desconexio

La mesa del Parlament ha admès a tràmit la iniciativa de reforma del reglament del Parlament que ha impulsat Junts pel Sí per poder aprovar la llei de transitorietat jurídica, o de desconnexió, de forma exprés.Després de dues hores de reunió, en què s'ha escoltat també la junta de portaveus, formada per tots els grups parlamentaris, aquest òrgan ha decidit rebutjar les peticions de reconsideració del PSC, Ciutadans i PP perquè no s'iniciés el procés de reforma del reglament del Parlament.

A partir d'aquí caldrà una altra reunió de la junta de portaveus per crear una ponència conjunta en el si de la comissió del Reglament, que presideix Carme Forcadell, per tal que es comenci a tramitar aquest canvi. Junts pel Sí vol que els grups, tal com té ara dret el Govern en els projectes de llei, també puguin tramitar una llei per lectura única -és a dir, en un sol debat al ple- si així ho acorda la mesa, on ara precisament Junts pel Sí té majoria. Fins ara, la lectura única, en el cas dels grups, només era possible per consens.

JxSí impulsa la reforma del reglament del Parlament per afegir una nova via exprés de desconnexióLa decisió de la mesa, tan la d'admetre a tràmit la iniciativa de reforma com el rebuig de les peticions de reconsideració, s'ha pres per 4 vots a favordels representants de Junts pel Sí i 3 en contra dels de Catalunya Sí que es Pot, PSC i Ciutadans. Fonts de la majoria de la mesa han argumentat que la petició de Junts pel Sí compleix els "requisits formals" que demana el reglament i que, per tant, no hi ha motiu perquè no es pugui tramitar la iniciativa. Sobre els objectius de la reforma, en tot cas, aclareixen que els grups parlamentaris hi podran dir la seva en el marc de la ponència conjunta -tanmateix, l'oposició ja ha avisat que batallarà perquè no es pugui crear-.

Al seu torn, l'oposició ha carregat contra la intenció de Junts pel Sí i els ha acusat de forçar el reglament i restringir el debat parlamentari, escudant-se en el procés d'independència. Fonts de Catalunya Sí que es Pot han carregat contra JxSí per voler "retallar" els drets de la resta de grups parlamentaris i ha deixat clar que s'oposaran al canvi de reglament.

El PSC anuncia que no participarà en la ponència conjunta

Els socialistes, al seu torn, també han carregat contra Junts pel Sí per voler dilapidar el debat parlamentari entorn la llei de transitorietat jurídica i fer les coses "malament". "És un nyap", ha assegurat la portaveu del grup socialista, Eva Granados, en roda de premsa al Parlament en què ha criticat que els independentistes, "els de 'Love Democracy'" -en al·lusió al lema de la manifestació del 6-F-, intentin ara "evitar" el debat.

És per això que Granados ja ha avançat que el PSC no participarà en la ponència conjunta. Una acció que esperen que provoqui que decaigui aquesta ponència i no es pugui reformar el reglament.

Ara bé, si no és així -la setmana que ve està previst que es creï-, Granados no ha volgut dir si el PSC presentarà un recurs d'empara al Tribunal Constitucional, tal com va fer en el cas de les ponències conjuntes de les lleis de desconnexió i en el qual l'alt tribunal els va donar la raó.

Tanmateix, el PSC ha manifestat que faran ús de totes les eines que tinguin a l'abast per frenar aquesta reforma, que creu que limita els drets dels grups minoritaris.

El PP denuncia la via "antidemocràtica" que segueix JxSí

El PP ha tornat a obrir la porta a presentar un recurs d’empara al Tribunal Constitucional per evitar que es constitueixi la ponència conjunta que ha de servir per tramitar la reforma del reglament del Parlament que permeti tirar endavant la desconnexió exprés. El portaveu dels populars al Parlament, Alejandro Fernández, ha explicat que iniciaran converses amb els grups de l'oposició per valorar la possibilitat de demanar empara al TC.

Per Fernández, JxSí està seguint una via "antidemocràtica" per aconseguir els seus objectius. Així, ha alertat que el Parlament està dividit en dues parts, "una oposició democràtica i un govern antidemocràtic" que vulnera els "drets dels diputats". Tirar endavant el full de ruta sobiranista i un referèndum "trampa", segons el portaveu popular, està posant "en risc l’autogovern de Catalunya" i ha avisat que el Govern no respecta la legalitat espanyola ni tampoc la catalana.

C's acusa JxSí de "fer trampes"

C's també ha acusat JxSí de "fer trampes" a l'hora de modificar el reglament del Parlament per aconseguir "declarar la independència". El portaveu adjunt de la formació, Fernando de Páramo, ha dit que JxSí vol canviar el reglament per  fer-lo a la "seva mida" i no perquè hi hagi "més participació". De Páramo també ha instat JxSí que aclareixi quan arribi l'hora de la veritat si "obeirà la CUP per desobeir la democràcia".

Tal com ha explicat el PP, tots els grups de l'oposició es reuniran per valorar la possibilitat de presentar un recurs d'empara al TC. C's ha explicat que encara no ho han decidit si ho faran i s'han emplaçat a parlar-ne amb la resta de grups. 

CSQP adverteix que la reforma "anul·la el debat social i polític"

Catalunya Sí que es Pot ha mostrat el seu desacord amb la reforma del reglament del Parlament en diverses ocasions. Amb l'admissió a tràmit de la iniciativa de reforma, el pas següent és la convocatòria d'una ponència conjunta per continuar el tràmit. Precisament, el portaveu de CSQP, Joan Coscubiela, ha anunciat que el seu grup parlamentari votarà en contra de la creació de la ponència conjunta.

"Anul·la el debat social i polític del Parlament", ha explicat Coscubiela. Són els mateixos arguments, ha assegurat, que ha fet servir la formació per oposar-se a aquesta reforma al Congrés de Diputats i en altres parlaments autonòmics.

JxSí la veu "legal, legítima i convenient"

JxSí ha defensat l’admissió a tràmit de la proposta de reforma del reglament del Parlament com una manera de fer el reglament "més àgil i democràtic" i equiparar els drets dels grups parlamentaris amb els del Govern. El portaveu de la formació, Roger Torrent, ha defensat la "legalitat, legitimitat i conveniència" de presentar aquesta modificació. "La ponència conjunta parteix de zero i sense cap text prefixat", ha explicat Torrent, que ha instat els grups de l’oposició a participar-hi i a fer les seves propostes.

Davant les crítiques que ha aixecat aquesta proposta de reforma per part de l'oposició, Torrent ha acusat els grups de l'oposició de no tenir "la mateixa vara de mesurar" a l'hora de valorar aquesta reforma, ja que ha explicat que en el mateix Congrés de Diputats i en altres parlaments autonòmics de l'Estat es permet tramitar lleis per lectura única a iniciativa dels grups parlamentaris.

junior pujol

“El que és important és saber portar el nom”. Jordi Pujol Ferrusola ho afirmava en una entrevista, el 1983, quan li preguntaven pel pes de ser el primogènit del president de la Generalitat. Nascut el 1958, acabava de sortir de la universitat i combinava la passió pels esports -va arribar a ser campió de la Copa del Rei de rugbi amb el Barça- amb uns incipients inicis polítics que es veurien truncats pel pare. El president va decidir que qui faria carrera política seria l’Oriol. El primogènit va haver de conformar-se a viure a l’ombra, i es va venjar posteriorment amb llums i taquígrafs amb una intervenció al Parlament el 2015 en què va desafiar els diputats. Els que el coneixen -i coneixen la seva vocació frustrada- hi van veure un intent de demostrar la seva vàlua.

La seva influència a CDC, gairebé sempre entre bastidors, s’estén fins que Artur Mas -amb qui va coincidir a finals dels 80 a Tipel, l’empresa de Lluís Prenafeta-és designat conseller en cap. Només va sortir de l’ombra el 1992, amb una maniobra al congrés de CDC (una esmena aparentment inofensiva que va acabar sent retirada entre xiulets i crits) per fer minvar la influència de Miquel Roca al partit. L’objectiu ocult: controlar les donacions d’empreses a la formació.

La seva mà amb els negocis havia començat a generar rumors en els entorns de la premsa i la política, uns rumors que rebien una resposta indignada del president de la Generalitat. També quan membres del seu entorn el van advertir dels moviments del fill. Un alt càrrec de l’època explicava el cas d’un concurs públic del qual, suposadament, Júnior coneixia les condicions i les empreses que hi concorrien. Amb la informació s’hauria posat en contacte amb totes per prometre’ls un negoci rodó: fer una gestió que només cobraria en cas de reeixir. Èxit assegurat per a Pujol Ferrusola: oferint-ho a totes les empreses adjudicatàries, el pessic era segur. Una altra manera de fer servir el cognom, segons una altra font del Govern d’aleshores, era trucar a un alcalde i recomanar-li un constructor. Dos casos -coincidents amb d’altres explicats a les cròniques de l’època- que mostren que efectivament Pujol Ferrusola va entendre la importància de dir-se Pujol.

Júnior feia i desfeia a l’ombra, però el caràcter li va jugar males passades, i l’ostentació va fer que els seus negocis sempre estiguessin al punt de mira. Francesc-Marc Álvaro, al llibre Ara sí que toca!, cita una font pròxima que el descriu: “Obstinat fins a ser intransigent, el seu caràcter fort, a vegades molt agressiu, també li ha generat molts problemes i molts enemics. No és gaire fi en els plantejaments, tot ho redueix a blanc o negre, ell no matisa. Ara, quan vol, també sap ser simpàtic, engrescador, sap moure la gent. Però el domina el to més xulesc”.

“Dinamitzador econòmic”

Allunyat de CDC, Pujol Ferrusola té via lliure per als negocis -que desenvolupa arreu del món- fins al 2012, quan les revelacions de la seva examant, Victoria Álvarez, el posen en el punt de mira judicial. Les operacions sospitoses sempre tenen la mateixa coartada: ell és un “dinamitzador econòmic” dedicat a “vendre producte i treballar amb la informació”.

El 2014, quan el focus es posa sobre tota la família, Júnior juga un paper decisiu en la confessió del pare: el convenç de la maniobra -vencent les reticències del seu germà Oriol- perquè considera que l’expresident podrà salvar els fills. L’estratègia falla, i tres anys després, quan el jutge l’ha engarjolat per haver desviat diners a paradisos fiscals durant la investigació, la família creu que se l’utilitza per tapar els casos de corrupció que assetgen el PP. Avantatges i inconvenients de dir-se Jordi Pujol.

Gere

“Qui està al càrrec d’això?”, pregunta Richard Gere. El protagonista d’'American Gigoló', focus de totes les mirades de la jornada inaugural del BCN Film Fest, porta uns minuts esperant que algú doni pas a les preguntes d’ una roda de premsa col·lapsada per un eixam de periodistes i acreditats perdent els papers i trepitjant-se els uns als altres per fotografiar l’estrella amb el mòbil. Gere ho entoma tot amb paciència i professionalitat. I no escatima el seu somriure, aquell somriure com de murri somiador que va començar a fer servir a 'Cotton Club' i que a partir de 'Pretty woman' el va convertir en el galant maduret oficial del Hollywood dels 90.

Per rebre l’actor, els Verdi s’han engalanat: catifa vermella, plafons a les parets, fileres de plantes als passadissos... Un decorat festivaler que completen el núvol de càmeres que persegueixen Gere allà on va i els inevitables fans que s’han infiltrat entre els acreditats. “Al natural se’l veu més guapo”, exclama una senyora que es fa un 'selfie' amb la seva amiga i un llunyà Richard Gere de fons. No han acabat d’entendre el final de la pel·lícula, però ell està “molt bé”. L’actor, finalment, agafa el micro i s’arrenca amb un agraïment: “Ser aquí, inaugurar aquest festival, és un gran honor que no em prenc a la lleugera”, diu. I remata amb el somriure guanyador. Tot en ordre.

• 

Richard Gere: "Els actors i directors xinesos no poden treballar amb mi"

L’excusa de la visita de Gere és la presentació de 'Norman', un interessant 'thriller¡ dramàtic de Joseph Cedar on l’actor porta el pes de la història interpretant un jueu de Nova York que intenta capitalitzar la seva amistat amb el primer ministre israelià fent negocis amb potentats de les finances. El Norman és presenta al món com un home connectat amb el poder econòmic i polític, però en realitat és una figura patètica que trafica amb relacions inexistents ocultes rere un núvol de mentides i mitges veritats. “És un personatge totalment original –ha explicat–. Normalment li pregunto al director sobre l’origen del personatge: d’on ve, quina és la seva família... Però aquí tot això és irrellevant, perquè el Norman ho amaga. Així que m’he basat en el seu desig de pertànyer, en la seva necessitat de ser essencial per als altres. Jo he viscut 20 anys a Nova York i he conegut un munt de Normans. Segur que a Barcelona també n’hi ha. Potser en aquesta mateixa sala”.

El vet de la Xina
L’actor també ha parlat del seu suport a la causa tibetana, un compromís que defensa “des de fa 35 anys” i que no pensa abandonar. “És la meva vida”, ha resumit, afegint que contempla la possibilitat d’obrir a Barcelona una oficina del seu lobby en favor del Tibet. I matisant una declaracions recents, ha assegurat que el seu posicionament polític no ha tingut “cap efecte” en la seva carrera. “És tot el contrari. Només ha tingut efecte en la Xina, on els actors i directors xinesos no poden treballar amb mi. Ho tenen prohibit”.

No ha faltat la inevitable pregunta sobre Donald Trump, que Gere no ha esquivat. “És un tema complex, perquè hi ha molta gent que confia en ell i està feliç que els representi. Però no és el meu cas i tampoc el de molts americans. Per a nosaltres és un moment humiliant”. Segons l’actor, Trump és algú que pensa “radicalment diferent” que la majoria de persones. “Els seus impulsos són totalment egoistes, gairebé animals. L’únic que li importa és ell mateix i el que és seu, no els altres. Vivim, per tant, un temps molt perillós per tothom”.

Als 67 anys, Gere porta gairebé 50 anys fent d’actor, però assegura que s’emociona cada vegada que rep un projecte. “Encara em sorprèn que m’arribin guions com el de Norman i que algú com el Joseph vulgui treballar amb mi creant un personatge que és diametralment oposat a mi en tot”. Educat i correcte, només se surt del guió quan li pregunten com s’ho fa per conviure amb la falsedat de Hollywood. “Em fa molta gràcia quan em fan aquestes preguntes a Europa –etziba divertit–. Teniu una idea mítica de Hollywood com si fos una mena de Sodoma i Gomorra on tothom es clava punyals. Però és un lloc com qualsevol altre. Tenim els mateixos problemes, ens enfadem pel mateix, ens preocupem per les famílies i ens amoïna la desigualtat del món. Els éssers humans som tots més o menys iguals”. Potser sí, però no tothom té el seu somriure.

Sant Jordi

Alta representació política per presentar la candidatura de Sant Jordi a ser Patrimoni Immaterial de la Humanitat. La vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáez de Santamaría, ha presidit un acte revesitit de solemnitat que ha comptat amb la presència del vicepresident català, Oriol Junqueras, el secretari d'estat, el conseller de Cultura, el tinent d'alcalde de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona i el president de la Cambra del Llibre de Catalunya, entre desenes de representants institucionals del sector cultural, des del director de l'Institut Ramon Llull fins a l'Associació d'Escriptors, passant pel Gremi d'Editors, distribuidors o fins i tot la Cambra del Libro espanyola. De fet, sorgeix de la Cambra del Llibre i del Gremi de Floristes de Catalunya, l'impuls d'una candidatura que vol aprofitar l'empenta del nomenament de Barcelona com a Ciutat Literària de la Unesco.

El president de la Cambra, Patrici Tixis, ha agraït la complicitat de totes les entitats i institucions per iniciar aquest camí, "que serà llarg, us aviso". Tixis ha descrit com fa un any que s'està treballant amb les administracions per aconseguir "el reconeixement internacional de primer nivell" per la diada, començant per "l'aire fresc" de la Generalitat –"No crec que ningú ens hi posi entrebancs", va dir Carles Puidemont– fins al Ministeri de Cultura acabant per l'Ajuntament de Barcelona. Una actitud important, ja que ha recordat quel'aprovació de la candidatura depèn del govern de la Generalitat i del govern espanyol, que és qui eleva la candidatura als organismes internacionals per defensar-la. "Gràcies per haver posat interès en aquest assumpte", li ha dit a Sáenz de Santamaría, una presència, però, que ha aixecat polseguera al llarg del dia, ja que se l'ha acusat d'instrumentalitzar la diada.

Junqueras ha centrat inicialment el seu discurs en la història "per intentar demostrar la universalitat de la diada de Sant Jordi i els valors que representa" i per això ha viatjat a la mitologia japonesa i fins a la primera croada del segle XI, que ha acabat lligant a la bandera de la Generalitat de Catalunya. Però no s'ha estat de fer referència a la política: "Els valors que expressa Sant Jordi són els d'amor a la cultura i a la llibertat", i ho ha fet extensiu al "compromís" amb "la de defensa de la democràcia, el referèndum, la voluntat d'escoltar tothom". "Valors de caràcter universal que creiem que poden ser compartits i que aspirem a exportar".

La vicepresidenta del govern li ha agafat el guant minuts després, i li ha dit: "A Castella i Lleó el 23 d'abril també celebrem la llibertat" (de fet celebren la diada de la comunitat). Abans, però, ha alabat "l'excel·lència de la literatura espanyola en totes les llengües" i Catalunya com a un referent industrial i també en la creació "gràcies a la seva profunda vocació cosmopolita". “És el caràcter plural, obert, integrador, tolerant i de llibertat d’aquesta terra el que l’ha fet ser un referent global en un món d’identitats compartides”, ha dit, tot citant el boom de la literatura llatinoamericana i el discurs de Vargas Llosa al Nobel, Carmen Laforet, Bolaño i Delibes. A més, ha recordat que quatre dels cinc últims Cervantes espanyols han estat catalans. Sáenz de Santamaría ha apel·lat a la unitat institucionaldavant la iniciativa del sector editorial i ha dit que se sent orgullosa "del lloc que ocupa Catalunya com a referent cultural".

Al final de l'acte ha regalat 'La parte inventada' de Rodrigo Fresán a Jaume Collboni i a Oriol Junqueras, una novel·la que parla de les possibilitats de la ficció. És fàcil buscar-hi dobles sentits, però segons Santamaría ha dit a Junqueras, l'hi havia recomanat un crític.

Una festa que ve de lluny

La història i la importància "de la festa de la rosa i el llibre", que es remunta al 1931 –des del 1926 existia un Dia del Llibre, però llavors era el 7 d'octubre–, ha estat abastament lloada, però també per la seva bona salut actual: diumenge es vendran 5 milions de roses i 1,5 milions de llibres. 50 països del món celebraran una festa similar. Des del 1995 la Unesco va determinar que el 23 d'abril és Dia Internacional del Llibre gràcies al ressò de la diada catalana. "Si aconseguim que Sant Jordi sigui Patrimoni Immaterial de la Unesco no s'aixecarà cap estadi, ni plouran milions, ni es plantarà cap monument commemoratiu, peròcontribuirem modestament que la cultura es faci festa. A dir, contents i orgullosos, que ens agraden els llibres i les roses. Perquè estimar aquestes coses ens fa ser una mica millors a tots plegats", ha dit Abel Folk, un dels tres actors que ha participat a l'acte, amb Mario Gas i Blanca Marsillach.

ser mares

No es coneixien però de seguida connecten. Parlen de les maternitats recents, de les nits sense dormir o dels canvis d’humor. I també del càncer de pit que tant la Laura Redondo com la Rocío Almagro han patit amb només 32 anys, però que no els ha impedit fer realitat el seu desig de ser mares. A la Laura, el diagnòstic li va arribar mentre feia plans per ser mare. Encara no havia tingut temps per assumir-ho quan la seva ginecòloga li va parlar de la possibilitat de congelar òvuls per quedar-se embarassada després del càncer. La Laura només va poder fer un cicle d’estimulació perquè l’oncòleg volia començar com més aviat millor la quimioteràpia. Per extreure òvuls primer s’ha de fer un procés d’estimulació ovàrica que requereix temps, i a vegades el càncer no permet esperar. “L’última decisió, però, me la van deixar a mi”, recorda la Laura.

Després del tractament -vuit sessions de quimioteràpia, una operació i radioteràpia- li van recomanar esperar tres anys abans d’intentar un embaràs. El seu era un cas complicat. Tenia una baixa reserva ovàrica. “Em van deixar clar que no em fes il·lusions perquè era molt difícil. Però em vaig quedar embarassada”. La Daniela va néixer fa sis mesos i la Laura encara s’emociona quan ho explica: “Pensava que ja no podria tenir fills. Pensava que no es pot ser mare si tens càncer, i quan em van dir que hi havia la possibilitat de congelar òvuls, vaig veure la llum”. Un dels efectes secundaris dels tractaments de quimioteràpia i radioteràpia és la pèrdua de la funció ovàrica, que posa en risc la capacitat reproductiva de les dones joves. Per això, sempre que es pot, abans del tractament els metges extreuen a les pacients òvuls o teixit ovàric -l’un o l’altre en funció de l’edat i de la urgència del tractament-, que es congelen i es guarden per autotrasplantar-los a la dona quan decideixi ser mare. Si la dona té parella, també es poden congelar embrions.

Els oncòlegs tenen cada cop més en compte la fertilitat futura de la pacient. “Sempre pregunto a les pacients si ha sigut el metge qui els ha parlat de la possibilitat de congelar òvuls o si ha sigut proposta d’elles, i cada cop són més les que diuen que ha sigut el metge”, explica Susana Peón, responsable del programa de preservació de la fertilitat de la Fundació Puigvert - Sant Pau. “Però no tots els professionals ho tenen present. Als metges no els agrada que jo endarrereixi tot el procés i plantegi una estimulació hormonal en un càncer de mama”, diu Peón. El repte és que els professionals derivin les pacients així que tinguin el diagnòstic. Aquest és un dels temes que es tractaran en la II Jornada de Qualitat de Vida i Càncer de Mama que avui se celebra a l’Hospital de Sant Pau.

La demanda per congelar òvuls ha augmentat perquè creix la prevalença del càncer de mama -una de cada 8 dones en tindrà, segons estudis nord-americans- i un 10% són dones menors de 40 anys. “El retard de la maternitat s’ajunta amb la millora dels tractaments, l’augment de la supervivència i el diagnòstic precoç, la qual cosa fa que cada cop ens preocupi més la preservació de la fertilitat”, reflexiona Peón.

L’Hospital de Sant Pau va començar el programa de preservació de la fertilitat el 2009 amb sis pacients. L’any passat van tractar 55 dones, un 70% de les quals amb càncer de mama. A Peón se li il·lumina la cara quan explica que ja han nascut dos nadons i hi ha dos embarassos més en curs i quatre pacients que s’han embarassat espontàniament. És inevitable que s’estableixi un vincle entre metge i pacient. “Quan em vaig quedar embarassada la Susana estava més contenta que jo!”, diu la Laura. “Les veig en un moment difícil. Tenen un càncer però jo els estic oferint la possibilitat de ser mare. Els transmets esperança i un futur: «Sobreviuràs al càncer i després tindràs l’oportunitat de ser mare». I això és molt important perquè vol dir tornar a fer vida normal”, raona Peón. La Laura ja no es planteja més fills. No té més òvuls congelats. “Però jo sempre dic que la fertilitat natural sorprèn”, diu Peón. Després dels tractaments és difícil, però no impossible, quedar-se embarassada espontàniament. Depèn de l’edat, la reserva ovàrica i el tractament que han rebut. “Cada cas és un món. Per això el mai no entra dins del meu vocabulari”.

Quimioteràpia durant l’embaràs

Ho sap la Rocío Almagro, que es va quedar embarassada espontàniament de la seva segona filla, la Clara, després de dos durs tractaments de quimioteràpia i radioteràpia. La Rocío, que ara té 36 anys, tenia tan clar que un dia tindria càncer de mama com que seria mare. El seu és un càncer genètic -n’han tingut la seva mare i altres familiars- i tenia assumit que ella, amb una mutació en el gen BRCA1, tenia un risc elevat. El que no havia previst és que maternitat i càncer arribarien de bracet.

Estava tot just a l’inici de l’embaràs de la seva primera filla, la Lola, quan, enmig de les nàusees i els vòmits, es va notar un bony al pit. La biòpsia ho va confirmar: càncer de pit. “Va ser el primer cop que vaig buscar informació a internet perquè volia saber si el càncer era viable amb el bebè”. I ho era. Als quatre mesos d’embaràs li van extreure el tumor, i als sis mesos de gestació va començar el tractament de quimioteràpia. “A la gent li impactava veure una embarassada amb panxota i sense cabells fent quimioteràpia”, recorda ara la Rocío amb l’alegria que la caracteritza.

La Lola va néixer abans d’hora però sana. I la Rocío no va poder donar el pit perquè havia de reprendre immediatament el tractament. En acabar li van fer una mastectomia completa i una reconstrucció. “Jo vaig fer de pare, no de mare”, indica. El seu marit era qui tenia cura de la Lola. L’oncòleg l’hi havia deixat molt clar: “Tu ajudaràs però no et llevaràs a les nits quan la nena plori perquè el teu cos no t’ho permetrà”. Això era a principis d’estiu del 2014 i el 31 d’agost va organitzar una festa per celebrar la seva recuperació i el naixement de la Lola. Un mes després, però, la Laura tornava a entrar a quiròfan. El càncer s’havia reproduït en el mateix lloc i li van extirpar els dos pits. “Aquí sí que em vaig enfadar molt, perquè vaig calcular que quan pogués fer de mare al 100% la Lola ja tindria un any i mig”. Ho explica amb tanta desimboltura que qualsevol diria que no va ser res, però el seu marit recorda la “impotència” d’aquells mesos. El gener de l’any passat li van donar l’alta i el primer que va fer és preguntar al seu oncòleg quan podria tornar a ser mare. “Com que no hi ha estudis determinants, vam pactar esperar un any i mig”. Però ningú esperava que, després de tanta quimioteràpia, es quedés embarassada. “I m’hi vaig quedar a la primera. Un miracle”, diu. La Clara va néixer fa dos mesos.

La Susana Peón vol llançar un missatge positiu. “La maternitat és possible. Abans, durant i després del càncer. Hi ha opcions”.

televisio i llibres

Groucho Marx deia que la televisió era una bona aliada de la lectura: cada cop que algú engegava l’aparell, ell sortia de l’habitació i agafava un llibre. Aquesta boutade del còmic evidencia l’abisme que hi ha entre el mitjà audiovisual i el món de la literatura. Més enllà dels programes pensats per a públics minoritaris, hi ha hagut diversos intents de convertir el foment de la lectura en un assumpte prou atractiu televisivament per aspirar a arribar al públic massiu, però els resultats han sigut decebedors. I avui dia, la majoria de canals generalistes han desterrat els programes específics de llibres de les seves graelles.

“Sempre ha sigut difícil fer programes de literatura, perquè parlem de lletres amb imatges”, diu Anna Guitart, coordinadora del desaparegut Via llibre i actualment encarregada de l’apartat de llibres del programa contenidor Tria33. Qui se’n va sortir millor va ser el mític Bernard Pivot: durant quinze anys el seu Apostrophes va aconseguir reunir entre un i tres milions d’espectadors francesos per escoltar com entrevistava, durant una hora i mitja, alguna figura rellevant del món literari. Escriptors com Nabokov, Borges, Bukowski o Sontag van ser alguns dels que van acudir al plató del programa. ¿Seria possible un Apostrophes avui en dia? Guitart, que va entrevistar Pivot a l’octubre, ho té clar: “Ell mateix va dir que no: aleshores hi havia molts menys canals, internet encara no existia… I era més fàcil escoltar una conversa durant una estona llarga. Ara això és més difícil i és una llàstima”.

Però al món literari encara hi ronda una certa nostàlgia per un model de programa com el de Pivot. “Cal un presentador seductor, que sigui la imatge i la veu del programa”, comenta Isabel Martí, editora de La Campana. Al seu parer, seria necessària una figura que -com havia sigut Pivot antigament- tingués prou criteri per escollir bé els llibres sobre els quals es parla. “El problema de la televisió és que creu molt en la imatge i li falta més fe en les paraules”, afegeix.

El cert és que les audiències dels programes de literatura han anat disminuint gradualment al llarg dels anys: Bouillon de culture, el substitut d’ Apostrophes presentat també per Pivot, es va mantenir en la mateixa franja i línia que el seu predecessor durant deu anys però, a partir d’aquí, els seus hereus ( Campus, Esprits libres, Café litéraire ) -cap d’ells amb Pivot al capdavant- es van anar succeint: cada cop relleus més ràpids i resultats pitjors.

Minutatge en retrocés

En els últims deu anys, la televisió pública catalana també ha anat disminuint, a poc a poc, l’espai que tenien els programes dedicats exclusivament a la literatura, que sempre s’han emès pel canal 33 (i en ocasions s’han recuperat a TV3 en diferit i fora del prime time ). Dels 60 minuts que durava L’hora del lector, presentat per Emili Manzano el 2011, es va passar als 25 minuts del Via llibre. Quan aquest va desaparèixer el 2015 juntament amb Ànima i Cinema33, va donar pas al Tria33, que acull la secció setmanal de llibres, presentada igualment per Guitart, però que actualment dura només 10 minuts.

Pocs canals més ofereixen programes de literatura: la cadena privada 8TV no té cap espai dedicat exclusivament a la divulgació literària, i La 2 emet els dimarts Página 2, presentada per Óscar López des del 2007, que tot i que ha aguantat deu anys a la graella avui té una audiència a Catalunya sota mínims: aquesta temporada està aconseguint només el 0,6% de share. “Cal decidir si es vol fer un programa de qualitat o de grans audiències -diu Martí-; tenir-ho tot és impossible”. No obstant això, Isabel Sucunza, periodista i una de les dues propietàries de la Llibreria Calders, creu que un programa periòdic i exclusiu de literatura podria ser ben rebut pel públic: “Sempre que fem actes la llibreria s’omple, la gent intervé… hi ha un públic, però se’ls ha de donar alguna cosa bona”.

Les cadenes generalistes s’escuden fent notar que, si bé els programes exclusius de literatura han desaparegut, els llibres també tenen presència fora d’aquests espais, en programes de caire més generalista com ara els telenotícies o els magazins. Per exemple, des de fa uns dos anys, el Telenotícies migdia dedica -cada dos dilluns- un espai de tres minuts a repassar les novetats literàries. Tant Martí com Sucunza coincideixen que formar part dels informatius implica automàticament popularitzar un títol i, en conseqüència, vendre’n més exemplars. “Molta gent ve i demana el llibre de què han parlat al telenotícies”, concedeix Sucunza.

De fet, Martí comenta que si hagués de triar per força entre un programa especialitzat o dos minuts al TN, escolliria aquesta última opció: “Els telenotícies són el resum del més important que ha passat aquell dia: si hi parlen dos minuts d’un títol concret, significa que aquest llibre és important, i per tant també la cultura”. Així mateix, fa notar que es poden utilitzar espais alternatius per aprofundir en la literatura, com programes de ràdio, revistes especialitzades o fins i tot clubs de lectura, però “a les notícies no hi ha alternativa: hi surts o no hi surts”.

Els telenotícies o programes com Els matins a TV3 o el 3/24 a partir de les 11 de la nit, també contenen ocasionalment alguna entrevista amb autors de novetats literàries. I aquest abril, el Super3 ha començat un espai anomenat Superbiblioteca, en què s’anima els nens perquè gravin vídeos d’un minut recomanant llibres que els hagin agradat. Són diferents formats, però o són esporàdics o allunyats del prime time o apareixen en canals secundaris.

Tot i que Martí creu que el temps que la televisió dedica als llibres actualment és insuficient, reconeix el seu mèrit en la normalització de la literatura en català. “Fa 15 anys, quan va sortir Soldados de Salamina, ningú l’havia traduït al català. I ara, la versió en català i en castellà surten a la vegada”. L’editora ho atribueix al fet que mitjans com TV3, Catalunya Ràdio o RAC1 han donat visibilitat als autors. “El català s’ha mantingut perquè arriben a les grans audiències”.

“L’ideal seria que fos normal que hi sortissin llibres, de la mateixa manera que és normal que hi aparegui l’esport”, comenta Sucunza, que afegeix, a més, que el model cultural hauria de ser més equilibrat en tots els àmbits: “Està bé que es parli de bestsellers o superproduccions cinematogràfiques, però també de llibres o pel·lícules de qualitat”.

La necessitat del foment

La qualitat és, doncs, un aspecte fonamental, però la quantitat segueix sent un factor decisiu a l’hora de produir i emetre programes: concretament, la quantitat de llibres que llegeix el públic. La Generalitat publicava al final del 2015 un estudi que deia que un català llegeix una mitjana de 10’6 llibres a l’any. Tot i que la tendència és creixent, aquest número segueix sent insuficient per a la gent del sector literari com Martí: “Som el país que publica més d’Europa i el que llegeix menys”, explica. “No es poden demanar impossibles. Ens hem d’adaptar a les possibilitats i adreçar-nos al públic lector general”.

Precisament això és el que mira fer Guitart en els Tria33 dels dimecres, que estan dedicats als llibres: “Fem televisió pública, i per això intentem arribar a tothom. Volem acostar la literatura a la gent, que no hi hagi un abisme entremig”, i tot i que reconeix que no hi ha un model ideal de programa (“si hi fos ja l’estaria fent servir”, diu, fent broma), creu que l’èxit sempre depèn de factors com la persona que el presenta, i l’espai i el temps que té. Això sí, rebutja que es polaritzi aquesta qüestió en un enfrontament per l’espai televisiu entre la cultura i un altra matèria, com ara els esports: “Aquestes dicotomies de futbol o llibres no ajuden. A mi tant m’agrada llegir un llibre com seguir un partit del Barça”.

l'esglesia ara

Expliquen que quan Francesc d’Assís tenia poc més de vint anys va sentir una veu que li va dir: “Francesc, ves i repara la meva església que, com veus, s’està ensorrant”. Crida imperant que canvia vides. Al llarg de la història del cristianisme són molts els que han sentit aquest missatge, sigui de forma directa o a través de diverses ressonàncies i ecos. Una crida que dins de l’Església catòlica es manté insistent, en especial des de la dècada del 1970. Són milers les persones que, empeses pels desitjos de reparació, emprenen vies complexes i no sempre acceptades. Veus que no busquen la provocació, sinó l’acceptació i inclusió. Conscients que tot treball de renovació i reforma de les parts més malmeses s’ha de començar per la base, els moviments han anat proliferant en aquests anys, i actualment són molts els fronts oberts. ¿El papa Francesc és l’esperança per assolir tots aquests canvis estructurals en una Església que per a molts s’ensorra, víctima de l’enquistament i el clericalisme i minada per casos constants d’escàndol públic i moral -des de la corrupció financera a la pederàstia-? “Semblaria que aquest Papa pot aportar a l’Església catòlica l’impuls necessari per a una renovació a l’altura dels temps actuals, però això no succeirà”, afirma convençuda la coneguda metge, teòloga i monja benedictina Teresa Forcades. I afegeix: “Els canvis profunds no venen mai des de dalt. Francesc és una peça clau per prestar atenció a aquests moviments i obrir de nou les finestres vaticanes. L’obertura de finestres li correspon a ell; la força renovadora que hi pot entrar correspon a la base eclesial, molt particularment als que més pateixen”.

El recurs a la consciència

Per conèixer amb més exactitud la feina ingent dels moviments eclesials de base que treballen per aconseguir que l’Església catòlica accepti els canvis, Forcades publica aquests dies un llibre centrat en moltes d’aquestes iniciatives: Els reptes del papa Francesc (Viena, 2017). Però abans d’endinsar-se a radiografiar les nombroses demandes i activitats que fan catòlics d’arreu del món perquè l’Església no acabi d’ensorrar-se, l’autora defineix el seu posicionament fonamental, una base nítida per entendre que els canvis no només són possibles, sinó imprescindibles: “L’Església catòlica romana no és una institució, sinó un sagrament, una festa, un signe escatològic, un espai de gratuïtat, un miracle d’amor -escriu Forcades-. Jesús no va instituir l’Església. Jesús va fer possible l’espai existencial comunitari que l’Església reconeix i celebra com a casa pròpia de tots els homes i les dones”. I les normes? Les lleis? I el dret canònic? “Són molt importants, però estan en un altre nivell”, respon. I puntualitza: “Precisament perquè el miracle del ser de l’Església és un miracle d’amor, no es pot portar a terme sense la participació activa dels seus membres; de tots els seus membres, sense cap excepció. Precisament perquè és un miracle d’amor, l’Església està cridada a ser una democràcia (una veritable democràcia, no una democràcia formal que es fonamenta en l’exclusió dels més vulnerables com les pseudodemocràcies capitalistes)”.

Malgrat aquesta vocació democràtica de l’Església, Forcades és conscient que la història ha anat, malauradament, per un camí ben diferent: “En comptes d’una comunitat de germanes i germans, la institució eclesial es converteix en un sistema opressiu que justifica el domini pràctic dels uns sobre els altres. Quan els que dominen ho fan en virtut d’un suposat poder sagrat, la patologia resultant s’anomena sacerdotalisme o, en el cas de l’Església catòlica, clericalisme”, exclama la teòloga. Frases dures, batzacs inevitables quan s’emprenen reformes estructurals importants, que busquen sacsejar consciències i, també, esclarir algunes tergiversacions que segons Forcades, segons milions de catòlics, l’Església ha d’assumir i rectificar si no vol veure com els fidels s’allunyen encara més dels dictàmens oficials. “Aquest clericalisme masclista i celibatari és responsable de l’escissió creixent entre magisteri oficial i praxi dels fidels en matèria de moral sexual -afirma Forcades-. El clericalisme com a pecat estructural no és gens fàcil de superar. Individus i comunitats haurem d’anar aprenent a exercir cada vegada més, des de la caritat i amb una autèntica i confiada voluntat d’unitat, una llibertat d’esperit creixent i el recurs a la mateixa consciència”.

Moviments plurals

El llibre repassa les opinions i l’activisme de moviments internacionals que precisament enfoquen les seves demandes en l’àmbit sexual i de gènere, com Catòliques pel Dret a Decidir, Som Església, la Pfarrer-Initiative (iniciativa dels rectors), el moviment de catòliques ordenades com a sacerdots i com a bisbes, el moviment de capellans casats, Divorciats dins l’Església i el moviment de cristians LGTB. Totes són iniciatives que, amb el temps, van aconseguint ressò, suport i alguns canvis, malgrat que certs aspectes principals semblin inamovibles. Per això Forcades, com moltes altres persones integrants d’aquests moviments, nodreixen les seves reivindicacions amb arguments teològics que en lloc d’allunyar-los de l’esperit eclesial el que fan és justament el contrari: enriquir-lo i revifar-lo. La monja benedictina no deixa lloc a dubte: “És teològicament consistent des d’un punt de vista cristià que les dones puguin ser ordenades sacerdots i que les parelles homosexuals o transsexuals puguin casar-se per l’Església”. Aquesta consistència la recull de l’evangeli, entès aquest com a eina inclusiva i no com a arma d’atac. I, conseqüent, conclou: “La nostra plenitud humana no està subjecta a les categories de gènere ni a cap altra categoria, sinó que es realitza solament quan la persona està disposada a reconèixer la pròpia originalitat, que és irreductible i única i que es desplega sempre en comunió”, diu Forcades mentre, mirant enlaire, no al cel, sinó a les altes esferes eclesials, diu: “¿Sabeu interpretar l’aspecte del cel i de la terra i no sabeu interpretar el temps en què viviu?” (Lc 12,56).

Anem venint

Hi ha coses que, tot i que les conec, em meravellen. No soc, ni de bon tros, una persona que només veu les gràcies a fora i diu fàstics del que té a casa, però fa uns anys que volto per Europa i només creuar la primera frontera en direcció a França es respira un aire diferent. La gran majoria de pobles i ciutats estan correctament equipats per acollir autocaravanes i el turisme actiu, amb lavabos públics ben cuidats, nets i oberts tot el dia. El seu concepte de l’esport en família està força més evolucionat. Esports com el senderisme, la bicicleta o fins i tot altres de més tècnics com l’escalada estan concebuts com una activitat col·lectiva familiar i els equipaments estan pensats per a tots, dels més petits als més grans.

Si seguim autopista amunt, en direcció nord-est, creuem Suïssa, Àustria i Alemanya. Aquests tres països tenen un denominador comú que m’enamora: els carrils bici entre pobles i a dins de les ciutats.

El retrobament amb aquests carrils bici, tot i que n’he estat usuària, sempre em sorprèn. No fa gaire vaig ser a Baviera, entre Munic i Àustria, i no me’n vaig saber estar. Durant l’estona lliure de la tarda em vaig posar les vambes, vaig demanar al recepcionista de l’hotel en quina direcció havia de marxar per anar al poble veí i m’hi vaig posar. Són carrils bici d’un metre i mig d’amplada que dibuixen un paisatge singular perquè els trobes gairebé sempre paral·lels a la carretera general. Separen la verdor dels camps i les muntanyes del gris asfàltic. A cada bifurcació trobes cartells que indiquen els quilòmetres i les direccions de cada cruïlla. Senzillament m’agrada anar-hi a córrer i observar les persones amb qui em vaig creuant: joves carregats amb les motxilles de l’escola o la bossa d’extraescolars, executius amb vestit i corbata, el maletí i la carmanyola, senyors i senyores grans que pedalen sense pressa, pares i mares que arrosseguen bicicletes amb aquella barra posterior enganxada a la bicicleta dels infants.

És una qüestió cultural en la qual, de mica en mica, anem entrant, però costa. El meu poble és a tres quilòmetres de la ciutat més propera i fa anys que demanem un carril bici, que tindria un aspecte molt semblant als centreeuropeus que descric. Hem fet un pas de gegant i el nou Ajuntament l’ha aprovat. El 2019 diuen que l’estrenarem i ja imagino els padrins pedalant amb la cistella carregada tornant del mercat, els joves fent curses innocents en sortir de l’escola, pares i mares amb el petit de la casa a la cadireta, observant embadalit com passa fugaç el seu entorn. Jo, per si de cas, aniré inflant les rodes.

mestre de guanyar

Dani Alves és un d’aquells futbolistes expansius que tot ho condicionen. No en tenia mai prou pujant la banda, l’havia de destrossar. Acceptava pagar el peatge de fer alguna falta per excés d’energia a canvi de les moltes accions en què la seva determinació defensiva ajudava en la pressió sobre la pèrdua. Pep Guardiola ho va detectar de seguida, el va captar de Sevilla -on s’havia fet un nom després d’abandonar el futbol brasiler quan era un desconegut- i va fer-lo peça indispensable per al seu manual de joc. Pel seu coratge ofensiu però, sobretot, per la seva agressivitat sense pilota. Perquè el seu és un d’aquells ímpetus que contagien, que arrosseguen qui va per darrere.

Ara és la Juve, màquina competitiva per excel·lència, qui treu suc d’aquesta inèrcia guanyadora del brasiler, amb l’habilitat que fer-ho no ha arrasat amb l’ordre i la rigidesa del pla base de Massimiliano Allegri. Al tècnic italià, de fet, li va fins i tot bé la dosi de caos que té l’Alves desbocat, i és des d’on s’està fent fort a la Champions, el gran somni dels torinesos. “Ara vull disfrutar del Juventus, amb qui hem d’intentar guanyar a Europa”, afirmava el brasiler després de deixar el Barça. Ho deia sense censures, convençut, lluny del to baix amb què a Itàlia calculen les opcions de la Vecchia Signora per no cridar a la malastrugança.

Però costa d’imaginar que les coses puguin anar malament mentre la balança es mantingui equilibrada al voltant d’Alves, perquè, quan això passa, l’efecte contagi s’expandeix i és imparable. Va empènyer a l’èxit el Sevilla, i al Barça va fer-lo avançar fins als límits esportius que mai s’havia plantejat prou seriosament, amb aquella manera seva d’imposar des del somriure. Si torna a repetir una actuació com la de Torí, aturant en sec Neymar -que només va fer bé 2 dels 10 regats que va intentar a la banda esquerra-, el Camp Nou no podrà fer gaire més que lamentar que ara siguibianconeri i no blaugrana. Especialment si per la banda dreta es torna a tenir la sensació que a Messi li falta un soci de garanties, per molt d’esforç que hi posin Rakitic i Sergi Roberto. Al de Reus és a qui li ha tocat recollir el desafiament de suplir Alves, i cada jornada que passa sembla més evident que se l’esgota en l’intent de ser l’especialista que no és i se’l perd on més falta fa que hi hagi un especialista.

Seguir aprenent

A cop de correccions dels centrals, Alves està reaprenent l’ofici de lateralper sumar arguments a la seva resistència defensiva, per no ser només un futbolista que viu de l’anticipació i de la intensitat en l’un contra un. De fet, la Juve està sent un exercici de paciència per a la instantaneïtat del joc d’Alves, sense que aquest toc de prudència resti res dels atributs enèrgics de l’estil del brasiler. Contra el Barça a l’anada va fer 16 accions defensives de mèrit, entre les quals sis recuperacions o entrades en camp rival -l’exemple d’intervencions que més se li coneix- i un grapat de pilotes rebutjades a la frontal de l’àrea -potser la novetat-. És a dir, que el pas per Itàlia està sent un altre dels efectes win-win que està tenint aquesta nova societat futbolística.

Per a l’afició del Barça no serà fàcil veure Alves anant-hi i tornant-hi a anar, acompanyant Cuadrado en atac, sumant-se a les ajudes defensives de Khedira, Pjanic o Marchisio per dins, saltant cada cop que Neymar demani la pilota al peu o interrompent cada intent de conducció d’Iniesta. Si la Juve domina, ell volarà. Si el Barça arracona els italians, ell competirà. Com el Camp Nou li ha vist fer sempre. El brasiler ja va tenir el detall de disculpar-se amb l’afició blaugrana a Torí i és d’esperar que torni a rendir-se als peus de l’afició dimecres al Camp Nou. Però ho farà quan acabi el partit. Perquè mentre la pilota estigui en joc no hi haurà espai per a res més que no sigui assaltar les semifinals de la Champions. És el seu hàbitat natural.

La Juve confia “acabar la feina”

El Juventus va animar els seus jugadors de cara al partit de demà amb un vídeo penjat a les xarxes socials. “Ens esperen 100.000 persones, els heu de mirar als ulls i acabar la feina. És el moment de repetir”, deia el vídeo. Després del 3-0 al partit d’anada i de deixar la lliga mig enllestida dissabte amb un triomf a Pescara (0-2), la Juve viatjarà demà cap a Barcelona amb Paulo Dybala a la convocatòria. L’argentí, que dissabte va rebre un fort cop, està recuperat i diumenge va participar en una visita a nens hospitalitzats caminant amb normalitat.

arquitecte d'alessandro

Buscar fotografies antigues i passar-se hores, i fins i tot dies, examinant-ne cada detall per esbrinar on o quan van ser fetes. Recuperar àlbums familiars que en algun moment van sortir de les golfes per acabar en un mercat de segona mà o en una subhasta. I, a partir d’aquí, anar reconstruint una ciutat que ja només existeix en els records. Això és el que va fer l’arquitecte sard Giacomo Alessandro (Porto Torres, 1976 - Barcelona, 2016) des que va arribar a Barcelona el 2011 per estudiar un màster sobre l’habitatge del segleXXI a la Universitat Politècnica de Catalunya fins poques hores abans de morir d’una leucèmia el 13 de març del 2016.

Alessandro era infatigable. D e manera altruista, va anar penjant totes les fotografies que descobria i documentava en una pàgina de Facebook, Barcelona desapareguda, que actualment acumula 76.000 seguidors. Els que van compartir amb Alessandro l’obsessió per investigar el passat de la ciutat acaben de publicar un llibre que recull bona part de la immensa feina que va fer: Barcelona desapareguda de Giacomo Alessandro (Ajuntament de Barcelona). “La nostra relació va començar amb un correu electrònic, li vaig rectificar una dada d’una foto, i a partir d’aquí, intercanviàvem cinc o sis correus cada dia”, explica Jorge Álvarez, un dels autors del llibre i que aporta bona part de la seva col·lecció particular de fotografies. “Vam estar comentant els títols dels diferents capítols a l’hospital, pràcticament fins a l’últim dia”, assegura Álvarez. Entre ells dos van seleccionar moltes de les imatges que apareixen al llibre. A Alessandro el fascinava l’arquitectura i l’urbanisme i es va enamorar de Barcelona. L’apassionava Gaudí. De fet, va llogar un pis des d’on podia contemplar la Sagrada Família, que va fotografiar centenars de vegades.

• 

La Rambla de les Flors el 1954

L’arquitecte sard ja havia posat a l’abast de tothom el patrimoni fotogràfic, mapes i documents d’arxius públics i particulars a la seva terra natal, amb la pàgina Porto Torres sparita. “El seguien milers de persones però ell sempre tenia temps per respondre a tots i cadascun dels missatges, era molt treballador i molt transparent, gens narcisista, mai li feia mandra anar a visitar un arxiu o un museu per parlar amb el director i aconseguir més fotografies, perquè li feia molta il·lusió oferir una imatge inèdita cada dia”, diu Álvarez.

“Creava expectació, molts estàvem pendents de veure què treia l’endemà -detalla un dels autors del llibre, Víctor Oliva-. Ell va ser el primer, després s’han creat moltes altres pàgines i blogs que donen a conèixer el patrimoni fotogràfic i la història de la ciutat”. La cuina del llibre ha sigut lenta perquè els que hi han col·laborat sempre trobaven noves fotografies que volien afegir. “La primera prova la vam fer en tres mesos però el Jorge sempre estava buscant material nou i hem anat sumant noves fotos”, explica Oliva. Entre els barcelofílicsque han col·laborat en aquest llibre hi ha Enric Comas, coordinador de Barcelona oblidada ; Miquel Barcelonauta, autor de Barcelofília ; Francisco Arauz; Enric H. March, autor de La reconstrucció de Barcelona i altres mons, i Salvador Claret. Els textos són de Josep M. Cadena i Oriol Oliva.

“ Rere Barcelona desapareguda hi ha investigadors, autèntics Sherlock Holmes de la fotografia antiga -destaca Oliva-. Persones que compten els nusos d’una palmera per saber l’any de la fotografia, investiguen quin any es dissenyaven els barrets que hi surten, quan es fabricaven determinats vehicles o recorren els carrers de la ciutat buscant qualsevol detall que permeti identificar una fotografia”.

• 

Un anunci cap al 1910, al passeig de Gràcia / Jorge Álvarez

La ciutat enderrocada

El desaparegut barri de Pequín i el Gran Hotel Internacional

El llibre està esquitxat de petits detalls sobre la història de la ciutat. Els quatre joves que apareixen fotografiats l’any 1920 al monument a Colom duen escudelles i mantes que segurament havien recollit a les portes del quarter de Drassanes on es repartien les sobres del ranxo militar. Hi ha imatges entranyables, com dos nens que ja treballen, però que aprofiten l’hora del pati per jugar amb altres infants al passatge Permanyer el 1920. I hi ha també la Barcelona que ja només existeix a les fotografies: un xinès amb tota la seva família al barri de barraques de Pequín, que s’estenia al llarg de Sant Martí -actualment hi ha el Fòrum-, captat el 1910 per Franz Walcker (pseudònim de Josep Pons), les curses hípiques al Parc de la Ciutadella del 1905, la Casa Gibert, la Torre del Llamp, la Casa Goytisolo, el Gran Hotel Internacional de Domènech i Montaner, construït per allotjar-hi els visitants de l’Exposició Universal de 1888 i enderrocat quan es va acabar, el Gran Hotel de les Quatre Nacions, el convent de Sant Francesc...

• 

El barri de barraques de Pequín el 1910

Un accident al Cinc d’Oros

Rere la pista de Josep Clot Cots durant la nevada del 1914

El gener del 1914 la neu va cobrir la ciutat de Barcelona. El llibre reprodueix un text de L’Esquella de la Torratxa del 23 de gener del 1914 en què s’explica l’eufòria dels barcelonins quan van descobrir que els carrers eren tots blancs: “Al voltant de l’estàtua de Prim, una tribu de lapons atacava els automòbils. Juntament amb els batalladors, uns quants pacífics feien rodar una enorme bola de la mateixa manera que els escarabats feien rodar la seva”. Álvarez va descobrir una fotografia d’aquella nevada captada al Cinc d’Oros: “Darrere la imatge hi havia el nom J. Clot Cots, vaig començar a investigar i a internet, en una pàgina de nissagues familiars, hi vaig trobar un àlbum de la família. Hi havia fotografies que reproduïen l’accident pas a pas: en una imatge hi havia una creu blanca just al lloc de l’accident, en una altra hi apareixia Josep Clot Cots amb crosses... era com un comunicat d’accident”.

Tanquen els Camps Elisis

El primer parc d’atraccions va desaparèixer amb l’Eixample

Al llibre hi apareix una de les úniques imatges que s’han trobat dels jardins recreatius Camps Elisis. Dissenyats per Josep Oriol Mestres, es van obrir el 1853 al passeig de Gràcia. Els barcelonins estaven fascinats perquè mai havien vist unes instal·lacions com aquelles: hi havia una muntanya russa, sala de balls i concerts que més tard es van convertir en un teatre, un llac, un cafè, una vaqueria, zones enjardinades amb glorietes... El projecte de l’Eixample ideat per Cerdà, però, va fer desaparèixer els jardins. El 1873 totes les instal·lacions havien tancat excepte el teatre, que va seguir programant durant tres anys més.

• 

Camps Elisis el 1860

Franco tira a terra el Colón

L’hotel era un mal record per als guanyadors de la Guerra Civil

El somriure de Marina Ginestà, amb un fusell a l’espatlla i vestida de miliciana, mirant la càmera des de la terrassa de l’Hotel Colón, es va convertir en una de les icones més emblemàtiques de la Guerra Civil. Una altra imatge inoblidable de l’Hotel Colón és una en què a la façana hi apareixen pancartes i proclames comunistes. Tot plegat provocava massa mals records als vencedors de la Guerra Civil. El llibre recull el moment, entre el 1941 i el 1942, en què els franquistes van decidir enderrocar-lo per substituir-lo per un edifici neoclàssic, la seu del Banco Español de Crédito. La terrassa des d’on somreia una esperançada Ginestà apareix plena de runa.