el parlament

a presència d’un elevat nombre d’alcaldes als escons del Parlament era, fins fa no gaires anys, una circumstància ineludible. CiU, el PSC i ERC -les formacions amb més implantació territorial, i que acumulen la major part d’alcaldies al país- tenien nombrosos alcaldes que exercien de diputats, i entre el 1999 i el 2015 sempre hi va haver més de vint parlamentaris al capdavant d’ajuntaments. Després de les eleccions del 27-S, però, la xifra d’alcaldes al Parlament va baixar fins als 17, i en aquest mandat només n’hi ha nou: set de JxCat i dos d’ERC [vegeu l’infogràfic], un 7% dels 135 diputats. Es tracta, doncs, de la proporció d’alcaldes més baixa en set legislatures (gairebé 20 anys), propiciada pels canvis en les majories, la irrupció de nous partits al tauler de joc i l’entrada d’independents a la cambra.

El Procés ha tingut molt a veure amb aquesta situació. En les dues últimes eleccions autonòmiques moltes formacions han situat simbòlicament candidats sense carnet de partit en llocs de sortida. Un fet que s’ha donat especialment a les llistes de JxSí i JxCat, però també, amb més o menys importància, en les d’ERC, el PSC, els comuns i la CUP. El professor de ciència política de la UAB Oriol Bartomeus considera que això explica en part la disminució dels alcaldes a la cambra catalana, però també apunta com a causes l’“esmicolament del vot” i l’aparició de “majories menys sòlides” a nivell nacional i municipal. “Compatibilitzar els dos càrrecs ara és més complicat. Tant pel que exigeix el Parlament com pel que exigeix l’ajuntament”, argumenta.

I encara afegeix un altre factor a l’equació: “La baixada de diputats del PSC, un partit que habitualment tenia força representació del món local”. Les dades avalen aquesta teoria, ja que en les dues legislatures que van transcórrer entre els anys 1999 i 2006, els socialistes comptaven amb deu alcaldes al grup parlamentari (d’un total de 52 i 42 diputats, respectivament). Entre ells, històrics com Joaquim Llena (Alt Àneu), Manuela de Madre (Santa Coloma de Gramenet) o Antoni Siurana (Lleida). La tendència va anar a la baixa a mesura que el partit va anar caient a les urnes i ara, per primer cop, no hi ha cap alcalde entre els 17 diputats socialistes.

Lluny d’atribuir aquesta situació als resultats electorals, des del PSC asseguren que el fet de tenir menys alcaldes a la cambra respon a un esforç per no solapar càrrecs: “Intentem que si algú té responsabilitats importants en el món municipal es concentri en l’ajuntament”, afirmen fonts del partit. Núria Parlon, alcaldessa socialista de Santa Coloma de Gramenet des del 2009, recorda que va ser “complicat” compaginar el càrrec amb el de diputada quan l’any 2012 va entrar al Parlament. “Anava a tants actes de ciutat com puc anar ara, però algunes persones em deien que només em veien a la tele. Anava esgotada per no fallar”, diu, i també destaca que l’oposició utilitzava políticament el fet que la seva dedicació no fos exclusivament municipal. Albert Batalla, alcalde de la Seu d’Urgell des del 2008 per CiU i diputat entre el 2003 i el 2017, també recorda el seu pas pel Parlament com “uns anys molt intensos amb poc temps disponible per fer res més”, i admet que no sempre podia ser a tot arreu: “Tenia la sort de pertànyer a grups amb molts diputats i si calia em podien cobrir a les comissions”, diu.

Aquesta situació, i el context de regeneració democràtica, han fet que formacions que en els últims anys han entrat a la cambra incloguin en els seus estatuts la prohibició d’exercir dos càrrecs públics de forma simultània. És el cas de Cs, Catalunya en Comú i la CUP, si bé en els dos primers casos s’admeten excepcions. Els comuns, per exemple, exclouen de la norma els càrrecs municipals sense retribució, mentre que la formació taronja compta en aquests moments amb cinc regidors al grup parlamentari. Fonts del partit aclareixen que la situació d’aquests diputats està pendent de resoldre’s, tot i que probablement s’esperarà a veure si continuen en ajuntaments després de les municipals del maig.

En l’etern debat per elaborar una llei electoral catalana sempre s’han acabat imposant els partits que no volen prohibir la presència d’alcaldes al Parlament. Un històric dirigent de Convergència, que havia sigut alcalde i diputat a la vegada, creu que és un “error” que hi hagi menys alcaldes a la cambra perquè “donen un toc territorial i enriqueixen molt el debat”. Confia, en aquest sentit, que el fitxatge d’independents, que “teòricament no estan tan cremats”, sigui “una moda que passarà”. “Estem en un moment en què s’estan fent poques lleis sectorials i territorials, però quan la situació es normalitzi el Parlament necessitarà gent que toqui de prop els temes”, afirma, i recorda que aquest havia sigut sempre l’objectiu de l’antiga CiU -que va arribar a tenir fins a 18 alcaldes al Parlament entre el 2010 i el 2012.

Des d’ERC, en canvi, treuen ferro a la disminució d’alcaldes als escons. Fonts republicanes consideren que hi ha d’haver un “cert equilibri” amb el món municipal, però afegeixen que ja hi ha molts regidors al Parlament. Al llarg de les tres últimes legislatures, però, el nombre de regidors diputats ha caigut dels trenta als vint. Amb tot, les mateixes fonts conclouen que “el que és important és que els diputats tinguin present el món local.