el dimoni

Aquests darrers temps alguna senyora m’ha parlat seriosament del dimoni. Això m’ha escamat una mica i m’ha fet creure que el dimoni torna a estar de moda dintre la bona societat. Jo quan era criatura sentia parlar del dimoni vagament, i no em feia mai un gran efecte. Aquest enorme personatge, a principis del segle que som, havia anat bastant de cul per terra, i sobrevivia dins una esfera grotesca, familiar i immunitzada; les seves manifestacions més fortes eren aquell dimoni de cartó vermell vestit d’indiana, que servia per a les representacions de putxinel·lis i que als Quatre Gats d’En Pere Romeu arribava a les màximes procacitats i a la fonètica més afinada; després hi havia el dimoni dels Pastorets, que era el més bon jan i tenia l’especialitat que avui tenen certs polítics i que consisteix a ficar els peus a la galleda. [...] El dimoni correcte, poc sensual, vestit d’etiqueta i preocupat per la política és una invenció del segle XIX, i jo confesso que, si no haguessin estat els jesuïtes, no me n’hauria adonat, perquè quan vaig venir al món el dimoni que assistia a les lògies maçòniques s’havia fet escàpol dels comentaris entre la bona societat. [...] Però, aquestes darreres èpoques, la clerecia de tots els països havia deixat estar el dimoni bastant tranquil. En el nostre país, un règim militar i eclesiàstic havia fet fugir del territori espanyol el dimoni corporal. Es veu que no tenien cap necessitat de mantenir el dimoni, i les lògies maçòniques es podien estar perfectament de reservar-li una cadira en la presidència de llurs reunions. Ara, d’ençà que tenim república, un sector del catolicisme ibèric tornà a parlar de la presència del dimoni d’una manera incisiva i pertinaç. Jo conec una senyora que m’ha afirmat saber de molt bona tinta que el cap del govern, senyor Azaña, va a prendre cafè tots els dimecres en un lloc determinat i allí es troba amb el dimoni. [...] El dimoni explica al senyor Azaña les seves voluntats, allò que s’ha de fer i s’ha de deixar de fer; en una paraula, li inspira tot el pla de govern. Això que afirma aquesta senyora, s’ho creuen uns quants centenars de senyores i senyors i algun capellà i tot. [...] En fi, el dimoni torna a estar de moda. És molt possible que moltes dames a hores d’ara ja se l’hagin trobat sortint de missa, amb una bufanda de seda de gigolo i un abric de color de mànec d’escombra