100 METRES

Ramón Arroyo, un malalt d’esclerosi múltiple, va ser capaç de completar la cursa Ironman -3,8 quilòmetres nedant, 180 en bicicleta i una marató- tot i la seva condició. Per portar al cinema la història del Ramón, Dani Rovira no ha hagut d’enfrontar-se a cap repte remotament similar, però sí que ha hagut de fer una cosa que molts posaven en dubte que estigués al seu abast: deixar de ser el graciós de la pel·lícula i carregar amb tot el pes dramàtic.

A 100 metros, que ahir s’estrenava, Rovira pateix, es frustra, crida i plora. I quan arriben els moments de comèdia del film, que en té, les rialles se les emporta el seu company Karra Elejalde. “El meu rol còmic és diferent, ara sóc el que aguanta -explica Rovira-. És com el personatge de la Clara [Lago] a Ocho apellidos, que era la paret de seny on rebotaven les pilotes de bogeria que llançàvem el Karra, la Carmen Machi i jo. És un treball de comèdia més latent, de portar el pes de l’escolta, però m’encanta. I amb un partenaire com el Karra, tot és més fàcil”.

Rovira i Elejalde tornen a reunir-se al cinema per interpretar un gendre i un sogre, com a Ochos apellidos catalanes. La seva relació no té res a veure -a 100 metros, Rovira no vol guanyar-se el respecte d’Elejalde, sinó que el menysprea, i el sentiment és mutu-, però la seva química es manté intacta. “Jo no sé d’on prové la nostra química -admet Rovira-. Suposo que del nostre afecte, de respectar-nos... El Karra s’ha convertit en un dels meus millors amics, un mestre i un gran company”.

100 metros no només aborda la gesta esportiva d’Arroyo, sinó el xoc de ser diagnosticat amb una malaltia degenerativa i com l’horitzó vital s’encongeix i es reconfigura davant la nova situació. El director Marcel Barrena, que ja havia dirigit el documental de temàtica similar Món petit, viu aquests dies en un estat de felicitat perplexa davant la resposta entusiasta a les primeres projeccions del film. “Estic superat -diu-. Ens han escrit milers de persones amb esclerosi i totes les associacions de malalts la recomanen. Vam projectar-la a l’Institut Guttmann i la reacció va ser increïble, tothom ens abraçava i ens donava les gràcies. S’està generant una bola de neu que va més enllà de la pel·lícula”.

“La malaltia de les mil cares”

Com Món petit, 100 metros entona un cant a la vida a partir del cas d’un malalt que no es resigna a les limitacions del seu cos. Per a Barrena, l’optimisme no ha d’estar renyit amb el rigor. “L’últim que vol la pel·lícula és dir: «Senyors amb esclerosi múltiple, poseu-vos a córrer». El del Ramón és un cas particular, però l’esclerosi múltiple és la malaltia de les mil cares. A cada persona l’afecta de manera diferent. Nosaltres també ho hem intentat reflectir, modestament, mostrant a través d’altres personatges les diferents formes amb què es pot viure la malaltia”, explica.

Barrena es desfà en elogis quan parla del seu protagonista, Dani Rovira, a qui agraeix que triés la seva pel·lícula quan era l’actor més desitjat del cinema espanyol i tenia desenes de projectes sobre la taula amb directors més experimentats. “El Dani ho ha donat tot per 100 metros -diu-. S’ha banyat al mar durant sis hores amb l’aigua a 3 graus. Ha pedalejat amunt i avall pel Montseny hores i hores a 5 graus sota zero. I no s’ha queixat ni una sola vegada. Bé, només una: quan li vam portar una manta a ell abans que als figurants. La gent que el critica tant, que faci el favor d’intentar coneixe’l una mica”.

Tot i les crítiques rebudes en l’última edició, Rovira tornarà a presentar els Goya. “Woody Allen deia: «No sé quina és la clau de l’èxit, però la clau del fracàs és voler agradar a tothom». Jo he passat molts anys intentant agradar a tothom, però quan arribes a un públic tan gran, és inevitable que a alguna gent no li agradis i et critiquin. Has d’acceptar que fins i tot hi ha gent que t’odia. Quan es va anunciar que jo seria Superlópez, algú va escriure a Twitter «Quina pena. He vist que Dani Rovira era trending topic i he pensat que s’havia mort». Has d’assimilar aquestes coses. No abandonaràs un somni pel qual has lluitat tant per culpa de quatre infeliçoS.