dissabte, 31 de desembre del 2016

el repte personal

Quan comença l’any, molts fan balanç de la seva vida i sospesen què podrien fer en els pròxims 365 dies per millorar-la. Alguns decideixen fixar-se reptes que de vegades resulten difícils d’aconseguir i cauen en l’oblit ràpidament. Però, ben triats, els objectius anuals poden esdevenir poderosos estímuls personals. Així ho creu Maria Rosa Buxarrais, pedagoga, psicòloga i catedràtica de la Universitat de Barcelona: “Els reptes que ens fan pensar en quina mena de món volem viure i analitzar en què invertim el nostre temps són positius”. La catedràtica afegeix que, a l’hora de proposar-nos un objectiu anual, hem de ser selectius(“Fixar-nos-en un o dos i que es puguin aconseguir”) i específics (“Que es puguin mesurar i avaluar”). A més, Buxarrais recomana traçar un pla que contingui els passos petits i intermedis que ens faran assolir l’objectiu final i revisar diàriament com va la consecució del repte.
No sabem si els següents testimonis van tenir en compte aquests consells. Però sí que fa 365 dies es van proposar un repte i ara en recullen els fruits. Les temàtiques dels seus objectius són diferents -pujar una muntanya 52 vegades, fer-se selfies amb desconeguts per vèncer la timidesa, guanyar un premi literari als 70 anys o ajudar els més desfavorits-, però la meta de superació és comuna en totes les històries.
David Muñoz: "He fet 365 'selfies' per superar la timidesa"
“Hola, sóc el David. Voldria fer-me una selfie amb tu perquè m’he proposat aquest 2016 superar la meva timidesa. Puc?” Aquest ha sigut l’inici de les 365 converses que ha entaulat aquest any David Muñoz amb desconeguts. Per certificar que no era cap broma, el David, de 24 anys, ensenyava el perfil que ha obert a Instagram i en què ha penjat totes les autofotos.
“Sóc tímid de mena, em fa vergonya parlar amb els altres”, confessa el David, que, per enfrontar-se a la seva por, va decidir a finals del 2015 que es faria una selfie amb una persona desconeguda cada dia i que, amb l’excusa de la foto, hi començaria a parlar. Curiosament, el David confessa que potser ha descobert una nova manera de lligar. “No era el meu plantejament inicial però, certament, ha passat”, diu feliç. Tot i que el David continua sent tímid, es mostra satisfet: “Acabaré l’any havent parlat amb 365 persones amb qui mai m’hauria dit ni «hola»”.

Gisela Campuzano: "He pujat 52 vegades la muntanya del Montgròs"
Tot va començar quan, a finals del 2015, en la Mitja Marató de Vilanova i la Geltrú, Gisela Campuzano no va aconseguir la marca que esperava. L’emprenyament la va fer reaccionar i, en començar el 2016, va voler capgirar la frustració. Com? Pujant, corrent o a pas apressat, un cop a la setmana la muntanya del Montgròs (369 metres, 350 de desnivell), a Sant Pere de Ribes. “Vaig posar un nom al repte: 52 de 52. Pujaria el Montgròs 52 cops en les 52 setmanes de l’any”, explica la Gisela.
“La primera setmana d’haver-ho fet, em vaig notar contenta. El millor és que vaig veure que aquella muntanya em feia oblidar els maldecaps quotidians”. Cada set dies, la Gisela explicava el repte a Facebook. Les reaccions que va provocar la iniciativa a la xarxa social la van animar a continuar. Una setmana abans d’acabar l’any, va assolir el repte. I la sorpresa va ser que al cim l’esperaven els amics i la família amb un esmorzar i una placa commemorativa. La Gisela confessa que aquest objectiu anual l’ha fet atrapar la felicitat. I que ja rumia el repte que es proposarà per al 2017.

Salvador Vergés: "He quedat finalista en un premi de literatura"
Salvador Vergés, de 70 anys, va dedicar gran part de la seva vida professional a dissenyar i imprimir etiquetes autoadhesives. “A les nits sempre llegia novel·les, que són la meva passió. Però moltes vegades em perdia a les primeres pàgines amb tants noms i dades”.
Quan es va jubilar, el Salvador va decidir agafar el bolígraf i una llibreta i escriure la novel·la que a ell li agradaria llegir. “Volia que tot fos entenedor i planer”, subratlla. El 2012 va completar el llibre, i, com que va rebre una bona acollida, el Salvador va decidir escriure’n una altre. Amb la segona novel·la sota el braç, el Salvador es va presentar, a principis del 2016, al premi Ciutat de Badalona.
Va quedar finalista i, com a resultat, l’editorial Viena acaba de publicar la seva obra, tituladaLa veu de la viola. “Una persona desconeguda com jo no hauria pensat mai que una editorial es fixaria en mi”, diu. El Salvador escriptor ja té un nou repte per al 2017: “Una nova novel·laen què encara m’esforçaré més”.

Núria Vidal: "He ajudat 250 dones viudes de l’Índia"
Núria Vidal impartia classes d’anglès a l’Escola Oficial d’Idiomes d’Esplugues. L’any que es jubilava, el 2010, va comentar als seus alumnes que, a partir de llavors, volia fer activitats noves. “L’endemà un alumne em va portar un vídeo de la Fundació Vicenç Ferrer. Llavors vaig fer un clic i vaig escriure una carta a la fundació per oferir-m’hi com a voluntària”. Li va respondre Anna Ferrer, dona del fundador, i li va comentar que necessitava algú que l’ajudés a crear una escola nova. “M’hi vaig passar dos anys sencers”.
Quan va tornar a Catalunya va crear amb la seva amiga Neus Serra l’associació Goodbites. Plegades van començar a organitzar dinars, sopars i festes amb amics per recaptar diners per a una nena de l’Índia. Esperonades per l’èxit, van començar el 2016 proposant-se com a repte assegurar l’alimentació de 150 dones viudes durant un any. “A l’estiu ja havíem aconseguit aquesta fita i l’havíem sobrepassat tant que cobríem l’alimentació de 250 dones i també dels seus fills”, conclou la Núria amb orgull.

divendres, 30 de desembre del 2016

Obama sanciona Russia

L’administració Obama contraataca i castiga les interferències russes que van influir en les eleccions del 8 de novembre del 2016 per afavorir Donald Trump. El govern nord-americà va anunciar ahir l’expulsió de 35 funcionaris russos de l’ambaixada a Washington i el consolat de San Francisco, que hauran d’abandonar els Estats Units abans d’acabar l’any. A més, també ha imposat sancions contra dos serveis d’intel·ligència i quatre agents d’alt rang que treballen en territori nord-americà, a qui acusa directament d’ordenar els ciberatacs contra els ordinadors del Comitè Nacional Demòcrata.
En un comunicat, el departament d’Estat dels Estats Units va explicar que els russos assenyalats “actuaven d’una manera que no és coherent amb l’estatus diplomàtic o consular”. “Es tracta de la resposta més contundent que dóna Washington davant un atac cibernètic patrocinat per un estat contra els Estats Units i supera de llarg la modesta acció amb què va ser castigada Corea del Nord pel seu atac contra Sony de fa dos anys”, afegia.
Les sancions són un cop contra el president electe, Donald Trump, que ha trencat la dinàmica tradicional nord-americana de considerar els russos el seu enemic acèrrim. El republicà s’ha mostrat a favor d’un acostament a Vladímir Putin i com a candidat ja apostava per aixecar les sancions econòmiques a Rússia, vigents des del març del 2014 com a conseqüència de l’annexió de Crimea.
Trump sempre ha qüestionat la versió segons la qual Rússia havia piratejat els correus de la direcció del Partit Demòcrata per afeblir la candidata Hillary Clinton i afavorir-lo a ell. Per a Trump, la filtració de missatges electrònics en què el Comitè Nacional Demòcrata apostava per Clinton en detriment de Bernie Sanders no era res més que la mostra del mal funcionament dels serveis d’intel·ligència nord-americans, i va suggerir, fins i tot, que qualsevol seria capaç de provocar un atac estirat al llit.
Possible revocació
Quan s’instal·li a la Casa Blanca, Trump ara haurà de decidir si aixeca les sancions a les agències d’intel·ligència russes, malgrat que molts dels congressistes republicans estarien d’acord a obrir una investigació pública sobre les presumptes accions de Moscou. Si les aixeca, voldrà dir que Trump rebutja les conclusions de les investigacions dels serveis estatals d’intel·ligència.
Des de Florida, hores abans que es detallessin les sancions, Trump va dir: “Crec que hauríem de tirar endavant amb les nostres vides. Els ordinadors han complicat molt la vida i en aquesta era de la informàtica ningú sap exactament què està passant. Tenim velocitat, un munt de coses, però no estic segur que tinguem la seguretat que necessitem”.
Però l’administració demòcrata afirma que encara té més sorpreses i preveu publicar “una anàlisi conjunta” de l’FBI i el departament d’Interior basat en evidències de l’Agència Nacional de Seguretat. A més, també ha anunciat que abans del 20 de gener publicarà un informe d’intel·ligència ordenat pel president amb detalls recollits dels sistemes informàtics russos.
Obama i el seu equip han debatut durant mesos quan i com imposar sancions “proporcionals” per la crisi dels ciberatacs. El vicepresident, Joe Biden, havia suggerit una resposta encoberta que seria òbvia només per a Putin, però no per al públic. Així, enmig d’aquesta divisió d’opinions, l’anunci d’ahir crea dubtes perquè molts funcionaris pensen que s’haurien posat al descobert mètodes i fonts dels serveis nord-americans, i que hauria sigut millor deixar clar a països com la Xina, l’Iran i Corea del Nord que els Estats Units també tenen capacitat per rastrejar les seves activitats.
Al final, Obama ha decidit tirar pel dret i des de Hawaii ha signat una ordre en què s’autoritza a ell i al seu successor a prohibir els viatges i la congelació d’actius dels que han “intervingut, alterat o causat una apropiació indeguda de la informació amb un propòsit o amb l’efecte d’interferir o soscavar processos o institucions electorals”.
Informacions antigues
Les sancions arriben tard? Certament l’FBI disposava de fa temps d’informació que el servidor del Comitè Demòcrata havia sigut piratejat durant la tardor del 2015. I a l’abril assessors en ciberatacs nord-americans ja es van reunir amb funcionaris russos a Ginebra. Però Obama i el seu equip es van moure a poc a poc i a la premsa nord-americana li va interessar més la filtració de correus electrònics que mostraven la lluita interna dels demòcrates que la capacitat d’un país estranger de piratejar-los.
Obama va deixar passar la campanya abans de decretar sancions per por de represàlies de Rússia el dia de les eleccions. Alguns dels seus col·laboradors creuen ara que aquesta cautela va ser un error.
La pregunta ara és si la resposta que ha donat serà alguna cosa més que un gest simbòlic i si acabarà per dissuadir no només Rússia sinó altres actors que podrien tenir temptacions d’influir en futures eleccions dels Estats Units

dijous, 29 de desembre del 2016

govern Forbes


l president electe ha nomenat per al seu gabinet milionaris que apareixen a la llista de fortunes
  9
4  


    Equips de bàsquet, multinacionals, cadenes de restaurants i empreses amb grans comptes de resultats. Les grans fortunes personals i els guanys empresarials són el denominador comú del futur gabinet de Donald Trump. Amb els càrrecs ja nomenats, el govern acumula 4.500 milions de dòlars, gairebé el doble del capital que suma l’equip de Barack Obama, tot i que, en aquest cas, la majoria pertanyen a la secretària de Comerç, Penny Pritzker, propietària dels hotels Hyatt.
    El magnat delegarà en els seus fills la gestió de les seves empreses per entrar al Despatx Oval, el centre de poder més important del planeta. Abans, però, ja ha nomenat els alts càrrecs que ocuparan places clau a l’hora de prendre decisions en matèria mediambiental, de política exterior o comercial. Molts d’aquests noms són coneguts magnats, exbanquers o fins i tot algun representant de l’establishment que abans havia criticat Trump. La tria sembla més pròpia de 'Forbes', la revista que classifica els milionaris i persones més poderoses.
    Entre les fortunes més grans del gabinet Trump hi ha la del tauró de Wall Street Wilbur Ross, que es dedicava a comprar empreses arruïnades i a vendre-les més tard, i guanyava així milers de milions.
    A més, Trump també s’envolta de famílies tan importants com la Ricketts o la DeVos. La primera tindrà representació al gabinet de Trump mitjançant Todd Ricketts, fill del magnat Joe Ricketts, fundador de l’empresa que ara dirigeixen els seus fills, TD Ameritrade.
    D’altra banda, l’origen de la fortuna dels DeVos ve de Richard DeVos, famós per posseir l’equip de bàsquet de la NBA Orlando Magic i la coneguda empresa de màrqueting directe Amway. El seu fill Dick DeVos es va casar amb Betsy DeVos, que ara tindrà el càrrec de secretària d’Educació. L’altra gran fortuna de la nova administració és la de Vincent Viola, exmilitar i inversor, a qui Trump ha encomanat responsabilitats militars. Andrew Puzder, secretari de Treball, és conseller delegat d’una cadena de menjar ràpid i es mostra contrari a l’augment del salari mínim. A la secretaria d’Estat hi haurà Rex Tillerson, magnat del petroli amic de Vladímir Putin. Per últim, Steven Mnuchin és exbanquer i va reflotar el banc IndyMac -que va ordenar milers de desnonaments-, i ara és recompensat amb la secretaria del Tresor.

    dimecres, 28 de desembre del 2016

    salo de la infancia

    El festival de Ben i Holly i una pista de gel són dues de les novetats d’aquests any delFestival de la Infància. No són, però, les instal·lacions que més expectació han provocat. L’absència dels estands de l’exèrcit i dels cossos de seguretat, com els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Civil, és el que més polseguera ha aixecat els últims dies.
    La decisió de la Fira de Barcelona de deixar-los fora, auspiciada per l’Ajuntament, l'ha defensat aquest dimarts la mateixa alcaldessa, Ada Colau, i ha assegurat que "no és anar contra ningú, sinó separar espais i no barrejar les coses". Els membres del Govern, per la seva banda, no han sortit del guió i tant la consellera de la Presidència i portaveu de l’executiu, Neus Munté, com la consellera de Treball, Afers Socials i Família, Dolors Bassa, han defensat aquesta expulsió com una "decisió organitzativa" en la qual la Generalitat no podia entrar. Per la seva banda, la directora del Festival de la Infància, Roser Soley, ha explicat a l'ARA que aquesta absència simplement respon a una decisió de "reorganitzar" el Saló.
    Des d'aquest dimarts i fins al dia 4 de gener, hi ha més de 100 activitats programades, i des de l’organització s’espera arribar als 100.000 visitants, una xifra similar a la de l’any passat. És la primera edició des de fa 12 anys, segons fonts de l'organització del Festival, que no s’hi podrà veure la pista americana de l’exèrcit ni tampoc els tallers de la policia per ensenyar a fer empremtes digitals.
    Segons l’alcaldessa de Barcelona, la decisió de deixar fora els estands dels cossos de seguretat i l’exèrcit rau en les resolucions que s’han aprovat tant a l’Ajuntament com al Parlament. Segons Colau, "ha estat un assumpte molt democràtic" que respon a una demanda de veïns i col·lectius que consideren que un espai infantil és millor sense armes. L’exèrcit va emetre un comunicat fa dies lamentant aquesta exclusió, mentre que el departament d’Interior ha preferit no fer valoracions.
    Per la seva banda, Munté ha afirmat que no es pot considerar "un veto", i ha remarcat que el saló ha de servir per "transmetre valors" i "en cap cas" contribuir a "l’adoctrinament". Durant la inauguració de les instal·lacions, la consellera Bassa ha defensat que és un "tema organitzatiu del consistori barceloní" i que des del Govern no volen entrar a valorar "ni en positiu ni en negatiu" la mesura, tot i que ha volgut destacar el "respecte" que mereixen els cossos de seguretat. Malgrat tot, Bassa s'ha aferrat a la resolució aprovada al Parlament que "obliga el Govern a treure aquests cossos dels llocs d’infants".
    L’absència dels estands, en qualsevol cas, ha generat opinions de tota mena. La Isabel, una de les mares que no és la primera vegada que assisteix al saló i que aquest dimarts era present durant l’acte inaugural, creu que la presència de l’exèrcit quedava "una mica fora de lloc". En la mateixa línia s’ha expressat la Núria, que ha dit que els valors que difonien "no lliguen amb els que es volen transmetre als infants".
    No tothom ho veu igual. La Mari Carmen, per exemple, considera que és millor que hi siguin, perquè és una manera de "no mitificar-los i que els nens estiguin en contacte" amb uns cossos que fan "una funció necessària". La Maria Eugènia, per la seva banda, defensava aquests estands perquè "als nens els agradaven".
    'Fem volar la diversió'
    La 53a edició del Festival de la Infància, que porta per lema 'Fem volar la diversió', també incorpora altres novetats, com és el Gran Circ Americà i les actuacions dels personatges de les sèries de dibuixos animats 'Peppa Pig' i 'Ben i Holly'. Aquest any també s’hi ha incorporat un estand de Proactiva Open Arms, l’ONG que treballa per rescatar refugiats a la deriva al mar Mediterrani. Durant els vuit dies que dura el saló, també està previst fer xerrades per fer arribar la seva experiència als més petits. L’esport també serà present al saló a través de tornejos de minibàsquet, la pista de gel i les experiències de l’Open Camp.

    dimarts, 27 de desembre del 2016

    pensions avall

    La meitat dels pensionistes cobren menys del que marca el nou salari mínim: 707 euros al mes. En total, hi ha gairebé cinc milions de pensions -el 51%- que no arriben al que el mateix govern espanyol ha fixat (aquest mes de desembre) com a paga mínima digna per viure el 2017. En la majoria dels casos (70%) es tracta de dones amb pensions de viduïtat.
    Dels que estan per sota d’aquest llindar, a més, pràcticament dos milions cobren entre 600 i 655 euros al mes. És la pensió més estesa: un de cada cinc pensionistes cobra aquest import, segons les dades disponibles fins al novembre del ministeri d’Ocupació i Seguretat Social. En la franja immediatament superior, dels més de nou milions de pensionistes actuals, n’hi ha 6,5 milions -és a dir set de cada deu- que no arriben als 1.000 euros al mes. I per la part més baixa també hi ha més d’un milió de prestacions que no superen els 350 euros al mes.
    Per la part alta d’aquesta taula, en canvi, hi ha més de dos milions de jubilats que cobren entre 1.000 i 2.000 euros a Espanya. I 750.000 (el 8% del total) cobren més de 2.000 euros al mes, dels quals 232.000 reben el màxim: una pensió de 2.567 euros al mes, uns diners que cobren homes en el 86% dels casos.
    El càlcul entre la part més alta i la més baixa de la taula permet al govern espanyol assegurar que la pensió mitjana de jubilació s’ha situat al desembre als 1.050 euros de mitjana, un 2% més que l’any passat. I que, en conjunt, la pensió mitjana del sistema, que inclou les retribucions per jubilació, incapacitat permanent, viduïtat i orfandat, s’ha situat als 910 euros, un 1,9% més.
    Més pensionistes i més despesa
    El cert és que, tot i que la meitat de les pensions no arriben al nou salari mínim, la despesa va en augment i el sistema dóna signes evidents d’esgotament. Aquest mes de desembre la Seguretat Social va destinar la xifra rècord de 8.623 milions d’euros a pagar les pensions contributives, un 3,14% més que el mateix mes del 2015, segons les dades publicades del ministeri d’Ocupació i Seguretat Social.
    Al marge de la despesa que creix, el nombre de pensions pagades per l’Estat també va marcar nous rècords. La xifra va créixer un 1,2%, fins a un màxim històric amb més de 9,4 milions de pensions: l’increment no és el més alt de la sèrie de l’última dècada, però aquest repunt suma i són onze mesos seguits amb pujades superiors a l’1%.
    Davant d’aquest augment imparable per l’envelliment de la població i el fet que el Fons de Reserva -la guardiola que ha servit per tapar els forats de la Seguretat Social dels últims cinc a anys- s’està acabant, el govern de Mariano Rajoy va proposar fa uns dies l’alternativa: pagar les pensions que calgui, a base d’endeutament. El secretari d’estat de Pressupostos i Despeses, Alberto Nadal, va confirmar que l’executiu presentarà una proposta definitiva de reforma del sistema (la tercera des que va començar la crisi) a principis d’any. Aquesta alternativa tapa un forat però en fa gran un altre: Hisenda va reconèixer que el dèficit que generarà aquest deute s’haurà de compensar amb impostos, tot i que no va concretar quins. El que sembla evident és que l’executiu no vol fer més gran la que ja és la partida més destacada dels pressupostos: actualment 40 de cada 100 euros dels comptes es gasten en pensions.

    dilluns, 26 de desembre del 2016

    el lot

    Entre les moltes feines que tinc assignades a l’institut hi ha la d’encarregar-me que els lots de Nadal arribin a tots els professors. Quan apareix el palet amb totes les caixes de fusta faig una trucada al pis de dalt i comunico la bona nova, com si fos l’enviat especial d’un arcàngel: la meva missió és modesta però indispensable. “Ja els tenim aquí”, dic, i normalment rebo una rèplica entusiasmada del meu interlocutor. Després de penjar el telèfon la notícia corre d’un a l’altre. Al cap d’una estona baixa el primer destacament de professors, els que ja no es poden esperar a obrir el seu obsequi i comparar la collita amb la d’anys anteriors. La meva tasca en el procés d’entrega de lots és senzilla: tothom que el ve a buscar ha de signar en una llista per no anar-se’n amb les mans buides i per evitar que cap espavilat s’emporti dos paquets en comptes d’un; d’aquest últim punt me n’asseguro anant a buscar el material personalment cada vegada, caminant fins al magatzem, obrint la porta d’accés, entrant-hi, traient-ne una caixa de fusta i portant-la fins a les mans de la persona que acaba de gargotejar la firma. La feina del lot de Nadal és la mateixa cada any i té premi, perquè la directora, que sempre és l’última de venir-lo a buscar, em dóna permís per quedar-me el paquet que sobra. “És tot per a vostè i els seus, Alfons -em comunica-. Que passi unes bones festes”.
    Aquest any, molt abans que aparegués la directora i el dring de polseres que sempre l’acompanya, ja sabia que hi havia un lot menys i que l’únic que tornaria a casa amb les mans buides seria jo. Dos dies abans de començar les vacances, sortint de l’institut vaig anar fins a Vic en un cop de cotxe per comprar una ampolla de whisky, una de cava, una de vi negre, dues barres de torró i dues llaunes de bonítol de la mateixa marca que normalment ens inclouen al lot. Vaig buscar una caixa de fusta arregladeta per encabir-hi els productes, però no me’n vaig sortir. Tant se valia: a l’Eulàlia li explicaria que se m’havia trencat obrint-la, o que a causa del mal d’esquena -tinc 63 anys- m’era més còmode carregar el pes en dues bosses de plàstic del Carrefour.
    L’endemà a última hora del matí vaig sentir que s’acostaven les polseres de la directora. Va signar el paper i em va acompanyar al magatzem per agafar el seu lot i fer el gest de regalar-me el que sobrava. Li vaig donar el seu paquet. “És l’últim”, vaig dir. Es va quedar molt parada que no haguessin arribat els mateixos lots de sempre. “Ha de ser un error”, repetia mentre tornàvem a recepció: com cada any, jo carregava la capsa fins al taulell i un cop allà l’hi entregava, amb la petita diferència que fins llavors havia portat el seu lot i el meu, els dos junts -un sobre l’altre- i, tot i que el pes era doble, la sensació era més reconfortant, perquè la meitat d’aquell botí viatjaria fins a casa.
    La directora se’n va anar cap al seu despatx després de demanar-me el telèfon de l’empresa que ens proporcionava els lots. “Això no quedarà així”, em va assegurar. Veia molt difícil -impossible- que aquell malentès s’arreglés abans de tancar les portes de l’institut aquella tarda: allà dins no hi hauria ningú fins després de Reis. Poc abans de plegar, quan la majoria de l’equip docent ja havia desfilat cap a les seves llars, vaig rebre una trucada de la directora. “Pugi al meu despatx tan aviat com li sigui possible”, em va demanar. Només podia obeir-la. Vaig travessar la sala de parets blanques on els professors passen l’estona quan no són dins l’aula, i d’allà vaig recórrer els metres que em separaven del despatx al qual havia d’accedir. La porta estava tancada i vaig haver de picar-hi. Toc-toc. “Entri, Alfons, entri”. Durant el trajecte entre la meva cadira i la cadira d’aquell despatx -d’un plàstic dur, pensat per incomodar la víctima- m’havia convençut que l’objectiu d’aquella visita era comunicar-me que l’institut s’havia decidit a prescindir dels meus serveis. Vaig asseure-m’hi atemorit. El lot de la directora era damunt la taula. “Tingui, Alfons, és per a vostè”, em va dir. Vaig provar de rebutjar-lo però s’hi va oposar, i vaig acabar sortint del despatx amb el paquet a les mans, rosegat per un feixuc sentiment de culpa.
    Vaig deixar el lot a casa sense obrir-lo i vaig agafar el cotxe per tornar tot el que havia comprat al Carrefour. Sort que havia guardat el tiquet de compra. Vaig entrar al pis esquitxat de suor nerviosa. L’Eulàlia m’esperava al menjador, amb la caixa de fusta oberta al damunt del sofà i una pregunta a punt de fugir dels seus llavis: ¿com era que, sota l’ampolla de vi negre i la de cava, els torrons, el xoriço i les neules, hi havia una màscara veneciana de color negre i una titola de goma de 22 centímetres de llarg i un gruix espaordidor?

    Nadal i fills

    Us estimo. Molt. No us ho acostumo a dir, oi? Però quan arribes als cinquanta anys i fas balanç, què en queda? Poques coses essencials, i entre aquestes, vosaltres al centre, donant sentit al que no en té gaire: sou alhora un xuclador i un generador d’energies. Sou un neguit permanent i un incendi inapagable de felicitat. Sí, més o menys ho sou tot. Traieu el millor i el pitjor dels pares. Ens feu pensar, ens feu riure, ens feu plorar, feu que ens qüestionem a nosaltres mateixos, feu que ens enrabiem, i tot això sense fer ni la meitat del que voldríem que féssiu... I ves per on faríem el que fos per vosaltres, però sabem que al capdavall heu de recórrer sols el vostre camí. No és fàcil: no se us pot ajudar ni massa ni massa poc. Hiperprotegir-vos és debilitar-vos. Deixar-vos anar és patir en silenci.
    I tanmateix toca deixar-vos anar. Observar-vos en la distància, si pot ser en la mitjana distància. Aconsellar-vos tot i saber que no seràs mai del tot escoltat... però alguna cosa queda. No fer-te pesat ni fer-te absent. Ser-hi, senzillament, per quan et necessitin. Ser pare o mare és una cura d’humilitat permanent. Ets molt important i al mateix temps no ets res. Durant uns anys ets com un déu o una deessa imprescindible i després, a poc a poc, vas perdent poder i influència fins a convertir-te en accessori. Un accessori de luxe, si voleu, una peça de col·leccionista, revestida de sentimentalitat, però accessori al capdavall. És així i així ha de ser. Llei de vida.
    Però no us escric per parlar de mi -dels pares-, sinó de vosaltres, del futur immens que teniu al davant. Quina vida voleu? Com voleu anar deixant llast familiar? Com voleu ser i estar al món? Teniu moltes més coses sobre les quals prendre partit: viviu en societat, en un món injust, esbojarrat i imprevisible. Però també meravellós! Depèn de vosaltres que vagi a millor o a pitjor. Un cop us feu grans, sou vosaltres els qui essencialment decidiu quina relació voleu tenir amb els pares i quina petjada voleu deixar al món. Si decidiu ignorar aquestes tries, si decidiu no triar, us passaran dues coses: que sereu uns ignorants i que algú triarà per vosaltres.
    Passar de fill a persona adulta i autònoma vol dir essencialment començar a decidir per tu mateix. La decisió més fàcil, i més vella que l’anar a peu, és optar per seguir sent un adolescent el màxim de temps possible. Prendre només compromisos individuals, recrear-se en el petit món particular, aïllar-se de tot, no agafar responsabilitats, deixar-se anar en un desordre més o menys controlat, concentrar-se en un mateix, en el propi plaer, el propi guany, el propi cos, el propi èxit... Fins que un dia t’adones que necessites els altres, que necessites alguna cosa més, que amb un mateix no n’hi ha prou per donar sentit a tot plegat.
    La paternitat t’ajuda, per no dir que t’obliga, a fer aquest pas. Però, esclar, no cal la paternitat per fer-lo. Ni de bon tros. Això sí, les excuses per no fer-lo són moltes: la precarietat laboral (ben certa i escandalosa), la voracitat del sistema econòmic (contra el qual és tan difícil lluitar), la perversió i corrupció de la democràcia (una altra lluita interminable), l’absència d’horitzons i utopies (ens hem quedat sense religions ni ideologies).
    Sí, tot això és cert i real i a voltes dramàtic. Esclar: viure la vida de debò demana esforç, passió, risc. És més senzill deixar-se portar per una onada superficial que un dia, quan menys t’ho pensis, et deixarà tirat a la sorra, despullat i sol. L’alternativa és lluitar cada dia, gaudir a cada cruïlla, de cada decisió, ser conscient de tot el que fas i deixes de fer. Respirar fons i capbussar-te dins l’onada, nedar a contracorrent, si cal. Empassar aigua i sal. La sal de la vida! Sense por, anant a totes. Aquesta és la vida que val la pena viure, fills meus.

    dissabte, 24 de desembre del 2016

    autopsies per la vista

    “Són uns àngels per a mi. Gràcies als dos donants he pogut veure coses que, si no, m’hauria perdut: he vist créixer els meus fills”. José Manuel té 42 anys i pateix una malaltia genètica que fa que les còrnies dels ulls tinguin poques cèl·lules i no siguin transparents. Fa nou anys li van trasplantar dues seccions d’una còrnia a l’ull dret i ara està esperant que l'hi facin a l’esquerre. Les persones gràcies a les quals ha recuperat la vista havien autoritzat que els extraguessin el teixit abans de morir. Des de fa deu mesos, però, aquest tipus de donacions són possibles també en persones que perden la vida de manera violenta, per exemple en un accident de trànsit, víctimes d’una mort sobtada o d’un problema cardíac.


    L ’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya (IMLCFC) ha posat en marxa un programa pioner per extreure les còrnies d’alguns dels cadàvers que arriben a la seu de Barcelona perquè se’ls practiqui l’autòpsia. Fins ara n’han extret 142, que han donat una oportunitat de recuperar la vista a 300 persones.
    “A més de fer l’ autòpsia, treballem per a pacients que necessiten un trasplantament”, explica Pedro Brillas, l’infermer que es dedica a fer les extraccions a la seu de l’IMLCFC de Barcelona. “És l’únic institut forense donant de teixits”, afegeix la secretària de relacions amb l’administració de la justícia, Patricia Gomà. En pocs mesos l’IMLCFC s’ha convertit en el tercer centre de donants, per darrere de l’hospital de la Vall d’Hebrón i de l’Hospital Clínic de Barcelona. La intenció és que entre gener i març el servei s’amplii a nous teixits, perquè els cadàvers que arribin a les sales d’autòpsia també es puguin convertir en donants potencials de pell, vàlvules cardíaques, tendons o cartílags. Per això farà falta adequar una de les sales d’autòpsies per convertir-la en un quiròfan on fer l’extracció.


    Millors donants
    El perfil dels donants que té l’institut forense és diferent del de la resta de centres catalans: la majoria són cossos d’homes d’entre 57 i 58 anys que tenien un bon estat de salut. “Són millors donants perquè són més joves i a priori estan en millors condicions que altres donants més grans o que moren malalts”, explica el doctor Jordi Medallo, director de l’IMLCFC. “Són difunts joves i sans i això ajuda a garantir un trasplantament que no generi rebuig”, afegeix el doctor Esteve Trias, director del Banc de Teixits de Catalunya. L’any passat, quan aquest programa de l’institut forense encara no existia, es van realitzar 1.375 trasplantaments de còrnia a Catalunya, on la llista d’espera per a aquest tipus de teixit arriba a les 3.000 persones.
    El procés perquè el cos d’una persona que arriba a l’institut forense víctima d’una mort violenta o criminal es converteixi en donant no és senzill. D’entrada, han de ser persones que hagin perdut la vida en les darreres 24 hores abans de l’extracció, com a màxim, perquè la còrnia es mantingui en bon estat. Durant aquest termini s’ha d’aconseguir l’ autoritzaciód’un familiar de la víctima i la del jutge que investiga el cas. Tot plegat ha obligat a descartar uns 300 cadàvers fins ara, en alguns casos “per dificultats de comunicació” entre els actors que participen en el procés, segons explica l’infermer que fa les extraccions a l’IMLCFC.


    El procés per convertir la víctima d’una mort violenta en donant comença amb un avís del Sistema d’Emergències Mèdiques a l’Institut. Identificat el difunt, es busca l’historial clínic per descartar que patís alguna altra malaltia que dificulti la donació. Després Pedro Brillas intenta localitzar els familiars de la persona morta, per demanar-los l’autorització –només un 13% s’hi neguen, un percentatge més baix que l’habitual–. També es posa en contacte amb el jutge que porta el cas perquè hi doni l'autorització. Obtinguts tots els permisos, es procedeix a l’extracció i s’analitzen més mostres.
    L’oftalmòleg de l’Hospital de Bellvitge Tomàs Martí Huguet explica que hi ha tres causes per les quals un pacient pot necessitar un trasplantament de còrnia: un herpes a l’ull, una malaltia distròfica d’origen genètic o una complicació amb les lents de contacte. “Totes condicionen greument la vida del pacient”, explica Huguet. És el que li va passar a laMarina, que té 20 anys.


    En fa tres va patir una infecció per una ameba –un paràsit– que va entrar en una de les seves lents de contacte: “Al principi va ser molt dur, no veia res, m’havia de posar gotes cada hora i vaig haver de deixar els estudis”, explica. La Marina va rebutjar el primer trasplantament. Ara es recupera favorablement del segon i torna a estudiar farmàcia: “És una passada tornar a distingir alguna cosa, a poc a poc hi torno a veure”, afegeix, tot assegurant que ella, en un futur, també es farà donant.

    divendres, 23 de desembre del 2016

    la vida

    HE DEIXAT PASSAR UNS DIES de dol per la Victòria, una metge assassinada pel seu marit, un periodista conegut i un altre desgraciat que no va entendre l’ordre correcte: suïcidar-se abans i deixar en pau els que volen viure.
    Hi ha hagut reflexió i crítica i autocrítica sobre el cas. S’ho mereix. Apunto algunes de les meves conclusions provisionals.
    U. Els mitjans ho hem de fer millor, sigui qui sigui la víctima i l’assassí. Hem d’anar més a poc a poc, quedar-nos curts abans que passar-nos, i abandonar els titulars en què les dones “moren” per art de màgia, si un home les mata.
    Dos. Constatem un cop més que per desgràcia al món dels poders hi ha masclisme i hi ha violència. És ple de bullying com al pati d’escola, i les tendències agressives i xantatgistes s’imposen. Només cal veure els dossiers que circulen, espionatges, enemics a casa, etc. Hi ha estudis que demostren un índex alt de psicopaties entre consellers delegats, per exemple. Per grimpar i mantenir-te, ajuda no tenir escrúpols, o perdre’ls.
    Tres. Som en una societat masclista, i no ens prenem seriosament les mesures per canviar-ho. Molts homes es consideren propietaris de la parella, incloent-hi el seu dret a viure.
    Quatre. La societat no acaba de trobar la manera d’arraconar els maltractadors. Hi ha massa tolerància encara, rialleta, confusió, justificació. Els homes ens hi hem d’implicar més.
    Cinc. Només una dona maltractada o assassinada a l’any per la parella seria inacceptable. Però són milers les maltractades i desenes les assassinades.
    Sis. Massa víctimes encara callen, sotmeses a tortures psicològiques, o sigui que caldrà redoblar esforços perquè el dolor surti de casa abans no fem tard. I els entorns propers s’han de mullar més, no esperar petició d’ajut, oferir-la si tenim pistes de què pot passar. Ens hi va la vida.

    dijous, 22 de desembre del 2016

    taula reservada

    Aquestes llistes sempre son discutbles, pero com que jo no la cones te l'apunto per si un dia hi podem anar junts  o acompanyats. Son Er Occitan a la Vall d'Aran, fonda Farre a Baro, Hotel Pessets deSort, Ca l'Amador Josa de Cadi, Niu nou a Baga, Ca la Nuria de Bellver, Les Trumfes de LLivia, auqest li preguntarem a la MOntse/Juame. El POnt 9 de Camprpdon i l?hostal d ls Ossos a Santa Pau.


    dimecres, 21 de desembre del 2016

    xarxes esgotades

    Fa temps que no veieu al mur de Facebook aquella amiga que explicava amb precisió quirúrgica els seus viatges? ¿No sabeu res d’aquell company d’estudis de Múrcia que us mantenia al dia de les seves peripècies laborals a l’eina creada per Zuckerberg? Una possibilitat és que l’ algoritme de la xarxa us els amagui, però l’opció més probable és que no els vegeu perquè ja no estan escrivint o, almenys, no tant com abans. Xarxes socials com Facebook i Twitter estan començant a cansar i avorrir els usuaris, que ara reparteixen el seu temps entre eines que els sedueixen més.
    Tot i això, les dades no mostren un panorama dramàtic. Facebook tenia 1.790 milions d’usuaris actius el setembre del 2016, segons la mateixa companyia, una xifra que va a l’alça i contrasta amb els 313 milions d’internautes actius de la xarxa de l’ocellet, que continua perdent pistonada. Però si bé són molts els que continuen mantenint compte a les xarxes socials veteranes -Facebook farà 13 anys al febrer i Twitter en va fer 10 el març-, hi ha estudis que indiquen que cada vegada hi passen menys temps i només hi són per mirar el que fan altres. Molts usuaris de les xarxes són una majoria silenciosa.
    Els experts assenyalen alguns símptomes i causes d’aquest afartament, com ara la pressióde publicar per mantenir la comunitat, el cansament que provoca conèixer les vides pseudomeravelloses dels altres o el fet de rebre menys comentaris. “La gent cada vegada està més cansada d’entrar a nous llocs. T’has de crear la teva comunitat i això costa temps i diners. Has de començar a pensar continguts que siguin interessants perquè a la gent li agradin, perquè decideixin seguir-te, per no perdre’ls… Una feinada”, explica Francesc Grau, consultor de comunicació online. Sílvia Llombart, professora de periodisme digital a la UPF, coincideix amb la diagnosi: “Cada cop fa més mandra”. Llombart afegeix que els usuaris renuncien cada vegada més a crear contingut original i es limiten sovint a “repostejar o retuitar”.
    Avorrits i pressionats
    Facebook i Twitter estan despertant una relació d’amor-odi entre els usuaris. D’una banda, els internautes no esborren els seus comptes perquè allà hi ha la seva vida passada i gent de qui no tenen el telèfon. De l’altra, cada cop que entren s’avorreixen més, cansats de fotos bucòliques, i els pot la pressió d’haver de publicar periòdicament. “S’ha abusat molt d’explicar [a les xarxes] una vida meravellosa. Tant de fum ja no ens el creiem. Qui realment té una vida meravellosa no ho està explicant a les xarxes”, assegura Llombart. El VIII Observatori de les Xarxes Socials, elaborat per Arena Media i The Cocktail Analysis i presentat fa només uns dies, assenyala en aquest sentit que “la bombolla del postureigcomença a desinflar-se” i que els usuaris valoren els contactes que es mostren de manera més autèntica i natural.
    Òscar Coromina, professor del departament de comunicació audiovisual i publicitat de la UAB, assenyala també aquest tedi: “Hi ha usuaris de Facebook que s’han cansat dels missatges més banals”. El professor de la UAB afegeix que la xarxa de Zuckerberg s’ha convertit “en una commodity, una cosa que fem servir tots per entrar en contacte amb algú”, cosa que també assenyala l’estudi de The Cocktail Analysis i Arena Media, que atribueix a Facebook un paper més generalista.
    L’ Estudio anual de redes sociales del 2016, elaborat per l’IAB, que agrupa els anunciants a Espanya, apunta que el temps dedicat a Facebook pels internautes enquestats ha baixatde 4 hores i 50 minuts a la setmana el 2014 a 4 hores i 23 minuts el 2016. A la xarxa de l’ocellet, si el 2014 els usuaris hi dedicaven 3 hores i 25 minuts, dos anys després aquesta xifra s’ha enfonsat fins a les 2 hores i 32 minuts. Baixa el temps dedicat i també la publicació de continguts. Si el 2015 un 39% dels enquestats confessaven que utilitzaven les xarxes socials per publicar-hi continguts, en la investigació del 2016 la xifra baixa al 36%. L’activitat que més s’hi fa és xatejar -un 79% dels usuaris utilitza les xarxes amb aquesta finalitat-, seguida de veure vídeos, escoltar música i tafanejar què fan els altres.
    El VIII Observatori de Xarxes Socials també aporta dades interessants en aquesta línia: baixa, entre els enquestats, el percentatge de gent que té comptes actius a Facebook i Twitter, tot i que la primera continua sent la xarxa majoritària. L’anàlisi assenyala que un 34% dels enquestats asseguren que tenen perfil obert a Facebook perquè els seus contactes continuen fent servir la xarxa.
    Instagram i WhatsApp, refugis
    La missatgeria instantània i l’emergent Instagram -que ja té 500 milions d’usuaris actius al mes i és la xarxa social que creix més- estan recollint bona part de les converses i l’activitat que s’estan desdibuixant a Facebook i Twitter. Les eines més veteranes ja ensumaven aquest canvi de rumb: Facebook va comprar Instagram el 2012 i WhatsApp dos anys més tard; a més, les dues xarxes van fer millores en les seves eines per enviar missatges i xatejar. “El que abans es compartia al mur de Facebook, ara es fa en petit comitè”, assenyala Coromina.
    “Als xats la gent parla de tot el que ja no es parla a les xarxes socials -assegura Grau-. Ho fa en un entorn amb una audiència més controlada i una freqüència lliure”. Les eines de missatgeria han recollit bona part de les converses pretèrites a la xarxa de Zuckerberg, però el transvasament també ha anat a parar a Instagram, on es reben més comentaris, segons els experts. “Vas allà on saps que t’estan mirant i et diran coses”, explica Llombart. “Per explicar la vida quotidiana, Instagram ha agafat un paper important: la gent penja les coses que menja, fotos dels seus animals de companyia… Coses que abans també vèiem a Facebook”.
    Grau assenyala una possible causa del transvasament de les converses des de Facebook i Twitter a WhatsApp i altres eines similars: “En algunes aplicacions de missatgeria, com per exemple WhatsApp, la teva comunitat s’autogenera. No tens la pressió d’haver-te de guanyar l’audiència”. Al marge de la pressió per publicar i per generar i mimar una comunitat, Coromina apunta una altra raó que podria explicar l’ afartament de Facebook: assenyala que l’algoritme que ens mostra sobretot l’activitat dels amics amb qui l’usuari té més interaccions provoca que el mur esdevingui poc variat i, fins i tot, avorrit. “És el pitjor que li pot passar a una eina”, conclou.
    Llombart introdueix un matís: assegura que mentre que entre els usuaris que utilitzen Facebook i Twitter de manera professional l’ús no decau tant, sí que observa més ensopiment entre els que en fan un ús personal. “En l’àmbit personal, és una despesa de temps; en el professional, és una inversió”, explica la docent de la UPF. Malgrat el desencís, són pocs els que opten per una solució dràstica i esborren els perfils. Continuen entrant a mirar, a fer d’aquestes eines un receptor de continguts, a compartir quasi per compromís alguna cosa que s’hagin trobat accidentalment. “Les xarxes encara són vistes com un lloc d’oci”, recalca Gra. Els usuaris no han tallat els lligams amb Facebook i Twitter, però la majoria s’enxarxen cada cop més en silenci.