l'economia col.laborativa

Les visites d’ Oriol Junqueras a diferents empreses i estands de l’economia col·laborativa durant el Mobile World Congress que s’ha celebrat aquesta setmana a Barcelona no van ser casuals i van voler tenir un pes simbòlic. En efecte, el departament d’Economia de la Generalitat que ell lidera està impulsant un acord de Govern per posar fil a l’agulla en un dels camps més complexos i polèmics dels últims temps: el de la regulació de les activitats que conformen l’economia col·laborativa.

Segons ha pogut saber l’ARA, el Govern està ultimant un acord que es podria fer públic la propera setmana. L’executiu que presideix Carles Puigdemont està estudiant els detalls d’una regulació que afecta diferents conselleries. A més d’Economia, que n’és la impulsora, hi estan implicatsEmpresa i Coneixement, amb Jordi Baiget al capdavant, i Territori i Sostenibilitat, en mans de Josep Rull, responsable per tant de les qüestions relacionades amb la mobilitat.

L’acord vol abordar per fi una qüestió espinosa que fins ara ha provocattopades entre els diferents governs i els actors implicats i que ha qüestionat, fins i tot, l’accent liberal de les administracions amb el fenomen. La intenció d’Econonia passa per “donar un impuls especial” al sector i donar-hi cobertura legal superant les prohibicions i els espais d’alegalitat que hi ha actualment. “És una economia que va començar de manera informal i s’ha d’aflorar per fer-la formal i que les seves relacions amb l’economia tradicional s’enforteixin”, diuen fonts d’Economia.

Xoc de sensibilitats

La concreció d’aquests acords, però, passa també per altres conselleries i el departament que encapçala Jordi Baiget també hi està treballant. Fonts de la conselleria assumeixen que “ l’economia col·laborativa és imparable”, però afegeixen que cal “ controlar que no hi hagi frau”. Aquestes mateixes fonts del departament d’Empresa avisen que aquesta és “la prioritat” del projecte en què treballa el Govern.

L’acord està requerint més temps per les diferents sensibilitats existents en les conselleries implicades

La intenció de l’executiu era presentar un acord coincidint amb el Mobile World Congress, en el que hagués sigut una de les primeres grans decisions de l’àrea econòmica del nou Govern. L’acord, però, està requerint més temps per les diferents sensibilitats existents en les conselleries implicades, fet que ha propiciat que la discreció al voltant d’aquest projecte sigui total.

Per entendre les dificultats que presenta el projecte cal recordar la  comissió parlamentària que es va dur a terme durant la passada legislatura sobre l’economia col·laborativa i que va tancar-se al juliol de l’any passat. Pere Aragonès, ara secretari general d’Economia, va ser qui la va presidir. Ja aleshores es van evidenciar els diferents enfocaments dels partits. Entre les recomanacions al Govern que van votar els partits hi havia el “compromís” de “donar suport” a aquest fenomen i s’advocava per “adequar la regulació” per establir la diferència entre “el règim de col·laboració i la relació de caràcter laboral” i evitar la “competència deslleial”. En aquell moment, els partits van recomanar que s’elaborés un codi de bones pràctiques i que es creés un consell assessor sobre el fenomen.

Desencís i optimisme

El cert és que aquelles conclusions van decebre la majoria dels protagonistes de la comissió i tot plegat va derivar en l’ aprovació d’un decret llei per regular el sector turístic per part de l’executiu català queno va agradar a empreses com Airbnb ni a entitats com l’ Associació Veïns i Amfitrions de Barcelona.

La Generalitat marca la frontera entre Uber i Airbnb

A més, el paper combatiu de sectors afectats com ara el del taxi o el dels veïns dels barris més turístics dificulta la tasca de regular el sector i fa que a hores d’ara no estigui clar quina serà la forma que es doni a l’acord. Fonts de l’executiu apunten que la concreció final podria passar per la creació d’un grup de treball interdepartamental, que seria l’encarregat de posar en negre sobre blanc un marc legal per a l’economia col·laborativa sector per sector.

L’economia col·laborativa és imparable, però cal controlar que no hi hagi frau

Seria aquest grup el que concretaria la nova normativa en els camps de la mobilitat, el turisme i l’ocupació. La idea és evitar tant l’economia submergida com la precarització laboral, cosa que es faria mitjançant una distinció clara del que són un particular i un professional. Això va en la línia de l’acord a què han arribat a Amsterdam Airbnb i l’Ajuntament, segons el qual l’habitatge que es lloga ha de ser sempre el principal i només pot llogar-se un màxim de 60 dies l’any i a un màxim de quatre persones. Si es supera aquest llindar, el propietari passa a ser considerat un professional i necessita llicència de pis turístic. El mateix criteri s’aplicaria als conductors de diferents aplicacions o a les persones que venen productes a Wallapop.

Les empreses del sector que operen a Catalunya destaquen que el diàleg amb el Govern ha estat constant i no oculten un cert optimisme sobre una regulació que pensen que serà més oberta que l’actual.

l'ultim Eugenio

El pròxim 11 de març farà 15 anys que va morir Eugenio, un dels humoristes catalans més populars dels anys 80 i 90. Coincidint amb aquesta efemèride, l’ARA el recordarà oferint als seus lectors l’últim disc d’acudits que va publicar, titulat Érase otra vez. Es tracta de l’enregistrament del seu últim espectacle, estrenat el 1999, dos anys abans de la seva mort, i que va suposar el seu retorn als escenaris després d’haver-se’n mantingut apartat durant cinc anys “per voluntat pròpia”, segons havia explicat ell mateix. El disc es podrà aconseguir tant dissabte com diumenge de la setmana que ve per 7,95 euros, juntament amb un exemplar del diari.

El CD es va gravar durant una actuació de l’humorista a la sala Luz de Gas de Barcelona i inclou 54 acudits. Entre d’altres n’hi ha que ja s’han convertit en veritables clàssics, com per exemple el de la gosseta Doris, el del balneari que va bé per al reuma o el dels bojos que intenten saber quant fan sis per sis. En total, una hora llarga d’humor al més pur estil Eugenio: el to de veu greu i impassible malgrat les rialles del públic, les llargues pauses per fer un glop del got que sempre l’acompanyava o una pipada del cigarret, la barreja de català i castellà i el característic “el saben aquel que diu” abans d’iniciar un nou acudit.

Nascut a Barcelona el 1941, Eugeni Jofra Bafalluy va treballar com a joier durant dues dècades, dels 17 als 37 anys, abans de dedicar-se plenament al món de l’espectacle. Però la seva trajectòria artística havia començat com a cantant el 1965, quan va formar el duet Els Dos, juntament amb la seva primera dona, Conchita Alcaide, amb qui va tenir dos fills. Posteriorment es va casar amb Conchita Ruiz, amb qui va ser pare per tercera vegada.

La fama d’Eugenio es va disparar a la dècada dels 80, quan va reorientar la seva carrera cap al món dels acudits, un gènere en el qual va excel·lir i que el va donar a conèixer arreu d’Espanya. Vestit sempre de negre, amb ulleres de sol i un peculiar estil a l’hora d’expressar-se, es va passejar per escenaris i platós de televisió de tot l’Estat.

Eugenio va morir prematurament a Barcelona l’11 de març del 2001, amb 59 anys, d’un atac de cor.

vila Matas electric

Pintors que canten, músics que fan cinema o cineastes que fan exposicions. L’art actual es defineix per la hibridació i la transdisciplinarietat, i aquesta dissolució dels límits i les categories també havia d’arribar a la literatura. Marienbad eléctrico, el Vila-Matas d’aquest 2016, és un bon exemple d’aquesta literatura amplificada, expandida o multidimensional que arriba fins a les sèries o els videojocs transmèdia. D’entrada podríem pensar quina necessitat teníem d’amplificar-la, la nostra pobra, bruta, trista i dissortada literatura. Però de seguida ens adonem que amplificar-la és fer-la créixer, esborrar-ne els límits anteriors: perquè inundi les altres arts, perquè dialogui amb altres pràctiques i les alteri, perquè la vida sencera sigui una experiència literària.

Marienbad eléctrico reconstrueix l’amistat entre Enrique Vila-Matas i l’artista francesa Dominique Gonzalez-Foerster, dos dels màxims exponents d’aquest desbordament de disciplines a Europa: l’escriptor barceloní ja fa anys que omple les novel·les de referents que extreu del cinema, la fotografia o l’art contemporani, anant molt més enllà de la metaliteratura, mentre que l’artista d’Estrasburg fa just el contrari, beu dels llibres per crear instal·lacions i performances artístiques, transformant les novel·les en escenografies, com l’Splendide Hotel de què parlava Rimbaud a Il·luminacions, que va fer renéixer al Palau de Cristall del Retiro ara fa dos estius. Després de transformar la Tate Modern en una arca de Noè futurista o de tropicalitzar la gèlida Documenta de Kassel, el Centre Georges Pompidou va encarregar a Gonzalez-Foerster una retrospectiva -inaugurada el setembre del 2015- iMarienbad eléctrico és la cara B d’aquesta l’exposició, el llibre amb totes les claus, el manual per desxifrar-la. Al museu, entre fabulosos diorames inspirats en el 2666 de Bolaño, els espectadors quedaven astorats davant una porta tancada amb el número 19, que amagava “una habitació d’hotel de la qual només l’escriptor Enrique Vila-Matas té la clau”, i a la novel·la descobrim els detalls d’aquesta misteriosa Chambre 19.

Exploradors de l’abisme

Fa anys que el novel·lista i l’artista trafiquen amb idees de tota mena en trobades en cafès o per e-mail, compartint la fascinació per aquells creadors que arrisquen i porten les seves obres al límit, i Marienbad eléctrico inventaria tots aquests intercanvis en la forma d’una investigació detectivesca, en què Vila-Matas fa de Watson a la recerca del pla secret de Gonzalez-Foerster per al Pompidou. A mig camí entre el bloc de notes i el dietari -amb una estructura fragmentària que també domina l’exposició-, la novel·la és un bany d’idees al vol i de projectes que només s’esbossen, i una oportunitat per xafardejar i passejar-nos per dos cervells que bullen buscant casualitats i encreuaments, noves troballes i nous referents.Marienbad eléctrico és també un elogi de l’amistat -“ Para mí, una amistad es inconcebible si no se tiene en alta estima a la persona amiga, si no se la admira ”- i una celebració de la digressió i de la tertúlia en la forma d’un almanac d’idees, un diccionari portàtil o un atles que cartografia els vastíssims referents intel·lectuals d’aquests dos creadors. Hi apareixen Robbe-Grillet i Resnais, esclar, i Rimbaud, Walser, Sebald, Herzog, Godard o Wenders, però també Bebo Valdés, Alighiero e Boetti o el Perugino, saltant entre els segles, les disciplines i els continents.

Vila-Matas està en bona forma, i la retrospectiva de la seva ànima bessona a París ha sigut una bona excusa per veure’l signar un dels seus llibres més enjogassats, curt però infinit, perquè aquest Marienbad no s’acaba mai: sempre hi ha alguna referència a seguir, alguna pel·lícula per tornar a veure o alguna citació per investigar, sigui falsa o de veritat. Això sí, als no vilamatians i a aquells a qui no els interessa la cultura contemporània, Marienbad eléctrico els semblarà un exercici de name-dropping laberíntic i pedant.

eco la intelectualitat

Com molts altres lectors, tinc uns quants llibres, pocs, que vaig rellegint periòdicament. Una mena de llibres de capçalera. Em vigilen des de la tauleta de nit. Entre ells hi ha un recull d’articles titulat En què creuen els qui no creuen. És la relació epistolar que l’any 1995, a demanda del Corriere della Sera, es van creuar públicament el senyor Umberto Eco i el cardenal Carlo Maria Martini, arquebisbe de Milà aleshores. Llegir i reflexionar sobre les idees que formulen en aquest recull aquests dos irreductibles piemontesos —l’esperança, el dret a la vida, l’ètica en el comportament — em sembla una tasca d’obligada reincidència. Una glopada d’aire fresc. Compendia una determinada visió de temes sobre els quals habitualment obviem la reflexió. O que despatxem de forma axiomàtica. Es tracta de qüestions que, com a molt, l’inquiet pretén resoldre mitjançant l’ outsourcing: que algú altre hi reflexioni i que m’ho faci mengívol. Pot sobtar que aquest intercanvi de consideracions entre Eco i Martini es produís a les pàgines d’un diari, encara que no fos un diari qualsevol —parlem del Corriere della Sera!—. Com que aquest petit recull també inclou un apartat final en què rumien diversoshomenots —Montanelli, Foa, Scalfari, entre —, m’adono que les coses no tenen lloc perquè sí, i que el fenomen Eco només podia créixer en un dels pocs països europeus on la intel·lectualitat i els bons mitjans escrits encara adoben l’opinió pública.

Aquest columnista, que s’ha educat sota una forma determinada d’utilitarisme, creu que totes les coses tenen la seva funció. Res és gratuït. No podia ser-ho, tampoc, el rol de l’intel·lectual. Un ofici imprescindible i que hauria d’estar premiat convenientment.

El procés polític que segueix Catalunya està mancat d’aportacions exògenes d’un cert nivell. Les preses de posició apriorístiques, la bronca i la cultura dels 140 caràcters constitueixen la tònica. Qui més qui menys es declara partidari d’un dels bàndols i, a partir d’aquí, elabora tot un reguitzell de justificacions. Acusem Espanya de manca d’intel·lectuals que s’aproximin al procés de forma sàvia. I és cert. Podríem dir que la suposada intel·lectualitat espanyola, en bloc, està en contra, fins i tot, d’un mínim acte democràtic. Per simple distribució estadística hauria d’haver-hi opinions a favor i en contra —en la proporció que fos—. L’uniformisme sempre és símptoma de pobresa intel·lectual. Però, tanmateix, des de la perspectiva dels resultats, a Catalunya la situació tampoc excel·leix. Si bé comptem amb la condició necessària —tenim diversitat d’opinions—, aquesta condició és només aparent, fruit de l’esperit sectari, interessat o servil. No pas resultat d’una anàlisi enraonada. La nostra intel·lectualitat és prima.

Ara que estem en època de regeneració i renovació, tenim l’oportunitat de trencar els motlles intel·lectuals sota els quals ens hem habituat a encaixar-nos els darrers decennis. Eco en constitueix un bon exemple. És independent i, per tant, actua sense xarxa. Els nostres suposats intel·lectuals de dretes estan dominats per clixés postfranquistes. Els hipotètics intel·lectuals d’esquerres segueixen els tics postcomunistes. De liberal cap, esclar. Tot perfectament obsolet i, per tant, escassament útil i amè —la realitat ho demostra—. El fet, que sembla tan banal com explicable, és determinant: el debat queda neutralitzat. Per prudència, per vergonya, per por a ser ubicat a l’altre bàndol, a ser assenyalat amb el dit, a ser reprimit... Les crosses del cervell català estan corcades.

No és que Eco sigui dels meus —quina supèrbia capgirar els —. És que tots, d’una forma o d’una altra, hauríem de ser d’Eco. Ens convé. La seva liberalitat, sense altres condicionants que no fossin els del rigor accessible, el comportament desacomplexat... Tot això fa d’ell un intel·lectual atractiu i rodó. Sense voluntat de quedar bé, com correspon a l’útil pensador —va esdevenir intel·lectual només després d’haver reeixit en el seu ofici, com ha de ser—. Amb el Mobile World Congress a Barcelona tenim l’oportunitat de comprovar, en primera línia, com es prenen per sàvies quatre banalitats expel·lides per multimilionaris gurus de les xarxes electròniques de xafarderia. Jo tiro de les declaracions d’Eco a La Stampa d’encara no fa un any. No s’hi val a deixar-se enganyar per una malentesa modernitat: “Les xarxes socials donen dret a parlar a legions d’idiotes que abans parlaven només al bar després d’un got de vi, sense perjudicar la comunitat. Eren silenciats ràpidament, però ara tenen el mateix dret a parlar que un premi Nobel. És la invasió dels idiotes”. Visqui Umberto Eco!

robotitzacio

L’únic que sabem sobre el futur és que a penes en sabem res. Tots aquells que van predir l’automatització imminent i completa del treball, per exemple, es van equivocar. Karl Marx, fa cent cinquanta anys. Norbert Wiener, el pare de la cibernètica, que va advertir, l’any 1950, sobre l’adveniment d’una “revolució industrial d’una crueltat il·limitada”. Jeremy Rifkin, que un cop va publicar el seu bestseller La fi del treball l’any 1995, va veure com, durant la dècada següent, la força de treball als Estats Units augmentava un 20 per cent.

D’altra banda, algunes tendències actuals suggereixen que, ara sí, ens acostem al llindar d’un món on la robotització del treball pot enterrar milions de feines: malgrat la marxa relativament positiva de l’economia, la taxa de participació laboral als Estats Units ha baixat als nivells dels anys setanta (un moment en què encara faltava per incorporar una part de la població femenina); les empreses creades en el sector de noves tecnologies s’han caracteritzat per generar pocs llocs de treball en proporció a la seva capitalització i volum de beneficis.

Davant d’aquestes transformacions, cal intervenir. Però cal fer-ho amb el gradualisme que demana la incertesa que imposa tot exercici de prospectiva, duent a terme (de forma seqüencial i solament a mesura que es faci més profund el canvi tecnològic anunciat) les següents actuacions: reforma educativa; impost negatiu sobre la renda; mesures fiscals per incentivar la inversió dels estalvis particulars en propietat empresarial, i reducció progressiva d’hores de treball.

La primera reforma (a la qual dedico aquest article, mentre que la resta les abordaré més endavant) passa per ajustar el sistema educatiu a la nova economia emergent. L’expansió de l’ensenyament primari i secundari, ara farà un segle, va respondre, en gran part, a les possibilitats creades per la segona revolució industrial —la demanda d’una mà d’obra relativament educada capaç de manipular la maquinària de plantes industrials com les de la Ford i de treballar en els serveis administratius de les grans empreses del segle XX—. Amb aquests objectius, l’escola va ser dissenyada per garantir uns nivells educatius bàsics per a tothom: transmissió de competències mínimes en llengua i matemàtiques; desenvolupament de la capacitat d’autocontrol, planificació i rutines de treball. Aquesta educació bàsica es va articular fent-la compatible amb un procés de diferenciació entre aquells adolescents que només arribaven als mínims preestablerts (i que abandonaven l’escola als 14 o 16 anys) i aquells estudiants que continuaven fins a completar tot el cicle secundari o fins i tot el terciari. Aquesta compatibilitat va ser possible, sobretot, perquè l’economia va generar feines (i salaris) proporcionals (aproximadament) a l’esforç i coneixements dels diferents nivells educatius.

Les noves tecnologies qüestionen aquesta relació lineal entre educació i mercat laboral i, per tant, el model d’ensenyament tradicional, en la mesura en què l’automatització de feines rutinàries (tant industrials com en el sector de serveis) converteix en inservible l’educació bàsica tradicional (i aquí hi incloc el batxillerat) i obre una bretxa profunda en la població en edat escolar. D’una banda, hi ha aquells que s’afanyen a acumular tota mena de graus i postgraus universitaris per accedir a les feines menys amenaçades (de moment) pel procés d’automatització. De l’altra, hi ha els que, mancats de la capacitat o interès per anar més enllà d’uns mínims educatius, es troben que allò que abans servia per aconseguir una feina adequada ara ha perdut tota utilitat. Aquesta nova realitat reforça la seva manca d’interès i, en definitiva, la seva exclusió del mercat de treball. A això cal afegir-hi un creixent procés de desestructuració familiar (especialment important entre les classes baixes i mitjanes-baixes dels Estats Units segons estudis de Charles Murray i Robert Putnam) que, en deixar molts preadolescents i adolescents sense els mecanismes de disciplina i de creació de responsabilitat personal que es generen dins la unitat familiar, els aboca a una espiral negativa de salaris baixos, atur intermitent i comunitats desvertebrades.

Reformar el sistema d’ensenyament amb la mirada posada en el nou canvi tecnològic implica, en primer lloc, reconèixer que els interessos dels estudiants són molt diferents i que, sobretot, les seves capacitats, per situació familiar i per evolució personal, són molt diverses. L’antiga escola purament burocràtica, de tall fordista, no pot encabir a tothom. Suposa, en segon lloc, avançar cap a una educació que faci que als nanos en edat escolar internalitzin el gust per l’exploració, el pensament crític i la creativitat. Sense aquesta internalització l’ensenyament continuarà sent una cursa de tràmits —una cursa que molts no podran completar mai—. I demana, en tercer lloc, un canvi institucional: considerant l’heterogeneïtat social i de personalitat dels nens i la incertesa sobre com afrontar el canvi en marxa, sembla preferible descentralitzar el govern de l’escola a nivell municipal o de districte escolar per promoure el màxim d’experimentació possible.

diu Carles Boix

vaninis iarukakis

“O Europa es democratitza o es desintegrarà!” Aquesta màxima no és només un eslògan del manifest del Moviment per la Democràcia a Europa (DiEM25), el grup que he presentat fa poc a Berlín. És un fet evident, tot i que no prou reconegut.

La desintegració actual d’Europa és una realitat indiscutible. Mirem cap on mirem, apareixen noves fractures: a les fronteres, dintre de les nostres societats i economies, i en la mentalitat dels ciutadans europeus.

La pèrdua de cohesió d’Europa s’ha posat lamentablement de manifest en l’últim gir dels esdeveniments relacionats amb la crisi dels refugiats. Els dirigents europeus han demanat al president turc, Recep Tayyip Erdogan, que obri les fronteres del seu país als refugiats de la ciutat siriana d’Alep, devastada per la guerra; alhora, però, han esbroncat Grècia perquè ha deixat que aquests mateixos refugiats entressin en territori europeu, i fins i tot han amenaçat de construir tanques al llarg de les fronteres gregues amb la resta d’Europa.

En l’àmbit financer s’observa una desintegració semblant. Si a un ciutadà nord-americà li toca la grossa de la loteria, tant li fa si els diners del premi es dipositen en un banc domiciliat a Nevada o a Nova York. A l’eurozona això no passa. El mateix import d’euros tindrà un valor previsiblement molt diferent si es diposita en un compte bancari portuguès, italià, grec, holandès o alemany, perquè els bancs dels estats membres amb més problemes depenen dels rescats d’uns governs oprimits per l’endeutament. I això és un indici evident de la desintegració de la moneda única.

Mentrestant, al cor de la Unió Europea apareixen i es multipliquen les fractures polítiques. El Regne Unit es debat entre la sortida o no de la UE, un fet que reflecteix la desgana crònica de la seva classe política tant per defensar la UE com per plantar cara a l’autoritarisme de Brussel·les. El resultat és un electorat propens a culpar la UE de tot el que va malament, però gens interessat a fer campanya per demanar més democràcia a Europa ni per abandonar el mercat únic.

Encara és més inquietant el fet que s’hagi trencat l’eix franco-alemany, motor de la integració europea. Emmanuel Macron, ministre francès d’Economia, amb una expressió que fa posar els pèls de punta, ha dit que els dos països s’encaminen lentament cap a una versió moderna de la Guerra dels Trenta Anys, en la qual es van enfrontar catòlics i protestants.

Mentrestant, els països del sud es decandeixen en un estat de recessió permanent, del qual culpen el nord d’Europa. I, per si no fos prou, a l’antic Teló d’Acer ha aparegut una altra línia de falla força amenaçadora: els governs dels països excomunistes desafien obertament l’esperit de solidaritat que caracteritzava (si més no, en teoria) el projecte europeu.

Per què es desintegra Europa? I què hi podem fer?

La resposta cal buscar-la en els orígens mateixos de la UE. La Unió Europea va néixer com un càrtel d’indústries pesants decidides a manipular els preus i redistribuir els beneficis del monopoli a través d’una burocràcia establerta a Brussel·les. Per fixar uns preus que anessin més enllà de les fronteres europees calia fixar també els tipus de canvi. Durant l’època dels Acords de Bretton Woods, els Estats Units van prestar aquest servei. Però quan, l’estiu del 1971 els EUA van abandonar Bretton Woods, els administradors del càrtel establert a Brussel·les van començar a dissenyar un sistema europeu de tipus de canvi. Després d’una sèrie de fracassos (sovint espectaculars), va néixer l’euro per unir per sempre els tipus de canvi.

Igual que els caps dels càrtels, els tecnòcrates de la UE consideraven que una democràcia paneuropea genuïna era una amenaça. Amb paciència, metòdicament, van posar en marxa un procés per despolititzar la presa de decisions. Els polítics dels estats membres van rebre una generosa recompensa per la seva aquiescència, mentre que qui s’oposava a l’estratègia tecnocràtica del càrtel era titllat d’ antieuropeu i tractat com un estrany.

Així doncs, tot i que els països europeus són democràtics, les institucions de la UE -a les quals es va transferir la sobirania sobre decisions fonamentals- no ho són gens. Com va explicar Margaret Thatcher en la seva última intervenció parlamentària com a primera ministra britànica, qui controla els diners i les taxes d’interès controla la política europea.

Entregar els diners i la política d’Europa a l’administració d’un càrtel no ha significat només la fi de la democràcia europea sinó que també ha alimentat un cercle viciós d’autoritarisme i mals resultats econòmics. Com més escanya la democràcia, menys legítima esdevé l’autoritat política de l’establishment europeu. Això porta els dirigents europeus a redoblar l’autoritarisme per mantenir unes polítiques fracassades quan s’intensifiquen les forces econòmiques recessives. Per això l’economia europea és l’única del món que no ha aconseguit recuperar-se després del 2008.

Per culpa d’aquest cercle viciós, la crisi d’Europa fa que els pobles es tanquin en ells mateixos i s’enfrontin entre ells, amb la qual cosa creixen un patrioterisme i una xenofòbia latents. En realitat, és per això que Europa és incapaç d’absorbir les crisis que vénen de fora, com l’arribada de refugiats de l’estiu.

El que hem de fer ara és el que els demòcrates haurien d’haver fet el 1930 per impedir una catàstrofe que un cop més sembla possible. Hem de crear una coalició paneuropea de demòcrates radicals, socials, verds i liberals per tornar a introduir el demos a la democràcia i per enfrontar-nos a l’establishment de la UE, que considera el poder del poble com una amenaça per a la seva autoritat. Això és el que vol fer el moviment DiEM25 i per això és una iniciativa necessària.

Som utòpics? Potser sí. Però som més realistes que no pas la UE, que s’esforça per aferrar-se a una unió antidemocràtica i en vies de desintegració que funciona com un càrtel. Potser el nostre projecte és utòpic, però és l’única alternativa a la distopia que s’està gestant.

El veritable perill no és que tinguem unes aspiracions massa altes i fracassem. El veritable perill és que els europeus no aixequin els ulls de l’abisme i hi acabin caient.

des del metro amb roger de gracia

Un viatge estranyíssim, res ha anat com m’esperava. He sortit de casa amb por, gairebé amb pànic. Fills com som de la pressa i de l’anticipació, m’imaginava Tòquio en hora punta, treballadors amb gorra i xiulet encabint sense escrúpols oficinistes perfumats convertits en ovelles suades i indolents en un vagó de càrrega. Anant cap al Mobile en metro en dia de vaga pensava, burro, t’has deixat una ampolla d’aigua per si et deshidrates, per si tens un desmai causat per una aixella massa propera. I treu-te la bufanda que hi farà molta calor, i fes uns estiraments que el viatge serà llarg. Però la por, em deia ma mare, s’evapora amb el coneixement i abans de ficar la targeta a la màquina he començat a preguntar als altres usuaris com s’havien preparat el viatge. Ave TMB, 'morituri te salutant'.

On era tota la gentada que m’imaginava? On eren les hordes de treballadors enfurismats i apressats a punt de cremar-ho tot? És probable que estiguessin enfadats en un altre lloc, dins del cotxe en una Ronda col·lapsada

La Marta m’ha explicat que s’ha llevat una hora i mitja abans per no arribar tard, el Ferran que havia trucat a la dona abans de comprar el bitllet per si no els tornava a veure mai més, i ha rigut com dient que feia broma però estava intranquil com jo. He baixat les primeres escales, les segones, i quan finalment he arribat a l’andana tot s’ha girat. Hi havia molt poca gent. Homes llegint, dones amb l’ordinador a la falda avançant feina, ningú no corria per agafar el metro, ja feien tard. "Per què preocupar-se?", m’ha dit la Mika, “És dilluns i hi ha vaga, només pots esperar i somriure”. I la por s’ha esvaït, ha desaparegut. Quan no hi ha remei, acaba el dolor, li diu el Dux al Brabantio d’Otel·lo. Lamentar una desgràcia quan aquesta és inevitable és la millor manera d’atraure una nova desgràcia, insisteix. Només cal esperar i no desesperar. I allà érem tots, estranyats de ser tan pocs, anant a la feina o al Mobile o on sigui, amb resignació i calma. I allà hi era també Gabriel Rufián, que anava a la seu d’Esquerra amb una ampolla d’aigua gran que m’ha dit que sempre duia però que jo he cregut que ha agafat perquè s’ha llevat amb la mateixa inquietud que jo però essent més calculador que un servidor.

On era tota la gentada que m’imaginava? On eren les hordes de treballadors enfurismats i apressats a punt de cremar-ho tot? És probable que estiguessin enfadats en un altre lloc, dins del cotxe en una Ronda col·lapsada o nas contra aixella en un autobús infestat d’exiliats habituals del metro. En l’era de la informació mòbil, instantània i desmesurada el pànic s’ha estès sobre manera i la gent ha evitat l’infern del metro i ha caigut en purgatoris alternatius. La informació treu les pors, mare, però la sobreinformació provoca caos inesperats. Els usuaris del Mobile han pujat sobretot a les últimes parades, deuen tenir hotels a prop de plaça Espanya. Hem entrat als Ferrocarrils, hem arribat al Mobile a poc a poc i hi hem entrat a veure com de ràpid aniria tot a partir d’ara. Un viatge estrany, tot al revés.

transtorn mental

L’Elisenda (Pollença, 1993) és una de les activistes de l’associació Obertament, que lluita contra l’estigma dels que pateixen algun trastorn de salut mental. Tot just fa sis mesos que viu a Barcelona, ja que fins llavors havia estat a Madrid estudiant periodisme. Aquí està estudiant un màster en màrqueting i comunicació digital. La nova campanya de conscienciació es diu #tensunaconversapendent.

Quin trastorn pateixes?

Quan feia segon de carrera de sobte vaig deixar de dormir. Em van dir que podia ser ansietat, però va anar a més i va acabar en una petita depressió. A poc a poc m’he anat recuperant i ara ja es pot dir que estic recuperada i curada, perquè ni prenc medicació ni tinc visites al metge.

Per què costa tant parlar dels problemes mentals?

Perquè no se sap ben bé què són, i ho sé per experiència, però no pel que m’ha passat a mi sinó a la meva mare. Quan jo tenia 7 anys a la meva mare li van diagnosticar trastorn bipolar, que a diferència de la depressió és molt més greu i crònic. Llavors va ser quan vaig veure l’estigma que suposa, i sobretot l’autoestigma, que jo també vaig sentir. I vaig notar la por dels trastorns mental, ja que l’entorn de la meva mare la va rebutjar perquè no sabien què li passava. En el meu cas, ansietat i depressió no espanten, en especial l’ansietat, que s’identifica amb als nervis i no fa por.

I quan et va passar a tu, sabent com podia reaccionar la gent, ¿t’ho callaves i no ho explicaves?

Jo ja estava sensibilitzada amb la salut mental i per això quan em va passar ho vaig dir obertament. Anar al psiquiatre o al psicòleg, per a la meva mare, era una cosa tan normal com anar al fisioterapeuta. I quan vaig explicar a amics íntims que anava al psiquiatre perquè estava més nerviosa del normal em van dir que exagerava. Veia que no ho deien amb mala fe, però a mi em van fer sentir malament, i crec que per això la meva ansietat va derivar en una depressió. Jo sabia que no era culpa meva, que era el meu cos que reaccionava malament, però el fet que em diguessin que em tranquil·litzés, m’anava fent sentir culpable i m’autoestigmatizava. Per això vaig passar a no dir res, a no explicar que em medicava ni que anava al psiquiatra, perquè no s’apartessin de mi.

¿En quin moment veus que hauries de normalitzar la situació?

Quan vaig conèixer l’associació Obertament per fer el treball de fi de grau aquest estiu passat. Va ser llavors quan vaig veure que era possible educar la societat amb una altra mirada. A més, jo, que he estudiat periodisme, sé que amb les paraules adequades pots canviar, per bé o per mal, l’opinió d’una persona. Una frase ben dita i ben explicada pot fer canviar els estigmes d’algú que els té fins i tot de manera inconscient. La feina d’Obertament és molt important i es nota perquè en llocs com Pollença, on viu la meva mare, no hi ha res semblant. Si hagués viscut a Barcelona ho hauria viscut molt diferent. Ara ja fa set anys que està recuperada.

Si està demostrat que una persona bipolar o amb qualsevol trastorn mental no és perillosa, per què la gent s’ho pensa?

Jo també ho pensava de les persones que tenen una drogoaddicció abans d’informar-me’n. Jo també he sigut víctima d’aquests prejudicis, perquè hi ha moltíssima literatura en contra: totes les notícies periodístiques sobre trastorns mentals estan relacionades amb la violència.

L’última campanya d’Obertament demanava a les persones famoses o conegudes que haguessin patit algun problema de salut mental que ho expliquessin públicament. Només va fer el pas l’escriptor Matthew Tree. Què et diu això?

Em diu que la gent té por de donar la cara. La salut mental no es veu com una cosa normal del cos. Les persones tenim un cervell molt potent però que pot ser molt dolent, i ens pot fer canviar i tenir alts i baixos. Qualsevol pot tenir una depressió o una ansietat, tots som susceptibles de tenir un problema de salut mental igual que qualsevol es pot trencar una cama o tenir una pneumònia. Estic segur que hi ha molts periodistes de televisió que han tingut algun episodi d’ansietat, però que no ho han explicat mai perquè ho amaguen perquè els sembla que és com tenir les facultats tocades.

La campanya actual d’Obertament es diu Tenim una conversa pendent . Què li diries a la gent que té un familiar o un amic amb un problema mental i no en parla?

Els diria que vagin a parlar-hi. Serà aquesta persona qui els dirà si en té ganes o no. Si et diu això, els has de dir: “Quan vulguis parlar, aquí estic”. Mentre no jutgis i simplement escoltis, no li faràs cap mal.

Concert de Sylvia Rovira

LA MUSICA ES UN BON VERMOUTH

“Era molt humà i actual. Avui ja fa un any” es parlava a la terrassa de l’Hotel el Moli de la Torre on s’havien reunit , en la seva memòria familiars i amics. El pianista Michel Wagemans era catedràtic del Conservatori Superior de música del Liceu, càtedra Enric Granados, precisament en el centenari de la mort d’aquest compositor lleidetà. El concert pianístic i líric, al que han donat suport, el Amics de l’opera del Valles Oriental s’en ha anat allà a les dues hores per l’amplitud dels sentiments que hi confluient. L’estetica moderna del vestuari contrastava amb l’excelent restauració de la vella fabrica tèxtil, sense oblidar el vestit vermell de la soprano Sylvia Rovira que hagués fet dubtar de la semiòtica al mateix Umberto Eco. Reinvidicacio ecològica mentres tant amb 200 persones pujant el riu Tenes i harmonia natural per posar en l’aire del sol de febrer La maga y el ruiseñor de E. Granados interpretat per Carmen Gil. La vella fabrica acollia el millor so, superant el poder de la societat industrialitzada, amb Una flute invisible de c. Saint Saens a càrrec de Adria Aguilera, Jordi Sendra i Sylvia Rovira, que juntament amb les següents Les chemins de l’amour de F. Poulenc (Adria Aguilera y Sylvia Rovira), Granada i Albaicin de I. Albeniz (Marc Vidal i Carmen Gil altre vegada), donaven el to mes poètic de la vetllada. Una part que seguia amb una mena de trilogia de Enric Granados, El majo discreto (Adria Aguilera y Sylvia Rovira) així com La maja dolorosa nº2. fins a arribar als grans símbols de la desolació, tristesa i autodestrucció, a on la qualitat de les interpretacions ens acostava a preguntar nos si els deus del egoisme ho farien millor fins arribar al Liceu de la disposició escènica i arquitectònica. Del carrer, I presentiment, II mort de C. Janacek per Jose porto, Quatre peces per a piano op.a 119 de J. Brahms (Linus Montolio) I O mio bambino caro de G. Puccini despedien al tenor i la soprano Adria Aguilera i Silvia Rovira i deixaven un Tonight de l. Bernstein per tancar l’emotiu però seré homenatge al recordat pianista Michel. Les veus, també un baríton i un baix baríton havien defensat amb generosa veu el breu repertori operístic que arribava al seu gran petit final. Addictes a la música, reclamant amb tendresa un espai i unes condicions han fet del curt viatge, una apassionant experiència estètica, per un publico també, que molts del lloc no coneixíem. La soprano feia broma dient que els tenors tenien molts menys minuts, fins i tot 6 vegades menys en les grans operes. L'avantatge es que ella sabia la història i els altre no. Trossets, com els magnífics que hem sentit avui.

p-N altre vegada

Això no és un conte de fades, però tampoc una història de terror”. La frase és de Raül Romeva, conseller d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència, i la va fer servir dijous per referir-se als entrebancs que haurà d’afrontar el procés perquè culmini amb èxit. L’Estat ja ha advertit -amb paraules i amb fets- que no en deixarà passar “ni una” i que les lleis espanyoles i el Tribunal Constitucional (TC) no estan, a diferència del govern de Rajoy, en funcions. L’exemple més clar és la suspensió de les competències d’exteriors per part del TC, camp de batalla del xoc institucional obert entre la Generalitat i la Moncloa. La via triada per l’executiu de Carles Puigdemont a l’hora d’afrontar el pols és, a grans trets, la de la jornada de participació del 9-N.

“Hem de fer la nostra. Potser no desobeir obertament, però sí trobar mecanismes dins la legalitat per avançar”, sostenen fonts governamentals consultades per l’ARA. La inspiració en el 9-N s’argumenta així: “Existien cinc camins per celebrar la consulta. Ens els van tombar tots, però finalment la gent va votar”, interpreten al Govern, tot i que d’aquella jornada no en va sortir un mandat com el que es preveia en la consulta original prohibida pel TC.

Tot i encadenar recursos de l’Estat i entrebancs al Parlament -com la recomanació dels lletrats de la cambra de reformular la tramitació de les lleis de desconnexió-, Junts pel Sí preveu avançar en el marc legal del procés de ruptura seguint el guió prefixat en la negociació amb la CUP. Per què no s’altera el rumb? Bàsicament, perquè els avenços “són plenament democràtics i estan avalats per les urnes”, apunten des de l’executiu de Puigdemont. L’estocada del TC al departament d’Exteriors, un primer avís seriós, no ha fet canviar els plans malgrat que la Moncloa avisa que fins i tot les declaracions d’intencions seran usades en contra. Ahir mateix Puigdemont va lamentar que l’executiu en funcions de Mariano Rajoy es dediqui a “posar bastons a les rodes” i va fer una crida a “respondre a cada atac mirant cap al futur”. L’estratègia passa per aprovar les lleis del procés -la de règim jurídic català, la de protecció social i la de l’administració tributària- al final de la legislatura, per transitar de la legalitat espanyola a la catalana. “Volem anar de llei [estatal] a llei [catalana]”, raonen.

La pauta la marca el Parlament

L’executiu i les forces que li donen suport al Parlament pretenen que aquest recorregut, calendaritzat en 18 mesos -tot i que els terminis no haurien de ser una “cotilla”, com recorda l’entorn del president-, es faci amb “seguretat jurídica” i esquivant els embats de Madrid. “El procés només es pot fer amb seguretat jurídica”, exposen alts dirigents. El Govern assegura que els ciutadans tindran clar sempre quin és el marc legal vigent: els actes de sobirania els determinarà el Parlament.

La llei de transitorietat jurídica -rebatejada com la llei de règim jurídic català- ha de facilitar la construcció d’aquesta nova legalitat catalana, sustentada en el mandat democràtic del 27-S. És aquesta norma la que ha d’evitar, segons el Govern, que es produeixin buits legals en el trajecte cap a l’estat propi: incorporarà tota la normativa aprovada pel Parlament en el període de la preindependència i també les lleis de l’ordenament jurídic espanyol que la cambra encara no hagi legislat. “El pas definitiu requerirà una altra vegada l’aval de les urnes”, afirmen fonts integrants del consell executiu per subratllar l’estratègia vigent sobre les eleccions constituents, previstes per d’aquí un any i mig.

En tot cas, subratllen a Palau, “no serà la Generalitat qui promogui el xoc”. “Tots sabem que això [el procés] anirà millor si es fa per la via del pacte”, insisteixen. Hi ha un altre factor que l’entorn de Puigdemont té en compte: l’escenari estatal. “No és el mateix un executiu format pel PSOE i Podem que un del PP, o bé un dels socialistes i Ciutadans”, assenyalen. L’opció més probable, segons els responsables governamentals, és la repetició dels comicis.

És l’escenari amb el qual treballa també la Moncloa. Rajoy hi ha posat fins i tot data: el 26 de juny. Això el convertiria en president en funcions fins al setembre. I fins llavors no afluixarà en l’estratègia d’escanyament jurídicament al procés. “Per alguna cosa vam canviar la llei del TC, per fer complir les sentències, i en tindrem prou”, diuen al PP. A l’alt tribunal, on la reforma és interpretada com una “patata calenta”, esperen que, en cas d’haver de sancionar qui desacati, sigui a partir de requeriments del govern. L’entorn de Rajoy insisteix que algunes declaracions de líders catalans “regalen arguments” i que no estaran quiets “mentre Romeva es presenta arreu com a ministre d’Exteriors”.

La Moncloa acompanya l’estratègia electoral del PP, i Catalunya n’és un eix potent. Altra cosa és que entre governs hi hagi “una certa cordialitat” i que, encara que no es vulguin atendre les peticions de compliment de l’Estatut formulades per Artur Mas el 2014 -com sí que diu que farà Pedro Sánchez-, s’assenyali que als “segons nivells” la relació “és normal”. I per què no una reunió Rajoy-Puigdemont? A la Moncloa diuen que no és a Rajoy, “i menys estant en funcions”, a qui li toca demanar-la. El PP no ho veu tan clar i n’hi ha que opinen que podria fer “un gest” per forçar-ho. “No pots acusar Sánchez de dir no a tot i no dialogar, i tu fer el mateix”, admeten. Si Puigdemont demana hora, Rajoy el rebrà. Però no hi ha canvis a la vista, per més que els implorin els partidaris d’una tercera via d’ordre “que han fracassat a les urnes”.