taca

El problema d’aquestes detencions, sobre les quals han advertit, per cert, Jutges per a la Democràcia, és que a Catalunya, des de l’1 d’Octubre, qui més qui menys ha deixat de creure en l’equitat i justícia de l’Estat, ergo, de la policia. I és per això que els “constitucionalistes” s’han passat el dia dient que “som una democràcia imperfecta, com totes”. La qüestió és que quan una sola “imperfecció” és buscada o tolerada (i no pas un error) desmunta la democràcia, de la mateixa manera que una sola taca fa que el vestit sigui brut.

Jo mateixa puc afirmar que no pensava que ens pegarien l’1 d’Octubre (perquè en el fons encara creia en l’estat de dret). No pensava que detindrien els Jordis acusats de sedició i pensava que algú donaria explicacions pel cotxe de policia obert i ple d’armes (perquè en el fons encara creia en la previsibilitat de la la justícia). Suposo que vaig deixar de creure-hi quan vaig llegir l’escrit del jutge Llarena.

Ara tots sabem que les forces de seguretat, avui, ara, aquí, poden actuar de manera arbitrària sempre contra uns. Poden anar a buscar la Tamara o l’Adri amb no res, sabent que els fotran la vida per força temps, els titellaires, aquests tres de Podem que es manifestaven, els d’Altsasu. S’han inventat la rebel·lió i potser s’inventen el terrorisme. Un home amb un ganivet pel carrer pot ser un terrorista o un assassí o un pertorbat o un carnisser. Són coses diferents i podem diferenciar-les. Els desordres públics, a diferència, posem per cas, de la preparació d’un atemptat, no es poden ni s’han de “prevenir”. Entenc que alguns estan contents amb aquesta retallada de drets, perquè els va a favor. I és que quan ets partidari de la unitat d’Espanya no et cal manifestar-te per res, només has de procurar justificar que detinguin dissidents i, si ets prou liberal i simpàtic, declarar rient que sempre apagues la tele quan el rei fa el discurs de Cap d’Any.

referendum

Amb la mirada posada en l'incert escenari que sorgirà després de les eleccions del 10 de novembre, el partit que encapçala totes les enquestes i que va resultar vencedor als comicis de l'abril, el PSOE, manifesta que el referèndum no és una opció per resoldre la situació entre Catalunya i Espanya. Ara bé, aquesta "veritat incontestable" xoca de ple amb la valoració dels catalans: un 67,8% confien en el referèndum d'autodeterminació com la via idònia per resoldre l'atzucac del Procés.

Així ho recull l'enquesta òmnibus que el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) ha fet per a la Generalitat i en què, preguntant a la ciutadania sobre diverses opcions per "resoldre les relacions entre Catalunya i Espanya", el referèndum és la preferida, amb un 44,6% dels enquestats que s'hi mostren "molt d'acord" i un 23,2% que s'hi pronuncien "més aviat d'acord". És a dir, un total de 67,8% dels enquestats. 

Per contra, només el 21,2% dels sondejats reneguen de l'opció d'una consulta a Catalunya per trobar una sortida al conflicte. Un 10,3% afirmen que hi estan "més aviat en desacord", mentre que un 10,9% asseguren que hi estan "molt en desacord". Respecte a la resta de preguntats, un 2,4% no hi estan "ni d'acord ni en desacord", un 6,2% afirmen que "no ho sap" i un 2,4% opten per no respondre. 

Diàleg sense límits

Al mateix temps, el gruix dels enquestats (40,3%) opta per la política del diàleg i la negociació sense límits com la més necessària per resoldre la situació, mentre que un 36,3% s'afegeixen al diàleg tot i que amb un matís: dins del marc de la Constitució.

Per contra, la política de "mà dura" per part del govern de l'Estat a Catalunya tan sols rep un 4,8% dels suports. Ara bé, a l'altra banda, només un 11,3% advoquen per una política unilateral del Govern com a solució al conflicte. De la resta de sondejats, el 5,0% asseguren que no saben què respondre, i un 2,3% prefereixen no respondre. 

No votar no sembla una opció

No obstant això, la via del referèndum a Catalunya no és l'única possibilitat que ofereix l'enquesta per resoldre el conflicte, sinó que n'inclou fins a tres més: un referèndum estès al conjunt de l'estat espanyol; la negació de qualsevol referèndum perquè "la unitat nacional espanyola no es pot votar"; i el rebuig a una votació perquè "la Constitució vigent ja ha resolt la qüestió satisfactòriament". 

Són precisament aquestes dues últimes opcions, les relatives a no votar, les que arrepleguen una nova majoria. En aquest sentit, però, en contra. Segons el sondeig, el 67,2% dels catalans rebutgen l'afirmació que no s'hauria de celebrar cap referèndum perquè la unitat d'Espanya és inviolable. Si s'amplia el focus, s'observa que la resposta majoritària és "molt en desacord", amb un 47,0% dels suports, seguida de "més aviat en desacord", que aplega fins a un 20,2%. En canvi, tan sols un 18,4% creuen que la unitat d'Espanya no es pot votar, un 2,6% no hi estan d'acord ni en desacord, un 9,7% no ho saben i un 2,3 prefereixen no contestar. 

Encara sobre la possibilitat d'eludir una votació, l'argument que la Constitució "ja ha resolt la qüestió" tampoc no satisfà el conjunt dels catalans, ja que un 64,6% s'hi mostren contraris. En concret, un 43,0% diuen estar-hi "molt en desacord", i un 21,6%, "més aviat en desacord". Així doncs, l'opció de no acudir a les urnes per resoldre el problema apel·lant a les sortides que ofereix la carta magna tan sols recull el 21% dels suports. Un 6,7% dels enquestats afirmen estar-hi "molt d'acord", i un 14,3%, "més aviat d'acord". Així, el 2,6% diuen no estar-hi "ni d'acord ni en desacord"; un 9,3% "no ho sap" i un 2,6% prefereixen no contestar.

Estendre el referèndum al conjunt de l'Estat

Tot i que no és l'opció preferida pels enquestats, la possibilitat d'ampliar el referèndum al conjunt de l'Estat no sembla tan mala idea per als catalans. Mentre que un 38,7% veuen amb bons ulls l'alternativa, un 49,2% dels sondejats s'hi manifesten en contra. Per tant, encara queda lluny de la majoria, tot i que per poc. Entre el bloc de contraris a la proposta, un 30,8% dels sondejats apunten estar-hi "molt en desacord", mentre que un 18,6% rebaixen la resposta a "més aviat en desacord". El 3,8% admeten que no estan "ni d'acord ni en desacord", un 6,2% indiquen que no ho saben, i un 2,3% opten pel silenci. 

Sigui com sigui, el que s'extreu de l'enquesta òmnibus encarregada per la Generalitat és que una majoria notòria dels catalans veuen la via del referèndum com la millor opció per resoldre l'actual situació entre Catalunya i Espanya. Una xifra que, tot i que encara queda lluny, sintonitza amb la dada del 80% a què les forces independentistes i sobiranistes han apel·lat durant mesos a l'hora d'exigir una votació al país. 

La divisió per partits

L'enquesta inclou un encreuament de dades per record de vot al Parlament de Catalunya i que permet advertir quines són les opcions preferides per als votants de cadascuna de les formacions amb representació parlamentària. Com era previsible, la fórmula del referèndum és la preferida entre els votants dels partits independentistes. Mentre que un 97,3% de l'electorat d'Esquerra tria el referèndum a Catalunya perquè els catalans decidissin quina és la relació que volen que hi hagi entre Catalunya i Espanya, és un el 96,0% del votant de la CUP qui comparteix la visió amb els republicans i un 95,1% de Junts per Catalunya. Els comuns també s'emmarquen dins d'aquesta premissa i un 85,8% d'ells advoquen per un referèndum. 

Per contra, els votants del PP a Catalunya s'hi mostren a favor en un 40,0% i en desacord en un 46,7%. Uns paràmetres similars als que expressa l'electorat de Ciutadans, que advoca per un referèndum a Catalunya en un 31,1% mentre que un 66,7% s'hi mostren en contra. Pel que fa als socialistes, la possibilitat d'un referèndum a Catalunya convenç el 46,8% del seu elector i baixa fins al 40,3% els que s'hi pronuncien contraris. 

A més, també són els votants independentistes els que demanen amb major insistència la resolució del conflicte a través d'una política de diàleg i negociació sense límits. Els republicans ho exigeixen en un 79,6%, seguit dels de JxCat, amb un 64,7% i de la CUP, en un 50%. 

Però és l'elector de Catalunya en Comú qui més reclama la via del diàleg un 96,1%, d'entre els quals el 55,8% el reclama sense límits. El segueix l'electorat del PSC, que també reclama la via de la negociació (92,7%) tot i que especialment si és dins el marc de la Constitució (67,9%).

Ara bé, l'opció del diàleg d'acord amb els criteris de la carta magna és alhora la sortida preferida a ulls dels votants de Ciutadans, el 66,7% dels quals la demanen. També ho és dels populars, que ascendeixen fins als 73,3% dels seus votants. Ara bé, en aquests tres casos cal que sigui dins de la Constitució per a que es doni el diàleg. 

la tortura

A Texas, els certificats de defunció tenen només sis opcions: mort natural, accident, suïcidi, homicidi, pendent d’investigació i mort a causa d’un motiu desconegut. El funcionari que ha d’omplir el formulari d’un pres executat al corredor de la mort ha de marcar la casella d’homicidi. “Així, l’estat admet que assassina amb regularitat”, diu Marina Perezagua. Nascuda a Sevilla el 1978 -tot i que viu a Nova York des de fa gairebé dues dècades, on ha estat professora a la Stony Brook University-, acaba de publicar una de les novel·les més inquietants d’aquesta tardor, Seis formas de morir en Texas, debut amb Anagrama després de quatre títols a Libros del Lince, entre els quals hi ha Yoro (2015) i Don Quijote de Manhattan (2016).

El canvi de to es fa evident des del principi del llibre: “ Algunas de las historias más singulares que suceden entre los muros de una prisión no pueden ser contadas ”, escriu Perezagua, que aconsegueix contradir la seva pròpia afirmació a partir d’una de les línies argumentals de la novel·la, que transcorre al corredor de la mort de Mountain View, on la Robyn espera que es faci efectiva la pena capital mentre escriu cartes al seu pare. La noia, de 32 anys -i invident-, ha estat condemnada per haver assassinat la seva mare -onze punyalades i el cor arrencat-, tot i que és innocent. “El sistema penitenciari nord-americà es basa en la tortura -diu l’autora-. Les presoneres són violades sistemàticament pel personal de seguretat. Al corredor de la mort hi ha una execució gairebé diària. Llum permanent. Soroll. Pots esperar molts anys que arribi el dia, però no ho sabràs fins unes hores abans”.

Cossos sense òrgans

L’absència del cor de la víctima estructura la segona línia argumental de la novel·la, potser encara més fosca que la primera: el tràfic il·legal d’òrgans a la Xina. Les dues històries estan connectades perquè el cor d’un xinès mort en una presó ha acabat viatjant fins als Estats Units a la dècada dels 80. Els hereus del mort intentaran recuperar-lo perquè, segons la tradició budista, si algú és enterrat sense cor no podrà descansar en pau fins que la víscera retorni al seu lloc d’origen. “En realitat és una novel·la que ens parla del cos, del desig, del sexe i de la sensualitat”, explica l’editora Silvia Sesé. L’escriptora ho corrobora. “La temàtica és dura, però hi ha una història d’amor i aborda també com la Robyn descobreix el sexe dins de la presó -diu-. Durant l’escriptura del llibre vaig visitar diversos centres penitenciaris, vaig llegir sobre presos que han estat al corredor i vaig parlar amb amics que coneixien experiències de convictes sentenciats a mort. Hi ha presos que provoquen els guàrdies perquè els apallissin: és l’única forma de sentir el contacte humà d’algú altre mentre esperen l’execució”.

Perezagua volia abordar dues “il·legalitats”, una de “camuflada”, com és el sistema penitenciari nord-americà, “capaç d’acabar amb la vida d’innocents”, i una altra que va fer furor a la Xina durant els anys 90 i que encara ara és habitual. “Si mires la xifra de donacions voluntàries d’òrgans per cada milió d’habitants, és de 0,2 -diu-. Així i tot, continua sent el país on es fan més trasplantaments”.

distorsio

L'operació d'aquest dilluns de la Guàrdia Civil, a partir de les acusacions de la Fiscalia, que s'ha saldat amb nou acusats de "terrorisme secessionista", set dels quals han estat traslladats a l'Audiència Nacional de Madrid, s'ha d'emmarcar en la preparació de l'Estat davant la imminent sentència del Tribunal Suprem sobre el procés sobiranista català. Una preparació que d'una banda sembla voler llançar un avís davant la previsible indignació ciutadana a remolc d'una sentència dura, però que, alhora, només fa que crear un clima de més indignació. Qui incendia la convivència? I una preparació que, més enllà de Catalunya, respon també a la voluntat de crear un estat d'opinió tant en la societat espanyola com en els mitjans de comunicació internacionals.

És en aquest context que cal entendre l'actuació conjunta dels aparells judicials i policials de l'Estat a l'hora de fer un pas més en la seva cursa per embrutar el pacífic i democràtic independentisme català. Si les acusacions de rebel·lió i sedició que pesen sobre els presos polítics ja es basen en una violència que mai no va existir, ara es va més enllà i, amb indicis aparentment febles, es construeix una acusació per "terrorisme secessionista català". I s'envien 500 agents a fer una feina que, pel que s'ha vist, no semblava gaire perillosa, per no dir gens. 

Sembla increïble, però estem parlant de terrorisme. Tant se val la trajectòria immaculada del sobiranisme, tant se val la ideologia explícitament pacifista dels seus líders empresonats, tant se valen les constants crides en el si del moviment a la no-violència. O potser precisament per tot això cal sembrar el dubte en l'opinió pública. Cal deixar enrere com sigui la imatge de les manifestacions massives sense que s'hagi trencat ni un vidre, gairebé sense tirar un paper a terra. Esclar: és molt difícil culpabilitzar un moviment tan pulcrament democràtic i pacífic, un moviment que en comparació, per exemple, amb el dels 'armilles grogues' francès, resulta quasi angelical. De fet, aquest mateix dilluns al vespre milers de persones han tornar a sortir al carrer, altre cop de manera exemplar, en les diverses ciutats on s'han produït els escorcolls i les detencions per expressar la seva incredulitat.

Si a l'operació contra un suposat grup terrorista s'hi sumen les declaracions del president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes , advertint perquè la reacció ciutadana a la sentència del Procés no sigui "exagerada o sobreactuada", i l'anunci del ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, que no descarta enviar més efectius policials a Catalunya, queda clar que estem davant d'un Estat que ha decidit prendre la iniciativa preventivament. Però un cop més se li n'ha anat la mà. Perquè en efecte, l'exageració i la sobreactuació és buscar terroristes a Catalunya i enviar mig miler d'agents a buscar-los. Estem altre cop davant d'una lamentable repressió preventiva que diu ben poc de l'estat de dret espanyol.

crisis als 50

Arribar a la mitjana edat és veure els pares ancians i segurament copejats, o haver-te de conformar amb recordar-los. La mitjana edat és adonar-te que les pròximes estacions es diuen vellesa i mort. Descobrir, gairebé de cop, que la vida t’ha empès ja fins al primer rengle, que la pròxima generació que desapareixerà serà la teva, tu. Que la majoria ja són al darrere, com la major part del teu temps.

Això fa que quan un és als cinquanta -a vegades uns anys abans o després- no pugui evitar rumiar en el futur. Què puc fer amb el que queda? I sobretot: què en vull fer?

Projectar-se endavant ve acompanyat inevitablement d’una mirada enrere. Una cosa i l’altra sempre van plegades, esdevenen inseparables. A tothom, o a quasi tothom, cap a la meitat de l’existència li arriba aquest moment, si no és que sigui un frívol, un inconscient o un tocat del bolet. El moment de posar-se davant del mirall, de palpar-se el rostre i el cos. Se’n diu la crisi de la mitjana edat o dels cinquanta, i a vegades pot desembocar en decisions radicals i algunes vegades grotesques.

A aquesta edat es poden produir tota mena de canvis. Les possibilitats són gairebé infinites. Hi ha gent que ha sortit finalment de l’armari, o s’han divorciat, o s’han buscat un o una amant; d’altres han abandonat la gran ciutat o s’han alçat del sofà i s’han convertit en triatletes, i encara d’altres, per exemple, han decidit fer la volta al món o endinsar-se en la meditació budista.

Més prosaic, potser, és el que va fer un bon amic meu. Duia una temporada comentant a la seva dona de comprar-se una moto grossa (ell, quan era jove cavalcava una Vespa). Ella l’hi provava de treure del cap, fins que un dia, sobtadament, va canviar de parer: “Per què no te la compres, la moto?”, li va dir. La meva hipòtesi és que va intuir que la crisi era severa i va calcular que valia més la moto que no pas que el marit fes alguna atzagaiada de les que els homes solen fer a la meitat de la vida (recordem, per exemple, com, en una de les pel·lícules que aborden la qüestió, American beauty, el protagonista -interpretat per Kevin Spacey- perd l’oremus per l’amiga de la seva filla adolescent).

La mirada enrere. Aquesta és la part segurament més delicada i decisiva de la crisi de la mitjana edat. Mirar enrere i fer balanç. El passat pot donar lloc al dolor, al lament, a l’autocompassió, a la frustració i, en el menys greu dels casos, a una intensa nostàlgia. Agafem, per exemple, l’escriptor noruec Karl Ove Knausgård. La seva oceànica obra La meva lluita es pot interpretar com l’esforç titànic i gairebé salvatge per purgar, metabolitzar, el seu passat, un passat habitat per un pare distant, violent i alcohòlic.

El filòsof Kieran Setiya ha escrit un interessant llibre sobre la crisi de què parlem. La portada l’ocupa una il·lustració d’Antonio Terlizzi en què es veu un home sol al cim d’una muntanyeta petita i punxeguda. A baix, a una banda, un nen acabat de néixer. A l’altra, un ancià. Tots tres són la mateixa persona, però tenen perspectives radicalment distintes. Un cop a mig trajecte, segons com avaluem la pujada, decidirem si seguim el mateix camí o n’agafem un altre per baixar.

Setiya, a En la mitad de la vida. Una guía filosófica, fa una crida a no prendre’s massa a la valenta aquest nostre balanç del passat. Entre altres coses, perquè tendim a idealitzar enganyosament el que hauríem pogut fer o ser i no vam fer o ser. Cal saber, avisa l’autor, que, en canvi, el que hem viscut és real, viu, valuós. També aconsella provar de gaudir no tant de la feina feta, del que hem completat, sinó de fer la feina, per avorrida o absurda que pugui semblar. I, en la mateixa línia, buscar aficions que ens agradin per elles mateixes i ens subjectin a l’instant present.

L’últim salvavides existencial no és sempre fàcil d’atènyer, però és també el més eficaç. I és el mateix que Viktor Frankl va descobrir com a presoner dels camps nazis: que tenir un perquè, una causa enllà d’un mateix, en donar sentit a l’existència augmentava les probabilitats de sobreviure a l’horror. Qui no ho tenia, desistia i moria abans.

El nostre contemporani Kieran Setiya, òbviament per altres vies, arriba a la mateixa conclusió, i afegeix que en les nostres societats l’antídot contra la buidor o la sensació de fracàs associats a la crisi dels cinquanta el proporciona en moltes ocasions el poderós vincle amb els fills. La vivència de la paternitat o la maternitat. Aquest tipus d’amor únic i capaç de resistir-ho pràcticament tot.

els EMmy

L'acadèmia de la televisió nord-americana celebra la 71a edició dels seus premis amb una gala que, segons totes les previsions, dominarà 'Joc de trons'. La sèrie de la HBO ostenta el rècord de la ficció amb més nominacions de la història en una sola edició

¿Pot funcionar una gala dels Emmy sense presentador?

Seguint els passos dels Oscars, enguany els Emmy no tindran presentador. Fox, que emet la gala (aquí es podrà veure per Movistar Seriesmania a partir de les 2 h), assegura que prefereix destinar el temps del monòleg inicial a homenatjar les sèries candidates a endur-se premis. Això no vol dir que no hi hagi cares conegudes. La cadena ha fet pública la llista dels actors i actrius que entregaran guardons, en la qual hi figura gairebé tot el repartiment de Joc de trons. També passaran per l’escenari Viola Davis o Michael Douglas, entre d’altres.

¿Es coronarà ‘Joc de trons’ com el millor drama de l’any?

• 

'Joc de trons' / HBO

Joc de trons va aconseguir monopolitzar la conversa seriòfila la primavera passada amb l’estrena de la seva temporada de comiat, que va ser rebuda amb divisió d’opinions. Aquesta nit el drama de la HBO té l’oportunitat de tancar la seva exitosa trajectòria enduent-se el guardó al millor drama, premi que ja ha guanyat en tres ocasions (2015, 2016 i 2018). Tornar-lo a rebre aquest any seria una de les millors maneres de tancar el que ha sigut, sens dubte, el gran fenomen televisiu de l’última dècada.

Els 10 Emmy tècnics que va guanyar la sèrie diumenge passat fan preveure que la saga creada per George R.R. Martin no tindrà cap problema per conquerir el premi gros, però sortir com a favorit pot dur a grans decepcions. En els últims mesos, Succession (HBO), el drama sobre una família de magnats de la comunicació, s’ha guanyat el cor de la crítica, mentre que Joc de trons cada cop queda més lluny en la memòria dels espectadors. Els crítics nord-americans han deixat constància de la seva inclinació per l’amoral família Roy, que en la seva primera nominació als Emmy podria arrabassar l’estatueta a Joc de trons.

¿Donarà la campanada ‘Fleabag’ en la categoria de millor comèdia?

• 

'Fleabag'

Aquest ha sigut l’any de la britànica Phoebe Waller-Bridge. La segona entrega de Fleabag ha estat celebrada com una de les millors ficcions de la temporada i ha aconseguit colar-se en diverses categories dels premis: opta als guardons de millor comèdia, millor actriu de comèdia, millor guió de comèdia i millor actriu secundària (se’l poden endur tant Olivia Colman com Sian Clifford). Emmarcada en el gènere de la dramèdia, sembla difícil que es pugui endur el premi gros de comèdia davant de sèries tan poderoses com Marvelous Mrs. Maisel, que va guanyar l’any passat, o Veep, que podria rebre’l com un reconeixement a la seva trajectòria. En canvi, els experts donen per fet que el guardó al millor guió sí que serà per a Fleabag.

Billy Porter, ¿el primer actor gai negre a guanyar l’Emmy?

• 

Billy Porter a 'Pose'

Pose, la sèrie de Ryan Murphy sobre l’escena queer de la Nova York dels 80, només aspira a dos premis, el de millor drama i el de millor actor dramàtic per a Billy Porter, el primer actor negre i gai nominat en aquesta categoria en tota la història dels Emmy. Els seus principals competidors són Bob Odenkirk, pel seu paper a Better call Saul, i Jason Bateman, per Ozark,una sèrie poc popular però amb molta tirada entre els acadèmics. ¿Els Emmy apostaran per la diversitat o preferiran opcions més conservadores?

¿Julia Louis-Dreyfus s’endurà el setè Emmy per ‘Veep’?

• 

Julia Louis-Dreyfus

Julia Louis-Dreyfus és la reina dels Emmy: al llarg de la seva carrera n’ha guanyat vuit com a actriu -un per Seinfeld, un per The new adventures of old Christine i sis per Veep - i tres més com a productora. Enguany té l’oportunitat de guanyar el setè guardó per la seva interpretació de la política Selina Meyer, personatge a qui va dir adeu el maig passat, quan es va emetre l’última temporada de Veep. Però per aconseguir aquest nou reconeixement s’haurà d’imposar a Rachel Brosnahan. La protagonista de Marvelous Mrs. Maisel va ser la guanyadora de l’any passat, però llavors no va competir contra Louis-Dreyfus, que s’havia pres un descans de la interpretació per tractar-se del càncer que li van detectar el setembre del 2017.

• Etiquetes
• 
  

un amic diferent

COMENTA1

GUARDA

La petita Elisabeth es va fer amiga de l’elegant senyor Gluck, un veí diferent, un vell simpàtic, homosexual, un punt excèntric. A la mare de l’Elisabeth, la Wendy, no li acabava de venir de gust això de fer de mare. El pare no existia. Així que Daniel Gluck, d’alguna manera, els va substituir a tots dos, però sense voler-ho. Va ser una mena de cangur no oficial i gratuït, esporàdic. Anys després, l’Elisabeth visita en Gluck a l’hospital i recorda aquella estranya relació rere la qual hi ha melancolia, soledat compartida, llibertat, art i desemparament. Una tristor en companyia, dolça. L’Elisabeth infant i en Gluck vell eren com una illa d’afecte creatiu enmig d’un món inhòspit on els valors thatcherians ja havien guanyat, on es covava el rebuig cap a la diferència, cap a Europa.

Per això alguns l’han batejat com la primera novel·la del Brexit. A les portes de la maduresa, amb un centenari Gluck semiinconscient confinat en un d’aquests sociosanitaris on portem els vells a morir, estirat al llit com un noble senador romà adormit, l’Elisabeth constata la realitat d’una societat escindida, mancada d’empatia, poruga, incapaç de dialogar, una democràcia en perill, un futur precari per a la gran majoria. Ella és una professora temporal amb contracte a temps parcial en una universitat de Londres. “Ara les notícies són com un ramat d’ovelles que corre a tota velocitat cap a un penya-segat”, diu.

De tot això va la novel·la Tardor (Raig Verd), d’Ali Smith, traduïda per Dolors Udina i amb pròleg de Víctor García Tur. Els consells i idees del solitari Gluck mai són els que un adult diria a una nena intel·ligent i també solitària, massa conscient de tot. Pel sol fet d’existir, la seva relació avui ja estaria sota sospita, sota vigilància. El rebuig a la diferència. Què en dirien els veïns? Sort que la Wendy passava força de tot. Un dia va retreure a la filla: “Per què vas sempre darrere d’un vell gai?” L’Elisabeth, amb 13 anys, no es va arronsar: “No tinc una fixació per la figura paterna i en Daniel no és gai. És europeu. No és només una cosa o una altra. Ningú no ho és. Ni tan sols tu”.

Aquell europeu gai, amant de l’art, li ensenyava paraules -“gimcana és una paraula meravellosa que creix en diverses llengües”, “ història és una altra paraula per dir ironia”-, li mostrava quadres, li feia pensar i imaginar coses amb els ulls tancats, passejaven sense rumb, s’inventaven històries en les quals a tots els personatges se’ls concedia el benefici del dubte i un dia li va dir que en realitat ella no volia anar a un college, sinó a “un collage” per aprendre-ho tot.

Sí, ho heu endevinat, Tardor és com una novel·la collage, està feta de pedaços de records, de fulles esgrogueïdes que van caient sense un sentit aparent sobre un present esmicolat, tot mesclat i desendreçat. És com imaginar que el temps es pot suspendre, en comptes d’estar nosaltres suspesos en el temps. Com la vid

la festa major

“Alegria!, que és festa major. Alegria!, perquè el nostre sant és el millor. Alegria!, que és festa major. Al matí tenim passada, missa, les sardanes i, havent dinat, migdiada, processó, concert, castell de focs i ball a l’envelat”. Han passat gairebé 50 anys des que la Trinca va estrenar aquesta cançó, però l’essència de les festes majors segueix sent la mateixa. Com que l’estiu és la temporada per excel·lència de les festes grosses, us hem preparat un manual per viure una festa major perfecta. Ho ambientem amb una mica de música?

El grup Buhos ho té clar: “Ens trobarem aquells que ens trobàvem, farem veure que els anys no passen, i si puc t’arrencaré un petó”. Enmig de les vacances o de l’ambient relaxat de l’estiu, les festes majors són el moment ideal per retrobar-se amb totes aquelles persones que l’estrès i la rutina del dia a dia no us permeten veure. Aprofiteu l’excusa i trobeu-vos amb els que fa un any que no veieu. “Festa major! Ara feia un any que t’esperàvem, necessitava sentir la teva màgia, avui el mal tindrà solució”.

El pregó dona el tret de sortida a les festes majors de tot Catalunya. Normalment es porta en secret i el proclama una persona famosa o rellevant en la vida del poble. Se sol fer broma i repassar el programa que s’ha preparat per als següents dies. Si voleu començar la festa major ben informats, és un moment important que no us podeu perdre.

En tota festa major hi ha un acte estrella. Aconseguiu el programa amb una mica d’antelació i organitzeu-vos per no perdre-us l’acte gros o els que més us cridin l’atenció. Siguin activitats de cultura popular com els castells, els gegants o els balls de gitanes, o activitats més tradicionals com les sardanes, el ball a l’envelat o el teatre, o fins i tot activitats innovadores, l’organització és clau perquè no falteu on vulgueu ser.

Els castells són una de les expressions de cultura popular més característiques de Catalunya i acostumen a formar part dels programes de festa major. Patrimoni immaterial de la humanitat, fascinen els turistes d’arreu del món. Així que, ja que els tenim al costat de casa, us recomanem que aprofiteu les festes majors per gaudir d’aquest espectacle únic al món que, com descriu Porto Bello al que s’ha convertit en l’himne dels castellers, són “gratacels impossibles de ciència-ficció, construïts amb la força, equilibri i valor”. La cançó continua: “Posem-li seny, germà, i el podrem descarregar”. Si aneu amb canalla es quedaran fascinats, de la mateixa manera que si els porteu a gaudir dels gegants o de qualsevol dansa tradicional.

Barret o caputxa, mocador tapant la boca i el nas i moltes ganes de saltar. Això és tot el que necessiteu si voleu gaudir de l’experiència de ballar sota el foc. Com canta Buhos: “Correfoc, anem a ballar sota que no estem prou a prop; correfoc, agafa’m la cintura correm cap a la font; correfoc, han vingut moltes colles, repiquen els tambors; correfoc, diu Llucifer que aquesta nit hi haurà foc”. Els correfocs tenen l’origen en els balls de diables, ja des del segle XII, però es van popularitzar entre les dècades dels 80 i els 90 i ara no falten a gairebé cap festa major. No us perdeu el bestiari de cada poble i pregunteu si després hi ha correaigües: us anirà bé per fer baixar la temperatura i canviareu l’olor de pólvora per l’olor de mullat.

Els concerts són els nous balls de festa major. Si abans les places i els envelats es vestien de festa per acollir el gran ball presidit per una orquestra, ara els municipis busquen espais més amplis per muntar grans escenaris i portar els millors grups del moment. És una bona oportunitat per assistir a espectacles de primer nivell de forma gratuïta. Però si voleu viure l’essència dels antics balls de festa major, us recomanem que aneu a les celebracions dels pobles més petits. Com retrata Txarango a la cançó El meu poble, a les poblacions petites encara és habitual mantenir el gran ball: “El meu poble té una plaça de records, fanals encesos i banderetes de colors. Un gran ball dirigeix les nits d’estiu, avui que tothom riu, avui que és festa major”.

És molt fàcil pensar que la festa major del nostre poble és la millor de Catalunya, però tenim més de 900 poblacions i totes tenen una festa major especial. N’hi ha de competitives, com la dels Blancs i Blaus de Granollers, que han copiat altres municipis com Mollet del Vallès o Sant Celoni. També n’hi ha amb orígens molt antics, com la de Solsona o Tarragona, i d’altres que fan danses úniques com la Sardana de l’Alcalde d’Amer o la Dansa de Gala de Campdevànol. Tampoc us perdeu les que tenen la pólvora com a protagonista com l’Aquelarre de Cervera o el Toca-sons de Taradell.

Ja són molts els municipis que fa anys que intenten evitar els gots de plàstic durant les celebracions municipals i fan servir vasos reutilitzables per reduir els residus. Però durant les festes majors també es generen molts altres residus, sobretot plàstics d’un sol ús. Un exemple són els plats i coberts de bars i restaurants que pensen que fent servir aquests utensilis d’un sol ús podran servis més taules; o els plàstics per embolicar entrepans que es mengen a correcuita abans d’assistir a un acte. Intentem, entre tots, reduir l’impacte que produïm al medi ambient.

La campanya No és no de molts ajuntaments contra les agressions sexuals o els punts liles per denunciar violències masclistes pretenen erradicar aquesta xacra de les festes. Formen part de les iniciatives sorgides arreu de l’Estat que volen eliminar qualsevol comportament i agressió sexista per motiu de gènere, sexe, aparença o orientació sexual en espais d’oci i festes populars. És feina de tots aconseguir eliminar per complet aquestes actuacions. Tant si en veieu com si en sospiteu, denuncieu-les.

Les festes majors només passen un cop a l’any i són moments tan especials que mereixen que siguin tan llargs com sigui possible. Així que feu cas a Gertrudis i penseu que “l’últim ball no serà fins que canti el gall”. I, si pot ser, no torneu sols a casa, acompanyats sempre és molt millor, sigui d’amics, parelles o, qui sap, de futurs companys. ¿No creieu que, com diu la cançó, un final ideal és acabar una festa major quan “surt el sol i mentre posen el carrer tu em fas un petó de bon dia o de bona nit”?

lolA HERRERA

Lola Herrera es va posar en la pell de la protagonista de Cinco horas con Mario, Carmen Sotillo, fa 41 anys. No pensava tornar-la a reprendre, però el públic la segueix reclamant: va exhaurir entrades quan va fer temporada al Teatro Bellas Artes de Madrid a l’estiu i ara és al Teatre Goya fins al 20 d’octubre. És la quarta vegada que ve a Barcelona. “Amb 84 anys, no m’ho hauria imaginat mai”, afirma Lola Herrera. “He sigut molt pudorosa en no tenir més anys que els meus personatges -afegeix-, però aquest paper ha superat tots els límits”. La represa de Cinco horas con Mario es remunta al 2016 per celebrar el 50è aniversari de la novel·la, i Lola Herrera s’hi va endinsar, com sempre a les ordres de Josefina Molina, amb el dubte de si seria creïble. Però aviat es va adonar que Carmen Sotillo és “una font inesgotable”. “En cada època hem treballat el personatge des d’una òptica distinta -explica Herrera-, i ho vam tornar a remenar tot per deixar-ho tot més o menys al mateix lloc”.

Amb la distància dels anys Lola Herrera assegura que ara dona “l’essència” del personatge i que en pot gaudir d’una manera “més pura i més refinada”. No sempre va ser així, ja que es va desmaiar quan va representar l’obra al teatre a Barcelona i el rendiment de comptes de Carmen Sotillo amb el seu marit difunt la va portar a fer “balanç” de la seva vida i a anar tan endins que va tenir una profunda depressió: “Tenia 44 anys i aleshores m’estirava els cabells per les banyes que m’havien posat. Va ser una catarsi, em va ajudar molt a fer balanç de la meva vida. En aquella època estava plena de dolor, obríem les primeres finestres després de la dictadura i vèiem totes aquelles prohibicions. Em va causar una depressió molt gran i en vaig sortir enfortida”. Després va explicar l’experiència a la directora i el productor, José Sámano, i amb Josefina Molina va seguir abordant les seves relacions a la pel·lícula Función de noche (1981), en què s’enfrontava al seu exmarit, l’actor Daniel Dicenta. “És el millor que he fet a la meva vida, allò sí que va ser una catarsi d’alliberament total, no me’n vaig adonar fins que va passar molt temps”.

Una dona víctima del franquisme

Per a Lola Herrera, un dels elements de Cinco horas con Mario que es manté més vigent és el pes de voler mantenir les aparences. Al segle XXI les xarxes socials són un gran aparador i ella s’hi mostra molt crítica perquè poden contractar un actor o un actriu pel fet de tenir milers seguidors malgrat que sigui “un imbècil”.

Després de tants anys amb Carmen Sotillo, Lola Herrera serveix el seu monòleg al públic esquitxat amb unes pauses carregades de la seva pròpia experiència vital i la de fer el personatge al llarg de tant temps. Al començament el personatge li produïa una barreja de “atracció i rebuig” i ara la veu com “una amiga entranyable, una pobra desgraciada”, explica l’actriu, que reconeix que al llarg dels anys s’ha convertit en la seva “defensora”. També la veu com una d’aquelles dones que durant la dictadura franquista es casaven per no fer parlar. “Hi ha moltes dones que quan veuen aquesta obra ploren molt, diuen que perquè els recorda les seves mares, però jo crec que hi ha alguna cosa més. Crec que també perquè pensen en la vida perduda, desaprofitada, en les seves relacions amb les parelles i els fills que són igual que el pare”, conclou l’actriu.

ansu fati

Ansu Fati segueix il·luminant el Barça amb les seves ganes, la seva empenta i el seu rostre juvenil. En el debut del conjunt blaugrana a la Champions 2019-20, una competició que els últims anys comença com una il·lusió a Barcelona però acaba convertida en un malson, Ernesto Valverde va confiar en el jove extrem originari de Guinea Bissau per sortir d’inici en l’onze titular. D’aquesta manera, Fati va batre un nou registre: es va convertir en el futbolista més jove de la història del Barça en debutar en la màxima competició europea de clubs. El guineà segueix acumulant rècords de precocitat, i es va estrenar a la Champions amb només 16 anys i 351 dies, superant Bojan Krkic, que fins ara tenia aquest honor amb 17 anys i 22 dies. El davanter de Linyola, que ara defensa la samarreta del Montreal Impact de la Major League Soccer als Estats Units, va viure el seu debut contra l’Olympique de Lió el 19 de setembre del 2007 amb Frank Rijkaard a la banqueta, i va fer el seu primer gol a la Lliga de Campions l’1 d’abril del 2008, a casa d’un altre conjunt alemany, el Schalke 04.

Tot i la seva precocitat, Ansu -que va jugar 60 minuts contra el Borussia Dortmund, fins que va ser canviat per Leo Messi, que va disputar els seus primers minuts aquesta temporada- no és el futbolista més jove de la història en estrenar-se a la Champions. Fins a cinc jugadors van debutar abans de tenir l’edat del guineà del Barça. Célestine Babayaro, de l’Anderlecht, ho va fer amb 16 anys i 87 dies; Alen Halilovic, del Dinamo de Zagreb (que va passar pel Barça), amb 16 anys i 128 dies; Youri Tielemans, també de l’Anderlecht, amb 16 anys i 148 dies; Charis Mavrias, del Panathinaikos, amb 16 anys i 242 dies, i Kenneth Zohore, del Copenhaguen, amb 16 anys i 263 dies.

Però els focus de la nit de futbol europeu d’ahir els va acaparar un altre futbolista ben jove: el noruec de 19 anys Erling Braut Haland, que també debutava a la Lliga de Campions amb l’RB Salzburg austríac i que es va convertir en el primer jugador de tota la història de la competició a marcar tres gols a la primera part. Haland va veure porteria contra el Genk en els minuts 2, 34 i 45. De fet, aquesta temporada Haland ha marcat 15 gols en els 9 partits que ha disputat amb el seu equip.

Un debut en un estadi exigent

Ansu Fati, a diferència dels tres partits que havia disputat fins ara amb el Barça a la Lliga -en què es va convertir, contra l’Osasuna, en el golejador més jove de la història de l’entitat blaugrana en aquesta competició, superant també Bojan i Messi-, va tenir ahir un repte majúscul. Lluny de l’escalf del Camp Nou, un estadi que impressiona, però que, si te’l fas teu, t’estima i et cuida, el guineà no es va amagar i va intentar ser desequilibrant des de la banda dreta. Malgrat que els seus companys el buscaven, l’exigència del duel i de l’escenari va fer que brillés molt menys que fins ara. Va perdre algunes pilotes, però va ser un dels que més ho van intentar quan va ser damunt la gespa. Però els seus millors minuts, quan es va mostrar més desequilibrant, van ser al final del primer temps, quan la lesió de Jordi Alba va fer que Valverde el fes canviar de banda amb Antoine Griezmann. En el minut 60 va ser substituït per Messi.

Amb l’astre argentí tampoc va rutllar el Barça a Dortmund. Si l’equip hi va salvar un punt va ser gràcies a les aturades de Ter Stegen. “Ells han tingut ocasions clares en què no hem estat ben organitzats. Ho fan molt bé i és difícil d’evitar. Ens han pressionat, però estic content per haver sumat un punt”, va valorar l’alemany, sobri, en declaracions a Movistar Liga de Campeones. “Hi ha aspectes a millorar”, va afegir el porter, que no va voler criticar el joc del seu equip. “El punt és correcte per a tots dos”, va concloure Ter Stegen.

la champions

arcelona

Desde que Neymar, Messi, Luis Suárez, Xavi, Iniesta... levantaron la Champions en la 2014-15, el Barcelona no consigue catar la 'Orejona'. Dominan en LaLiga pero no ganan en Europa. Y las dos últimas temporadas, los dos batacazos han sido más que dolorosos: golearon en la ida de cuartos a la Roma y al Liverpool en semifinales... y cayeron eliminados en la vuelta en el Olímpico y en Anfield. Dos reveses duros que quieren esquivar esta temporada asaltando por fin la Liga de Campeones. En un verano movido por el intento de fichaje de Neymar, el Barça ha comprado a Griezmann, De Jong, Junior y Neto, que se unen a un plantillón: Piqué, Busquets, Dembélé, Luis Suárez.... y un Leo Messi que tiene la Liga de Campeones en el punto de mira. Además, la aparición del jovencísimo Ansu Fati añade una pieza de calidad más para Ernesto Valverde.

arcelona

Desde que Neymar, Messi, Luis Suárez, Xavi, Iniesta... levantaron la Champions en la 2014-15, el Barcelona no consigue catar la 'Orejona'. Dominan en LaLiga pero no ganan en Europa. Y las dos últimas temporadas, los dos batacazos han sido más que dolorosos: golearon en la ida de cuartos a la Roma y al Liverpool en semifinales... y cayeron eliminados en la vuelta en el Olímpico y en Anfield. Dos reveses duros que quieren esquivar esta temporada asaltando por fin la Liga de Campeones. En un verano movido por el intento de fichaje de Neymar, el Barça ha comprado a Griezmann, De Jong, Junior y Neto, que se unen a un plantillón: Piqué, Busquets, Dembélé, Luis Suárez.... y un Leo Messi que tiene la Liga de Campeones en el punto de mira. Además, la aparición del jovencísimo Ansu Fati añade una pieza de calidad más para Ernesto Valverde.

Borussia Dortmund, avui a les 20.45

dilemes`politics

RADICALITATS. Els demòcrates nord-americans estan atrapats en una disjuntiva ideològica i generacional. Les multitudinàries primàries que ja estan en marxa s’han convertit en un debat sobre el grau de radicalitat (per als estàndards nord-americans) que estan disposats a defensar davant d’un Donald Trump aspirant convençut a la reelecció. Bernie Sanders proposa ressuscitar la força dels sindicats. La sorpresa demòcrata, Pete Buttigieg, alcalde de South Bend, carrega contra el cinisme en la política i assegura que “la veritat sempre genera reciprocitat”. La dona de Joe Biden -vicepresident d’Obama- diu en un anunci, aquests dies, que fins i tot si t’agrada més un altre candidat t’has de fixar en qui pot guanyar. I confia que aquesta dosi de realisme beneficiï el veterà Biden.

El Partit Demòcrata busca una majoria que s’hauria de construir entre el públic de Nancy Pelosi -per fer servir l’expressió de la presidenta de la Cambra de Representats en la seva pugna amb Ocasio-Cortez- i el de les quatre congressistes -Ilhan Omar, Rashida Tlaib, Ayanna Pressley i la mateixa Alexandria Ocasio-Cortez- que desafien Trump i els límits de l’establishment demòcrata. Entre el pragmatisme i la reedició de la il·lusió obamista.

I mentre els demòcrates rellegeixen Hamlet, Donald Trump ha aconseguit sotmetre un Partit Republicà completament abduït per la visceralitat del president, que acota el cap davant el racisme i el masclisme i accepta els atacs a la separació de poders i als drets individuals.

DIVISIÓ. Vivim un moment de crisis existencials i conflictes permanents. El drama del Brexit ha transformat les relacions continentals del Regne Unit, esquinça el partit tory i l’escora cap a la ultradreta, confiat que allà serà capaç de construir-hi una majoria, i el primer ministre Boris Johnson acusa els tribunals del seu país de ser “enemics del poble”. El Brexit, que va començar com un desafiament a la Unió Europea, s’ha convertit en una crisi política que està transformant els equilibris escrits i no escrits del sistema polític britànic.

El Regne Unit es polaritza per la imposició d’unes majories fràgils, insuficients per construir cap alternativa real. S’imposa la política com a mitjà per a una agenda i unes ambicions personals. La política com a partit i no com a responsabilitat. La complexitat ha desaparegut, fa temps, en favor de la retòrica maximalista. Precisament, quan la situació es fa cada dia més complexa.

INESTABILITAT. Quantes vegades hem escrit ja de la crisi dels partits tradicionals. De la fragmentació de Parlaments i de formacions minades per lluites internes. I així estem. A mercè d’un etern joc curtterminista. Continuem atrapats en la impossible entesa de l’esquerra (amb l’excepció portuguesa). Amb formacions i líders que es declaren antisistema ocupant la centralitat del poder mentre partits tradicionals abracen ara la retòrica populista. El dilema hamletià d’aquestes democràcies occidentals es debat entre la complicitat dels uns i incapacitat dels altres.

Hi ha una revolució política en marxa. És un canvi fet de metamorfosis i oportunismes. Una suposada mutació del sistema a través de la transformació de partits, de discursos i de suposades ofertes. Som encara en la fase destructiva de la inestabilitat de governs, lideratges mediocres i temptacions autoritàries.

Dortmund

El cor de Dortmund és el Westfalenstadion, un estadi famós gràcies a la popular Südtribüne, la tribuna sud, on més de 24.000 espectadors poden seguir el partit drets. Convertida en la tribuna més gran d’Europa, la Südtribüne intimida: “Surts d’un túnel ben petit i, de sobte, tens el mur groc a sobre”, explica Manuel Neuer, porter del Bayern, que sol ser escridassat per aquest mur groc. Una tribuna, per cert, on es lliura una batalla.

Dortmund, la vuitena ciutat més poblada d’Alemanya, és un dels escenaris del combat per intentar parar els peus al nazisme. Durant els anys 80 la Südtribüne va passar a ser controlada per grups neonazis com el Borussenfront. Eren anys complicats a la ciutat, que havia sigut un gegant econòmic gràcies a la mineria i la siderúrgia, i que llavors veia com la desocupació destrossava famílies a mesura que es tancaven indústries. I malgrat que el Borussia de Dortmund no havia sigut un club alineat amb el nazisme, perquè les seves oficines es van fer servir per imprimir propaganda contra Hitler a finals dels anys 30, els radicals de dretes van passar a controlar la tribuna més famosa del país. Als anys 80 un càntic que se solia entonar a la graderia demanava construir “un tren entre Gelsenkirchen i Auschwitz”, en referència al Schalke 04 de Gelsenkirchen, el gran rival del Borussia. “Es van sentir molts anys càntics antisemites, amb referències a l’Holocaust”, admet Markus Gunnewig, del Museu Steinwache, un espai que lluita contra el nazisme amb exposicions a l’antiga comissaria de la Gestapo, on més de 6.000 persones van ser empresonades abans de ser enviades als camps d’extermini. Dels 4.300 jueus de Dortmund, només en van sobreviure cent.

El club fa visites a camps d'extermini per recordar els jueus de Dortmund

Però el mateix dia en què el Barça va quedar emparellat amb el Borussia a la fase de grups, el club va ser premiat per la UEFA pel seu compromís en la lluita contra el nazisme. Fa cinc anys va decidir lluitar obertament contra el feixisme. Els resultats han sigut ben evidents i la major part de seguidors neonazis han sigut expulsats de la graderia. Ja durant els anys 90 diferents grups d’aficionats antifeixistes van intentar expulsar-los sense el suport de la directiva. El resultat van ser agressions, baralles i, amb el temps, el naixement de The Unity, el principal grup d’animació, oficialment apolític, però marcadament antifeixista. Quan el club es va sumar a la lluita impulsant projectes contra la intolerància amb l’ajuda de les autoritats i ONGs, els resultats van començar a arribar.

Però els neonazis continuen actius. Abans del partit contra el Bayer Leverkusen d’ara fa tres dies, el partit Die Rechte, vinculat a moviments neonazis, va organitzar una manifestació a prop del camp per protestar contra una operació en què la policia havia protegit un grup d’artistes fins a Emscherstrasse, al barri de Dorstfeld, per pintar un grafiti amb la frase “Tots els colors són bonics” sobre un mur amb lemes nazis. La pintada és just davant la seu local de Die Rechte, en un barri considerat el feu de l’extrema dreta, a l’oest de Dortmund. La resposta del Borussia va ser demanar als aficionats de fer una contramanifestació per deixar clara la seva oposició al feixisme. I dins el camp, a la famosa Südtribüne, es va desplegar una pancarta amb el mateix lema que el del grafiti. A les últimes eleccions municipals, per cert, Die Rechte va aconseguir l’1% dels vots. I Alternativa per a Alemanya, també d’extrema dreta, el 3,4%.

• 

L'afició del Borussia Dortmund en el darrer partit que han disputat al Signal Iduna Park / LEON KUEGELER / REUTERS

Però Dortmund té una mitjana de més de 30 incidents greus amb neonazis cada any. El club s’ha involucrat tant en aquesta lluita que quan el 2017 Alternativa per a Alemanya va aconseguir bons resultats electorals, el Borussia Dortmund va produir un anunci de televisió en què apareixen nazis rebent cops en situacions còmiques mentre intenten jugar a futbol, amb el lema “El futbol i els nazis no estan fets l’un per l’altre”. Els estadis de futbol s’han convertit en un dels grans escenaris de la lluita contra l’extrema dreta, i el president de l’Eintracht de Frankfurt, Peter Fischer, va arribar a afirmar que els votants d’Alternativa per a Alemanya no serien benvinguts al seu camp. Clubs com el Bayern i el Werder Bremen també van publicar comunicats contra el feixisme en una època en què grups de hooligans apareixien en manifestacions contra l’islam, especialment a l’est d’Alemanya, Colònia i Dortmund.

El Borussia ha passat de ser un club amb radicals de dretes a ser un exemple de lluita contra la dreta. S’han fet campanyes contra la intolerància, s’ha creat un equip per als fills dels refugiats que arriben a la ciutat i s’han organitzat visites als camps d’extermini on van morir els jueus de la ciutat, amb guies que expliquen la història de l’Holocaust. A les visites s’hi apunten voluntàriament socis del club, tot i que un jutge va ordenar a neonazis locals que havien comès delictes d’anar-hi. “Les campanyes han sigut un èxit i estem molt millor, però els ultres encara volen tornar a l’estadi i hem d’estar atents”, admet Gunnewig.

El retorn dels neonazis

Alexander Deptolla, un antic radical expulsat de la graderia, organitza des de fa anys una cita coneguda com la batalla dels Nibelungs en què grups de neonazis experts en arts marcials queden per combatre entre si. Inicialment s’organitzaven en un gimnàs de Dortmund, però quan les autoritats van descobrir les batalles es van passar a fer en llocs d’amagats. Aquest últim any s’ha fet a la llunyana localitat d’Ostriz, a la frontera amb Polònia. I fins allà va anar per combatre Sven Kahlin, un neonazi que formava part del grup d’ultres del Borussia North Side. El 2005, Kahlin va assassinar a punyalades un jove punk, Thomas Schulz, en una estació de metro del centre de Dortmund. Després de cinc anys a la presó en va poder sortir i ara regenta amb la seva dona un gimnàs d’arts marcials a la ciutat. A Ostriz va combatre amb una samarreta en què es podia llegir “ Hooligans Dortmund”, idèntica a la que portava quan anava al camp.

Sven Kahlin, un nazi que va assassinar un punk, ha intentat tornar a l'estadi

Els últims anys dos grups neonazis, el North Side i els Desperados, han intentat recuperar el control de la famosa tribuna sud. Fa un any i mig, abans d’un partit amb el Bayern, Kahlin va arribar a la tribuna amb Timo Kersting, un lluitador professional d’arts mixtes que ha combatut en tornejos a Rússia representant un gimnàs de Dortmund on s’entrenen neonazis. Acompanyats d’uns 25 caps rapats, van intentar donar la mà als líders de The Unity: si s’hi negaven, significava que volien problemes; si els hi donaven, era una manera d’acceptar-los a la graderia. Aquests últims van optar per donar-los la mà per evitar una baralla en ple partit, però 24 hores després van organitzar una assemblea amb el club en què es va votar continuar lluitant contra el racisme. La policia va acabar imposant una sanció als dos neonazis, que ara no poden entrar a l’estadi.

Segons Daniel Lörcher, un antic ultra del club que ara fa d’enllaç amb la directiva, encara queden neonazis a la graderia, però cada cop més arraconats. “Queda feina per fer, però col·laborem amb els treballadors del club i els aficionats. Cada cop més gent s’interessa i treballa per aconseguir que els estadis alemanys siguin llocs de trobada i no d’odi”, va explicar Lörcher a la televisió fa mig any. L’endemà va trobar una pintada al camp que l’amenaçava de mort. A Dortmund, la feina no s’ha acabat.