Viatjar al poble canadenc de Churchill en ple novembre va comportar el descobriment de la lentitud. Bé, suposo que, tenint en compte les fortes nevades i les temperatures sota zero que vam haver de suportar, és més exacte dir que va suposar el descobriment de la lentitud i del fred extrem.
Si anem al començament del viatge, el vol fins a Winnipeg, la capital de la província de Manitoba, va ser tan ràpid com ho solen ser els vols transoceànics. És a dir, que si es va fer llarg no va ser perquè l’avió anés lent. Va ser després, quan vam haver de fer en tren els 1.700 quilòmetres que separen Winnipeg de Churchill, que el viatge es va alentir.
Per què volíem anar a Churchill? Doncs molt senzill: per veure óssos polars. Als voltants d’aquest poble canadenc s’hi concentren al novembre molts óssos que esperen que es glaci la badia de Hudson per poder entrar-hi a matar foques. N’hi ha tants que és impossible no veure’n, i és per això que a més dels óssos s’hi apleguen nombrosos turistes.
Hi ha dues maneres d’anar a Churchill: en avió o en tren. Com que no teníem pressa i el tren és molt més barat, vam triar el tren, tot i saber que tardaria 41 hores i que hi passaríem dues nits. “Heu de comptar, a més, amb el retard -ens van advertir a les taquilles-. Pot ser d’entre 8 i 24 hores. Depèn de l’estat de la via”.
El tren va sortir embalat, però a mesura que la neu s’acumulava, va entrar en una marxa lenta que ja no va abandonar. El que té de bo un viatge tan llarg és que és impossible acabar-lo sense relacionar-te amb altres viatgers. Per exemple, amb dues mestres de Saskatchewan que anaven a veure óssos. “Hi ha gent que prefereix les cabines -em va dir una-. Són més còmodes, però és més divertit passar dues nits a les butaques. Aquest és el vagó dels aventurers”.
Ho devia ser, en efecte. Si no, no s’entenia què hi feien allà el vell professor nord-americà que duia una pota de ren cuinada per alimentar-se durant el trajecte o el japonès que viatjava sol. “Com que tinc un passi per viatjar en tren per tot el Canadà, anar a Churchill em surt gratis -em va dir-, però com que no em queden diners faré una volta pel poble i tornaré al cap de dues hores en el mateix tren”.
El terra congelat i una tempesta de neu van alentir encara més la marxa, però vam arribar a Churchill al cap de 47 hores, amb només sis hores de retard. Ens esperaven un fred de 20 sota zero i una població gairebé esborrada per la neu.
Ens vam instal·lar en un bed & breakfast i l’endemà vam sortir a veure óssos amb un cotxe llogat. No ens va costar gens localitzar-ne: a l’abocador d’escombraries n’hi havia un parell que intentaven caçar menjar, i a la ribera de la badia en vam veure uns quants d’impacients, esperant que el mar es glacés.
Vam passar, malgrat el fred, uns bons dies a Churchill, dinant a la Gipsy’s Bakery i fent cerveses al Pier, on sempre hi havia inuits bevent. Un dia, quan ens preparàvem per tornar a casa, una noia ens va advertir que no anéssim pels carrers laterals. “Per què? -li vaig preguntar-. Amb el fred que fa, no crec que hi hagi delinqüents per aquí”. Ella va riure i em va aclarir que el perill no eren els delinqüents, sinó els óssos afamats que de vegades entraven a la població per buscar aliment.
“Quan això passa -ens va explicar-, els disparen dards narcòtics i els traslladen en helicòpter a un centenar de quilòmetres. Quan els cacen per tercera vegada els han de sacrificar, ja que vol dir que s’han viciat a dependre de la ciutat”.
La ciutat, pel que es veia, era un lloc de perdició per als óssos, com ho és també, de fet, per a molts humans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada