investidura

Roger Torrent ha fet bona la brillant frase del novel·lista de la Generació Perduda Francis Scott Fitzgerald. A Crack-up, una col·lecció d’assajos, l’escriptor apunta: “La prova d’una intel·ligència de primera classe és la capacitat de mantenir dues idees oposades al cervell i alhora retenir la capacitat de funcionar”.

Ahir en la seva compareixença, Torrent -pressionat pel TC i amenaçat pel PP- fa exactament això: critica el govern de Rajoy i la resolució del TC i, alhora, obeeix el requeriment de no celebrar la investidura a distància sense presència del candidat Puigdemont ajornant la sessió d’investidura.

És a dir, ni Torrent ni la mesa del Parlament desobeeixen. Per tant, el govern espanyol ja no pot instar, a través de la fiscalia, una querella criminal per un delicte de desobediència. Torrent va dir diverses vegades que el seu objectiu és una “investidura real i efectiva”. Que no és una fórmula seva ho va confirmar Sergi Sabrià, portaveu d’ERC, quan va afirmar: “Treballem per una investidura real i efectiva, no per una investidura simbòlica”.

Aquestes afirmacions segueixen l’estela del que va dir dilluns Joan Tardà, en el sentit que “si cal se sacrifica Puigdemont”. Els que tracten Tardà saben que ho està passant malament per la situació, però que en cap cas va per lliure.

Aquesta apel·lació a una investidura “real i efectiva” no és retòrica. Fins ahir, l’aplicació del 155 es podia carregar en exclusiva al compte de Rajoy. Però el 155 caduca amb una “investidura real i efectiva”, és a dir, amb un president i amb el nou Govern. ERC està dient: ara la prolongació del 155 depèn de nosaltres.

La decisió d’evitar que una sessió “simbòlica” d’investidura de Puigdemont sigui la causa d’un nou enfrontament polític i penal amb l’executiu espanyol i el TC, i d’estalviar possibles conseqüències, al Tribunal Suprem, per a exconsellers en llibertat provisional i per a dirigents independentistes en presó incondicional, ha sigut mal rebuda tant en certes files del sobiranisme com al PP. Mentre que JxCat hi ha reaccionat en contra, els dirigents del PDECat l’han vist, almenys en privat, amb simpatia.

Hi ha una pregunta pertinent per saber el que s’està jugant a la rebotiga: què hauria passat si s’hagués consumat la investidura en absència? Doncs que el govern espanyol l’hauria impugnat a posteriori i que el TC hauria suspès aquesta elecció. Però la votació s’hauria produït. Ergo: ja no hi podria haver nova investidura llevat que Puigdemont hagués presentat la seva renúncia. Hauria estat ell, doncs, qui hauria tingut la clau, si hagués persistit, per provocar, al cap de dos mesos, noves eleccions.

Torrent ha fet servir els deu dies d’al·legacions que ha obert el TC sobre l’admissió/inadmissió del recurs de Rajoy com a excusa per ajornar el ple i guanyar temps.

És estèril debatre si comença a córrer el rellotge dels dos mesos per buscar un altre candidat, ja que no s’ha produït la votació. El termini d’al·legacions donat pel TC de deu dies hàbils venç el 13 de febrer, i després caldrà afegir-hi el temps per decidir sobre l’admissió a tràmit, i una vegada admesa -el govern espanyol compta amb majoria al TC per fer-ho- passaran mesos fins a decidir sobre el fons: estimació o desestimació.

Per tant, Torrent ha obert un solc que ERC i JxCat hauran de recórrer. La investidura “real i efectiva” versus la “investidura simbòlica”, o, com ha dit una font molt respectable del sobiranisme a l’ARA, “entre un independentisme responsable i un altre de màgic”.

Gandhi

Mohandas Karamchand Gandhi, més conegut com a Mahatma Gandhi, va morir tal dia com avui fa 70 anys assassinat per un nacionalista hindú a la ciutat de Nova Delhi. La seva figura continua completament omnipresent a l’Índia. Hi ha múltiples museus dedicats al líder pacifista, com el de Patna (al nord-est del país), el de Bombai o el de Nova Delhi. També hi abunden els monuments sobre Gandhi -el Raj Ghat, a Nova Delhi, n’és només un exemple-, i fins i tot els segells, els bitllets i les monedes del país asiàtic porten la seva efígie. Aparentment l’Índia sembla que no ha oblidat el seu guia espiritual, però a la pràctica les seves idees han quedat totalment arraconades. Són cosa del segle passat.

Gandhi va defensar sobretot el concepte de la no-violència per resoldre els conflictes. En canvi, el govern de l’Índia destina actualment més de 3.700 milions d’euros anuals a armament militar, segons les últimes dades del Banc Mundial. Així mateix, la pobresa i les diferències socials continuen sent els problemes més destacats d’un país que vol convertir-se en una superpotència mundial.

Societat de castes

El principal objectiu de Gandhi va ser la independència de l’Índia, que va arribar després d’una llarga campanya de mobilitzacions, vagues i protestes que van obligar els britànics a marxar del país. Durant la seva lluita contra els colonitzadors, el líder indi va recórrer la major part del país per transmetre els seus ideals a la població. Un dels missatges més importants de Gandhi va ser la necessitat de reduir les diferències entre les castes (comunitats).

Òscar Pujol, doctor en filologia sànscrita per la Banaras Hindu University, assegura que per comprendre el funcionament de l’Índia “és fonamental conèixer el sistema de castes”. Un sistema basat en el concepte de puresa que depèn del tipus de feina que fa cadascú i que determina la situació social de la població. Les discriminacions entre les més de 4.000 castes que hi ha a l’Índia són molt grans, segons Pujol, que va viure més de vint anys al país asiàtic. “Les persones d’una casta no poden relacionar-se amb normalitat amb les d’una altra i això provoca una forta divisió de la societat”, detalla.

Aquesta divisió, contra la qual va lluitar Gandhi, “continua molt present a l’Índia actual, tot i el creixement econòmic, que ha beneficiat l’expansió de la classe mitjana”, segons explica Mario López, professor de relacions internacionals especialitzat en el Sud-est Asiàtic. López assegura que a la segregació per casta, més intensa a les zones rurals, cal sumar-hi ara la discriminació “per classe” que s’està instaurant als entorns urbans.

En aquest sentit, tots dos experts consideren que la pobresa continua sent un dels principals problemes del país asiàtic. De fet, més de la meitat de la població viu amb uns ingressos inferiors a cinc euros diaris.

Convivència religiosa

Un dels missatges més destacats de Gandhi va ser la seva voluntat d’aconseguir una convivència pacífica entre els hindús i els musulmans, les dues religions predominants al país asiàtic.

Aquest objectiu es va veure alterat per la divisió que van fer els britànics de la seva joiacolonial el 1947, quan van separar el territori en tres parts. Una va esdevenir l’Índia, i les altres dues, el nou estat del Pakistan, de població musulmana, del qual es va acabar separant Bangladesh.

Les tensions entre hindús i musulmans encara es poden notar en algunes zones concretes, com els estats d’Uttar Pradesh o Gujarat, fronterers amb el Nepal i el Pakistan, respectivament.

No obstant això, la relació diària entre les dues comunitats és pacífica, ja que hi ha “una tolerància passiva a les pràctiques de cadascuna de les religions”, segons assenyala López. L’expert Òscar Pujol va més enllà i assegura que l’Índia “és un miracle i un exemple de convivència religiosa a tot el món”.

El respecte entre musulmans i hindús podria canviar els pròxims anys amb el govern de Narendra Modi. El primer ministre del país i el seu partit, el Bharatiya Janata, defensen un nacionalisme basat en la identitat hindú que podria provocar un enfrontament armat amb la comunitat musulmana. Una visió molt allunyada dels ideals de Gandhi, que sempre va defensar la coexistència religiosa a l’Índia.

Un guia social però no polític

Des del 1990, amb la liberalització de la seva economia, el país va abandonar el concepte d’autosuficiència i va abraçar el capitalisme. Un sistema que ha obert la bretxa econòmica, segons lamenta Pujol.

La destrucció de l’entorn rural, l’elevada contaminació atmosfèrica o les mancances del sistema de salut són altres reptes que haurà d’afrontar del país asiàtic els pròxims anys.

Si Mahatma Gandhi aixequés el cap, trobaria una Índia que sens dubte no s’ajusta gens a la que ell va somiar.

els Gaudi

Un gos rastrejador ensuma per darrere l’estand d’Enrique Tomás. Suposo que no busca pas pernil sinó algun rastre de cosa sospitosa. Els desens premis Gaudí seran “molt canyeros ”, ha assegurat Isona Passola. Segur que ho seran, sens dubte. Poques vegades sentireu pronunciar més la paraulaexcepcionalitat en fraccions temporals més curtes. “Els Gaudí de l’excepcionalitat”, podria ser un titular cridaner. Però és evident que la cultura no necessita excepcionalitats sinó naturalitat, que és la millor recepta. De moment, a la zona del costat del photocall hi ha força menys parades de càtering que en anys anteriors. No en trec l’aigua clara sobre si és culpa de les retallades, del 155, de la reforma de l’IVA o senzillament perquè algú ho ha decidit així.

Aprendre a perdre

Parlant de pernil, converso amb l’Alain Hernández i m’explica que no té pensat ni tan sols tastar-lo. Ve de família pernilera -Jamones El Charro- i en la seva joventut es va fer farts de desossar-ne i de tallar-ne. El productor Tono Folguera està més estressat que mai. Ha de passar quatre vegades pelphotocall : Tierra firme, Júlia ist, el telefilm Amics per sempre i el curtmetratge Les bones nenes. Les dues primeres competeixen entre si i contra La llamada i La llibreria. “Estic tranquil, amb la derrota de Balseros als Oscar vaig aprendre a perdre”. Per fer passar els nervis -entrega tres premis-, Marcel Barrena conversa sobre paternitat amb Antonio de la Torre que, per cert, va estar a punt de ser a la seva 100 metros, però l’any de bojos de Que Dios nos perdone i Tarde para la ira l’hi va impedir.

Veig una gran quantitat de llaços grocs. Moltíssims. La gran Mireia Ros se l’ha posat a manera de cinturó i està molt feliç amb el resultat. I el gran Paco Poch ha preferit una xapa molt més explícita de “Llibertat presos polítics”. Poch, una força de la naturalesa, és membre de la junta de l’Acadèmia i està molt content d’haver contribuït a aconseguir que sigui patrona de l’Acadèmia del Cinema Europeu. Quan la Grossa de Cap d’Any passa pelphotocall -és un dels patrocinadors-, el Paco m’explica que la Lottery anglesa és una baula molt destacada de l’audiovisual britànic.

‘Timing’ clavat

Des de l’organització em comenten que enguany han fet un esforç notable per reduir els temps d’espera i les estones mortes abans de la gala. Per aconseguir-ho, la gran Núria Costa està comandant el photocall amb untiming clavat. M’ensenya el polze elevat en senyal de victòria. Maria Molins ha vingut molt preparada: sabates de taló llarguíssim per a les fotos i botes comodíssimes per a tota la resta. Itziar Castro avui està tranquil·la perquè deixa els nervis per a la setmana que ve, quan se sàpiga si guanya el Goya per Pieles. El moment més inquietant és quan apareixen les influencers i es fan fotos. Ningú les coneix. Passa tot el contrari amb Greta Fernández i el seu pare Eduard, que es fa les fotos amb copa de cava incorporada.

Salta a la vista que avui serà una nit intensa. Tant per la situació política com per la força de les reivindicacions feministes que es preveuen. Veig Anna Castillo, Bruna Cusí, Nora Navas, Ruth Llopis, Elena Martín, Leticia Dolera, Nausicaa Bonnín, Aina Clotet, Maria Molins i Alba Ribas repartint-se cartells de “#LesDonesSomAquí” abans de fer-se les fotos. També hi és Laia Artigas, que ha arribat amb la seva mare i quan veu Bruna Cusí -la seva mare a la ficció- se li tira als braços. Moment sensacional!

Juanjo Puigcorbé m’està explicant que li va encantar Tierra firme però m’ha de deixar perquè hi ha algú que necessita la seva ajuda. És Roger Torrent, la màxima autoritat assistent, a qui les càmeres se li abraonen. Volen saber què sent a poques hores de començar una setmana d’allò més exigent. “Avui només toca parlar dels Gaudí”, exposa. Són més parladors la seva antecessora Carme Forcadell i també l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. Els pregunten per Puigdemont, pel Constitucional i per la investidura. Paro bé l’orella i els sento pronunciar de seguida la paraula excepcionalitat. Veig que Forcadell parla amb Torrent tapant-se la boca tal com fan els futbolistes quan conversen al camp sobre temes sempre ultrarellevants. També hi és Raül Romeva. Fa estona que el gos rastrejador ja no hi és però la carnisseria de la reforma de l’IVA plana sobre el cinema català. L’excepció continua.

la genesi

Com a mínim hi ha tres accepcions del terme franquisme: una primera, un conjunt de noms, expressions i maneres de pensar i d’actuar amb les quals s’identifica un grup (franquistes); una segona, els descendents directes de la família Franco; i una tercera, menys explorada i no al·ludida, que relaciona el franquisme amb un conjunt social relacionat entre si, el poder del qual es fonamenta en la proximitat i el contacte amb les màximes autoritats de l’Estat. No només aquelles que envoltaven el poder des del 1939 fins a la mort de Franco, sinó també els governs de la monarquia preconstitucional de Joan Carles I, des del 1975 fins al 1977.

En aquest sentit, aparells de l’Estat com el judicial o el militar han sigut assenyalats com a “franquistes”, mentre el poder econòmic es mantenia en un segon pla. Els Del Pino Calvo-Sotelo, Villar Mir o Revoredo, entre les 10 fortunes més grans, queden fora de l’ombra de la sospita, tot i el seu patrimoni resultant i el seu poder, equivalent a una dècima part del PIB espanyol, i malgrat les connexions amb les trames de corrupció política.

De Ferrovial a Prosegur

A la família Gut-Revoredo se la coneix pels seus furgons blindats de Prosegur, però també per l’omnipresència dels seus vigilants en aeroports, metros, ministeris, bancs, etc. La seva història oficial es remunta al 1976, quan l’argentí Herberto Juan Gut Beltram funda l’empresa. Entre els seus accionistes hi havia la Banca March i el Banc de Madrid. El 1982 Rafael Arias Salgado entra a la presidència de l’empresa, procedent del nucli dur d’Adolfo Suárez i l’UCD, per passar després a ser ministre del Partit Popular en l’era Aznar. Avui l’empresa té com a apoderat el nebot del rei Joan Carles, Pedro de Borbón. Prosegur té presència en 15 països i una plantilla de 168.000 treballadors, que inclou des de la Moncloa fins a la prefectura dels Mossos d’Esquadra.

Els Del Pino Calvo-Sotelo han sigut esquitxats pel cas Palau, ja que afecta pagaments de la seva empresa familiar, Ferrovial, a Convergència Democràtica de Catalunya. L’empresa va ser fundada el 1952 per Rafael del Pino, conjuntament amb el seu cunyat i posterior president del govern espanyol, Leopoldo Calvo-Sotelo. També per prohoms del franquisme com José María López de Letona, ministre d’Indústria amb Franco. En aquesta empresa es va formar el governador del Banc d’Espanya durant l’etapa de Felipe González, Mariano Rubio. Avui és l’empresa d’infraestructures amb més projecció exterior, amb 96.000 empleats i presència en més de 15 països. Els seus tentacles toquen autopistes, càterings, infraestructures o el telèfon 010 de l’Ajuntament de Madrid.

El marquès Villar Mir ha passat de puntetes per d’un règim a l’altre, amb una fortuna que ha pogut triplicar durant la crisi econòmica. Recentment es detallava l’origen del seu empori, l’empresa d’infraestructures i serveis OHL. Segons un informe de la UDEF, un terç de la facturació d’OHL entre el 2002 i el 2009 procedia d’adjudicacions de comunitats governades pel PP i el seu nom apareix en els papers de Bárcenas com a donant del PP, també en el cas Lezo (Madrid) o en el de Son Espases (Mallorca). Els seus primers passos van ser esborrats: des del seu pas com a alt càrrec en ministeris franquistes (Obres Públiques i Treball) i ministre d’Hisenda fins a vicepresident econòmic del govern preconstitucional d’Arias Navarro. Als anys 80 va comprar per una pesseta Obrascon, i als 90 Huarte a canvi d’un préstec de 10.000 milions de l’ICO. El 2011 el rei Joan Carles el va premiar amb la concessió del títol de marquès de Villar Mir, el mateix any en què declarava que era “urgentíssima” una reforma laboral.

Juntament amb aquest grup situat entre les deu grans fortunes hi ha cognoms com els Daurella, propietaris de l’embotelladora de Coca-Cola gràcies a la intermediació del règim, que va concedir al pròcer la “medalla al mèrit en el treball”. Altres coneguts són els Samaranch, que salten del règim al màxim lloc a La Caixa o Ercros, o els Primo de Rivera, que avui tenen un dels seus descendents com a accionista d’ El País i anterior gestor d’Amber. En el mateix àmbit, la família Lara, fundadora del Grupo Planeta (1949) i propietària d’Atresmedia (Antena 3 i La Sexta), va passar de ser l’editorial que despuntava amb els llibres de Josep Maria Gironella sobre la Guerra Civil a ser coneguda com una de les dues famílies que controlen els dos emporis de comunicació a Espanya, juntament amb els Polanco. Un dels seus màxims directius, Maurici Casals, apareix vinculat a l’operació Hanta i al testaferro d’Ignacio González. En aquest context es poden englobar els fets següents: que la Falange es querelli contra el jutge Garzón per investigar els crims del franquisme i que la querella sigui admesa a tràmit; que ofendre Carrero Blanco sigui delicte, o que el canvi de nom dels carrers tingui l’oposició dels grans mitjans.

Hi ha un nucli del poder econòmic fortament vinculat al període de la Transició, associat al poder polític i amb una vocació política clara, que es manifesta en una capacitat d’impulsar reformes del mercat laboral que els afavoreixin. Una generació que va viure i va créixer amb una idea de “mercat” poc democràtica

Generar cultura

Després de quatre exitoses edicions de l’Offside Fest, el festival de cinema documental esportiu de Barcelona, arriba Record, la primera mostra del llibre esportiu, que se celebra avui durant tot el dia a l’Antiga Fàbrica Damm. Plomes com les de Ramon Besa, Sergi Pàmies, Ramon Usall o Jordi Puntí s’hi citaran, de les onze del matí a les nou del vespre, per explorar la relació entre dos dels pilars de l’entreteniment al segle XXI. Un lligam que cada cop és més potent, segons l’artífex dels dos projectes, l’historiador Oriol Rodríguez: “Hi ha hagut un boom de la literatura esportiva a casa nostra últimament, una revifalla, i crèiem que era prou potent per organitzar una mostra com aquesta”.

Fa uns anys, però, la situació era ben diferent: “Fa deu anys, em feia enveja que quan viatjaves a fora de Barcelona entraves en una llibreria i tenien una secció de llibres d’esports impressionant. En canvi, aquí hi arribaven quatre referències”. Segons Rodríguez, en aquell moment, molts van descobrir que “hi havia una manera d’explicar l’esport en general diferent”. “Un tractament literari molt potent, amb passió, amb amor, un nivell molt alt”, explica.

El mateix Rodríguez reflexiona sobre la simbiosi entre esport i literatura de la qual sorgeix la mostra Record: “L’esport és una part intrínseca de la nostra vida, serveix per explicar moltes coses que ens envolten i ens passen. Negar-lo com a part del nostre dia a dia i de la nostra cultura és absurd. Llavors, la literatura es nodreix d’aquesta quotidianitat”.

El del barri d’Horta trenca el tòpic i parla sense embuts de l’esport com a cultura: “És un generador de cultura. La fira n’és una mostra. Jo entenc la cultura com tots els coneixements, experiències i vivències que anem heretant de generació en generació”. En aquest sentit Rodríguez recorda quan de petit anava amb el seu avi a veure bàsquet o futbol al camp del barri d’Horta: “Hi havia totes unes vivències en la comunitat, en la integració amb els veïns, molt potents”. Una concepció de l’esport que supera els límits del terreny de joc: “Els esports permeten sentir-se part d’un col·lectiu, i això té un valor social que permet identificar-se amb una classe social o amb uns valors. Tot això també és cultura per a mi”.

La mostra Record també comptarà amb la presència de periodistes com Jordi Robirosa, Guillem Balaguer o Jordi Costa, que presentaran les seves novetats literàries. “Volem donar valor al vessant poliesportiu. És un repte, és la primera edició, naixem amb un pressupost limitat i no podem portar tots els autors que voldríem, ni convidar autors de fora”, explica Oriol Rodríguez, que lamenta no haver aconseguit assegurar la presència de cap escriptora a la mostra: “Se’ns ha escapat en aquesta primera edició. Hi hem de donar molta importància, ho hem intentat, però no n’hem sabut convèncer cap”.

Record reivindica el paper de l’esport com a entreteniment: “Tots els espectacles i tots els plaers són per distreure’ns. No és dolent distreure’s, al contrari, ho necessitem. També el cinema és distracció per a la ment...” De la mateixa manera, Oriol Rodríguez reivindica no fixar-se només en l’aparador de l’elit del futbol: “El món de l’esport és molt més ampli, per això la fira tracta l’esport en general, i transmet uns valors impagables”.

Tot i aquesta defensa a ultrança del valor de l’esport en la societat, la fira Record no tanca la porta a les persones poc amants d’aquest món: “Si no t’agrada l’esport però l’obra és una bona novel·la, que està ambientada dins l’univers de l’esport, la gaudiràs igual... Si és bona literatura, és bona literatura tracti del que tracti. Al final són històries de persones humanes tant de ficció com reals”.

Bata Barcelona

Una cèl·lula de l’Estat Islàmic hauria perpetrat a Barcelona un atemptat com els del novembre del 2015 a París -durant els quals els terroristes van atacar, entre altres locals, la sala de festes Bataclan- si la detenció del líder del grup no ho hagués impedit. És una de les conclusions que Fernando Reinares i Carola García-Calvo, experts del Real Instituto Elcano, recullen en l’informe The inside story of the August 2017 attacks in Barcelona and Cambrils que ha publicat aquesta setmana CTC Sentinel, la revista del centre antiterrorista de West Point.

Tot i que no relacionen aquells plans de fa dos anys i mig amb els atemptats de l’agost passat a la Rambla i a Cambrils, l’informe diu que, segons els investigadors consultats, el marroquí Abdeljalil Ait el-Kaid, que vivia a Torrevella i que havia viatjat a Síria, tornava a Europa el juny del 2015 per atacar diversos objectius a Barcelona. Només ho va impedir el fet que el detinguessin a Varsòvia durant el viatge cap a Catalunya des de Síria, on l’havien entrenat en l’ús d’armes i explosius.

L’encàrrec que tenia El-Kaid era atemptar a Barcelona el setembre del 2015 i hauria fet servir la metodologia que es va veure finalment a París al novembre: ràfegues de trets “amb fusells kalàixnikov i bombes en diversos llocs plens de gent com ara sales de concerts, zones de restaurants i esdeveniments esportius”. Segons els investigadors consultats per Reinares i García-Calvo, dels Mossos d’Esquadra, la Policia Nacional, la Guàrdia Civil i el CNI, El-Kaid formava part del “cercle” d’Abdelhamid Abaaoud, de l’Estat Islàmic a Bèlgica i que va liderar els atemptats de París.

Descoordinació a Catalunya

Sobre els atemptats del 17-A, l’informe recull tota la informació coneguda fins ara, en la qual es destaca el fet que els membres de la cèl·lula eren joves integrats en la vida de Ripoll, que van improvisar els atropellaments quan els van esclatar per accident els explosius que preparaven a Alcanar i que la massacre que preparaven inicialment hauria sigut de dimensions molt superiors a les d’altres atemptats recents.

A més de situar l’imam de Ripoll Abdelbaki es-Satty com a líder indiscutible de la cèl·lula, Reinares i García-Calvo aprofiten per assenyalar “deficiències en la coordinació entre agències de seguretat”. “Les tensions secessionistes en una altament polaritzada Catalunya han complicat la cooperació antiterrorista entre els Mossos i les policies estatals”, opinen. Tot i així, admeten que igualment “no hauria sigut fàcil detectar els plans de la cèl·lula” perquè Es-Satty era “molt hàbil ocultant el seu extremisme, com ho prova que els dos agents del CNI que hi van contactar quan era a la presó”, entre el 2010 i el 2014, “no van trobar en ell cap motiu d’alarma”. Cap referència a la possibilitat que Es-Satty hagués sigut confident del CNI.

la frase

Felip VI, el nostre rei, ha anat al fòrum econòmic de Davos a fer una xerradeta. “Espanya és un país que compleix la llei, on preval la seguretat jurídica i, per tant, la Constitució i les lleis són efectivament aplicades”, ha dit. M’ho tatuaria a la panxa si no fos perquè ja tinc emparaulades una Betty Boop i unes lletres xineses. Ho ha dit en anglès. En Pérez de los Cobos deu haver flipat.

Felip té la sort de poder complir la Constitució. Però no tots tenim la seva sort. La Constitució, per exemple, ens diu que tots els espanyols tenim dret a un habitatge digne. I no es pot negar que Felip el té. Un habitatge amb llum, gas, catifes, lavabos de cortesia, cuiners i potser sommelier. Seria la casa dels meus somnis si no fos per un petit detall: hi viu ell. La Constitució també ens diu que tenim dret a la salut. I a falta de saber si a palau hi ha metge, sabem que son pare va ser curat de la cama que es va malmetre caçant elefants a satisfacció de tothom. I pel que diu l’ Hola (i la meva tieta Pura), la seva senyora també s’ha recuperat amb èxit de diverses operacions i recosits facials. Recosir, nenes, és un art. Ara bé, no tots podem respectar la Constitució tan al peu de la lletra com ells. Ja ens agradaria.

Però, de la frase, el que m’agrada és el principi. Aquest sonor “Espanya és un país on es compleix la llei”. Caram. Per què ho diu? Per a qui ho diu? Què els semblaria que jo digués: “A casa tractem bé els nens”? Què els semblaria que un lampista digués: “Al meu negoci totes les transaccions són amb IVA”? Què els semblaria que la parella els digués: “Et soc completament fidel?” Què els semblaria que un carnisser digués: “Les meves salsitxes només són de carn”? No cal, no cal. Si ja ens ho creiem.

Periodisme

El periodisme és sovint una introducció al camp vast de la política -sobretot per a profit personal-. La política porta igualment aquells que la conceben com una carrera a l’estadi periodístic. [...] Tots els grans polítics del país, amb rares excepcions, són o han estat periodistes brillants, i de vegades obscurs i tot. Fins en els periodistes més retrets de la política directa -Gabriel Alomar, ‘Gaziel’-, trobaríem potser una vocació contrariada o frustrada; en altres casos, trobarem periodistes ex-polítics, polítics retirats, que han trobat en el goig d’omplir paper un sopluig pacífic després dels contratemps de la lluita activa. Podríem dir que política i periodisme es complementen i recíprocament es completen. [...] Tot periodista actiu -redactor o col·laborador de periòdics, sobretot si ho és professionalment- ha de tenir i de fet té un criteri polític. No hi ha periodisme independent ni periodistes de tal mena. El periodista que no té criteri propi té el criteri de qui el paga, que és pitjor. Tot al més és possible de dissimular, per conveniència oportunista, l’íntim parer. [...] L’actual panorama periodístic de Catalunya -concretament: de Barcelona-, sense ésser, en aquest sentit moral, ni millor ni pitjor que el d’altres bandes (tal vegada és millor en termes generals, si no volem fer esment de les condicions d’inferioritat econòmica en què viu gairebé tot allò relacionat amb la premsa, i no cal dir que l’exercici honest de la professió periodística), no ofereix pas unes grans garanties a aquella llibertat imprescindible per a l’home de ploma i de pensament. Aquells que tenen major llibertat, àdhuc llibertats il·lícites, són els periodistes “bons vivants” i analfabets de la vella escola de periodisme castellà, afortunadament reduïda a una minoria exigua que tendeix cada dia més clarament a desaparèixer. Llur manca d’inquietuds i d’escrúpols els fa absolutament impermeables a tot cas de consciència, a tot possible conflicte entre la vocació i la professió. Però els periodistes de nom i de fets que mereixen la denominació de tals troben sempre obstacles per a l’expressió de llurs idees autèntiques. Sotmesos als periòdics d’empresa -que tot sovint es titulen independents per tal de dissimular un reaccionarisme que no gosarien proclamar en veu alta- i a la premsa oficial o be oficiosa dels partits, es troben condemnats en el cas millor a no dar sinó parts de la veritat per ells concebuda i interpretada. No us obliguen, ben cert, a gaire periòdics, a escriure contra el propi sentir i a dir el contrari d’allò que penseu. Però tampoc no us deixen el dret de dir allò que diríeu pel vostre compte, clarament i honestament. Aquest és un dels greuges pitjors que poden fer els homes de pensament al règim social capitalista: ell els desproveeix d’instruments d’expressió, els abassega. Les veritats no formulades per les plomes ofegaran, un dia, més que no les revoltes espectaculars, allò que hi ha de podrit al món. [...].

classic antics

L’any 1922, l’Editorial Catalana, encarregada de la distribució dels volums ja preparats de la nova col·lecció (a partir del model reconegut de la “Guillaume Budé” francesa) publicà un butlletí (Fundació Bernat Metge. Una col·lecció catalana dels clàssics grecs i llatins) on eren explicats els propòsits i la finalitat de la Fundació, que sortia del mecenatge de Francesc Cambó. Aquest opuscle informava de la situació més aviat caòtica dels estudis de filologia clàssica a la Península, situació que contrastava força amb la resta de la cultura europea que sortia de la primera guerra. I del propòsit de posar-hi remei amb edicions i traduccions de clàssics fetes per filòlegs catalans, que serien veritables humanistes, que oblidarien llurs particulars intencions literàries bo i acceptant totes les de l’original clàssic que incorporarien al nostre cabal cultural. La importància de l’opuscle en qüestió és la insistència amb la qual parla del “to popular” d’una col·lecció de clàssics. [...] Hom exigeix la “màxima importància i dignitat científica, però sense aquell aparell científic ni aquells monuments d’erudició que no ens és possible produir encara i que podrien esverar el nostre públic”. [...] Aquesta feina de traductors, d’incorporadors, va ésser, en rigor, l’única desenrotllada a la Fundació Bernat Metge fins fa molt pocs anys. I va ésser la que immediatament li reconegueren des de fora. [...] Aquest article és una elegia en prosa, elegia, no pas dedicada a una persona sola, sinó a les persones que contribuïren -i algunes d’elles contribuirien- a fer que Catalunya llegís en bon català els autors clàssics grecs i llatins. [...] El problema ve després: tenim el traductor, tenim l’editor, sí, que edita -i molt bé, per cert, tipogràficament- el text grec o llatí establert prèviament. I ja tenim el llibre. Però, on? Els tiratges són exigus: hom pensa en un nombre reduït de subscriptors; hom no fa res per augmentar aquest nombre, hom no distribueix: només arriben -no voldria exagerar- a quatre o cinc llibreries. [...] Fins aquí, l’elegia: una elegia prematura, sortosament, però resultant, ara per ara, del contrast entre la intenció primera, a l’abast de tothom, i la intenció actual, d’anar fent. [...] Volem veure els llibres a les llibreries: no espero miracles, però em sembla que tenim dret a veure’ls distribuïts. [...] Volem saber si aquesta elegia serveix per a alguna cosa: jo espero que sí.

Pau Freixas

TV3 estrena avui Benvinguts a la família amb el difícil repte de ser la sèrie que substitueix Merlí, l’èxit més gran de la dècada en ficció del canal públic. Però els seus creadors exploren un àmbit molt diferent: el de la comèdia oberta i familiar, amb un punt de salvatgia i incorrecció política. Al centre d’aquesta ficció hi ha una singular mare que encarna Melanie Olivares, la qual cosa certifica la voluntat de TV3 d’atraure a la seva pantalla talent que ha desenvolupat la seva carrera en altres canals, fonamentalment a Madrid. Ella és el centre d’una família que, desnonada, s’ha de reinventar i revoltar-se contra els elements. I, parlant d’elements, un altre personatge central: el que interpreta Yolanda Ramos, excessiu i desbordant -i dels que poden marcar època a TV3 si el públic li dona l’oportunitat-, que hi aporta el to més esbojarrat. El creador de la sèrie, Pau Freixas, que ja va dirigir el fenomenPolseres vermelles per a TV3 i la premiada Sé quién eres a Telecinco, explica a l’ARA algunes de les claus per entrar en aquesta disbauxa familiar.

La sèrie es presenta com a “humor negre per a tots els públics”. Ehem, com es menja això?

Té més sentit del que podria semblar [riu]. La sèrie parla sobre els nous models de família perquè allò que en dèiem la gran simetria ha passat a la història. Ara les famílies tenen un fill que ve d’aquí, l’altre d’un altre matrimoni, un tercer és adoptat... Tot és molt transversal. I nosaltres hem creat una mare que és el pal de paller, però també uns nanos que poden generar identificació i, per tant, és per això que és per a tots els públics. A partir d’aquí, hi ha una trama transversal en què hi ha un mort pel mig i això no és vist de manera transcendent ni dramàtica, sinó còmica. Però la sèrie no és d’un humor corrosiu: és comèdia i parla de l’esperit de superació a la família. Hi ha ingredients negres, però que no tenyeixen.

Les protagonistes són dues dones. I veiem que, en el món de les sèries, estan cobrant força els personatges femenins. ¿Va ser una decisió espontània o també volíeu sumar-vos a aquest corrent feminista?

Una mica les dues coses. És cert que del rol de la dona se n’està parlant cada cop més, i també és cert que se l’ha tractat de manera molt injusta durant massa anys. I ara veiem que, en moltes sèries, són elles les protagonistes. D’altra banda, estem parlant sobre una família i, tant històricament com encara ara, les dones són el pal de paller. Hi havia d’haver rols paternals i masculins, però el retrat que s’havia de fer era en clau femenina. I, així, mentre la Yolanda Ramos presenta una versió més antiga i més desastre o més embogida, la Melanie Olivares encarna un vessant més modern i moderat. La gràcia, esclar, és que totes dues es retroalimenten i que el resultat és molt emocional.

Amb quins referents heu treballat?

L’Ivan i jo teníem una combinació de sèries que ens han marcat i que venen sobretot de la producció nord-americana. Són títols com Shameless, Weeds, Modern family, Better things... I la Melanie, de fet, fins i tot tenia un aire a la Pamela Adlon d’aquesta última sèrie. Nosaltres hem volgut retratar les mares desesperades, les que fan el que poden. Les que diuen: “Soc mare, però també tinc una vida al marge i, a vegades, el got vessa”. Era important això: que no fos només “una mare”, sinó que el personatge tingués 40.000 cares, i això fa que sigui real. De Shameless, per exemple, ens n’agradava la idea de la coralitat, però també la brutícia del grup. I poder-se fixar en els veïns, el matrimoni sense fills...

A Cites ens vau passejar per la Barcelona bonica i pels pisos nobles de l’Eixample, encara que no tenies clar com diantre s’ho podien permetre aquells personatges. Aquí, en canvi, arrenquem a l’extraradi i clarament els diners, o la falta de diners, són un factor. ¿Heu volgut insuflar-hi alguna mena de discurs polític?

És veritat que dèiem que Cites era una sèrie aspiracional [riu]. A veure, en aquesta nova sèrie tampoc intentem fer un discurs polític. Però el retrat social sí que hi és. La idea que sigui una família que pateix un desnonament l’hem agafada com un mecanisme narratiu. Si en volguéssim parlar seriosament caldria fer-ho de manera diferent. Ara bé, els desnonaments són presents a la nostra societat i per això volem aprofitar-ho. Ens lliga a la realitat perquè és un element que existeix al nostre entorn.

Substituïu Merlí, el creador de la qual tenia molt clar que la històrias’havia d’explicar en tres temporades. ¿Vosaltres teniu plans més enllà d’aquest curs?

Doncs nosaltres també voldríem fer-ne tres i així ho tenim pensat. Això ens permetria fer el viatge complet d’aquesta família. Ara bé, cada temporada té el seu final i, de fet, podria concloure la sèrie, si calgués. Però al mateix temps deixa oberta una porta per poder dur a terme, si ens deixen, les altres temporades.

dir el que penses

A COP DE TUIT

“Per fi tenim un president honest que diu el que pensa”

Trump manté l’aura de polític ‘outsider’ i de bon gestor entre els seus votants

NÚRIA FERRAGUTCASAS Staten Island (Nova York) 20/01/2018 23:39

  0

 

0  

• 

El president Donald Trump té molts defensors pel seu estil directe. / BRENDAN SMIALOWSKI / AFP

Joe Pane camina accelerat amb barret de cowboy i abric fins als peus. El fred al carrer major de New Dorp, un barri del districte novaiorquès de Staten Island, és insuportable. “Donald Trump? -pregunta Pane- Ho està fent molt bé. No és un polític i veu la ineficàcia burocràtica del govern i que cal reduir les regulacions per millorar l’economia”.

Staten Island és una illa de Nova York també en el sentit metafòric. És un bastió republicà i l’únic districte de la ciutat que a les eleccions presidencials del 2016 va votar per Trump. La població és majoritàriament més conservadora i blanca.

Un tren metropolità alçat travessa l’illa. Als dos costats s’hi observen veïnats de cases amb els seus jardins, algunes d’elles amb banderes nord-americanes al porxo. Aquest paisatge recorda qualsevol poble o ciutat mitjana de l’interior dels Estats Units. Un oasis en la progressista, cosmopolita i diversa ciutat de Nova York.

L’assessoria tributària i comptable de Stephen Lombardo és a prop de la parada del tren de New Dorp. La temporada de rendes està a punt de començar i aquest any es preveu molta feina, ja que els republicans i Trump van aconseguir aprovar la seva reforma fiscal, que suposa una gran retallada d’impostos a les empreses i una de més moderada per a la gran majoria dels nord-americans.

“Alguns dels meus clients potser pagaran més impostos, però jo crec que al final serà molt bo per a l’economia”, explica Lombardo. A la paret de la seva petita oficina hi ha una fotografia firmada de Trump i un altre marc amb la signatura ampliada. “Formo part del seu consell assessor en temes fiscals”, diu traient pit.

Per a estats amb una alta càrrega fiscal com Nova York, la nova legislació afectarà negativament alguns dels seus ciutadans, ja que elimina la deducció il·limitada tant d’impostos a la renda estatals i locals com a la propietat. Lombardo, però, creu que a la llarga els clients que hagin de pagar més en sortiran beneficiats. “Ja estem veient alguns dels seus bons efectes. Algunes empreses han apujat els salaris. I Apple, per exemple, invertirà milions de dòlars al nostre país”, diu. El gegant tecnològic ha anunciat aquesta setmana que repatriarà uns 200.000 milions de dòlars i pagarà uns 38.000 milions en impostos -un 60% menys del que hauria pagat amb la normativa anterior.

Lombardo és incapaç de trobar cap defecte al seu president. Només té bones paraules per a ell: “És meravellós. Un bon líder. Per fi tenim un president honest que diu i fa el que pensa”. Aquest assessor fiscal es queixa que els mitjans només parlin negativament d’ell. “Tot el que fa està malament, segons ells, i no és veritat. Fa més bé que mal”, assegura, i diu que les seves declaracions i tuits polèmics no li importen gens.

L’actual bonança econòmica dels Estats Units -amb un atur sota mínims (4,1%), uns mercats borsaris a l’alça i un creixement moderat del 2,5%- beneficia Trump. La imatge caòtica de govern, amb múltiples dimissions i declaracions estridents, de moment, no ha minat gens ni mica el seu suport entre els seguidors fidels.

Trump no és un polític, asseguren. És diferent, no és presidencial, diu la premsa. Però no els importa. Volien un líder diferent i per això li continuen fent costat malgrat que el dia a dia de la Casa Blanca sembli, a vegades, un reality show. “No és racista, com molts diuen -afirma Dina Passo, que es fuma una cigarreta fora de la seva oficina de treball-. És un home intel·ligent, que vol protegir el país. Vol fer que Amèrica torni a ser gran”, diu somrient, conscient que utilitza l’eslògan electoral de Trump.

Aquesta situació, però, sí que molesta alguns votants moderats, els anomenats independents perquè no es casen amb cap partit. La seva popularitat és la més baixa d’un president en el seu primer any de govern: es troba per sota del 40%.

“Soc independent, però vaig votar Trump. Està complint les seves promeses, tot i que preferiria que deixés Twitter”, diu James Zoleo, treballador de manteniment als apartaments Tysen Park, coneguts al barri perquè van ser propietat del pare del president. “Trump m’agrada. Ell i el seu pare són bones persones”, explica una veïna que entra a l’edifici i recorda com el jove Donald venia a vegades per feina a ajudar el seu pare.

Els seguidors del president aproven el seu estil de govern

Stephen Lombardo

Dina Passo

Trump ha utilitzat Twitter per presumir dels èxits del primer any de la seva presidència.

Els llocs de treball estan tornant, la immigració il·legal s’ha desplomat, la llei, l’ordre i la justícia s’estan restablint. Realment estem tornant a fer gran Amèrica!

“Grans victòries contra ISIS [l’Estat Islàmic]

“Avui ha sigut un gran honor signar la retallada i reforma d’impostos més gran de la història del nostre país.

“Els mitjans falsos rarament parlen del nou rècord en els mercats borsaris i de l’auge d’empreses als Estats units."

la sardana

El temps va demostrant cada vegada més la inutilitat d’intentar de sotmetre un poble privant-lo de la seva parla i dels seus costums i escampant-li al seu pas tota classe d’artificis que tendeixin a eclipsar-lo o empetitir-lo. El nostre poble, que tornà a sentir l’opressió d’aquestes desgavellades tendències, provà -i ho aconseguí- combatre-les amb tots aquells mitjans que tingué al seu abast. I un d’aquests mitjans fou, evidentment, la sardana o la força que podia desprendre’s de la seva divulgació. La sardana, humil, “petita cosa”, considerada quasi només com a esplai popular, pogué, precisament per la seva modèstia, complir amb aquell deure que esdevenia imperatiu per a tot català. [...] Homes de repercussió mundial i altres més localitzats, encara que no menys transcendents, tingueren cura de lloar i clamar la sardana a través de missatges i lliçons. Homes de les arts plàstiques plasmaren idees de monuments a la sardana que han esdevingut uns dels testimoniatges físics més contundents, escamparen arreu dels Països Catalans mostres de la veneració a la seva dansa nacional. Músics, poetes, escriptors i principalment poble, es bolcaren a la plasmació de la sardana, dissimulant moltes vegades darrera de llurs fets crits de joia i estima a la terra oprimida. [...] Crec que pot haver-hi satisfacció entre tots aquells que hem maldat per la difusió i la valoració de la nostra dansa. Sento, però, que aquesta complaença no em permet silenciar un retret important, molt important dintre el capítol de feines que no s’han fet o que es poden fer encara. Em refereixo a la quasi nul·la propagació de la sardana cantada. [...] És trist que als nostres missioners de la cançó, als quals tant devem en el retrobament del país català, i que utilitzaren indistintament i sense discriminació tota classe de ritmes per a les seves cançons, els hàgim de retreure una absència tan lamentable i incomprensible. No voldria, però, que el meu plany fos motiu d’enuig per a ningú. [...] De totes maneres sempre ens queda un gran consol: quan no ens eren permesos cants patriòtics de cap classe, o quan aquests cants pogueren amb timidesa començar a aixecar el cap, un d’ells -fort, valent i contundent- era una sardana: La santa espina.