QUI MES QUI MENYS PRIMARIES

El PSC no va poder evitar ahir la celebració d’unes primàries que ni Pedro Sánchez ni Miquel Iceta desitjaven. El partit afrontarà un nou procés intern tot i que Meritxell Batet -empesa pel secretari general del PSOE- va oficialitzar davant l’executiva socialista que està disposada a encapçalar la llista el 26 de juny després de l’adéu precipitat de l’exministra Carme Chacón. L’anunci de Batet no va fer desistir l’exsenador Carles Martí, que va refermar la seva intenció de competir per ser el cap de cartell del PSC a les eleccions espanyoles i va abocar el partit a unes primàries que bona part de la direcció considera inoportunes pel desgast intern que suposa un procés d’aquestes característiques quan queda tan poc temps per a la cita amb les urnes.

Amb opcions escasses d’imposar-se a una Batet que compta amb el suport indissimulat d’Iceta, Martí va oferir, però, una sortida als que volen impedir les primàries: un pacte sobre el disseny de la campanya, el missatge que dóna el PSC i la composició de la llista. És aquí, en la configuració de la candidatura i la presència encara de noms propers a Chacón com José Zaragoza o Germán Rodríguez, on rau la clau del moviment d’un Martí que, tanmateix, ahir va negar que vulgui assegurar-se un lloc de sortida al Congrés després de no haver aconseguit l’acta de senador el 20 de desembre. “Tinc satisfet el meu ego i les meves necessitats des de fa molts anys”, va afirmar abans de defensar que el que intenta és fer evident que el PSC no pot afrontar els comicis amb la mateixa estratègia i equip que fa quatre mesos, sinó que cal “renovar a fons” la llista per capgirar els mals resultats.

Mentre comencen a recollir avals contra rellotge, Martí i Batet conversaran la setmana que ve per explorar quines possibilitats hi ha d’arribar a un acord que ara mateix sembla lluny. Ahir, l’encara diputada al Congrés va avisar que la decisió sobre la llista ha de ser “col·lectiva” i que no es pot dirimir en les negociacions entre dos precandidats. A més, va subratllar que la del 20-D “era una bona candidatura” i va voler tenir un gest amb Carme Chacón assegurant que mai s’hauria presentat a les primàries si l’exministra hagués volgut repetir com a candidata del PSC. Va afirmar, però, que aspira a millorar els resultats de Chacón el 20-D, quan va igualar la pitjor dada del PSC des del 1977 amb vuit diputats.

Tampoc Iceta està predisposat a impulsar grans canvis a la llista i, en una entrevista a TV3, va llançar un dard a Carles Martí avisant-lo que, si manté la seva candidatura, la seva pugna serà per ocupar el número u de la llista i “no per assegurar-se un premi de consolació” en un dels llocs de sortida. El primer secretari del PSC va deixar, a més, un missatge al seu antecessor, Pere Navarro, de qui va dir que “no necessàriament ha d’anar a la llista” tot i que l’exalcalde de Terrassa ja s’ha ofert per formar part de la candidatura.

Primàries exprés

En el cas que finalment Batet i Martí no arribin a un acord que impedeixi les primàries, el PSC haurà de celebrar un procés intern exprés. Els aspirants a cap de cartell tenen fins divendres per recollir els avals -de 82 membres del consell nacional del PSC o de 869 militants- i, si tots dos els aconsegueixen, es disputaran el càrrec en unes primàries que se celebraran el cap de setmana del 14 i 15 de maig. En el cas que només un dels aspirants reunís els avals, aquell mateix cap de setmana un consell nacional del PSC el ratificaria com a candidat.

Prince

• 

Mentre les autoritats nord-americanes continuen investigant les causes de la mort de Prince, el setmanari sensacionalista The National Enquirer assegurava dijous que el cantant tenia la sida i que va ser aquesta malaltia la que va acabar amb la seva vida dijous de la setmana passada, als 57 anys. La publicació afegia, a més, que Prince havia rebutjat sotmetre’s a cap tractament mèdic perquè estava convençut que Déu el curaria. Segons el mateix mitjà, els metges li havien diagnosticat el VIH durant la dècada dels 90, però no va ser fins a finals de l’any passat que va desenvolupar la malaltia.

El tabloide citava una font segons la qual Prince “s’havia estat preparant per a la mort” des de feia un temps. “Els metges li van dir que el seu nivell de glòbuls vermells era inusualment baix i que la seva temperatura corporal havia caigut perillosament, fins als 34 graus. Estava totalment faltat de ferro, molt dèbil i sovint desorientat. Gairebé mai no menjava i, quan ho feia, vomitava”, assegura la mateixa font. Tot plegat l’hauria deixat amb un pes al voltant dels 35 quilos.

Mentrestant, dijous a la nit un jutge de l’estat nord-americà de Minnesota va demanar a la policia que escorcollés la casa de l’artista, suposadament a la recerca de substàncies que haguessin pogut provocar-li la mort. Les autoritats han demanat a l’agència antidrogues que col·labori en la investigació

psc?

Quan el 27-S Miquel Iceta va ser capaç de superar els mals auguris dels sondejos i va obtenir un resultat meritori, 16 escons i mig milió de vots, semblava que havia estabilitzat el partit després de tocar fons, però la renúncia de Carme Chacón a encapçalar la llista del PSC a les generals torna a desfermar una crisi interna, l’enèsima en pocs anys. I aquesta sí que amenaça de veritat de portar el que va ser durant molt de temps el partit més poderós de Catalunya a una situació de feblesa sense precedents. Sense rumb i ara també sense vots.

Però els motius de fons de la crisi no responen només a una decisió personal de Chacón. El PSC no ha jugat cap paper important en aquests quatre mesos de negociacions per formar govern a Espanya. A més, va ser obligat per Pedro Sánchez a validar un pacte amb Ciutadans que a alguns dels seus dirigents més joves, com ara Núria Parlon, els provocava un fort rebuig. Com podia un partit de tradició catalanista com el PSC avalar l’acord amb la formació de Rivera, un partit que a Catalunya ha lluitat contra la immersió lingüística i ha atiat el conflicte identitari? Per què no es va aixecar cap veu per reclamar un pacte d’esquerres que donés una mínima esperança de solució a la demanda catalana d’un referèndum? Amb quin full de serveis es presentaran davant l’electorat català? Com pot permetre que el secretari general del PSOE els imposi aquest silenci i a sobre insinuï, com va fer ahir, qui ha de substituir Chacón com a cap de llista per Barcelona? Què queda d’aquell PSC del criticat Pere Navarro que un dia va trencar la disciplina de vot al Congrés per defensar el dret a decidir dels catalans?

En aquestes circumstàncies, al PSC se li posa molt difícil la repetició de les eleccions, amb uns competidors molt potents a l’esquerra (En Comú Podem) i a la dreta (Ciutadans), i amb una crua batalla interna pels primer llocs de la llista que amenaça de dessagnar encara més el partit. Miquel Iceta necessitarà tot el seu talent i habilitat per redreçar la situació. O això o deixar pas a una nova generació que giri full i recuperi el lloc històric del PSC.

postmaterilista

Sobreviure o viure? Quina és la diferència? Podríem dir que la noció de sobreviure és una construcció mental, una idea, que volem superposar al fet, directe, de viure. Sobreviure implica que no n’hi ha prou vivint, que cal competència, lluita, desconfiança... En definitiva, tots els afegits que ens allunyen de viure. Amb la idea de sobreviure, enaltim el sobre i ens oblidem del viure. Amb les ulleres de la supervivència observem una realitat cruel i violenta, descoratjadora de confiar-hi, sospitosa, en què tota finalitat ha de ser palpable o, per contra, deixarem de sobreviure. Però, si el pols és entre sobreviure o extingir-se, on queda el viure?

“¿Des d’on es veu la lluita per la supervivència com la característica essencial de la natura?”, es pregunta el filòsof de la ciència i escriptor barceloní Jordi Pigem, que respon: “Des de l’ego que se sent aïllat, enfrontat a la vida. Perquè qualsevol forma de vida no busca la simple supervivència, sinó la plenitud de la vivència”.

Intel·ligència vital

Aquesta plenitud, que es deslliga del sobreviure per aprofundir en l’art de viure, és la característica essencial de tots els éssers i és el que ha volgut recordar Pigem en el seu últim llibre, titulat gràficament Intel·ligència vital (Kairós). “Està emergint una nova manera d’entendre la vida que de vegades s’anomena postdarwinista o postgenòmica, perquè recull el que hem après de Darwin i del genoma, però ho integra en un context molt més ampli i més ple de sentit”, explica l’autor. “¿Podem seguir reprimint l’evidència del fet que en altres espècies hi ha capacitat de percebre i de sentir, és a dir, experiència, és a dir, interioritat? ¿Podem parlar de consciència?”, es pregunta de forma retòrica Pigem, que aporta com a resposta la conclusió de la Declaració de Cambridge sobre la Consciència (elaborada el juliol 2012 per un grup internacional de neurocientífics reunits a la Universitat de Cambridge): “El pes de l’evidència indica que els humans no som els únics que tenim els substrats neurològics dels quals emergeix la consciència”.

Acostumats a creure en la supervivència i en un ésser humà superior a la resta, s’imposa un retorn a la humilitat i l’atenció de viure, i la ciència sembla que ho entengui així: “Els bacteris i altres organismes unicel·lulars no són criatures simples -cap organisme ho és-. Entre la seva capacitat cognitiva i la nostra hi ha més continuïtat que discontinuïtat”, explica Pigem en aquest llibre àgil i de caràcter divulgatiu. I segueix: “Cada vegada es publiquen més estudis que atribueixen als bacteris habilitats cognitives, conducta intencionada, comunicació lingüística, memòria col·lectiva, autoorganització cooperativa i intel·ligència social. Vam voler construir un món a imatge i semblança del mecànic, l’abstracte i l’inert. Vam creure que la tecnologia ens portaria al paradís i que el model del veritable coneixement són les bases de dades. Però la realitat no es pot digitalitzar perquè no està feta d’objectes aïllats, sinó de relacions, i és molt més complexa, dinàmica i impredictible del que els mites contemporanis ens volien fer creure”, ens diu el filòsof.

La vida no és mecànica

Entre aquests mites, per exemple, trobem el de la intel·ligència artificial, que sorgeix d’una visió mecanicista i gairebé automàtica del món, en què el culte tecnològic ha trencat amb aquesta intel·ligència primordial i és la causa de seriosos greuges en l’equilibri mediambiental. “La cultura contemporània associa la intel·ligència més amb la tecnologia que amb la vida -afirma Jordi Pigem-. Ignorem la intel·ligència que batega en tot el que és viu i en canvi tenim tot d’utopies relacionades amb l’anomenada intel·ligència artificial -que mai no és veritable intel·ligència, sinó simple capacitat mecànica d’aplicar regles de manera rígida i cega-. És paradoxal que atribuïm intel·ligència a alguns robots domèstics, com les anomenades aspiradores intel·ligents (que a partir d’uns simples sensors segueixen unes quantes regles fixes), mentre ens resistim a reconèixer la intel·ligència de tota mena de formes de vida. La mal anomenada intel·ligència artificial no pot anar més enllà de calcular dades i aplicar regles. En canvi, tota forma de vida té consciència del seu món i és capaç de respondre-hi creativament. Fins i tot en el nivell de la cèl·lula hi ha una intel·ligència que mai no trobarem en les màquines. Quin enfosquiment del seny ha fet que un ordinador o una aspiradora ens semblessin més intel·ligents que una formiga o un bri d’herba?”, conclou Pigem, que apunta: “Tot i que el darwinisme (i, especialment, el neodarwinisme) té molt de newtonià, només ens apropem a comprendre la vida i l’evolució en la mesura que deixem enrere les lleis mecàniques a l’estil de Newton. De fet, dos segles després de Kant, després d’haver dedicat algunes de les ments més brillants de la humanitat a intentar explicar la vida a partir de la física i la química, no seria honest afirmar que podem realment explicar l’autoorganització d’un bri d’herba. Ni tan sols sabem, com reconeix l’expert en complexitat Stuart Kauffman, què fa que les cèl·lules estiguin vives”.

Aquesta substitució de la noció de supervivència pel gaudi de la vivència ens porta també a la reverència i la gratitud d’una vida conscient, que batega en xarxa i de la qual formem part. Seguint el filòsof i precursor de l’ecologia profunda Arne Naess, Pigem ens recorda: “Com més ens autorealitzem més ens identifiquem amb els altres. I com més ens autorealitzem, més la nostra autorealització va lligada a l’autorealització dels altres” i, per tant, propiciar i protegir tota autorealització forma part d’aquest camí cap a l’equilibri vital, matriu, que ens depassa i ens sustenta. “¿Com es coordinen els bilions de cèl·lules de l’organisme a cada instant? Qui és l’intèrpret?”, es pregunta, tot astorat davant l’evidència. “No pot ser cap altre -ens proposa Jordi Pigem- que la intel·ligència del conjunt de l’organisme: una intel·ligència inconscient, la intel·ligència vital, que desborda la nostra comprensió”

Montserrat

  24

 

2  El mirall de la nua veritat

• Éramos diez lectores

• 

El Montserrat és el miracle català. És allò nostre que no té igual i que sembla fora de les lleis de la natura. [...] Així és el Montserrat: de lluny vos semblarà de vegades un núvol blavós de retalls fantàstics; i segons per on vos hi acosteu, s’avança enfora com un castell de gegants amb centenars de torres; mes així que hi sou al peu, s’aixeca eixamplant-se i llençant cap al cel ses agulles envelades per la boira que corre com fum d’encens entremig d’elles, i llavors el Montserrat, més que tota altra cosa, és un altar, és un temple. [...] Es pot dir que així que la muntanya existí, la Verge hi era. No és estranya la suposició que s’ha fet de que Venus hi fos adorada en els temps antics; jo crec que des dels més primitius, la fesomia religiosa de la muntanya hi atragué les divinitats de cada època, de cada poble, mentre la Verge cristiana, la Verge i Mare de Déu, glatia en ses entranyes esperant el moment de la seva epifania. I així succeí lo que havia de succeir: els pastors -sempre els pastors espiant els misteris de la nit-, les llums sobrenaturals, els cors angèlics, l’acostar-se poruc, l’avís assustat, la processó que ve, la gernació adelerada, l’aparició de la Imatge. I després, el temple que s’alça; els monjos que vénen a servir-lo; els fidels que hi acuden; els miracles. I després, els tributs: els reis que hi ofrenen les corones llurs; els guerrers, les espases; el Papes atorgant butlles; els sants i llurs conversions sobtades. I les llegendes, les lluites dels penitents amb el diable, els primers amors, les històries de guerres, la destrucció del santuari, les runes del monestir, la pietat bastint-lo de nou, la pietat sempre nova i renovadora... I mentrestant, la Imatge va penetrant, penetrant en l’ànima del poble; va gravant-s’hi enllaçant-se amb la història, amb els costums, les glòries i els desastres; [...] I això -penseu-ho bé-és lo nostre, és el símbol a què la nostra ànima s’és donada, és el miracle de Catalunya, és el Montserrat...

projectes en suspens a BCN

Els projectes estrella del document en suspens

La sentència de l’1%

És el que més preocupa el govern a curt termini. La modificació pressupostària incloïa una partida de més de 69 milions per pagar als treballadors municipals la sentència pendent del TSJC de l’1% sobre la massa salarial.

Metro a la Zona Franca

Ha sigut el principal cavall de batalla d’ERC en aquesta negociació. El pressupost preveu destinar 15 milions ja aquest any a engegar la construcció de dues estacions de la L10 del metro a la Zona Franca.

Reformes i sisena hora

El socialistes, al seu torn, han insistit en la necessitat d’accelerar reformes com la de la Meridiana o la ronda de Dalt i introduir un programa pilot per fer una hora extra d’anglès en determinades escoles.

Subvencions IBI

El govern també va presentar una línia de subvencions a l’IBI, que permet que les famílies que són propietàries de pisos però viuen una situació econòmica complicada rebin una ajuda de fins al 50% d’aquest impost. I un pla per contractar, fins al 2019, 1.900 treballadors.

millennials

Als anys seixanta, el 77% de les dones i el 65% dels homes que en aquell moment tenien trenta anys havien acabat els estudis, s’havien casat, tenien un fill, eren independents econòmicament i vivien fora de casa. L’any 2010, només el 13% de les dones i el 10% dels homes de 30 anys complien aquestes cinc característiques, segons dades que recull la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). A l’Estat, la generació dels millennials (nascuts entre el 1980 i el 2000) ja superen els nou milions de persones.

• 

Manual per a ‘millennials’ emancipats

Per a tots ells, Sergio Alonso i Alicia Aradilla escriuen el llibre Home sapiens: guía ilustrada para emancipados, un divertit manual pràctic on desgranen els conflictes dels joves que s’emancipen i on exposen algunes dades interessants. Com ara que, amb el seu sou, els joves a l’Estat només poden aspirar a una superfície màxima de 53,7 metres quadrats. O que el 44,9% dels millennials entre 18 i 34 anys viuen amb els seus pares, el 44,8% en un habitatge propi, el 7,5% en un pis compartit i un 2,8% amb altres persones. A l’Estat, l’edat mitjana en què els joves s’independitzen és de 28,8 anys, molt superior a la de països com França (23,6 anys), el Regne Unit (24,1 anys) o Alemanya (24,5 anys). També assenyalen una dada preocupant: el 43,8% dels joves d’entre 15 i 19 anys ni tan sols saben què significa la paraula emancipació.

Flora i fauna de la llar

Boles de pols o mobles d’Ikea, sospitosos habituals en un pis

Com a introducció, Home sapiens il·lustra alguns dels moments amb què es trobaran els joves emancipats si decideixen marxar de casa o compartir pis. Per començar, avisen que l’estructura de la independència se sosté sobre dues grans bigues: la sueca i la xinesa. “Quan un jove abandona el pis familiar només necessita saber que podrà aconseguir mobles barats i menjar a qualsevol hora. La resta és accessori. Per això, Ikea i els xinos s’han convertit en icones de l’emancipació”, diuen els autors. A banda d’això, alerten, només hi ha un objecte capaç d’unir qualsevol emancipat: el tàper, “símbol de tota una generació”. “Tant és la condició social, edat, raça, llengua o religió... tots adoren el menjar casolà i guarden els tàpers al congelador com si fossin veritables relíquies”, expliquen. Un element comú a gairebé tots els pisos d’emancipats, continuen els autors, són les boles de pols. “La pols no es crea ni es destrueix, només es transforma. I en el cas de molts pisos d’estudiants adquireix, fins i tot, el rang de company de pis. S’escapa de l’escombra, de la fregona i de l’aspiradora per aparèixer, en el moment menys apropiat, enmig del menjador. Arribats a aquest punt, el millor és posar-li nom i fer-li un lloc sota el matalàs”.

Perfils d’emancipats

N’hi ha tres: el mandrós, l’amateur i el professional

Els autors de Home sapiens classifiquen els emancipats en tres tipus: l’emancipat mandrós, l’amateur i el pro. El primer, diuen, és generalment solter, al·lèrgic als horaris i casa seva sembla sortida d’una pel·li de terror. “Si vas a visitar-lo porta unes cerveses, guants i ambientador”, avisen. El segon tipus, l’amateur, sap el més bàsic per sobreviure, fa cas dels consells que li donen, encara que se li acabin oblidant la meitat de les coses, i segueix tenint boles de pols vivint a casa. “Això sí, ja les té domesticades”, diuen els autors. L’emancipat pro, finalment, és aquell que “presumeix del seu plat estrella (encara que recorri al tàper de tant en tant), controla més de tres programes de la rentadora i no utilitza la frase «perdona el desordre» quan té una visita”.

Guia de consells pràctics

Hi ha coses que no s’haurien d’escalfar mai al microones

Els millennials que s’acabin d’emancipar han d’enfrontar-se a tota una sèrie de reptes -més o menys nous, depenent de l’educació rebuda a casa- quan arriben a la seva nova llar: organitzar-se els àpats, netejar, fer de manetes si alguna cosa es trenca... Per a tots els possibles imprevistos, Alonso i Aradilla esbossen alguns consells útils per dominar l’art de viure sols. Un d’aquests consells té a veure amb un dels elements més importants de la llar per a la majoria de joves: el microones. “Moltes ments inquietes s’han dedicat a comprovar què passa si es fiquen determinats aliments o materials al microones -diuen els autors-. Gràcies a aquests experiments, recopilats a YouTube, hem pogut descobrir que un senzill gra de raïm entrarà en combustió en quatre segons d’exposició o que un ou pot arribar a explotar”. Alguns dels objectes que Alonso i Aradilla desaconsellen posar al microones són els pots de salsa sense tapa, les caixes de menjar xinès, les bosses de paper, les pastanagues, l’alcohol, els ous, el xili i els termos, ja que tots s’incendien o exploten. Més enllà de la guia d’ús del microones, els autors recomanen dur a terme una dieta variada i equilibrada, rica en verdures i cereals.

Per als més mandrosos, també donen alguns consells per evitar haver de planxar gaire, com ara estirar bé les peces de roba en treure-les de la rentadora, estendre-les en penja-robes i “doblegar-les o enrotllar-les amb carinyo”. També recomanen rentar la roba amb aigua freda per evitar problemes d’encongiment i destenyiments.

Finalment, un dels consells que tampoc pot faltar en un bon manual per a millennials és com muntar una bona festa. Sobre el menjar i el beure, Alonso i Aradilla avisen: “Compra el més barat, al cap de tres copes no diferenciaran una marca de patates de l’altra”. I quan s’acabi la festa, “que ningú se’n vagi amb les mans buides: estalvia’t baixar les escombraries; elsouvenir perfecte”. I, finalment, un truc de professional: “Intenta que algun convidat es quedi a dormir: mà d’obra barata per netejar al matí”.

Les 10 normes del bon emancipat

• Neteja la casa just abans que arribin els teus pares
• Tingues sempre una cervesa per a les visites sorpresa
• No reneguis del menjar
• a domicili (et pot salvar en imprevistos)
• Les festes són millors... quan no són a casa teva (evita netejar amb ressaca)
• Recull la teva pila de roba abans que sigui tard (hi ha muntanyes que són difícils d’escalar)
• Estimaràs el tàper sobre totes les coses (fins i tot el que vas congelar fa mesos)
• No contestis al timbre si no esperes visita (intenten vendre’t alguna cosa)
• Revisa l’estat del paper higiènic (que no et tallin el rotllo)
• Oblida’t de demanar sal al veí, digues-li que et deixi la clau del wifi (a veure si cola)
• Per arribar a final de mes cuida cada detall (fes Operació Biquini amb les factures)

Una llista de la compra equilibrada

Quan t’acabes d’independitzar, menjar equilibradament és un dels grans reptes. Aquí teniu una relació de les quantitats de cada aliment que hauríeu de prendre:

• De quatre a vuit gots d’aigua cada dia
• De quatre a sis  racions de cereals i fècules (pa, patates, arròs, pasta i altres cereals, preferentment integrals) al dia
• Cinc racions al dia -o més- de fruita, verdura i hortalisses
• Tres racions al dia de làctics (llet, formatge, iogurt...)
• Llegums, tres o quatre cops a la setmana
• Peix i marisc, tres o quatre cops a la setmana

sergi pamies, culer

No és fàcil elaborar relats vitals. I encara menys dels vinculats amb les passions que ens ocupen durant tota una vida. Com va fer Manuel Vázquez Montalbán, ara Sergi Pàmies ens parla de la seva essència culer a Confessions d’un culer defectuós(Empúries), que es publica una setmana després de la mort de Johan Cruyff.

Escrius que ets un amant del futbol “per damunt de qualsevol altra circumstància”.

Em refereixo al fet que per a mi és més important el futbol que la militància en cap club en concret. A molts culers els interessa més el Barça que no pas el futbol. A mi no. La meva cronologia és: futbol, Cruyff i Barça.

Dius que aquest és un assaig “sentimental”...

Sí, abans no m’havia posat mai a pensar de manera ordenada sobre coses que resultaven caòtiques dins del meu cap. El futbol ha sigut fonamental en la meva educació sentimental. I m’interessa molt la literatura d’aficionat al futbol, una literatura que a Catalunya no s’estila gaire, però sí a Espanya -amb la col·lecció Hooligans Ilustrados, per exemple-, Itàlia o França. Aquí fem molt bé llibres sobre la història dels clubs o la vida dels jugadors.

S’entén força bé que el futbol t’agrada gràcies al fet que vius a l’exili fins als onze anys.

[S’ho pensa molt.] És molt probable que sí, però no n’estic del tot segur. Més que per l’exili potser per les circumstàncies concretes que hi vaig viure. Vaig néixer a París l’any 1960, per tant no vaig veure el No-Do ni el Reial Madrid en blanc i negre, i aquells anys van ser els de més estabilitat geogràfica dels meus pares. Per tant, vaig poder gaudir del meu entorn amb molta plenitud.

I el futbol va ser un mecanisme de “progrés” i “d’integració”.

Totalment! El futbol em va ajudar a integrar-me a França. Allà vaig conèixer el Cruyff de l’Ajax, que em va fascinar. I amb Cruyff ja ficat a dins, el Barça em va ajudar a integrar-me quan vaig arribar a Catalunya. La primera parada sentimental del meu pare va ser el Barça quan tenia catorze anys. A mi em va passar una cosa molt semblant: arribar a Catalunya i fer-me automàticament del Barça.

¿No ser antimadridista és la característica més rellevant del culer “defectuós”?

Sí, i no ser gaire antiperico. I també que tant en la victòria com en al derrota no estic mai a l’altura de l’eufòria ni de la depressió. Busco la complicitat dels que també se senten defectuosos, en aquest sentit rebusco en el concepte d’ ortodòxia i reivindico que tants caps, tants culers.

Igual que al teu anterior Cançons d’amor i de pluja , parles dels teus pares i dels teus fills.

És que el futbol és un factor de cohesió i de tradició oral importantíssim, com la música, la cuina, alguns valors... És un llenguatge universal, per això trobo injust posar-li l’etiqueta “entreteniment per a garrulos ”.

També parles de la idea hereditària del futbol.

Hi ha qui neix i els pares el fan del Barça al cap de deu minuts. Hi ha també qui s’ha enamorat de la seva bellesa plàstica i del relat propi que acumula, sobretot a partir del Dream Team o amb el Barça del segle XXI. Com qui abans s’enamorava dels Beatles, amb el Barça hi ha un factor d’enamorament. O neixes del Barça o te n’enamores.

El famós entorn et diverteix molt.

I tant! Entre uns setzens de final de Copa contra un equip com la Cultural Leonesa o una discussió “Joan Laporta o Sandro Rossell?” trio sens dubte la segona.

¿En futbol els arguments estètics i morals són més vàlids que els cerebrals?

No necessàriament. Com en l’art, en el futbol la bellesa i la intensitat són compatibles amb la intel·ligència. No és només un abocador d’emocions, hi ha també elements molt racionals. Les finals de Roma i la segona de Wembley són monuments a la intel·ligència.

És una llàstima que el llarg capítol dedicat a Cruyff -escrit en present -tingui ja un temps verbal desfasat.

Em provoca una sensació molt estranya, fins i tot em commou una mica, m’emociona llegir-ho en present i que ell ja no hi sigui.

Ha sigut una figura molt rellevant a la teva vida.

Molt, m’acompanya des de la temporada 68-69. Hi he mantingut una lleialtat més enllà de la racionalitat. Juntament amb Woody Allen, John Irving i Toti Soler, és dels pocs referents de veritat que he tingut.

BREXIT

Barack Obama va fer ahir a Londres una doble i molt significativa contribució a la campanya en favor de la permanència del Regne Unit dins de la Unió Europea. Al matí els britànics es despertaven amb un article a la portada del Daily Telegraph en què el president dels Estats Units demanava el vot a favor de continuar a la UE “com a amic i aliat”, i en el qual admetia que ho feia per interès econòmic, per la seguretat de tots dos països i perquè “la Unió magnifica la influència britànica” al món.

A la tarda, en una conferència conjunta amb el primer ministre britànic, David Cameron, va anar més enllà, i va advertir, gairebé en to d’amenaça -“sincera opinió”, en va dir-, que si el Regne Unit decideix abandonar la UE el 23 de juny, “podria posar-se al final de la cua a l’hora de negociar un tractat bilateral de comerç amb els Estats Units”. I va afegir: “No hi renunciaríem, però [el pacte] no tindria lloc a curt termini perquè els Estats Units se centrarien en acords comercials amb la UE i els blocs comercials grans”.

El comentari, el més important fet fins ara durant la campanya del referèndum, va ser rebut per alguns dels analistes polítics britànics més prestigiosos com una descàrrega en tota regla amb l’objectiu d’evitar el Brexit. Tim Shipman, del Sunday Times, assegurava en una piulada que “esperaven una granada de mà o dues [de Barack Obama], i en canvi ha detonat tot un arsenal nuclear en el camp de batalla”.

Amb l’economia com un dels punts més significatius del debat -el que pot fer decantar la balança-, les paraules d’Obama van resultar especialment poderoses.

La reacció del camp del Brexit no es va fer esperar. Nigel Farage, màxim dirigent del Partit Independent del Regne Unit (UKIP), piulava tot seguit: “El president Obama no estarà en el càrrec quan, després del referèndum, estiguem fora de la UE. L’acord comercial és en interès dels dos països, per descomptat”.

L’atac de l’alcalde de Londres

Aquesta no ha sigut l’única polèmica que Obama ha provocat durant una visita que va arrencar dijous i que ahir va dur el mandatari nord-americà i la seva dona, Michelle Obama, al castell de Windsor per a un dinar privat amb la reina Elisabet II i el príncep d’Edimburg.

Perquè l’article publicat al Telegraph va provocar una irada resposta de l’alcalde de Londres. Boris Johnson, la figura més carismàtica dels partidaris del Brexit, escrivia a The Sun : “Que els Estats Units ens diguin al Regne Unit que cal lliurar el control de gran part de la nostra democràcia és un impressionant exemple del principi de «Feu el que jo digui però no el que jo faci». És incoherent, inconsistent i, sí, és francament hipòcrita”.

Però el que va desfermar veritables crítiques, un incendi a la xarxa pel to racista, van ser les frases de Johnson en què feia referència explícita a l’origen “en part kenià” del president nord-americà per justificar la retirada d’un bust de Churchill del Despatx Oval de la Casa Blanca. Johnson deia: “Ningú no estava segur de si el president mateix havia estat involucrat en la decisió. Alguns deien que era un desaire al Regne Unit. Alguns deien que era un símbol de l’aversió ancestral del president, en part kenià, a l’Imperi Britànic, del qual Churchill havia sigut un defensor fervent”.

De manera molt elegant, Obama li va respondre durant la conferència de premsa, en abordar una pregunta sobre si l’“especial relació” entre el Regne Unit i els EUA, un concepte encunyat per Churchill, es veuria afectada en cas que els britànics decidissin abandonar la UE: “Deixi’m començar per Churchill -va dir-. A la residència privada de la Casa Blanca hi ha un bust de Churchill, que veig cada dia. Jo estimo Churchill, però, com a primer president afroamericà dels Estats Units, i ja que al Despatx Oval no hi ha gaires taules per deixar bustos, vaig pensar que era millor col·locar-n’hi un de Martin Luther King per recordar-me a mi la gent que em va ajudar a arribar-hi. I pel que fa a l’especial relació, continuarà, esperem que eternament, encara que el Regne Unit deixi la Unió Europea”.

nou estadi vell

La casa del Barça per als pròxims cinquanta anys ha vist la llum. En un acte amb més de 300 invitats, inclòs tot el cos tècnic i la primera plantilla de futbol, el club català va presentar el nou Camp Nou, un projecte de 600 milions que ha de permetre a l’entitat fer un salt endavant a nivell competitiu sense que la parcel·la esportiva se’n ressenti. Després de tres anys treballant en el projecte, ahir es va descobrir, justament a la tribuna de l’actual estadi, una gran maqueta que va mostrar com serà la nova llar dels barcelonistes, una obra que portarà el segell de la firma japonesa Nikken Sekkei i els arquitectes catalans Joan Pascual i Ramon Ausió.

El nou Camp Nou serà un espai obert, diàfan, amb unes terrasses exteriors que proporcionaran un aire mediterrani a aquest nou edifici sense façana exterior, la gran novetat i el tret distintiu d’un projecte guanyador que pretén integrar-se al barri de les Corts sense tanques ni impediments per als vianants. El nou estadi, previst per al 2021, pretén ser una nova “icona” per a Barcelona i tindrà un gran mirador de 950 metres de perímetre que envoltarà tot el camp i que permetrà tenir vistes de tota la ciutat des d’una altura de 50 metres.

• 

El nou Camp Nou suposarà 50 milions anuals per al Barça / FCB

La nova obra ocuparà més superfície que la que va construir l’any 1957 Francesc Mitjans, ja que es crea una “segona pell” -els tres nivells de terrasses exteriors- que fa créixer l’edifici cap enfora. Tot i això, els responsables del projecte asseguren que no hi ha haurà cap conflicte amb els veïns que viuen més a prop del Camp Nou, als carrers de Joan XXIII i Travessera de les Corts. De fet, els seus impulsors remarquen que el barri hi guanyarà amb la nova infraestructura, ja que no hi haurà un perímetre de control a les instal·lacions, sinó que serà una gran àrea oberta, sense barreres i amb molta zona verda, amb tres “diamants” integrats a l’entorn a l’esplanada. Aquesta és l’expressió que utilitza Bill Mannarelli, responsable de l’Espai Barça, per definir els tres edificis que acolliran en un futur el Museu, la seu de la Fundació i la Botiga. Seran tres construccions que emergiran del terra -d’una manera similar al Museu del Louvre, expliquen- i que s’integraran en el paisatge. Totes tres construccions, a més, estaran connectades amb l’estadi per mitjà de passadissos subterranis.

Quatre anys d’obres

L’estiu del 2018 arrencaran les obres a l’interior del recinte amb l’enderroc de la primera graderia del gol sud. Precisament, aquest primer nivell perdrà localitats, i això suposarà el canvi d’ubicació per a alguns socis. En tot cas, globalment es guanyarà capacitat i s’arribarà als 105.000 espectadors, un fet que permetrà que una part dels socis sense abonament que hi ha en llista d’espera tinguin per fi una localitat.

L’any 2021 s’espera que estigui enllestit l’estadi, la coberta inclosa, tot i que la totalitat de l’Espai Barça -que tindrà un pavelló per a 12.000 espectadors i diferents equipaments- es culminarà el 2022. També es farà un pàrquing per a 3.500 vehicles i està prevista la construcció de 85 llotges, 4 superllotges i 2 restaurants, un dels quals anirà a la zona de lateral, tocant a Maternitat.

La junta directiva de Josep Maria Bartomeu vol millorar els serveis, però també la seva qualitat. Ara mateix hi ha greus deficiències que impedeixen que el Camp Nou sigui una instal·lació amb vida els 365 dies de l’any. On hi ha molt camp per córrer és en el terreny de la restauració. La voluntat és captar nous partners que s’hi instal·lin de manera permanent, ja que es pretén que, gràcies al mirador i l’oferta d’oci que hi haurà, l’estadi tingui una mostra de la gran i variada cuina catalana i que algun dels grans cuiners locals hi tingui presència.

Seran nous serveis per als socis -a qui no s’apujarà la quota més enllà de l’IPC, segons va garantir Bartomeu-, que permetran aconseguiran 50 milions més d’ingressos cada curs. “Tant de bo ens quedem curts, hem sigut molt conservadors”, va puntualitzar el president, que va admetre que la figura de Johan Cruyff tindrà un espai reservat, encara per definir, al nou recinte.

Sense risc

Durant la presentació, Bartomeu va fer un paral·lelisme entre el que va passar el 1957, quan el Barça es va traslladar a les Corts, i el que es preveu aquest pròxim lustre. “També teníem un equip de somni, el Barça de les Cinc Copes, amb un crac com Kubala. Això va fer possible un salt econòmic i patrimonial. Aquest Camp Nou s’ha anat fent vell i el que va ser el millor estadi del món ja no ho és. La nostra joia arquitectònica no ha sigut immune al pas del temps, i hem perdut massa temps”, va argumentar el president, que va assegurar que no es posarà en risc el projecte esportiu. De fet, les primeres propostes dels despatxos d’arquitectura que es van presentar al concurs es disparaven molt per sobre dels 360 milions que hauria de costar el nou estadi, i el club va obligar-los a redefinir els projectes.

Està previst que gairebé la meitat dels 600 milions que costarà l’Espai Barça arribin d’una marca comercial que donarà cognom a l’estadi, en el que es coneix com a title rights. Bartomeu, a més, va assegurar que no s’iniciaran les obres fins que s’assoleixi una xifra al voltant dels 200 milions de deute, una condició que es va assumir des del principi i que ara mateix s’està lluny de complir: el deute és de 328 milions.

Un dels màxims responsables d’aquesta iniciativa és el directiu de l’àrea patrimonial, Jordi Moix, que va reconèixer que el projecte de Nikken Sekkei i els dos arquitectes catalans va generar inicialment un dubte per la seva innovació i falta de referents. “Serem capaços d’explicar-ho? El soci ho entendrà?”, va preguntar-se Moix, que va demanar paciència als seguidors durant els quatre anys que duraran les obres.

Actualment, el Barça està en converses amb l’Ajuntament de Barcelonaper definir les modificacions del Pla General. Un dels punts de discussió és el córner on ara mateix hi ha l’Auditori 1899 i l’OAB. El consistori hi vol edificaruna piscina municipal i el club voldria mantenir els edificis actuals, que van inaugurar-se el 2013 i van tenir un cost de 2,5 milions. No és un punt de conflicte, sinó una part més de la negociació que ha d’acabar amb un nou estadi per al Barça, una nova icona per a Barcelona.

puigdemont a Madrid

Sóc el primer president escollit pel Parlament amb majoria independentista. Volia que Mariano Rajoy m’escoltés i vull complir el mandat”. Així de clar va ser Carles Puigdemont ahir en roda de premsa a la seu de la Generalitat a Madrid, el centre cultural Blanquerna, després de reunir-se durant més de dues hores amb Mariano Rajoy a la Moncloa. Era la primera trobada formal dels dos mandataris i l’última que el català mantenia amb un líder espanyol abans d’unes noves eleccions generals, les del 26-J, que té coll avall que arribaran. Pedro Sánchez va oferir una reforma constitucional, Albert Rivera un nou finançament i Pablo Iglesias unreferèndum. Rajoy un cop de porta sonor.

La reunió va evidenciar “ profundes discrepàncies” entorn al procés, que van fer que Puigdemont arribés a una conclusió: “Tristament, la reunió no ha anat bé”, va dir. El president va indicar que ara toca “decidir” i no “temptejar”, i que aquest és el mandat de les urnes. El cap de l’executiu va oferir, de nou, una consulta “vinculant i acordada” sobre el futur polític de Catalunya. Un referèndum que paralitzaria el full de ruta de Junts pel Sí, que preveu una declaració d’independència abans que acabi un mandat de divuit mesos i que ha de deixar a punt les estructures de l’estat propi. Puigdemont va deixar clar que en aquest temps busca “ un espai de negociació” i que en cap cas s’aixecarà d’una taula de negociació, però que vol complir i que no s’asseurà a esperar que les majories canviïn a Madrid o Rajoy recapaciti. “Mentre algú pensa què ens ha de dir, nosaltres anirem fent i preparant el marc legal d’un estat independent”, va dir.

Mentre Puigdemont, a qui escoltaven a la seu del govern a la capital espanyola els portaveus d’ERC i CDC a Madrid, Joan Tardà i Francesc Homs -en un clar senyal de suport i unitat-, es refermava en els compromisos adquirits per Junts pel Sí, Rajoy insistia que “ sense llei no hi ha democràcia”. Rebutjava de ple el full de ruta sobiranista, però també qualsevol consulta, referendària o no, així com suavitzar la seva posició en alguns dels assumptes que li havia reclamat el president català i que estaven d’una manera o altra vinculats al procés. És el cas de les mesures legals que pren la delegació del govern espanyol contra els regidors sobiranistes o els recursos al Tribunal Constitucional (TC) contra les estructures d’estat.

El president espanyol sovint afirma que, ni que ho desitgés, podria “cedir” lasobirania nacional sense fer abans una àmplia reforma constitucional.Ahir va dir que la seva posició “personal i política” no passa per revisar una posició que col·lideix amb el bloc majoritari a la cambra catalana. Rajoy va rebre el seu homòleg amb una edició en facsímil d’una part d’ El Quixot, l’obra magna de Miguel de Cervantes, de qui enguany se celebra el quart centenari, en què el cavaller visita Barcelona. Un missatge d’unitat que no va impedir que el convidat constatés la llunyania: “El meu escepticisme -deia-és raonable”. I és que Rajoy li va traslladar una vegada i una altra queno hi havia “marge” per al procés.

Marges d’acord molt estrets

On sí que n’hi ha és en temes que afecten Catalunya però també altres autonomies, com ara el relaxament dels objectius de dèficit, la rebaixa dels interessos del fons de liquiditat autonòmic (FLA), la reforma del finançament o l’acollida de refugiats. Uns assumptes que els dos presidents van acordar que, malgrat que l’executiu espanyol està en funcions, explorin en una reunió en els pròxims dies els respectius vicepresidents, Soraya Sáenz de Santamaría i Oriol Junqueras.

Puigdemont va arribar a la Moncloa amb un memorial de greuges de 46 punts, el doble -i amb molt més trellat polític- dels que va portar-li Masl’estiu del 2014, i que van ser desatesos. A més dels assumptes referits al procés, inclosa la petició d’un referèndum vinculant, el document lamentava l’ alta conflictivitat institucional, plasmada en 57 recursos de la Generalitat al TC contra normes de l’Estat, 29 a la inversa i 16 temes que estan en negociació. L’informe recordava que els r ecursos contra nous tributs catalans, com el de dipòsits bancaris, implica poder recaptar més de800 milions més cada any, que la Generalitat assumeix molt més del que li toca en matèria de dependència o que no rep el que correspondria en inversions, taxes judicials o IRPF per entitats.

Referint-se al dèficit i el FLA, Puigdemont va admetre “ algun pas però no podem dir que ha acabat el bloqueig institucional”. Amb el procés ni això. Rajoy, secundat pel PSOE i Ciutadans en aquest front i ja en campanya, arrossega l’executiu català a la unilateralitat.

Intimitat

Es posible aquest valor en cotxe?. es eñ guirigall que es monta al anar a buscar l'Annia, amb un xofer tranquil que es diu Blai i un avi que reviu el bus del 29, aparcar on puguis jugar en fer desapariexer un duro de txocolata i disimular davant tot el sucre de la coca de ebrenar que cau logicamnet al moqueta d'aquest cotxe tan maco. Deprs s'incorpora la Gala del dientista i la Emma per acabant saludat a la iaia Carmen al mig del carrer. pero val la pena veura aquesta familia tan maca i bella. Qui no ha espiat mai, ni que sigui de manera fugissera? Qui no ha trobat plaer, mesclat amb remordiment, quan ho ha fet? Però, és inevitable espiar? On són els límits? Hi ha un tipus d’espionatge esporàdic, innocent fins a cert punt, que va des de la curiositat fins a la tafaneria, des del respecte a la intimitat d’aquella persona espiada -malgrat la incorrecció de l’acte- fins al delicte greu d’intromissió i vulneració del que és més íntim, protegit, que és la vida dels altres.

La premsa ens parlava aquests dies dels espies britànics que van fingir ser parelles de dones activistes durant mesos o anys, i com el govern ha recompensat econòmicament aquestes víctimes d’espionatge. Una d’elles fins i tot va tenir un fill amb el policia disfressat de còmplice, que de cop va desaparèixer... Els espies, quin gran tema cinematogràfic i novel·lístic, despertant les nostres ànsies de ser un altre, d’invisibilitat, de desdoblar-nos, de conèixer i de remenar en les intimitats alienes, amb aquell aire d’omnipotència que dóna escoltar allò que no pot ser escoltat. David Fernàndez va descriure al seu llibre Cròniques del 6 alguns d’aquests talps -tristament mítics- dels serveis d’investigació espanyols en els moviments socials. Un d’ells va arribar a escriure una agenda antimilitarista quan exercia d’espia al moviment antimilitar català dels anys noranta. I el mateix David Fernàndez avisa: “I qui escriu això, no deu ser un infiltrat que vol desmoralitzar? Dubta. Dubta sempre. Que del dubte neix la llibertat”. No obstant això, i amb uns governs que ja busquen, cada vegada més i sota l’excusa de la seguretat, implicar tots els ciutadans en l’espionatge dels veïns, i la inevitable desconfiança i paranoia que això pot provocar, dubtar de tot i de tothom -sent alhora espia i espiat- dista molt d’aquesta llibertat que, llunyana, veiem esvair-se, espantada.

És notori que les tradicions religioses, que en la seva fundació es dirigien principalment a una comunitat incipient, de valors compartits i interessos comuns, censurin la tafaneria i l’espionatge d’una manera tan rotunda. Ho trobem en molts passatges bíblics: “El xafarder tot ho xerra, no tinguis tractes amb el bocamoll”. “Acostumen a anar de casa en casa i així no tan sols es tornen ocioses, sinó també xerraires i tafaneres, i parlen del que no haurien de parlar”. “Alguns de vosaltres viviu desvagats, sense treballar i ficant-vos on no us demanen”. “Qui parla dels altres amb menyspreu és un insensat, l’home assenyat sap callar. El xafarder tot ho xerra, el discret guarda el secret”. I també a l’Alcorà: “Eviteu les conjectures sobre la gent... I no us espieu els uns als altres, ni murmureu els uns dels altres”. “No entreu a la casa d’algú sense tenir-ne el permís dels qui hi viuen... I si us diuen: «Feu mitja volta», feu-ho”.

Individu i comunitat

Així, el tòpic que associa el dret a la intimitat amb el valor de la individualitat assolida en la modernitat occidental trontolla quan repassem els textos fundacionals d’unes religions fortament marcades pel valor de la vida en comunitat. Com si, certament, no hi hagués una contradicció entre conrear l’esfera del bé comú amb la sacralitat que suposa la intimitat, és a dir, l’ésser. Com tot, és necessari l’equilibri, trobar-ne el punt més equitatiu. Un excés de privacitat ens pot portar al secretisme i a l’aïllament de cada part, oblidant-nos d’aquesta vida en xarxa. D’altra banda, l’exposició pública de tot i a qualsevol hora desdibuixa molts àmbits subtils o que mereixen certa protecció. Aquesta necessitat d’exhibir la pròpia particularitat caracteritza el nostre temps, potser per la paradoxa de creure fermament en l’individu com a ens separat i dotat de drets, però necessitat de comunitat per expressar-se.

Els mecanismes actuals faciliten en extrem aquesta exposició pública, on la dinàmica col·lectiva ens empeny a mostrar-nos, opinant i comentant fins a l’exposició visual, excessiva i fins i tot obsessiva. El “no hi ha res a amagar” pot comportar un desig de mirar i ser mirat des d’una òptica narcisista, egocentrada, en què la comunitat ja no funcioni com a suma diversa, sinó en la lògica de grups individuals, tancats i emmirallats en ells mateixos. La censura tradicional a espiar i tafanejar ens dóna pistes d’allà on podem quedar atrapats, sense capacitat per alliberar-nos dels rumors o les paranoies tòxics.

Memòria històrica

Des de la lògica de qualsevol estat es justifica l’espionatge com a eina de seguretat, fent lícita una pràctica dubtosa. És un raonament que creix en les societats totalitàries, de pensament únic, on l’espionatge serveix per detectar tota dissidència, tot esperit lliure. A l’islam, per exemple, per sobreviure als governs totalitaris que imposen les pròpies ideologies, trobem un mecanisme anomenat taqiyya, que no és res més que la pràctica camaleònica de la discreció i l’adopció de les formes imperants per poder sobreviure. Lataqiyya s’ha utilitzat en moltes cultures i èpoques quan la intimitat de les persones no era respectada. El cordovès Antonio Manuel, estudiós dels vestigis culturals musulmans i jueus que van sobreviure a la península Ibèrica amb la Inquisició, explica que el terme taquillaprové, precisament, d’aquí, ja que era un armari de paret on el morisc forçat a convertir-se al catolicisme desava l’Alcorà per por de ser descobert. D’aquí també vindria l’expressió sortir de l’armari, de manera que amb aquests girs tràgics de la història s’emparenten la vulneració de la intimitat i la necessitat de protegir-la. També, explica Antonio Manuel, l’oportunitat d’exterioritzar tot allò que no els fes sospitosos, des del “fer dissabte” (obrint totes les portes de casa al veïnat) fins a penjar el pernil a la finestra o agafar grans borratxeres a les cerimònies prohibides de circumcisió (d’on vindria el terme castellà tajá, perquè eren elsratajadores, afiladors de ganivets, els que feien aquesta feina). Exemples que han quedat com a testimonis dolorosos de conservació, precària, d’una intimitat amenaçada.