LA MUSICA ES UN BON VERMOUTH
“Era molt humà i actual. Avui ja fa un any” es parlava a la terrassa de l’Hotel el Moli de la Torre on s’havien reunit , en la seva memòria familiars i amics. El pianista Michel Wagemans era catedràtic del Conservatori Superior de música del Liceu, càtedra Enric Granados, precisament en el centenari de la mort d’aquest compositor lleidetà. El concert pianístic i líric, al que han donat suport, el Amics de l’opera del Valles Oriental s’en ha anat allà a les dues hores per l’amplitud dels sentiments que hi confluient. L’estetica moderna del vestuari contrastava amb l’excelent restauració de la vella fabrica tèxtil, sense oblidar el vestit vermell de la soprano Sylvia Rovira que hagués fet dubtar de la semiòtica al mateix Umberto Eco. Reinvidicacio ecològica mentres tant amb 200 persones pujant el riu Tenes i harmonia natural per posar en l’aire del sol de febrer La maga y el ruiseñor de E. Granados interpretat per Carmen Gil. La vella fabrica acollia el millor so, superant el poder de la societat industrialitzada, amb Una flute invisible de c. Saint Saens a càrrec de Adria Aguilera, Jordi Sendra i Sylvia Rovira, que juntament amb les següents Les chemins de l’amour de F. Poulenc (Adria Aguilera y Sylvia Rovira), Granada i Albaicin de I. Albeniz (Marc Vidal i Carmen Gil altre vegada), donaven el to mes poètic de la vetllada. Una part que seguia amb una mena de trilogia de Enric Granados, El majo discreto (Adria Aguilera y Sylvia Rovira) així com La maja dolorosa nº2. fins a arribar als grans símbols de la desolació, tristesa i autodestrucció, a on la qualitat de les interpretacions ens acostava a preguntar nos si els deus del egoisme ho farien millor fins arribar al Liceu de la disposició escènica i arquitectònica. Del carrer, I presentiment, II mort de C. Janacek per Jose porto, Quatre peces per a piano op.a 119 de J. Brahms (Linus Montolio) I O mio bambino caro de G. Puccini despedien al tenor i la soprano Adria Aguilera i Silvia Rovira i deixaven un Tonight de l. Bernstein per tancar l’emotiu però seré homenatge al recordat pianista Michel. Les veus, també un baríton i un baix baríton havien defensat amb generosa veu el breu repertori operístic que arribava al seu gran petit final. Addictes a la música, reclamant amb tendresa un espai i unes condicions han fet del curt viatge, una apassionant experiència estètica, per un publico també, que molts del lloc no coneixíem. La soprano feia broma dient que els tenors tenien molts menys minuts, fins i tot 6 vegades menys en les grans operes. L'avantatge es que ella sabia la història i els altre no. Trossets, com els magnífics que hem sentit avui.
“Era molt humà i actual. Avui ja fa un any” es parlava a la terrassa de l’Hotel el Moli de la Torre on s’havien reunit , en la seva memòria familiars i amics. El pianista Michel Wagemans era catedràtic del Conservatori Superior de música del Liceu, càtedra Enric Granados, precisament en el centenari de la mort d’aquest compositor lleidetà. El concert pianístic i líric, al que han donat suport, el Amics de l’opera del Valles Oriental s’en ha anat allà a les dues hores per l’amplitud dels sentiments que hi confluient. L’estetica moderna del vestuari contrastava amb l’excelent restauració de la vella fabrica tèxtil, sense oblidar el vestit vermell de la soprano Sylvia Rovira que hagués fet dubtar de la semiòtica al mateix Umberto Eco. Reinvidicacio ecològica mentres tant amb 200 persones pujant el riu Tenes i harmonia natural per posar en l’aire del sol de febrer La maga y el ruiseñor de E. Granados interpretat per Carmen Gil. La vella fabrica acollia el millor so, superant el poder de la societat industrialitzada, amb Una flute invisible de c. Saint Saens a càrrec de Adria Aguilera, Jordi Sendra i Sylvia Rovira, que juntament amb les següents Les chemins de l’amour de F. Poulenc (Adria Aguilera y Sylvia Rovira), Granada i Albaicin de I. Albeniz (Marc Vidal i Carmen Gil altre vegada), donaven el to mes poètic de la vetllada. Una part que seguia amb una mena de trilogia de Enric Granados, El majo discreto (Adria Aguilera y Sylvia Rovira) així com La maja dolorosa nº2. fins a arribar als grans símbols de la desolació, tristesa i autodestrucció, a on la qualitat de les interpretacions ens acostava a preguntar nos si els deus del egoisme ho farien millor fins arribar al Liceu de la disposició escènica i arquitectònica. Del carrer, I presentiment, II mort de C. Janacek per Jose porto, Quatre peces per a piano op.a 119 de J. Brahms (Linus Montolio) I O mio bambino caro de G. Puccini despedien al tenor i la soprano Adria Aguilera i Silvia Rovira i deixaven un Tonight de l. Bernstein per tancar l’emotiu però seré homenatge al recordat pianista Michel. Les veus, també un baríton i un baix baríton havien defensat amb generosa veu el breu repertori operístic que arribava al seu gran petit final. Addictes a la música, reclamant amb tendresa un espai i unes condicions han fet del curt viatge, una apassionant experiència estètica, per un publico també, que molts del lloc no coneixíem. La soprano feia broma dient que els tenors tenien molts menys minuts, fins i tot 6 vegades menys en les grans operes. L'avantatge es que ella sabia la història i els altre no. Trossets, com els magnífics que hem sentit avui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada