divendres, 31 de març del 2017

pobres

La situació de persones i famílies vulnerables es torna cada cop més greui condemna, ja quasi sense remei, els qui tenen quasi a tocar l'edat de jubilació i es veuen sense ingressos. La pobresa crònica castiga 4 de cada 10 persones que atén la Creu Roja, però la xifra s'enfila fins al 62% en el cas dels atesos  de més de 60 anys, segons l'última enquesta de l'Observatori.
"Són persones que no han cotitzat o han cotitzat molt poc, que tenen ja pocs anys davant seu per fer-ho i que no tindran dret a una pensió digna", adverteix el coordinador de Creu Roja a Catalunya, Enric Morist. El problema ja no és de futur, sinó de present: "Ens encaminem cap a un empobriment molt greu", ha sentenciat. "Ens ve a sobre en 10 anys, però en 5 ja ho podrem començar a notar", assegura.
Si no es fa res, hi ha el risc d'acabar sent un país "de gent gran i pobre", ha alertat Anna Sabaté, una de les autores de l'informe. "Qui té 40 anys avui i està sense ingressos, ja no cobrarà el 100% de la pensió de jubilació i, tot i trobar feina, pot tenir problemes per arribar a cobrar encara que sigui la meitat", ha advertit.
Qui té 40 anys i no té ingressos, ja no cobrarà el 100% de la pensió
La "tempesta perfecta" que poden patir els propers anys aquestes persones vulnerables de més edat comportarà un canvi de paradigma social, afegeix Morist. Els jubilats poden deixar de ser el rescat econòmic que han estat durant la crisi. "El 20% de famílies a Espanya estan assistides per la pensió d'algun avi o familiar jubilat, i això s'acabarà", ha advertit el portaveu de la Creu Roja, que ha conclòs que aquest és l'informe "més preocupant" dels 10 que ja ha fet l'entitat al llarg dels últims anys. 
Una de les solucions urgents, segons Morist, passa per posar en marxa la renda garantida de ciutadania que asseguri un llindar mínim d'ingressos als ciutadans. "El cost de no fer res serà molt alt", avisa. Ha lamentat que els qui s'oposen al fet que tiri endavant s'aferrin al mantra que una renda desincentivarà la cerca de feina d'algunes persones: "Ningú té per objectiu a la vida cobrar 600 euros i aquesta renda pot ajudar que moltes persones puguin tirar endavant", subratlla.

Treballar però ser pobres
Una altra dada preocupant, segons l'enquesta, és la quantitat de persones que han de recórrer a l'ajuda de Creu Roja tot i tenir un sou. És el primer cop que la principal procedència dels ingressos a aquestes llars no són les ajudes, sinó el sou. El problema és que les feines són tan precàries que ni el salari els permet sortir de la pobresa. "Atendre assalariats hauria estat una situació estranya fa uns anys", reconeix Sabaté. De fet, 1 de cada 4 atesos té un sou massa baix per prescindir de la xarxa d'ajudes de la Creu Roja.
Pel que fa a les llars, 7 de cada 10 que reben el suport de l'organització tenen ingressos per sota dels 800 euros mensuals, el llindar del que l'Eurostat considera pobresa relativa, i en un 12% dels casos no tenen cap ingrés a finals de mes. De fet, més de la meitat de les llars que han participat a l'enquesta tenen tots els membres adults sense feina.
L'atur de llarga durada es feminitza a partir dels 50 anys
Tot i la millora dels indicadors laborals, sobretot per la reducció de l'atur, el col·lectiu a partir de 50 anys manté nivells altíssims de desocupació. Pràcticament 8 de cada 10 persones ateses per Creu Roja més grans de 50 anys no tenia feina, segons l'enquesta feta l'octubre del 2016. En la franja que va dels 50 als 59 anys, a més, l'atur de llarga durada la situació s'agreuja especialment per a les dones, que topen amb més problemes per trobar una ocupació, sosté Sabaté.
"Només he encès dos dies per Nadal la calefacció"
José Castillo és una de les persones que atén la Creu Roja. Amb 54 anys i tres fills menors d'edat, en José fa 6 anys que va quedar-se sense feinaquan la foneria on treballava a Sabadell va acomiadar-lo. Poc després, la seva dona va morir d'un càncer. "Vaig perdre-ho tot i ara la meva lluita són els meus fills; tots els ajuts que tinc són per a ells", assegura a l'ARA.
En José té una pensió de viudetat de 700 per tirar endavant la família –la seva filla de 15 anys i uns bessons de 10. A finals de mes, els ingressos a casa pugen a 1.100 euros i 500 se'n van a pagar la hipoteca. La resta, per afrontar totes les altres despeses de la llar i dels fills: "Pago tots els rebuts", certifica, tot i que també reconeix que a casa s'han de privar d'encendre la caldera: "La calefacció, aquest any, l'he encès dos dies per Nadal perquè és molt car i no m'ho puc permetre". De fet, la pobresa energètica és un dels indicadors que també ha disparat l'alarma de la Creu Roja, ja que segons l'enquesta, la viuen 8 de cada 10 persones ateses i ha crescut un 40% en els últims cinc anys.
En José és vidu, té tres fills i fa 6 anys que no té feina
L'alimentació també és precària i, per això, explica que té beques del 50% al menjador escolar, que li garanteixen que els seus fills facin àpats més complets. "Jo els puc oferir un plat i allà almenys sé que fan dos plats i postres", repassa. 
Quan pensa en el seu futur, en José parla amb resignació: "Trobar una feina seria com trobar una agulla en un paller; hauria de tenir molta sort i que algú em brindés una oportunitat, una feina que em permetés tenir cura dels meus tres fills". L'edat, assegura, és una trava important però també ho és el fet de no tenir ningú més amb qui compartir la criança: "Hi ha amics que et diuen que hi son per a tot el que et calgui, però portes endins de casa, estàs sol"

dijous, 30 de març del 2017

salo el comic

El Saló del Còmic s’enlaira. No és una altra metàfora aèria de les moltes que ha generat el fet que l’aviació sigui el gran eix temàtic de la nova edició del Saló, que se celebra des d’avui fins diumenge a Fira de Barcelona. En realitat es tracta d’una afirmació gairebé literal: enguany la fira ocuparà 50.000 m, un 10% més que l’any passat, però el creixement s’ha produït verticalment: el Saló conserva la planta baixa del Palau 1, però de la primera planta del Palau 2 es veu obligat a pujar a la segona i hi afegeix la planta superior del Palau 3. I el gruix de les exposicions es desplacen al Palau 4 i ocupen tots els nivells, amb rampes que pugen en espiral fins a tocar del sostre.
“Ens hem hagut d’adaptar, perquè encara estan desmuntant el Saló de l’Ensenyament -explica amb estoïcisme Carles Santamaria, director del Saló del Còmic-. El calendari de fires a Barcelona en aquests mesos és una bogeria i no hem tingut més opcions, però estem satisfets del resultat”. El visitant del Saló del Còmic, acostumat a desplaçar-se horitzontalment pels diferents espais, aquest any haurà de pujar i baixar escales mecàniques i rampes per visitar tots els racons i expositors. El sector dels fanzins, per exemple, ha fet sentir el seu descontentament en veure’s instal·lat a la primera planta del Palau 2, entre els expositors dels autors i la zona de tallers, però Santamaria està convençut que “tots els espais tenen prou pol d’atracció per garantir la fluïdesa i el moviment de la gent”.
Avions de paper?
Pel que fa a atractius, el Saló exhibeix com cada any el seu conjunt d’exposicions. La que crida més l’atenció és la que parteix de la relació entre la historieta i l’aviacióCòmic en vol, que té l’aparell expositiu més voluminós: un caça a reacció MiG-15 que va lluitar en la Guerra de Corea, un helicòpter Huey nord-americà de la Guerra del Vietnam, una rèplica del Polikarpov I-16 que Rússia va enviar a la República per lluitar contra Franco en la nostra Guerra Civil, un Texan nord-americà de la Segona Guerra Mundial i una rèplica del Monocoque Hedilla, l’avió en què Salvador Hedilla va fer el primer vol entre Barcelona i Palma el 1916, un any abans de morir en accident aeri. L’únic aparell que està en vol i que podria haver arribar al Saló pel seu compte és una emblemàtica avioneta Cessna, el model més produït en la història de l’aviació civil, així com dos cotxes de bombers històrics, encaixats una mica amb pinces en l’exposició en virtut del paper que van jugar en la defensa civil contra els bombardejos. Però siguem clars: més que una mostra exhaustiva sobre un gènere del còmic es tracta d’una exhibició d’aeronaus (i cotxes de bombers vintage) contextualitzada amb reproduccions d’historietes que engrescarà més els fans de l’aeronàutica que els del còmic.

El concepte de mostra-espectacle també és present a Li deien Lucky Luke, que Santamaria reconeix que respon a la demanda del públic de fer exposicions pensant en els més menuts. Concebuda com a homenatge al popular cowboy, recrea el poblat típic de les aventures de Lucky Luke i fa un repàs dels personatges clàssics del còmic; els nens gaudiran fent-se fotos divertides, però els admiradors de Morris trobaran a faltar algun original del creador de Lucky Luke. Més pensades per als aficionats del còmic són les mostres dedicades a dos mestres del còmic nord-americà: Milton Caniff i Will Eisner. La del primer, Horitzons llunyans, fa un recorregut per l’evolució estilística de Caniff, començant per unes tires del seu amic Noel Sickles que el van empènyer a jugar amb la llum i les ombres, i continuant amb les seves sèries clàssiques: Terry i els PiratesMale Call i Steve Canyon. Un total de 78 originals que inclouen tires de premsa i pàgines originals. L’exposició d’Eisner, que celebra el centenari del seu naixement, alterna reproduccions i originals (un total de 42) del creador de The Spirit i posa el focus en el seu paper com a pioner de la novel·la gràfica gràcies a obres com Contrato con Dios. També hi haurà mostres dedicades als guanyadors de l’anterior edició del Saló: la saga fantàstica Ekhö, el fanzín Nimio i la més interessant de totes, Gaudí entre vinyetes, que a partir del còmic Els fantasmes de Gaudí explora l’univers gaudinià a través d’esbossos, objectes i una maqueta de la Sagrada Família que reprodueix l’original de Gaudí.
L’humor de Blanco
Però la joia de la corona és l’exposició dedicada als 100 anys del TBO. 100 originals de la mítica capçalera repartits en quatre apartats: 25 per recórrer les diferents etapes de la revista, 25 per destacar els grans autors del TBO (Opisso, Coll, Benejam, etc), 25 de dedicats als seus personatges més emblemàtics i 25 del guanyador del Gran Premi de l’anterior edició del Saló, Josep Maria Blanco, l’únic supervivent del TBO clàssic, que inclouen algunes de les seves conegudes il·lustracions urbanes de La Barcelona de Blanco. Comissariada pel gran expert en la història del TBO, Antoni Guiral, l’exposició inclou un mural original que va realitzar Cesc per commemorar el 50è aniversari de la revista.
Un ARA dibuixat i amb reportatges en còmic
Dissabte l’ARA publicarà una edició especial en què tots els articles seran il·lustrats per dibuixants de còmic. Manel Fontdevila, Pere Joan, Miguel Gallardo, Daniel Torres, Paco Roca i Monteys seran alguns dels autors convidays. El diari inclourà cinc reportatges en còmic realitzats per periodistes de l’ARA i dibuixants com Juanjo Sáez i Sagar Forniés. La portada serà obra de Max.

Els sis noms imprescindibles del Saló

Kim Jung Gi
El còmic com a espectacle. L’artista sud-coreà Kim Jung Gi és famós per dibuixar murals espectaculars sense esbossos previs, directament amb retolador. Al seu espai del nivell 5 del Palau 4, el públic podrà examinar en viu la increïble tècnica d’aquest autor amb els dibuixos més complexos i intricats.
Liza Donnelly
Amb trenta anys de carrera, Donnelly és un nom clau de l’humor gràfic nord-americà. Habitual del New York Times, ha escrit llibres com 'Funny ladies', sobre les dibuixants del New Yorker. Són famosos els seus dibuixos “en viu” dels Oscars o els debats presidencials, que ella tuiteja sobre la marxa.
Hermann
Un dels dibuixants més admirats del còmic europeu modern. El belga Hermann és el creador de clàssics com la sèrie de western Jeremiah o la saga d’aventures Las torres de Bois-Maury. Inquiet i obert a provar nous gèneres, Hermann va guanyar l’any passat el Gran Premi del Festival d’Angulema.
Dave Gibbons
L’anglès és molt més que el dibuixant del magistral Watchmen. Gibbons també ha brillat treballant amb autors com Frank Miller (la saga 'Martha Washington') i Mark Millar ('Secret service'), i fins i tot com a guionista de 'Superman/Batman': los mejores del mundo.
José Muñoz
La recent edició de l’integral d’Alack Sinner posa d’actualitat la figura de l’argentí, un dels grans dibuixants del gènere negre, especialment en la seva col·laboració amb Carlos Sampayo. El seu ús del negre i de les taques és un prodigi d’economia expressiva.
Bryan Talbot
En les seves més de quatre dècades de carrera, l’anglès ha destacat tant en el gènere fantàstic ('Las aventuras de Luther Arkwright', 'Sandman') com en la novel·la gràfica: els seus treballs en solitari ('Historia de una rata mala') o amb la seva dona, Mary Talbot ('Sufragistas'), l’han convertit en un dels fundadors de la novel·la gràfica britànica.

barç de noies



Fins que el Miniestadi se li quedi petit

Si el Barça es desfà del Rosengard accedirà a les semifinals de la Champions femenina per primer cop i recollirà els fruits que fa anys que es van plantant

      825
    3  
    Hi va haver una època a finals dels anys 70 que els camps de terra de l’esplanada del Camp Nou -que també eren la zona d’aparcaments en els dies de partit-, es van quedar petits per a l’equip femení. No era ben bé el Barça, tot i que jugava amb l’escut i amb la roba reciclada de temporades anteriors, sinó una Penya Femenina Barcelonista a qui el club permetia utilitzar la seva imatge. “Eren altres temps, ens entrenàvem al pàrquing, pagàvem quota per jugar. Vam ser les pioneres, ara és una altra cosa, hi ha un equip fantàstic”, recorda Núria Llansà, màxima responsable d’aquella primera secció femenina d’un Barça que, dècades més tard, pot convertir-se al Miniestadi (19 h, Barça TV) en un dels quatre millors equips d’Europa. Si l’equip blaugrana fa bo avui el 0-1 que va aconseguir a Malmö davant el Rosengard suec, accedirà per primer cop a la seva història a les semifinals de la Champions.
    Mai abans s’ha arribat tan lluny, després de cinc participacions en la màxima competició continental i l’oportunitat és d’or. “Hi ha optimisme, no ens havíem trobat amb una tornada de quarts de final amb avantatge i jugant a casa. Tenim ganes de fer les coses bé”, admetia Xavi Llorens en la prèvia.
    "Hi ha optimisme, tenim ganes de fer les coses bé"
    XAVI LLORENSENTRENADOR DEL BARÇA
    L’escenari tornarà a ser el Miniestadi, on l’afició té el repte de superar les 8.369 persones que van “petar” l’estadi -fent servir l’etiqueta que va remoure Twitter en les hores prèvies- en l’eliminatòria davant del París Saint-Germain l’any passat. En aquest cas, l’escut del rival no és tan cridaner com amb les franceses, però el club confia que l’avantatge de l’anada, el fet que l’entrada sigui gratuïta i l’efecte de Marta Vieira atreguin prou aficionats per rondar xifres similars. “Animo tothom que vingui, serà un partit molt bonic i, esperem, històric. L’equip té molt a donar”, demanava Vicky Losada. La capitana Marta Unzué era fins i tot més agosarada: “Si poguéssim omplir el Mini, seria perfecte. Ens agrada jugar amb molta gent, ens dona un plus”.

    Del pàrquing, als annexos del Mini

    La cita s’ho val. La d’aquest dimecres serà una d’aquelles dates per apuntar al calendari, el primer pas dels pròxims que vindran i l’últim després de molts petits esforços fets a l’ombra. Com el que, vist amb perspectiva, va significar el fitxatge de Maribel Domínguez el gener del 2005. Marigol va sacsejar de dalt a baix un Barça femení que s’acabava d’integrar en la dinàmica de futbol base de la mà de Joan LaportaSandro Rosell i Pep Colomer, però que amb prou feines sobrevivia a la màxima divisió estatal, on només havia guanyat un partit dels últims 16. El debut de la mexicana va ser rotund: victòria per 5-0 i hat trick. “Buscàvem un cop d’efecte i la seva arribada va satisfer el que volíem, i més. Se’ns va fer petit el camp annex al Mini. Es va generar una bogeria mediàtica arreu del món, tothom va saber que el Barça tenia futbol femení, i que ja no era una penya ni un grup d’amigues. Vam fer el clic que ens faltava per deixar de ser amateurs i començar a tenir una actitud professional, que era el màxim a què podíem aspirar amb el pressupost que teníem”, apunta Joanjo Estregué, coordinador del femení entre el 2003 i el 2005. Es va quedar a mig camí de la revolució que hauria volgut fer -i que va completar després Xavi Llorens en l’era Alexanko- però considera que es va plantar “la llavor” del que és el Barça ara. Es va eliminar la quota per als primers equips, es van posar a disposició les instal·lacions esportives i mèdiques del club, i algunes jugadores van gaudir de pis, ajuts per a la universitat o dietes a La Masia. Llavors, uns luxes; ara, tot un hàbit.
    "Buscàvem un cop d’efecte i l'arribada de la Marigol va satisfer el que volíem, i més".
    JUANJO ESTREGUÉCOORDINADOR DEL BARÇA FEMENÍ ENTRE 2003 I 2005
    Fins al punt que res sembla aturar el projecte del Barça femení, professionalitzat des del 2015 amb l’objectiu de traslladar l’autoritat de la lliga espanyola a Europa, l’aparador més atractiu. “És un somni ser a semifinals”, deia el tècnic, que en l’últim any i mig ha anat repetint que “ben aviat” el Barça femení jugaria una final de la Champions. Ara ho poden tenir més a l’abast que mai. En cas de batre el Rosengard, se les veurien amb el guanyador del duel entre el PSG i el Bayern Munic, que de moment tenen a favor les bavareses, pel triomf mínim a Alemanya a l’anada (1-0). Sigui qui sigui finalment, serà un rival més assequible que els que esperen a l’altra semifinal, probablement el Manchester City i l’Olympique de Lió, per l’avantatge que porten de l’anada (0-1 per a les angleses contra el Fortuna Hjorring danès i 0-2 per a les franceses davant el Wolfsburg alemany).
    “La Champions és un premi, el que és important és la Lliga”, continua sent la cantarella amb què la plantilla, que diumenge va retallar dos punts a l’Atlètic de Madrid i ja depèn d’ella mateixa per ser campiona, s’allibera de pressió a poques hores de fer història. Una història que Llansà ni s’imaginava quan imprimia calendaris i venia Loteria de Nadal per fer subsistir la secció femenina, i que Estregué s’enorgulleix d’haver escrit. Una mica. Tambe.

    dimarts, 28 de març del 2017

    Puigdemont a Harvard

    En el primer dia del seu viatge oficial als Estats Units, Carles Puigdemont va buscar la complicitat de l’auditori que l’escoltava al Center for European Studies de la Universitat de Harvard equiparant la reivindicació d’un referèndum a Catalunya amb la conquesta de les llibertats per part dels nord-americans. “La nostra lluita és un reflex de la lluita pels drets civils americans”, va assegurar el president de la Generalitat en un discurs en què va denunciar que l’Estat ataca els drets dels catalans i va posar com a exemple els impediments per a la celebració d’un referèndum que, va insistir, el Govern farà amb permís de l’executiu espanyol o sense.
    Després d’explicar-se a Brussel·les i a l’espera de poder fer-ho al Senat a Madrid, Puigdemont va exposar el full de ruta del Govern als Estats Units, on s’estarà fins divendres. Intentant repetidament apel·lar al fonament de la democràcia americana -el We the people amb què s’encapçala la Constitució dels EUA-, Puigdemont va esgrimir que els catalans “també creuen que la democràcia està basada en la voluntat del poble”.
    Oferta a l'Estat que si perd el 'sí' no es demani referèndum "en una generació"
    El president català va contrastar la inflexibilitat amb què el govern espanyol defensa la Constitució amb els més de 27 cops que els Estats Units han esmenat la seva. Unes esmenes que, va recordar, han servit per adaptar-se a “les demandes dels ciutadans americans” i aconseguir fites com ara l’abolició de l’esclavitud i el sufragi femení. “El govern espanyol té el deure d’escoltar també la seva gent i respectar els drets civils”, va afegir, després d’equiparar Espanya amb Turquia perquè les seves Constitucions són “les úniques a Europa que autoritzen l’exèrcit a actuar contra els seus ciutadans”.
    El president va censurar que Mariano Rajoy hagi optat per respondre a la reivindicació d’un referèndum sobre la independència duent el procés sobiranista als tribunals. Puigdemont va qüestionar que, mentre als Parlaments del Regne Unit, Bèlgica, Dinamarca, Suïssa, Finlàndia i Irlanda es debat amb plena normalitat el procés, a Espanya la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, ha d’afrontar un procés penal als tribunals “per haver permès un debat” a la cambra catalana i l’expresident Artur Mas i tres exconsellers són inhabilitats “per haver permès als ciutadans participar en una consulta democràtica”.
    Tot i criticar que “Espanya no vol escoltar la veu dels catalans” i admetre que “fins ara ha sigut impossible” negociar amb l’Estat, Puigdemont va insistir que la Generalitat mantindrà “fins a l’últim dia la seva proposta de diàleg i consens”. Puigdemont va recalcar que està disposat a pactar els termes del referèndum amb l’Estat, i fins i tot, va afegir, renunciar a tornar-lo a fer durant un temps si guanyés el no: “El referèndum el guanya qui té un vot més que l’altre, però nosaltres estem disposats a pactar amb l’Estat altres majories. I també una moratòria per, si surt el no, no fer el referèndum cada tres anys. Estem disposats a acceptar una moratòria per no fer-lo en una generació”, va explicar al torn de preguntes, en què va defensar que no hi hagi llindars de participació en la votació.
    Puigdemont va insistir que Catalunya no renunciarà a la via del referèndum encara que el govern espanyol no s’assegui a negociar. Els catalans podran votar “en qualsevol cas”, va dir Puigdemont, perquè aquest és el mandat que van fer als seus representants en les últimes eleccions al Parlament. “Estem convençuts que el referèndum és el mecanisme més clar, potent i internacionalment acceptable per establir la voluntat del poble en una decisió d’aquesta magnitud”.
    Defensa Catalunya com a aliat
    La promesa del “referèndum o referèndum” viatjava així amb el president de la Generalitat fins a Harvard, on va denunciar que l’Estat no recorre a la via judicial només per frenar el procés sinó que també porta als tribunals lleis catalanes que busquen frenar els desnonaments i la pobresa energètica, protegir la igualtat o prohibir el maltractament animal en les corrides de toros.
    Com havia fet a Brussel·les el gener passat, Puigdemont va presentar l’estat espanyol com un país amb una baixa independència judicial -va recordar l’informe de la Comissió de Venècia sobre l’última reforma de la llei del Tribunal Constitucional- i amb mancances pel que fa a la llibertat d’expressió, la justícia social i la democràcia. En contraposició, va oferir un futur estat català que aspira a ser un actor important en la integració europea i jugar el seu rol al Mediterrani.

    dilluns, 27 de març del 2017

    el forat

    Unió va anunciar la seva liquidació divendres per la llosa d’un deute de 22,5 milions. Sense representació parlamentària, la formació democristiana s’havia quedat sense possibilitats de continuar arrossegant un deute milionari. L’anunci de la setmana passada no va venir de nou al partit sinó que era una notícia que es donava per feta. De fet, l’administrador concursal ja havia conclòs en el seu informe del novembre que l’“escenari més realista” per a la formació era la liquidació. Ara bé, a qui deu Unió tants milions? Qui són els creditors que es quedaran sense cobrar? L’ARA ha tingut accés a l’informe concursal que analitza les finances democristianes, sempre en mans de pocs membres de la direcció i allunyades dels ulls de la militància, que explica les causes de l’esfondrament econòmic del partit.
    L’informe concursal, elaborat per l’empresa Deloitte, demostra com Unió, any rere any, havia anat acumulant un endeutament “molt elevat i creixent”, sobretot amb entitats financeres, que feia molt difícil la seva viabilitat. El deute dels democristians no ve només dels últims dos anys per la pèrdua de representació parlamentària, sinó que l’any 2013 el deute ja s’enfilava als 17 milions d’euros.

    Però la direcció, tot i que el passiu es feia gros com una bola de neu, tirava la pilota endavant gràcies als ingressos públics (subvencions parlamentàries i electorals) i al finançament privat a través de donacions de persones físiques i jurídiques i aportacions de militants. Tanmateix, la gestió del qui dia passa any empeny va acabar-se el 2015, quan Unió va quedar fora del Parlament, en les eleccions del 27 de setembre, i fora del Congrés en els comicis del 20 de desembre, en el seu debut en solitari. L’informe assenyala tres raons fonamentals de la desfeta financera d’Unió: la dissolució de la federació de CiU, la pèrdua de les subvencions públiques com a conseqüència d’haver-se quedat sense representació i el descens de les donacions privades, tant de quotes de militants com d’aportacions empresarials. En total, el 2016 els ingressos van caure fins al 80%.
    El deute amb els bancs
    El primer que va fer la direcció, en vista de la situació econòmica, va ser presentar un expedient de regulació d’ocupació que va reduir de 14 a 4 la plantilla. Entre els que es van quedar a sou del partit hi havia el president del comitè de govern, Ramon Espadaler.
    Unió també es va vendre les seus que tenia en propietat per un valor d’un milió d’euros i només es va quedar amb la de Barcelona, al carrer Nàpols. Tanmateix, aquestes reduccions de despesa no van ser suficients per afrontar el pagament de més de 20 milions d’euros que devia a 80 creditors.
    D’aquest gruix de passiu, el més important correspon a uns crèdits bancaris que Unió no pagarà: l’import més elevat se l’emporta La Caixa, que va deixar en préstec més de 9 milions d’euros a la formació que capitanejava Duran i Lleida. També va ser aquesta entitat bancària la que va concedir un crèdit d’un milió d’euros per finançar la campanya de les eleccions del 27-S (tot i que normalment els crèdits es donen en funció de les perspectives electorals).
    El següent banc a la llista de creditors d’Unió és el Santander, amb 3,9 milions, i el segueix el BBVA, amb 3,2. També van donar crèdits al partit Ibercaja, el Banc Sabadell, el Banco Popular i Kutxabank. En total, el deute amb els bancs puja fins als 19 milions d’euros.
    L’altre gruix important del passiu (1,7 milions) són deutes amb dues constructores i una empresa de comunicació. L’informe constata com el deute amb les empresesFomento de Construcciones y Contratas (FCC) i EMTE (en aquest cas el deute és d’uns 8.000 euros) es va mantenir sense pagar durant anys. Unió no va sufragar el cost de les obres que va fer FCC al local central d’Unió a Barcelona, l’any 2007, i li deu més d’un milió d’euros. També van quedar pendents de pagar les reformes que va ferEMTE de la mateixa seu. Amb l’empresa de comunicació Delion Comunications el partit tenia un deute de més de 300.000 euros pels serveis durant la campanya del 27-S. Al ministeri de l’Interior, Unió li deu 259.000 euros per l’avançament de subvencions electorals.
    L’administrador concursal constata que des del 2013 la majoria dels ingressos d’Unió Democràtica eren d’origen públic. Van suposar sempre més de la meitat del finançament total excepte en un exercici: el 2014, l’any en què estava prevista la consulta del 9-N i Unió encara tenia tres consellers al Govern. En aquell exercici, el partit va rebre 1,8 milions d’euros de persones físiques, cosa que va passar a representar el 57,7% dels ingressos de la formació aquell any. Després, les donacions van disminuir substancialment.
    Segons la direcció, un dels motius de la reducció d’ingressos privats va ser un canvi legislatiu que limitava la quantitat de diners que podien donar les persones físiques: el màxim va passar de 100.000 a 50.000 euros. La major part del finançament del partit no provenia d’empreses sinó de persones físiques (la identitat dels donants està protegida per llei).
    No són només les decisions polítiques dels dirigents d’Unió el que han acabat amb 85 anys d’història, també la seva gestió econòmica


    diumenge, 26 de març del 2017

    europa esquiadora

    acabo deveure les teves prmeres fotos del teu dia d'esqui a Llivia. Tens pose, estil. l pare en sap molt. Pero perque tots poguem seguir esquian algun di necessitem una europa com aquesta , sino esquiaras a les dunes del desert. Des de la Primera Guerra Mundial fins a la Segona, passant per la Guerra Civil Espanyola, els enfrontaments bèl·lics entre els pobles europeus van ser constants; aleshores els països quedaven en la més misèrrima penúria humana i econòmica, i calia remuntar-los. Era peremptori trobar acords entre els estats amb l’objectiu primer de reconstruir les economies i d’assegurar una pau duradora. Ahir va fer 60 anys que es van signar els Tractats de Roma: per primera vegada es creaven institucions supranacionals per impulsar el procés d’integració europea, o, més ben dit, la unió dels pobles europeus. Un triomf fabulós per als europeistes. I ningú no pot negar que aquests 60 anys han estat de gloriosa pau.
    Ahir una densa xarxa de persones europees fluíem pels carrers de Roma cap a la convenció Europa contraataca: reconstruir la visió, recuperar la confiança, rellançar la unitat (impressionant!) i després, en la Marxa per Europa!, vam demanar més unitat i que aquesta unitat sigui baluard dels valors de llibertat, igualtat, solidaritat i defensa de la diversitat dels pobles. Vam exigir integritat en la política i vam celebrar el que s’ha aconseguit malgrat els duríssims contratemps de la crisi econòmica mundial i el desplaçament de milions de persones que busquen refugi a Europa.
    Des d’aquell 25 de març del 1957 fins avui dia el procés de conjunció no ha estat tan bonic com tal vegada s’albirava. Els estats europeus han conviscut i conviuen en una complexa i incòmoda contradicció: d’una banda, hi ha els avantatges econòmics i socials de la unificació, i, de l’altra, la pèrdua de sobirania nacional i, consegüentment, de poder. En resum, avui la UE és una unió d’estats que es resisteixen en un pesat estira-i-arronsa a deixar anar ni la més petita engruna de poder. Però tal com es van concebre fa 300 anys, han d’evolucionar i cedir part del seu poder de decisió a entitats superiors; només així Europa aconseguirà la massa crítica indispensable en el context de la globalització, una realitat d’allò més tangible que està transformant el món a passos gegantescos. Necessitem un govern supranacional europeu fort que abraci amb contundència els drets humans, que defensi valors compartits i contribueixi a buscar solucions conjuntes per als problemes que aclaparen la humanitat; que faci el que convingui per conservar la pau (¿no és aquest desideràtum una contradicció amb la indústria armamentística?); que posi remei al canvi climàtic, a la pobresa i a la discriminació per raó de gènere i raça; que s’involucri en la salut, en l’educació -és d’allò més rellevant l’Índex de Justícia Social Europeu (2008-2016)- i en la transició cap a una economia social i mediambiental sostenible. Que tingui la dimensió i la capacitat necessàries per defensar els seus ciutadans davant les grans corporacions financeres i empresarials mundials. I per posar les urpes a les ultradretes, les de sempre i les noves emergents, que fomenten l’odi i exploten la por, i que ens volen ben fragmentats i esquinçats. Països europeus, escolteu-vos, uniu-vos, busqueu objectius comuns i cediu-ne la gestió i la vigilància a un ens supranacional escollit democràticament. Treballeu junts per aconseguir objectius col·lectius. Arrisqueu-vos i recupereu l’esperit europeu fundacional.
    Però també els països membres han d’acceptar la unitat en la diversitat; és a dir, unir-nos, sí, però sense renunciar al nosaltres. Això vol dir reconèixer i defensar els sentiments i drets “nacionals” i, al mateix temps, protegir i cultivar els valors humans supranacionals de què parlava. Una Europa on tots els països membres trobin el seu encaix en el puzle, en un desplegament i exhibició de cultures i llengües. Així doncs, cal també identificació europea i moltes estratègies creatives. I en aquest elogi emfàtic de la diversitat és implícit que els estats han de respectar i desenvolupar escrupolosament la seva diversitat interna. Esclar, em refereixo als litigis etnopolítics entre Espanya i Catalunya. Però això són figues d’un altre paner.
    Lògicament, la joventut d’avui és el futur d’Europa. I convé preparar-la. El març d’ara fa 30 anys va néixer l’Erasmus. Pot semblar que m’hi va la vida, però per esvanir els prejudicis i els estereotips nacionals que ens encrosten, obrir ments i llaurar uns valors europeus comuns són imprescindibles contactes assidus entre semblants diferents. I aquest peix que es mossega la cua és l’objectiu del programa citat. Els milions de nois i noies que hi participen bescanvien vivències i experimenten que es pot conviure en la diferència. A l’Erasmus sumem-hi el Papyrus, una enginyosa ruta de comunicació entre eurodiputats escollits i la joventut d’Europa, ideada per l’actual president del Parlament Europeu, Olaf Frederiksson. Convèncer no tant pel discurs com pel fet de compartir. Des de la societat civil catalana es podrien organitzar fòrums i debats, des dels mitjans de comunicació seriosos diàlegs i tertúlies, des de les institucions exposicions i conferències d’experts... I maldar perquè Catalunya trobi el seu acoblament en la totalitat europea. ¿Significaria aquest suport un punt d’inflexió? Crec que sí, i de gran transcendència.
    Busquem formes originals, fórmules creatives, mirem cap enfora i valoritzem-nos: no soc ingènua, és molt complex i hi ha molta feina a fer, molt camí per recórrer, en què la veterania i la maduresa però sobretot l’energia, l’entusiasme i la preparació dels joves d’avui i del demà són qüestions bàsiques. Europa no és un ens esmunyedís, tampoc no és estanc, sinó que és, per sort, un inacabable procés de diàleg, consens i transformació. És feta de persones i tot el que és humà és susceptible de canvi i millora. No sé qui deia que Europa no és el problema sinó la solució.

    dissabte, 25 de març del 2017

    emocions escolars



    Tati Cortés ha ideat un nou mètode contra el fracàs escolar / DAVID BORRAT
    COMPARTEIX92
    COMENTA0
    El fracàs escolar no només afecta els estudiants que el pateixen, sinó també els centres educatius i la societat. Més enllà del rendiment acadèmic i les qualificacions, aquesta problemàtica condiciona el desenvolupament social, ètic i afectiu d’uns alumnes que sovint no assoleixen els mínims educatius necessaris per respondre a les exigències del mercat laboral. La necessitat de combatre aquest fenomen ha generat l’aparició de pautes i tècniques que, en últim terme, incideixen en l’atenció individualitzada als estudiants. És el cas del mètode CORMA, ideat fa un parell d’anys per Tati Cortés, doctora en pedagogia aplicada per la Universitat de Múrcia i mestra a l’escola Puig de les Cadiretes de Llagostera.
    Les cinc lletres d’aquest mètode -C de constància, O d’organització, R de responsabilitat, M de memòria i A d’aprenentatge- aporten claus per evitar el fracàs escolar inserint en les tècniques d’estudi les emocions en alumnes de primària, secundària i batxillerat. L’objectiu és treballar la motivació personal a partir dels continguts de les àrees curriculars de cada curs.

    L’objectiu és treballar la motivació personal a partir dels continguts de les àrees curriculars de cada curs
    Ara fa tres cursos, abans de dissenyar per escrit el mètode CORMA, Tati Cortés va fer una prova amb estudiants del cicle superior. “Quan arriben a secundària, molts alumnes que a primària tenien èxit acadèmic pateixen fracàs escolar i emocional. Això va fer que em plantegés treballar les tècniques d’estudi de les emocions i, entre aquestes tècniques, la motivació”, explica. “Evidentment, si primer treballem la part emocional i aconseguim que hi hagi motivació, organització, constància, etcètera -segueix Cortés- obtindrem un millor rendiment acadèmic i podrem aprendre a estudiar amb èxit i bons resultats. Quan donava classe a la universitat també vaig adonar-me que molts alumnes no sabien estudiar, no sabien gestionar el temps. Em comentaven les hores que es passaven estudiant la teoria, tot i que en molts casos no aprovaven i les notes eres pèssimes. Per tant, alguna cosa no feien bé”, recorda.

    "Si aconseguim que hi hagi motivació, organització, constància, etc. obtindrem un millor rendiment acadèmic"
    TATI CORTÉS - PEDAGOGA
    Llavors va fer una enquesta a nivell personal amb uns 200 alumnes. “Només dotze sabien aplicar les tècniques d’estudi correctes tot i haver d’afrontar la selectivitat”, explica. Aquests resultats van ser determinants perquè es decidís a realitzar una prova pilot durant un trimestre amb els alumnes de cicle superior de l’escola. “Els resultats van ser molt positius”, remarca. Aquell trimestre, un percentatge elevat d’alumnes van aprovar més assignatures i van treure millors notes. “Però és evident que dur a terme un projecte d’aquestes característiques implica una organització horària i docent molt important que moltes vegades és impossible d’aplicar”, admet Cortés. “L’escola va posar-hi molta voluntat i es van organitzar els horaris per poder-lo aplicar, però malgrat l’èxit d’aquell trimestre al cicle superior, no es va poder acabar. En una escola de 300 alumnes i de tantes edats, sempre sorgeixen prioritats, hi ha moltes altres necessitats. Per poc que es pugui, però, ho tornarem a provar”, afirma.

    MEMÒRIA VISUAL I RESUMS

    Cortés treballa sobretot amb estudiants de cicle superior. “Ara mateix, les dificultats més importants són saber fer resums”, observa. Com que a aquesta edat la memòria visual és la que tenen més desenvolupada, aprofiten aquest recurs i treballen molt amb colors. En una de les sessions, per exemple, quan repassa amb en Marc una de les assignatures que li costen més, li fa subratllar la idea principal de la lliçó amb color groc. Les paraules que defineixen o resumeixen la idea les encercla en vermell. Així, en Marc memoritza visualment la paraula que hi ha dins el cercle. “A l’examen podrà desenvolupar la idea a partir de les paraules encerclades”, remarca Cortés. En el cas de la Laia, li fa fer molts dictats ràpids de dos minuts i l’ensenya a abreviar. “D’aquesta manera, quan pren apunts a classe és com si hagués fet una repassada al contingut”, subratlla la creadora del mètode CORMA.



    A la consulta privada, Cortés fa cursos intensius de tres sessions d’una hora i mitja cadascuna. Ensenya als alumnes a organitzar el seu temps i el seu horari, a prioritzar les tasques importants. “Introduïm les tècniques d’estudi segons l’edat i les necessitats de cada alumne després d’entrevistar-nos amb els pares”, apunta. Quan han après la tècnica que més els funciona, l’apliquen a casa al llarg del curs. Sobretot treballen la motivació de manera individual. Com que hi ha pocs alumnes, la mestra pot atendre millor les seves demandes i enfocar les tècniques d’estudi segons les seves necessitats i habilitats. De fet, es tracta de pautes ja existents “però basades en les capacitats cognitives de cada alumne”, diu Cortés. “Funciona perquè és un estudi personalitzat. No és el mateix aprendre a fer un mapa conceptual a primària que a secundària, i no és el mateix fer-ho en l’àrea de medi que en la de matemàtiques. A més, està enfocat de manera que el puguin utilitzar quan ja no vinguin a la consulta”, afegeix.

    HABILITATS I DESTRESES

    Per començar amb el mètode només cal saber llegir i descodificar. Les cinc habilitats en què s’incideix són pròpies de les tasques diàries dels alumnes i s’adquireixen mitjançant uns bons hàbits de treball. La constància s’aconsegueix en el dia a dia, seguint uns hàbits que s’aprenen a la primera sessió i marcaran el treball de cada alumne. L’organització està molt relacionada amb l’horari, que s’ha de seguir amb molta cura. La responsabilitat també s’adquireix portant tot el material necessari per a l’estudi, seguint l’horari i la constància. La memòria és una habilitat innata, però es pot millorar fent activitats específiques i observant si l’alumne en té més d’auditiva o de visual. Finalment, l’aprenentatge es concreta en les tècniques d’estudi, com per exemple el subratllat o els mapes conceptuals, que ajuden a assimilar els continguts de cada àrea. “Totes aquestes habilitats i destreses faran que l’alumne es motivi, agafi uns hàbits de treball i apliqui les tècniques d’estudi que més li convinguin”, assegura Cortés.


    Amb tot, adverteix que hi ha casos molt complicats, sobretot a batxillerat o a la universitat: “Han après a empollar i durant l’examen ho deixen anar tot i després no recorden res. Aquest mètode, però, no serveix a tothom, ja que el més important és entendre la teoria i trobar sentit a tot el que ens ensenyen”, conclou.