de tota la vida. “Nosaltres, per la festa, no marxem mai”, m’explica tot contradient aquell hàbit d’altres veïns que fan coincidir les seves vacances amb la festa major i així poden escampar la boira. Falta mitja hora per al pregó i la plaça llueix neta i carregada d’energia. Al matí he vist camions de cervesa i carretons amunt i avall. Tots els bars tenen les neveres plenes i les reserves a bon nivell. Passejant per les places i carrers propers he comptat, sense ser exhaustiu al màxim, dotze urinaris portàtils. He llegit que n’hi ha un total de vuitanta-sis repartits per tot el barri. D’aquells a l’aire lliure, com el que van instal·lar adossat a la façana del Born, no n’he vist cap. Encara sort. Ja hi ha prou coses desagradables en aquest món perquè hàgim d’inventar-ne més.

Poc abans de les set del vespre, l’hora indicada, Ada Colau treu el cap per la balconada de l’ajuntament i, just a escassos dos metres, un xicot despitregat surt al balcó del costat i es grata la panxa. És la versàtil despreocupació de Gràcia. Com que quasi li toca a la pregonera recordo que als dobladors de les pel·lícules els agrada que es refereixin a ells com a “actors de doblatge” i no com a “dobladors”. No puc estar-hi més d’acord. Molts d’ells són actors, i bons! Mercè Montalà, actriu a qui només per ser la veu habitual de Michelle Pfeiffer ja caldria fer-li un monument, és l’encarregada del pregó. Reivindica la història i la personalitat gracienca, la importància de la música i del ball -“què faríem sense ells?”- i l’any 1994, quan va venir a viure al barri: “Els veïns de Gràcia som imparables!”

Tot el pregó és una apologia convençuda de la convivència i el respecte, de la mirada àmplia i la delicadesa de la quotidianitat: “No cal fer grans coses. Respectem-nos en les coses petites i busquem l’excel·lència en els nostres actes quotidians”. Per injectar de poesia i bella transcendència les seves clares paraules, parafraseja Cyrano de Bergerac, infinit viver de veritats útils per anar pel món, un regal per a qualsevol actor i per a tota persona amb una ínfima espurna de bon criteri. “Què he de fer, mare? Anar a fer una visita en comptes d’un poema? No, gràcies, company! No, gràcies! Més m’estimo cantar, entrar, ballar, ser sol, sentir-me viure i ser lliure, contemplar l’Univers o fer un vers”. Està emocionada, amb veu justa i convincent desgrana un poderós paper, declamat amb passió i il·lusió. I veritat. Ja fora del ric vers de Rostand, conclou: “Abans de rendir-se s’ha d’intentar. Intentem-ho! Perquè abans de morir, hem de viure!” Parla Ada Colau i la Jana, al meu costat, pregunta a la seva mare què és un polític. “Els que haurien de fer les coses i no sempre les fan. És una mica complicat d’explicar”. I tant, ja ho pots ben dir.

L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va acompanyar l’actriu Mercè Montalà en el tradicional pregó de les Festes de Gràcia. Colau va fer esment de les dones assassinades aquestes últimes setmanes i va instar a fer que aquesta celebració “sigui lliure d’agressions masclistes”. El líder d’ERC a l’Ajuntament, Alfred Bosch, abans del pregó, va fer referència a les propostes de “ruptura” de la CUP Capgirem Barcelona de retirar les banderes espanyoles dels edificis del consistori. Bosch va assegurar que “no és el tema” i que “quan arribi la República Catalana” ja quedarà clar.

primer debat republica

Donald Trump va irrompre a principis d’estiu com un huracà a les primàries presidencials republicanes: arrasant els seus rivals, assolint el lideratge a les enquestes i desconcertant l’establishment del partit. Per això, totes les mirades estaven centrades en ell durant el primer debat republicà, que es va celebrar a Cleveland, Ohio, ahir a la matinada (hora catalana). I el magnat immobiliari novaiorquès no va decebre gens ni mica.

Sobre l’escenari va ser el mateix home obscè, impetuós, extravagant i arrogant que ha acaparat la cursa electoral en els últims mesos. Les seves intervencions van ser les més destacades de la nit, tot i que no les més celebrades. Els seus comentaris degradants sobre dones, immigrants i polítics -que va justificar dient que no tenia “temps per ser políticament correcte”-, els seus canvis d’opinió en temes com l’avortament o la seva insinuació que ha comprat polítics li podrien passar factura.

El debat es va convertir des del primer minut, des de la primera pregunta, en un xou de Trump. El multimilionari va ser l’únic candidat que es va negar a prometre que no es presentaria com a independent si no guanya la nominació republicana per a les presidencials del novembre del 2016. “Si sóc elegit, no em presentaré d’independent”, va afirmar entre esbroncades i tímids aplaudiments del públic.

La majoria d’analistes nord-americans coincidien a dir ahir que Donald Trump havia acaparat el debat. Alguns creien, fins i tot, que l’havia guanyat, mentre que d’altres consideraven que la seva actuació perjudicarà les seves perspectives electorals. “Tot i que és difícil saber els límits que els partidaris de Trump estan disposats a tolerar, considero que ha sortit danyat del debat”, analitza l’expert en política nord-americana del think tank Brookings William Galston.

Un grup mostra de votants republicans seleccionat per la cadena de televisió Fox News -que va emetre el debat- va revelar que l’actuació del magnat havia decebut. “La majoria dels partidaris de Trump al grup l’han abandonat”, va explicar el coordinador, l’estrateg electoral republicà, Frank Luntz.

Tot i així, és massa aviat per saber com reaccionarà l’electorat conservador. El que és segur és que Donald Trump continua dominant la narrativa de les primàries republicanes i no desapareixerà a curt termini. D’altra banda, fins i tot si perd suport a les enquestes, la seva amenaça de presentar-se com a independent pot evitar una victòria dels republicans en la seva cursa per recuperar la Casa Blanca.

Trump podria ser un nou Ross Perot. La candidatura de l’empresari adinerat de Texas va impedir el 1992 la reelecció del George Bush pare, que va perdre contra Bill Clinton. Com Perot, Trump té els diners necessaris per finançar una campanya electoral costosa.

Només 10 dels 17 candidats republicans van participar en el primer debat -la resta ho van fer en un altre hores abans-. Les televisions que organitzen aquests actes van decidir limitar el nombre de participants per fer la discussió més àgil i amena.

Els periodistes de Fox News van aconseguir l’objectiu amb preguntes incisives i demanant als candidats les seves opinions sobre temes polèmics com la reforma migratòria, la despesa pública, l’acord nuclear amb l’Iran, la lluita contra l’Estat Islàmic, l’avortament o el matrimoni homosexual.

Alguns candidats, com els senadors de Florida, Marco Rubio, i de Texas, Ted Cruz; el governador de Minnesota, Scott Walker; l’exgovernador d’Arkansas, Mike Huckabee, i l’exneurocirurgià Ben Carson van marcar les seves idees conservadors. D’altres, com l’exgovernador de Florida, Jeb Bush, i els governadors d’Ohio, John Kasich, i de Nova Jersey, Chris Christie, no van amagar el seu perfil moderat.

Jeb Bush, el favorit de la cursa tot i el lideratge de Trump, va intentar donar una imatge presidencial. “Només guanyarem amb un missatge esperançador i optimista”, va dir, després d’assegurar que Trump era una figura “polaritzadora”.

Fill i germà de presidents, Bush no va cometre errors importants, però tampoc va sobresortir. De fet, la seva actuació modesta va donar joc a Marco Rubio. El jove senador va assegurar que ell representa el futur i va dirigir els seus atacs contra Hillary Clinton -la candidata amb més possibilitats de guanyar la nominació demòcrata-. “Si sóc el vostre candidat, ¿com s’ho farà Clinton per alliçonar-me sobre com arribar a finals de mes?”, es va preguntar Rubio.

Kasich, fins ahir un desconegut per a la majoria de votants, també va aprofitar la debilitat de Bush per erigir-se en el candidat del centre. La seva emotiva resposta sobre la necessitat de tolerar el matrimoni homosexual va recordar el conservadorisme compassiu que va dur George W. Bush a la Casa Blanca.

A sis mesos de l’inici de les primàries, els candidats han començat a mostrar les seves cartes. I el Partit Republicà prega perquè l’atapeïda cursa no es torni caòtica i els compliqui el triomf a les presidencials.

Bernie

“Tan increïble que és veritat”, alertava la frase promocional del pòster de Bernie. La pel·lícula de Richard Linklater -anterior a Boyhood i Abans del capvespre però estrenada avui per atzars de la distribució- explica una història que sembla una de les ocurrències rocambolesques dels Coen; de fet, el mateix Linklater la va definir una vegada com “unFargo a l’est de Texas”. Però Bernie, a diferència de Fargo, sí que està basada en fets reals. Concretament, en la història de Bernie Tiede, l’ajudant d’una funerària de la petita ciutat texana de Carthage i una de les persones més estimades de la comunitat: generós i amable fins a dir prou, el Bernie era un membre destacat de l’església i l’ànima dels muntatges locals de teatre.

D’ara endavant, entrem en territori espòiler: el 1999 Tiede va ser condemnat per l’assassinat de Marjorie Nugent, una viuda rica i malcarada odiada per tot el poble. Com a bon amic especial, Tiede l’acompanyava sovint en tota mena de viatges i actes socials però també li rentava la roba i li feia la manicura, atrapat en una relació malaltissa i sotmès als capricis iracunds de l’anciana. Un bon dia, en un rampell incontrolat, el Bernie va clavar-li quatre trets i va guardar el cadàver al frigorífic durant nou mesos mentre feia veure que la dona seguia viva.

El que més va atreure Linklater de la història és que, un cop la policia va trobar el cos i el Bernie va confessar, en lloc de girar-li l’esquena, la gent del poble es va bolcar en ell. Molts negaven l’evidència (“El Bernie? Un home tan adorable? No, no m’ho crec”), d’altres el justificaven i la majoria exigien benevolència al fiscal del districte, que davant el panorama va traslladar el judici a un altre comtat perquè no confiava trobar un jurat imparcial a Carthage. Tot i el clam dels seus veïns, a Bernie li va caure cadena perpètua per assassinat i va ingressar en una presó de màxima seguretat, en principi per sempre més.

El segon acte de la història arrenca quan Linklater decideix portar a la pantalla la història del Bernie. Fascinat per la reacció de la comunitat, el director dissenya un dispositiu narratiu molt especial: filma entrevistes reals amb veïns de Carthage i les barreja amb falses entrevistes a actors que interpreten altres veïns del poble i personatges clau del drama de Tiede com el fiscal del districte, a qui encarna Matthew McConaughey en un dels primers papers de la seva resurrecció, tot i que potser no el més distingit d’aquesta etapa.

Amb Jack Black en el rol del Bernie i la gran Shirley MacLaine com a viuda, Linklater relata la seqüència dramàtica dels fets puntuada pels testimonis d’unes entrevistes en què es confonen les fronteres entre la ficció i el documental. I ho fa amb un to de comèdia lleugera, no per rebaixar la càrrega violenta del crim sinó per subratllar la dimensió tragicòmica de la història. És innegable que Bernie pren partit pel protagonista, però també que no rebaixa la cruesa de l’assassinat que comet. Al mateix temps, retrata amb encant la dolçor i bondat -quasi irreal- del personatge. I és en aquesta contradicció que desafia les visions monolítiques de la realitat per situar-se en el terreny de l’ambigüitat quan la pel·lícula ofereix segurament la versió més honesta de la història. “La pregunta central de la pel·lícula és si l’home més amable del món podria assassinar algú -explicava Linklater a Variety -. I la resposta és que sí. Si es donen les circumstàncies necessàries... qui sap de què és capaç algú?”

L’estrena de Bernie el 2011, dotze anys després de la condemna de Tiede, va acabar proporcionant a la història un final que ni el mateix Linklater podria haver somiat. Després de veure la pel·lícula, una advocada, Judy Cole, convençuda com Linklater que la cadena perpètua era excessiva, va investigar el cas i va descobrir a la llibreria de Tiede una col·lecció de llibres d’autoajuda per a víctimes d’abusos sexuals. Cole va demanar una avaluació psiquiàtrica que va revelar que, efectivament, Tiede va patir abusos des dels 12 als 18 anys, una circumstància desconeguda durant el judici. Segons un psiquiatre, la incapacitat de Tiede per escapar d’aquella situació l’havia fet també incapaç d’escapar de la relació abusiva amb la viuda, que entre altres perles l’obligava a depilar-li les cames i fer-li massatges a l’esquena amb un vibrador. Amb aquesta evidència, Cole va convèncer el fiscal del districte per reobrir el cas, i el psiquiatre original del judici, amb la nova informació a les mans, va concloure que els anys que Tiede va reprimir els efectes dels abusos i la seva homosexualitat havien fet que separés les emocions, cosa que li va permetre actuar amb normalitat durant mesos després del crim.

Després de dues dècades a la presó, Bernie Tiede va veure l’any passat com una jutge li concedia la llibertat condicional i una reducció de la condemna a petició del mateix fiscal que el va empresonar. Però la jutge va imposar una sèrie de condicions, la més sorprenent de les quals va ser que Tiede residís en una propietat de Linklater. El director, que s’havia fet amic de Tiede preparant el film, va accedir a allotjar-lo en un apartament que té al garatge de la seva casa d’Austin. “A mi no em costa res deixar que el Bernie hi visqui una temporada fins que aixequi el cap -explicava Linklater a Variety -. Però va sonar com si la jutge digués: «Molt bé, liberal d’Austin, vols que el deixem lliure? Ho farem. Però ara ha de viure amb tu!»” Les últimes notícies que es tenen de Tiede són que segueix vivint a Austin i que treballa de tècnic jurídic. I, segons Linklater, encara no ha vist la pel·lícula que el va fer sortir de la presó.

Comparteix a facebookComparteix a twitter

Hiroshima

A un quart de nou del matí Hiroshima es congelava durant un llarg minut de silenci en l’homenatge a les víctimes de la bomba atòmica, a l’hora exacta en què va caure sobre la ciutat, ara fa 70 anys. Supervivents, visitants i representants polítics d’arreu del món s’aplegaven al Parc Memorial de la Pau.

Com cada any, el nombre dels que van morir pels efectes de la radiació de la bomba llançada pels Estats Units el 6 d’agost del 1945 ha tornat a augmentar. Una llista amb més de 5.300 noms s’ha introduït al cenotafi que els homenatja, i ja són gairebé 300.000 víctimes. Quan van sonar les campanes, tots els assistents van abaixar el cap respectuosament i van guardar un rigorós silenci. Fins i tot els conductors que en aquell moment creuaven el pont sobre el riu del parc es van aturar i van baixar dels cotxes en senyal de respecte a les víctimes del pitjor desastre que ha viscut el país. L’alcalde de la ciutat, Kazumi Matsui, va ser el primer a trencar el silenci: “Cal abolir el mal absolut que suposen les bombes atòmiques”. I va alertar dels perills que comporta la proliferació nuclear, que continua al planeta, des de l’episodi de la Crisi dels Míssils de Cuba el 1962 fins a l’amenaça que presentaria l’aparició del “terrorisme nuclear”.

Matsui apel·lava als representants d’un centenar de països que eren entre els assistents (rècord històric de la commemoració) per exigir-los més concreció a l’hora de pactar el desarmament nuclear global, tota una assignatura pendent del segle passat. Ha convidat el president nord-americà, Barack Obama, a visitar Hiroshima: “Sisplau, vingui i vegi la realitat de les bombes atòmiques; així segur que voldrà abolir-les”. I feia una crida als supervivents, els hibakusha, a renovar les seves conviccions i a seguir lluitant per “un món amb una pau de debò, sense sistemes de seguretat basats en el militarisme”.

L’altre nom propi de la jornada va ser el del primer ministre japonès, el conservador Shinzo Abe, que va remarcar que el Japó ha de jugar un “paper clau” per “aturar la proliferació d’armes nuclears”. Abe va posar sobre la taula dues dates per proposar un acord internacional: aquesta tardor, quan presentarà una resolució a les Nacions Unides, i l’any que ve, quan serà l’amfitrió de la reunió del G-7 a la localitat de Shima, al centre del país nipó.

En la cerimònia es barrejaven la introspecció amb la por que el món continuï enganxat a la dissuasió nuclear i que el Japó abandoni el seu tradicional pacifisme de postguerra. El primer ministre va voler defensar-se de les crítiques a les seves polítiques entre els supervivents d’Hiroshima. Per una banda, Abe va prometre posar fi a la lentitud burocràtica amb què s’atorguen ajudes per als que desenvolupen malalties arran de la radiació de la bomba nuclear. I, per l’altra, es va afanyar a defensar la naturalesa pacífica de la Constitució japonesa -quan no fa ni un mes que va aprovar la llei que permet a l’exèrcit del Japó participar activament fora del territori nacional, norma que trenca amb el pacifisme constitucional.

Després d’enlairar mil coloms, un nen i una nena de sisè de primària van ser els encarregats del parlament en clau de futur: “Hem acceptat la vida, l’amor i la pau que la generació dels avis s’ha esforçat a mantenir vives”. Com a prova de la resistència humana i moral a la capacitat destructiva de l’energia atòmica, els infants són protagonistes de les commemoracions. Els japonesos troben les fórmules per fer-los conscients d’una realitat tan traumàtica i hi confien com a dipositaris del missatge de pau.

Els alumnes de les escoles de la ciutat han decorat la riba del riu amb 14 murals sobre la bomba atòmica i el pacifisme. Inspirats pel relat de la supervivent Junko Kayashige, que tenia 6 anys en el moment de l’explosió, un grup de secundària va optar per afegir colors vius alGuernica de Picasso, juntament a les paraules món, nens i pau.

La interpretació de l’ Himne de la pau d’Hiroshima ha tancat l’acte del matí. Al llarg del dia, més enllà de les protestes antinuclears -sempre pacífiques- que s’organitzen cada any, l’esdeveniment més esperat era el festival dels fanalets. En caure la nit en van deixar deu mil a les aigües del riu. Una imatge poderosa i melancòlica. Un intent més per mirar de mantenir viva la memòria d’Hiroshima.

6 d'agost de 1945, 8.15 hores

El Japó commemora avui el 70è aniversari de la bomba atòmica que va arrasar Hiroshima i va canviar el món per sempre. Davant del cenotafi que homenatja les víctimes de la “Bomba-A” s’hi ha aplegat una multitud silenciosa que, com cada any, fa sonar la Campana de la Pau a les 8 hores i 15 segons perquè les futures generacions no oblidin la catàstrofe.

La bomba d’Hiroshima va suposar, juntament amb la de Nagasaki, el punt final de la Segona Guerra Mundial. Però també va significar la posada en marxa de l’energia atòmica, i, alhora, va marcar l’inici de la Guerra Freda i la frenètica cursa armamentística que ha dut els Estats Units i Rússia a posseir cadascun més de 7.000 caps nuclears.

El mateix 6 d’agost del 1945 l’agència de notícies Associated Press va descriure la bomba com “la força de destrucció més terrible de la història i l’èxit més gran de la ciència organitzada”. Així és tal com s’ha vist la bomba atòmica des d’Occident -i així també ho va considerar l’aleshores president dels Estats Units, Harry Truman, quan va ordenar llançar-la.

Però la realitat vista des del Japó és totalment diferent: uns breus instants que van portar l’infern a la Terra i van causar més de 293.000 morts. Encara avui la xifra continua augmentant, ja que el percentatge de malalties derivades de la radiació entre els supervivents segueix molt per sobre de la mitjana.

Hiroshima, poc acostumada a les grans multituds , acull aquests dies visitants d’arreu del món, però també molts japonesos de la resta del país. Un dels nuclis del bullici és el museu Memorial de la Pau, símbol mundial de la memòria, del pacifisme i de l’abolició de l’armament nuclear.

Entre els encarregats de transmetre aquest ideari hi ha Tsuji Seiji, que va viure l’horror d’Hiroshima quan tenia 4 anys: el dia de l’explosió era a Kure, a uns 20 quilòmetres, i va arribar a la ciutat màrtir l’endemà. Ara, a títol de voluntari, dedica el seu temps a fer visites guiades al museu. Va prendre el relleu de Keijiro Matsushima, un dels supervivents més actius i perseverants en l’antimilitarisme, que va morir ara fa nou mesos. Per combatre l’oblit i el silenci, Matsushima considerava que la seva missió era “parlar-ne a la gent del món, perquè les noves generacions tinguin clar que un món lliure d’aquestes bombes inhumanes és un món millor”.

Tsuji, a través del programa del museu dedicat a assegurar el relleu generacional, va conviure molts anys amb Matsushima fins que va interioritzar la seva història, i ara és ell qui l’explica als visitants d’arreu del món. Matsushima relatava que, des de la finestra de l’Institut Tècnic d’Hiroshima, va veure dos bombarders B-29 travessant un cel bonic i assolellat. Pocs minuts després, a les 8.15, la bomba que va llançar l’ Enola Gay va esclatar a 580 metres del terra. L’impacte li va colpejar la cara i li va clavar trossos de vidre per tot el cos. Va quedar cobert de sang, però les ferides eren superficials.

Quan va poder sortir al carrer, va quedar horroritzat. Les dues bandes del riu Motoyasu estaven incendiades, els edificis estaven destrossats i hi havia gent socarrimada per tot arreu, amb la cara desfigurada. La pell els queia a trossos, desfeta per la infernal bola de calor. Molts més van morir més tard a causa de la radiació, després de vòmits, febre, pèrdua dels cabells i sang intestinal, entre altres símptomes. A més, tots els que van viure massa temps a la zona radioactiva, i, desesperats, van beure aigua de la “pluja negra” que va caure del núvol en forma de bolet, van desenvolupar tot tipus de malalties, com ara la leucèmia.

Fins fa poc, gairebé totes les famílies tenien una història tràgica d’aquell fatídic 6 d’agost, i el menyspreu per la guerra era la norma al Japó. Ara els que continuen vius, com Tsuji, miren amb preocupació el futur, i lluiten perquè “els joves aprenguin la lliçó”.

Romeva explica un conte

Presentació en societat de la candidatura unitària Junts pel Sí i primera demostració de força. L’espai triat per a l’acte, al costat de l’hivernacle del Parc de la Ciutadella de Barcelona, era prou petit per omplir-se sense dificultats, però molt abans de dos quarts de vuit de la tarda, l’hora d’inici, ja es desbordaven les previsions. Aquest cop tot el protagonisme estava reservat als candidats independents: fins a nou membres de les llistes de Junts pel Sí van pujar a l’escenari per explicar les raons que els han portat a acceptar el repte. Representants de CDC, ERC i d’altres forces sobiranistes adherides al projecte s’ho escoltaven des de les primeres files.

Totes les intervencions, des de la primera -de Muriel Casals- fins a l’última -Raül Romeva va cloure l’acte amb el seu primer discurs com a cap de cartell-, van tenir un denominador comú: tothom va deixar clar que ha sacrificat la seva quota de comoditat per sumar forces al costat de gent diversa, que fins fa escasses setmanes podien considerar-se políticament adversaris, però que ara comparteixen un objectiu capaç d’arraconar les diferències ideològiques que encara els separen. “Tothom està fent un esforç, tothom està cedint”, va destacar Romeva, que va posar com a exemple el fet que Oriol Junqueras finalment hagi acceptat concórrer en una llista amb CDC, mentre que Artur Mas ha hagut de recular fins al número 4 d’una candidatura encapçalada per un exeurodiputat d’ICV. De fet, el mateix Romeva va admetre que va tenir “molts dubtes” abans d’acceptar l’oferiment. Compartir paperetes amb forces amb les quals fins fa poc rivalitzava era una idea que l’“incomodava”. Però el va seduir la idea d’anar “junts, del bracet, pel sí, no contra ningú, sinó per un futur millor per a tothom, sense exclusions”.

Romeva percep ara una “onada d’il·lusió col·lectiva i de compromís” que creu que cal estendre en les pròximes setmanes per aconseguir una majoria tan sòlida com sigui possible. Cal una “revolta dels somriures”, va dir, per fer front a un Estat poderós que disposa de múltiples instruments per fer entrebancar el procés però que “no podria tombar” una victòria aclaparadora del sí el 27-S. “Conjurem-nos per guanyar”, va insistir, perquè es tracta d’un “moment únic, excepcional”, que el país “no es pot permetre el luxe de malbaratar”. I menys davant d’un estat espanyol que ha “apallissat” els catalans amb “lleis injustes i regressives, multes milionàries i querelles indecents pel fet de posar urnes”. “No és que no tinguem estat, és que en tenim un en contra”, va denunciar.

La intervenció de Romeva va venir precedida d’un breu torn de paraules d’altres candidats. “Hem decidit deixar de ser aspirants a ciutadans per esdevenir ciutadans de ple dret”, va proclamar Lluís Llach, número u per Girona. També va parlar l’economista i cap de llista per Tarragona, Germà Bel, que va rememorar el seu passat socialista, que es va truncar quan va arribar a la conclusió que ja “havia fracassat en la idea de reformar Espanya perquè Catalunya tingués més espai polític”.

Prop de l’escenari, voluntaris de la candidatura repartien butlletes d’inscripció per a una llista simbòlica de “candidats” civils. Junts pel Sí busca 13.500 ciutadans -cent per cada escó del Parlament- per formar la “llista més gran, diversa i compromesa” d’Europa. Difuminades les sigles dels partits que integren la candidatura -ahir l’única simbologia que presidia l’acte feia referència estrictament a Junts pel Sí-, es pretén generar un corrent d’adhesions civils sense carnet de partit, a to amb el caràcter plebiscitari que es vol donar al 27-S.

Sergi Sabrià, portaveu d’ERC, va suggerir ahir que la CUP i Catalunya Sí que es Pot s’integrin després de les eleccions del 27 de setembre en un govern de concentració per gestionar l’etapa de transició durant el procés constituent. Segons Sabrià, en aquest govern hi podrien tenir un “paper actiu”, al costat de Junts pel Sí. També va advertir que els atacs de l’Estat no han d’aturar el procés: “L’amenaça i la por no han de condicionar les nostres decisions”.

acabar el proces?

Nosaltres ja tenim la samarreta per si de cas. Rajoy ha fet aquest dimarts una crida a la participació el 27-S per acabar amb el procés sobiranista. És un canvi d’estratègia que legitima la lectura plebiscitària de les eleccions, però quines opcions té l’unionisme d’acabar amb el procés? Molt poques. L’únic resultat que ho permetria és una majoria PP-PSC-C’s que avui dia resulta impensable. Fins i tot en el cas que les forces del sí no tinguessin 68 escons seria molt difícil conformar una majoria alternativa, i el procés quedaria congelat però no mort. En canvi, aquests 68 escons independentistes són el mínim per fer avançar el procés, però la seva velocitat i eficàcia dependrà també del resultat. Una majoria aclaparadora de Junts pel Sí i més del 50% dels vots el farien imparable. Per això, més que guanyar, la prioritat unionista el 27-S serà impedir una victòria clara del sí.

pessupostos i Ctalunya

La fredor de les xifres dels pressupostos té una virtut: les fa incontestables. I així com en altres mesures igualment nocives per a l’autogovern, com ara l’infrafinançament autonòmic, sempre hi ha marge per a la interpretació, les dades de la inversió territorialitzada obliguen cada govern a retratar-se. I el de Rajoy ho ha fet d’una manera claríssima respecte a Catalunya des del primer dia i sense cap tipus d’escrúpol. En el seu primer exercici, el del 2012, Rajoy va rebaixar la inversió a Catalunya des del 15,2% de l’últim any de Zapatero a l’11,1%. El 2013 el va apujar una mica, fins a l’11,9%, per abaixar-lo de manera dràstica els anys 2014 -amb un 9,6%- i sobretot 2015 -amb un 9,5%-. Per això ahir Cristóbal Montoro es va permetre el luxe d’afirmar que els recursos destinats a Catalunya havien millorat fins a assolir un migrat 10,7%, que se situa molt lluny de l’aportació catalana al PIB espanyol (19%) i fins i tot de la seva població (15%).

L’ARA ha volgut avui agafar perspectiva històrica i calcular quina ha sigut la mitjana inversora a Catalunya de tots els presidents de la democràcia. I la realitat que es dibuixa és que Rajoy és el primer que ha retallat la inversió a Catalunya, ofegant així el principal motor econòmic espanyol en un context de crisi dramàtica. Fins a l’arribada al poder del polític gallec, cada president havia millorat el tracte a Catalunya. Felipe González hi va destinar un 8,6% dels recursos, en comparació amb el 7,9% d’Adolfo Suárez. Després José María Aznar va assolir una mitjana del 13,1% en els seus 8 anys de mandat, i José Luis Rodríguez Zapatero apujaria el llistó fins al 14,9%. Rajoy acomiadarà la seva primera (i última?) legislatura amb una inversió mitjana del 10,5%, un terç menys que el seu predecessor, trencant així una tendència històrica a l’alça, cosa que només s’explica per la voluntat explícita de castigar Catalunya per haver-se atrevit a qüestionar l’ statu quo sorgit de la Transició i defensar el dret a decidir el seu futur. Perquè en aquest punt Rajoy no pot escudar-se en la llei ni en res que no sigui la pura voluntat política. La mateixa que el porta a invertir deu vegades més en l’AVE que en les Rodalies.

exlicar la historia

AIXÒ DEL JUGADOR portuguès del Jaén q ue va sortir a la roda de premsa amb una samarreta de Franco i després va demanar perdó al·legant que no sabia que això pogués ser un problema pot ser anecdòtic, però és significatiu. Ho és que ningú no l’avisés, que a ningú no se li acudís, que ell no ho preguntés i que ell no ho sabés. I també és interessant saber quines mesures es prendran, com altres vegades que s’exhibeixen símbols feixistes, en comparació amb altres símbols i les multes que comporten.

M’ha vingut al cap l’entrevista a un altre futbolista, Lilian Thuram, que publicàvem diumenge, en què es queixava que Europa explica la història dels rics però no la dels pobres. Per a ell, de les Antilles franceses, és molt greu que als alumnes francesos no se’ls expliqui l’origen de les colònies. Fins i tot que es parli de l’esclavitud sense context, com si en un moment els negres haguessin nascut esclaus. Aquest dimecres a les xarxes, davant de la indignació contra el portuguès, n’hi havia que deien que nosaltres tampoc coneixem bé la història europea. Entenc que anar a un país i posar-te la samarreta d’un dictador hauria de fer pensar i preguntar com serà rebut allò. Però entenc que com s’explica la història, i quina història s’explica, és clau. D’aquí les dèries de l’exministre Wert, d’aquí tot el mal que ha provocat a la democràcia haver girat full tan ràpid i tan malament sobre els crims del franquisme. Que a algú que es posi un símbol de Franco no li caigui la cara de vergonya i el seu entorn no ho condemni és un fracàs d’aquesta Transició que va optar per dissimular i no va preveure que cal explicar bé la història per impedir que es repeteixi.

l'home gord

Diu José Mourinho que l’entrenador del Reial Madrid, Rafael Benítez, està obès. I això no és cap notícia digna de comentari. Perquè, efectivament, l’home podríem dir que està rodanxó. Fins i tot polpós, per no dir gotzo, o per no dir gord, que és una paraula preciosa i del tot correcta, si fem cas a Eiximenis. El que passa és que en Mourinho ha parlat dels palpissos d’en Benítez per vexar la seva esposa, la senyora Montserrat Seara. Figura que la dona ha dit que el seu home (el gord) ha d’arreglar els desastres que deixava en Mourinho per aquests estadis de Déu, en referència al fet que, més d’un cop, ha hagut d’ocupar la banqueta on prèviament s’hi havien assegut les galtes mourinhesques. Llavors en Mourinho ha dit que la dona està confosa i que “hauria d’ocupar-se de la dieta del seu home”.

M’encanta, nenes. Si en Benítez està panxarrut és perquè la dona no li fa verdura. Perquè és sabut que darrere de les carns d’un gran home hi ha sempre una gran dona fent de dietista. I de la mateixa manera, si en Mourinho està prim i vincladís és perquè la seva dona —a diferència de la mala dona d’en Benítez— sí que li vigila les calories. Els homes no saben menjar. Ells sempre es fotrien diversos entrecots i diversos senglars a l’ast. I som nosaltres les que hem de procurar que no se’ls obturin les artèries. Si un dia en Benítez té un disgust, hauríem d’imputar la seva senyora, per temerària i imprudent. On és la senyora del Tata Martino? Com és que no dóna la cara? On és la dona de Maradona? (Comprenc que aquesta, després de l’operació de llavis, estigui amagada sota terra.) Sisplau, homenatgem juntes la dona d’en Guardiola i la dona d’en Beckham. Elles i només elles són les responsables de la preservació d’aquell bé de Déu que són els seus marits. Demano, per favor, que avui al vespre em vingui el mascle i, en lloc de dir-me: “Xurri, fem un pa amb tomàquet?”, em digui: “Fembra, què hi ha per sopar?”

Llegir

LLEGIR. No sé si curar és la missió de la lectura, però llegir és un plaer. Aprendre és el verb més deliciós de conjugar, i la lectura és una bona via. No garanteix l’aprenentatge, però n’és el camí. Tot depèn de triar bé les lectures, de la voluntat d’entendre-ho. De qüestionar-nos, de pensar. De compartir lectures i comentar-les. Una sobretaula compartint impressions de les lectures d’estiu és un moment insuperable.

VIATJAR. Tampoc no sé si curar és l’objectiu del viatge, ni si tots els viatges curen, n’hi ha que et poden posar malalt. Però l’actitud curiosa del bon viatger, el que vol conèixer altres mons, altres cultures, el que s’aproxima amb respecte a racons que desconeixia, és un dels motors del creixement. Tenim la sort que el món s’ha fet més proper, més petit. Ho hem d’aprofitar per pensar i preparar els viatges, per convertir-los en experiències enriquidores.

XIULAR. Hi ha xiulades que són l’expressió d’una protesta cívica. No és la burla a cap símbol, és un no al que representa, és una manera civilitzada i contundent de fer sentir la veu. Hi ha dues aproximacions. Preguntar-te per què et xiulen o castigar qui xiula. La segona és una invitació a xiular més, i més fort. La gent llegida i viatjada ho sap.

VOTAR. Hi ha eines democràtiques més potents que xiular. I hi ha maneres de créixer col·lectivament més terapèutiques que llegir i que viatjar. Votar és la manera més clara d’expressar la voluntat del poble. La gent que llegeix i entén el que llegeix, la que viatja per aprendre i la que recorre al xiulet com a forma de protesta cívica té en les urnes la porta que obre un futur on ningú no li doni lliçons de com es curen les idees i on no calgui xiular cap himne.

Albiol

No es Abidal. El PP ha optat per afrontar el 27-S amb les seves pitjors armes. Els populars s’encomanen a la fórmula Albiol, que ja van intentar explotar amb escàs èxit en les passades eleccions municipals en diferents poblacions metropolitanes. I quina és aquesta fórmula? Doncs s’assembla molt a la del Front Nacional de Marine Le Pen a França, un patriotisme amb tocs xenòfobs que posa sempre sota sospita l’immigrant. A Badalona, Albiol va aconseguir accedir al poder i va ser alcalde quatre anys, però el seu mateix èxit inicial va portar-lo després a la derrota en propiciar la unitat en contra seva de la resta de forces. Això és el que passa quan un trenca consensos democràtics bàsics, quan un intenta dividir els ciutadans en funció del seu origen, la seva cultura, la seva llengua o el seu color de pell, quan un intenta “netejar” la diferència. Quan un juga amb foc, es crema. Afortunadament, la societat de Badalona, la tercera ciutat de Catalunya en nombre d’habitants, va reaccionar contra aquest populisme ultra, que ara el PP intentarà posar en joc per liderar l’unionisme.
L’unionisme, doncs, té un problema. Albiol no dubtarà a tibar-lo cap als instints més baixos, a buscar la fractura social que cínicament diu que provoca l’independentisme. La competència pel vot espanyolista entre el PP i Ciutadans pot generar un espectacle lamentable que deixi encara més descol·locats el PSC i la mini-Unió de Duran. Però, atenció!, perquè a Europa hi ha molta menys tolerància que a Espanya amb els discursos excloents. Europa té molt clares les línies que no es poden traspassar, té ben identificats quins són els perills per a la democràcia. Un alcalde que ha jugat perillosament amb l’estigmatització de l’immigrant no és la millor carta per combatre un sobiranisme pacífic, democràtic i integrador. Si ja resulta poc creïble l’intent de presentar l’independentisme de Mas i Junqueras, de Romeva, Forcadell i Casals, com una revolució antidemocràtica, ara encara ho serà més. Qui és el radical aquí? Qui és el que posa en perill la igualtat d’oportunitats entre ciutadans? Qui és el demòcrata dubtós? Amb Albiol, el PP es treu definitivament la màscara: tot s’hi val contra l’independentisme.

l'ablacio

Als quatre anys, la madrastra de Djarra li va anunciar una gran festa en el seu honor. La nena va esclatar d’alegria: sabates noves, la casa plena de gent, menjar bo i abundant. No es podia demanar res més a aquella edat, admet rient. En realitat, va ser la cerimònia per arrencar-li el clítoris, que li ha deixat seqüeles de per vida. Rebel des d’adolescent, la consciència del que li havien fet la va portar a dedicar-se a sensibilitzar el món del salvatgisme d’aquesta pràctica. Primer, explica, a la seva Guinea Bissau natal, i un cop a Europa, entre el col·lectiu africà de Navarra. És mare de l’Asier, inici en euskera, un nom que va triar en resposta a Sansao ( qui acaba les converses ), que li havia proposat la seva mare en llengua pepel i que li sonava a “passat”.

Recorda el dia de la seva ablació?

Jo era una nena innocent, que només pensava a jugar, i quan la meva madrastra em va despertar dient-me que hi hauria una gran festa a casa de la meva àvia no podia estar més contenta. No sabia què m’esperava.

Com és una cerimònia d’aquest estil?

Érem moltes nenes juntes i ens van treure la roba i em van tapar els ulls. Recordo que la meva madrastra em va dir “Les dones valentes no ploren”.

I es fa un tall net?

Depèn de les ètnies o de qui fa el tall. Pot ser una mutilació total o parcial: un altre cop depèn, perquè de vegades qui ho fa no és professional o és gent gran que té problemes de vista i a vegades arrenca tot el clítoris o una part.

Algun cop va preguntar per què?

No, no, mai se’m va acudir preguntar-ho. Fa poc que sí que em vaig atrevir a fer-ho a una tia i em va dir que per tradició i cultura una dona hi ha de passar.

¿Els partidaris ho justifiquen com un gest de tradició i d’integració social de la nena?

Sí, la mare quan ho permet no és conscient que està fent mal a la seva filla. No són conscients de les conseqüències, del fet que un tall pot provocar una hemorràgia mortal, dels problemes mèdics que arrosseguem. No saben que una dona té més probabilitats de morir al part, que queden danyades altres parts del cos per un tall maldestre. No es relaciona l’ablació amb problemes ni mutilació.

Quines conseqüències s’arrosseguen?

Jo he patit moltes infeccions al llarg de la meva vida. Per descomptat el plaer sexual és nul si no tens la sort de trobar una parella molt sensible amb el teu problema i és conscient que ha d’estimular la zona. Si no li importa el plaer, el teu sentiment, el plaer et passa desapercebut. La majoria d’homes pensen que la nostra vagina és per a la reproducció i prou. Moltes dones no saben què és un orgasme.

Amb els anys ha sentit ràbia?

Jo no sento ràbia ni odi. Si la meva àvia o la meva madrastra haguessin sigut conscients de què feien, no m’ho haurien fet ni ho haurien permès. Si em van fer l’ablació era perquè m’estimaven. Em vaig rebel·lar però sempre amb respecte, per intentar que entenguessin que és una pràctica nociva i que hi ha conseqüències. Jo he intentat lluitar en contra de l’ablació sense jutjar ningú.

La felicito, si ho ha aconseguit.

Sí, és un exercici d’autocontrol necessari. L’ablació és encara tabú a molts llocs i per parlar-ne cal tenir paciència i coratge. Des de ben joveneta, sempre he sigut l’amiga corcó, que ha intentat canviar-ho tot: les àvies del barri em tenien mania perquè ho qüestionava tot [riu].

Vostè va trobar l’amor de la seva vida.

Sí, i em va ajudar a entendre l’amor i a entendre què és ser una dona. Però vull dir que també les dones ens ho hem de treballar perquè jo vaig explicar-li què em passava, el vaig sensibilitzar, dient-li que si plorava potser no era de plaer sinó que l’ablació provoca també dolor. Cal explicar-ho i fer entendre als homes que hem sigut mutilades i que l’ablació afecta no només la dona, sinó la parella.

¿La seva família de Guinea sap que treballa per evitar l’ablació?

Sí, ja em coneixen. ¿Saps què em va dir una tia ja gran que tinc? “Tu pots explicar el que vulguis però si jo tornés a tenir una filla ho tornaria a fer”. Però les coses estan canviant també a Guinea perquè al final em va admetre que no s’atreviria a agafar una néta o una neboda per fer-li el tall, només li faria a una filla. Gràcies a Déu: com que sé que a la seva edat ja no tindrà més filles les nenes estan segures [riu].

¿Què propicia el canvi social?

A Bissau l’ablació cada cop és més residual. El 2012 es va aprovar una llei que castiga la mutilació amb cinc anys de presó. Sempre hi ha, però, bosses de resistència i encara et trobes algú que diu: “Hem de continuar practicant les nostres tradicions” i “Els blancs vénen per enganyar-nos”. Un dia parlarem en passat de l’ablació.

jane goodall

Entra a la sala amb discreció, com si no hagués de ser la protagonista, i els responsables de premsa la guien fins a la seva cadira. Mentre espera pacientment que li col·loquin el micro de corbata, observa i somriu als presents. Un somriure que mantindrà durant gairebé una hora de roda de premsa per demostrar que, als seus 81 anys, encara té motius per a l’alegria i per a l’esperança.

Així d’optimista va arribar ahir al matí la primatòloga Jane Goodall (Londres, 1934) a la sala de premsa del Palau de la Generalitat, poques hores abans de rebre, al vespre, el XXVII Premi Internacional Catalunya. El guardó, en reconeixement a la seva trajectòria i les contribucions a l’estudi dels ximpanzés i els animals en llibertat, és un dels molts que ha rebut a la vida, però el rep també com un “honor”. No deixa de ser una altra oportunitat per difondre el seu discurs de defensa dels animals i el medi ambient, per fer una crida a “convertir el món en un lloc millor abans que se’ns acabi el temps”.

En totes les intervencions que va fer ahir deixava clar que canviar el món encara és possible. Tot i carregar contra l’agroindústria, les grans multinacionals o les farmacèutiques, i admetre les dificultats per canviar les accions que contribueixen a destruir el planeta, la primatòloga no pensa rendir-se. La seva recepta per a l’esperança té cinc ingredients.

En primer lloc, “l’energia i compromís dels joves”. “Podem aconseguir una massa crítica de jovent que entengui que es necessiten els diners per viure, però que no s’ha de viure pels diners. Els diners s’han convertit en un déu, i en això ens hem equivocat”, deia la primatòloga, que afegia: “Si els joves perden l’esperança, llavors estarem perduts”. Un altre ingredient: “El nostre cervell meravellós”, capaç de crear tecnologies per “viure millor”. “Ara mateix podem obtenir energia del sol, del vent, de les algues!”, exemplificava. La capacitat de regeneració de la natura seria, per a aquesta científica compromesa, el tercer motiu per a l’esperança, tenint en compte l’existència de molts llocs devastats als quals es pot donar una segona oportunitat. La capacitat de les xarxes socials per fer arribar missatges a nivell global i l’“esperit humà indomable” tanquen la llista de motius de Goodall. “No sé quants anys em queden, però no em rendiré mentre estigui viva”, va sentenciar.

La premiada es va mostrar convençuda que a través de les accions locals es pot aconseguir un “canvi molt gran”. En aquest sentit, es va referir a Catalunya, país del qual va aplaudir “l’esforç de reconèixer que els animals tenen emocions” i la preocupació “pels animals de companyia, pels gossos, éssers vius que mereixen respecte”.

De la mateixa manera, va subratllar que “la prohibició dels toros és absolutament fantàstica”, tot i lamentar que encara es permetin els correbous. I en referència a Barcelona, va celebrar que el Zoo sigui del segle XXI. “Un bon zoo és aquell on els més joves fan la seva primera connexió amb els animals i se’ls encén el desig de salvar-los”, deia Goodall en una entrevista recent a l’ARA.