eco la intelectualitat

Com molts altres lectors, tinc uns quants llibres, pocs, que vaig rellegint periòdicament. Una mena de llibres de capçalera. Em vigilen des de la tauleta de nit. Entre ells hi ha un recull d’articles titulat En què creuen els qui no creuen. És la relació epistolar que l’any 1995, a demanda del Corriere della Sera, es van creuar públicament el senyor Umberto Eco i el cardenal Carlo Maria Martini, arquebisbe de Milà aleshores. Llegir i reflexionar sobre les idees que formulen en aquest recull aquests dos irreductibles piemontesos —l’esperança, el dret a la vida, l’ètica en el comportament — em sembla una tasca d’obligada reincidència. Una glopada d’aire fresc. Compendia una determinada visió de temes sobre els quals habitualment obviem la reflexió. O que despatxem de forma axiomàtica. Es tracta de qüestions que, com a molt, l’inquiet pretén resoldre mitjançant l’ outsourcing: que algú altre hi reflexioni i que m’ho faci mengívol. Pot sobtar que aquest intercanvi de consideracions entre Eco i Martini es produís a les pàgines d’un diari, encara que no fos un diari qualsevol —parlem del Corriere della Sera!—. Com que aquest petit recull també inclou un apartat final en què rumien diversoshomenots —Montanelli, Foa, Scalfari, entre —, m’adono que les coses no tenen lloc perquè sí, i que el fenomen Eco només podia créixer en un dels pocs països europeus on la intel·lectualitat i els bons mitjans escrits encara adoben l’opinió pública.

Aquest columnista, que s’ha educat sota una forma determinada d’utilitarisme, creu que totes les coses tenen la seva funció. Res és gratuït. No podia ser-ho, tampoc, el rol de l’intel·lectual. Un ofici imprescindible i que hauria d’estar premiat convenientment.

El procés polític que segueix Catalunya està mancat d’aportacions exògenes d’un cert nivell. Les preses de posició apriorístiques, la bronca i la cultura dels 140 caràcters constitueixen la tònica. Qui més qui menys es declara partidari d’un dels bàndols i, a partir d’aquí, elabora tot un reguitzell de justificacions. Acusem Espanya de manca d’intel·lectuals que s’aproximin al procés de forma sàvia. I és cert. Podríem dir que la suposada intel·lectualitat espanyola, en bloc, està en contra, fins i tot, d’un mínim acte democràtic. Per simple distribució estadística hauria d’haver-hi opinions a favor i en contra —en la proporció que fos—. L’uniformisme sempre és símptoma de pobresa intel·lectual. Però, tanmateix, des de la perspectiva dels resultats, a Catalunya la situació tampoc excel·leix. Si bé comptem amb la condició necessària —tenim diversitat d’opinions—, aquesta condició és només aparent, fruit de l’esperit sectari, interessat o servil. No pas resultat d’una anàlisi enraonada. La nostra intel·lectualitat és prima.

Ara que estem en època de regeneració i renovació, tenim l’oportunitat de trencar els motlles intel·lectuals sota els quals ens hem habituat a encaixar-nos els darrers decennis. Eco en constitueix un bon exemple. És independent i, per tant, actua sense xarxa. Els nostres suposats intel·lectuals de dretes estan dominats per clixés postfranquistes. Els hipotètics intel·lectuals d’esquerres segueixen els tics postcomunistes. De liberal cap, esclar. Tot perfectament obsolet i, per tant, escassament útil i amè —la realitat ho demostra—. El fet, que sembla tan banal com explicable, és determinant: el debat queda neutralitzat. Per prudència, per vergonya, per por a ser ubicat a l’altre bàndol, a ser assenyalat amb el dit, a ser reprimit... Les crosses del cervell català estan corcades.

No és que Eco sigui dels meus —quina supèrbia capgirar els —. És que tots, d’una forma o d’una altra, hauríem de ser d’Eco. Ens convé. La seva liberalitat, sense altres condicionants que no fossin els del rigor accessible, el comportament desacomplexat... Tot això fa d’ell un intel·lectual atractiu i rodó. Sense voluntat de quedar bé, com correspon a l’útil pensador —va esdevenir intel·lectual només després d’haver reeixit en el seu ofici, com ha de ser—. Amb el Mobile World Congress a Barcelona tenim l’oportunitat de comprovar, en primera línia, com es prenen per sàvies quatre banalitats expel·lides per multimilionaris gurus de les xarxes electròniques de xafarderia. Jo tiro de les declaracions d’Eco a La Stampa d’encara no fa un any. No s’hi val a deixar-se enganyar per una malentesa modernitat: “Les xarxes socials donen dret a parlar a legions d’idiotes que abans parlaven només al bar després d’un got de vi, sense perjudicar la comunitat. Eren silenciats ràpidament, però ara tenen el mateix dret a parlar que un premi Nobel. És la invasió dels idiotes”. Visqui Umberto Eco!