Hi ha una idea senzilla i simplificadora: Trump s’oposa a la globalització; la globalització ha estat el principi que ha permès el creixement del món en les darreres dècades; per tant, la política econòmica de Trump serà un fracàs. Les simplificacions són perilloses, poden conduir a l’error per haver oblidat paràmetres bàsics del problema que s’analitza. Simplificar és complex. S’ha de saber què és important i què no.
Pot passar que les simplificacions resultin certes a llarg termini però falses a curt, i si el curt corregeix a la inversa el llarg en retardarà, inevitablement, la realització i, per tant, la verificació.
L’economia dels EUA com a conseqüència de la crisi, i per evitar que es repeteixi, està avui intensament regulada, probablement fins a un punt que dificulta el creixement.
L’impost de societats als EUA és alt, del 35%, mentre que és del 20% al Regne Unit, del 25% a Espanya, del 16% a Alemanya, del 15% al Canadà i del 13% a Irlanda. S’ha de dir que la xifra a Espanya és enganyosa perquè les desgravacions fan que les empreses de l’Íbex paguin un 17%.
D’altra banda, els beneficis generats per empreses americanes fora dels EUA tributen el 35% quan aquests són repatriats. Això fa que més de 2,5 bilions de dòlars no es repatriïn per evitar pagar aquest impost, o que Apple s’endeuti als EUA disposant de 200.000 milions de dòlars de liquiditat a fora.
La balança comercial dels EUA i la Xina està desequilibrada. Els EUA han importat 482.000 milions de dòlars de la Xina i hi han exportat per valor de 116.000 milions, un dèficit de 366.000 milions. És cert que les restriccions administratives, comercials i operatives per a la importació a la Xina de productes americans són més altes que per a la importació de productes xinesos als EUA...
Ford ha anunciat que el previsible canvi de legislació fiscal als EUA i l’aparició del risc d’aranzels per a productes provinents de Mèxic l’han portat a traslladar una inversió industrial de 1.600 milions de dòlars de Mèxic a Michigan.
La producció d’energia de combustibles fòssils ha estat continguda sota l’administració Obama pel compromís amb el medi ambient i l’Acord de París... Les dificultats administratives per construir centrals de liqüefacció que permetrien exportar gas d’esquist han estat grans. Això ha retardat la producció de gas i ha estat un fre per a l’expansió d’aquest sector. El mateix es pot dir respecte dels grans oleoductes que haurien de connectar el sud del país, eminentment consumidor d’hidrocarburs, i el nord, productor.
És previsible que el pressupost de Defensa creixi un 10% en detriment del de Sanitat, si efectivament el programa de sanitat pública promogut i aprovat sota l’administració Obama es veu cancel·lat o significativament reduït. Invertir en Defensa significa fer créixer les inversions en productes industrials. Reduir la despesa pública sanitària serà un estalvi per al pressupost públic -bàsicament sous i salaris-, més enllà del que això pugui significar socialment...
El president Trump reduirà probablement l’impost de societats del 35% al 15%; reduirà l’impost de repatriació de dividends del 35% al 10%; obligarà la Xina a reduir les barreres a l’exportació americana, amb la qual cosa equilibrarà la balança comercial; incentivarà, via aranzels i ajuts, les inversions fetes als EUA en lloc de països amb baix cost de mà d’obra, i incrementarà la inversió en Defensa. Impulsarà la indústria de combustibles fòssils i possiblement emprendrà un pla d’obra pública ambiciós per millorar les infraestructures, que estan certament infrainvertides, cosa que va voler fer el president Obama i no va poder per la ferma oposició d’un Congrés controlat pels republicans, en raó de la contenció de la despesa pública, que ara perd virulència a la vista de la seva naturalesa, la inversió industrial i la no despesa corrent.
Si això, com és previsible, passa, l’economia americana creixerà a curt termini malgrat que a llarg termini la tendència no es mantingui. Serà un reforç de la política del president. El creixement taparà molts altres problemes... i la població més feble per ingressos, alguns dels quals l’han votat, patirà. Sempre ha estat així en els règims autoritaris, perquè la temptació de fer i fer veure el resultat sense considerar el llarg termini és una temptació difícil de vèncer.
John Paulson, conseller de Trump a la campanya electoral, ho ha explicat amb una claredat que espanta per l’esquematisme dels conceptes... És una altra -i oposada- simplificació respecte de la política econòmica del president contra la globalització abans referenciada. S’haurà de patir primer per corregir-ho més tard.
TAMBÉ ET POT INTERESSAR“Tothom cap enrere”, cridava Peret en la cerimònia de cloenda del Jocs Olímpics de Barcelona. Es tractava de buscar un lloc segur davant l’allau d’atletes eufòrics que envaïen l’escenari on Peret i Los Manolos estaven revifant la rumba amb milions de teleespectadors com a testimonis. “Atletes, baixin de l’escenari!”, suggeria Constantino Romero. Aquella instrucció, que va servir per titular un disc dels Manel, ara reviu en el títol de l’àlbum de retorn de Los Manolos: Manolos, suban al escenario (Discmedi, 2017). El disc inclou una estrena (una versió de l’ I will survive titulada Seré feliz) i nous enregistraments del repertori clàssic del grup fets en els últims anys, aquesta vegada amb col·laboradors com Peret, La Troba Kung-Fú, Sabor de Gràcia, Victoria Abril, Omar Sosa, Manel Fuentes o Queco Novell.
“Jo vaig ser l’últim a marxar cap enrere -recorda el guitarrista Xavi Calero-. Tenia davant unes noies altíssimes de la delegació nord-americana i el nedador López Zubero amb una ampolla de whisky a la mà. Vaig pensar que tot se n’anava a la merda i llavors vaig mirar enrere i vaig veure que tots els músics estaven darrere”. Avui Los Manolos ho expliquen fent broma, però no obliden que l’escenari va estar a punt de cedir. Aquella actuació i la cançó Amigos para siempre van catapultar aquella colla d’amics a un èxit que ells no havien previst. “Ho fas en una pel·lícula i la gent no s’ho creu”, diu Ramón Grau. “Quan vam començar, ja estàvem arribant a la trentena i cadascú tenia la seva feina. Érem deu paios que ens ajuntàvem sense cap intenció de triomfar”, explica Josep Gómez. La clau era “desinhibir-se i gaudir”. “Al principi vam fer una gira per bars d’Hostafrancs com el Communiqué, i hi arribàvem amb els cotxes, ja vestits”, diu Grau. Sí, amb aquells pantalons de campana i aquelles jaquetes fetes en una sastreria del Raval sense estalviar tela. “I regalàvem flors i puros a la gent que passava pel carrer -afegeix Rogeli Herrero-. És que gairebé ens feia més gràcia l’aspecte teatral que tocar”.
Però també tocaven; concretament, rumba catalana, en una època en què Barcelona havia deixat de ser rumbera, o si més no ja no tenia el mateix ressò que als anys 70. “Nosaltres vam treure la rumba de la tomba”, diu Grau. “Perquè el Peret estava al culto i el Gato estava treballant al desert i, malauradament la seva proposta no era majoritària”, completa Herrero. En aquella Barcelona de “la modernor, l’Otto Zutz i el disseny fred”, de sobte van sortir “deu tios calents” fent rumba. “Som de barri i la música popular d’aquí és la rumba, però aleshores els moderns ens van agafar com a bandera de la modernitat”, diu Herrero ben conscient de la paradoxa de tot plegat.
La Barcelona rumbera
Tot i que el primer disc de Los Manolos, Pasión condal, es va publicar el 1991, va ser l’impuls olímpic i el retorn de Peret el que va revifar la rumba. “Pasqual Maragall i el seu equip van apostar per la Barcelona rumbera. Podien haver apostat pel rock en català, però van triar la rumba perquè és l’arrel, la música popular d’aquí, el so de Barcelona. Això va certificar que no estàvem equivocats”, recorda Calero.
Los Manolos, “una història d’atomitzacions i intermitències”, tornen després de retrobar bones sensacions a La Marató de TV3 del 2016. No hi són els deu que van començar, perquè Carles Lordán va morir fa sis anys i perquè Rafa Soriano viu a Múrcia. “Però el Rafa potser s’anima quan toquem al Viña Rock de Villarrobledo el 30 d’abril”, diu Grau. I Barcelona, què? Pel Grec o per la Mercè? “Alguna cosa passarà a Barcelona”, avancen.
El disc nou de Los Manolos és conseqüent amb la història d'un grup de “rumba blanca”, com deia el Gato Pérez. “Som fills de Peret, del Pescaílla, del Gato Pérez, dels Beatles i de Jobim”, recorda Herrero. “Bevem de tres fonts d'inspiració: el repertori clàssic de la rumba, els grans hits que nosaltres transformem i les creacions pròpies. I en el disc hi ha un equilibri d'aquestes tres fonts”, explica Gómez. Això és evident en la selecció dels temes, que inclou joies del magisteri rumbero com El muerto vivo, La noche del hawaiano, El ventilador i Gitanitos y morenos; adaptacions d'èxits anglosaxons com All my loving i Strangers in the night, i composicions pròpies com Esa rumba va i Manolo.
D'acord amb allò que deia el Gato Pérez sobre qui era la germana de la rumba, en el disc també hi té cabuda l'havanera El meu avi a la manera dels Manolos. En aquesta adaptació hi col·laboren Gertrudis, La Troba Kung-Fú i Sabor de Gràcia, tres formacions que han mantingut la tradició rumbera seguint camins diferents però complementaris.
De fet, els artistes convidats a Monolos, suban al escenario ajuden a dibuixar un mapa prou ampli de la rumba, malgrat que no hi siguin formacions actuals com La Màlaga o Arrels de Gràcia. No hi falta Peret, que va cantar La noche del hawaiano amb Los Manolos. “Era el rei, i va ser un luxe poder comptar amb ell. Ho va fer perquè volia, perquè qui el coneixia sap que si alguna cosa no li quadrava no la feia”, diu Herrero. També hi són grups com Ojos de Brujo, que van participar d'aquella Barcelona mestissa on la rumba va tenir un protagonisme especial. Fins i tot té sentit la col·laboració de l'actriu Victoria Abril a Gitanitos y morenos, perquè il·lustra alhora un episodi de la història de Los Manolos i la facilitat de la rumba per ser cridada a tota mena de celebracions. “La vam conèixer quan Pedro Almodóvar ens va convidar a la presentació de la pel·lícula Tacones lejanos a París, l'any 92”, recorda Herrero.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada