la presidencia

Que en els últims vuit anys hi hagi hagut quatre presidents de la Generalitat és una anomalia en l’època contemporània. Des que José Montilla acaba el seu mandat, Artur Mas, Carles Puigdemont i ara Quim Torra han agafat les regnes del Govern després de legislatures incompletes. El període 2011-2018 és el de més canvis des del reestabliment de la Generalitat, i cal remuntar-se a les èpoques medieval i moderna per veure relleus tan freqüents al capdavant de la màxima institució de Catalunya. De fet, no hi havia tanta volatilitat en el càrrec des del 1707. Aleshores, ja iniciada la Guerra de Successió, Manuel de Copons i d’Esquerrer agafava el relleu de Josep Grau, que només havia ocupat el càrrec uns mesos, substituint Francesc de Valls i Freixa, mort durant un dels setges a Barcelona. Sis presidents en sis anys. A l’època medieval aquests canvis també entraven dins la normalitat. A partir del segle XV, i després d’anys de vacil·lació amb la duració dels mandats, s’estableix que siguin de tres anys. Historiadors especialistes en l’època defensen la continuïtat del president de la Generalitat fins al 131è, que li correspon a Torra, però puntualitzen que les atribucions, el sistema d’elecció i la rellevància del president tenen poc a veure amb l’actual. També hi ha hagut variacions quant a la terminologia: tres diputats i tres oïdors de comptes -el que ara es coneix com a consellers- formaven el consistori -el Govern- de la Diputació del General. Els seus membres, que podien repetir en el càrrec sempre que no fos en mandats consecutius, provenien dels tres principals estaments de la societat: dos eren del braç militar -noblesa-, dos del braç reial -representants de les ciutats- i dos més del braç eclesiàstic, el diputat del qual era el més preeminent i ostentava la figura de president. “No tenia cap funció diferent; simplement, en termes de protocol, seia en el lloc principal en actes públics”, explica Miquel Pérez Latre, doctor en història per la Universitat Pompeu Fabra.

El diputat eclesiàstic tampoc tenia una prerrogativa especial a l’hora de prendre decisions. “Els mecanismes de deliberació eren molt col·legiats”, apunta l’historiador de la UPF Josep Capdeferro. En canvi, el que faltava era la capacitat d’incidència en temes polítics de la ciutadania. A partir del 1493 l’elecció dels sis diputats es fa per extracció: de cadascuna de les 21 regions, un nombre de representants dels tres estaments entraven en unes borses com a candidats permanents a ser diputats o oïdors de comptes. Els noms de tots ells estan recollits als Llibres de l’ànima de la Diputació del General de Catalunya (1493-1714), dels quals Pérez Latre és coautor. Quan es passava una primera selecció, cada vegada que hi havia un relleu a la Diputació del General -cada tres anys-, es feia un sorteig per escollir el consistori. Els ciutadans no hi participaven: com a molt apostaven qui seria el diputat militar, en un joc anomenat pacte de joia.

Els experts consultats asseguren que els mandats de tres anys s’acostumaven a complir i que si en algun cas hi havia més canvis -entre el 1551 i el 1557, per exemple, hi ha set presidents diferents- era, majoritàriament, per defunció. En algun cas, però, és degut a conflictes entre la monarquia i la Diputació del General, que s’incrementen a partir del segle XVI. Un dels episodis de tensió més rellevants, segons Pérez Latre, té lloc el 1590, quan els diputats i oïdors es tanquen al Palau de la Generalitat durant mesos davant l’amenaça de detenció contra el diputat militar Joan Granollacs, que acaba marxant a l’exili.

La màxima autonomia de què ha gaudit Catalunya queda truncada el 1714, però la seva història queda recollida en documentació que es guardava a les golfes de l’edifici de la plaça de Sant Jaume. Ara forma part de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, gestionat per l’Estat, i els arxivers reclamen que torni a la Generalitat.