els marcians

Dijous a la nit, els marcians van aterrar a TV3 com cada setmana per rebre la seva dosi d’adoctrinament humà i cultural. I la lliçó va ser fantàstica i interessantíssima. Quan arribin els marcians va abordar el Maig del 68 per analitzar què n’ha quedat, cinquanta anys més tard, d’aquella revolta i, de passada, analitzar el fervor del moviment feminista actual, intentant entendre què té d’heretat de les lluites passades, què té de moda i fins a quin punt tindrà la capacitat de canviar la societat i construir un món millor. El plantejament del programa, com ja vam explicar en la seva estrena, repassa propostes culturals de manera transversal a partir d’un tema. Còmics, festivals, pel·lícules, documentals, novel·les, assaig... anaven apareixent al voltant de la reflexió, també, sobre el valor de les revolucions, la construcció d’uns ideals, les tendències socials més efímeres i els malestars actuals que demanen canvis. Filòsofs, escriptores, directors de cinema, periodistes, il·lustradores, sociòlogues... analitzaven aquestes circumstàncies i construïen un programa cultural que és capaç d’anar més enllà de les recomanacions, i obrir opcions a l’intel·lecte. Quan arribin els marcians permet descobrir nous referents i teòrics veterans, i contribueix a l’efecte xarxa per interconnectar persones. Les entrevistes que va fer la periodista Júlia Bertran a l’escriptora i periodista Vivian Gornick i a la sociòloga Maria Jesús Izquierdo van ser excel·lents tot i la brevetat de l’extracte de la conversa que permet aquest format televisiu. En una època en què es parla del feminisme com una moda (també amb la voluntat de minimitzar-ne la transcendència i amb l’esperança que sigui una qüestió passatgera), les veus de dones que tenen molta més perspectiva en el seu punt de vista ofereixen una anàlisi molt sòlida, diferent del discursmainstream o més elemental.

El programa va teixir amb dotze minuts escassos un reportatge impecable i amè sobre el feminisme, útil per a simples curiosos i neòfits, alumnes aplicats i estudiants avantatjats, i on es podien descobrir propostes culturals o àmbits per començar a investigar.

És una llàstima que un programa com Quan arribin els marcians passi desapercebut a la graella, perquè cada setmana té l’habilitat d’obrir molts fronts diferents a partir d’una llavor comuna. Nutrició televisiva de qualitat i servei públic ofert a l’espectador de manera àgil, moderna i innovadora. En relació a les primeres edicions, tot el contingut flueix d’una manera molt natural, sense ínfules intel·lectualoides. Quan arribin els marcians amplia horitzons, i posats a educar els extraterrestres, està bé que si ens han d’envair, com a mínim siguin feministes. Potser serà la manera que canviïn les coses

Champions negra

Zinedine Zidane no porta ni tres anys sencers entrenant el Madrid, però ja ha guanyat tres Lligues de Campions. L’equip blanc va derrotar el Liverpool en una final estranya a Kíev (3-1), una final en què les errades de Karius, el porter dels anglesos, i la lesió de Mohamed Salah van obrir les portes de l’Olimp a un Madrid que mai diu que no als regals. Ben al contrari, els aprofita. El Reial Madrid és precisament això: l’equip que sap penalitzar les errades dels rivals, com en el gol de Benzema, però també l’equip capaç de marcar gols impossibles, com aquell de Zidane a Glasgow contra el Bayer Leverkusen i el de Gareth Bale de xilena a Kíev.

Un equip que es va plantar a la final jugant ara bé, ara malament. Amb gols preciosos com aquell de Cristiano Ronaldo, també de xilena, a Torí, i errors dels rivals difícils de creure, com aquell del porter del Bayern Ulrich. Amb errades arbitrals a favor i caràcter competitiu. Bàsicament, un equip que sap aprofitar-ho tot. Com si hagués fet un pacte amb el diable quan un grup d’aficionats el va fundar en una rebotiga de la Calle de Alcalá, perquè la moneda sempre caigués de cara. La final de Kíev certifica que Zidane, nascut a la barriada marsellesa de La Castellane amb el futbol com a gairebé única plataforma per sortir de la pobresa, va ser tocat pels déus. El francès va ser presentat un 4 de gener del 2016 i en pocs mesos ja aixecava una Champions, fent del Madrid el primer equip des del Bayern (el 1976) que guanyava el títol tres temporades consecutives.

Va ser una final per resumir tot el que és aquest Madrid, un equip que exaspera els rivals, ja que no guanya amb un domini aclaparador. No s’imposa entrant pels ulls i deixa sempre assignatures per aprovar que obren debats sobre l’estil, els arbitratges o el joc net. Però mentre els altres s’estiren dels cabells, el Madrid guanya Champions tal com ho sol fer sempre, en aquelles temporades en què no brilla a la Lliga. I això que el Liverpool va fer tot el que va poder. Els anglesos van ser superiors fins que Salah es va lesionar a l’espatlla després de ser arrossegat per un Sergio Ramos que no va veure ni la groga per una acció que va ser tant o més clau que els gols. Amb Salah, els reds van ofegar un Madrid que no sabia com controlar el partit. Zidane havia apostat pel toc d’Isco, per la seda de Modric, pel control de pilota contra un Liverpool elèctric que mossegava al mig del camp i sortia ràpid gràcies a Firmino, Sané i Salah. Però sense l’egipci, Klopp va haver d’apostar per Lallana. I el Madrid va saber fer seu el relat del partit gràcies a Kroos i els moviments llestos de Benzema.

• 

Karius, fallant al tercer gol del Liverpool / EFE

Ningú va marcar, però, fins a la segona part, quan el davanter francès va firmar un gol que seria còmic, si no fos perquè condemna un jove porter, Karius, a l’infern de la burla: a la presó de ser recordat per una errada impròpia d’un professional. Quan va voler entregar la pilota amb la mà a un company, va topar amb la bota de Benzema. Un gol que no va aconseguir forçar el Liverpool a treure la bandera blanca. Sense Salah, va ser el senegalès Mané qui va liderar la revolta anglesa, topant un i altre cop amb Ramos, i marcant l’empat en aprofitar un remat de cap de Lovren a la sortida d’un córner.

Però el cor del Liverpool era poca cosa, comparat amb el destí guanyador d’un Zidane que va treure Isco i va apostar per Bale. I el gal·lès va decidir la final amb dos gols inoblidables. Un per la manera de rematar de xilena la centrada de Marcelo. I l’altre, perquè costa entendre com un xut centrat va acabar al fons de la porteria. Era la segona greu errada de Karius, que es va empassar el xut just quan el Liverpool atacava un i altre cop en un acte de fe destinat a la derrota. Un gol per sentenciar la final i confirmar que Europa viu una era de domini blanc. El Madrid suma 13 Champions, gairebé el doble que el Milan. I ho ha fet en uns anys en què el Barça no ha aconseguit que la generació de Messi, Iniesta o Xavi sigui tan triomfadora. A Europa mana un Madrid que salva una temporada on ha punxat a la Lliga i la Copa. Un Madrid que ara es prepara per a una Supercopa d’Europa contra l’Atlètic de Madrid a Estònia, per a un nou Mundial de Clubs i per estar pendent del futur de Cristiano. El portuguès no va marcar, però destinat a ser sempre protagonista, va dir que podria marxar: “Ha sigut bonic jugar al Madrid, donaré una resposta els pròxims dies”, va afirmar abans de celebrar la quarta Champions en cinc anys d’un Madrid que ja ha regnat a Europa 13 cops.

el circulo equestre

“El Círculo Ecuestre, com a tal, no podrà identificar-se amb una ideologia política o religiosa determinada”. Aquest és el primer article dels estatuts del club privat. Fundat el 1856, és un dels clubs socials més paradigmàtics de l’alta societat barcelonina. El seu nom sempre s’ha associat a les elits econòmiques de la capital catalana i és considerat un dels centres socials més selectes de la ciutat, amb un indissimulat biaix conservador. I malgrat la seva vocació apolítica, les tensions polítiques internes hi han aflorat els últims mesos.

Segons ha pogut saber l’ARA, el president de l’entitat, Alfonso Maristany, ha rebut els últims mesos queixes de diferents socis (en persona i per escrit) pel posicionament polític de l’entitat i, en concret, per la seva visió espanyolista del conflicte polític actual. Els retrets se centren en els tipus d’actes que promou l’entitat, amb convidats contraris a la independència.

El Círculo Ecuestre defensa, per mitjà de David Galán, el seu director general, la pluralitat dels actes que organitza l’entitat en diferents àmbits (cultural, empresarial, jurídic, tecnològic i també polític). De fet, explica que el Círculo “convida tothom, passa que hi ha casos, com el de l’alcaldessa Ada Colau, que prefereixen no venir-hi”. Fonts de l’Ajuntament confirmen que la invitació es va produir. En tot cas, un repàs als actes celebrats des de l’1 de setembre passat (quan va començar l’època de màxima efervescència del moment polític) mostra que l’entitat sí que té un cert biaix: dels més de 110 actes organitzats, n’hi ha 20 que directament o indirectament abordaven qüestions polítiques.

Roger Torrent, tot sol

Dels 20 conferenciants convidats, només un és independentista: el president del Parlament, Roger Torrent. Els 19 restants són nítidament unionistes, amb noms com Josep Borrell, Miquel Iceta, Inés Arrimadas, Xavier García Albiol, Pablo Casado, Albert Rivera, Josep Piqué i Jordi Cañas, i d’altres aliens a la política però molt posicionats com l’escriptor Fernando Sánchez-Dragó i l’advocat José María Fuster-Fabra.

Sobre això, Galán admet que “si hi ve algú de Ciutadans, ve més gent que si hi ve algú d’Esquerra, per dir alguna cosa”. I en aquest sentit recorda que la seva obligació com a club és “buscar facturació i actes que funcionin”. Malgrat tot, insisteix en la pluralitat del Círculo: “Òbviament que convidarem el president de la Generalitat [Quim Torra], i esperem que pugui venir”. El director general de l’entitat insisteix que és apolítica.

Hi ha un acte en concret que va causar molt malestar intern: el que es va fer el 6 de març a l’Ecuestre, on un empresari anomenat Karl Jacobi va esbroncar el president del Parlament, Roger Torrent. En aquell acte, Jacobi li va dir a Torrent que no tenia “ni idea” del que Europa pensava del Procés i va atribuir els 2,2 milions de vots independentistes a “30 anys de mentides”. Amb un to contundent va acusar els independentistes de portar “la desgràcia a totes les famílies” i va demanar, “per les mentides i perquè el que estan fent va contra la llei”, que els independentistes vagin “a la presó”. Les seves paraules van propiciar un “Oh!” general que va anar acompanyat també d’aplaudiments gens tímids i alguns xiulets.

El viacrucis per a la primera autoritat catalana no es va acabar aquí. Una altra assistent a l’acte -que en aquest cas no tenia accent estranger- li va fer la petició següent: “Li voldria demanar que com a representant de tots, passi del que és el seu pensament i persona i s’abstingui de portar aquest llaç, perquè no representa tots els catalans”. “Aquest llaç ens ofèn, demanar que a les nostres institucions no hi hagi aquest llaç és una petició molt democràtica”, va afegir.

El Círculo Ecuestre precisa que l’acte va ser organitzat pel Cercle de Directius de Parla Alemanya (KDF, en la sigla en alemany). “Com que alguns d’ells són socis nostres, els vam cedir una planta”. Galán admet que a l’acte hi van assistir socis de l’Ecuestre, però recorda que Jacobi no és membre de l’entitat i que el president del club, Alfonso Maristany, no hi va assistir.

Les queixes que han arribat al despatx de Maristany (i que segons les fonts consultades s’han ignorat) també fan referència a l’ambient que es respira a “la taula dels socis”. Aquesta taula amb capacitat per a 20 persones passa per ser una de les taules rodones més grans de la ciutat. És al menjador privat dels socis i diferents veus han criticat el clima polític que s’hi respira.

Algunes fonts consultades per l’ARA afirmen que les converses tenen un “to més preconstitucional que constitucional”. I hi ha coincidència a dir que entre els membres d’aquest grup hi ha Josep Bou, president d’Empresaris de Catalunya. Consultat per l’ARA, Bou va evitar fer cap declaració.

El director general de l’Ecuestre explica que aquesta taula funciona des de fa anys i que “amb el temps s’ha fet una penya d’amics”. Segons diu, “les converses són de política, esport, dones, homes, de tot”. Però si els temes són “més o menys esbiaixats”, això és “qüestió privada”. “No podem proposar temàtiques de conversa”, afegeix. Galán, a més, recorda que al Círculo hi ha 1.450 socis més un miler de cònjuges. I que hi ha “opinions per a tots els gustos”.

Eurobons

La Comissió Europea va proposar ahir la creació d’uns nous bons europeus, en què els bancs puguin vendre de manera conjunta títols de deute que prèviament hagin emès els països de l’eurozona. Tindran el nom SBBS, sigles de sovereign bond-backed securities, o valors que tindran deute dels països com a garantia. Això sí, no es tracta dels coneguts com a eurobons, ja que els països no compartiran els riscos. El risc l’assumirà cada país de manera individual. Res a veure amb el projecte inicial d’eurobons, per tant.

Funcionament

Entitats privades (com bancs, asseguradores i fons d’inversió) podran comprar títols de deute públic dels 19 països de la zona euro, agrupar-los i vendre’ls com un únic producte financer a nous inversors privats sense que necessitin més garanties de risc o reforçar el seu capital.

La participació de cada país correspondrà al pes que té cada estat en el Banc Central Europeu i tindrà dos trams: el 70% correspondrà a deute considerat com a segur (com l’alemany) per atreure els inversors i un 30% correspondrà als que tinguin un risc alt o mitjà.

No són eurobons

Cada país de la zona euro podrà seguint emetent els seus propis títols de deute públic. A diferència del que serien els eurobons, aquests SBBS no comportaran que els estats comparteixin riscos en cas d’impagament, tot i que Brussel·les sosté que és un primer pas d’emissió de bons conjunts. Si un país impaga els seus títols públics, la resta de països no estaran obligats a pagar-los, sinó que seria l’inversor que ha comprat els bons amb més risc el que assumiria les pèrdues. “Seran emesos per entitats privades, no per governs ni institucions de la UE, no tenen cap garantia o suport públic, només els inversors privats correran els riscos”, diu l’executiu comunitari.

La garantia del producte, per tant, l’oferirà cadascun dels països. A més, perquè el SBBS sigui viable, sempre s’haurà de tenir en compte la participació de capital en el Banc Central Europeu de cada estat i s’haurà d’emetre en euros. Segons Brussel·les, tot això oferirà la tranquil·litat necessària als compradors.

Objectiu

“Es una proposta pragmàtica”, va dir el vicepresident de la Comissió, Valdis Dombrovskis. L’objectiu de Brussel·les és evitar un dels grans problemes durant la crisi econòmica, en què la forta interdependència dels grans bancs amb la compra de deute del seu propi país va provocar alts riscos en l’estabilitat del sector financer europeu.

Segons defensa l’executiu comunitari, si els bancs compren aquests tipus de bons conjunts es reparteixen més els riscos, a més d’estimular la compra d’inversors en títols de diferents països, com Grècia i Itàlia, que provoquen sovint recels i alhora ofereix una nova via de finançament per a països amb una baixa qualificació. Fonts comunitàries insisteixen que els nous bons tindran “menys riscos que els productes tradicionals”.

Un suport molt discutit

L’executiu comunitari va insistir que no es tracta d’eurobons, una idea que xoca frontalment amb Alemanya, i en especial amb la posició de la cancellera, Angela Merkel, que sempre ha jurat que no els permetrà, i els països del nord, que no volen pagar els plats trencats d’un altre país. Però quan es va començar a filtrar la proposta, el govern alemany ja hi va mostrar les seves suspicàcies.

Pero també pot preocupar a altres països amb qualificació pitjor, que temen que si es comença a comprar més els nous bons europeus es deixarà de comprar títols nacionals i, per tant, puguin tenir més dificultats per finançar-se als mercats. França, per la seva banda, demana canvis molt més dràstics a l’eurozona. Ara tant París com Berlín tracten de trobar una entesa sobre la reforma de la unió econòmica i monetària abans de finals de juny en què els SBB no estan sobre la taula.

Les converses hauran de començar aviat entre els països i el Parlament Europeu perquè s’aprovi abans que acabi la legislatura d’aquí un any, tal com demana Brussel·les

masters

Aquest cap de setmana, durant la solemne cerimònia de graduació del màster en estudis àrabs que he estat cursant a la Universitat de Georgetown durant els dos últims anys, em va venir al pensament Pablo Casado. Mentre veia desfilar davant nostre els professors vestits amb les túniques acadèmiques tradicionals, vaig imaginar que ell devia haver estat en alguna cerimònia similar anys enrere, quan va cursar el certificat en estudis legislatius o quan va ser 'visiting professor' en aquesta universitat. Però sembla que ell ara no recorda amb claredat els detalls de la seva estada aquí, ni dels estudis de postgrau que va realitzar prèviament. És realment una llàstima no poder recordar una experiència com aquesta... així que espero poder refrescar-li la memòria.

Entre els que érem al campus celebrant la graduació, professors, alumnes i familiars, s’hi veien molts somriures de complicitat, de satisfacció i, entre els companys, fins i tot d’incredulitat. Tots érem conscients de l’esforç que hem fet durant aquests dos anys, de la pressió d’haver de donar diàriament el 200% de nosaltres mateixos per sentir-nos mereixedors de l’oportunitat de ser aquí i de la beca que a alguns ens ha permès ser-hi. Tots sabem com ens hem dedicat cada dia –i cada nit– a llegir els centenars de pàgines de lectures per a les classes, escriure assajos i estudiar per a les presentacions, les classes diàries d’àrab i els exàmens setmanals. Tots i cadascun de nosaltres hem fet de la biblioteca de la universitat la nostra llar, alguns literalment, memoritzant cada racó i el gust únic del cafè del bar, renunciant a les vacances i perdent el compte de les vegades que hem dubtat si aconseguiríem celebrar aquest moment. Però hi vam ser, i dubto que se’ns oblidi cap de les classes o dels professors. Benvolgut Pablo Casado, comença a recordar alguna cosa?

Mentre veia desfilar els professors amb les túniques acadèmiques, vaig pensar en Casado i Cifuentes

Mentre de fons sonava l’himne nacional americà a la cerimònia de graduació, jo seguia capficada en tota la feina feta i en la diversitat d’idiomes que hem compartit amb els companys i companyes aquests dos anys. Això i la memòria selectiva de Casado em van fer venir al cap aquella estrofa de La Trinca: “Com que l’home és un somiatruites, senyors meus, és un 'sueñatortillas', ell es pensa que és bufar i fer ampolles, i se’n diu 'soplar y hacer botellas señor', 'eso' rai...” Encara immersa en aquesta melodia, vaig sentir com el portaveu del secretari general de les Nacions Unides donava alguns consells als futurs graduats de la sala, el primer dels quals era ser conscients de la importància de la reputació que ens forjarem com a professionals. Coses que passen, de cop vaig recordar el cas Cifuentes. Entre altres llacunes, ella sembla que tampoc recorda els detalls de quan va escriure la tesina del màster. Ai las! Això sí que crec que és inoblidable! Un any i mig veient créixer la tesina, des dels seus primers passets fent classes tutorials de recerca i seleccionant mostres, passant pels mesos pràcticament d’acampada a la biblioteca únicament sortint per fer entrevistes i reomplir els tàpers, fins que va complir la majoria d’edat durant la defensa oral davant el tribunal. Benvolguda Cristina Cifuentes, li sona aquest procés?

Ara els meus companys i jo comencem una nova etapa, ja professional, en la qual tinc el pressentiment que tot i recordar cadascun d’aquests detalls no tindrem les facilitats que altres han tingut. En qualsevol cas, espero que mai ens oblidem de tota la pedra picada, que ja veiem que amb les glòries s’obliden les memòries.

jutges i fiscals

Més d'un 60% de jutges i fiscals de Catalunya fan vaga per reclamar millores en les condicions laborals i despolititzar els òrgans de govern. La judicatura es queixa d'instal·lacions deficients i sous baixos. "Volem unes condicions dignes", ha reclamat la jutge degana de Barcelona, Mercedes Caso, que explica que en alguns jutjats de Catalunya no es garanteix, per exemple, la separació entre víctimes i agressors. "No es tracta d'una vaga per al col·lectiu, sinó del servei que donem als ciutadans", ha afegit la degana de l'Hospitalet de Llobregat, Lídia Ureña. La fiscal en cap de Barcelona, Concepción Talón, ha posat com a exemple l'estat de les oficines de Sant Feliu de Llobregat: "Quan van aparèixer els primers ratolins vam decidir que els fiscals vinguessin a treballar a Barcelona", ha explicat.

Segons el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), 450 dels 719 jutges que avui havien d'anar a treballar no ho han fet per secundar l'aturada, un 62,6% de la plantilla. La majoria dels fiscals també s'han sumat a la vaga. El seguiment a Catalunya ha estat superior a la mitjana estatal, que s'ha situat en el 50% de la magistratura, amb excepcions com ara Canàries o La Rioja, on tres de cada quatre jutges han fet vaga. Al Tribunal Suprem han treballat els 79 magistrats, mentre que vuit dels 87 jutges de l'Audiència Nacional han secundat la protesta.

Com que la judicatura no preveu aquest dret, no s'han fixat serveis mínims, però a la pràctica els mateixos jutges i fiscals han decidit atendre les causes prioritàries, com per exemple els judicis amb presos, les mesures cautelars urgents i les incapacitats. Això ha fet que de cara al ciutadà el servei fos desigual: alguns jutjats de Barcelona, per exemple, han treballat amb normalitat mentre que d'altres han suspès l'activitat. "Ja hi ha prou endarreriments perquè avui se suspenguin més judicis", comentava un advocat a les portes de la Ciutat de la Justícia. Segons el TSJC la vaga ha obligat a suspendre 730 actes judicials a Catalunya.

"Cobren la meitat que el servei domèstic"

Segons la degana de Barcelona, en jutjats de cinquena categoria com ara Mollet del Vallès i Manresa, que tot i tenir aquesta condició donen servei a milers de ciutadans perquè es tracta de municipis "d'envergadura", els jutges cobren uns 4,6 euros de mitjana per cada hora de guàrdia. "Jo tinc una persona que m'ajuda a casa que cobra més", ha apuntat Caso. 

• 

La fiscal en cap de Barcelona, Concepción Talón, la jutge degana de Barcelona, Mercè Caso, i la de l'Hospitalet de Llobregat, Lídia Ureña, han explicat les reclamacions del col·lectiu / CÈLIA ATSET

A més de les condicions salarials, jutges i fiscals asseguren que, tot i el volum d'afers judicials que es tramiten des de Catalunya, el ministeri de Justícia pràcticament no hi ha incrementat els recursos. Per exemple, des del 2009 els jutjats socials de Barcelona tramiten cada any, de mitjana, unes 15.000 qüestions més. "Què han fet el ministeri i el Consell General del Poder Judicial? Res de res, i això ho patim ara", s'ha queixat Caso, mentre que la degana de l'Hospitalet ha apuntat que cada any el volum de feina que han d'assumir és superior: "Des de començament d'any hem rebut entre un 20% i un 30% més d'afers que el mateix període de l'any passat", ha explicat.

La degana de Barcelona també ha parlat de les "deficiències" d'alguns dels edificis judicials a Catalunya –que en aquest cas depenen de la conselleria de Justícia de la Generalitat–. "En alguns edificis cau el sostre literalment", ha apuntat la jutge. La fiscal en cap de Barcelona també s'ha queixat que algunes de les oficines on treballen els representants del ministeri públic estan en estat "ruïnós".

Suport de la magistratura

Els disset presidents dels tribunals superiors de justícia de l'Estat, entre ells el de Catalunya, Jesús Maria Barrientos, han signat un manifest conjunt en "solidaritat" amb la vaga del sector. En un comunicat, els magistrats han volgut denunciar "les greus carències que crònicament pateix l'administració de Justícia i que els poders legislatius i executius continuen sense corregir".

Asseguren que, tot i que el seu càrrec els impedeix a la pràctica fer vaga, comparteixen el "malestar generalitat de tota la carrera judicial i fiscal" per una situació laboral que defineixen com a "insostenible".

la presidencia

Que en els últims vuit anys hi hagi hagut quatre presidents de la Generalitat és una anomalia en l’època contemporània. Des que José Montilla acaba el seu mandat, Artur Mas, Carles Puigdemont i ara Quim Torra han agafat les regnes del Govern després de legislatures incompletes. El període 2011-2018 és el de més canvis des del reestabliment de la Generalitat, i cal remuntar-se a les èpoques medieval i moderna per veure relleus tan freqüents al capdavant de la màxima institució de Catalunya. De fet, no hi havia tanta volatilitat en el càrrec des del 1707. Aleshores, ja iniciada la Guerra de Successió, Manuel de Copons i d’Esquerrer agafava el relleu de Josep Grau, que només havia ocupat el càrrec uns mesos, substituint Francesc de Valls i Freixa, mort durant un dels setges a Barcelona. Sis presidents en sis anys. A l’època medieval aquests canvis també entraven dins la normalitat. A partir del segle XV, i després d’anys de vacil·lació amb la duració dels mandats, s’estableix que siguin de tres anys. Historiadors especialistes en l’època defensen la continuïtat del president de la Generalitat fins al 131è, que li correspon a Torra, però puntualitzen que les atribucions, el sistema d’elecció i la rellevància del president tenen poc a veure amb l’actual. També hi ha hagut variacions quant a la terminologia: tres diputats i tres oïdors de comptes -el que ara es coneix com a consellers- formaven el consistori -el Govern- de la Diputació del General. Els seus membres, que podien repetir en el càrrec sempre que no fos en mandats consecutius, provenien dels tres principals estaments de la societat: dos eren del braç militar -noblesa-, dos del braç reial -representants de les ciutats- i dos més del braç eclesiàstic, el diputat del qual era el més preeminent i ostentava la figura de president. “No tenia cap funció diferent; simplement, en termes de protocol, seia en el lloc principal en actes públics”, explica Miquel Pérez Latre, doctor en història per la Universitat Pompeu Fabra.

El diputat eclesiàstic tampoc tenia una prerrogativa especial a l’hora de prendre decisions. “Els mecanismes de deliberació eren molt col·legiats”, apunta l’historiador de la UPF Josep Capdeferro. En canvi, el que faltava era la capacitat d’incidència en temes polítics de la ciutadania. A partir del 1493 l’elecció dels sis diputats es fa per extracció: de cadascuna de les 21 regions, un nombre de representants dels tres estaments entraven en unes borses com a candidats permanents a ser diputats o oïdors de comptes. Els noms de tots ells estan recollits als Llibres de l’ànima de la Diputació del General de Catalunya (1493-1714), dels quals Pérez Latre és coautor. Quan es passava una primera selecció, cada vegada que hi havia un relleu a la Diputació del General -cada tres anys-, es feia un sorteig per escollir el consistori. Els ciutadans no hi participaven: com a molt apostaven qui seria el diputat militar, en un joc anomenat pacte de joia.

Els experts consultats asseguren que els mandats de tres anys s’acostumaven a complir i que si en algun cas hi havia més canvis -entre el 1551 i el 1557, per exemple, hi ha set presidents diferents- era, majoritàriament, per defunció. En algun cas, però, és degut a conflictes entre la monarquia i la Diputació del General, que s’incrementen a partir del segle XVI. Un dels episodis de tensió més rellevants, segons Pérez Latre, té lloc el 1590, quan els diputats i oïdors es tanquen al Palau de la Generalitat durant mesos davant l’amenaça de detenció contra el diputat militar Joan Granollacs, que acaba marxant a l’exili.

La màxima autonomia de què ha gaudit Catalunya queda truncada el 1714, però la seva història queda recollida en documentació que es guardava a les golfes de l’edifici de la plaça de Sant Jaume. Ara forma part de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, gestionat per l’Estat, i els arxivers reclamen que torni a la Generalitat.

Els ballarins

Alba Victòria Nadal (Sant Fruitós de Bages, 1984) té un forat entre la jornada d’assaig i la funció d’ahir al vespre d’ El llac dels cignes al Royal Danish Ballet per atendre la trucada des de Copenhaguen. Cada dia entrena de 10 del matí a 4 de la tarda, i al vespre té o bé funció o bé un segon assaig. Aquesta setmana ha actuat quatre nits en espectacles de repertori clàssic, modern i mixt, i arrodonirà la setmana participant en les dues funcions de la Gala de Ballarins Catalans al Món que ha programat el Centre Cultural Terrassa avui i demà. En la dansa clàssica el ritme és molt alt, i els sacrificis incomptables, però també ho és la recompensa: “M’estimo molt casa meva però m’estimo més la meva passió”, afirma Nadal.

L’Alba va tenir una vocació precoç: als 4 anys ja ballava i als 12 Víctor Ullate li va proposar de marxar a Madrid per “aprendre amb el millor professor”, li va dir. No va dubtar a deixar l’Institut del Teatre i marxar. L’altre cop de sort va ser l’estada al Royal Ballet de Londres que, curiosament, li va obrir les portes del Royal Danish Ballet, on fa 13 anys que treballa (des dels 20) i hi té contracte indefinit fins a la jubilació, als 40 anys, quan passarà a cobrar una pensió. Tot plegat impensable a casa nostra, en una disciplina que té ben poques companyies estables a l’Estat i és present de manera residual a les programacions. “Però jo no soc conformista i això no em condiciona. Crec que venen anys de canvis. No em vull estancar per la pensió i l’estabilitat. Soc fora de casa i per a mi no té sentit si no hi ha la motivació laboral”, afirma Nadal, que pensa ballar “tota la vida”. “Als 27 o 28 anys el cos ja et canvia i has de gestionar la recuperació. Tot és més lent, has d’escalfar més, cuidar-te més... Als 33 has de buscar altres tipus de qualitat del ball, perquè el que fan les joves de 19 jo ja ho he fet”, afirma.

La precocitat és un tret que comparteixen els ballarins que aquest cap de setmana es trobaran a Terrassa. La majoria es coneixen de gales i competicions de l’etapa formativa en escoles catalanes, i l’expectació dels centres on van formar aquest talent per veure’ls de nou a casa és elevada. David Yudes (Badalona, 1996) va iniciar-se als 4 anys a l’escola de la seva mare, Marisa Yudes, que junt amb el director del Centre Cultural Terrassa, Adrià Fornés, signa la direcció artística de la gala. Yudes és ballarí del Royal Ballet de Londres des del 2014: tot just tenia 17 anys.

Ada González (Barcelona, 1994) també tenia 4 anys quan va començar a ballar i quan va assolir la majoria d’edat va marxar a viure a Romania. Després de pagar-se un tour per fer onze audicions amb grans companyies, sense èxit, el teatre de Sibiu -una ciutat de menys de 400.000 habitants que té companyia de dansa estable- la va fitxar via e-mail gràcies a un vídeo. Tres anys després, des del 2016, és ballarina solista a l’Òpera Nacional de Bucarest, la principal de les set companyies estatals de dansa del país. La seva rutina també implica assajos de 10 del matí a 5 de la tarda sis dies la setmana. “A l’est es fan només cinc funcions al mes, però són títols diferents, així és més variat per al públic”, explica. Això també implica moltes més hores d’assaig que d’escenari, lamenten els ballarins. “No és una professió en què arribis a una meta. Hi ha una evolució constant. Mai et satures d’aprendre”, diu una artista que té el seu punt fort en la interpretació més que en la tècnica.

A les gales de Terrassa també hi participaran Adela Ramírez (English National Ballet), Mar Escoda (Northern Ballet) i Helena Balla, Elisabet Biosca i Aleix Mañé (Compañía Nacional de Danza), que es prodiguen poc pels escenaris catalans. “Hi ha molt de talent que ha de marxar. Això ens fa créixer, però si algú es volgués quedar, senzillament no tindria opció”, diu González. Per a la majoria, pensar en tornar és impossible: “Porto tants anys responent aquesta pregunta! No hi ha manera. No hi ha cap suport ni cap respecte. No hi ha interès de les autoritats, però sí que hi ha públic”, lamenta la barcelonina, i destaca el fet que el Liceu no tingui un cos de ball.

El repertori de la gala el formaran solos i passos a dos sobretot clàssics. Ada González està avesada al repertori canònic. Ballarà passos a dos d’ El Corsari i Spartacus amb el ballarí romanès Stefan Mester, que també és la seva parella. Alba Victòria Nadal ha escollit un pas a dos habitual del repertori romàntic danès d’August Bournonville, coreògraf que va dirigir el Royal Danish Ballet al segle XIX i l’obra del qual dona singularitat a la companyia. També ha triat una peça neoclàssica que el finlandès Jorma Elo va crear pensant en ella. Nadal és una ballarina molt versàtil, però sobretot li agrada treballar amb coreògrafs internacionals convidats. “Això et permet sortir de la rutina. Aquí som una família, però sempre hi ha jerarquies, preferències, política”, diu. La mirada neta d’un creador forà la motiva especialment. Com la beca per fer una estada en una altra companyia que ara té entre mans. “Aquí em surten nous projectes, i a casa tot és una lluita per tenir diners i connexions. Tinc 33 anys i no em puc esperar que s’arreglin les coses”, diu

sense amics

Entre P3 i 6è de primària el meu fill no ha tingut cap company de classe d’origen català. Pensava que a la secundària canviaria, però continua igual”, lamenta Míriam Amal, veïna de Salt (Gironès) i membre de l’AMPA de l’escola La Farga. La situació de la seva família no és una excepció en aquest municipi de poc més de 30.000 habitants i un percentatge de població immigrada de prop del 40%, que a les franges infantils i juvenils s’eleva al 60%. “El problema és la diferència entre el percentatge de població immigrada i autòctona que hi ha als centres públics i el que hi ha als privats o concertats”, indica Xavier Besalú, professor de la Universitat de Girona (UdG) i expert en educació intercultural.

La majoria de la població d’origen estranger escolaritza els seus fills en centres públics, mentre que les famílies d’origen català ho fan majoritàriament en concertats o en escoles d’altres municipis veïns, com Girona. “Això fa que als centres públics el percentatge d’alumnat d’origen estranger superi el 80%, mentre que als privats es redueix al 10%. Aquesta diferència, entre el 80% i el 10%, és inadmissible i a més incompleix la llei”, afirma contundent Besalú. Un problema que fa més de vint anys que s’arrossega al municipi i que ha portat la comunitat educativa de Salt a donar un cop de puny sobre la taula per reclamar una solució urgent d’una vegada. “No podem continuar mirant cap a una altra banda. Si volem combatre el racisme i la xenofòbia ens hem de conèixer entre nosaltres i ens hem de relacionar. I si aquest acostament no comença a l’escola estem condemnats a ser una societat dividida on els uns viuen d’esquena als altres”, alerten des de la coordinadora d’AMPAs.

Aïllats de la realitat

“La llei marca que hi ha d’haver una escolarització equilibrada d’alumnes amb necessitats educatives específiques, i a Salt no es compleix”, denuncia el professor, que recorda que no hi hauria segregació escolar “si tots els centres, públics i privats, tinguessin un percentatge equilibrat i igualitari d’alumnes amb necessitats específiques”. Una visió que comparteixen des de la plataforma per l’educació SalT’educa, que aplega més d’una vintena de centres educatius, AMPAs i entitats del municipi. “La gent d’aquí té por dels estrangers i viceversa. I si els infants tampoc es relacionen entre ells, la història es va repetint generació rere generació”, lamenta Dikra Khali, membre de l’AMPA de l’escola Silvestre Santaló. “El problema no és la presència d’un determinat perfil de població, el problema és l’absència d’un altre perfil”, subratlla Judit Font, de l’AMPA de l’IES Salvador Espriu, en referència a la manca d’alumnes d’origen català a les escoles públiques que fa que “els alumnes dels centres concertats visquin aïllats en una altra realitat”. “I és una separació que reproduiran al llarg de la seva vida”.

Per tot plegat, des de la plataforma han dit prou i han engegat diverses accions i mobilitzacions per exigir a les administracions que apliquin mesures per pal·liar les greus mancances que pateixen. Entre altres coses, reclamen que es faci una planificació educativa compartida per combatre la segregació, que es reconegui la singularitat de Salt amb una legislació especial i que s’abaixin les ràtios. “És l’únic municipi de més de 20.000 habitants de Catalunya on tots els centres públics són de màxima complexitat i en cap es respecta la ràtio de 27 alumnes per aula”, diuen des de la plataforma. Unes demandes que també han fet arribar a l’Ajuntament, que ara està redactant un pla educatiu que tindrà enllestit a finals d’any. “La millor manera de no generar prejudicis ni racismes és que els infants, d’aquí i d’allà, estudiïn, juguin i es barallin junts”, assenyala Xavier Besalú, i alerta que, si no, “es faran grans i no sabran conviure amb els seus veïns”.

El precedent de Vic

Ara bé, l’expert en educació intercultural avisa que per solucionar la situació que es viu a Salt actualment caldria aplicar una “cirurgia dura”, perquè fa més de vint anys que s’arrossega el problema però “ni l’Ajuntament ni la conselleria han volgut fer front a la situació”. Per això caldria “adoptar una sèrie de mesures molt rigoroses i molt consensuades per tota la comunitat educativa” perquè “poden tenir efectes secundaris que poden perjudicar algun dret individual”.

I posa l’exemple de Vic, on fa uns anys van haver d’aplicar una mesura “dura”: l’Ajuntament i la comunitat educativa van tancar dos centres que estaven molt guetitzats i van repartir els seus alumnes per la resta d’escoles i instituts; malgrat l’oposició del departament. “Si volem eliminar el racisme i el desconeixement mutu, hem d’aprendre a conviure junts des de petits. És tan simple com això”, conclou l’expert.

el fracas

La justícia espanyola va rebre ahir un dur revés a Bèlgica amb la denegació de l'extradició dels consellers del govern català a l'exili Meritxell Serret, Lluís Puig i Toni Comín. El Tribunal Suprem novament naufraga en l'escenari internacional, igual com fins ara ha passat als altres països on hi ha exiliats de l'independentisme: Alemanya (Carles Puigdemont), Escòcia (Clara Ponsatí) i Suïssa (Marta Rovira i Anna Gabriel). La decisió de la justícia belga, a instàncies de la mateixa fiscalia d'aquell país, reforça l'estratègia catalana de denúncia internacional contra l'arbitrarietat de l'alta magistratura espanyola, i de passada posa un cop més en qüestió la decisió del govern de Mariano Rajoy de no voler abordar des de la política un problema que és òbviament polític.

La resposta merament judicial a la voluntat majoritària a Catalunya de decidir el propi futur polític a les urnes ha portat l'Estat a quedar fora de joc davant la justícia i l'opinió pública europees, que no entenen que hi hagi líders polítics i socials demòcrates tancats a la presó preventivament ni la incapacitat de l'executiu de Mariano Rajoy d'asseure's a una taula a dialogar, a negociar, a oferir una sortida. El jutge Pablo Llarena està deixant Rajoy fora de joc davant els socis continentals. La reacció irritada del Suprem davant la decisió dels col·legues belgues no fa sinó evidenciar el problema: amb el desgavell català, la marca Espanya pateix una evident crisi d'imatge. És en aquest context que cal llegir la ràpida acceptació de Rajoy de reunir-se amb el nou president català, Quim Torra, tot i que el seu programa de govern mantingui formalment el pols independentista. Rajoy no només necessitava un president català per garantir-se l'aprovació dels pressupostos, sinó que també el necessitava per escenificar un diàleg.

Però el diàleg difícilment serà fructífer fins que la política no agafi el relleu a la justícia i, un cop engegada la maquinària dels tribunals, això no és tan senzill. Ni tampoc està gens clar que ningú ho vulgui. De fet, el mateix líder del PSOE, Pedro Sánchez, després de mostrar la seva sintonia amb Rajoy en relació amb Catalunya, ha insistit en la via judicial amb la peregrina petició d'adaptar el delicte de rebel·lió del Codi Penal a les noves circumstàncies, és a dir, d'ampliar-ne els supòsits més enllà del "cop d'estat militar". Així doncs, malgrat els fiascos amb la justícia europea, PP i PSOE segueixen confiant bàsicament en la via penal, segueixen abdicant de buscar una sortida política, democràtica. Ho fien tot a una interpretació abusiva de la llei i, si cal, a un canvi de la llei. D'aquesta manera només s'aconseguirà aprofundir el conflicte. 

Mentre hi hagi presos polítics i polítics exiliats, mentre hi hagi milers de procediments judicials contra mestres o alcaldes, mentre la justícia empaiti la llibertat d'expressió, no hi ha sortida possible a un plet de naturalesa política concebut des del pacifisme i l'esperit democràtic.  

Barça car

El Barça viu atrapat en un cercle viciós del qual no pot sortir: cada cop que toca renovar els seus millors jugadors, toca millorar el sou. I la massa salarial creix tant, que condiciona la política econòmica o força a vendre algun jugador. “No volem perdre els millors jugadors, però tampoc pots anar pagant cada cop més. Toca negociar, trobar acords... però costa molt”, diuen des del club, on ara les negociacions clau són amb Sergio Busquets i Samuel Umtiti. Al Barça s’espera un estiu en què hi haurà més feina per vendre i renovar que no pas per fitxar, ja que la feina feta durant els últims mesos per tenir lligat Antoine Griezmann permet arribar sense nervis al pròxim mercat. “Bona part de la feina està feta”, diuen des del club, on també s’espera el migcampista brasiler Arthur.

El Barça, però, sí que vendrà jugadors, ja que escoltarà ofertes per homes com Aleix Vidal, André Gomes i Denis Suárez. I, sobretot, haurà de tancar dues renovacions importants, les de Samuel Umtiti i Sergio Busquets. El cas del defensa francès segueix sense avançar del tot, i les negociacions fa mesos que duren. El central vol passar a tenir un sou propi de les estrelles del primer equip, ja que considera que un central titular a la selecció i el Barça s’ho mereix. A les oficines no s’ha fet gaire cas de l’interès de clubs com el Manchester United, en considerar que es tracta d’una estratègia de l’agent del jugador per reforçar la seva posició, però hi ha cert neguit, ja que cal millorar una clàusula de rescissió que va quedar obsoleta a l’estiu, que ara és de 60 milions d’euros. Una xifra que ja s’està pagant per defenses centrals. Però per poder millorar la clàusula cal tancar un nou contracte, amb un nou sou. I la millora que demana el francès és massa gran per als càlculs del director general, Òscar Grau, que també es troba amb el mateix problema amb un Sergio Busquets que no vol marxar del Barça però que vol estar entre els jugadors més ben pagats de la plantilla, especialment després de veure com fa un any va marxar un dels tres jugadors més ben pagats, Neymar, i aquest estiu marxarà un altre jugador amb un sou superior, Andrés Iniesta. Busquets va renovar el 2016, quan va firmar un contracte fins al 2021 amb opció a ser ampliat dues temporades, però vol una millora de sou ara que han arribat jugadors com Coutinho i està previst que aterri Griezmann.

Lenglet, a la porta d’entrada

En espera de veure com evoluciona la negociació amb Umtiti, el Barça confia poder fitxar un altre defensa francès, Clément Lenglet. Als 22 anys, Lenglet va ser descobert per Monchi, que el va fitxar per al Sevilla. I ara veu amb bons ulls un fitxatge pel Barça, tot i que sap que li tocaria ser suplent, per darrere de Piqué i Umtiti. Al Barça es considera que és el moment ideal per fitxar-lo, ja que en cas d’esperar podria pujar molt el preu, però, en cas de poder tancar aquesta operació -la setmana vinent estan previstes reunions-, el Barça s’asseguraria també tenir un relleu per a Umtiti en cas que les negociacions es trenquessin i l’excentral del Lió acabés marxant. Si Umtiti es queda, tal com confien les dues parts, tot i no estar d’acord sobre quin hauria de ser el sou, amb Lenglet també es reforçaria una defensa en què Piqué passa dels 30 anys; Vermaelen, amb 33 anys, pateix moltes lesions, i hi ha dubtes amb el colombià Yerry Mina.

La principal feina, però, serà vendre jugadors amb poc pes, en part també per fer espais als jugadors del filial que Ernesto Valverde vol al primer equip. Una manera de confiar en La Masia i, de pas, aconseguir que el Barça no sigui tan car.

Escola catalana

La comunitat educativa passa a l’acció i prepara una sèrie de mobilitzacions per donar suport als professors que han sigut acusats d’adoctrinament en centres de Sant Andreu de la Barca i de la Seu d’Urgell. L’acusació se centra sobretot en la manera com els professionals van explicar als alumnes la celebració del referèndum i la repressió de l’1-O. El Marc Unitari de la Comunitat Educativa (MUCE), que aplega associacions de pares i mares, d’estudiants i sindicats, va presentar ahir el manifest Deixeu l’educació en pau. Volem educar en llibertat i va cridar tothom a manifestar-se el 10 de juny a Barcelona. La convocatòria té un ampli suport. Entre els convocants hi ha l’Associació d’Estudiants Progressistes (AEP), l’Associació de Mestres Rosa Sensat, la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya (Fapac) i els sindicats CCOO, UGT, CGT i USTEC, entre d’altres.

La del 10 de juny serà l’última convocatòria, i és que abans que acabi el curs hi haurà com a mínim dues mobilitzacions més. La primera serà el dimecres 23 de maig, amb una sèrie de concentracions davant les seus del govern espanyol a les diferents demarcacions catalanes. El diumenge 3 de juny hi haurà una concentració a Sant Andreu de la Barca, on hi ha l’Institut El Palau, el més assenyalat per la justícia espanyola després d’una denúncia que van interposar guàrdies civils que són pares d’alumnes de l’institut. Finalment hi ha la manifestació convocada pel diumenge 10 de juny al matí, que els impulsors volen convertir en un clam a favor de l’escola catalana i que es preveu que sigui l’acte més multitudinari.

“A l’escola s’ha de parlar de tot”

En roda de premsa, els portaveus del MUCE van voler expressar el seu suport a tots els docents afectats i van defensar, a través del manifest, que “a l’escola s’ha de poder parlar de tot”. També van reivindicar els centres educatius com uns espais que no estan “aïllats del món”, ben al contrari. Van apostar perquè les escoles i els instituts siguin espais “lliures” en què es generin debats, i van reivindicar el dret dels mestres i professors a portar el llaç groc. Segons diuen, no portar-lo també és una decisió política, i van comparar-ho amb què un mestre dugui una creu o un llaç d’un altre color.

Les entitats reunides ahir van lamentar, en aquest sentit, que els últims esdeveniments judicials i polítics han portat molts docents a “autocensurar-se”. Ara, per exemple, tenen casos com el d’una mestra de música de primària que no sap si posar L’estaca, com feia abans, al programa. O el d’una professora d’història que, en dates pròximes a l’1-O, va tenir dubtes sobre com parlar de la diferència entre república i monarquia a l’època romana. “Volem tornar a la normalitat i fer el que hem fet sempre”, va insistir David Córdoba, de la USTEC. I Josep Riera, de la CGT, va afegir que no es pot permetre que els docents vagin a treballar “amb por”.

El manifest que van llegir insisteix que a l’escola catalana “no hi ha un problema de convivència relacionat amb la situació política” i denuncia la “instrumentalització” que s’ha fet del cas de l’Institut El Palau. En nom de les associacions de pares i mares d’alumnes, Xènia Amorós va afegir, en aquesta línia, que estan veient “amb desconcert” com s’instrumentalitza els seus fills.

El MUCE, que també va ser molt crític amb el paper que han jugat alguns mitjans de comunicació en el cas, fa una crida a centrar-se en els “problemes reals” de l’educació, com el fet que s’hagin renovat concerts “sense cap avaluació de les necessitats”, la falta de docents a secundària, el tancament de línies de P3, la segregació escolar o l’infrafinançament, entre d’altres. Per tot plegat, van instar a donar una “resposta unitària” i van fer una crida a la comunitat educativa a sumar-se a les mobilitzacions.

Triple petició d’El Palau

L’anunci del MUCE arribava només unes hores després que l’assemblea de professors d’El Palau i la plataforma de suport 9 del Palaufessin una crida a organitzar una manifestació unitària abans que acabi el curs i demanessin als sindicats i a les organitzacions del món educatiu fer sentir un triple “clam unànime” de solidaritat amb els professors denunciats, de rebuig a la “criminalització” del col·lectiu docent i en defensa de l’ensenyament públic català.

Aquestes reivindicacions s’uniran en diverses mobilitzacions que auguren un dels finals de curs més intensos dels últims anys. La comunitat educativa, però, està decidida a combatre les acusacions que des del setembre han intentat torpedinar la feina a les aules.

Cursos obligatoris per ser directors

Els mestres de primària i els professors de secundària que vulguin optar a dirigir els centres educatius hauran de fer un curs obligatori abans d’obtenir la plaça. Segons va informar el departament d’Ensenyament, per a aquells docents que no hagin exercit mai la funció directiva els cursos seran de formació inicial (240 hores), i per a aquells docents que siguin o hagin sigut directors el curs serà d’actualització (120 hores), però en tots dos casos aquest curs serà un requisit obligatori per poder participar en el procés de selecció, per ser nomenat de manera extraordinària o per dirigir un centre de nova creació.

Els cursos començaran al juliol arreu del territori i seran gratuïts. Això suposa un canvi important, perquè fins ara qui volia ser director feia un curs de 90 hores però un cop ja havia sigut escollit.

Provisionalitat

1. Paraules. Dies com aquests en què la matança de palestins a mans de l’exèrcit d’Israel ocupa les portades arreu ens fan prendre consciència de la importància de no frivolitzar amb les paraules. El president Torra ha repetit que Catalunya vivia una crisi humanitària. Compte amb els mots: una crisi humanitària és el que passa a Palestina, a Síria o a la Mediterrània convertida en mar Mort. Tenir uns quants dirigents polítics a la presó o a l’exili és moralment lamentable i un disbarat polític i judicial que ho bloqueja tot. Però dir-ne una crisi humanitària em sembla una lleugeresa greu. Fa temps que la virulència verbal del conflicte català porta a banalitzar els mots de manera miserable. Com quan es parla de cop d’estat per referir-se als esdeveniments d’octubre o quan s’apel·la al nazisme o al feixisme per desqualificar el sobiranisme català. (Això no impedeix que aquí hi hagi hagut nazis i feixistes com a tot arreu.)

Tanmateix, la moda és la provisionalitat. Res és tan escaient a la condició humana, contingent per naturalesa i, per tant, sempre a precari. Però precisament una de les funcions de la política –de l’estat– és ancorar aquesta precarietat. Conviure demana construir ficcions que ens ajudin articular el que tendeix al desordre. D’aquí que en política visquem sempre en aquesta dualitat entre el que es diu i el que es fa. La governança funciona quan es dona la justa distància entre les paraules i l’acció. L’expectativa de futur és compensació inevitable al sentit tràgic de la vida. Però la política tracta del repartiment del poder, i el poder té una mesura: les relacions de forces. Saber el que et pots permetre en cada moment és decisiu si no vols estavellar-te.

2. Simetria. Sorprèn que un president es presenti com a provisional, en trànsit per cedir el lloc a qui l’ha proposat. Però de fet convergeix amb la situació política espanyola: totes les estratègies estan muntades sobre la provisionalitat. El PP intenta allargar l'agonia a l'espera d'un miracle. Ciutadans està convençut que així madura el seu assalt al poder. El PSOE intenta flotar sobre el no-res.

El republicanisme com a cultura és la música d’acompanyament d’un període sense fita històrica determinada

En aquest context, l’estratègia Torra sembla bastant transparent, malgrat els excessos verbals. Restaurar Puigdemont és la picada d’ullet al sector més irredempt de l’independentisme. El republicanisme com a cultura és la música d’acompanyament d’un període sense fita històrica determinada (a l’estil 9-N o 1-O) que pot encallar en qualsevol moment (pressupost, judicis). I Torra sap que aquesta vegada el marge de transgressió serà limitat. Si sobre una idea hi ha unanimitat a Madrid és que l’error del 155 va ser no aplicar-lo el 6 de setembre. La provisionalitat combina perfectament amb les estratègies dels partits espanyols: escalfar l’ambient fins a unes municipals que, com altres vegades, seran preludi d’una nova etapa.

De manera que l’objectiu ara és Barcelona. La pretensió del sector que en aquests moments controla com a minoria de bloqueig l’independentisme és tornar a imposar una llista unitària per aconseguir la capital, perllongant així el segrest del PDECat i d’Esquerra imposat per Puigdemont. I frenant una vegada més l’expressió de la diversitat política del sobiranisme que permetria obrir aliances més enllà. Cal preguntar a Esquerra i al PDECat per què permeten que un grup minoritari al voltant de l’expresident els impedeixi fer el que diuen que caldria: abandonar a mitjà termini la fantasia de la via unilateral i emprendre un període de governança efectiva, ampliació d’espais i acumulació de capital polític. Però s’ha optat per la simetria amb la política espanyola: entrar en el joc de la provisionalitat per la via de cultivar la faula berlinesa i mantenir la sobreactuació i la confrontació. I s’ha perdut l’oportunitat de mostrar maduresa enmig de la confusió.

.

Tom Wolfe

L'avi quan estudiava li van fer fer un treball sobre l'obre a les hores d'aquest escriptor america. Vaug una criticai l'Ivan Tubau el meu professor de Redaccio em va posar un 7. Li vaig preguntar perque? i em va contestar perque no conexia a ningu que fos capaç de carregars'el com havia fet jo. L'escrit el guardo entre els meus paperots. Tom Wolfe parlava a una velocitat més lenta que els seus personatges, que sovint deixaven anar onomatopeies i interjeccions i s’expressaven en majúscules. Assegut en un dels sofàs de la Casa Fuster, amb les cames exageradament obertes -com un insecte eixarrancat-, l’autor de La foguera de les vanitats i creador de l’etiqueta Nou Periodisme visitava Barcelona per presentar Bloody Miami, la seva quarta i última novel·la. L’escriptor tenia llavors 83 anys, i feia gairebé dues dècades que havia sobreviscut a un atac de cor per culpa del qual portava un bypassquíntuple. “Si em cuido puc arribar a ser centenari -explicava-. La clau és mantenir-se ocupat. Ara mateix escric un assaig en què critico el darwinisme... i Noam Chomsky”. Per desgràcia, El reino del lenguaje, que Anagrama publicarà aquesta tardor, serà l’últim llibre de Wolfe, que va morir ahir a Nova York als 88 anys a conseqüència d’una pneumònia.

Nascut a Richmond, Virgínia, el 2 de març del 1930, Wolfe es va llicenciar en filologia anglesa a la Universitat de Washington and Lee. El jove Thomas -encara Kennerly Wolfe- va estar a punt de convertir-se en jugador de beisbol professional. Per sort, però, va especialitzar-se en la paraula, primer amb una controvertida tesi doctoral que va escriure en un estil que trencava amb les expectatives acadèmiques -la va haver de retocar per eliminar els tics subjectius- i més endavant amb el periodisme. Va debutar a l’ Springfield Union i poc després va escriure per al Washington Post. A partir del 1962, instal·lat a Manhattan, va treballar per al New York Herald Tribune i per al suplement dels diumenges, el New York, que en aquells moments feia la competència a una de les revistes culturals més icòniques del segle XX, The New Yorker.

+ INFORMACIÓ

L’hiperbòlic impol·lut

“Li agradaria ser recordat com un bàrbar del periodisme -recorda David Vidal, professor de periodisme cultural i literari a la Universitat Autònoma de Barcelona-. Es volia saltar els límits del que es podia fer en un article. La seva intenció era traslladar els recursos de composició i estil del realisme literari al periodisme”. Wolfe va batejar aquella nova manera d’escriure articles que ja havien posat en pràctica altres autors amb l’etiqueta de Nou Periodisme. “Hi havia un estil més controlat, exemplificat a través de l’escola de la New Yorker i que compta amb autors com Lillian Ross i Joseph Mitchell, i una línia més esbojarrada, amb autors com Hunter S. Thompson i el mateix Wolfe, que acabarien apareixent en revistes com Esquire, Rolling Stone i el suplement New York ”, resumeix Vidal.

UN ‘VOYEUR’ HISTÈRIC

Igual que farien autors com Joan Didion, Gay Talese, Truman Capote, George Plimpton i Norman Mailer, tots inclosos al llibre El Nuevo Periodismo (1973), que Anagrama va publicar anys més tard, Wolfe va anar recollint els seus imprevisibles reportatges en volums de títols tan pirotècnics com el seu contingut. “ La banda de la casa de la bomba y otras crónicas de la era pop, del 1968, va ser un dels llibres clau de la meva adolescència -diu l’escriptor i periodista Kiko Amat-. Em va flipar la manera com parlava del surf, del pop art i de les bandes de carrer. Una de les claus de Wolfe és que era un foraster arreu on anava. Li encantava fer de voyeur i mirar d’entendre realitats diferents de la seva”.

Del particular estil de l’autor de La palabra pintada (1975) -assaig sobre l’expressionisme abstracte- i Elegidos para la gloria (1979) -sobre el grup d’astronautes que van participar en el projecte Mercury per part de la NASA-, Kiko Amat en destaca l’element histèric: “Semblava que llegissis un atac de nervis en directe, feia servir paraules esbojarrades i abusava dels recursos tipogràfics o de l’argot”. En els moments més inspirats, Wolfe “era insolent i desmuntava mites”. “El seu sentit de l’humor era més contingut que el de Ken Kesey o Terry Southern, dues figures importants de l’època”, afegeix Amat. David Vidal en recomana també La izquierda exquisita (1970): “Hi denuncia el cinisme de certa esquerra benpensant que utilitzava la ideologia per fer-se sentir bé. Arrenca amb la crònica d’un sopar a l’àtic de Park Avenue del músic Leonard Bernstein”. Després d’un últim recull de reportatges, Las décadas púrpura (1982), Wolfe es va proposar fer el salt a la ficció. “Em vaig dedicar a estudiar el meu entorn, el Manhattan de la dècada dels 80, i d’allà en va sortir La foguera de les vanitats -explicava el 2013-. Al segle XIX, els novel·listes sabien que l’autobiografia no era el camí. Zola, Balzac i Dickens es plantejaven escriure sobre realitats socials concretes i les investigaven. A més, molts escrivien per entregues! Jo vaig voler ser com ells”. No li va anar malament, perquè des que es va publicar el 1987 se n’han venut més de tres milions d’exemplars només en anglès.

Per a la següent novel·la del nord-americà, Tot un home, es van pagar xifres milionàries a la Fira de Frankfurt. Era el 1998. En aquells moments, Ester Pujol treballava a Columna i un any després va assistir a l’esmorzar de premsa de presentació del llibre en un dels hotels de la ciutat alemanya. “Va aparèixer com una estrella del rock, però vestit de blanc, impecable -diu Pujol-. El 2013, quan va venir a Barcelona per presentarBloody Miami, era un vellet entre clàssic i estrafolari que es continuava mirant el món amb uns ulls molt vius i que s’interessava per detalls sobre Catalunya”. Marina Espasa va traduir aquella novel·la, que arribava una dècada després de Sóc la Charlotte Simmons (Columna, 2004). “Conservava el sentit de l’humor, i també la mordacitat que havia descobert anys enrere a La foguera de les vanitats -comenta Espasa-. Tenia 83 anys i encara va ser capaç de fer un retrat brillant de la immigració cubana. No havia perdut la curiositat, i això és un gran mèrit”.

CINC LLIBRES ESSENCIALS

DE L’AUTOR

‘La banda de la casa de la bomba y otras crónicas de la era pop’

Publicat el mateix any que un altre llibre emblemàtic, Ponche de ácido lisérgico, a La banda de la casa de la bomba hi ha reportatges sobre surf, Natalie Wood, la revista Playboy i la stripper Carol Doda.

‘El Nuevo Periodismo’

El pròleg d’un centenar de pàgines que obre aquesta antologia és encara el text programàtic més important sobre el Nou Periodisme. Més endavant hi ha mostres del talent d’una vintena d’autors, entre els quals hi ha Joan Didion i Gay Talese.

‘La palabra pintada’

Aquí la ploma verinosa de Wolfe va qüestionar el valor de l’art conceptual i de l’expressionisme abstracte . Entre els pintors que reben més hi ha Warhol, Pollock i De Kooning. També dispara contra crítics com Greenberg i Rosenberg.

‘La foguera de les vanitats’

La novel·la amb què Wolfe va debutar en la ficció als 57 anys és un retrat aspre dels yuppies novaiorquesos de la dècada dels 80. Es va avançar a l’American psycho de Bret Easton Ellis i a Al caer la luz de Jay McInerney.

‘Bloody Miami’

L’ascens social, l’ambició i la lluita per mantenir els privilegis són tres dels temes de la ficció de Tom Wolfe. A Bloody Miami s’hi afegeix el retrat de la immigració cubana a la ciutat del títol de la novel·la.