Periodisme

El periodisme és sovint una introducció al camp vast de la política -sobretot per a profit personal-. La política porta igualment aquells que la conceben com una carrera a l’estadi periodístic. [...] Tots els grans polítics del país, amb rares excepcions, són o han estat periodistes brillants, i de vegades obscurs i tot. Fins en els periodistes més retrets de la política directa -Gabriel Alomar, ‘Gaziel’-, trobaríem potser una vocació contrariada o frustrada; en altres casos, trobarem periodistes ex-polítics, polítics retirats, que han trobat en el goig d’omplir paper un sopluig pacífic després dels contratemps de la lluita activa. Podríem dir que política i periodisme es complementen i recíprocament es completen. [...] Tot periodista actiu -redactor o col·laborador de periòdics, sobretot si ho és professionalment- ha de tenir i de fet té un criteri polític. No hi ha periodisme independent ni periodistes de tal mena. El periodista que no té criteri propi té el criteri de qui el paga, que és pitjor. Tot al més és possible de dissimular, per conveniència oportunista, l’íntim parer. [...] L’actual panorama periodístic de Catalunya -concretament: de Barcelona-, sense ésser, en aquest sentit moral, ni millor ni pitjor que el d’altres bandes (tal vegada és millor en termes generals, si no volem fer esment de les condicions d’inferioritat econòmica en què viu gairebé tot allò relacionat amb la premsa, i no cal dir que l’exercici honest de la professió periodística), no ofereix pas unes grans garanties a aquella llibertat imprescindible per a l’home de ploma i de pensament. Aquells que tenen major llibertat, àdhuc llibertats il·lícites, són els periodistes “bons vivants” i analfabets de la vella escola de periodisme castellà, afortunadament reduïda a una minoria exigua que tendeix cada dia més clarament a desaparèixer. Llur manca d’inquietuds i d’escrúpols els fa absolutament impermeables a tot cas de consciència, a tot possible conflicte entre la vocació i la professió. Però els periodistes de nom i de fets que mereixen la denominació de tals troben sempre obstacles per a l’expressió de llurs idees autèntiques. Sotmesos als periòdics d’empresa -que tot sovint es titulen independents per tal de dissimular un reaccionarisme que no gosarien proclamar en veu alta- i a la premsa oficial o be oficiosa dels partits, es troben condemnats en el cas millor a no dar sinó parts de la veritat per ells concebuda i interpretada. No us obliguen, ben cert, a gaire periòdics, a escriure contra el propi sentir i a dir el contrari d’allò que penseu. Però tampoc no us deixen el dret de dir allò que diríeu pel vostre compte, clarament i honestament. Aquest és un dels greuges pitjors que poden fer els homes de pensament al règim social capitalista: ell els desproveeix d’instruments d’expressió, els abassega. Les veritats no formulades per les plomes ofegaran, un dia, més que no les revoltes espectaculars, allò que hi ha de podrit al món. [...].